Arxius de periodisme | Diari La República Checa

REDACCIÓ25 Novembre, 2021
IMGP7982-1280x851.jpg

Es tracta d’un dels periodistes d’investigació més rellevants del Camp de Tarragona. Conversem amb Rafa Marrasé, director de ‘Porta Enrere’ un mitjà especialitzat a destapar tots aquells casos, temes i investigacions sobre corrupció que afecten la societat tarragonina. Marrasé ens explica com ha estat la trajectòria del mitjà, admet que hi ha pressió per aquest tipus de periodisme a Tarragona i ens parla del seu llibre, Tarragona, el rastre del sutge, que es presentarà aquest dijous 25 de novembre, als Serveis Territorials de la Generalitat de Catalunya, a les set del vespre.

Què és el que el va motivar a fer periodisme d’investigació?
Feia anys que treballava en mitjans locals, però també d’àmbit nacional i veia que hi havia una sèrie de temes que els mitjans no tractaven amb profunditat o, simplement, no publicaven. Aleshores vaig pensar que caldria fer aquesta mena de periodisme, més incisiu, més treballat i sense por a incomodar qui fos.

Hi ha pressió a Tarragona? Es persegueix aquest tipus de periodisme?
Sí, hi ha pressió. Quan vaig intentar fer aquesta mena de periodisme treballant per altres mitjans de comunicació, primer em van vetar alguns articles dels Jocs Mediterranis quan aquesta cita olímpica es trobava en els seus inicis i allò va comportar que decidís abandonar aquell mitjà. Posteriorment, vaig perdre una feina en una altra publicació per pressions de l’Ajuntament de Tarragona als meus editors d’aleshores. He de dir, però, que des que vaig posar en marxa Porta Enrere ningú m’ha trucat per condicionar els meus articles o les meves investigacions perquè saben que estan ben documentats. Com a molt alguns missatges de l’estil “t’estàs guanyant molts enemics”.

Des que vaig posar en marxa Porta Enrere ningú m’ha trucat per condicionar els meus articles o les meves investigacions perquè saben que estan ben documentats. Com a molt alguns missatges de l’estil “t’estàs guanyant molts enemics”.

Com neix el projecte Porta Enrere?
Arran de les pressions comentades anteriorment. Quan l’Ajuntament va trucar el mitjà on treballava per dir que no podíem seguir en la línia de publicar articles que demostraven que el projecte dels Jocs Mediterranis anava pel pedregar em vaig adonar que no calia treballar per un mitjà de comunicació “convencional” per a publicar fets importants. Aleshores, un periodista podia crear la seva pròpia marca, el seu “mitjà” i destapar aquells temes que mai es publicaven o que no es publicaven amb la profunditat i rigor necessaris. Quan vaig marxar d’aquell mitjà i vaig començar a treballar en un altre, vaig poder fer aquella mena de periodisme incisiu, incòmode, fins que els editors no van poder suportar la pressió i van dir-me que fes temes en profunditat però no tan incisius, que no “molestessin” els que manaven: el govern municipal. Aleshores vaig decidir posar en marxa Porta Enrere l’estiu de 2016.

El periodista Rafa Marrasé presenta nou llibre

Quins han estat els articles ‘estrella’ al llarg d’aquests anys?
Tots els articles que he publicat a Porta Enrere són rellevants. Han comportat, en la majoria de casos, mesos o anys d’investigació, revelant fets desconeguts fins aleshores. Fets greus. És evident que els Jocs Mediterranis han estat una temàtica molt destacada a Porta Enrere, on explicàvem que allò no podia sortir bé de cap manera, tal com es va veure finalment. Especialment importants han estat els articles sobre la cerimònia d’inauguració dels Jocs on vam demostrar, un dia i mig després de la mateixa, que l’organització havia facilitat l’entrada a l’esdeveniment a persones i grups amb una determinada ideologia política. Un fet molt greu al tractar-se d’una cita, els Jocs, pagada amb diners públics. Tres anys i dos mesos després van poder demostrar documentalment allò que avançàvem en exclusiva després de la inauguració. En l’article es demostra com el Comitè Organitzador va mentir públicament i va ser còmplice d’aquella conxorxa ideològica juntament amb l’Estat.

Però també hi ha altres temàtiques que són recurrents, com el Patrimoni Històric, amb articles sobre el teatre romà, l’amfiteatre (la notícia que vam publicar va comportar el seu tancament), Sedassos i, més recentment, Minerva. Tots demostren la pèssima gestió que s’està fent del conjunt monumental de la ciutat, que en la seva part romana és Patrimoni Mundial de la Humanitat des de l’any 2000.

I no em vull oblidar dels temes mediambientals, posant sobre la taula el perill de la contaminació d’Iqoxe dia a dia i de la inacció de l’administració a l’hora de controlar les emissions, així com les mentides que van dir als ciutadans la nit de l’explosió. El gruix més gran d’articles es troba en la corrupció, especialment a l’Ajuntament de Tarragona, on hem publicat reportatges de tota mena que mostren com servidors públics s’han aprofitat del seu càrrec en benefici propi.

Una societat poc informada o mal informada no té elements per decidir correctament. No pot valorar adequadament els seus governants i no sap si aquelles promeses, allò que diuen cada dia, és veritat o és simplement una venuda de fum. Per això els periodistes som tan importants.

Vostè va afirmar en una entrevista que sense la petroquímica i l’administració, els mitjans de Tarragona no poden sobreviure
I és cert. Vam publicar les xifres de les aportacions fetes per l’Ajuntament i el Port de Tarragona als mitjans. És evident que la premsa necessita finançament per sobreviure, i més en l’era digital. Però quan la majoria dels ingressos dels mitjans provenen bàsicament de dues fonts, administració pública i indústria petroquímica, entens perquè es publiquen certs articles i per què se n’obvien molts d’altres. Fa temps que la premsa ha perdut la seva independència perquè necessita diners i això és un problema no només dels mitjans de Tarragona, sinó de tot el món. Ningú ha trobat la fórmula màgica per fer viables les empreses periodístiques. El que està clar és que qui perd en tot això és el ciutadà, que està quedant-se orfe d’informació cabdal per saber què passa de debò.

Una societat poc informada o mal informada no té elements per decidir correctament. No pot valorar adequadament els seus governants i no sap si aquelles promeses, allò que diuen cada dia, és veritat o és simplement una venuda de fum. Per això els periodistes som tan importants.

Com es llença a escriure un llibre?
“Tarragona, el rastre del sutge” és un recull d’articles dels cinc primers anys de vida del projecte Porta Enrere. L’editorial, Lo diable gros, em va proposar fer un llibre d’alguns dels millors reportatges d’aquest període argumentant que calia que aquests articles estiguessin en format paper, en un llibre que es pogués trobar en biblioteques, hemeroteques, a les llibreries, etc. Que fos font de consulta. Em va semblar perfecte i, a partir d’aleshores, vam començar a fer la tria dels reportatges.

Parli’ns una mica de ‘Tarragona, el rastre del sutge’
Com deia abans, és un recull d’articles. D’una petita part dels reportatges publicats a Porta Enrere entre l’estiu de 2016 i el de 2021, que habitualment són molt extensos. Creiem que les històries que expliquem necessiten prou espai perquè s’entenguin correctament perquè revelem fets delicats que no poden ser malinterpretats en una redacció ràpida o sintètica. Fugim del “clickbait” per concepte.

El titular del llibre fa referència al procés d’investigació periodística. Seguint el rastre del sutge acabes trobant el foc, és a dir, la notícia. Per aquells lectors que no coneixen encara Porta Enrere, crec que quedaran sorpresos pels fets que expliquem en el llibre.

On es pot adquirir?
A les llibreries Adserà i La Capona de Tarragona i també a IberLibro (compra en línia). I també a la presentació que farem aquest dijous a les 19 h als Serveis Territorials de la Generalitat de Catalunya, al carrer Major 14.

PUBLICITAT


REDACCIÓ22 Novembre, 2021
Gala-Premi-Mañé-i-Flaquer-26-novembre.jpg

La gala se celebrarà aquest divendres

El jurat dels Premis de Periodisme Mañé i Flaquer ha fet oficial els finalistes als guardons d’aquesta edició 2021, que se celebrarà una vegada a més a la localitat de Torredembarra el pròxim divendres 26 de novembre, en una gala presentada per l’actor Eloi Isern, que tindrà lloc al Pati del Castell.

Fins a 154 treballs optaven al premi, organitzat per l’Ajuntament de Torredembarra, la Demarcació de Tarragona del Col·legi de Periodistes de Catalunya, Repsol, com a patrocinador, i el Port de Tarragona, com a col·laborador: 33 en la categoria Camp de Tarragona, 53 en la modalitat de Periodisme Turístic, 28 en la de Comunicació Local i 40 en la de Fotoperiodisme Camp de Tarragona.

Premi Camp de Tarragona, dotat amb 8.000 euros

– “Mediterranis”, de Marc Colilla, Jan Magarolas i Rut Queralt, publicat a la versió digital del Fet a Tarragona el 06 d’agost de 2021.

– “Del passat també es viu. L’Esperança, el barri esborrat”, de Lluís Comes i Tere Ortega, emès el 29 d’abril de 2021 a Tarragona Ràdio.

– “Conociendo a Joan, entendiendo a Miró”, de Rafa Pérez, publicat a la revista Kamaleon Viajes el 19 d’abril de 2021.

Premi de Periodisme Turístic, dotat amb 6.000 euros i el compromís de l’Ajuntament de Torredembarra d’encarregar al guanyador/a un treball periodístic remunerat sobre la vila per ser publicat en un mitjà de comunicació d’àmbit català.

– “Aveyron. Inspirado en Robert Louis Stevenson”, de Marta Monedero, publicat al número 252 (març 2021) a la Revista National Geographic Viajes.

– “3.450km, de Montblanc al món”, de David Aymerich, emès a TAC12, el 6 de gener de 2021.

– “Almería. Ruta de Níjar al Cabo de Gata”, de Kris Ubach, publicat al número 251 (febrer 2021) de la Revista National Geographic Viajes.

Premi de Comunicació local, dotat amb 3.000 euros

– “Redescobrir els terrats”, de Ricard Lahoz, publicat al número 46 de la revista Fet a Tarragona, al març-abril de 2021.

– “Anna Sínia: teixint la història”, d’Irene Margalef, publicat el 10 de març de 2021, a La Conca 5.1.

– “Mai més. A la recerca de la memòria dels reusencs deportats als camps nazis”, d’Isabel Martínez, publicat a NW. La Revista de Reus al número 101 de febrer de 2021.

Fotoperiodisme Camp de Tarragona, dotat amb 3.000 euros

– “Segona onada”, de Carles Esporrín, realitzada el 17 d’octubre de 2020 i publicada el 24 de novembre de 2020 a l’Ara Camp de Tarragona.

– “L’incendi que s’acosta”, de Xavi Jurio, realitzada el 25 de juliol de 2021 i publicada el 26 de juliol de 2021 a La Vanguardia.

– “Trapezi”, de Tjerk van der Meulen, presa el 13 de maig de 2021 i publicada el 14 de maig de 2021 al Diari Ara.

En aquesta edició, formen part del jurat la fotoperiodista Pilar Aymerich, Josep Bertran,  responsable de Comunicació i Relacions Externes de Repsol a Tarragona; Neus Bonet, editora  i presentadora de l’informatiu de Catalunya Ràdio; Xavier Fähndrich, director de  Comunicació i Imatge del Port de Tarragona; Jordi Farré, director de la Càtedra Internacional  URV/Repsol d’Excel·lència en Comunicació; Esteve Giralt, president de la Demarcació de  Tarragona del Col·legi de Periodistes de Catalunya; Josep Maria Girona, exdirector de SER  Catalunya, col·laborador del Diari de Tarragona i un dels socis fundadors de Canal Reus TV;  Joan Maria Morros, degà del Col·legi de Periodistes de Catalunya; i Sergio Vila-Sanjuán, coordinador del suplement Cultura/s del diari La Vanguardia, Premi Nadal de 2013 i Premio  Nacional de Periodismo Cultural 2020.

PUBLICITAT


REDACCIÓ15 Novembre, 2021
ruben3-1280x960.jpg

“Si comprem dues pàgines de publicitat a Le Monde, escriuràs el que el teu cap et digui.” La periodista Sandrine Morel, a qui anaven dirigides aquestes paraules, va quedar literalment estupefacta. Quan, al cap d’un moment, va reaccionar protestant indignada per aquesta monumental falta de respecte i de vulgar prepotència el seu interlocutor -un director de comunicació d’un partit independentista- va afegir: “bé, així funcionen les coses aquí”.

Ho explica la corresponsal francesa al seu llibre “a l’huracà català”, dedicat al procés. Reconec que són paraules que em van quedar gravades perquè, lamentablement, il·lustren el que ha passat a la nostra societat aquests darrers anys. La mateixa Sandrine Morel explica com el Govern català va passar a controlar la línia editorial dels principals mitjans públics i privats del país mitjançant subvencions, publicitat institucional o directament via nomenaments directius.

Dins de l’àmbit polític amb massa freqüència se sent parlar de “mitjans amics” o de periodistes i opinadors “propers”, com si fossin una mena d’extensió dels mateixos partits. Se’n parla amb una naturalitat alarmant, com si fos una cosa de calaix.

Doncs bé, ja em permetran l’heterodòxia però com a persona que assumeix responsabilitats polítiques vull defensar el periodisme crític i independent. Independent del poder i crític amb les decisions polítiques. Sí, sí, ja em diran que és una frase feta i una parauleta per quedar bé i tal, però no ho és en absolut.

Jo mai no he trucat a un periodista per demanar-li un tracte “amic”. Al contrari, vull un periodisme tarragoní que, al mateix temps que sigui veraç, sigui insubmís en relació al poder polític

Molta gent no ho sap però quan els nazis van arribar al poder i van obrir el primer camp de concentració (el de Dachau, a les afores de Munich) les primeres persones que van ser recloses no van ser els jueus, ni els militants dels partits d’esquerres. Els primers que van ser tancats el primer dia (i posteriorment assassinats) per ordre directe de Hitler van ser periodistes. En concret, els periodistes del Munchener Post, el diari socialdemòcrata de Baviera. Eren periodistes amb un sentit de la dignitat professional exemplar que s’havien dedicat a combatre la bilis i l’odi que pregonaven els nazis. Ho van pagar amb la vida però la seva fidelitat als valors de la societat oberta i d’un periodisme compromès amb la veritat mereixen ser recordats. I homenatjats.

I no és casual. Vasili Grossmam deia que en una democràcia la paraula periodista provoca la mateixa sensació de perill per als corruptes de tota mena que la paraula policia genera entre els demòcrates que defensen les llibertats en un règim totalitari. Por, prevenció, temor, pànic…

Jo mai no he trucat a un periodista per demanar-li un tracte “amic”. Al contrari, vull un periodisme tarragoní que, al mateix temps que sigui veraç, sigui insubmís en relació al poder polític. Que treballi les fonts (i els lectors d’aquest mitjà en tenen un gran exemple), que contrasti, que no s’acotxi davant ningú, que denunciï allò que s’està fent malament, i que no confongui opinió amb informació.

Vull un periodisme que treballi les fonts (i els lectors d’aquest mitjà en tenen un gran exemple), que contrasti, que no s’acotxi davant de ningú i que denunciï allò que s’està fent malament

Als que exerceixen la mala política se’ls posaran els pels de punta davant del que acabo de dir. Són els que fan llistats de mitjans (o de periodistes) “amics o enemics”, els que veuen fantasmes per tot arreu, els que voldran destinar subvencions o anuncis en funció de la línia editorial. Són també els que fan retrocedir la qualitat democràtica de les societats.

En conseqüència, vull acabar manifestant el meu respecte i admiració per als i les periodistes que treballen diàriament per garantir el dret a la informació de la ciutadania. Sé que la vostra feina no és senzilla, ni fàcil, però també sóc conscient que és essencial. La democràcia, i Catalunya, i Tarragona, us necessiten. Moltes gràcies sinceres pel vostre compromís. I per les vostres crítiques honestes – buscant la millora de la qualitat democràtica i no la destrucció sistemàtica – cap als responsables polítics, començant per aquest que humilment signa aquestes línies.

Rubén VIÑUALES
Diputat del PSC per Tarragona


REDACCIÓ2 Juny, 2021
ramon-grau.jpg

Us imagineu un poble o ciutat sense un mitjà que us acompanyi, que us escolti, que us expliqui què passa a prop de casa? Manllevant unes paraules d’en Vicenç Villatoro, els mitjans de proximitat són la plaça del poble, una plaça on tothom hi té cabuda, on es parla, on s’escolta, on es debat del bo i del dolent, del que fa l’ajuntament, les entitats, les persones… On s’explica qui és qui, l’oferta dels serveis i el comerç més proper. Sense aquesta plaça, un poble és una urbanització.

L’AMIC és l’entitat de referència dels mitjans de proximitat a tots els territoris de parla catalana, formada per 475 mitjans tant en paper com digital, la gran majoria auditats, que sumen 2,5 milions de lectors en paper i en digital més de 12 milions d’usuaris únics. No hi ha cap mitjà que ho iguali i per això i per moltes altres coses, des de sempre reclamem tenir un lloc destacat en l’agenda de les administracions en el repartiment de la publicitat i dels ajuts.

Som l’estructura de comunicació de la gent, la que mai falla i que sempre s’ha mullat en defensa de la cultura, la llengua i tot el que representa la suma de moltes petites identitats que en conformen una de més gran. Si ho mirem des del vessant lingüístic, els mitjans de proximitat de l’AMIC utilitzen més del 85% el català en totes les comarques catalanes, i també en tota l’àrea metropolitana de Barcelona (més del 95% si hi afegim els mitjans bilingües). Sí, podem afirmar que la penetració dels mitjans en la llengua del país en espais on el català és minoritari és absoluta. És però, per desgràcia, una realitat amagada en molts despatxos tant de l’administració com dels departaments de comunicació de les grans i mitjanes empreses i de les centrals de mitjans.

L’AMIC, des de fa 20 anys, treballa per visibilitzar aquest fenomen únic i ric per la seva diversitat i pluralitat, que contribueix a mantenir l’equilibri territorial, la cohesió social i la democràcia.

Arriben nous responsables en els diversos departaments del Govern, i fora bo que ho tinguessin clar i no seguissin abocant tants recursos a la roda de sempre. Són temps nous i cal fer coses diferents. En aquest sentit, l’AMIC és un gran altaveu de 475 altaveus que junts arriben molt lluny.

Ramon GRAU
President de l’Associació de Mitjans d’Informació i Comunicació (AMIC)


REDACCIÓ8 Desembre, 2020
alex-riba-1280x1011.jpg

El Gimnàstic de Tarragona haurà de pronunciar-se i dir “prou”. Aquesta temporada el club grana està acusant massa els errors arbitrals. Primer va ser el penal no xiulat a Oliva contra el Barça B; després el gol mal anul·lat a Trilles davant del Badalona; i amb el Lleida es perdona una vermella a un jugador blau i més tard es xiula un penal inexistent en contra al darrer minut. És hora que la directiva grana es queixi públicament, si no, això continuarà.

En una temporada clau, en la que cada punt compta per pujar i baixar posicions en la taula; en la que si el Nàstic no puja a 2a divisió ara, haurà de fer-ho passant per la ‘Pro’; el club pateix males decisions arbitrals una rere l’altra. Conscients de tot el que està en joc a cada jornada, la dinàmica negativa dels col·legiats s’enfronta al bon fer del planter grana. La veritat és que a hores d’ara els de Seligrat són els capdavanters del grup amb 12 punts, un més que el segon. Però si analitzem els punts que tindria el Nàstic sense les errades arbitrals, trobem un equip més líder amb 18 punts, situant-se a 7 del segon classificat.

Si el club segueix deixant-se punts d’aquesta manera, assolir l’objectiu clau d’aquesta temporada – que marcarà el camí grana dels pròxims anys – es preveu difícil. Quines opcions té el Gimnàstic? Quedar-se callat i continuar remant contra marea o donar un cop a la taula. Més enllà de què el president Josep Maria Andreu estigui a la directiva de la Real Federación Española de Fútbol (RFEF), la directiva ha de queixar-se públicament. Molts pensaran que és una acció inútil, però pot servir perquè els col·legiats es pensin dues vegades les accions que xiularan contra el Nàstic. Això només es pot aconseguir si es posa el focus d’atenció polèmic en les decisions arbitrals de les darreres jornades. Per aquest motiu el club s’ha de moure i plantar-se oficialment.

Tots els socis estem farts de veure com ens treuen punts cada jornada per la incompetència repetitiva dels àrbitres de 2a B. Perquè sí, un cop es pot considerar una errada, però quan són tantes vegades en tant poc temps es pot qualificar d’incompetència. O reaccionem ara com a club o això continuarà perjudicant-nos fins que ens tornem a frustrar com fa 6 anys a Llagostera. És l’hora de dir “prou”.

Alex RIBA
Estudiant de Periodisme

 


REDACCIÓ30 Juny, 2020
VITO-TARRACOLEONE-1280x960.jpg

Properament, i cada dilluns, larepublicacheca.cat estrena secció: Vito Tarracorleone. Aquest personatge de ficció periodística substituirà el desaparegut per sempre James Font. Serà una secció en castellà.

Vito ja ha arribat a Tarragona

Recent sortit del confinament, el nou espia del nostre digital està preparat per, durant l’estiu, explicar als nostres lectors alguns detalls que deixarà preocupat a més d’un. És que Vito Tarracorleone coneix millor que ningú les intrigues, traïcions, cops baixos i ambicions desmesurades d’una societat atrapada en el temps com és el cas de Tarragona.

Vito va néixer a Tarragona però va emigrar a Sicília de les mans dels seus ‘fraticelli’. Ara, fugint, segurament de la pandèmia, torna a la Ciutat Patrimoni de la Humanitat per ajustar comptes. Ve disposat a dir veritats com a catedrals.

Esperem que ningú s’ofengui perquè, a banda de tractar-se d’una fórmula d’animus iocandi, no és res personal, són només negocis… Així és Vito Tarracorleone i té ulls a tot arreu…

 

 


REDACCIÓ28 Abril, 2020
Checa-5.png

 La pandèmia del coronavirus està marcant l’actualitat dels mitjans de comunicació, obligant a adaptar-nos a les noves restriccions decretades pel confinament. El teletreball, allunyats de les fonts i del carrer, la desinformació i l’amenaça permanent de les ‘fake news‘, són petites batalles diàries a les quals els periodistes s’han d’enfrontar, amb la COVID-19 com a principal protagonista.

Del periodisme marcat pel coronavirus va parlar, aquest dilluns, el director del digital larepublicacheca.cat, Ricard Checa, com a convidat, en una videoconferència organitzada pels Rotary Club Tarragona, ‘davant’ una gairebé cinquantena d’espectadors.

El periodista Ricard Checa

Ricard Checa va obrir la seva ponència explicant la realitat que viuen els periodistes davant l’emergència sanitària, posant a la professió en una situació molt complicada, pel que fa al rigor informatiu i l’obtenció de les informacions per generar les notícies, en un moment de confinament en el qual els professionals s’han de reinventar.

“Cal ser ara més curós que mai amb certes informacions. No tot és notícia i no cal córrer, s’ha de saber filtrar. Ens estem jugant la credibilitat i el nostre nom en cada informació publicada”



El periodista també va plantejar la màxima de generar informacions veraces i amb credibilitat, anant a buscar-les a les fonts fidedignes i als gabinets de premsa amb veus autoritzades, també atenent a l’audiència.

Alhora també va exposar la problemàtica de la cursa dels mitjans digitals per voler ser els primers, per obtenir l’exclusiva i la primícia, sempre pensant en els clics. “Cal ser ara més curós que mai amb certes informacions. No tot és notícia i no cal córrer, s’ha de saber filtrar. Ens estem jugant la credibilitat i el nostre nom en cada informació publicada”, explica Checa.

“Si els lectors només busquen ‘morbo’, obliguen a oferir aquest tipus d’informacions per la nostra audiència”

El director del mitjà també va exposar el funcionament dels mitjans digitals, assegurant que la cursa per obtenir més clics, està provocant que certes informacions estiguin marcades pels gustos de l’audiència: successos, morts, robatoris, detencions, entre d’altres. “Si els lectors només busquen ‘morbo’, obliguen a oferir aquest tipus d’informacions per la nostra audiència”, explica, insistint que sovint és l’audiència qui marca l’orientació d’un determinat periodisme.

Sobre l’obtenció d’informació, el màxim responsable de la República Checa va explicar també que el procés d’obtenció d’informació és molt més complicat durant la pandèmia.

Alguns dels 50 assistents

“El procés d’accés a la informació és molt més costós ara. Abans podies sortir al carrer i quedar amb la font. Ara ha de ser tot per via telemàtica, fet que endarrereix tot aquest procés a l’hora de contrastar totes les informacions”, puntualitza el periodista.

Pel que fa a la decisió de confinar i readaptar la redacció de l’equip del digital, Checa va afirmar que l’objectiu de la mesura va ser anticipar-se al virus i prevenir situacions de contagi entre la plantilla. “Fa més de quaranta dies que els companys de la redacció estan confinats, avançant-nos a qualsevol mesura, per protegir l’equip”, argumenta el director.

Vull demanar als companys joves que siguin independents, que busquin les informacions, que preguntin… en definitiva, que siguin periodistes

“L’audiència és fonamental, és el motiu de l’existència dels mitjans”, finalitzava Ricard Checa la seva ponència, remarcant la necessitat d’acabar amb les ‘fake news‘, rumors i potenciant les informacions que realment són veraces, en aquests moments de crisi.

“També vull demanar als periodistes joves que siguin independents, que busquin les informacions, que preguntin… en definitiva, que siguin periodistes”, va cloure el director de la República Checa, obrint-se un torn de preguntes, on la majoria qüestionava la independència dels periodistes.

|


REDACCIÓ25 Febrer, 2020
IMG_7622-1280x960.jpg

 L’Antiga Audiència de Tarragona va acollir ahir la primera conferència del cicle ‘Experiència de periodista’, organitzat pel Col·legi de Periodistes de Catalunya, a la demarcació de Tarragona, protagonitzat per la periodista esportiva tarragonina, Danae Boronat que va omplir de gom a gom la sala d’actes.

Danae Boronat durant la seva conferència a TGN

Boronat ha esdevingut la primera periodista en la història de les retransmissions esportives espanyoles, en narrar un partit de futbol, a més d’anar posicionant-se com una de les professionals del sector més ben valorades, en una de les professions i un dels mons més dominats pels homes, històricament.

De fet, la comunicadora tarragonina va explicar els diferents aspectes als quals s’ha d’enfrontar una dona a l’hora de realitzar la seva tasca de reportera, tant en els camps de futbol com en els seus llocs de treball, o els aspectes masclistes que ha hagut de superar en el seu dia a dia professional.

Davant d’una cinquantena d’estudiants dels graus de comunicació de la Universitat Rovira i Virgili, centre on Danae va cursar els seus estudis; i presentada pel periodista Esteve Giralt; la comunicadora esportiva va explicar la seva trajectòria professional, que es va forjar en els mitjans de comunicació locals, fet que va aprofitar per animar als alumnes a començar a treballar en els mitjans de proximitat, com a punt de partida.

La tarragonina també va explicar algunes experiències com a periodista, com el privilegi de poder narrar l’històric ascens del Nàstic a primera, el salt a les televisions nacionals, com la seva participació en programes esportius referència com Deportes Cuatro i les seves anècdotes a Trece TV i l’aposta d’encapçalar un projecte inèdit al país, com Bein Sports. En acabar la seva ponència, Danae ens va atendre amablament, responent a les nostres qüestions.

VÍDEO

 


REDACCIÓ26 Novembre, 2019
IMG_5640-1280x960.jpg

Els premis busquen ser referència al territori

L’Ajuntament de Torredembarra ha presentat, aquest dimarts 26 de novembre, la 32a edició dels Premis de Periodisme Mañé i Flaquer, en un acte celebrat a la Delegació de Tarragona del Col·legi de Periodistes de Catalunya, presidit per la presidenta de l’entitat col·legial, Coia Ballesté; la regidora de Cultura de Torredembarra, Núria Batet i el director de comunicació del Complex Industrial de Repsol a Tarragona, Josep Bertran.

Coia Ballesté ha volgut assegurar que “es tracta d’uns guardons que, no només volen ser una referència periodística en l’àmbit del periodisme local, sinó que també han d’esdevenir un referent al Camp de Tarragona i a escala nacional. L’objectiu també implica reforçar el Camp, com un escenari d’interès periodístic i potenciar la qualitat del periodisme del territori”.

La Gala dels Premis Mañé i Flaquer se celebrarà a Torredembarra el dissabte 30 de novembre, amb un esdeveniment que serà conduït per l’actor i el cantautor Fermí Fernàndez i Roger Conesa. 81 treballs optaran a ser premiats en les tres categories d’aquests guardons: Periodisme Camp de Tarragona (dotat amb 8.000 euros), Periodisme Turístic (dotat amb 6.000 euros) i Comunicació Local (dotat amb 3.000 euros).

Segons ha destacat la regidora torrenca Núria Batet “La demarcació de Tarragona necessitava uns premis de prestigi i referents, amb la referència que ja tenia Torredembarra, amb els Premis Mañé i Flaquer. Estem contentíssims ja que aconseguim reivindicar el territori amb la capitalitat d’aquests premis”.

Per la seva banda, Josep Bertran ha destacat que “agraim la confiança de l’Ajuntament per poder segui col·laborant amb aquests premis, que hem anat cuinant cada any i buscant posar-los en valor i que esdevinguin uns guardons, referència a les terres tarragonines”.

Borja VIZCARRO

VÍDEOS



REDACCIÓ26 Agost, 2019
jordi_marti.jpg

M’ho deia el Fran Richard per xarxes: «S’ha mort el Pitu Tarrasa». I la notícia no tardava a ser explicada pel Tot Tarragona, el primer diari de notícies de la ciutat creat a Internet, degà de la nostra premsa digital, creat pel Pitu i la Maribel, la seva companya de vida i aventures.

El Pitu -ho explica tota la premsa aquests dies- va ser cap d’informatius d’Onda Rambla i director d’Onda Rambla Tarragona, Onda Cero Reus i Onda Cero Tortosa; i va treballar a Radio Reloj, Cadena Catalana i Rueda de Emisoras Rato, a més d’altres feines relacionades amb el periodisme. Alhora, va mantenir la memòria del seu pare, Josep M. Tarrasa, i de la seva creació més coneguda: Maginet Pelacanyes. Des de tots els mitjans on treballà, mostrà un gran coneixement de la ciutat, de la societat que hi vivia, de tot el que es coïa i es feia a Tarragona, i sempre d’una forma absolutament accessible marca de la casa.

Jordi Martí

Deia Tot Tarragona que ens havia deixat «un home honest, lleial i creïble» i jo hi afegiria, un periodista en majúscules que, quan va caler i ell va voler va cantar la canya a qui manava sense miraments, més que res per decència. I per això fou durament reprimit, per això alguns intentaren que perdés la seva veu.

Per decència, en Pitu no va callar quan li van manar i el seu compromís amb la professió el va portar a explicar coses que, segons els manaires de torn, no s’havien d’explicar… mentre Nadal manava a Tarragona. I el van fer fora de la feina per això, i cal recordar-ho ara també, més que res per no deixar la veritat de banda, quelcom que ell només feia quan li donava la gana.

Recordo la seva assistència a la presentació a la Sala d’Actes de l’Ajuntament de Tarragona de «Ni Nadal ni Setmana Santa», el meu llibre sobre els anys de Nadal al capdavant de la ciutat, una presentació en què em vaig sentir acompanyat per molta gent, però sobretot per ells, supervivents i, sobretot, dignes.

Ell i la Maribel se’n van sortir, van obrir un excel·lent restaurant a on anàvem molts periodistes, a dinar i alguns a fer tertúlia després. Jo hi anava amb la gent del Clàxon, amb el Josep, el Xavi, i la Sílvia, i a cops també amb l’enyorat Rafa González, un dels seus companys de redacció i més. El 2008, però, en Pitu i la Maribel van tornar-hi i van crear Tot Tarragona, un diari digital amb una obertura de compàs clara i rotunda, fins al punt que avui hi escrivim des del Magí Aloguín fins a jo i d’altres.

Seria de ximples tancar aquí res, perquè en Pitu és mort però queden tantes coses d’ell que no oblidar-lo serà una feina important per fer, una feina de les i dels periodistes d’avui, però també dels tarragonins i les tarragonines que ens estimem aquesta ciutat i tenim com a objectiu central la seva millora. Perquè en Pitu, li pesi a qui li pesi, és part fonamental de la història del periodisme tarragoní. I més encara, perquè en Pitu és patrimoni de Tarragona.

Jordi MARTÍ

 




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter