28. Març 2024

Arxius de periodista ricard checa | Diari La República Checa

REDACCIÓ9 Novembre, 2020

Un periodista del digital larepublicacheca.cat està acreditat per fer la cobertura del judici terrorista des de l’interior de l’Audiència Nacional

Aquest dimarts, 10 de novembre, començarà a l’Audiència Nacional el judici pels atemptats terroristes de Cambrils i Barcelona el 17 d’agost del 2017. Al banc dels acusats s’hi asseuran els tres únics supervivents de la cèl·lula que suposadament va causar els atacs: Mohamed Houli Chemlal, ferit a l’explosió d’Alcanar; Driss Oukabir, detingut a Ripoll, i Said Ben Iazza, arrestat a Vinaròs (Castelló).

El Ministeri Públic els demana penes d’entre vuit i 41 anys de presó per organització terrorista, tinença i fabricació d’explosius i conspiració per fer estralls.

D’acord amb la investigació, cap dels tres no va participar directament en els atemptats, motiu pel qual l’Audiència no els va processar per l’assassinat de les 16 persones que van morir en els atemptats ni tampoc per les lesions al més del centenar de ferits.

Aquesta qüestió diferencia les acusacions, ja que la majoria de les particulars, que representen les víctimes dels atacs, les dues populars – l’Associació de Víctimes del Terrorisme i l’Associació 11-M Afectats pel Terrorisme – i l’Ajuntament de Cambrils els acusen d’assassinat i els demanen presó permanent revisable. En canvi, tant el govern de la Generalitat com l’Ajuntament de Barcelona s’han alineat amb la fiscalia i no presenten l’acusació per delicte d’assassinat.

Alfonso Guevara presidirà el tribunal

La resta dels integrants de la cèl·lula van morir abatuts pels Mossos – com el conductor de la furgoneta que va causar l’atropellament massiu a la Rambla – o bé en l’explosió d’Alcanar amb l’imam de Ripoll, Abdelbaki es Satty, que la investigació situa com el cap de la cèl·lula.

Qui compareixerà durant la vista?
Després de les compareixences dels tres acusats – que estan en presó incondicional des que se’ls va detenir – començarà la fase testifical en què hi ha citats més d’un centenar d’agents dels Mossos d’Esquadra que van fer els atestats policials, per exemple, sobre el buidatge dels telèfons mòbils dels membres del grup terrorista, les detencions dels acusats o bé sobre el patrimoni i el finançament de la cèl·lula jihadista.
També declararan desenes de testimonis dels atacs, entre els quals Mohamed Aalla, germà de dos dels suposats gihadistes morts, i Salh el Karib, propietari d’un locutori de Ripoll. Tots dos van ser detinguts i van estar investigats, tot i que el jutge instructor Fernando Andreu els va deixar en llibertat provisional amb càrrecs i, finalment, no formen part de la causa.

Mohamed Aalla era el propietari del cotxe Audi A3 amb què cinc membres de la cèl·lula van causar l’atropellament al passeig marítim de Cambrils, mentre que Salh el Karib era el responsable d’un locutori de Ripoll des d’on es van comprar bitllets d’avió per a l’imam Abdelbaki es Satty.

En la fase de les proves pericials, que començaran a principis de desembre, compareixeran diversos metges forenses i facultatius de l’Institut de Medicina Legal i Ciències Forenses de Catalunya que van fer les proves d’ADN per identificar les persones mortes a Alcanar després de l’explosió. També compareixeran dos forenses del Marroc que van acreditar, mitjançant un informe pericial, que l’imam de Ripoll va morir a la casa d’Alcanar, ja que hi van trobar part d’una de les orelles.

S’asseuran a la sala de vistes…
A banda del tribunal de la secció tercera de l’Audiència Nacional i dels tres acusats, en total hi participaran més d’una vintena d’advocats de les parts que hi ha personades: les defenses dels tres acusats; la fiscalia, que fa d’acusació pública; la Generalitat i els Ajuntaments de Barcelona i Cambrils, i més d’una quinzena d’advocats de les víctimes i ferits dels atemptats, que exerceixen l’acusació particular. També l’Associació de Víctimes del Terrorisme i l’Associació 11-M Afectats pel Terrorisme, que fan d’acusació popular.

Judici fins al desembre
La vista oral – que se celebra a la seu de San Fernando de Henares – començarà aquest dimarts i s’allargarà amb les proves pericials almenys fins al 16 de desembre, que és fins quan, a hores d’ara, hi ha sessions assenyalades, segons informa l’Audiència Nacional. A partir d’aquesta data, s’haurà de celebrar la fase de les conclusions definitives, els informes finals de totes les parts així com l’últim torn de paraula dels acusats. D’aquesta manera, el judici es podria allargar fins a finals d’any.

Hi haurà sessions cada setmana, tot i que no se’n celebraran cada dia. Començaran a les 10 h i la primera serà aquest dimarts amb les qüestions prèvies i les compareixences dels tres acusats.

PUBLICITAT


REDACCIÓ21 Febrer, 2018
ricardCheca.png

Lamento moltíssim el punt a què ha arribat la política catalana. Fa massa temps que ens movem d’atzucac en atzucac. No som capaços de veure la llum al final del túnel. La improvisació i la manca d’informació clara i concisa s’han convertit en les nostres principals adversàries. Des que va començar aquesta mena de persecució judicial, amb la intenció de paralitzar el procés i advertir els independentistes de la força de l’estat, el país ha entrat en una deriva que comença a ser insuportable. I el contratemps no és només a causa de l’aplicació del 155.

El gran problema està en la manca de lideratge. Ara mateix, amb Carles Puigdemont a Brussel·les, el procés (o el que quedi d’ell) ha quedat orfe. S’està generant una imatge de desorientació i de divisió entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana que només afavoreix els contraris a la independència. El bròquil no té solució fàcil. Ans el contrari. A mesura que van passant els dies, els partits pro independència van exhibint una manca de solidesa que no prevèiem. La lluita pel poder han embarrancat el procés. I això només afavoreix el govern del PP, Ciutadans i justifica l’aplicació del 155.

La insensibilitat de la justícia espanyola no farà res per tornar la llibertat als Jordis, a Junqueras i a Joaquim Forn. La marxa de Puigdemont cap a Bèlgica ha ajudat a internacionalitzar el conflicte català, però internament no ha servit de res. El país està enfonsat en una depressió institucional i de manca de lideratge.

La por ha dominat alguns sectors, els quals opten ara per la inoperància. L’episodi d’Anna Gabriel no ajuda a desbloquejar la confrontació i els missatges de Marta Rovira davant el jutge Llarena no aporten llum ni assossec.

Estem comprovant que no estàvem preparats per a res i que no hi havia un pla B. Ara assistim a una mena de «campi qui pugui» on el més aconsellable és… que l’últim apagui la llum. No sóc gens optimista. L’estat no ens ho posarà fàcil i no li tremolarà la mà a l’hora de destruir qualsevol escletxa independentista. No arribarem enlloc –almenys enlloc concloent– exhibint llaços grocs, i fent cassolades…. El pacifisme està al nostre ADN, però, per desgràcia, l’estat no sap ni vol saber res de drets humans ni vol distingir un independentista d’un terrorista.

M’agradaria que no s’embarranqués més el procés, buscant excuses que ja no tenen sentit. No podem esperar ad eternun una solució salvavides per al nostre país. Potser correm el risc d’arribar massa tard i, com sempre, ningú voldrà assumir les conseqüències ni la responsabilitat. Va… posem-nos a treballar amb realisme.

 


REDACCIÓ31 Octubre, 2017
ricardCheca.png

Les paraules que escric avui provocaran crítiques. En soc conscient. Però ho faré igualment. I no ho faig des de la perspectiva ideològica, sinó humana. Fa temps que, per motius professionals, assisteixo a tota mena de manifestacions. I, darrerament, amb el denominat procés, no he parat de sortir al carrer.

No obstant això, he de confessar que en la concentració del passat diumenge, al Passeig de Gràcia, sota el lema «Tots som Catalunya», vaig tenir por. Mai no m’havia sentit tan incòmode en una manifestació que es proclamava tranquil·la i festiva. No entraré en la lluita de xifres a què ens tenen acostumats els organitzadors i la policia local.

Només criticaré la presència dels radicals que embruten i malmeten la imatge dels que volen pronunciar-se lliurement i defensar el seu punt de vista. I em refereixo als radicals de tots dos bàndols. Als que porten l’estelada o la ‘rojigualda’. En la manifestació, convocada per la SCC, hi havia molts ultres que només pretenien intimidar o provocar destrosses.

Els vaig trobar a la plaça d’Urquinaona i, més tard, a la plaça de Sant Jaume. Vaig poder veure com insultaven periodistes de mitjans catalans, acusant-los de manipuladors i, en alguns casos, impossibilitant que exercissin les seves funcions. Insisteixo que no estic d’acord amb cap tipus d’intimidació ni d’amenaces. Ja siguin d’aquí, d’allà i del planeta Mart.

Vaig veure cares que traspuaven odi, ràbia, voluntat d’ajustar comptes. Sí, sí… a les manifestacions independentistes també hi ha cridòries, però no noto aquesta ràbia, aquesta sensació de violència, encara que de gent sonada n’hi ha a tot arreu. A la plaça de Sant Jaume, just davant l’entrada del Palau de la Generalitat, vaig tenir por.

La mateixa sensació que vaig viure el dia que la Policia Nacional va carregar contra els civils a la plaça Imperial Tàrraco. La diferència és que a la plaça de Sant Jaume eren civils descontrolats proferint improperis i insults contra la policia, en aquest cas l’autonòmica. No, no… no defenso els Mossos. Per a mi es tracta d’una policia més, com la Guàrdia Civil o la Policia Nacional. Els paguem per fer de policies.

El problema ve quan uns quants eixelebrats insisteixen a fer mal i defensar les seves ideologies amb actituds feixistes o extremistes. Amb cerveses a la mà  i sense respectar la presència de menors d’edat –alguns d’ells amb pancartes– provocaven i escampaven la por (i tinc vídeos del que estic dient).

M’he adonat que no són capaços d’advocar els seus posicionaments amb respecte i seny. No, no… no serveix allò de la majoria silenciosa.

La cosa va de respecte. Jo també estic avorrit i cansat del procés i del neguit i les fractures socials que això està provocant, però no penso amenaçar, intimidar o protagonitzar episodis violents. Continuaré sortint al carrer i espero que els radicals es tranquil·litzin i que la denominada majoria silenciosa faci sentir la seva veu amb tota força, però que no utilitzi la força per tenir raó.

La solució implica defensar punts de vista intentant driblar les emocions i recordar que els polítics –que només pensen en clau electoralista– no podem destruir la convivència social. Això depèn, únicament i exclusivament, de nosaltres. Als carrers hi ha cabuda per a tothom, a excepció de la violència gratuïta.

Ricard CHECA
Periodista

 


REDACCIÓ11 Setembre, 2017
ricard-checa_opinio.jpg

Falta menys d’un mes per a la celebració del referèndum previst per l’1 d’octubre i ningú, més enllà dels seus promotors, sap com es processarà ni quin model s’adoptarà. El secretisme, o l’excés de discreció, per dir-ho d’alguna manera, no invita a exercir el nostre dret de vot. Més aviat tot el contrari. Jo aniré a votar perquè considero que m’he de pronunciar sobre el futur polític del meu país, però també és cert que ho faré amb molts interrogants. M’agradaria anar a votar amb tota mena de garanties i que el govern del meu país no es veiés obligat a amagar les urnes a causa de les amenaces d’un govern central i del Tribunal Constitucional.

Per més que m’hi esforci no soc capaç d’entendre que, en ple segle XXI, l’estat d’una nació democràtica faci mans i mànigues perquè els ciutadans exerceixin el seu dret de vot i opini activament sobre el futur del seu país. La postura de Mariano Rajoy no ha fet res més que promoure la catalanofòbia i, conseqüentment, dividir la societat catalana. Jo vull anar a votar i m’agradaria que la majoria de catalans ho fes. El resultat electoral és, ara mateix, el que menys importa. El govern de l’estat hauria de permetre desbloquejar una guerra política que no afavoreix ningú, només fomenta la discòrdia i tensa encara més un ambient que ja està força enrarit. Reconec que els dos governs –català i espanyol– no ho estan fent bé. Un perquè considera que pot emprar les armes de l’estat per pressionar i amenaçar l’autonomia i l’altre perquè veu en la rebel·lia l’única sortida per fer-se valdre. Qui tem les urnes? Els demòcrates? Honestament crec que no.

És absurd planejar-se el rescat de les urnes per part de les forces policials. Rajoy – que de tot s’amaga – hauria de permetre que els catalans s’expressin i l’endemà seure a parlar. Continuar amb aquesta pel·lícula sense guió establert és perillós i poc recomanable. És insostenible i de poca visió política amenaçar políticament i judicialment un governant per col·locar les urnes i permetre que els ciutadans opinin. El que hauria d’estar penat és la desídia i ignorar un gran part del territori amb arguments que no se sostenen de cap de les maneres. El dilluns que ve celebrarem la Diada i esperem que sigui tranquil·la i festiva. Aquesta calma tensa que viu Catalunya és imprevisible. És una bomba de rellotgeria. Els ànims estan exaltats i un gest mal calculat pot provocar aldarulls indesitjables. La solució: cadascú que expressi la seva opinió. I si és a través de les urnes, millor. Qui pot tenir por de la democràcia?

Ricard CHECA
Periodista

 


REDACCIÓ15 Febrer, 2017

OPINIOLa visita del secretari d’Estat per l’Esport va frustrar les meves expectatives, sobretot amb relació a la celebració dels Jocs Mediterranis. Confiava que José Ramon Lete portaria quelcom més que unes estudiades paraules de compromís per part del govern central. A hores d’ara, els Jocs del 2018 – que haurien de celebrar-se el 2017– ja no necessiten paraules, requereixen més implicació de l’Estat i, sobretot, diners. Una partida pressupostària que no acaba d’aparèixer, malgrat les bones intencions i els actes de fe de l’executiu espanyol.

El secretari d’Estat demana «una mica més de paciència», quan és conscient que s’està esgotant. Continuo pensant que els Jocs Mediterranis són un projecte frustrat.RICARD_CHECA

Els falta un líder amb capacitat de fer bullir l’olla, reclamar a l’Estat una definició clara i entusiasmar la ciutadania. Fins ara, ningú no ha estat capaç de fer-ho. Només hem vist com lluïen la figura del rei d’un costat a l’altre sense cap concreció econòmica. Tothom espera que els Pressupostos Generals de l’Estat prevegin una partida destinada als Jocs, però què es farà en el cas que no s’aprovin els comptes de l’Estat i se’ls hagi de prorrogar?

Insisteixo que l’alcalde de Tarragona ha de començar a plantejar-se seriosament la possibilitat de renunciar als Jocs si a l’abril no hi ha una resposta econòmica per part de l’Estat. Potser és l’hora de plantar cara i tirar pel dret. No podem permetre que aquesta incertesa continuï, només per satisfer interessos (poc explicats) del Comitè Olímpic Espanyol i ineptitud per part del comitè organitzador.

Fins ara, l’Estat només vol controlar uns jocs que poden ser catastròfics pel futur polític de l’alcalde Ballesteros i poc recomanables per a la imatge de Tarragona. Els meus dubtes no s’han esclarit amb la visita del secretari d’Estat, insisteixo.

La visita del secretari d’Estat per l’Esport va frustrar les meves expectatives, sobretot amb relació a la celebració dels Jocs Mediterranis. Confiava que José Ramon Lete portaria quelcom més que unes estudiades paraules de compromís per part del govern central. A hores d’ara, els Jocs del 2018 – que haurien de celebrar-se el 2017– ja no necessiten paraules, requereixen més implicació de l’Estat i, sobretot, diners. Una partida pressupostària que no acaba d’aparèixer, malgrat les bones intencions i els actes de fe de l’executiu espanyol.

El secretari d’Estat demana «una mica més de paciència», quan és conscient que s’està esgotant. Continuo pensant que els Jocs Mediterranis són un projecte frustrat. Els falta un líder amb capacitat de fer bullir l’olla, reclamar a l’Estat una definició clara i entusiasmar la ciutadania.

Fins ara, ningú no ha estat capaç de fer-ho. Només hem vist com lluïen la figura del rei d’un costat a l’altre sense cap concreció econòmica. Tothom espera que els Pressupostos Generals de l’Estat prevegin una partida destinada als Jocs, però què es farà en el cas que no s’aprovin els comptes de l’Estat i se’ls hagi de prorrogar? Insisteixo que l’alcalde de Tarragona ha de començar a plantejar-se seriosament la possibilitat de renunciar als Jocs si a l’abril no hi ha una resposta econòmica per part de l’Estat. Potser és l’hora de plantar cara i tirar pel dret. No podem permetre que aquesta incertesa continuï, només per satisfer interessos (poc explicats) del Comitè Olímpic Espanyol i ineptitud per part del comitè organitzador.

S’ha acabat l’hora de la diplomàcia i del bon comportament per començar a fer exigències abans que sigui massa tard. Ha arribat el moment de posar-se les piles i cercar els professionals indicats per dur a terme aquest projecte olímpic. Fins ara, l’Estat només vol controlar uns jocs que poden ser catastròfics pel futur polític de l’alcalde Ballesteros i poc recomanables per a la imatge de Tarragona.

Els meus dubtes no s’han esclarit amb la visita del secretari d’Estat, insisteixo.

Ricard CHECA
Director del digital ‘La República’


REDACCIÓ3 Maig, 2016
RC.jpg

OPINIO RICARD CHECA
Amb la mateixa vehemència que algunes vegades critico l’actuació dels Mossos d’Esquadra, m’agradaria felicitar-los per la seva rapidesa i eficiència a l’hora de detenir el principal sospitós de l’assassinat de la psicòloga Blanca Tàrrega.

No he negat mai la complexitat de la tasca policial, sobretot aquella que té a veure amb l’estratègia. La resolució del cas – em refereixo a la detenció i posterior empresonament del presumpte homicida – no era fàcil. Requeria astúcia, col·laboració, tranquil·litat i discreció. Ingredients difícils d’aconseguir poques hores després d’un assassinat en el cor de la ciutat i durant el dia.

A més, els agents havien de dur a terme la seva estratègia enmig dels focus mediàtics, un fet que, no ens oblidem, provoca (moltíssim) estrès. Els Mossos eren conscients que sobre ells requeia una forta responsabilitat i pressió. Van demostrar la seva professionalitat, malgrat el bullici mediàtic, la commoció ciutadana i la sensació d’inseguretat.

mossos_Deixo per un altre debat si es podria haver evitat i si les lleis en vigor contribueixen o no a un treball (més) eficient de les policies i dels jutges. Vaig poder assistir, personalment, a la sortida del detingut del seu domicili (després de l’escorcoll) i quan va ser traslladat del jutjat a la presó. Hi havia molta tensió i neguit.

Els policies sabien que no podien badar. S’hi jugaven molt. Tenien la ciutadania (i els periodistes) pendents de la seva actuació. Els felicito per la manera i forma com van interactuar amb la premsa. Sóc crític amb el gabinet de comunicació dels Mossos, però, en aquest cas, hem de lloar justament la feina feta. Han confiat en els periodistes i més que tractar-los com a delinqüents (com a vegades passa), han entès que, la majoria d’ocasions, viatgem en el mateix vaixell.

Si confiem uns en els altres – respectant-nos mútuament – l’objectiu és més fàcil d’assolir. Oi?

Ricard CHECA
Director del diari digital ‘La República

 


REDACCIÓ15 Març, 2016
RC.jpg

OPINIOSovint la hipocresia és més poderosa que la realitat. Però encara resulta pitjor la immobilitat. Allò del qui dies passa, anys empeny. Al territori es viu, amb més o menys intensitat i dramatisme, el debat del megacomplex turístic BCN World. Alguns partits polítics, per mantenir assegurada la seva poltrona, va decidir «bloquejar» el projecte a canvi d’un pacte polític engendrat al Parlament.

RC-opinio
Ricard Checa

La insensibilitat d’algunes forces polítiques sembla que no els permet veure més enllà del seu melic o dels seus interessos partidistes. Sembla que no interessa a ningú si BCN World (o com es vulgui dir) és beneficiós per a una de les províncies que pateix més àrduament la crueltat de l’atur i, en alguns casos, de la desídia política. Alcaldes, empresaris, lobbies econòmics i fins i tot sindicats s’han posicionat a favor del projecte, malgrat les correccions que siguin d’obligada introducció.

El que no és normal és que ERC i CUP es vesteixin (ara) de defensors de la humanitat i bloquegin un projecte que pot ser el motor econòmic del territori a canvi de mantenir la seva quota de poder a la cambra catalana. Jo, personalment, ja espero molt poc d’alguns pseudopolítics. Sóc conscient que, sovint, ho emboliquen i ho compliquen tot. Però em sorprèn la passivitat popular i, sobretot, l’estat vegetal dels veïns de Salou i Vila-seca. Per què aquesta societat  està adormida i no decideix sortir al carrer per fer sentir, de manera enèrgica i contundent, la seva veu? Així ens va.

Els ciutadans no podem continuar delegant el nostre futur i el de la nostra ciutat (com si això no anés amb nosaltres) a uns polítics que no estan capacitats per defensar-nos. Almenys no ho estan demostrant. No podem dimitir de la nostra responsabilitat com a ciutadans i després lamentar-nos o dir que el governant de torn (amb les seves pèssimes decisions) ens va abocar al precipici. Què fem nosaltres, mentrestant? Hem de donar la cara i, si s’escau, sortir al carrer per defensar allò que creiem que és el millor per a nosaltres. A la barra del bar poca cosa es resol.

El mateix passa amb els Jocs del Mediterrani que tindran lloc a l’estiu del 2017. Tothom està espantat amb el «marrón» que ens ve a sobre, però ningú fa res per evitar-ho. Ni els ciutadans. No he vist ni una sola associació o grup d’amics demanar a l’Ajuntament quant ens costarà la broma que haurem de pagar durant molts anys. Ningú, a hores d’ara, no és capaç d’explicar fidelment els beneficis i els avantatges de fer a TGN uns jocs que no són unes olimpíades.

El poble està adormit i això passarà factura. Ja va passar amb l’intel·ligent pàrquing Jaume I i ara podria passar el mateix.
Ens mobilitzarem o continuarem adormits i veient, des del bar, com tot passa? Al cap i a la fi… tenim allò que ens mereixem. No ho creieu?

Ricard CHECA
Director del diari digital ‘La República’
@ricard_checa

 


REDACCIÓ2 Març, 2016
RC.jpg

OPINIOEl paper de les policies és fonamental i va molt més enllà de la captura i detenció dels delinqüents. RC-opinioLa seguretat és, sovint, objecte de debat, demagògia i aprofitament polític. Als policies s’exigeix que tinguin, sobretot, vocació, responsabilitat i sentit de servei a la comunitat.

Recentment, el diari digital La República va fer una enquesta entre els seus lectors, on preguntava quina policia (Mossos d’Esquadra, Guàrdia Urbana, Policia Nacional, Guàrdia Civil i Policia Portuària) mereixia més confiança. Van participar 1.873 persones.

El resultat és, si més no, curiós. La benemèrita surt guanyadora amb un imponent 55%. En segon i tercer lloc es troben la Policia Nacional i Els Mossos d’Esquadra, respectivament. La Guàrdia Urbana no més enllà del 10%. Si analitzem els resultats del sondeig, podem extreure diferents il·lacions.

Després d’un hipotètic debat estèril sobre la fiabilitat de la mostra, crec que ens hauria de preocupar la intenció del vot. No deixa de ser curiós que la policia que fa apologia de la proximitat ocupi el darrer esglaó de la confiança dels ciutadans que han participat en l’enquesta. També sorprèn que els Mossos d’Esquadra quedin darrere de la Guàrdia Civil i de la Policia Nacional. Encara que no es tractin de dades científiques no deixa de ser indicador que insinua que alguna cosa no va bé.

No és de sentit comú que les policies municipal i autonòmica (que haurien de ser les més properes al ciutadà) siguin allunyades del pòdium de la confiança. Les dades són preocupants i mereixen una reflexió, ja que són simptomàtiques i podrien revelar que darrere d’aquesta falta de confiança (que condueix a la manca de credibilitat) es podria trobar l’excés de zel, alguna prepotència i fins i tot alguna desmotivació per part dels agents.

Els responsables polítics i policials haurien de tenir en compte i analitzar perquè la ciutadania confia menys en una policia que podria estar excessivament polititzada. També pertorba la idea que a Catalunya – en uns moments polítics tan contorbats – guanyi una enquesta referent a la confiança la Guàrdia Civil i la Policia Nacional, amb una visibilitat més escassa al territori. La puntuació atribuïda a la Guàrdia Urbana grinyola per diferents raons.

És un vot de càstig a un cos policial que, en la teoria, és proper al ciutadà. El regidor de Seguretat Ciutadana hauria d’intentar (almenys) interpretar els resultats i posar-hi cura. És perillós i contraproduent que la ciutadania deixi de confiar en ‘seva’ policia. Potser des de la cúpula policial es fa una interpretació equivocada del concepte proximitat. Cal un projecte creïble i un model de policia propera. Més didàctica que repressora.

La Guàrdia Urbana no pot esdevenir un vaixell a la deriva. Cas contrari, corre el risc de convertir-se en la policia posa multes. Hi ha alguns episodis protagonitzats per alguns agents que no contribueixen a la bona imatge del cos.

Els lideratges són fonamentals per guanyar (o perdre) confiança i credibilitat.

Ricard CHECA
Director del diari digital ‘La República’


REDACCIÓ16 Desembre, 2015
RC.jpg

ricard checa_opinio
Ricard Checa

OPINIOQuan encara estem astorats de la crueltat dels terroristes islàmics i l’augment de les desigualtats socials. Mentrestant, Espanya es prepara per elegir el seu màxim representant.

La situació és confosa perquè cap dels candidats a la Moncloa explica, coherentment, les línies mestres del seu programa, en el cas que en tinguin. Rajoy i Sánchez, a banda d’insultar-se mútuament, no aporten solucions. Iglesias i Rivera insisteixen en la fi del bipartidisme, fent servir una recepta on la demagògia i el populisme són els principals ingredients.

Sóc incapaç de preveure que passarà el diumenge, més enllà que el PP guanyarà sense majoria absoluta i sense la convicció que Rajoy sigui investit president del govern.

Aquest model de campanya electoral és un nyap. Un absurd. Una pèrdua de temps.  Els candidats pequen per manca de missatge i de massa ‘postureig’. Fins ara, els caps de llista només han aconseguit convèncer els seus seguidors.

El vot indecís continua orfe, perquè no hi ha una força política capaç de motivar-lo. En aquestes eleccions em passa quelcom d’estrany. Sé a qui no confiaré el meu vot, però cap de les formacions ‘catalanistes’ em representen. No han dit ni han fet res per convèncer-me.

Crec que CDC s’equivoca al no presentar-se amb les seves sigles i la seva marca. Després de l’aventura del ‘Junts pel sí’ ara arriba un camuflat ‘Democràcia i Llibertat’, acompanyat d’una forta confusió i alguna decepció. La ironia del destí ha fet que les noves sigles de CDC i Reagrupament (Democràcia i Llibertat – DiL) coincideixin amb les inicials del líder d’Unió Democràtica (Duran i Lleida – DiL), exparella política dels convergents. Aquesta campanya electoral és la prova provada de la desafecció social vers la política.

La ciutadania en general i l’electoral en particular estan cansats de ser autèntiques marionetes en un ‘espectacle’ on només són importants abans de dipositar el vot, però que les seves inquietuds o problemes són ignorats. Amb aquesta política i aquests polítics no anirem massa lluny ni a Catalunya ni a Madrid.

Es podrà acabar el bipartidisme, però se seguirà fent polítiques que al ciutadà comú costa d’entendre-les. Espero que el diumenge ens beneeixi el seny a l’hora de votar i que no ens deixen enlluernar per paraules que s’enduran el vent…

Ara mateix em pregunto: A qui he de votar?

Ricard CHECA
Director del Diari La República

 


REDACCIÓ26 Novembre, 2015
RC.jpg

OPINIO

ricard checa_opinio
Ricard Checa

Suposo que ja tothom s’ha adonat que la corrupció no és exclusiva de la dreta o de l’esquerra ni d’una regió autònoma en concret. És un drama que s’ha generalitzat amb el temps. Els polítics parlen molt i parlen força de transparència, però no veiem res que faci pensar que la corrupció té els dies comptats.

Els tripijocs idealitzats per uns i executats per uns altres deixen palès que les eines de control del nostre sistema democràtic no són eficaces ni funcionals. Ans el contrari.
No s’hauria de permetre que un president del Govern no respecti cap de les promeses electorals i que un càrrec públic actuï, contrariant la llei, conscient de què gaudeix d’una impunitat i immunitat incomprensibles. Si Rajoy està implicat amb el “negoci” de Bárcenas ha de dimitir immediatament.
No fa sentit que un ciutadà que delinqueixi per donar a menjar a la seva família acabi sent jutjat i condemnat i a un lladre encorbatat no li passi res. No anem bé. Hi ha quelcom que falla.
No hi ha justificació possible per la corrupció. Els corruptes han de ser castigats i punits severament. Estem fent el ridícul.
Em provoca arcades quan sento que els màxims responsables del país d’aquest país justifiquen al corrupte de torn acusant el seu adversari o de la policia que els investiga.
La política del “tu més” està fora de lloc. Hi ha uns quants que haurien de dimitir, demanar disculpes i tornar els diners robats.
La neteja imperiosa i necessària en la política contribuiria a la seva credibilitat.
Frases com “no em consta”, “fico la mà al foc”, “no em tremolarà la mà”, “som un partit responsable i transparent”, no tenen cap eficàcia si no s’actua amb contundència i sentit de la responsabilitat.
Tot això fa pudor. I em permeteu que, en alguns casos, dubti de l’eficàcia de la justícia i dels seus actors. Algú em pot explicar com és que un cas de corrupció tarda 12 anys a ser jutjat? Què ens passa? Sabem que la Justícia ha de ser cega i sorda, però no cal que estigui segrestada o que sigui dropa.
Els sistemes de control democràtic han de funcionar. No pot ser que la policia estigui al servei dels mafiosos i dels corruptes. No accepto que un ciutadà afamat sigui esbatussat per la policia i que un corrupte i un lladre encorbatat sigui protegit a l’entrada i sortida dels jutjats. On estem? Què estem fent?
Els que tenen la missió de controlar i vetllar pel sistema democràtic han de saber que fer-ho pitjor és del tot impossible. S’ho han de fer mirar!!! O potser aprenguin a cops de pal…

Ricard CHECA
Director del diari La República