Arxius de policia nacional | Diari La República Checa

Sol·licitar una cita per fer qualsevol tràmit a l’administració públic ha esdevingut tota una odissea. Abans de la pandèmia la situació era complicada, però ara és extremadament problemàtica. És gairebé impossible aconseguir una cita prèvia. Els telèfons funcionen regular – per no dir malament – i a través d’Internet és també una aventura. Podríem parlar dels diferents estaments de l’administració, però ens detindrem en les cites per sol·licitar protecció internacional. Hom és conscient que es tracta d’un tràmit feixuc i lent, ja que requereix molta documentació informació probatòria.

Salou, un dels municipis on resideixen més estrangers de diferents nacionalitats de la província, es troba amb aquesta problemàtica massa sovint. Hi ha persones que, a causa d’episodis de diversa persecució i amenaces constants al seu país d’origen, intenten assolir una millor vida a Espanya, a través de l’asil polític.

El problema rau a l’hora de demanar la cita per engegar tot el procediment (cap a una nova vida). És pràcticament impossible i frustrant. Per les vies ‘legals’ als estrangers – que viuen en el nostre país en aquestes circumstàncies – resulta difícil obtenir dia i hora per començar el seu expedient de sol·licitud de protecció internacional (asil polític). Hi ha casos que passen dies i hores trucant i intentant fer-ho online. La impotència acaba guanyant. I algunes ‘màfies’ organitzades també.

Algunes vegades, aquestes persones – que viuen una situació desesperada i d’absoluta incertesa – només aconsegueixen una cita (en pocs dies) a través de locutoris i ‘altres persones’ sospitoses, havent de desemborsar uns diners que no tenen. És que aquestes persones no poden treballar legalment i, per tant, per sobreviure, de vegades, hauran de fer tripijocs poc recomanables. Molts (sobre)viuen amb l’ajuda d’entitats solidàries. Hi ha qui no gaudeix de cap ajuda econòmica, d’habitatge o, fins i tot, psicològica. I intenten viure discretament perquè tenen por a ser deportats a l’infern del seu país on la seva vida corre perill. Cal recordar que tot i tenir la targeta vermella, els seus portadors no poden treballar durant els primers sis mesos des de la seva obtenció.

Tots som conscients que una persona desesperada és capaç de fer de, tot això, ho saben les màfies que es dediquen a demanar cites a ‘preu d’or’. Què vol dia això? Doncs, hi ha uns ‘espavilats’ que, aprofitant-se de la situació de necessitat d’aquests ‘sense papers’, s’ofereixen a ‘treure la cita’, cobrant un preu força desorbitat – entre 80 i 120 euros –, tenint en compte que els que el necessiten no tenen pràcticament per a viure.

També hi ha gestories que cobren preus desorbitats per ‘narrar’ el relat de la persecució d’aquests sol·licitants d’asil. És cert que, a primera vista, la situació pot no ser il·legal, però és des de tots els punts de vista, amoral. Ningú no té el dret d’aprofitar-se de persones en inferior de condicions amb la intenció d’enriquir-se, sobretot quan demanar una cita és gratis. Aprofitar-se d’aquestes persones és un frau. Per més negocis que pugui semblar és una violació clara als drets humans. També convé esclarir que aquest ‘negoci’ – està implementat a tots el país. No és exclusiu de Tarragona.

Per a evitar aquests abusos, la Subdelegació del govern, a través del servei d’estrangeria i, òbviament, de la Policia Nacional (la competent en aquesta àrea) haurien de posar mans a l’obra. Sovint es fan inspeccions com a mesura dissuasòria. És de tots sabut que el sistema està col·lapsat, però, atenent la situació dels interessats, l’estat hauria de fer esforços per donar solució a aquest peix que es mossega la cua.

La situació és complexa i de difícil resolució. No obstant això, el govern de l’estat té el deure i l’obligació de cercar mecanismes per solucionar aquest drama. Es va poder fer, amb el beneplàcit d’Europa, la legalització immediata de milers de refugiats d’Ucraïna. Potser s’hauria de cercar protocols i estratègies per fer que aquests sol·licitants d’asil comencin a veure la llum al final del túnel i no continuïn sent víctimes d’una màfia que només es preocupa en fer diners. Els que sol·liciten asil polític – els de veritat – també són víctimes d’una guerra. Potser no senten trets ni el soroll de bombardejos, però, psicològicament, estan molt afectats. I tots haurien de ser ciutadans de primera…

Des de l’Observatori dels Drets Humans de Catalunya s’està duent a terme algunes accions per ‘controlar’ aquesta situació que és, a tots els nivells, anòmala. L’entitat demana a totes les persones que se senten ‘estafades’ que omplin aquest document.

PUBLICITAT