28. Març 2024

Arxius de Paraules que volen | Diari La República Checa

REDACCIÓ30 Març, 2020

És el títol d’un magnífic llibre d’Alejandro Nieto que recomano i que pot ajudar a entendre moltes de les coses que passen aquests dies que ho han canviat absolutament tot.

Mentrestant, corren els dies i he après obligat per les circumstàncies a reduir el ritme vital. He après a gestionar l’ansietat i la tristor, a veure com la mort són números que no paren de pujar i pujar, a projectar al futur noves esperances, a constatar que no estem preparats individual i col·lectivament per fer front a aquesta situació i que els governs i les administracions la cosa els ve gran, molt gran.

Constato governs incapaços de fer front al tsunami, llençant-se acusacions mútues, i malgrat posar-hi voluntat i esforços titànics, les decisions que es prenen a correcuita i amb la màxima urgència no s’implementen fins al cap de setmanes o mesos. Cada dia miro els noticiaris i ens inunden amb titulars que les comandes, posem per cas de mascaretes i guants estan fetes, però la realitat és que 10-12 dies després, als llocs on ha d’arribar, doncs, no arriben. Les administracions són gegants lents i feixucs que van caminant enfront d’un virus que es desplaça en avió. Ja pots córrer que el tsunami t’agafa igual.

Constato governs incapaços de fer front al tsunami, llençant-se acusacions mútues, i malgrat posar-hi voluntat i esforços titànics, les decisions que es prenen a correcuita i amb la màxima urgència no s’implementen fins al cap de setmanes o mesos

Al costat de la tragèdia diària de veure com augmenta el nombre de morts, hi ha també petites notícies que posen de manifest els llaços de solidaritat: el sindicat de manters oferint ajut i menjar a aquelles persones grans que viuen soles i el necessitin. Perquè després diguem… O persones xineses que ostenten basars fent donatius de milers de mascaretes, guants o qualsevol producte que se’ls demani, i empresaris xinesos instal·lats a Catalunya fent de pont amb el govern Xinès per accelerar l’ajut de la Xina a casa nostra. Exemples de solidaritat, mai vistos.

Està clar que aquesta crisi ho canviarà tot. Quan acabi el malson, haurem de decidir si els pressupostos de defensa han de continuar sent els que són, si és millor que la Sanitat disposi de més recursos o adquirim submarins nuclears que ens defensin de no sé qui. Si invertim en F-18 o en respiradors.

També quan això acabi, serà el moment de passar comptes amb aquells que van aplicar les retallades més salvatges a la sanitat pública. Sé que ara no és el moment de dir-ho, però no cal que ho oblidem. Perquè sense retallades a la sanitat tindríem més eines per fer front a la terrible situació.

Fins al moment i si la cosa no canvia, el missatge europeu és: que cadascú se les arregli com pugui. Aquesta Unió Europea no ens serveix. O la canviem o la desfem

Capítol a banda mereix la Unió Europea ni hi és ni se l’espera, bloquejada per interessos que es neutralitzen. Fins al moment i si la cosa no canvia, el missatge europeu és: que cadascú se les arregli com pugui. Aquesta Unió Europea no ens serveix. O la canviem o la desfem.

Queda clar que en termes històrics el segle XXI comença el març de 2020, quan un enemic microscòpic ho va capgirar tot. Quan els estats més poderosos del món van fer aigües pertot arreu, i com els seus governants van passar de dir barbaritats (Trump, Johnson) a quedar infectats, mentre a les rodes de premsa governamentals sortien militars amb totes les xapes metàl·liques a la solapa i saludaven els dissabtes dient que eren dilluns i “sin novedad en el frente”. Jo crec que tots plegats ens mereixem un món millor. I està a les nostres mans.

Ernest PARÍS
Politòleg

 


REDACCIÓ17 Març, 2020
ernest_paris.jpg

Emprenyat, avorrit, temerós, preocupat, badallo, tosso, llegeixo, miro WhatsApp, llegeixo ocurrències, escric, em saturo de notícies. Així he passat el meu primer dia de confinament. Com tantes i tantes persones.

He après a ser desconfiat, crec que no se’ns diu tota la veritat i no puc entendre com hem passat en 24 hores de recomanacions de rentar-se més les mans al confinament total durant un mínim de quinze dies (al cap de cinc hores deien que quinze dies són insuficients).

Veig que a la Unió Europea no serveix de res, no hi ha una estratègia a escala europea que lideri la resposta al pla de contingència. Mentre al País Basc s’anul·len les eleccions a França votaven diumenge com si no passés res i l’endemà decreten el confinament parcial, els portuguesos tanquen fronteres i els alemanys les tenen obertes, del nord d’Europa no en sabem res i els anglesos (ja fora d’Europa) dient que ells ho fan a la inversa: que es contagiï tothom però que l’economia no pari.

Tinc por de les conseqüències d’aturar el món perquè no les puc calibrar. Les notícies tràgiques ens les van dient a poc a poc per tal de no col·lapsar-nos emocionalment si no ho estem ja. Tinc por del col·lapse de la sanitat i m’apunto al reconeixement als professionals sanitaris tot i que també recordo de les retallades que s’hi han aplicat que en definitiva han significat retallades a la salut de totes i tots. Ara és quan cal tenir també memòria i temps haurem de passar comptes amb els qui van prendre aquelles decisions.

Ningú parla dels costos personals invisibles d’aturar-ho tot i confinar-se: augment de l’estrès, ansietat, depressió, irritabilitat, augment de les discussions inútils i improductives. Però vull ser positiu, potser també és el moment de reduir marxa, alentir el pas, reposar, parlar més, posar-nos més al lloc de l’altre, ser més assertius i empàtics i en definitiva cuidar més les nostres relacions perquè és una manera més de cuidar-nos nosaltres mateixos.
A tot això confesso que a mi el confinament em costa, sóc una persona de cul inquiet i que no sé quedar-me dos dies tancat a casa. Tot i que aquests dies no queda més remei que aprendre’n.

Ernest PARIS
Politòleg

 


REDACCIÓ9 Setembre, 2019

Al final els partits han acabat amb el procés i tornem a estar instal·lats en l’autonomisme. La manca d’una estratègia unitària ha acabat per avortar les esperances de milions de persones, que aquest cop si, vam creure que la cosa acabaria bé.

El govern de la Generalitat està instal·lat en l’autonomisme més clàssic, com si res no hagués passat. Ens venen  dir que el dia a dia requereix d’un govern que actuï amb paràmetres de normalitat (negociació amb l’Estat, reclamació de les millores que fa dècades que reclamem, en matèria pressupostària, en matèria d’inversions, en matèria d’infraestructures, i tantes altres millores i promeses que sempre queden pendents.

D’altra banda, la manca d’un lideratge o full de ruta polític que marqui clarament el camí a seguir, està provocant desercions, refredament o simplement l’acceptació que la cosa no pinta bé. Cada dia que passa acceptem amb vençuda resignació la gent que tenim a l’exili, a les presons. En un parell de mesos a tot estirar tindrem la sentència que confirmarà que qüestionar la sagrada unitat de l’estat espanyol és un delicte que es paga caríssim.

Recordo com si fos ara quan Jordi Sánchez i Carme Forcadell deien que les institucions no podien desobeir el mandat democràtic de la gent, i que aquestes quedaven vinculades a la voluntat majoritària del poble català.

Reclamo del govern del meu país que em parli clar. Reclamo als líders dels partits majoritaris que ens expliquin com pensen guiar l’acció política a partir d’ara. Prefereixo fer servir la paraula “desencís” a la paraula “traïció”, però en tot cas això no és el que vam fer l’u d’octubre.

Em pregunto de que va servir tancar-me a les escoles, em pregunto de què ha servit veure com la repressió més cruel a cops de porra s’acarnissava contra homes i dones, joves i grans, que serenament i pacífica vam decidir protegir les urnes, perquè fer-ho era protegir la democràcia i la llibertat. Em pregunto per què ja no hi ha relat ni relator, em pregunto per què algú es pot permetre el luxe que tantes energies d’anhels i tanta força democràtica imparable i organitzada pugui veure’s poc a poc desanimada. Un cop més els partits polítics no han estat a l’alçada. Ens van dir que els féssim confiança, i els la vam fer. No hi ha hagut retorn, més enllà de veure qui aconseguia més escons, d’apropiar-se de la força imparable de la gent per canalitzar els seus interessos partidistes i gallinacis de curt vol.

Confesso que jo aquest cop m’ho vaig creure. I em dol enormement haver d’afrontar com la realitat del dia a dia ens allunya del què un dia, no fa pas tant, vam creure que seria possible. Quan la gent es desanima col·lectivament les causes perden tota la seva força. Els líders del procés han passat pantalla. Ara ens parlen, a màxims, d’aconseguir una negociació per convocar un referèndum pactat, que hom sap que no arribarà mai perquè sense una part que vulgui pactar (l’estat) no hi ha pacte. Fa només dos anys aquells que políticament deien  això se’ls acusava pràcticament de botiflers i antiprocessistes. Els tombs que donen les coses. Tot i així l’anhel de veure un dia la llibertat del meu país a mi no me’l prendreu mai, des del convenciment que això només pot arribar de baix cap a dalt a partir del poder popular que és l’únic subjecte polític amb capacitat d’assolir el què es proposi, malgrat els partits que diuen representar-los

Ernest PARÍS
Politòleg

 


REDACCIÓ19 Juny, 2019
ernest_paris.jpg

La darrera setmana ha vingut marcada políticament per les darreres sessions del judici del procés i a molts municipis per moltes hores de reunions, negociacions per explorar pactes de geometria variable de tota classe i de tota mena per tal o qual partit assoleixi l’alcaldia d’aquí o la de més enllà.

Els casos més paradigmàtics són els de Barcelona, Tarragona i Reus. Mentre a Tarragona és possible que els comuns s’entenguin amb ERC, a Barcelona aquest escenari és impossible perquè hi ha vetos creuats entre el PSC i ERC. Mentre a Reus ERC ha dilapidat les opcions per assolir l’alcaldia amb un excés de tacticisme, finalment és la decisió del PSC la que possibilitarà que Junts per Reus revalidi l’Alcaldia en la persona de Carles Pellicer. Mentre a Tarragona la CUP ha fet saltar Ballesteros, a Reus el PSC llença floretes a la CUP dient que han fet una feinada i que per ells no ha estat que no hi hagi alternança en l’alcaldia.

En definitiva la lògica dels pactes ha permès visibilitzar un simple repartiment del poder municipal. Ni és veritat que des del municipalisme es faci república ni tampoc que tot és pura gestió quan es realitzen pactes de partits de famílies polítiques antagòniques. Al ciutadà del carrer, al qui fa escasses setmanes tothom se les prometia feliços i anissos, em sembla que li ha quedat una cara de pa de ral i de “no entenc res”, quan un cop més sembla que la cadira i la quota de poder ha pesat infinitament més que la lògica política.

De fet, amb l’eclosió de nous partits que donen per superada l’etapa de pocs partits repartint-se l’espectre ideològic, els propers anys vénen marcats per una atomització de partits que multipliquen les opcions de configurar governs de geometria tan variable com que els comuns i la CUP coincideixin amb els post convergents per acomiadar Ballesteros i possibilitar que Ricomà esdevingui alcalde.

Deia fa uns dies que malgrat aquests pactes, els alcaldes no tenen assegurat en cap cas un mandat plàcid. És més, veurem com moltes decisions que impulsaran provocaran noves recomposicions de majories, posicionaments particulars de forces que comparteixen govern que veurem com en múltiples ocasions donen suport a polítiques diferenciades. En definitiva la cultura del pacte es farà permanent any a any i pressupost a pressupost. Veurem com queden els diferents cartipassos i les distribucions de responsabilitats que coneixerem durant els propers dies i setmanes. Serà divertit.

Ernest PARÍS
Politòleg

 


REDACCIÓ29 Maig, 2019
ernest_paris.jpg

Aquests dies d’intensa campanya electoral han permès escoltar desenes i desenes de propostes per a tots i cadascun dels municipis del nostre entorn, algunes del tot impossibles, algunes simplement desigs de mercadeig electoral per diferenciar-se de l’opció rival i refermar la posició del partit tal o del candidat qual.

El gran oblidat d’aquesta campanya electoral ha estat el finançament dels ajuntaments, i la utilitat de la resta d’administracions supralocals (Consells Comarcals i Diputacions). No he sentit cap candidat parlar del finançament dels municipis més enllà d’alcaldes que es vanaglorien d’haver reduït l’endeutament municipal o els dèficits dels diferents exercicis pressupostaris, sense precisar el detall d’aquestes suposades reduccions dels nivells d’endeutament.

Per cert, l’endeutament, juntament amb l’exercici més o menys matusser de les operacions amb el sòl municipal (requalificacions urbanístiques) han estat les dues eines amb les quals els ajuntaments han fet front a l’històric i endèmic mal finançament que han tingut i tenen.

Segons avança el temps i vista l’enorme cartera de serveis que gestionen els ajuntaments, es farà cada cop més necessària mancomunar (compartir) serveis per tal de reduir i compartir costos de finançament. En l’àmbit de la gestió de residus l’exemple de SIRUSA, pot servir de model d’exemple d’èxit, quan ja fa un parell o tres de dècades que mancomuna serveis d’incineració i valorització dels residus. Una experiència similar podem trobar en l’àmbit de la gestió de l’aigua amb el Consorci d’Aigua de Tarragona, que proveeixen els pobles i ciutats del nostre entorn.

Sembla cada cop més evident que aquesta necessitat de compartir serveis, pugui estendre’s a altres àmbits, per exemple la seguretat, on diversos ajuntaments puguin compartir policies locals, els serveis de neteja i recollida urbana de residus, o fins i tot instal·lacions i equipaments. Cal que cada municipi tingui el seu Palau Firal o de Congressos? Es poden compartir de forma mancomunada instal·lacions esportives o equipaments culturals, serveis a emprenedors o simplement funcionaris municipals?

Cal assumir un canvi de paradigma en el qual els ajuntaments no cal que dupliquin serveis, i equipaments (amb l’altíssim cost que això representa) i apostin decididament per mancomunar, compartir i corresponsabilitzar-se de la gestió conjunta de béns i serveis. L’aposta és necessària i vàlida tant per a les grans ciutats com pels pobles i viles del nostre entorn.

He fet el seguiment de les propostes que s’han anunciat aquests dies per seduir els votants. Si no em falla la memòria, no n’he sentit cap en aquesta línia o direcció. Els caps de campanya deuen creure que això no connecta amb l’electorat i que és més pragmàtic prometre noves biblioteques, nous casals, remodelació de places o més rotondes. Polítiques de campanar de les de tota la vida per veure qui el té més alt. Quina llàstima.

Ernest PARÍS
Politòleg

 


REDACCIÓ20 Maig, 2019
ernest_paris.jpg

Dilluns passat, Audiència Provincial, cuarta planta. Estic citat com a testimoni i em trobo cares conegudes de fa anys. Algunes vaig a l’encontre i d’altres les evito intencionadament i sense dissimular, que a aquestes alçades de la pel·lícula ja no necessito quedar bé amb ningú.
Entro com en una mena de túnel del temps quan vaig ser nomenat conseller de Tecnoparc, un projecte en el qual mai vaig creure, i al qual vaig dedicar un parell de reunions i un parell de dinars a tot estirar. Vaig dir al seu dia que la meva funció en aquesta societat va ser purament ornamental. M’hi van posar per fer visibles els equilibris al si del govern de Reus que això del Tecnoparc era una cosa consensuada. Res més lluny de la realitat. La nostra aportació al invent va ser zero i les energies dedicades, com les de la cervesa  zero zero. Es tractava d’un clúster tecnològic basat en la nutrició i la salut en forma de societat mixta de la qual formava part Redesa (amb un 48%), la URV, la Cambra de Comerç, CEPTA, PIMEC, Reus Ciutat de Negocis SL i algun altre soci minoritari. Passats els anys al Tecnoparc hi ha supermercats, un basar xinès, el Viena i una gran botiga esportiva, i ciment i asfalt, molt d’asfalt. La realitat a vegades és així de tossuda.
Sempre vaig defensar que els presidents d’aquests invents fóssin regidors de l’Ajuntament, a l’igual que els presidents dels consells d’administració de les societats anònimes, atès que mai em vaig creure l’altruisme desinteressat de la gent. Dedicació vol dir retribució i com s’ha vist el judici del cas Tecnoparc anava d’això, malgrat que els presumptes cobraments irregulars van ser retornats pels acusats, i malgrat que els estatuts prohibien la remuneració dels seus gestors. Tot i així el judici va tirar endavant i dilluns passat s’iniciava. Però un seguit de negociacions a darrera hora va permetre assolir un acord minimitzant condemnes i evitant al màxim els danys colaterals. Talment tot un reguitzell de testimonis, acusats, advocats i periodistes ens tenien en espera a l’avantsala de vistes, mentre els advocats entraven i sortien dels despatxos i semblava talment que les condemnes es pactaven a porta tancada.
L’acord final em va salvar d’haver de declarar, que massa ganes no en tenia i recordava ben bé poques coses atès que estem parlant de fets de fa ni més ni menys deu anys. I sort que el cas devia estar al cabàs de la justícia ràpida.
Al final tothom content, ningú va declarar, els acusats van acceptar condemnes menors, els mitjans van poder fer la crònica de rigor i servidor va marxar cap a casa sense haver de dir res ni obrir la boca. Això si, el matí perdut.
Ernest PARIS
Politòleg

REDACCIÓ7 Maig, 2019

Passen els anys i a les nostres ciutats queden indrets emblemàtics que porten dècades i dècades esperant solucions definitives que no arriben mai.

El famós hotel del Pallol al cor de Reus, que ha d’acabar definitivament la remodelació del Pallol iniciada fa més de trenta anys, porta anys i anys al racó de l’oblit. Estudis d’avantprojectes més no en vulgueu i alcaldes de tots els colors dient que en breu s’iniciarà el concurs d’adjudicació o l’inici de les obres en trobareu a doquier, però passen els anys i el solar segueix allà erm.

Una cosa semblant passa al final del passeig marítim de Tarragona, Rafael Casanova, on unes tanques rònegues i rovellades que fa anys que hi són tenen tancada la rampa que permetia l’accés a la part superior. Un espai gris i erm de ciment i un aspecte descuidat desllueixen la façana marítima de Tarragona, que és la cara bonica de la ciutat. Costa d’entendre com any rere any no s’ha pogut concretar cap actuació per subsanar, arreglar, demolir o remodelar aquest indret emblemàtic de Tarragona. Tinc la oportunitat de comprovar-ho cada any que vaig a veure el concurs de focs a la platja del Miracle quan penso: ostres un any més i res de res.

Les obres de la Sagrada Família tendeixen a eternitzar-se

El mateix passa a la plaça del pòsit a Cambrils, on unes tanques metàl·liques fa anys que tapen mitja plaça a l’espera d’un hotel que la crisi del totxo ha demorat una dècada. Sembla ser que a la tardor d’aquest 2019 començaran les obres però aquesta cançó ja l’hem sentida moltes vegades. L’Ajuntament de Cambrils hauria pogut obligar a restituir l’aspecte inicial de la plaça més emblemàtica fins al moment de l’inici d’obres i ens hauríem estalviat molts anys unes tanques que impedeixen que dos persones puguin veure’s d’un costat a l’altre de la plaça.

La remodelació del carrer Carles Buigas a Salou on bidons amb ciment delimiten una semivianització de l’entorn assoleix l’objectiu en part; és cert que dota el carrer de més espai per a vianants, però també els bidons al mig del carrer units amb pals de fusta i cables amb fluorescents configuren una imatge de provisionalitat que s’allarga en el temps, tota vegada que els punts grocs pintats sobre l’asfalt no són, des del meu punt de vista, un encert estètic, sinó que més aviat fa mal a la vista.

Durant aquests anys de crisi, on els grans Ajuntaments han hagut d’aturar grans remodelacions o grans obres, tal vegada ha estat la manca d’interès el que ha impedit que actuacions que no tenen espera no hagin pogut arranjar-se

Aquests són només alguns exemples d’una certa deixadesa municipal, de manca de voluntat política per subsanar o minimitzar l’impacte visual d’obres, remodelacions o actuacions pendents. Costa d’entendre com aquest tipus d’actuacions a la Via Pública que són departaments municipals farcits de tècnics, assessors, i personal qualificat no tenen més diligència en arreglar la cara dels nostres pobles i ciutats.

Per això sóc incrèdul de totes les promeses que sento aquests dies a poques setmanes de les eleccions municipals que tot quedarà arranjat en breu, que s’està estudiant la solució final de tal o qual indret quan porten anys i anys aturades. Durant aquests anys de crisi, on els grans Ajuntaments han hagut d’aturar grans remodelacions o grans obres, tal vegada ha estat la manca d’interès el que ha impedit que actuacions que no tenen espera no hagin pogut arranjar-se. Això si, aquests dies no parareu de sentir cants de sirena en forma de promeses per tractar de guanyar-se suports electorals. A alguns i algunes els hi veiem el llautó

Ernest PARIS
Politòleg

 


REDACCIÓ23 Abril, 2019
ernest_paris.jpg

Intento afinar el nas, i me la jugo. Les properes eleccions municipals a les nostres contrades vindran marcades per la combinatòria de la tendència general dels principals partits a nivell nacional matisada  o corregida pel factor personal dels candidats i candidates que encapçalen les diferents candidatures. El fet que hi hagi dues eleccions tan seguides, generals i municipals, permetrà veure l’efecte i la tirada del “candidat” que a les municipals són el factor determinant.

Així les coses, qui seran els alcaldes i alcaldesses de les principals ciutats del Camp? Penso que Tarragona, Reus, Salou i Cambrils tindran els mateixos alcaldes i alcaldesses, i en el cas de Valls el relleu de Batet per Farré farà que l’alcaldia no canviï de mans.

Josep Fèlix Ballesteros

Les properes eleccions municipals vindran marcades per l’enèsima revàlida de Ballesteros a Tarragona, la còmoda victòria Pellicer a Reus, més per manca d’alternatives que per mèrits propis, i la revàlida de Granados i Camí Mendoza a Salou i Cambrils, respectivament.

L’operació Nadal a Tarragona és una opció amb escasses possibilitats d’obtenir la victòria segons confessen ells mateixos amb la boca petita i ‘off the record’. Guanyar l’alcaldia a Ballesteros no es fa tirant de cognom i amb poques propostes essent més plausible l’opció taronja de Viñuales i companyia, tot i que la marca taronja que era una opció fresca i apuntava a alternativa va desinflant-se tot i la tirada del candidat. ERC obtindrà un bon resultat a Tarragona i les altres opcions seran minoritàries.

Ballesteros, malgrat Inipro i altres maldecaps com el tema de la brossa, la desatenció d’alguns barris i l’escassa rendibilitat dels jocs mediterranis reeditarà l’alcaldia amb certa comoditat i en l’improbable cas de sorpreses inesperades sabrà trobar els suports de qui calgui per afiançar-se a l’alcaldia quatre anys més.

Carles Pellicer

A Reus, malgrat que Pellicer sempre va dir que màxim dues legislatures, fa el que fan tots els alcaldes quan les coses van de cara, desdir-se del què va dir i justificar que hi ha coses pendents a acabar del projecte que va iniciar. Després de la segona ve la tercera i d’aquí quatre anys més és possible que encara justifiqui que la feina no està acabada i es presenti a una quarta. Amb tota probabilitat reeditarà una còmoda victòria més per manca d’alternatives amb opcions serioses de victòria que per mèrits propis. Repuntarà el PSC acompanyat dels propicis vents electorals generals més que per la tasca municipal d’Andreu Martin i companyia. I Esquerra també assolirà uns bons resultats.

La patacada serà per a la CUP que no ha sabut erigir-se com una alternativa eficaç, i ha fet el mateix paper amb sis regidors que la legislatura passada amb un sol regidor. A Reus tothom preveu un traspàs important de vots de la CUP cap a ERC. Les incògnites a Reus seran veure els resultats de Ciudadanos després del batibull municipal, la fugida en bloc de tots els regidors que pesarà com una llosa sobre els taronges i veure els suports d’Ara Reus en l’etapa post Cervera i l’aparició de noves candidatures veïnals.

Pere Granados

A Salou Granados sembla que tindrà assegurada la reelecció per quarta vegada amb el vell discurs transversal que propugna de comptar amb tothom que sumi i aporti per Salou, i a Cambrils és d’esperar que Camí Mendoza també pugui reeditar l’alcaldia, tot i que trobo que faria bé de deixar de fer seguidisme de Salou, per exemple en el discurs ferroviari.

A Valls caldrà veure si Batet ho ha deixat tot “atado y bien atado” per tal que el seu relleu, Dolors Farré, no tingui sorpreses que ara per ara no es preveuen. I el mateix a Vilaseca, on Poblet ha sabut trobar-se el relleu just en el moment que ha vist que igual ja no reeditaria una enèssima majoria absoluta i que políticament ja ho té tot fet.

Camí Mendoza

Així les coses a les principals ciutats del Camp tindrem pràcticament els mateixos alcaldes i alcaldesses. Tots ells compten amb marcats lideratges sobre els quals pivoten candidatures políticament febles. Els alcaldes veterans saben combinar les peces i fer els equilibris necessaris entre continuïtat i renovació, però ells sempre hi són. El desllorigador de tot plegat en més i mig.

Ernest PARIS
Politòleg

 


REDACCIÓ17 Abril, 2019


Se sol dir que la política local és política de proximitat, perquè és el nivell més proper al ciutadà. Si a aquest fet li sumem que en poques setmanes hi ha eleccions municipals, la presència real i virtual dels candidats a tots els indrets i esdeveniments haguts i per haver és diària, constant, permanentment divulgada als mitjans i a les xarxes socials i pot arribar a fer-se pesada.

Si a això li sumem que la legislació local dona un paper molt rellevant i preponderant a les figures dels alcaldes i alcaldesses, que tenen concentrades moltes competències i poder,  no és d’estranyar que els alcaldables tinguin un protagonisme gairebé absolut en el panorama local electoral dels nostres pobles i ciutats. El fet que el marc normatiu doti als alcaldes i alcaldesses d’un paper tan preponderant, converteix de facto els nostres ajuntaments en institucions excessivament presidencialistes. Molts ciutadans no saben donar el nom de tres regidors del seu propi ajuntament i ben pocs es coneixen els regidors i regidores dels seus propis municipis.

Els caps de llista acaben per eclipsar la resta de les seves candidatures, fins al punt que més que les  propostes que porten als programes electorals,  molts d’ells es dediquen a presentar en actes i a les xarxes socials les persones que els acompanyen a les llistes. Ens presenten a “fulano” i “sotano” més que les propostes específiques de les actuacions que impulsaran en cas de governar.

Alcaldables visitant entitats, alcaldables en actes de tota índole, en esdeveniments artístics, esportius, religiosos, festius, etc… és la tònica dominant d’aquests dies, alcaldables que es multipliquen i apareixen pertot arreu. Arriba un punt que tanta proximitat pot arribar a confondre al personal.

L’endemà de les eleccions la immensa majoria d’alcaldables desapareixen i passen a tancar-se als seus despatxos oficials, les seves reunions oficials, els seus actes oficials i els seus cotxes oficials. Ja no tenen temps per tanta proximitat perquè la dinàmica institucional requereix que dediquin la major part del seu temps a fer anar l’engranatge municipal: comissions informatives, juntes de govern, juntes de portaveus, sessions plenàries, consells d’administració d’empreses municipals, reunions a organismes mancomunats, reunions de grups municipals, reunions sectorials, actes de partit, etc… acaben per fer desaparèixer la proximitat exhibida uns mesos enrere.

Personalment, començo a agafar una certa distància crítica i preventiva dels qui m’ofereixen tanta proximitat. De fet, espero un parell de respostes sectorials de dos regidors de dos municipis diferents als quals fa mesos vaig sol·licitar-los dues qüestions a temes puntuals. I espero una resposta a un tema fiscal (ordinari i gens complex) des de fa prop d’un any d’un ajuntament dels grans del Camp. Podria anomenar-los però no cal fer sortir els colors a ningú. Simplement constato que no sempre la proximitat que es pregona és corresposta.

Més que polítics de proximitat, necessitem una ciutadania de proximitat que fiscalitzi permanentment la tasca dels qui aquests dies ens trobem pertot arreu i ens permeti avaluar la tasca real que els candidats i candidates ens prometen que faran durant els propers quatre anys. Penso que només amb una ciutadania activa, atent, exigent i que realitzi un control de proximitat a la tasca dels nostres representants, es pot fiscalitzar de manera eficient la tasca que ens enuncien els candidats de proximitat que aquestes setmanes s’omplen la boca amb aquesta paraula. Als candidats i candidates de proximitat fiscalització i seguiment de proximitat per part de tots durant els quatre anys de mandat.

Ernest PARIS
Politòleg

 


REDACCIÓ8 Abril, 2019

Els Miquel i el Sergi són de Salou i no es coneixen. Els dos es lleven molt aviat.

En Miquel, un advocat d’èxit que treballa a un bufet barceloní agafa el cotxe a les 06.20 del matí tres dies per setmana, enfila per la C-14, enllaça amb l’A-7 fins Tarragona i agafa l’A-27 per anar a buscar l’estació de l’AVE a la Secuita-Perafort. Amb una mica de sort deixarà el cotxe al voral de la carretera a 600 metres de l’estació, perquè el pàrquing és caríssim. A correcuita camina els 600 metres, passa el control i puja a l’AVE. Ha tardat 42 minuts i això si, va a tota pastilla a Barcelona. En 40 minuts més baixa a Sants i d’allà cap a la feina.

El Sergi, en canvi, un estudiant universitari de tercer any arriba caminant a l’estació de Salou i agafa un regional exprés que, malgrat les múltiples parades, un cop passa Torredembarra i Sant Vicenç esdevé directe. Arriba a Sants només 5 minuts més tard  que en Miquel. Al capvespre fan el mateix a l’inversa. En Miquel paga el doble que paga, en Sergi, tota vegada que si sumem l’ús del cotxe i la benzina, acaba pagant el triple. Per cinc minuts d’avantatge, diria que és un aventatge molt relatiu.

Per això no s’entén com els alcaldes de Salou i Cambrils aposten pel desmantellament de la via del tren pel centre de les ciutats i la voluntat, expressada durant dècades, de suprimir les estacions cèntriques de Salou i Cambrils, perjudicant la mobilitat diària de 675.000 persones/any.

A tota Europa les ciutats punxen el tren dins les trames urbanes per tal de dotar de connectivitat intermodal les ciutats. A Europa no s’entendria que dues ciutats com Salou i Cambrils que tenen el tren que els passa pel mig del nucli no aprofitin aquest privilegi (aquí ho veuen com un llastre) per connectar amb més freqüències i millors serveis el sistema ferroviari. A Europa el tren és una aposta estratègica. Aquí és un transport subsidiari i de segona.

El que cal és desplaçar l’Euromed i les mercaderies fora del nucli urbà, mantenint un servei de rodalies (el que fa anar el 90% de la població) i integrar en el paisatge i la trama urbana l’actuat traçat ferroviari de vies dures. Tindria nassos que la gent de Salou hagués d’anar a Port Aventura per agafar el tren, tota vegada que des que tinc ús de raó sento parlar de tramscamps i altres enetelèquies ferroviàries que han de connectar el nostre territori sense que això acabi d’arribar mai, mentre no es paren de fer carreteres i autovies que trinxen el territori o monstruoses estacions caríssimes a les quals no arriba el transport públic, o en tot cas d’una manera tan deficient que no hi va ningú. La llarga filera de cotxes a la carretera és la demostració empírica que el què dic és incontestable.

L’aposta dels alcaldes Granados (l’abanderat del desplaçament de la via del tren) i Camí Mendoza, és d’una miopia política majúscula, però pròpia de qui mai agafa un tren. A Europa una aberració com aquesta no la deixarien fer. Com tampoc s’hagués permès la macroestació de l’AVE al mig del no res, per les picabaralles de campanar entre Reus i Tarragona que no van saber pactar una estació intermodal propera a l’aeroport.

Lluny de construir una mobilitat sostenible, integrant sistemes, els responsables institucionals de les nostres ciutats, lliuren batalles gallinàcies de baix vol que acaben condemnant les persones i la mobilitat de cada dia. Al seu dia va ser l’error garrafal de l’estació de l’AVE, en breu ho pot ser la eliminació del traçat ferroviari de la costa.

Ahir a en Miquel no se li va engegar el cotxe. Va perdre l’AVE. Desconeixia que a set minuts a peu de casa seva podia haver agafat un tren, que per la meitat de la meitat l’hagués portat al mateix lloc, i de pas potser hauria conegut en Sergi i tenir una conversa agradable durant el trajecte.

Demano a Granados i Mendoza que es pensin ben bé el perjudici que suposa per a tots la desaparició de l’actual traçat ferroviari. Hi perd Salou, hi perd Cambrils. Hi perd en Sergi. Hi perdem tots.

Ernest PARIS