REDACCIÓ18 Juliol, 2016
Dino amb una periodista d’un important rotatiu de Barcelona i quan li dic que sóc sobiranista em pregunta precipitadament des de quan m’he tornat independentista.
Li aclareixo de seguida que ser sobiranista català no vol dir necessàriament ser partidari de la independència de Catalunya, encara que tampoc no em treu la son aquest tema. Més encara, defensor com sóc de la teoria de Raimon Obiols que torna a explicar en el seu darrer llibre “ El mínim que es pot dir “, jo seria independentista “ si hi hagués un botó que, en prémer-lo, Catalunya fos independent i no hi hagués cap problema a continuació. Però aquest botó no existeix, encara que n’hi ha que ens diuen que sí i que el podem activar en divuit mesos dels quals ja n’han transcorregut uns quants.
Sostinc a més, que ja s’ha intentat l’operació en dues ocasions anteriorment, n’hem sortit malparats en totes dues i les conseqüències han estat molt negatives durant algunes generacions. Ho vaig explicar una setmana abans de manifestar-me a l’anomenada via catalana l’11 de setembre de 2014 en un article titulat “Anirem a la via l’11 i després què ? ” . Ja no he tornat a manifestar-me més a favor de la sobirania, és a dir, de la voluntat de decidir per nosaltres mateixos que tenim la immensa majoria de catalans i catalanes. D’allí ja es va passar a demanar la independència express , és a dir, ja vam entrar definitivament en un cul de sac que va dividir la societat catalana en dues meitats gairebé idèntiques. I quan em diuen que no és cert, vegi’s si no què ha passat amb la majoria de partits , inclòs el meu que també ha caigut en la temptació de posar el focus en aquesta qüestió que mai no hauria hagut de constituir la nostra principal preocupació quan multinacionals de tot tipus ens han deixat la sobirania per terra. Però al menys la que ens quedi, poca o molta, jo la vull defensar
Però tornem a la meva conversa amb la periodista que no va acabar aquí i amb vostè, amable lectora o lector. Perquè també tinc la convicció que cada persona que viu a Catalunya creu i practica o defensa una sobirania o altra. Per acció o per omissió. Per una banda, les persones que creiem que els homes i dones de Catalunya hem de decidir amb la nostra voluntat lliurement expressada quines relacions volem tenir amb Espanya i amb el món som sobiranistes catalans o catalanes. Ara fins i tot sembla que el PSC torna a virar cap a aquesta posició ( el trànsit haurà durat un any i escaig i a mi em plau particularment que hagi estat tan breu encara que pel camí hem perdut la simpatia i el vot de milers de persones que no sé si recuperarem ).
En canvi, qui creu i defensa que la sobirania resideix en el conjunt del poble espanyol tal com estableix la Constitució Espanyola i per tant que és el poblñe espanyol qui decideix el nostre futur, són sobiranistes espanyols o espanyoles.
No és cap drama si sabem portar el debat de forma educada i si tenim la voluntat de resoldre el problema, no de perpetuar-lo ni complicar-lo ni embrutir-lo.
No sé si vaig poder convèncer la meva amiga periodista però crec que se’n va anar preguntant-se quina sobiranista era ella encara que crec que es volia agafar a una còmoda tercera via que consisteix a dir: jo no sóc ni d’una ni de l’altra. Però, com em deien els vells lluitadors del POUM, si una persona diu que no és de dretes ni d’esquerres és que és de dretes. És a dir, qui no és sobiranista català o catalana ho és espanyola perquè ja li va bé la situació actual.Aquest és el meu humil pensament.
(1) Ja sé que sobiranista no apareix al diccionari del nostre Institut d’Estudis Catalans però posats com estem a generar noves paraules, no en vindrà d’una. Per cert, al de la Real Academia de la Lengua Española sí que apareix soberanista. Ai, ai, ai ¡¡¡¡
Xavier SABATÉ
