Arxius de rafa marrasé | Diari La República Checa

La indústria química i Tarragona. Una història que ja ve de lluny, amb els seus pros i els seus contres. Un debat que sempre està latent a cada bar de la ciutat. Periòdicament, quan hi ha algun incident notable als polígons químics, la importància d’aquest sector torna a posar-se damunt de la taula. Així va ser amb l’accident a IQOXE el 14 de gener del 2020, un fet que dos periodistes han volgut explicar des d’un punt de vista inèdit. Es tracta de Rafa Marrasé i Toni Orensanz, que a través del llibre La gran explosió relaten com van viure aquell moment. En el títol també exposen les mancances del sistema de detecció de toxicitat, així com els pagaments de la indústria química als ajuntaments en patrocinis o col·laboracions. Una complicitat que -segons el seu parer- perjudica la ciutadania, que sovint està desinformada dels riscos de tenir segons quines plantes a pocs quilòmetres. Per a esbrinar-ne més al voltant d’aquella explosió i d’allò que no sabies de la indústria química de Tarragona, avui conversem amb els dos periodistes que han dut a terme aquesta investigació.

S’ha esclarit el perquè de l’accident a IQOXE?
Toni Orensanz: La instrucció de la peça principal del cas, la de l’accident, sembla que s’ha acabat, tot i que encara no coneixem la interlocutòria de la jutgessa. Després d’això s’haurà d’arribar a un judici oral on es determinaran les causes. La jutgessa va demanar diferents informes pericials per determinar què havia passat el 14 de gener de 2020. El més complet és d’un alt responsable tècnic de la direcció general d’Indústria de la Generalitat que explica que aquell dia s’estava fent un producte, l’MPEG 500. IQOXE només havia fet aquest producte sis vegades abans i ho feia de forma semiautomàtica, és a dir, que hi havia una part manual en el procés, mentre que altres multinacionals que també el produeixen ho fan en un procés completament automatitzat.

Segons els Mossos, IQOXE no havia fet els tests de seguretat necessaris d’aquest producte en el reactor que finalment va explotar. Fins aquell dia, IQOXE, havia fet sis lots de 25 tones, mentre que el 14 de gener de 2020 el lot d’MPEG 500 era de 20 tones. L’expert de la Generalitat diu que, segurament, es va posar menys metilat sòdic del que tocava en la mescla i que això hauria pogut provocar una pujada sobtada de la pressió del reactor i la posterior explosió.

Ningú va advertir aquella pujada de pressió -runaway en la terminologia de la indústria per aquests casos- perquè a IQOXE les alarmes sonores estaven desactivades perquè sonaven constantment i ningú mirava les pantalles per veure si el procés es feia correctament perquè, segons declaracions dels treballadors, el director de la fàbrica els hi havia dit que «mirar les pantalles no era treballar». L’explosió va agafar els operaris desprevinguts.

Com van viure aquell 14 de gener de 2020 i els dies següents?
Rafa Marrasé: Des d’un punt de vista professional. Volíem saber què havia passat, l’abast de tot allò, si hi havia víctimes i perill de noves explosions, però, sobretot, si existia un núvol tòxic. En allò es va centrar la investigació que vam dur a terme. Vam poder certificar que les principals autoritats del país havien mentit a la població i que no s’havien fet els mesuraments idonis per saber si hi havia contaminació perillosa a l’aire. S’havien emprat aparells portàtils que mesuren mil vegades per sobre del que es considera segur per a les persones en nuclis de població. Encara avui en dia no tenim ni una sola dada dels mesuraments d’aquella nit. La ciutadania mai sabrà si va respirar quelcom tòxic i perillós.

La versió mediàtica i la judicial dels fets coincideixen?
T.O: Allò que ha transcendit a la premsa, per regla general, és informació que prové de les investigacions policial i judicial.

Creuen que la premsa va estar a l’altura de l’accident?
R.M: La premsa de Tarragona va respondre de forma excel·lent durant la nit de l’accident, molts cops jugant-se la salut perquè molts companys van estar a prop de l’accident i això va comportar que estiguessin exposats al possible núvol tòxic que, com he dit abans, no es va mesurar correctament. El seguiment fet pels periodistes del territori va ser bo, mentre que la premsa de Barcelona o Madrid va perdre l’interès amb el pas dels dies. El focus informatiu es va centrar ben d’hora en les condicions laborals dels treballadors, que podrien explicar en part per què es va produir l’accident, però vaig trobar a faltar que s’investigués el fum tòxic, el debat del qual va desaparèixer pràcticament la mateixa nit amb les declaracions de les autoritats.

Quin paper han jugat els mitjans després de l’explosió?
T.O: Durant el 2020 es van publicar diferents articles als mitjans, especialment els de Tarragona, però amb el pas dels mesos i els anys les informacions han anat desapareixent. És una mica estrany perquè estem parlant de l’accident més greu en la història de la petroquímica de Tarragona que és, al seu torn, el complex petroquímic més gran del sud d’Europa, poca broma. I recordem que hi va haver tres víctimes mortals, una d’elles un veí que estava a casa seva.

Un seguiment més intensiu de la investigació de l’accident hauria permès informar millor a la ciutadania sobre els riscos que van córrer aquella nit o durant dècades. Només cal veure una de les peces de la investigació, sobre els vessaments d’aigües contaminades al mar. Això no és un fet d’aquella nit, feia anys que es produïa. Crec que ha faltat context per explicar aquest accident dins d’una realitat, la indústria petroquímica de Tarragona, que sempre ha estat explicada des d’un sol punt de vista, el de les empreses. El llibre La gran explosió mostra aquesta altra cara de la mateixa història, la que no s’ha contat mai.

Creuen que hi ha complicitats entre la indústria química i les administracions públiques per minimitzar -a ulls de la ciutadania- els perills que comporta aquest sector?
R.M: Empreses i administracions s’afanyen a dir que no passa res després de qualsevol incident o accident. El que demostra La gran explosió és que, històricament, s’han minimitzat accidents que han sigut molt greus, amb molt risc per a les persones. El que està clar és que durant més de cinc dècades no s’ha fet un estudi epidemiològic sobre els efectes de la indústria química de Tarragona en la salut de la població i que tampoc s’han mesurat els contaminants com cal. Un exemple: l’única planta d’òxid d’etilè de tota Espanya es troba a la Canonja, és IQOXE. L’òxid d’etilè és considerat pels investigadors nord-americans el principal causant de l’excés de risc de patir càncer per contaminació ambiental. És a dir, el compost més perillós. Catalunya no mesura aquest compost, no hi ha dades de la concentració a l’aire que hi ha no només a la Canonja, sinó a cap municipi. Ni tan sols a Barcelona.

I dic això perquè els estudis fets per l’Agència de Protecció del Medi Ambient dels Estats Units, la referència mundial en contaminació industrial, han mostrat que les emissions d’òxid d’etilè poden viatjar fins a 1.500 quilòmetres. De fet, Catalunya no té cap normativa sobre aquest compost. Tot això es fa difícil d’entendre si penses en una administració que vol protegir la seva gent. Al llibre també expliquem les ingents quantitats de diners que la indústria ha invertit en ajuntaments per tota mena de conceptes: instal·lacions esportives, festes majors, equipaments culturals, entitats…

IQOXE ha fet inversions publicitàries a diversos mitjans i hauria donat diners a l’Associació de Veïns de Bonavista. Consideren que és un intent de rentar la seva imatge a Tarragona?
T.O: Totes les empreses tenen el seu departament de RSC (Responsabilitat Social Corporativa) i això no és dolent per ell mateix. Ara, és evident que després de l’accident de 2020 IQOXE ha volgut donar una altra imatge. Sobta profundament l’aportació a l’Associació de Veïns de Bonavista, el nucli habitat més pròxim a la fàbrica i que va ser qui més va carregar contra l’empresa.

Se senten segurs a Tarragona amb les químiques al voltant?
R.M: S’acostuma a dir que la ignorància fa la felicitat. El fet de no saber quins perills t’envolten fa que no et preocupis i ho deixis tot en mans de la providència. En el nostre cas, investigant l’accident d’IQOXE i la història de la petroquímica de Tarragona, t’adones que els ciutadans no hem estat mai segurs. Potser molta gent no ho ha percebut, però és perquè mai ha tingut accés a la informació que expliquem al llibre. Aquest és un factor important de tot això: el relat. La informació és poder i aquesta, en aquest cas, sempre ha estat en mans de la indústria. L’administració no ha fet bé la seva feina. No ha mesurat l’aire com cal, deixant la ciutadania sense una informació cabdal per entendre si estava (o està encara) en risc.

Mesos després de l’accident, el conseller d’Interior Miquel Sàmper anunciava que es posarien una sèrie de sensors al voltant del polígon Nord i del polígon Sud. Tot seguit admetia que no hi havia pressupost per a executar el projecte. Això, després de l’accident més greu a la petroquímica de Tarragona era com si fos un insult. Aquests sensors, finalment, s’han començat a instal·lar, però resulta que són d’emergències, és a dir, mesuren quantitats gegantines, aquelles que impliquen sortir al carrer i patir un risc vital immediat per a les persones.

Sobre la taula encara no existeix un projecte de mesurament de contaminants dia a dia, amb uns sensors amb un llindar de mesurament adaptat als nivells de nuclis de població. Això és clau. Cal tenir en compte que l’any passat es va publicar l’estudi del càncer a la demarcació de Tarragona entre els anys 2000 i 2014. És un estudi molt complet, dels millors que s’han fet a l’Estat. Mostra els malalts de càncer municipi per municipi, per franja d’edat, sexe, tipologia de tumor, tot. En l’estudi es veu que el triangle Reus-Tarragona-Valls és on hi ha més càncer. En la presentació de l’estudi, a preguntes dels periodistes, els autors de l’informe van assegurar que la contaminació ambiental era un factor petit en aquesta incidència més gran en el triangle industrial de la demarcació i apuntaven a factors com la dieta, el tabaquisme o el sedentarisme.

En altres paraules, consideraven que l’augment de malalts de càncer a la zona no tenia gaire o res a veure amb la contaminació industrial. Però només uns mesos abans, als Estats Units, una organització independent, ProPublica, que ha guanyat dos premis Pulitzer en poc més de 15 anys d’història, havia fet el seu propi estudi i demostrava que les poblacions que viuen al voltant de polígons petroquímics tenen entre quatre i deu vegades més possibilitats de patir càncer que altres poblacions que no estan a prop d’aquesta mena d’indústria. La investigació de ProPublica va ser refrendada mesos després per l’Agència de Protecció del Medi Ambient dels Estats Units, la principal referència mundial en aquesta mena de contaminació. Tornant a la teva pregunta, em sento segur? No, evidentment.

Què trobarà el lector en el seu llibre?
T.O: Trobarà el relat d’aquella nit minut a minut. Li semblarà que és ficció, però no ho és. Fins i tot els diàlegs són ben reals. És una història que esgarrifa, però s’ha d’explicar per què va ser així com va passar. I trobarà tota la inacció i passivitat de l’administració catalana, però també local, així com estatal des de la implantació de la indústria al territori. Trobarà casos de corrupció, una planificació urbanística irresponsable que ha permès que una indústria que fabrica i processa productes tòxics estigui a centenars de metres de centres recreatius i turístics com PortAventura o Salou, o davant de milers d’habitatges. Trobarà el perquè dels perills que no s’han explicat mai, els diners que ha pagat la indústria als ajuntaments i un llistat d’accidents que no han estat publicat mai. De fet, gairebé tot el que s’explica a La gran explosió no havia estat explicat mai. Ja era hora de fer-ho.

PUBLICITAT