Vetlladors: per a quan el tracte just?

El mes d’agost s’acaba i amb ell la fi de l’època vocacional per a la majoria dels assalariats. Els nens, sobretot els d’edat escolar comencen a pensar ja a arribar al col·legi per explicar les aventures viscudes durant les vacances. Els pares, per la seva banda, podran, finalment, relaxar. Sí, sí, perquè això de ser pare de fills menuts no és senzill. Pels profes també se’ls acaba més d’un mes i mig de vacances.

Però, en aquestes línies volem fer una ressenya especial als vetlladors que solen passar desapercebuts per a la majoria. Aquests professionals que, sovint neden en terra de ningú, són, en més d’una ocasió, una peça clau en els centres educatius. No són professors, educadors – però són auxiliars – i sovint són menystinguts per la mateixa comunitat educativa. Només se’ls té en compte quan, de sobte, un mestre es veu atabalat per controlar o apaivagar els ànims d’una classe, motivat per desassossec d’un alumne més agitat. Són aquests (grans) professionals, amb sobrada experiència de vida i tracte excepcional amb els infants, solen ‘entendre’ i aconseguir, en més d’una ocasió, que la sang no arribi al riu.

Podríem que els vetlladors (designació poc elegant per la tasca importantíssima que desenvolupen) són una peça clau en les escoles. Només cal preguntar al professorat. El més curiós és que aquests professionals – a excepció d’uns quants que cobren directament de la Generalitat – són treballadors d’empreses externes – que fan l’agost amb la contracta –, però que, en molts casos, els tenen aquests treballadors (amb sous de fer riure) i els tracten sense la distinció que s’ho mereixen. Molts d’elles han de compaginar hores amb altres col·legis per arribar a tenir una jornada laboral digna i que compensi sortir de casa.

Caldria preguntar als pares – amb fills més ‘agitats’ (per dir-ho finament) – si la figura d’aquests professionals és o no imprescindible. Potser ha arribat l’hora de posar fil a l’agulla i començar a dignificar aquests treballadors. Cal homenatjar-los i cedir l’espai i tractar-los com a part imprescindible de la comunitat educativa. No poden continuar sent tractats com els ‘lacais’ d’uns profes – de vegades cec – que només els importa unes classes tranquil·les, allunyant els alumnes més rebels, trapelles, entremaliats…

No poden continuar sent tractats com la púrria d’un sistema que margina i estigmatitza. L’esfereïdora majoria d’aquests professionals no cobren les vacances d’estiu. Comencen a treballar el mateix dia que els nens arriben al cole i són acomiadats quan els menuts marxen. De vacances res de res.

Es pot continuar tractant tan malament aquests professionals que tenen la missió de vetllar que els centres educatius funcionin sense gaires aldarulls, motivats per uns alumnes més ‘moguts’? No li cau la cara de vergonya a la Generalitat que assisteix callada i impàvida a aquest menysteniment? Fins quan es permetrà que unes quantes empreses continuen fent negoci a costa d’uns professionals que pràcticament no tenen drets laborals? Fins quan les direccions dels centres i el professorat els tractarà com Déu mana i no com si es tractessin de minyones que tenen la responsabilitat de fer-se càrrec dels alumnes amb necessitats especials? Per què es parla d’escoles inclusives quan el sistema margina i desmotiva?

Cal repensar el paper que desenvolupen aquests professionals, però sobretot donar el lloc que s’ho mereixen i respectar-los com una de les peces fonamentals del puzle educatiu. La Generalitat té la responsabilitat de saber en quines situacions laborals treballen aquests professionals i evitar que les empreses concessionàries continuïn vivint a cos de rei, mentre els seus treballadors són menystinguts.

Cal vetllar pels drets dels vetlladors que són ni més ni menys que auxiliars d’educació. A veure qui és capaç de dir el contrari. Que aixequi la mà el que s’atreveixi, amb arguments, clar està…