REDACCIÓ
Recentment hem pogut veure en xarxes socials unes gravíssimes actuacions que es van produir en el programa Gran Hermano de Tele5. Concretament, es va tancar la concursant Carlota Prado contra la seva voluntat dins la sala anomenada “confessionari”, i aplicant-li tècniques de manipulació mental i emocional per part de l’organització, consistents a bombardejar-la amb àudios del presumpte abús sexual que la concursant hauria patit en el transcurs del programa, es va intentar que guardés silenci sobre els fets, portant-la al límit del plor i l’ansietat emocional, podent tot això ser considerat com una coacció.
A part de la depuració que es pugui fer en altres ordres jurisdiccionals, des del punt de vista laboral pot existir una clara responsabilitat per a l’empresa productora del programa des de diferents perspectives.
En primer lloc, tant l’abús sexual originari, com la coacció psicològica posterior del confessionari, haurien de ser considerats accidents de treball, per tenir connexió clara i directa amb la prestació del servei, ja que en tot cas s’haurien produït en temps i lloc de treball, la qual cosa podria provocar la baixa per incapacitat temporal de la concursant, una indemnització per danys i perjudicis, i un probable recàrrec de prestacions en cas que no s’haguessin observat les mesures generals o particulars de seguretat i salut en el treball.
En aquest sentit, des d’una òptica de riscos laborals, en tots dos casos estaríem davant de clamorosos incompliments de la normativa de prevenció de riscos laborals i altres disposicions de salut i seguretat en el treball. Concretament, no s’haurien avaluat i previngut correctament els riscos psicosocials, en el seu vessant de violència en el treball (assetjament laboral, assetjament sexual o per motiu de sexe), que l’empresa té l’obligació legal de prevenir abans que succeeixin, i de pal·liar els seus efectes una vegada produïts. La conseqüència d’això és que la treballadora podria rescindir el seu contracte, amb la indemnització equivalent a un acomiadament improcedent, a més que la Inspecció de treball pugui sancionar, fins i tot d’ofici sense l’existència de denúncia per part de la concursant.
Finalment, és molt probable que també es declarés lesió de drets fonamentals de la persona, com la seva dignitat, integritat física (per l’abús) i moral (per la coacció), l’honor i la mateixa imatge i, encara que més dubtós, la llibertat de circulació. En aquest cas, a part de sancions per part de la Inspecció de treball, es pot imposar a l’empresa una indemnització pels danys morals derivats de la vulneració de drets fonamentals, que tenint en compte els interessos en joc, la gravetat de les infraccions i la dimensió de la companyia i el seu volum de negoci podria ser bastant elevada per a la mitjana d’indemnitzacions d’aquest tipus.
Això no obstant, perquè poguessin existir responsabilitats per a l’empresa, la relació entre la concursant i la productora hauria de ser laboral, la qual cosa no consta formalment que en aquest cas ocorri, essent necessària prèviament la declaració com a tal per un jutge, o d’ofici per la Inspecció (i posteriorment ratificada per un jutge), com ja va succeir en el cas d’un concursant del reality “Casados a primera vista”, en què el TSJ de Madrid, en la seva sentència 429/2018, de 16 de juliol (Recurs 497/2017), va declarar que es donaven les notes essencials del contracte especial d’artistes d’espectacles públics.
Cal recordar que el nom que les parts donin a una relació jurídica no vincula les autoritats ni tercers sobre quin tractament legal se li ha de donar a la dita relació, si la realitat és diferent de la constitució formal que s’hagi pogut formular.
Víctor CANALDA
Advocat i professor de dret laboral a la UOC
REDACCIÓ
