Vivències de voluntari a Ucraïna

Enllaunat al seient D5 d’un ocell de ferro torno d’Ucraïna on he anat a fer de voluntari. L’experiència ha estat personalment dura. He vist coses que no havia vist mai i la sensació d’estar dins un país en guerra no és de les més agradables.
He volat a Cracovia i d’allí en bus i tren cap a Przemysl i Medyka que es troba a la frontera amb Ucraïna.

Arribo a la frontera i el primer que faig és observar els milers de persones que travessen del costat ucraïnès cap al Polonès. Decideixo travessar la frontera després de fer les oportunes cues i passar els controls pertinents. Ningú em posa cap impediment i al cap de dues hores entro a Ucraïna.

La primera diferència és que no hi ha els mitjans de comunicació que per desenes esperen a la tanca fronterera l’arribada de persones. Entenc que estan fent la seva tasca, però la imatge és dantesca perquè els refugiats entren a Polònia en estat de xoc emocional. Molts no volen ser filmats, d’altres ni se n’adonen.

Dins d’Ucraïna m’adreço a registrar-me com a voluntari, però ràpid me n’adono que no cal. Concloc que la meva tasca serà durant quatre dies passar persones d’un costat a l’altre de la frontera intentant evitar als més necessitats les llargues hores de cues i esperes al doble pas fronterer. Cal dir que els controls són molt lents i em pregunto si no es podria gestionar diferent, per exemple deixant entrar i realitzar el necessari control de passaports un cop dins Polònia.

El meu dilema serà continu durant els quatre dies: a qui escullo per passar la frontera per la línia ràpida. M’agencio un carretó metàl·lic de supermercat i faig el primer trajecte amb un anglès que m’ensenya com fer-ho. Cal posar-hi morro, una actitud decidida, i no dubtar.

Al cap de pocs minuts ja em trobo sol i començo a passar persones: una família amb 9 fills, una noia embarassada, dues dones grans que no poden arrossegar el pes de les maletes. Alguns els agafo dels mateixos busos ucraïnesos que paren a la frontera. Carrego les maletes i em faig entendre perquè em segueixin.

D’altres els agafo directament de les cues. Quan m’atanso al punt de control demano als soldats que m’obrin la porta que porto persones en estat de necessitat i atencions especials (un eufemisme que em trec de la butxaca per colar-los més ràpid). Fa fred, però sortosament ni plou ni neva. Així em passo els dies, entrant i sortint de Polònia, entrant i sortint d’Ucraïna.

Algunes persones m’abracen i ploren quan els deixo al costat polonès. No parlen anglès, però les mirades vidrioses i els silencis parlen per si sol. He de fer esforços per no plorar amb ells, perquè sóc massa emocional. Són les víctimes innocents d’una guerra brutalment injusta. Cada cop que travesso la frontera em marquen el passaport. Registro fins a 16 entrades i sortides i tinc el passaport matxacat a segells.

Dormo a 5 km de la frontera en una mena de casa amb habitacions. Comparteixo habitació amb refugiats i quan em trec el peto groc que porto em confonen amb alguns d’ells. Tant és així que més d’un cop menjo del que ofereixen als refugiats. Recordo una sopa de tomàquet calenta excel·lent que m’ofereix una ONG jueva al costat ucraïnès.

El darrer dia torno a Cracòvia en tren. L’estació de Przemysl és un punt calent on centenars de refugiats es concentren per ser distribuïts en trens. L’últim xoc emocional el visc a Cracòvia a l’estació: a la planta 1 les persones locals fan shopping de dissabte a les galeries comercials de l’estació, a la planta 0 desenes d’ucraïnesos maldormen en matalassos a terra, mantes i capses de cartó. Són realitats paral·leles que no es trobaran mai.

El balanç final és que hauré ajudat a creuar unes 30 persones. Algunes volen gravar-ho perquè per ells significa salvar la vida. Em quedo amb una frase letal d’un home que parla l’anglès: imagina’t que has d’encabir la teva vida en dues maletes. Una llàgrima li rodola. Em giro, a mi me’n rodolen unes quantes.

Ernest Paris
Voluntari Internacional

PUBLICITAT