29. Març 2024

Arxius de vagues | Diari La República Checa

REDACCIÓ16 Octubre, 2020

Entre el 5 i el 12 per cent de participació han tingut les dues jornades de vaga convocades a l’ensenyament públic de Catalunya pels sindicats Aspec i CGT. Tant el 9 com el 15 d’octubre, milers de docents de Catalunya hem sortit al carrer per mostrar el nostre desacord amb la gestió de la pandèmia de la covid-19 que ha fet la Conselleria d’Educació des que, al setembre, hem tornat a les aules.

Al juny, ja van provar com seria la tornada sense condicions. Amb el suport de mitjans de comunicació i alguns periodistes, pares i mares, es van reobrir unes poques aules amb ràtios mínimes perquè tothom que va poder no va portar els seus fills i filles a fer experiments a les aules.

De cara a la galeria, va anar tot bé. A l’estiu, els casals d’estiu van servir a l’administració per demostrar quelcom que sabem de fa molt: les treballadores i treballadors precaritzats obeeixen més que els que no ho són. Un èxit, també, diuen que va ser…

Al setembre, en tornar a les aules, un objectiu en què coincidim amb qui n’ha fet lema, tot i que nosaltres afegim que en condicions, vam corroborar que la manca de condicions continuava sent la tònica malgrat les declaracions. De fet, la Conselleria hi va afegir que sense cap condició, però amb molta propaganda. De cara al públic, l’addicte i l’obligat perquè no hi té cap altre remei, teletrès i La Vanguardia van fer un gran desplegament de mentides diverses i publireportatge va, publireportatge ve (si alhora hi poden colar la XXI del Vallori millor).

Ara, després de veure com molta de la gent més lluitadora dels sindicats majoritaris demanaven vaga general i només dues organitzacions minoritàries n’acabaven convocant, podem fer-nos una idea de com aniran les coses. Tindrem i tenim feina de la bona, perquè no només hi ha desconsideració per la nostra feina mentre continuen assenyalant-nos públicament sinó que algunes de les organitzacions en qui podíem confiar han decidit esdevenir pures gestories de papers i redactores de comunicats. Esperem que aquest paper sigui breu que de feina en tenim cada di amés. Perquè la feina se’ns menja i les mentides continuades del Departament no pot fer-nos oblidar les reivindicacions que en aquesta vaga i a tot l’ensenyament tenim, resumides en set punts de mínims:

  1. Reducció de ràtios: 10-15 a EI-PRI; 20 a Secundària. A escoles bressol; 5 per a lactants, 9 per a caminants i 15 per a grans.
  2. Increment de plantilles necessari per reduir les ràtios sense afectar les especialitats, atenció a la diversitat i de suport als alumnes amb NEE.
  3. Dotació de personal sanitari a cada centre.
  4. Substitució de les treballadores vulnerables que no es poden incorporar als centres.
  5. Dotació de tot el material necessari als centres (mascaretes FFP2 i pantalles facials, hidroalcohols, termòmetres).
  6. Increment dels recursos necessaris per part del Departament i ens locals per garantir l’aplicació dels protocols de neteja i desinfecció als centres.
  7. Permís retribuït no recuperable per a les treballadores i els treballadors amb menors al seu càrrec en situació d’espera de resultat de PCR, aïllament o quarantena.

Res d’increment de sous, ni de millora de condicions generals, ni de res que no sigui i pugui ser compartit per tothom. A sales de professors, a passadissos i aules, l’absoluta majoria de docents demanem això i molt més. Quan el silenci es trenca i es parla, entre treballadors de l’ensenyament, de les condicions en què fem feina, aquests i altres temes surten dia sí i dia també. La tristor, el desànim, l’enutjament permanent i altres formes de frustració es passegen per les nostres escoles. Molts companys i companyes han passat a jubilar-se anticipadament perquè no poden més, altres viuen/vivim el nostre dolor en silenci. Molts en parlen fora de la feina. I altres, molts i moltes, hem decidit parlar en veu alta, cridar als quatre vents què volem i què ens cal per poder obrir les escoles sense ofegar-nos en el propi patiment.

De moment, però, hem estat minoria els que hem decidit parlar. El silenci mana encara. La majoria de docents volen pensar que això no va amb ells. El sindicat majoritari a l’ensenyament a Catalunya pensa que no va amb ells. Els i les mestres i professores no confinades encara creuen que no va amb ells. Els acabats d’incorporar i les més veteranes, que no va amb ells… i totes i tots sabem que sí que va amb nosaltres, que som nosaltres qui ha de dir prou i som les que som a les aules dia sí i dia també qui ha d’exigir i aconseguir que treballar no es converteixi en sis hores de neguit cada dia.

Sí, no hem estat majoria. Sí, no hem aconseguit trencar el silenci en què molta gent viu. Sí, no hem aturat l’educació pública per aconseguir canviar les coses. Però és fent-les que es fan les coses i no ens aturarem per aconseguir allò que és de mínims i que representa la dignitat de la professió, que suposa la mínima expressió del que necessitem per fer que aquest tros de món no esdevingui tan capçot com els manaires d’educació volen que sigui. Trobar-nos poques i pocs al carrer ho ha fet i ho farà possible. Perquè hi tornarem i serem més, moltes més, moltíssims més. La llavor està plantada i no defallirem fins a ser-hi totes i tots.

Jordi MARTÍ
Exregidor de la CUP a Tarragona