Arxius de xavier sabaté ibarz | Diari La República Checa

Recordo quan els socialistes vàrem reclamar el retorn del President Tarradellas perfectament. Era el 12 d ejuny de 1977 i Joan Raventós, amb una plaça de braus de la Monumental de Barcelona a petar va proclamar davant Felipe Gonzàlez que si el PSC guanyava les eleccions ell renunciaría a presidir la Generalitat provisional.

Però tampoc Jordi Pujol no en volia sentir ni parlar mentre que ara, gràcies a aquell gest de Joan Reventós  podem exhibir que la legitimitat de la Generalitat ve de la republicana que pels catalans no s’ha interromput i que és anterior en el temps a la pròpia Constitució espanyola.

Els convergents van haver d’acceptar la realitat. Com la van haver d’acceptar en un altre dels moments importants pel catalanisme quan el PSC – i el PSUC també – vam optar per una sola xarxa escolar i l’ensenyament en català. Jordi Pujol va fer un intent d’implantar un sistema com el basc de doble xarxa però els partits d’esquerra que no volíem una societat catalana fracturada i dividida segons la xarxa escolar vàrem acabar implantant  el sistema que s’ha revelat apropiat.

Hem tingut altres desencontres els catalanistes d’aquest país. Esgotat com vèiem l’Estatut del 79, CiU nmo volia fer-ne un altre. Malgrat això, el 96 van començar a acceptar-ne la realitat fins que va arribar aquell mateix any el pacte del Majestic CiU-PP o Aznar-Pujol – què lleig els va quedar signar a un hotel com dos amants que s’amaguen – . Allí tots dos es van prometre fidelitat quatre anys a canvi que no es parlès de cap nou estatut. Vam haver de ser altre cop PSC i ICV que ho plantegéssim el 2004 i ho portéssim a terme el 2006 amb els vots en contra d’ERC i PP després retallat pel Constitucional.

I mentrestant, anys i anys lluitant des dels ajuntaments, els set anys de govern de progrés a la Generalitat i els de l’Estat contra les dependències més perilloses i injustes com són les de la pobresa, la incultura, la falta d’educació o d’accés als serveis sanitaris o socials, a les pensions, a la del canvi climàtic, a la indignitat de la vida i perquè tothom la pugui tenir en les millors condicions possibles. I per la llengua catalana, creant escoles en català quan encara vivia el dictador, fent cultura, practicant-la, amb moviments socials i sindicals per fer que aquest sigui un sol poble amb tots els qui han vingut de fora i darrerament de molt lluny. No és catalanisme i del bo tot això ?

Per nosaltres, pel Roc Muñoz a qui mai La Canonja li podrà agrair prou el que ha fet per retornar als veïns el seu poble el catalanisme és això. O només ho és cridar independència i enarborar la bandera més alta ? No, el catalanisme per nosaltres és que els ciutadans i les ciutadanes de Catalunya siguin el màxim de lliures possibles en les seves vides. I sí, tenim n problema i gros amb les nostres relacions amb la resta d’Espanya i pensem que l’única solució és la federal. Però ningú no ens treurà la lluita pels homes i dones del nostre país que formen la nostra pàtria catalana. I em temo que qui vulgui donar lliçons a Roc Muñoz cal que es calci bé i comenci ja perquè em temo que li faltaran anys de vida.

Recordava aquestes coses aquest passat diumenge quan he llegit que un membre conegut de l’ANC deia públicament i per escrit a les xarxes que treballaria perquè l’alcalde de La Canonja marxés del poble.

Quina raó donava tan destacat demócrata ? Que l’alcalde no està a favor de la independència. I acabava la seva disertació amb el crit de Visca Catalunya Lliure expressió que mai no he subscrit perquè he comprovat que les persones que ho criden només es refereixen a trencar a amb Espanya quan jo, en tot cas, vull trencar amb tots els altres països, corporacions, monopolis, oligopolis, espavilats que no paguen impostos o s’emporten els diners a l’estranger. És a dir, en tot cas cridaria visquin els catalans i les catalanes lliures perquè em sembla que amb el nom de la pàtria massa cops – o gairebé sempre – m’amaguen molts altres amos que ens fan esclaus sense que se n’adoniu més que una petita part de la ciutadania. És a dir, que no sóc gens partidari de la frase de Josep Pau Ballot quan tancava la seva gramàtica el 1813: “puix parla en català Deu li’n do glòria” i en canvi subscric plenament la de Joan Fuster “ puix parla en català, vejam a veure què diu “.

He recordat també Raimon tan maltractat la primavera passada quan va dir ” Sóc valencià. Quines repercussions podria tenir la independència de Catalunya al País Valencià? L’anticatalanisme creixeria encara més. Votaré i vuill saber el màxim perquè ara la situació està en una nebulosa i em genera molts dubtes, no en sé prou. Per això no he participat en actes a favor de la independència. Cal que s’aclareixi com això encaixa en la Unió Europea, i Catalunya, tant si ha de ser dins com fora de l’ Estat espanyol, com parla amb Espanya, respectant les minories.”

L’expressió “faré el possible perquè aquest senyor marxi del poble” és molt pitjor que qualsevol insult perquè és negar la possibilitat de conviure amb les persones – la majoria – que no pensen com tu. El millor patriota és el que accepta la pluralitat, la desitja i hi sap conviure en diàleg. A l’Estat català del futur que molts pensem i volem federat, l’únic que ha de marxar són les idees excloents però fins i tot les persones que les professen s’han de quedar. I l’ANC faria bé en desautoritzar-les perquè si no ho fa pensarem que també les defensa S’estan trencant moltes coses a Catalunya que seran de difícil recomposició en el futur. Pobres són els qui exclouen i Roc Muñoz treballa per una Catalunya rica i plena i no només en termes materials.

Xavier SABATÉ
Diputat socialista