28. Març 2024

Arxius de paternalisme | Diari La República Checa

REDACCIÓ1 Juny, 2021

La relació (d’amistat i de confiança) entre Espanya i el Marroc està malmesa. Passa per un moment que un ciutadà comú titllaria de ‘fotuda‘. Però la pregunta que s’imposa és per què i com vam arribar a aquesta situació extrema. Si analitzem el panorama sense cap rigor estem votats al fracàs i a l’error. És difícil entendre la situació i ser imparcial si només ens limitem a analitzar les línies editorials dels (diferents) mitjans de comunicació. No sóc un entès en qüestions marroquines i reconec que no sóc la persona més adequada per avaluar i analitzar les relacions hispano-marroquines.

Damunt la taula està una qüestió política i molta però molta arrogància. Si, sí, per part dels dos països. Però, cal analitzar també la postura prepotent, arrogant, paternalista i imperialista del govern espanyol. Si per una banda insistim que es tracta d’un aliat estratègic indispensable, per un altre, remarquem que és un país amb una cultura i maduresa democràtiques inferiors a l’espanyola. Jo no conec el Marroc, tot i que n’he fet quatre viatges. No sóc ningú per valorar la seva democràcia quan a Espanya – el país que es creu el melic del món – hi ha atropellaments constitucionals que salten a la vista. La meva àvia deia que ‘consejos doy que para mi no tengo‘. Aquesta apreciació encaixa a la perfecció en la relació deteriorada entre Espanya i el Marroc. No podem dir que volem ser amics quan el nostre comportament i la nostra actitud fa entendre una altra cosa.

La lleialtat ha de ser la base de tot. Un govern que es ven com a veritablement demòcrata no ajuda a entrar al seu territori una persona – cercada per la justícia – amb identitat falsa. Si es va acollir Brahim Ghali per qüestions humanitàries, per què no es va informar (o comunicar) el regne del Marroc si realment és un país amic? Informar no vol dir fer el que ells volen. Comunicar forma part del circuit diplomàtic i l’ànima de les bones relacions.

En les darreres setmanes hem vist com es desprestigiava les autoritats marroquines, fent al·lusió a la seva vida privada, sobretot la del monarca. Potser Espanya no és el país més adequat per criticar. Crec que no cal recordar que un monarca emèrit del Regne d’Espanya està vivint a l’estranger i no és per voluntat pròpia. La seva vida privada (sentimental i de faldes), els seus problemes amb Hisenda i els seus negocis foscos – relacions estretes amb la corrupció –  no deixen en bon lloc la credibilitat i la bona imatge de la Casa Reial.

No entenc el nostre complex i necessitat sistèmica en comparar-nos a cada moment amb la democràcia d’un país africà

És cas per dir que el que estigui lliure de pecat que llanci la primera pedra. Tampoc entenc el nostre complex i necessitat sistèmica en comparar-nos sempre i a cada moment amb la democràcia d’un país africà. Per què no ens comparem amb Alemanya o els països on la democràcia és plena (a tots els nivells)?

De veritat que em resulta difícil. No m’hi ficaré en qüestions polítiques internes, però lamento que els que representen la diplomàcia dels dos països semblin incendiaris. Els espanyols i marroquins estem condemnats a entendre’s i és lamentable que els polítics per amagar les seves frustracions, fracassos i ineptituds fomentin la polèmica mediàtica i social. No podem continuar amb la hipocresia del ‘Dios rogando y con el mazo dando‘. S’agraeix confiança, lleialtat institucional i menys supèrbia. Ens anirà millor a tot@s.

Ricard CHECA
Periodista