Sí, es confia que amb una simple declaració, d’aromes rancis de confessió pels pecats comesos es pot aconseguir una absolució i la impunitat redemptora.
Fa un temps Miquel Bassols escrivia al suplement ‘Culturas’ de La Vanguardia sobre la culpa i la corrupció, i deia que Emo Philips ho resumia força bé: “quan era petit solia resar cada nit per tenir una bicicleta. Un dia em vaig adonar que Déu no funciona així, de manera que en vaig robar una i vaig resar perquè em perdonés”.
El cinisme, encara que inconscientment, s’amaga amb una justificació mísera d’una veritat més paupèrrima que la mateixa justificació, quan volem o pretenem fer-nos perdonar. Però, de vegades, penso que en moltes ocasions, més que fer-nos perdonar, ens volen fer castigar? Per què?
Allà on treballo, als nois han de demanar perdó pels actes comesos, ja que es porten malament. En moltes ocasions, amb aquest acte queden impunes de qualsevol responsabilitat que, tard o d’hora, hauran de fer-se’n càrrec. La noció de responsabilitat sempre ateny al propi subjecte i no pas a l’altre envers a tu.
El perdó pot funcionar com a fórmula amb la que algú es disculpa per un dany causat a un altre, però un cop utilitzat, una vegada dita la paraula, immediatament aquesta fórmula socialment acceptada dóna pas a continuar demanant perdó, e inevitablement a seguir ocasionant dany als altres.
El fet d’acompanyar-los en algunes decisions i en algunes maneres de fer, pot ser compartit pels dos subjectes implicats, però la responsabilitat és només individual. Acompanyar és donar els mitjans possibles perquè aquests nois i noies puguin separar-se de l’acció i comencin a fer-se càrrec dels seus actes. Que puguin visualitzar l’efecte que aquests han provocat en els altres i en ells mateixos.
El sentiment de culpa d’aquests nois i noies amb els qui treballo, omple un obrar més enllà dels sentiments d’aquests. Anar en contra de la moral convinguda comporta un càstig i els adults que se’ns anomena subjectes de l’Educació, semblen saber quin és el comportament convingut. Però posar en circulació el social amb els subjectes amb els qui treballo, no és només dedicar-nos a jutjar el que està malament i el que no, i castigar aquell que es desvia de la moral entesa com a universal.
Castigar o acompanyar. Aquesta és la qüestió. Jose Ramon Ubieto feia una referència al que significava el verb acompanyar, i aquest deia: “Acompanyar es contrariar la inèrcia dels interessos egoistes per promoure nous vincles que no exclouen els altres, exigint el fer responsable a l’altre dels seus dits i els seus fets“.
Què cal fer amb les formes mixtes de sotmetiment i subjectivització quan parlem d’educar? Què hi ha d’aquest “cruel plaer” de castigar i d’exigir el perdó?
Quin valor adquireix les “conductes de risc” que s’han de castigar? Si adquireix un valor a reprimir i modificar, el càstig o les “mesures correctores”, com ara se’n diu, poden tenir categoria d’objecte anul·lador. Si, més d’un es queda tranquil, i pensa que neutralitzarà les conseqüències d’aquestes males experiències que són les conductes en “risc”. La manera que utilitzem la resposta d’aquell a qui castiguem, que implícitament és única i singular, queda anul·lada i homogeneïtzada.
Quants personatges públics, polítics, empresaris, líders religiosos amb grans rèdits d’idolatria, darrerament han demanat perdó. Però per a què? i a qui? A qui anava adreçada el comunicat del molt deshonorable?.
El perdó només perdona al subjecte de tal acció, però el desresponsabilitza en si mateix. Aquesta és la fantàstica funció redemptora del perdó.
Armand MEDINA, és educador social
REDACCIÓ26 Setembre, 2014
