REDACCIÓ
Dos anys. Ja han passat 2 anys des que aquell 14 de gener de 2020 a la tarda esclatés un reactor de la planta química IQOXE. Segurament tots els tarragonins recorden què estaven fent en aquell moment. Jo sortia de casa com un dia qualsevol, armat amb la meva pilota de bàsquet i uniformat amb roba esportiva. No deixava de ser un dia qualsevol en què la nit ja regnava a Tarragona. El que desconeixia era que mitja hora després de començar a jugar – tot sol – hauria de córrer cap a casa.
Situem-nos. Pista de bàsquet ubicada davant de l’anella mediterrània, Campclar. Les cistelles no entraven com sempre. Potser era un presagi del que estava a punt de succeir, però mirant el rellotge només havien passat 25 minuts. “La tarda és curta encara”, em deia a mí mateix. De sobte, començo a notar una llum molt intensa pel darrere. Em giro, i només veig una gran flama a l’aire. “Quelcom normal”, vaig pensar en un primer moment fent allau del meu tarragonisme.
Però aquell foc no era usual. Sempre anava cada tarda a la mateixa pista de bàsquet, i aquella flama només l’havia vist aquell dia. Potser per això em vaig quedar mirant a la xemeneia. 8 segons després es donava l’explosió. Incrèdul del que estava passant, la calor cada cop s’intensificava. En aquell moment, fins i tot vaig poder veure la metralla sortint pels aires.
Els veïns comencen a sortir als patis, balcons i finestres per veure què passava. A la pista de futbol – ubicada darrere de la de bàsquet – els joves havien abandonat la pilota pels telèfons mòbils. Semblaven presenciar un espectacle de circ. Com quan veus un animal perillós al Zoo, que saps que no et pot fer res i que el pots gaudir sense cap risc. Jo, després d’uns 10 segons observant el panorama, ràpidament agafo la meva pilota i començo a córrer cap a casa. Qui sabia que estàvem fora de perill?
Sens dubte, el més impactant de tot van ser les rialles i mofes dels joves de la pista de futbol, inconscients del que podia estar passant. Rient-se d’algú que potser sí que tenia idea del que significava aquella explosió. Camí cap a casa, corrent, a cames ajudeu-me, la gent que només havia sentit el soroll preguntava què havia passat. Quan em veien córrer, la seva expressió s’horroritzava encara més. Potser va ser només un ensurt, però paga la pena que n’aprenguem.
PUBLICITAT
REDACCIÓ
