01. Març 2024

Arxius de periodista | Diari La República Checa

REDACCIÓ31 Gener, 2023
ricard_checa_opinio.jpg

Es nota que hi ha eleccions a la cantonada. A més a més, s’olora. Es pot palpar el nerviosisme i el neguit dels partits que ja han engegat la maquinària electoral. Mentre hi ha formacions que estan encara decidint els seus caps de llista, d’altres comencen a publicitar, amb grans parangones i rebombori mediàtic, els seus fitxatges estrella.

Les eleccions del 28 de maig, s’intueixen complicades perquè, a hores d’ara, en les grans ciutats, tot està en obert. No hi ha un guanyador clar i on sembla haver-hi un candidat favorit, s’imposa el dubte si hi ha prou majoria per formar govern.

L’altre dia, el president del PP, Alberto Núñez Feijóo, va proposar que la llista més votada hauria de confeccionar el govern local. Estic totalment d’acord. Entenc que els pactes postelectorals no haurien de pervertir la voluntat de la ciutadania.

No respectar la llista més votada pot contribuir a la frustració i aconseguir que els electors considerin que anar a votar és una pèrdua de temps. Fet que pot ajudar a accentuar el divorci i la fractura entre el ciutadà i la política. Els pactes polítics haurien de servir per a ‘potenciar’ i tirar endavant projectes de ciutat, però mai per a ‘robar’ governs i frustrar la legitimitat popular.

Ens falten líders i gent que sigui capaç d’aixecar els ànims d’un electorat que pateix desencís

D’altra banda, tot i que estic d’acord amb rejovenir la classe política, entenc que per a dedicar-se a la res publica s’hauria de passar alguns filtres. Si fessin això evitaríem veure alguns governs que, més que res, fan pena. Els partits estan presentant ara les seves llistes i molts aposten per ‘vendre’ el seu número 2 com un trofeu. És correcte? No ho sé, i tampoc em vull ficar en aquests jardins, però potser hauríem d’intentar que la popularitat no fos l’únic ingredient a tenir en compte. La capacitat de gestionar, de relacionar-se, de prendre iniciatives i la seva visió de ciutat (en un global) haurien de ser tinguts en compte.

Crec que no necessito repetir que estic en desacord amb les llistes cremalleres. No s’hauria de ficar dones en les candidatures només pel fet de ser dona. La governació requereix gent experimentada, amb vocació, entrega i esperit de servei públic, independentment del sexe. Hi ha candidats i candidates que són professionals en el sector privat, però desconeixen la maquinària (pesada) de l’administració.

Estaria bé que els candidats no entenguin la política com un sacrifici. No haurien de dir que s’aventuren en el món de la política perdent diners. Gent així no ens fa falta. No els volem

També estaria bé que els candidats no entenguin la política com un sacrifici. No haurien de dir que s’aventuren en el món de la política perdent diners. Gent així no ens fa falta. No els volem ni els desitgem. Volem persones que, tot i perdre diners, volen millorar la seva ciutat i aportar el seu potencial personal. Si no és així… millor que es quedin a casa o remenant la cua pels passadissos dels seus partits.

A hores d’ara, per més que m’esforci, sóc incapaç de predir el que passarà el 28 de maig (en les grans ciutats). Però és cert que, ara com ara, no hi ha cap partit ni cap projecte que m’il·lusioni o m’exciti excessivament. Ens falten líders i gent que sigui capaç d’aixecar els ànims d’un electorat que pateix desencís i desconfia de la classe política en general. Els programes electorals són importants, però el líder i la seva actitud són fonamentals.

Venen temps difícils i veient els candidats proposats he de confessar que tranquil, tranquil… no n’estic. Almenys per ara…

Ricard CHECA ✍🏽
Periodista

 

PUBLICITAT










REDACCIÓ2 Novembre, 2022
cinta-bellmunt.jpg

Fa molts anys, a meitat dels anys noranta del segle XX, em vaig dedicar en gran part a comunicar l’activitat cultural que hi havia a la ciutat de Tarragona, que era molt escassa i tenia moltes dificultats per trobar temes. Entre els meus informants i proveïdors de continguts, vaig comptar amb l’inestimable ajuda de l’escultor i restaurador l’Eustaqui Vallès, que en aquella època treballava al Centre de Conservació i Restauració de l’Arquebisbat de Tarragona del qual en va ser el creador, després d’una llarga trajectòria al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona.

L’anava a veure sovint i al seu taller vaig passar llargues estones, perquè era molt proactiu, sempre tenia nous projectes i una conversa exquisida, parlàvem molt i vam fer una bona amistat.

Anys després li vaig perdre la pista, però en els darrers mesos s’han succeït vàries agradables coincidències que m’ha permès de tornar a gaudir d’aquesta relació humana. L’agost passat me’l vaig trobar casualment per la Parta Alta, anava amb la seva fantàstica dona, l’Aurora, i uns amics. De seguida em va convidar a compartir unes canyes amb la seva colla, ens vam fer un selfie per celebrar el nostre feliç retrobament i amb l’entusiasme que el caracteritza em va comentar que estava treballant intensament en la preparació d’una exposició. Com havíem fet als vells temps, pocs dies després vaig tenir el plaer de gaudir d’un capvespre plàcid al seu estudi, ple de peces artístiques i eines per tot arreu. Llànties, verges, romans, escultures de columnes de temples, sants, un forn de ceràmica, terra cuita, pintures… Tot hi conviu en una gran harmonia.

Malgrat la calor i als seus 87 anys, ara ja 88 que va fer, a més, el dia de Santa Tecla, no parava d’ensenyar-me objectes i d’alguns d’ells em donava veritables lliçons d’art; alhora que m’indicava sobre plànols dibuixats per ell mateix com ho volia presentar. D’aquesta passió per la feina ben feta ha sorgit la mostra “Eustaqui Vallès, L’art de la supervivència”, que es pot visitar al Tinglado 2 del Moll de Costa del Port de Tarragona fins al 13 de novembre.

Sempre he vist a l’Eustaqui treballar amb una gran passió i com amb molta estimació cerca l’ànima de cada peça. En queda plena constància en aquesta mostra la qual ens ofereix igualment la possibilitat d’observar les seves diverses facetes artístiques, la seva capacitat per restaurar una obra o per crear-ne una de nova, i la seva relació amb l’arqueologia. Aquesta activitat no s’ha centrat només a la ciutat de Tarragona sinó que fruit del seu mestratge s’han beneficiat altres indrets pròxims i per aquest motiu hi ha entitats com l’Associació de l’Ermita de la Mare de Déu de la Riera, el Col·legi d’Enginyers, la Confraria del Nostre Pare Jesús del Calvari de Reus, el Museu Diocesà de Tarragona, el Museu Nacional Arqueològic de Tarragona i la Reial Germandat de Jesús de Natzarè de Tarragona, que hi contribueixen amb diferents peces.

Format inicialment a l’Escola d’Art de Tarragona en l’especialitat d’escultura, al costat de mestres com Joan Rebull, Lluís Maria Saumells o Salvador Martorell,  de mica en mica va anar derivant cap a la restauració, com una opció més realista per guanyar-se la vida. Aquest ofici el va exercir al Museu Nacional Arqueològic de Tarragona des d’on també va estar al capdavant de diverses excavacions per aquesta demarcació.

Moltes de les troballes descobertes a jaciments com el Coll del Moro, a Gandesa; la Vil.la dels Munts a Altafulla, la Necròpolis o el Teatre romà de Tarragona han passat per les seves mans. Ja sigui ceràmica, bronze, ivori, ferro o vidre, les obres recuperen les seves formes originals i aconsegueix que ens impactin i ens captivin, les fa parlar, ens transmet emocions, al mateix temps que la seva respectuosa intervenció ha facilitat moltíssim la investigació científica i la contemplació per part de la ciutadania.

El seu esforç és immens perquè la peça original mantingui inalterable la seva essència, la seva forma i s’observin alhora les diverses transformacions que ha sofert amb el pas dels anys. Així, per exemple, mentre parlem al seu estudi, ens aturem en un quadre en procés de restauració inclòs a l’exposició. Em relata la seva metodologia, les cates de prospecció que fa en petites zones, eliminant les primeres capes de vernissos i pols per determinar-ne l’estat de la pintura: un estudi previ molt necessari per no malmetre res i assegurar-ne una exitosa restauració.

A l’exposició hi ha fins i tot un pas de Setmana Santa que ha comptat amb la seva intervenció, el Cirineu

Amb aquesta responsabilitat, i formant amb equip amb el seu germà Miquel i l’Helena Calaf, va desenvolupar una intensa tasca, sobresortint la restauració del Retaule de la Catedral de Tarragona i de la seva façana; l’ermita de Sant Magí del Portal del Carro i tots els seus vaixells exvots, nombrosos misteris de Setmana Santa de Reus i Tarragona, i una extensa llista de retaules, imatge, pintures i creus processionals. Val a dir que a l’exposició hi ha fins i tot un pas de Setmana Santa que ha comptat amb la seva intervenció, el Cirineu, i es deixa constància d’altres edificis on ha actuat, com la façana del Col·legi d’Enginyers Industrials de Tarragona, decorada amb diferents motius esgrafiats.

També s’ha dedicat a reproduccions artístiques, entre les quals destaca una àmplia col·lecció de llànties romanes, busts i altres elements de la ciutat com la Mare de Déu del Mainell de la façana de la Catedral o peces d’art modern. La mostra també és una oportunitat per veure’n alguns exemples.

✍🏽 Cinta S. Bellmunt
Periodista evolutiva

 


REDACCIÓ15 Setembre, 2022
emiliPacheco.jpg

Emili Pacheco és periodista, però de petit volia ser pianista. És un professional com ‘la copa de un pino’. És una persona a qui li agrada la disciplina i el rigor. És meticulós i intenta no deixar res a l’atzar. Discret i diplomàtic, el comunicador fa el possible per destacar només per la seva capacitat professional. En aquesta entrevista, El col·laborador de Catalunya Ràdio es mostra obert i tal com és. No li agrada la falsedat i les aparences. Amic dels seus amics, considera que la política, tal com es presenta ara, és avorrida. També revela aspectes més íntims de la seva vida. No li agraden les multituds i, a nivell personal, explica que no ha fet mai un trio… Ara no té parella. Un dels seus somnis és treballar amb Pablo Alboran. Llegiu l’entrevista per saber quina va ser la proposta més indecent que va rebre…

 

Un complex…
La meva panxa.

Una paraula multiusos…
Cultura.

El tamany no importa quan…
Parlem de sentiments.

Platja o muntanya?
Muntanya.

Un sopar romàntic amb qui?
La persona que estimis (en aquest moment no tinc parella).

Una paranoia…
Pensar que l’avió s’estavellarà.

Una fòbia…
Els llocs on hi ha molta gent.

Quants cops fas l’amor a la setmana?
Ara cap.

La política és?
Avorrida.

Què faries per diners?
Res.

La millor posició per llegir el Kamasutra és estirat al sofà

Un pecat:
És inconfessable.

La millor posició per llegir el Kamasutra…:
Estirat al sofà.

Un lloc per fer l’amor…
Qualsevol lloc de casa.

El depiles?
Sí.

Davant de qui no et despullaries?
Davant de molta gent.

La política et provoca…
Cansament.

Un mojito o aigua freda?
Aigua freda.

Una paraula prohibida…
Enemics.

Quant cobres al mes?
Poc, el meu ofici està mal pagat.

Què volies ser de petit?
Pianista.

El meu somni és treballar amb Pablo Alboran

La darrera multa de trànsit…
No condueixo.

Has pagat factures en B?
Sí.

L’homosexualitat és…
Una opció més.

El teu símbol de la Pau…
La mirada d’un nen.

La pel·lícula de la teva vida:
Brokeback mountain.

Pontélo, ponsélo…
Sempre.

El teu somni?
Treballar amb Pablo Alborán.

T’operaries alguna part del teu cos?
Sí.

Flipes amb…
La gent egoista.

Coronavirus és …?
Un malson.

Masclisme és?
Ser retrògrad.

Faries un trio?
No.

Un/a tio/a ha de tenir…?
Una mirada bonica.

Una mascota…
En Píxel, el meu gos.

Com t’agradaria envellir?
Al costat dels meus.

La proposició més indecent que m’han fet?  Treballar sense cobrar.

Tanga, calces, calçotets o bòxers?
Bòxers.

Un esport favorit:
Caminar.

Ells, elles, ell@s…
Nosaltres.

No suportes…
La falsedat.

La moda és?
Passatgera.

Un piropo ranci:
“Que bona que estàs”.

Un corrida de toros és?
Anacrònica.

La família és….
El meu pilar.

L’avortament és…
Una opció.

La religió és…
Vida espiritual.

La proposició més indecent que t’han fet…
Treballar sense cobrar.

Què fas abans d’anar a dormir?
Raspallar les dents.

 

PUBLICITAT










REDACCIÓ9 Desembre, 2020
borja_vizcarro.jpg

Cuánto tiempo, ¿verdad? Hacía días que no nos leíamos. Tengo que confesar que echaba de menos ponerme enfrente del teclado y escribirles, hoy en especial en el día contra la corrupción, viendo como en este tiempo marcado por el maldito coronavirus, hay cosas que no cambian. Se habrán dado cuenta de que cada día que abren el periódico, encienden la tele o sintonizan la radio, les cuentan un nuevo caso de corrupción. Y, desgraciadamente, parece que tendemos a tratarlo como normal, incluso parte de la opinión pública lo justifica. ¿A qué se han dado cuenta?

Antes de meterme en terreno pantanoso, mientras escribo estas líneas con el canal 3/24 en bucle, me acuerdo del bueno de Carlos Goñi. Sí, el vocalista de Revólver. Para los que no sean tan fans del rock español, Goñi es una de las grandes voces del género rockero patrio-también uno de los más desconocidos- y entre uno de los temas que suenan en mi playlist de Spotify, Odio. En la letra de esta canción, el artista madrileño se queda a gusto diciendo todo aquello que odia o le provoca aversión.

Pues bien, después de esta confesión musical personal, les voy a decir algo: Odio y me provoca mucha rabia ver cómo cada día sale el político de turno a la palestra, se pone delante de la cámara o el micrófono y nos cuenta la enésima ‘milonga’ para proteger a uno de los suyos e intentar desviarnos del enésimo caso de corrupción de su grupo.

Porque, por desgracia y tal como decía antes, los partidos políticos de este país – también incluyo en este grupo a grandes empresarios y personalidades – por mucho que se les llene la boca a sus dirigentes y representantes – no se escapa ni uno –, todos están implicados en algún caso o tienen cuentas pendientes con la justicia. Da igual que sean de izquierda, de centro o derecha. Todos tienen algún colega, amiguete, familiar que ‘enchufar’ en algún puesto o cargo, incluso acceso prioritario a algún puesto de confianza. Porque, no solo es corrupción echarle mano a la caja, que quieren que les diga.

Y con esto, ¿a dónde quiero llegar? Muy sencillo. Basta ya de justificar o banalizar la corrupción. No podemos quedarnos indiferentes cada vez que nos cuenten un nuevo caso de corrupción. Hay que empezar a exigir y reclamar a nuestros representantes electos, tanto a los que gobiernan, como los que ejercen como oposición; que hagan su trabajo. Francamente, ¿no les parece una vergüenza que se quieran subir los sueldos en plena pandemia? ¿Dónde están esas ayudas que nos prometieron? ¿No iba a quedarse nadie atrás? Tengo la sensación que aquí hay alguien que no está haciendo su trabajo. Y no, no somos los ciudadanos.

Solo hace falta salir a la calle para darnos cuenta de que la cosa está cogiendo un tono muy complicado. Si no somos capaces de dar un paso adelante y empezar a exigirles responsabilidades a aquellos que nos gobiernan y a los que hacen de oposición, estamos normalizando la corrupción. Exijan y critiquen a los políticos, pues forma parte de su trabajo. Solamente así, conseguiremos acabar con la lacra que lastra el país.

Borja VIZCARRO
Periodista


REDACCIÓ26 Octubre, 2020
eduard-pujol2.jpg

Eduard Pujol

El periodista Eduard Pujol ha comunicat, aquest dilluns, a la direcció de Junts per Catalunya que renunciarà a la seva acta de diputat al Parlament de Catalunya – avui mateix – per “motius personals”.

Pujol, que exercia les funcions de portaveu del grup parlamentari, no ha especificat la raó de l’abandó de l’ascó. Junts per Catalunya, partit de Carles Puigdemont, ha informat de la notícia, però no ha concretat els motius.

Pujol va entrar de diputat per Barcelona de JxCat en les últimes eleccions del 21 de desembre del 2017 i ha estat primer portaveu adjunt i després portaveu del grup, a més de portaveu a la Comissió de Territori i membre de la Diputació Permanent.

PUBLICITAT


REDACCIÓ14 Agost, 2020
joan-Foguet.jpg

És més barat fer tertúlia que fer informació. Ja està, ja ho he dit. Això vol dir que les tertúlies són dolentes? No necessàriament, i a mi m’agraden: escoltar-les, força; i participar-hi, encara més. Però són un gènere com un altre i, per tant, el maridatge amb l’actualitat i el seu tractament pot ser millor o pitjor. Un altre element del periodisme recent és cosir i recosir informacions amb opinions d’experts.

De fet, hi ha universitats que publiquen els seus llibres d’experts, amb índex per temes. Per nutrició, demani opinió a tal, i per relacions internacions a tal. Tenim de tot. El periodista recull opinions sobre la qüestió que s’inquireix i després va posant aquestes opinions una rere l’altra. De fet, hi ha al text aquella frase de “la majoria dels experts consultats asseguren” que fa que la tesi plantejada, amb sort, al titular tingui una base. Es pot fer d’una altra manera? Doncs sí.

Lluny de voler fer classes de periodisme a ningú, valga’m Déu, només vull fer notar que ens hem encomanat d’una febre dels experts. Perquè ja tenen “llustre”, ja tenim estrelles. Diu el diccionari que un expert és algú “versat en la coneixença d’una cosa per la pràctica”. Fa un temps era moda parlar de com havíem de fer dormir les criatures. Hi havia dos experts irreconciliables: el doctor Estivill i el doctor González. Veritables legions de seguidors d’un i d’altre mètode. Res a dir. L’expertesa és tenir fills. I aquests doctors, especialistes en la matèria, doncs ofereixen opinions, benvingudes. Ara bé, no són paraula de Déu.

Avui, amb la bogeria del coronavirus, hi ha seguidors dels epidemiòlegs. Que si el doctor Trilla, que si el doctor Mitjà, o si la tercera via és el doctor Padrós. He llegit enquestes amb aquests tres protagonistes: quin és el metge que t’agrada més? En això el periodista ha de ser curós. No es pot evitar que un o altre sigui popular. I és interessant saber què en pensen els doctors, investigadors i especialistes científics. Ara bé, en comunicació de crisi és convenient fer cas de la informació oficial. És avorrit, però és com funciona. Per què amb els atemptats del 17 d’agost de 2017 ho vam tenir clar i ara no? Per què fins i tot els periodistes fem cas de cadenes de Whatsapp? Això sí que és malaltís.

De vegades, o tot sovint, fer informació, construir notícies és molt avorrit. I també és arriscat perquè has d’extreure conclusions dels fets, de les dades, de les opinions, dels testimonis, és clar. Però el que no es pot permetre és aquesta deixadesa que suposa que el valor informatiu sigui l’opinió de tal expert o de tal altre. Però ells són els que en saben, no? Sí, però tu ets el periodista. Filtra, contrasta, espigola, fes la teva feina.

No crec en això del periodista lent, ni tranquil. És com la nova i la vella política, n’hi ha de bona i de dolenta. El periodisme té els seus ritmes de producció. Però val més no ser el primer en dir una estupidesa i poder ser l’últim quan tens raó. Les notícies no es fan soles, volen temps, volen equivocacions, volen recomençar, com tot el que val la pena a la vida. No feu cas als experts, feu cas de la vostra experiència. I tornem-hi.

Joan FOGUET
Periodista

 


REDACCIÓ2 Maig, 2020

Polèmica en la Conselleria d’Interior de Catalunya i de retruc als Mossos d’Esquadra. Tot per un tuit del cap de premsa de la del conseller Miquel Buch en el qual evocava les guerres de 1808 i 1936 per demanar la independència. El missatge del periodista tarragoni Joan Maria Piqué també ha provocat una tempesta política, sobretot en els partits de l’oposició. ERC, el partit que sustenta el govern, també se sent molesta.

En el tuit que ha generat la polèmica, el periodista – excap de gabinet d’Artur Mas – penja un cartell del bàndol republicà de 1936, any de l’inici de la Guerra Civil, en el qual apareix una mà carregant una arma que crida a la revolta armada recordant la data de 1808, en referència l’aixecament del 2 de maig contra les tropes franceses que va donar inici a la Guerra d’Independència. A més de la imatge, Piqué ha escrit: “Potser és un enfocament que encara no hem plantejat i funcionaria”.

Joan Maria Piqué i el conseller Buch

Piqué ha esborrat el tuit una hora després de publicar-lo i li ha restat rellevància, però la polèmica ja estava servida. El sindicat SICME, que representa els comandaments dels Mossos, ha expressat la seva queixa pel tuit de Piqué en un altre missatge a la xarxa social: “Interior necessita gent al front del departament de comunicació amb capacitat per donar missatges sensats i de tranquil·litat. Aquest no ens representa”.

PSC: Un conseller de la Generalitat no pot tenir algú que enalteix el conflicte armat gestionant la comunicació. És indigne per a la institució que representa

Per la seva banda, la portaveu parlamentària del PSC, Eva Granados, s’ha mostrat d’acord amb el tuit dels comandaments dels Mossos i ha afegit: “Un conseller de la Generalitat no pot tenir algú que enalteix el conflicte armat gestionant la comunicació. És indigne per a la institució que representa”. El malestar amb el tuit de Piqué, lligat sempre als Governs de Convergència, ha arribat fins a ERC, partit en el qual es recolza l’executiu  de Quim Torra.

Abans d’arribar a Interior l’octubre de 2019, Piqué, era conegut per haver treballat com a cap de premsa d’Artur Mas i en l’equip de Presidència de Carles Puigdemont. Piqué exerceix com a director de comunicació de Buch després que el conseller cessés sobtadament a la periodista Joana Vallès, com a cap de turc després que els Mossos anunciessin que usarien gas pebre per contenir les protestes contra el Procés. Cal esperar per veure si el conseller mantindrà Piqué en el càrrec.

 


REDACCIÓ7 Octubre, 2019

El periodista gadità José ‘Pepe’ Oneto ha mort aquest dilluns als 77 anys. Un dels grans periodistes de la Transició i la Democràcia, Oneto ha mort a la clínica Quirón de Sant Sebastià, en què estava ingressat des de mitjans d’agost, i on va ser operat d’urgència d’una peritonitis aguda.

Segons ha informat ell mateix a través del seu compte de Twitter, havia estat sotmès a “una greu intervenció quirúrgica”, i en un missatge expressar el seu agraïment als metges que el van tractar.

 


REDACCIÓ3 Octubre, 2019
ricard_checa.jpg

No vull aigualir la festa, però molt em temo que no anem pel bon camí. Aquest dimarts es va commemorar el segon aniversari de l’1 d’octubre i m’assalten alguns dubtes, algunes incerteses i pors. A Catalunya estem mancats d’un lideratge polític. No podem continuar movent-nos a cops de sentiments, mentre el nostre país –en diferents sectors– s’enfonsa, encara que el govern insisteixi a ensenyar-nos la cara més exitosa del fracàs.

Hem de reconèixer que la política ha fracassat i està fracassant. No hi ha res que ens marqui un camí més optimista. Tot és frustració. Cal preguntar-se sense vergonyes, què vam guanyar i què vam perdre amb l’1 d’octubre. És obvi que el moviment social ha fet passos importants, però malauradament no ha estat acompanyat d’un projecte polític fort i creïble. No podem continuar amb aquesta convulsió (política i social) permanent. Crec que aquest és el moment per fer una reflexió profunda, seriosa i honesta. En les pròximes setmanes tindrem mobilitzacions i concentracions massives al carrer per defensar l’orgull català, però a banda d’això, caldran polítiques i estratègies assumibles. No podem lluitar contra quelcom que desconeixem. Prou de cops de cec, d’improvisació, dels jocs de criatures malcriades. Ara necessitem líders amb majúscules, valents i responsables. E

l foc ho crema tot, per aquesta raó, hem de condemnar tota mena de violència. Cal persistència, però és fonamental el seny. Només serà possible canviar allò que no ens agrada i que menyspreem si tenim poder democràtic en els centres de decisió i si ens cohesionem. Les friccions entre Catalunya i Esquerra no fan cap favor a la tranquil·litat i a la unitat. Estem perdent el temps. I Catalunya continua perdent oportunitats. No podem oblidar que l’actual lluita (amb el govern d’Espanya) es fa pensant en el benestar de Catalunya i dels catalans.

El que no podem permetre és que els nostres governants s’emboliquin entre ells i amb la seva inèpcia i manca de govern ens perjudiquin irremeiablement. El Parlament necessita una neteja profunda. De vegades cal aturar-se per recuperar forces, reconsiderar les estratègies i corregir errors. Potser estem en aquest moment. Els catalans sempre ens hem diferenciat per tenir seny i capacitat d’adaptació.

Cal lluitar per l’orgull de ser català i evitar que el prestigi de Catalunya se’n vagi en orris. Necessitem un govern fort, legítim i que vulgui governar per a tots els catalans. Les batalles polítiques i el conflicte amb l’estat ha de ser útil, cas contrari esdevindrà un fracàs i una pèrdua de temps. Catalunya, insisteixo, està famolenca de líders de debò. El dia que els polítics no cobrin per fer la seva feina, tot canviarà, us ben asseguro.

Ricard CHECA
Periodista

 


REDACCIÓ4 Setembre, 2019

Al Mosso que va fer tocaments a una periodista durant la diada castellera de Sant Fèlix a Vilafranca del Penedès se li ha retirat l’arma reglamentària i se li ha canviat de servei. El policia, que és casteller de la Colla Vella Xiquets de Valls, també va ser expulsat de la colla pel mateix motiu.

Aquestes mesures han estat preses de forma cautelar mentre els Afers Interns dels Mossos no resolen la investigació interna que s’ha obert per determinar el futur del policia. També s’espera la decisió judicial que l’agent té pendent als jutjats de Vilafranca del Penedès.

El mosso va ser detingut com a autor d’un delicte d’abusos sexuals i la jutgessa de guàrdia va decretar la llibertat provisional.

La magistrada, després d’interrogar la víctima, l’agressor i els testimonis, va acordar que el policia no pot comunicar-se amb la periodista per cap mitjà i allunyament d’un mínim de 1.000 metres, tal com va sol·licitar la Fiscalia.