Borja Vizcarro
Sona el despertador i són dos quarts de vuit. Encara amb les lleganyes als ulls, i amb el regust del primer cafè del dia, me’n recordo de totes aquelles coses pendents que vas deixant aparcades en el temps, però que són necessàries.
Portar aquelles sabates al sabater, fer aquella còpia de les claus de la bústia, tallar-te el cabell, arreglar la cremallera d’aquells pantalons… Petites coses que, per mandra o falta de temps deixes pendents.
Doncs bé, avui serà el dia. Agafo la bossa amb totes les coses i em pregunto, cap on vaig? Parc Central…? Al Corte Inglés…? Hi ha un problema: estem en ple mes de juliol, en plenes rebaixes i els centres comercials estan a rebentar de turistes, clients multidisciplinaris (sí, d’aquells que van davant teu i tenen l’habilitat d’aguantar 20 peces de roba en un braç, mentre regiren aparadors i taulells de roba), nens angoixats i altres actors protagonistes de les rebaixes d’estiu.
De sobte, faig memòria i recordo que algú, vés a saber qui, em va dir una vegada que al carrer Sevilla podia trobar un sabater de confiança, a més de merceries i altres comerços. A més, està just al centre de Tarragona. Vaig a veure què trobo.
Un carrer amb història comercial
Arribo a la plaça Ponent a dos quarts de nou. Aquests dies de calor és millor matinar si no potser et quedes enganxat a l’asfalt abrasador. Davant meu el carrer Sevilla, aproximadament uns 25 metres de carrer ple de comerços, botigues i perruqueries. Cosa que em sobta. Com pot ser que hi hagi aquesta concentració de tendes i negocis en un carrer tan curtet? Veig el sabater que em van recomanar i entro.
El propietari és Xavier Rioné, porta més de 20 anys i m’explica una mica com ha estat l’evolució del carrer. “Fa 20 anys que hi sóc aquí al carrer i les he vistes de tots els colors… Es treballa força bé, però si les escales mecàniques funcionessin com Déu mana… Treballaríem molt millor”, m’assegura Rioné.
La veritat és que té tota la raó. El carrer Sevilla és una zona de pas que uneix la Part Baixa amb el centre de la ciutat. És un flux de gent constant, però la fisonomia geogràfica tarragonina és complexa i s’han d’anar salvant diverses altures. Fa pocs anys es van construir unes escales mecàniques per facilitar que els vianants poguessin accedir amb més facilitat a la zona centre. Però malauradament, hi ha vegades que aquestes infraestructures no funcionen, complicant la vida als veïns del carrer Reial, Serrallo, Jaume I... etc.
Rioné m’explica també que fa anys el carrer havia estat ple de comerços, però últimament es veuen obligats a tancar per penúries derivades de la crisi econòmica. “A més si t’hi fixes, el carrer no està gaire net, sempre ens trobem gent que es queixa de les ‘cagades’ dels gossos i la pudor de pixum i tenen tota la raó”, assegura Rioné.
Un comerç actiu i impulsor
Deixo la sabateria i faig memòria que tinc un sopar dissabte i em ve de gust una miqueta de vermut per aquest cap de setmana. Veig el Celler Rovira, una de les bodegues més clàssiques de Tarragona. Em trobo que el Txema, el seu propietari, just ha marxat a esmorzar. Però la seva dona, la Dolors Olivé, m’aconsella sobre les últimes novetats, i m’explica coses del barri.
“El Txema t’explicarà millor, però el carrer ha anat canviant força. Per sort nosaltres tenim uns clients fidels i, com pots comprovar, no parem”, em diu la Dolors. I és ben cert, mentre parlem no para de despatxar i molta gent arriba a reomplir les ampolles de vi de la bóta. Compro una ampolleta de vermut, i com a tarragoní d’adopció, en veure una ampolla de Chartreusse em poso melancòlic. Tornaré més tard, vaig a seguir investigant pel carrer.
Surto de la bodega i trobo una agència de viatges, la Vallverdú. Entro per la curiositat de poder somiar amb un viatge aquest estiu. Em trobo amb l’Héctor Vallverdú, propietari de l’agència i veí del carrer. “Aquest carrer ara està molt més tranquil. Fa uns anys teníem problemes amb les màfies i aldarulls derivats de la prostitució clandestina. Però ara ja vivim més tranquils com a veïns i com a propietaris la veritat és que mai hem tingut problemes de robatoris, això sí… s’ha de netejar el carrer”, m’explica l’Hèctor. Aprofito també per comentar-li què costaria fer una ruta pels Estats Units i m’explica que són experts en organitzar viatges personalitzats arreu del món, però concretament a Nord Amèrica.
Després de posar-me les dents llargues imaginant-me al més pur estil Lucky Luck, torno a trobar-me amb en Txema del Celler Rovira. En Txema m’explica en què consisteix un dels seus productes estrella: El Licor Tarragoní. És un licor fet amb Chartreusse i ‘Limoncello‘. No s’espantin, és ben suau i una delícia ben fresquet. També me n’enduré una ampolla pel dissabte. A més m’ensenya l’art d’omplir una ampolla de moscatell com Déu mana.
Ja torno cap a casa i, de camí cap a casa me’n recordo que em falten unes vitamines. Entro a la farmàcia del carrer i m’atén la seva titular la Josefina Tuset, servint medicaments des del 1974. “Això sí que ha canviat de debò. Abans el carrer tenia molta més afluència, però així i tot, la gent del barri i del carrer segueix confiant en nosaltres. Però s’ha d’espavilar i netejar el carrer i posar més facilitats, sobretot per a la gent gran”, em diu la Josefina Tuset. Em recomana que passi a la tenda del costat, que la Neus és molt més expressiva i voldrà explicar-me moltes més coses. Doncs anem-hi.
Dues passes més enllà de la farmàcia em trobo la boutique Madonna, una de les tendes de roba més conegudes del carrer Sevilla. Entro i em trobo a la Neus Montcusí, que amablement m’explica coses del carrer. “No podem aguantar més la brutícia que hi ha a la zona, surt i veuràs com hi ha dues caques de gos en ple carrer”, assegura. Efectivament, al bell mig del carrer dues tifes ben grosses. “A més fixa’t, cada vegada ens ho posen més dificil. Ens han tret la zona de càrrega i descàrrega i ens les hem de veure de valent per poder descarregar… tant els hi molestava als polítics? Hauríen de xafar més el carrer i veure realment què és el que vol la ciutadania”.
Quan marxo cap a casa penso que la Neus té tota la raó del món. Però no només els polítics tenen aquest problema, sinó tots els tarragonins en general, entre els quals m’incloc. Ens agrada massa les coses fàcils i busquem les grans superfícies. Avui he descobert que a dues passes de casa tinc el mateix que a qualsevol altre centre comercial, amb millor tracte i inclús amb més qualitat. El carrer Sevilla té un gran comerç, del de tota la vida i s’ha de cuidar.
Borja VIZCARRO
REDACCIÓ
