REDACCIÓ8 Agost, 2017
Estem a l’estiu i les hores de sol allarguen el dia, junt amb les vacances i el temps lliure fan que ens reunim amb els amics i familiars més sovint en dinars, sopars, festes a la platja o que assistim alguns esdeveniments.
D’altra banda, sovint també ens relacionem amb altres persones a causa de la nostra professió o per compromisos socials que esdevenen en actes culturals o empresarials i aquí és quan sorgeix el que molts anomenen: “l’art de la conversa”. Si estem entre amics, tot és més fàcil perquè ja ens tenim agafada la mida els uns als altres, però en certes ocasions, si no coneixem als nostres interlocutors, ens pot resultar difícil desenvolupar-nos en aquests ambients.
Hem de tenir clar que en una conversa hi han dues parts diferenciades: un emissor i un receptor, o alguns receptors i tots han d’interactuar entre ells, és a dir que els papers han d’anar canviant, perquè si no estaríem parlant de monòlegs. Segur que en el vostre entorn coneixeu a algú que és un, bé jo l’anomeno, “monologuista no professional”.
Les persones monologuistes, i que volen acaparar tota la conversa, resulten monopolitzadores i avorreixen, ja que es dediquen a explicar les seves vivències, sense escoltar ni deixar intervenir als altres i no sé com, tot ho acaben portant al seu terreny. Dins d’aquest grup estarien els que ho fan conscientment i els que no són conscients, aquests últims, ens provoquen sentiments contradictoris i podem empatitzar amb ells, ara bé, siguem realistes: “són casinos”, t’adormen i no tenen una conversa interessant. Aquesta actitud provoca falta d’interès per tornar a coincidir amb aquest tipus de persona i cert rebuig si veus que són els teus companys en un àpat; és la coneguda maniobra: ‘sálvese quién pueda’.
Intentem no formar part d’aquest grup reduït de gent, sinó que demostrem atenció per allò que ens estan explicant i donem també la nostra opinió, establim un torn de paraula ambdues direccions. Us faig una petita diferencia entre el monòleg no professional i les anècdotes. Els companys de conversa que ens expliquen anècdotes ens resulten simpàtics i fins i tot divertits, ja que ens narren breument un petit fet personal d’una manera interessant, com un conte que fins i tot ens fa gràcia, ens enganxa i ho sentim com a una experiència agradable, que ens pot fer riure pel desenllaç que té la seva aventura o per la manera en què ens ho transmeten.
Però tornem al principi, quan establim aquest contacte verbal amb gent que acabem de conèixer intentem mantenir un equilibri entre la timidesa i el parlar convulsivament, ni poc ni molt, amb un polsí mínim d’educació i discreció. No ens quedem callats sense dir res, perquè la gent es preguntarà perquè no participem, però tampoc cal anar a l’extrem de voler controlar totes les converses i de no parar de parlar. Penseu que aquesta actitud també cansa bastant a la gent que ens envolta i els pot dur a la farmàcia a comprar aspirines. Com a consell, us recomano que sigueu el més natural possible, us heu de trobar còmodes en la conversa i mostrar-vos com sou i si podeu aplicar uns tocs d’humor, sempre seran benvinguts.
Diuen que en aquestes ocasions hem d’intentar no parlar de religió, política i futbol, els temes prohibits, perquè no coneixem les orientacions de la persona que tenim al davant i podem causar una mala impressió i fins i tot ofendre. I deixeu-me que encara jo afegeixi algun tema tabú més com els problemes personals i les malalties. L’únic que aconseguireu és espantar els que us escolten, no teniu confiança com per fer-ho, i no us estranyeu si la gent va desapareixent del vostre costat.
Seguim!
MAR TORIBIO
