REDACCIÓ
Aquells que em coneixen saben que sento una especial debilitat pel ministre Wert. És un home que sabut tocar-me la fibra com a mare, com a estudiant i com a professional, cosa que cap home havia aconseguit fins ara.
Com a mare, perquè vol que les meves filles deixin de “distreure’s” amb la música i amb l’art.
El senyor ministre encara no sap que aquestes disciplines ajuden a desenvolupar la memòria i el sentit de la coordinació, que estimulen la creativitat, l’autoestima i, també, la capacitat de resoldre conflictes matemàtics gràcies a que fan augmentar les connexions neuronals.
Com a estudiant, perquè el senyor ministre ha decidit retirar la majoria d’ajuts i incrementar (encara més) les taxes universitàries, tant de grau, com de màster, com de doctorat (Óle!). Malgrat això, la majoria de famílies fan un esforç titànic perquè els seus fills rebin la millor formació possible confiats en la quimera de que a millor formació, millor lloc de treball, quan darrerament aquesta norma és inversament proporcional. Com molt bé representava el dibuixant Faro en una de les seves genials vinyetes, en acabar la carrera canviem el birret per una gorra de repartidor de pizza.
Aquest any sentíem la notícia de que una brillant doctora en psicologia que investiga sobre la cognició i el llenguatge amb persones amb Pàrkinson, en rebre el Premi Extraordinari de Doctorat de la Universitat de Oviedo, feia entrega al seu rector, Vicente Gotor, d’una targeta d’embarcament d’un vol de Xile, el país que realment li havia donat la oportunitat de seguir investigant i cercar un futur que el seu propi país li havia negat.
La veritat, no puc sentir-me més identificada.
El passat mes de novembre, la Universitat de Lleida em va atorgar el Premi Extraordinari a la millor estudiant de Màster en Educació per a la Salut, dos mesos més tard, l’Associació Nacional d’Informadors Sanitaris (ANIS), em va concedir una beca íntegra pel Màster en Comunicació i Salut a la Universitat Complutense de Madrid ( i us asseguro que acumulo uns quants màster més a l’expedient). No puc estar més agraïda a les institucions que valoren el meu esforç però ,a l’igual que la Dra. Elena Herrera, jo també tinc que marxar fora per continuar investigant.
D’aquí a un mes marxo a Houston a fer part del meu doctorat en Estratègies Comunicatives per a la Salut. Probablement sigui una experiència inoblidable que em farà recuperar la meva autoestima professional. El pitjor del cas és que sé que allà trobaré més gent com jo, cercant il·lusions lluny del seu país. Una llàstima…
Yolanda SERRA MARTÍNEZ
Educadora per a la Salut
