Aquesta Espanya que tant sovint ens dóna mostra de casposa i mediocre a través de la dreta concentrada tota ella ( inclosa l’extrema ) en el PP , no para de proporcionar-nos sorpreses.
En qualsevol país dels que Espriu va deixar escrit que s’hi hauria volgut allunyar / exiliar , quan les eleccions no donen majoria absoluta, el partit guanyador es disposa a arribar a acords i per això sap que haurà de fer algunes cessions. Alemanya i Suècia són dos exemples paradigmàtics.
Al primer la sra. Merkel va cridar de seguida els socialdemòcrates i van decidir crear una comissió de cinquanta persones expertes que van estar durant tres mesos. Amb absoluta transparència, cada dia la ciutadania podia seguir a través dels mitjans de comunicació el curs de les negociacions en els temes vitals per Alemanya: les pensions, la transició energètica, l’educació….. Encara els socialistes de l’SPD van acordar sotmetre a consulta de la militància el resultat del programa de govern conjunt acordat i aquesta el va ratificar per més d’un setanta per cent.
A Suècia, al desembre de 2014 el govern socialdemócrata va anunciar que avançaria les eleccions perquè no hi havia manera d’aprovar els pressupostos. La coalició que havia establert amb els verds desprès de les eleccions celebrades dos mesos abans era insuficient. Això va ser rebut com un veritable drama per l’opinió pública en un país que no avança eleccions des de fa més de cinquanta anys . Els suecs saben de la paràlisi que suposa per a un país qualsevol convocatòria electoral i com sovintejar eleccions contribueix a aturar projectes públics i privats, afavorir inestabilitats institucionals, econòmiques i jurídiques. De manera que tots els sectors socials van reclamar un acord entre el govern i l’oposició. I va ser així que la resta de partits van arribar a un acord a partir del qual es van desconvocar les eleccions i es van pactar uns pressupostos fins al 2022, és a dir vuit anys durant els quals tothom sabrà a Suècia com planificar les activitats econòmiques, socials, mediambientals o laborals i legislatives; els inversors també sabran que no hi haurà incerteses ni inseguretats de cap tipus i els sindicats com negociar. I van acordar coordinar les polítiques sobre pensions, defensa i energia. també va establir que el primer minstre Stefan Lofven respectava el pressupost que presentès l’oposició per al 2015, encara que podía fer alguns canvis a mig exercici.
S’ho imaginen aquí això ? Aquí el PP ha jugat des del primer moment a xantatges diversos com unes noves eleccions i als xantatges de projectes paralitzats com la pròpia administració pública fins a los premios nacionales de Cultura, la transposició de directives europees o – agafeu-vos tarragonins i taragonines- una dotzena de milions d’euros per acomplir el compromís de l’Estat amb els Jocs Mediterranis del 2017.
Estem parlant d’un esdeveniment de carácter internacional dels quals no va sobrats Espanya i que s’ha de celebrar a Catalunya, cosa que li hauria d’anar bé per reconciliar-se de tanta agressió a la nostra llei máxima que és l’Estatut , a la nostra cultura i llengua, als nostres recursos econòmics. Doncs no, prefereix fer-ho, com va dir Arias Cañete amb el PHN l’any 2000, ja saben, por cojones, encara que sigui trencant el PSOE – incomprensible que es deixin trencar aquests però ja en parlarem un altre dia -desestabilitzant així tot el sistema institucional.
Però rererint-nos a casa nostra, els tarragonins i les tarragoonines encara hem de suportar aital afront tenint-los al govern municipal on hi són precisament perquè van dir que era la manera d’assegurar la participació de l’Estat en els JJMM 2017. Au va ¡¡ O ho solucionen o se’n van un altre cop a l’oposició d’on no haurien d’haver sortit.
Perquè es poden riure de nosaltres, però pensar que no ens adonem de la burla i que ens mamem el dit ja seria massa.
Cal clarificar la situación per poder-nos dedicar, quan abans millor a enfrontar-nos amb la dreta nacionalista es digui PP o es digui Convergència (o Junts pels si, o PDC o com es digui) que en aquest moments es freguen les mans veient que te a tocar de dits un nou mandat per manar retallant l’estat de benestar. I també per continuar recuperant la credibilitat perduda que gràcies en bona mesura a Pedro Sanchez haviem ja iniciat.
Des del PSC hem de fer el posible per ajudar a posar pau i trobar una sortida, dins dels límits estatutaris que tenim, perque cal recordar que el PSC está federat al PSOE, però no és el PSOE.
Dino amb una periodista d’un important rotatiu de Barcelona i quan li dic que sóc sobiranista em pregunta precipitadament des de quan m’he tornat independentista.
Li aclareixo de seguida que ser sobiranista català no vol dir necessàriament ser partidari de la independència de Catalunya, encara que tampoc no em treu la son aquest tema. Més encara, defensor com sóc de la teoria de Raimon Obiols que torna a explicar en el seu darrer llibre “ El mínim que es pot dir “, jo seria independentista “ si hi hagués un botó que, en prémer-lo, Catalunya fos independent i no hi hagués cap problema a continuació. Però aquest botó no existeix, encara que n’hi ha que ens diuen que sí i que el podem activar en divuit mesos dels quals ja n’han transcorregut uns quants.
Sostinc a més, que ja s’ha intentat l’operació en dues ocasions anteriorment, n’hem sortit malparats en totes dues i les conseqüències han estat molt negatives durant algunes generacions. Ho vaig explicar una setmana abans de manifestar-me a l’anomenada via catalana l’11 de setembre de 2014 en un article titulat “Anirem a la via l’11 i després què ? ” . Ja no he tornat a manifestar-me més a favor de la sobirania, és a dir, de la voluntat de decidir per nosaltres mateixos que tenim la immensa majoria de catalans i catalanes. D’allí ja es va passar a demanar la independència express , és a dir, ja vam entrar definitivament en un cul de sac que va dividir la societat catalana en dues meitats gairebé idèntiques. I quan em diuen que no és cert, vegi’s si no què ha passat amb la majoria de partits , inclòs el meu que també ha caigut en la temptació de posar el focus en aquesta qüestió que mai no hauria hagut de constituir la nostra principal preocupació quan multinacionals de tot tipus ens han deixat la sobirania per terra. Però al menys la que ens quedi, poca o molta, jo la vull defensar
Però tornem a la meva conversa amb la periodista que no va acabar aquí i amb vostè, amable lectora o lector. Perquè també tinc la convicció que cada persona que viu a Catalunya creu i practica o defensa una sobirania o altra. Per acció o per omissió. Per una banda, les persones que creiem que els homes i dones de Catalunya hem de decidir amb la nostra voluntat lliurement expressada quines relacions volem tenir amb Espanya i amb el món som sobiranistes catalans o catalanes. Ara fins i tot sembla que el PSC torna a virar cap a aquesta posició ( el trànsit haurà durat un any i escaig i a mi em plau particularment que hagi estat tan breu encara que pel camí hem perdut la simpatia i el vot de milers de persones que no sé si recuperarem ).
En canvi, qui creu i defensa que la sobirania resideix en el conjunt del poble espanyol tal com estableix la Constitució Espanyola i per tant que és el poblñe espanyol qui decideix el nostre futur, són sobiranistes espanyols o espanyoles.
No és cap drama si sabem portar el debat de forma educada i si tenim la voluntat de resoldre el problema, no de perpetuar-lo ni complicar-lo ni embrutir-lo.
No sé si vaig poder convèncer la meva amiga periodista però crec que se’n va anar preguntant-se quina sobiranista era ella encara que crec que es volia agafar a una còmoda tercera via que consisteix a dir: jo no sóc ni d’una ni de l’altra. Però, com em deien els vells lluitadors del POUM, si una persona diu que no és de dretes ni d’esquerres és que és de dretes. És a dir, qui no és sobiranista català o catalana ho és espanyola perquè ja li va bé la situació actual.Aquest és el meu humil pensament. (1) Ja sé que sobiranista no apareix al diccionari del nostre Institut d’Estudis Catalans però posats com estem a generar noves paraules, no en vindrà d’una. Per cert, al de la Real Academia de la Lengua Española sí que apareix soberanista. Ai, ai, ai ¡¡¡¡
Com gairebé tot el que s’escriu immediatament desprès de coneguts els resultats d’unes eleccions no acostuma a gaudir de la maduració necessària. Encara les respostes són massa ràpides, les anàlisis poc àmplies de mirada.
Per això m’agradaria prescindir en la mesura del que em sigui possible de l’impuls irreflexiu i de la ira que encara ens produeixen els elements que han impedit un millor resultat dels nostres preferits i preferides com la culpa dels contraris, de l’abstenció, dels mitjans de comunicació poc afectes, dels contraris que volien ser una cosa i s’han quedat en menys, dels qui han fet la punyeta, dels qui no en tenien idea, dels indocumentats que no saben que no votar als nostres és eprjudicar-se a si mateixos….
M’agradaria en canvi cridar l’atenció sobre la necessitat de reflexionar sobre els nostres propis errors partint de la base que les persones que van a votar rarament s’equivoquen – no només quan guanyem -.
No faré avui aquesta imprescindible reflexió perquè em sembla massa aviat i em contradiria amb allò que he dit al començament. Però llevat de qui ha guanyat a Catalunya ( En Comú Podem ) i a Espanya ( PP ) que legítimament poden estar segurs que han sintonitzat amb la majoria d’homes i dones de cada territori, la resta hem de revisar per què no ho hem aconseguit nosaltres.
No crec en allò de “ ja ha passat i no serveix de res, més val que mirem al futur “, perquè aquesta actitud condemna a preparar el futur sense criteri. A no ser que no es vulgui tenir futur ( o dit d’una altra manera, desaparèixer ). Només un apunt: si tan greu era el sorpasso i tan contents podem estar que no s’ha produit a Espanya, no sé com hem d’estar a Catalunya si ja és el segon cop que es produeix en sis mesos.
Acusadors de pessimisme, absteniu-vos de formular cap retret. El meu optimisme és bastant més notable del que mereix la situació de trobar-nos a la UVI. No he parat aquests darrers dies de fer articles, per a mi i per a altres i de treballar dia i algunes nits per una causa que encara crec viable. Per tant, si no fos optimista la tovallola ja seria al mig del ring faria dies.
Però alguna/es cosa/es haurem de canviar, no ? Doncs com que només dir la frase i no desenvolupar-la em sembla insuficient, en pocs dies prometo algunes idees, sempre menys interessants que les d’altres persones, però igual de respectables. I com segur que seran insuficients, espero també llegir-ne moltes més. Mentrestant, excuses o justificacions, les mínimes possibles sisplau. Fan mal a les orelles del públic assistent.
Em refereixo a aquelles persones de qualsevol partit que, tenint com tenen més responsabilitat que ningú pel fet de ser càrrecs públics o de direcció de l’organització o assalariats gràcies al partit, s’escaquegen amb tota desimboltura per posar un substantiu suau, noi sigui que ferim sensibilitats.
Saben (perquè inconscients no són) que tenen dues responsabilitats principals durant els dies de la campanya: la de comunicar als ciutadans el projecte del partit al qual pertanyen i la de liderar els equips de persones de l’organització i simpatitzants. En teoria són les persones que saben comunicar millor i que senten més els colors. Però això són teories perquè si no saben quin és el seu lloc durant aquests quinze dies demostren que ni saben comunicar, ni saben liderar.
Com que alguns es prenen la política com una professió, posaré una comparació en el camp mercantil que potser l’entendran millor. És com si la Coca-Cola engegués una campanya de promoció del seu producte, els seus comercials s’amaguessin o busquessin excuses per no participar i la campanya la fessin els fans de la Coca-Cola.
Pels ciutadans que no ho sàpiguen – que molts ja ho sabem – enumeraré aquí les excuses més conegudes. Només unes quantes perquè la casuística és infinita. Us en faríeu creus que diríem en català. O “no saldríeis de vuestro asombro “que dirien en l’idioma de Cervantes.
Els més de moda són “no hi ha condicions”, “la gent està cansada”, “amb tantes eleccions, millor no molestar” “hi ha molt de rebuig als actes polítics”. I el més coronat que aquests dies em deixa sense resposta i amb la boca oberta és: “és contra-prudent donar la llauna a la gent. Val més que la deixem tranquil.la, no sigui que perdem vots”. Però dic jo que les condicions i la gent és la mateixa a tot el país si fa o no fa, no? En canvi veig municipis on es fa campanya, es truca a les portes dels ciutadans, s’organitzen actes sectorials, s’escriuen articles a la premsa, es dóna ànims a la militància i a les persones simpatitzants. I no veig rebuig ni respostes poc educades per part de la ciutadania que pel que veig a les enquestes participarà potser més que al desembre.
Els més clàssics: “tinc hora a (oculista, ginecòleg,,,, aquí van totes les especialitats mèdiques….”, “tinc gent de fora a casa “, “estic de guàrdia amb (nens, avis,,,,,)”, “tenia el cap de setmana compromès de fa temps” “tinc un viatge que no puc deixar de fer”. El problema que tenen aquestes excuses és que les eleccions es convoquen amb temps suficient perquè tinguem temps de buidar les nostres agendes i adequar-les. I que la campanya dura quinze dies i és difícil que ens empassem els qui penquem que hi hagi 360 excuses per a les 360 hores dels quinze dies. Perquè avui fins i tot es pot treballar des de casa escrivint – se suposa que tot càrrec d’un partit en sap o si no en sap molt se li pot corregir el text -. També es poden fer trucades – el telèfon continua sent molt efectiu -. Es poden organitzar actes, posar paperetes dins els sobres i altres tasques que es veu que només ens toca fer als pàries de la terra que treballem perquè ells no es despentinin (descarreguem furgonetes, pengem cartells per aquests fanals de Déu i ells continuen dormint les seves hores).
N’hi ha que per si cola, adopten tàctiques específiques que a mi em diverteixen molt. La més sofisticada és marxar de cap de setmana, buscar un acte que es faci a la comarca de destinació, fer fotos i enviar-les amb el comentari: “estic fent campanya a..”. I és que hi ha gent que se les pensa totes. Però sense recórrer a tanta sofisticació, l’acció a més habitual és anar a un acte qualsevol, ja sigui míting o una carpa o enganxada de cartells, donar un tom, saludar els qui suen i penquen i si hi ha un dirigent al qual cal fer-li la pilota no és que sense salutació i marxar al cap de poc amb qualsevol de les excuses esmentades més amunt. Això sí, no pot faltar la foto (selfie també serveix) que després es penjarà a les xarxes per intentar que l’engany encara coli millor.
El que pensem – els qui treballem – és que qui tot i ocupar un càrrec (on l’hem posat la resta de mortals, per cert), no treballa a una campanya, no compleix el seu deure contret amb els ciutadans, explota les persones que sí que ho fan perquè s’aprofiten del seu treball i demostra molt poca sensibilitat. I ens preguntem si deuen pensar que als i les qui penquem ens agrada treballar, donar la cara per ells i elles, sacrificar-nos quinze dies de la nostra vida. O si som persones viciades o addictes que requerim tractament. Doncs ja els dic que no, que ni som persones tarades, que també ens costa moure el cul del sofà i protestem quan sortim de casa.
Ara, també han de saber que quan som a la feina parlem d’ells i elles, dels qui no hi són, lamentem que si fóssim més gent, els resultats millorarien. Treballem per la gent i si quan més s’ha de fer fugim, aquesta actitud parla per nosaltres mateixos. Però a continuació riem i diem que ens ho passem teta treballant perquè ens sentim partícips d’una mateixa lluita i perquè forgem una amistat assolida en hores i hores d’altruisme en comú. Això puc assegurar que és el més gratificant. I afirmem cada dia que un partit d’esquerres és un partit de lluita, de treball i de sacrifici.
Si he escrit aquest article, és perquè quedi per la Història. Perquè d’això no se’n parla mai i en algun lloc havia de constar. Ho escric sense amargor, us ho puc ben assegurar. A aquestes alçades, molt poques coses em pertorben i aquestes molt menys encara. En el meu activisme social treballo en allò que em sembla que és la meva obligació moral i cívica. Des que vaig deixar de tenir un càrrec públic, he participat en tres campanyes i en totes elles he treballat cada dia – les xarxes i les hemeroteques ho demostren – i no és cap mèrit en absolut. Simplement és compromís que un dia vaig adquirir i que mantindré sempre i en el cas de la política, només retorno una petita part del molt que m’ha donat el meu partit.
I no puc estendre’m més perquè he de fer la meva feina i la dels i les qui no la fan però que és necessària perquè les dones i els homes de les nostres comarques tinguin tots els elements de judici necessaris per votar lliurement el proper dia 26. I si ho fan pel meu partit, encara millor.
L’Ajuntament d’El Catllar viurà, aquest dissabte al migdia, la seva primera moció de censura. És més que probable que el socialista Antonio López deixi de ser l’alcalde i que el republicà Joan Díaz es faci amb el bastó de la vila. Els quatre regidors del PSC, que governen en minoria, no seran suficients per evitar que López passi a ser cap de l’oposició.
Pel socialista, aquest mandat va començar amb el peu torçat. Els diferents partits de l’oposició (CiU, Unicat, ERC i ICV) s’han unit per ‘complicar’ la vida a un alcalde que, segons ells, “té molt de caràcter” i no genera “consensos”. D’ençà que es va anunciar la moció de censura, les direccions del PSC i Convergència han intentat reconduir la qüestió i evitar que El Catllar caigui en la inestabilitat política. Però, tots els esforços ha resultat infructífers.
La moció està signada per tots els regidors de l’oposició a excepció del portaveu de CDC, Carles Guillen. Durant els darrers dies s’ha fet mans i mànigues perquè CDC retrocedís, però sembla que no hi ha manera. La número 2 de la formació nacionalista, malgrat la pressió, no recula i segons sembla, Carles Guillen, acabarà votant, aquest dissabte, a favor de la destitució d’Antonio López del càrrec d’alcalde. Fins al moment, els convergents no han badat paraula al respecte. Un fet que ja ha merescut dures crítiques de Xavier Sabaté, que considera que CDC ha de donar la cara i no amagar-se com a conills.
Antonio López viu els seus darrers dies com a alcalde
CDC esclau d’ERC
Després de titllar la moció de censura d’incomprensible, el dirigent socialista, ha acusat els convergents d’acceptar el joc d’ERC (la quarta força més votada) i d’exhibir “un afany desmesurat pel poder”. Considera que la moció que apartarà Antonio López de la poltrona del poder “és una deslleialtat política” i que no deixa de ser “fartera per avui i gana per demà”. Ha reptat als màxims responsables de CDC, ERC i En Comú Podem, a explicar les raons polítiques d’una moció que no compta amb l’aval de la població. L’actuació dels partits de l’oposició per desbancar el PSC és la prova fefaent que “volen el poder pel poder”, ignorant els interessos de la població.
Xavier Sabaté ha carregat també contra la número 2 de CDC, Goretti Gatell. L’ha acusat de “trànsfuga”. A parer seu, Convergència ha de dir públicament si recolza o no que Gatell hagi signat la moció de censura. Si la resposta és negativa, demana que l’expulsin del partit controlat, avui dia, per Artur Mas. “La qüestió és clara: o CDC li fa costat o la condemna. Si no ho fan, estan consentint una burla a la democràcia”, ha remarcat Sabaté, recordant que si la moció contra Antonio López prospera, hi ha pactes a algun ajuntament o “ens comarcal” que podria convertir-se en inestable, perquè “ens sentirem deslligats”. O sigui: si Convergència permet que Antonio López caigui, “estarà signant la seva sentència”, adverteix Xavier Sabaté.
Quan el cap de prensa del Madrid li va dir al porter alcoverenc de l’equip que no respongués en català sinò en espanyol diumenge passat, va demostrar no saber español.
Si en sabés, no ignoraría que és espanyol tot el que és “ perteneciente o relativo a España o a los españoles” segons el mateix diccionari de la Real Academia Española. A no ser que el cap de premsa del Madrid ja situï Catalunya fora d’Espanya, cosa que pot estar passant pel seu magí com en el d’alguns espanyols que volen i dolen. És allò de l’amor-odi o de “la maté porque era mía” que els passa a persones més enllà del Sènia que per una banda no ens volen deixar marxar i per l’altra ens voldrien perdre de vista com diuen ara els joves “ en zero-coma”.
Com ho haurem fet de malament tots plegats, ells i nosaltres perquè encara passin aquestes coses que a uns podrà semblar que no tenen importància però que denoten incultura, mediocritat i intolerància al més pur estalinista o feixista que de tot hi ha hagut al llarg de la història en l’anorreament de les llibertats i de la diversitat.
Per contra, els i les qui creiem en la riquesa cultural de tot signe i condició, ens encanta sentir en zones mixtes i sales de premsa d’estadis i pavellons, com es pregunta i es respon en qualsevol dels idiomes d’aquest Babel que és el nostre Planeta. Més diria, a molta gent ens fot que cada cop més es pregunti i es respongui en aquest anglès liofilitzat i descafeïnat tan comú com estúpid per molt útil que sigui.
Així que, estic per fer-me periodista ni que sigui els caps de setmana per cobrir els partits del Madrid jugui on jugui sempre i quan el titular de la porteria sigui l’alcoverenc Casilla i fer-li un parell de preguntes en català en acabar el partit, tant si és a Vladivostoc com a Nairobi. Estic bastant convençut que al final el deixarien respondre en la llengua de Jaume I.
I si no, mentre continués la broma, m’ho passaria bé. Sóc dels catalans que el masoquisme lingüístic “ me pone “ com diria el sr. Carabajosa, cap de premsa del club merenga. ( Que sí, que sí, sr. Carabajosa, que en catalán lo decimos y escribimos acabado en “a” i no en “e”. Ya ve usted )
En aquesta anada i vinguda dels independentistes – amb el fre de mà sempre posat no fos cas – Catalunya es va menjant els 18 mesos al ritme que marca el Déu Kronos. Aquest dictarà la seva sentència inapel·lable pels vols del temps que el seu net Dionís, déu del vi, les celebracions i els èxtasis es farà present a Tarragona – esperem-ho – amb els millors Jocs Mediterranis de la Història – Ballesteros dixit – des del 1951 que és quan van començar.
Xavier Sabaté
Havien de desconnectar però no sembla que es talli cap de les milers de connexions d’infrastructures en forma de ports, aeroports, ferrocarrils, carreteres, línies d’alta i mitja tensió ni de centres de producció d’energia. Hem continuat “important” electricitat de la resta d’Espanya i si se’m permet, també aigua que hem de negociar si no volem que el delta de l’Ebre quedi sec.
Tampoc els lligams econòmics passen per la trencadissa: l’intercanvi comercial no sembla patir, ni el bancari, ni sembla que l’historiador flamant nou conseller d’economia hagi complert la seva paraula que el pressupost del 2015 seria el darrer pressupost autonòmic. Ni ho va ser ni tampoc no ho serà el del 2016 que ha de pactar amb el govern del PP vulgui o no. Ni tampoc sembla que es vulgui desentendre de negociar amb l’Estat una nova manera de finançar les comunitats autònomes on Espanya inclou la nació catalana per cert. Ni els lligams socials, esportius, audiovisuals, cinematogràfics i tants d’altres. Tampoc no sembla que la desobediència civil qe se’ns va anunciar que seria la manera de fer una trencadissa amb tots els ets i uts hagi prosperat perquè a la primera decisió dels tribunals s’han apressat a presetnar recurs en lloc d’ignorar-ho i proclamar la sobirania. I veig que els equips jurídics de les administracions – àdhuc els del Parlament – no recomanen precisament la ignorància de la llei ans al contrari, l’observància com era previsible.
Llegeixo que els consellers de la desconnexió negocien amb ministres que d’aquí a un any se’ns havia dit que ja no pintarien res i fins i tot veig una entrevista del President del meu país ( que no es va presentar a les eleccions per ser-ho ) que diu que si hi ha alguna altra proposta “allà” està disposat a estudiar-la però que no ho creu. Fins i tot he sentit en aquesta tragicomèdia de negociació que estan fet els “ d’allà” que els meus amics independentistes acceptarien donar suport a qui acceptés fer un referèndum a Catalunya – se suposa que legal i acordat com el que proposàvem els del PSC fins al juny de l’any passat – .
I arribats aquí, un servidor, que continua creient i defensant el referèndum maleït que s’haurà de fer algun dia, llegeix que el sr. Doménech i el meu estimat Miquel Iceta es van reunir i el primer va proposar al segon el referèndum “ pelat” que dic jo, és a dir, que pregunta per la independència sí o no. I que Miquel Iceta li va respondre amb la doctrina oficial del PSC des del juny de l’any passat com no podia ser d’una altra manera: abans preguntem per la reforma de la Constitució. O, dit d’una manera més original com sempre acaba trobant Iceta: abans preguntem per l’acord que pel desacord.
El sr. Doménech i el sr. Iglesias i tutti quanti que volen preguntar per la independència – ara sembla que fins i tot el sr. Puigdemnot i el sr. Junqueras, haurien d’acceptar que no són majoria els qui volen la “inde” perquè ni amb el referèndum que ara es veu que no ho era quan van als jutjats ni a les eleccions de veritat van tenir la majoria els partidaris d’aquesta opció. Així que imposar la pregunta d’un referèndum no sembla que ho puguin fer així com així.
Però llavors, per què no pregunten les dues coses alhora i acabem i el Govern es posa a treballar d’una punyetera vegada ? Vol la reforma de la Constitució que li presentem o la separació d’Espanya ?
Allò que no podem és perpetuar la interinitat i la provisionalitat. Els homes i dones de Catalunya no ens ho mereixem.
Com ja deveu saber, l’Ajuntament de Tarragona està en plena renovació de gerents dels consells d’administració d’algunes empreses municipals. No és la primera vegada – ni la darrera – que l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros passa pel confessionari, on revela que la pressió és més que molta.
Begoña Floria, presidenta de l’EMT
Pensava que el tripartit seria la panacea de tots els problemes i que des d’aleshores viurà tranquil. Res més lluny de la realitat.
Els problemes no paren de succeir i les polèmiques tampoc. El pobre Ballesteros no guanya per a ensurts. Pocs dies abans que el plenari aprovi l’acumulació de càrrecs de Josep Maria Bonet (cap de gabinet de Ballesteros i gerent de l’Empresa Municipal de Mitjans de Comunicació), també estem pendents de conèixer oficialment la identitat de la persona que ocuparà el càrrec de gerent de l’Empresa Municipal de Transports Públics (EMT).
En aquest confessionari s’ha dit que quatre van ser els aspirants i que, en breu, la presidenta del consell d’administració, Bego Floria, podria informar que l’exregidor socialista dels Pallaresos – i molt proper a Xavier Sabaté –, Néstor Cañete, ha estat el seleccionat. És reconeguda la seva eficiència, però l’oposició no ho veu massa clar. Mario Cortés va sortir enmig d’una important controvèrsia i tot indica que Cañete entrarà a l’EMT al volant d’una polèmica política.
Portem uns dies que no paro de fer recompte del que passa a les nostres comarques. Em refereixo a les del Sud de Catalunya, les que hi ha més avall de vilafranca per entendre’ns i fins al País Valencià, és a dir, fins al riu Sènia.
Xavier Sabaté
Vagin sumant i repartint responsabilitats :
1 – Ercros. Aquest és el cas més curiós. En el moment que estic escrivint llegeixo que l’empresa reclama 20 milions de res per deixar col.locar en terrenys de la seva propietat milers de tones de residus curulls d’una substància tan innòcua com el mercuri que durant dècades va llençar la pròpia empresa al riu Ebre. La anetja ha anat a càrrec de pressupostos públics en un 90 % _ els diners procedents de programes europeus també són públics – . Els srs. d’ERCROS no paguen ni pels residus que van llençar durant els anys que la normativa ho impedia i ara volen cobrar per deixar uns terrenys. Es veu que com cessaran gairebé tota l’activitat a Flix volen fer calaix per invertir a Sabiñanigo o a Tarragona o qui sap si més enllà.
He sentit declaracions d’amor d’ERCROS per Flix centenars de cops. Sort que estimaven Flix que si no haguessin tinguts sentiments tan nobles el poble ja hauria desaparegut. Els hem instat en centenars d’ocasions a buscar alternatives, algunes les hi hem facilitat per guanyar competitivitat l’empresa com substituir el fuel contaminant i car per biomassa que hauria comportat també llocs de treball addicionals i tractament de boscos a la comarca. Han preferit invtambertir en altres indrets. El Govern de la Generalitat – Felip Puig dixit – deia que es preocuparia ja fa quatre anys quan va esclatar la darrera crsisi i ens maniufestàvem a la Diagonal de Barcleona a les portes de l’empresa sense que cap representant es dignés baixar a saludar i escoltar. Passats aquests anys – i ja són uns quants -, on són les promeses ? Què s’ha fet dels acords del Parlament que vam instar des de l’oposició perquè el Govern busqués alternatives econòmiques a les comarques amb nuclears com la Ribera d’Ebre ? Per què la llei que regula l’impost que grava la producció energètica d’origen nuclear només contempla un 10 % per al territori ? Ara els socialistes tornem a presentar una iniciativa demanant el 50 % com ja vam fer en el seu moment. Tampoc aquesta vegada el Govern de la Generalitat veient el drama de l’economia de la Ribera ens farà cas ?
2 – Covestro.Una altra empresa química que se suma a ERCROS i plega de les nostres comarques. Fa dos anys el mateix dia que al Pretori tarragoní es signava l’acord Artur Mas- Pere Navarro sobre l’ampliació del CRT de Vila-seca i Salou, se’n signava un altre amb els mateixos protagonistes sobre política industrial. Cap d’aquelles mesures, ni una s’han posat en pràctica i ja fa dos anys. Quan algú diu que no és bo avançar eleccions perquè costa diners organitzar-les , sempre responc que és dolent per la paràlisi que suposa per al país i aquest cas és desgraciadament un exemple. Vinga a avançar eleccions que vol dir la prolongació de la provisionalitat de tot: planificació del teixit productiu, dels programes socials, etc. Catalunya està paralitzada fa cinc anys i la història en parlarà molt críticament.
3 – CRT.Escriure sobre aquest cas ja fa pena. Que milers de llocs de treball i d’oportunitats per a la nostra economia s’hagi aturat d’aquesta manera no s’aclareix: que si ara un referèndum a tota Catalunya, que si només als municipis afectats , que si al Camp de Tarragona i tornem a debatre. Com si els debats, dotzenes de compareixences al Parlament, creació d’una nova comissió al territori per seguir més de prop i participar més en el pla urbanístic no hagués estat ja una participació exhaustiva i amplíssima com poques en la nostra història. Però tenim un govern incapaç de gestionar la complexitat.
4 – JJMM 2017. Aquest és ja un cas en què ens juguem el prestigi internacional la ciutat de Tarragona i el propi país. Ho va dir el propi President de la Generalitat, ho vàrem dir gairebé tots els portaveus parlamentaris quan vaig tenir l’honor de presentar una interpel.lació al Govern i una moció subsegüent que es va aprovar per unanimitat a l’octubre de 2013. Han llegit bé, per unanimitat. Aquests cinc anys i mig de govern convergent no s’ha aprovat gairebé res per unanimitat al PRLAMENT. El suport i els compromisos del Govern als JJMM 2017 és una bona excepció. Però altre cop la inutilitat per governar la complexitat i la gestió pública d’una simple adjudicació. Ja no parle del fracàs d’aTLL amb 300 milions, parlem d’un pavelló, senyores i senyors.
Clar que això passa a Tarragona. Em sap greu haver acabat posant a aquest article un títol que pot sonar a chauvinisme. Demano excuses per no haver estat més creatiu. Però les dones si els homes d’aquestes comarques sabem que això és cert. A Girona no hauria passat. Més ben dit, deixem el condicional i posem-ho en indicatiu: no passen aquestes coses.
Aquest govern no pensa en tot el territori, no és capaç de solucionar la construcció d’un pavelló, no sap tirar endavant acords per la reindustrialització del país, ni inversions com la d’ampliar el CRT. Quan sento que aquest govern vol aconseguir la independència en divuit mesos sense tenir, a més, a favor la majoria a la població, no vull explicar com reacciona el meu cos. Ho deixo a la imaginació de qui llegeixi.
En definitiva, l’absència d’iniciativa, de debat, d’acció real i constant no és política i els ciutadans ho veuen a la primera.
Xavier Sabaté
Fa ja cinc anys que venim postulant un canvi a fons al PSC. Era el febrer de 2011 que amb Francesc Vallès vam redactar el document “ Un PSC amb perfil propi “ que van signar totes les Executives locals del PSC de la Federació XVII ( comarques tarragonines ) i que va tenir un ampli ressò a la premsa. Entre altres, a la Vanguardia, també al Punt i a alguns mitjans digitals. Advocàvem per un partit nítidament “federalista, europeista, d’esquerres, catalanista, feminista i ecologista”.
Les polítiques Crec sincerament que des de llavors les nostres actuacions no s’han destacat precisament per accentuar aquell perfil propi. Ben al contrari, els ciutadans l’han percebut tan difuminat que hem deixat de ser la primera opció d’esquerres a les darreres eleccions.
Poques setmanes després d’aquella declaració, van arribar les manifestacions del 15M, anomenades dels indignats, que hem de reconèixer que ens van agafar desprevinguts a la socialdemocràcia en general i a les quals encara només hem donat resposta parcialment.
Tres mesos després, al mes d’agost, pocs ens van entendre quan els nostres diputats van aprovar a les Corts l’anomenada Reforma Exprés de la Constitució. A continuació, els governs de la dreta a Catalunya ( CiU-PP i CiU-ERC) i a Espanya (PP) van accentuar encara més la precarització i agreujament dels serveis i drets bàsics. Però els ciutadans i les ciutadanes no van trobar en nosaltres la contundent resposta que esperaven, ni a les institucions ni al si dels moviments socials i han considerat que no els defensàvem prou.
Per altra banda, en un moment en què derivat de la Sentència del TC de 2010 i de les polítiques re-centralitzadores del PP hi havia i hi ha més sensibilitat a Catalunya per les agressions a la nostra capacitat de decisió i d’autogovern, el PSC ha renunciat al dret a decidir amb arguments com que no figurava en cap ordenament jurídic, oblidant que cap dret sense excepció ha figurat sempre en les lleis i que s’han conquerit quan els ciutadans els han guanyat canviant les lleis. O amb arguments encara més febles i estrets de mires com que ens impediria guanyar a les àrees metropolitanes. Argument que s’ha demostrat tan feble que en les darreres eleccions ha guanyat – també a les àrees metropolitanes – un partit que defensa el dret a decidir.
Les formes I pel que fa a les formes, reclamàvem un nou PSC fet “sense prescindir de ningú”, amb l’esforç individual i col·lectiu, amb noves formes d’organització, participació i assumpció d’obligacions.
Em temo que tampoc en aquest camp podem exhibir un balanç gaire positiu. L’activista feminista Teresa Claramunt, va escriure l’any 1931: “Crec que al món no s’ha de venir a vegetar sinó a lluitar. Sense persones que lluitessin, que sentissin el neguit de la perfecció, encara viuríem en l’època prehistòrica “. Crec que ve molt a tomb si parlem d’esforç individual. No es fa política només a les institucions – públiques o al partit – de vuit a tres i de dilluns a divendres. Ni amb 140 caracters.
I si parlem de treball col·lectiu, també tenim molt camí a recórrer en noves formes d’organització, de participació, d’assumpció de noves obligacions i responsabilitats. Multiplicar reunions per opinar i criticar molt als adversaris – i si convé als propis –, l’ús de llenguatge radical que no es correspon després amb fets o accions concretes, resta credibilitat. Acatar sense més el que diu el primer secretari o l’alcalde o el PSOE tampoc no convenç ningú. En definitiva, l’absència d’iniciativa, de debat, d’acció real i constant no és política i els ciutadans ho veuen a la primera.
Tampoc no facilitem ni estimulem prou la participació i la transparència, la consulta per als aspectes rellevants com els pactes; no obrim prou les portes ni sortim al carrer; no ens capbussem en els moviments socials, culturals, universitaris, esportius, cooperatius, sindicals i tots els que postulen el canvi per una vida més digna i d’on cal treure propostes i lideratges nous.
Els pactes Hem entrat en una nova era. I n’hem de ser conscients. La fragmentació política, reflex de la social, ha vingut per quedar-se. Hem d’assumir una nova cultura, la dels consensos amb els afins. Però s’han de fer bé, amb debat, transparència i sotmesos a consulta (Pedro Sànchez ho fa bé). Si és amb partits allunyats de la nostra ideologia i, encara pitjor, si els processos per arribar-hi són obscurs, es coneixen per la premsa i el primer que es llegeix són els càrrecs i no les propostes, també t’allunyes de la gent. Si el programa comú és cobrir l’expedient amb documents poc treballats, sense un procés de participació ciutadana i es dóna com a fet sense consultar, continuem allunyats dels ciutadans, que és el més greu, i dels propis afiliats.
Qui hagi estat capaç de llegir fins aquí, entendrà com el pacte a l’ajuntament de Tarragona m’ha disgustat especialment. Socis i procediments podien ser uns altres però el problema no ve d’aquí sinó de més lluny en el temps i és més de fons com explico en els paràgrafs anteriors. Si no hi ha idees clares i perfil propi en polítiques i formes, al capdavall tot esdevé un nyap i res no ens diferencia del que més crtitiquem.
La diversitat del socialisme: la concepció de Catalunya Demanàvem el 2011, que no es prescindís de ningú. Però per la via d’excloure o per la via de no comptar amb qui no combrega exactament amb una sola idea del socialisme a Catalunya, s’ha expulsat de facto a milers i milers d’afiliats, simpatitzants i votants que han girat la mirada a altres opcions que creuen que els poden representar millor.
I no em refereixo només a les posicions al voltant del fet nacional, que quedi ben clar. Perquè al revés del que fan els nacionalistes, per a mi sempre han estat primer les persones i després la nació. Per tant, que ningú no interpreti mai més quan demano reconeixement i foment del pluralisme al si del partit que em refereixo únicament a la defensa de Catalunya com a nació i al dret a decidir (que també). Ben al contrari, penso que un dels errors del PSC els darrers anys ha estat fixar-se massa en aquesta qüestió, ha preocupat massa la possible fragmentació d’Espanya que també és una nació (de nacions o no ja discutirà qui vulgui, que jo no ). Però no havíem quedat que a nosaltres ens preocupaven les dones i els homes abans que les nacions? A què ve, doncs, tanta preocupació per la fragmentació d’una o la independència de l’altra? No és, o hauria de ser, el socialisme el nexe comú que ens uneix en la lluita per unes millors condicions de vida de la gent?
Però és cert que al PSC tenim concepcions diverses sobre el fet nacional. A altres partits els passa el mateix. I què? N’hi ha que defensem que el dret a decidir existeix per a qualsevol nació i Catalunya ho és. De fet, al PSC ho hem defensat fins al passat mes de juny i ho continuem defensant molts que no som ni serem mai nacionalistes perquè hem vist que els nacionalismes posen la nació per davant de les persones i això ha comportat, i continua comportant, molts desastres al llarg de la història.
Crec que la independència portaria més problemes que solucions al menys durant bastants anys – de fet ja en portem uns quants malbaratats – i que avui és incapaç un sol país d’afrontar cap problema quan ja són tots globals . Però si arribés una independència – forçosament tan limitada a aquestes alçades del segle XXI que no es podria considerar com a tal – crec que tots els qui ens sentim socialistes continuaríem lluitant per la veritable independència i llibertat que és la de les persones. O no? Seria incompatible la nostra lluita amb una Catalunya independent? Llavors no pot ser que al si del PSC puguem conviure tots els i les qui ens reclamem socialistes? No és convenient i imprescindible que tinguem la vocació de treballar tots junts en la mateixa organització pensem com pensem respecte al dret a decidir o a la independència de Catalunya?
La diversitat: la concepció de les polítiques d’esquerres Em molesta especialment que quan demano reconeixement i foment de la diversitat al PSC se’m respongui parlant del dret a decidir i dient que ara ja hem trobat la fórmula que pel que es veu és la renúncia al dret a decidir. Però no sembla que sigui aquesta la recepta salvadora perquè una altra opció d’esquerres a Catalunya que defensa el dret a decidir (com nosaltres fins fa vuit mesos) ens ha sobrepassat en tres-cents quaranta mil vots. La defensa del dret a decidir no els ha estat cap obstacle però tampoc el principal motiu per guanyar a les àrees metropolitanes de Catalunya, sinó perquè té més credibilitat que nosaltres com a opció de canvi.
Però no, quan demano que s’expressin les diferents posicions ho dic també i sobretot des del punt de vista de l’esquerra. Aquí tothom s’ha espavilat a confluir menys el PSC. Amb altres moviments nacionalistes uns o d’esquerres altres. I nosaltres no ens sentim obligats a fer-ho començant per la gent que tenim encara dins? Doncs si volem continuar essent útils a la ciutadania ho haurem de fer amb els de dins i amb molta gent i col.lectius de fora.
Perquè diverses són les visions com divers és avui més que mai el nostre país i el món. Per tant, no és una qüestió que ens sentim més còmodes – que també – sinó perquè no representarem la diversitat si nosaltres no ho som i no la manifestem. I no hauria de ser tan difícil perquè el PSC ha estat sempre una organització unificadora de moltes sensibilitats d’esquerra i ningú d’esquerres hauria de sentir-se aliè al PSC perquè ho hem demostrat sempre. Diguem-ho en positiu: tothom que se senti persona de progrés, que defensa en primer lloc la dignitat i la igualtat d’oportunitats de les persones hauria de tenir cabuda al PSC independentment de quines polítiques d’esquerra proposi si accepta les posicions adoptades democràticament. I en tenim moltes que segurament no veurem igual: la seguretat i la llibertat, la fiscalitat i les seves evasions, enfrontar-nos decididament als abusos dels monopolis, la lluita contra el canvi climàtic, la transició energètica, les diferències i la violència de gènere, la pau, l’habitatge, els serveis bàsics que ja considerem drets com l’accés a les xarxes i a l’energia, la renda bàsica, la banca ètica i la pública, el nou paper del sector públic en serveis privatitzats i mercantilitzats, la participació dels treballadors i treballadores en les empreses, l’economia circular, l’oci com a factor de desigualtat en nens i joves, el canvi tecnològic i tants altres que tenen com a eix central la dignitat i el benestar de les persones.
Es tracta de redefinir propostes i programes que connectin amb les necessitats de la ciutadania i amb el seu desig de canvi i revolució. És maximalista? Doncs ho diuen avui Sanders a USA i Corbin a UK, Pérez Tapias a Espanya, Alberto Domínguez als Conselles Nacionals del PSC. Però també molts companys i companyes, afiliats o no, que diàriament a les institucions o al si dels moviments socials ho demostren amb fets. Per això penso que al PSC hi tenim cabuda i és imprescindible que hi siguem tots i totes per tornar a expressar la complexitat i la pluralitat de l’esquerra a Catalunya que hauríem d’ajudar a recompondre o unificar al menys en lluites comunes que són avui imprescindibles.
Compromís optimista Doncs jo no em resigno i lluito contra la passivitat, contra la inèrcia, contra el fet que pensin i decideixin només uns quants. Això suposa molta feina, enfrontar-se amb els poderosos i defensar els febles, suposa valor i coratge i decisió. Amb més ambició i menys inèrcia per Tarragona que vol dir pels tarragonins i tarragonines, per Catalunya que vol dir per les catalanes i els catalans i per tots els ciutadans del món perquè som internacionalistes. Perquè el PSC va néixer i té sentit per lluitar pels ciutadans de Catalunya i de tot el món.
Continuaré treballant per contribuir modestament a redreçar una situació tan complexa però que crec que té remei, no fàcil però el té. I no és qüestió d’edats ni de relleus generacionals – seria tan fàcil si fos així que ho podríem solucionar en unes hores – és qüestió d’actitud i d’idees.
Això suposa adoptar noves maneres i procediments, amplitud de mires per tornar a comptar amb aportacions i sensibilitats diverses, connectar de nou amb els grups socials més dinàmics i cercar allí nous lideratges. No serem reconeguts com a útils si només hi anem de visita i no ens veuen lluitant i treballant colze a colze, dia a dia.
Crec que encara és necessària una alternativa catalana d’esquerres que pensi des de Catalunya i decideixi des de Catalunya, profundament transformadora que tingui mentalitat i experiència de govern. D’esquerres, catalanista, ecologista, feminista i europeista. El PSC compta amb persones molt valuoses que poden revifar-lo i reconstruir-lo. Penso ajudar-les per continuar sumant, amb orgull socialista. I amb optimisme que no tenen els qui se’n proclamen de paraula sinó els i les qui el practiquen lluitant cada dia per causes nobles.
REDACCIÓ6 Octubre, 2016
Aquesta Espanya que tant sovint ens dóna mostra de casposa i mediocre a través de la dreta concentrada tota ella ( inclosa l’extrema ) en el PP , no para de proporcionar-nos sorpreses.
Dino amb una periodista d’un important rotatiu de Barcelona i quan li dic que sóc sobiranista em pregunta precipitadament des de quan m’he tornat independentista.
