03. Maig 2024

Arxius de Ángel JUÁREZ ALMENDROS President de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra | Diari La República Checa

REDACCIÓ7 Abril, 2015

juarez_bahillo
Juárez i Bahillo en una imatge d’arxiu

El passat 23 de març va morir Domingo Bahillo. Per a aquells que no vàreu tenir l’honor de conèixe’l, us puc explicar de primera mà que va ser un lluitador i un referent per a molts veïns de Reus encara que la vida no fos generosa amb ell. Bahillo representa a la perfecció a tota una estirp de líders socials i veïnals que, malauradament, s’està perdent i no tornarà.

Com han canviat els temps… L’altre dia, després d’assabentar-me de la seva mort, em va donar per mirar fotos antigues (la nostàlgia i la tristesa acostumen a caminar agafades de la mà) de les primeres assemblees que vam celebrar a l’Associació de Veïns de Riuclar, a finals dels anys 70. I vaig comprovar amb recança que més de la meitat de les persones que apareixien a les imatges ja havien mort. En aquells temps jo tenia 18 anys, mentre que la majoria dels presents comptaven amb quatre dècades d’existència a les seves esquenes.

No em vull enganyar a mi mateix: és llei de vida. I no obstant això, aquell dia, assegut al meu menjador, revisant aquestes fotos antigues, no vaig poder evitar tenir una certa sensació de buit… No podia (ni puc) treure’m de sobre la incòmoda sensació que tot el treball que tantes persones han fet durant dècades a nivell social per la millora de la vida de molts veïns pot caure en un sac trencat.

Ho diré ben clar: anem escassos de persones que puguin donar exemple. Necessitem més valents. Necessitem més Bahillos, més Andreu Carranzas i més Pere Angladas. Perquè al final, tot i que em costi admetre-ho, tothom espera les paraules d’un líder, d’algú que sigui capaç de globalitzar les idees, canalitzar-les i comunicar-les. I d’aquest tipus de persones anem curts, i ja no només en les associacions de veïns o en les entitats, sinó també en els sindicats, en els partits polítics, al carrer. Perquè aquests éssers són els que fan possible els canvis. Els que converteixen les bones paraules en fets. Els que busquen solucions als problemes. Els que es preocupen per millorar el seu barri i la vida dels seus veïns, encara que no ho proclamin cada dia als quatre vents.

Què ha passat amb ells? On s’han amagat? Alguns (encara que cada vegada som menys) continuem al peu del canó. D’altres, per la solitud que comporta el lideratge, per l’esgotament o per ambdues coses, s’han ‘cremat’ i han llençat la tovallola. Molts altres, els més idealistes, han abandonat el vaixell en comprovar que la revolució que habitava en el seu pensament no podia traslladar-se a la vida real. I finalment, ens queden aquells que han optat per agafar el camí més senzill, i han passat a formar part de la llista política que els prometia el lloc més alt en la classificació. No els culpo. Però no deixa de ser trist. A Tarragona, sense anar més lluny, alguns coneguts líders veïnals que fins fa quatre dies criticaven amb sarna als polítics, ara estan esperant (amb saliva en els seus ullals) a ocupar una butaca de regidor en els plens de l’Ajuntament.

I jo, que encara puc gaudir tranquil·lament de la de pel·lícula des de la butaca de casa meva (encara que han vingut a buscar-me per liderar llistes municipals en diverses ocasions), em puc permetre el luxe d’opinar, des del confortable coixí que em proporciona l’experiència, que les persones més petites són aquelles que necessiten un càrrec per demostrar que estan per sobre dels altres. Només cal donar un cop d’ull als ajuntaments, sindicats o altres institucions per comprovar que estan plenes d’individus intranscendents, que poden ser millors o pitjors, però que no tenen el que cal tenir per canviar el món, allò que sí que tenien els companys anteriorment citats o molts dels que prenien la paraula en les primeres reunions de Riuclar. Aquest ‘quelcom’ difícil de definir, aquest adjectiu inescrutable que com cantava Calamaro, “dicen que hay que tener y no muchos tenemos”.

De tota manera, més que una crítica, la meva idea inicial era que aquest article fos un càlid i senzill homenatge a tots aquells que han dedicat els millors anys de la seva vida a intentar millorar la dels altres. Persones que s’han deixat la pell i a canvi, en el millor dels casos, tan sols han rebut crítiques, odis infundats i acusacions envejoses. Persones que van creure que el canvi social no era una utopia. Persones els noms de les quals no ocupen les plaques dels carrers i places dels barris o ciutats. Persones que són oblidades poc temps després de morir, malgrat tota la feina que han fet. Líders de veritat i per sempre. Líders que, d’aquí a l’eternitat, tindran la meva més sincera admiració.

Ángel JUÁREZ ALMENDROS
President de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra

 


REDACCIÓ17 Febrer, 2015

Cantava la gran Celia Cruz que la vida és un carnaval, i avui, que encara estem traient-nos el maquillatge de la cara, permeteu-me que per un moment em posi la disfressa d’historiador per recordar quina és l’essència del carnaval. Fa més de 5.000 anys els sumeris i els egipcis ja celebraven un acte similar, consistent en disfressar-se, ballar i festejar. Uns anyets més tard, l’Imperi Romà va reproduir la festa, difonent-la per Europa. Més endavant, els navegants espanyols i portuguesos, que ximples no eren, van decidir exportar-lo a Amèrica. Pensant-ho bé, l’expansió del carnaval va ser una espècie de preglobalització.

Malgrat celebrar-se per tot el globus i per tant existint moltíssimes variants, hi ha un tret que qualsevol carnaval comparteix: el seu caràcter irreverent. L’essència del carnaval és la festa, la diversió i el descontrol. Però també són dies especials perquè en ells (gairebé) tot està permès, i això inclou criticar de manera mordaç les coses que no ens agraden. Ara hi ha llibertat d’expressió (ehem, ehem…) i és més fàcil, però fa uns quants segles les coses eren diferents. D’aquí la importància de la disfressa i de la màscara. Durant el carnaval tothom podia reprovar qualsevol cosa lliurement, sense revelar la seva identitat.

Em trec la disfressa d’historiador i em poso de nou la d’Ángel Juárez. Jo sempre he estat un gran seguidor del carnaval. De fet, la setmana passada, després de molts anys sense veure’ns, vam celebrar un sopar en què ens vam reunir algunes de les persones que vam col·laborar en l’organització dels primers carnavals a Tarragona de la nostra època. Va ser una trobada plena de rialles, però amanit amb records i nostàlgia. Vam rememorar com nosaltres, que col·laboràvem en l’organització de l’esdeveniment, teníem una comparsa anomenada ‘La desorganització’. En aquella època, fa més de 25 anys, els carnavals eren molt viscuts. Hi havia moltes ganes i il·lusió. Molta diversió i rialles. I sí, també una mica d’alcohol.

En tot cas, més enllà del desfasament que caracteritza la festivitat, en aquells temps totes les comparses tenien un punt reivindicatiu. Gairebé totes enarboraven un missatge crític, de caràcter social, reivindicacions que encara que estiguessin regades de litres d’humor podrien ser també el lema d’una manifestació. Hi havia un missatge. Hi havia valors. I l’esperit ens demanava passar-nos-ho bé, però també criticar i reclamar millores per Tarragona, impulsades des de darrere de les nostres màscares.

Vaig recordar tots aquests anys en aquest sopar i també durant la principal desfilada que recorre els carrers de la ciutat. Jo estava dret al costat d’Anton Guasch, i tots dos vam creuar les nostres mirades quan va passar la comparsa de Riu Clar. I crec que tots dos vam pensar una cosa semblant. Vam fixar els nostres ulls en l’estendard, que després de 25 anys segueix sent el mateix. Jo el vaig promoure i dissenyar, mentre que l’Anton Guasch el va materialitzar. Darrere d’ell, desfilaven desenes de joves que ni l’Anton ni jo coneixíem. I tots dos vam coincidir que per a la majoria d’ells l’estendard era un simple tros de tela sense història, mentre que per a nosaltres és quelcom molt més significatiu: la metàfora d’una època en què el carnaval era una cosa molt diferent.

I és que el Carnaval de Tarragona ha canviat immensament, i cada vegada s’assembla més al de Santa Cruz de Tenerife o als brasilers. L’important és l’estètica, el color, els vestits, els balls. Però ja no hi ha missatges reivindicatius. Falta mala llet i irreverència. Sembla una passarel·la de models en què les comparses concursen per veure qui té els millors vestits (alguns d’ells, per cert, amb un cost de gairebé 500 euros, el que no està malament en temps de crisi). Hi ha més espectadors que participants. En certa manera, em vaig sentir com si estigués presenciant una processó de la Setmana Santa. S’ha perdut el veritable esperit de la festa. El carnaval, definitivament, s’ha descafeïnat.

No em malinterpreteu: cal felicitar els organitzadors i tots els participants, perquè té molt de mèrit que una ciutat com Tarragona tingui un carnaval d’un nivell tan alt. Hi ha molta feina i esforç darrere de la rua, i això es podia palpar. Té un altíssim valor que tantes persones dediquin un bon grapat d’hores de la seva vida per fer aquest espectacle que només dura uns dies. I jo els aplaudeixo a tots.

I no obstant això, he de dir ben alt que aquest no és el meu carnaval, ni tampoc el d’Anton Guasch, ni el de la majoria dels meus companys d’aquell sopar, ni el de tantes i tantes persones que durant molts anys vam sortir amb la nostra comparsa sense preocupar-nos tant per com anàvem vestits però sí per passar-nos-ho bé i difondre un missatge. No és un atac de nostàlgia. Entenc l’evolució del carnaval. Són els temps que corren. Però em poso la disfressa d’activista social (la qual em deixaré posada durant tot l’any) per cridar als quatre vents que m’agradaria que al Carnaval de Tarragona hi hagués més imaginació, més disbauxa i sobretot que la rua no s’acabi convertint en un gran aparador de moda sense cap tipus de significat.

Ángel JUÁREZ ALMENDROS
President de Mare Terra Fundació Mediterrània i de la Red Internacional de Escritores por la Tierra