Arxius de màscares | Diari La República Checa

REDACCIÓ2 Març, 2021
jesus_arrjona-1280x853.jpg

Vull marxar, m’agradaria migrar per aprendre, per comprendre i per créixer, però sempre fa llàstima deixar el “niu” això és quelcom que sempre inunda les decisions migratòries.

La migració, el canvi de població o el desplaçament temporal és quelcom que caracteritza la cultura global humana, sempre ho hem fet, però no de la mateixa manera, de fet encara avui dia hi ha pobles a diverses zones del món, coneguts com a nòmades, que tenen el món com a casa i no s’estableixen amb arrels a cap lloc; n’hi ha d’altres que tot i tenir les seves arrels en un lloc determinat, és a dir, sent sedentaris, decideixen migrar indefinidament buscant una situació diferent de la que tenen als seus orígens; també n’hi ha d’altres que marxen solament per un temps.

Jo em pregunto, com ha de ser de difícil deixar les teves arrels, els teus carrers, la teva gent… Jo podria? Com aconseguiria no enyorar el meu origen fins a tornar-me boig? Com podria deixar de banda tot allò que jo sóc en origen? M’oblidaria de tot?

Una possible resposta d’aquestes preguntes que em qüestiono bé de la mà de l’obra que avui us presento, preguntes que segurament en el seu moment aquesta cultura es va fer, sento l’origen de la realització d’aquestes obres d’art tan preuades avui dia.

Es tracta d’una important màscara passaport dels Dan de Costa d’Ivori, que rep el nom de “Ma go”, una obra que representa molt bé l’art d’aquest poble pel seu estil. Aquestes obres són portades pels homes quan es desplacen de territoris, les porten a una bossa que porten sempre amb ells i els hi serveix tant d’identificador del poble al qual pertanyen, o d’amulet i com una vinculació al seu poblat d’una manera molt intima, ja que aquesta petita màscara representa una altra de superior que es troba al poblat, una màscara mare, a la que tenen molt de respecte, marca el seu origen i els caracteritza i identifica. D’aquesta manera els individus mai estan desconnectats de les seves arrels i mai obliden qui són i d’on venen, tenen una connexió material total amb les seves arrels.

Aquest exemple de vinculació amb el nostre origen ho tenim tots, potser no de forma material, però sí que tenim maneres de fer, parlar, moure’ns que ens lliguen a algú o a algun lloc en concret. La meva àvia, migrant d’Andalusia, mai ha deixat de parlar com al sud, ni de fer el menjar com al sud… Tot i que enyora el seu origen, no està desconnectada d’allà, no s’oblida.

Viatjaré per tots els camins de la Terra, visitaré els llocs més inhòspits, parlaré en idiomes diferents… però mai oblidaré qui sóc i d’on vinc.

 
PUBLICITAT


REDACCIÓ14 Febrer, 2021
jeus-1-1280x853.jpg

Según las creencias de las religiones tradicionales africanas, los ancestros viven para siempre y cuidan de los vivos allá donde se encuentren. Estos son los que han tenido el poder en algún momento, las personas más sabias y los más “puros”. Su lugar de residencia, después que el cuerpo se desvanezca es el bosque, pero no uno cualquiera, sino uno sagrado, aquel donde residen todas las almas de las personas que han fallecido y donde descansan por siempre.

En muchas religiones tradicionales africanas, particularmente en aquellas donde se rinde culto a los ancestros, el bosque sagrado es el sitio más significativo para la comunidad, siendo un sitio reservado para acciones de culto.

Su entrada está reservada a unos pocos, no todo el mundo puede entrar. Es un lugar para los iniciados y para que los ancianos de la comunidad, vayan a tomar decisiones o realicen cultos, dado que es un sitio sagrado y limpio de cualquier maldad foránea.

El bosque sagrado para los miembros de la comunidad tiene un significado que se sitúa entre el miedo y la veneración, ya que su respeto hacia los mayores y las antiguas generaciones es absoluto y forma parte de su identidad, tal es el punto de respeto que existe la creencia que si incumplen las normas del lugar pueden contraer enfermedades.

Veo una curiosa conexión con nuestra situación actual en referencia a los lugares donde se toman las decisiones.

“Hoy paseando por el bosque he oído voces que me hablaban”

Muchas veces, hemos escuchado en infinidad de métodos para la curación personal que el pasear por la naturaleza, es decir por el bosque limpia el alma de nuestras preocupaciones y nos conecta con nuestro “yo” interior y puede que estos lugares sí que tengan esos poderes curativos, vinculados a estos ancestros. Son lugares de curación.

Hoy muestro una serie de obras que representan a ancestros, personalidades del lugar que eran veneradas por su sabiduría y actos. En este caso todas las obras que se presentan pertenecen a la etnia Lobi y en ningún caso, ellos, podrían encontrarse de forma física en el bosque, sino que estarían guardados en los poblados, concretamente en los altares familiares o bien de la comunidad, dado que siempre hacían servicio al pueblo en vida.


REDACCIÓ1 Gener, 2021
jesus-1280x853.jpg

Sembla que arriba el dia de tancar la porta i acabar amb tot allò que no va amb nosaltres per posar punt final a un moment vital que ja forma part del que som.

Crec que ha arribat el moment de poder tancar una porta que des de fa ja molts mesos està oberta i que ha deixat entrar molt d’aire, més del que volíem, i potser amb aquest tancament pensem que acabarem amb el vent, però perdoneu, encara que a mi em faci mal, no és així. Tanquem la porta per obrir una altra, on també hi haurà corrents d’aire.

No puc fugir l’allò que ja és part de mi. No puc pensar que amb el simple fet d’acabar amb una relació, un moment, un canvi d’any… tot canviarà a diferent, que jo canviaré i també la meva vida, si ho fes, seria un innocent, un brètol i també un babau. Els corrents d’aire continuaran entrant a la nova habitació, tant les noves com les antigues, continuaran movent les branques dels arbres i embrutant els nostres carrers de fulles, continuaran movent els núvols portant pluges i tempestes, serà aquest aire el que també acabarà amb els nostres mals, serà aquest aprenentatge el que ens farà créixer, només amb l’experiència serà que podrem prosperar.

Avui us presento unes obres singulars, ja que nosaltres mai entendríem aquests objectes com una obra d’art, no obstant la seva presència ens fa canviar aquest paradigma. Es tracta d’uns candaus de porta dels Bamana de Mali. Aquests objectes anaven incrustats a les portes de les cases o graners que estaven decorades amb motius figuratius i geomètrics de tota mena. Aquesta part de la porta sempre acaba coronada amb una espècie de figura antropomorfa molt típica del poblat que les fa, que té una presència molt vinculada a la religió i a la protecció. Podria ser aquesta figura un protector per allò que succeeix en traspassar una porta? Podria aquest protector ajudar-nos a fer un canvi d’habitació?

“Avui torno a convocar als esperits protectors, veniu, passegeu pels nostres carrers, postreu-vos a totes les cases, a les portes i finestres, no deixeu passar cap mal”

Amics lectors, aquest any ha sigut molt dur per tots, no hi ha dubte, pel que fa a la meva experiència vital: he plorat, he estat nerviós, hi va haver un moment en el qual jo no veia el final del túnel… Però, vull transmetre la totalitat del que he viscut i aquest any també he rigut, he compartit moments inoblidables, he crescut, he creat, he ajudat…

Hi ha hagut coses molt positives que he de recordar. Crec que ara hem de tancar aquesta porta, i ho farem junts, però l’escenari no serà molt diferent, no obstant apartarem aquesta plana de la Història de la nostra vida per continuar amb l’experiència que ens ha donat per seguir llegint la següent.

Bon Any 2021


REDACCIÓ15 Desembre, 2020
jesus-arjona3-1280x853.jpg

Recuerdo el primer día que vi esta pieza que hoy os presento, tendría 17 años, y pensé de manera irrefutable que se trataba de un Cristo en una talla tribal, posiblemente colona.

Después de investigar y estudiar el arte del pueblo Lobi de Burkina Faso, pude entender la complejidad de este objeto, al cual ellos califican de peligroso y muy poderoso, y desmentir aquel primer impulso que tuve.

Esta pequeña escultura se llama Bateba Ti puo y es utilizada para proteger a las personas de los posibles ataques de espíritus malignos, enfermedades o bien de enemigos físicos. Normalmente se sitúan en los altares que pueden ser de la familia o del pueblo, dependiendo del rol de la obra.

Un gesto universal de amor, protección y amistad.

Esta posición de protección también la adoptan los miembros de la comunidad, normalmente mujeres, en el momento del funeral de un componente importante para la comunidad. Danzan con la posición de brazos abiertos en presencia del cuerpo del difunto con la finalidad de protegerlo de cualquier mal que pueda corromperlo.

Qué curiosa es la mente humana y qué importantes son los gestos que hacemos. Este objeto parece que quiera abrazarte, en otras ocasiones saludarte, darte la bienvenida amistosamente en caso de que seas amigo o bien no dejarte entrar al lugar en caso de ser enemigo y poder conjurarte algo maligno.

Este gesto, que es un abrazo para el lenguaje universal ateo puede, para algunas religiones y cultos, significar protección sobre lo maligno y el encuentro físico con una deidad en una situación espiritualmente harmónica, como es el caso de los Lobi y los cristianos, que han sido muy distantes en acciones y tan cercanos en la condición humana.

“No es la condición, sino la acción lo que califica al ser humano”

 


REDACCIÓ24 Octubre, 2020
jesus-arjona2-1280x853.jpg

Avui us vull fer una reflexió entorn d’un dels gestos més bonics que tenim els humans: el somriure. Per mi és un gest complicat, ja que transmet complicitat i felicitat, no obstant això, també hipocresia, maldat i mentida. Acostumem a riure per tot, sigui bo o dolent, sigui del nostre gust o no…

Normalment és per incomoditat, o per satisfer a algú que està al nostre voltant, per no sentir-nos fora d’allò que anomenem “normal”. No ho entenc. He viscut moments on un fet no era per riure, ja que la integritat d’una persona o bé quelcom dolent per a ella estava en joc, i hi havia gent rient, inclús jo ho he fet. A això avui li dic prou!

Rient del que és negatiu, de situacions amb les quals no estem d’acord, contribuïm a la perpetuació d’aquella situació o bé a la seva afirmació o acceptació. Per què he de riure per tot? I si no estic content? I si no tinc un bon dia? Prefereixo estar callat, o bé mostrar realment el que sento, si hi ha quelcom que no m’agrada ho hauria de dir i si allò fa mal o perjudica a algú, ho hauria de fer amb més contundència. Si el dia no m’acompanya, com he dit en altres moments, també ho hauria de mostrar per poder solucionar-ho.

Com diu la canço “La Llorona” de la gran Chavela Vargas; “No creas que porque canto, tengo el corazón alegre”.

Avui us presento una obra que personalment em té fascinat i tothom qui l’ha vist diu que té una expressió meravellosa. Es tracta d’una titella de Mali, de la que no puc definir exactament l’ètnia però està entre els pobles Bozo, Bamana o Marka. Porta els braços articulats ja que abans el seu cos estaría format per un vestit de tela que actualment s’ha perdut; mostra signes de pintura verda, vermella i platejada, símbols típics de la zona per aquestes obres que els hi donen molta identitat, però que en aquest cas s’han perdut; a més, porta unes dents metàl·liques que sembla que somriguin.

Són utilitzades per fer riure a la gent, però ho fan amb to satíric, fent burla. No són utilitzades per una cerimònia tan sacra com el ball de les màscares o un ritual de divinació, no obstant això, formen part de la tradició religiosa del poble i també són considerades sagrades.

Us faig una pregunta: quina sensació us transmet l’obra? Què us està dient? En el meu cas penso que m’està amenaçant, m’està agredint visualment, em diu que “què em passa?” però porta un somriure que amaga aquesta amenaça i que la fa dolça i simpàtica, m’enganya.

Atenció! Amb això no vull dir que tothom enganyi amb el somriure, però de vegades, no és tan sincer com voldríem.

PUBLICITAT


REDACCIÓ30 Setembre, 2020
jesusarjona2-1280x853.jpg

El objeto que hoy os presento pertenece a los Baulé de Costa de Marfil, un pueblo que forma parte de un gran número de etnias que componen el grupo étnico Akan.

Se trata de un espantamoscas que sería utilizado por un mandatario barón del pueblo como símbolo de prestigio y poder, además de cumplir con la finalidad para la que fue creado y que es puramente utilitaria.

Estos elementos están realizados en madera por los talladores más finos y exquisitos del poblado. Incorporan decoraciones geométricas perfectas y de una gran belleza, que normalmente estarían cubiertas de pan de oro y que en este caso se han perdido. Además de estar decorados con motivos geométricos, en ocasiones incorporan elementos figurativos, como es el caso de este que os presento que muestra un par de rostros típicos de la etnia y arañas, este último, un elemento un tanto extraño tratándose de un objeto destinado a la clase social más alta de la etnia dado que para nosotros, en general, este animal nos provoca desprecio o más bien asco y vincularlo con el poder nos sería imposible.

No obstante, los objetos de culto o bien que cumplen una funcionalidad dentro del pueblo normalmente incorporan elementos que hablan o provienen de mitos o proverbios de la cultura que los realiza y que son conocidos y venerados por toda la comunidad.

La araña para el grupo Akan es un animal importante dentro de la creación del Mundo dado que según cuentan, ella creó la noche y la lluvia, pero también está asociada a un mito en el que se explica que la araña es un animal que siempre se sale con la suya, que siendo delgada, frágil y delicada, utilizando técnicas de distracción y trampas consigue lo que quiere, aunque sea de mala manera. Es conozida como Anansi y de este nombre han derivado infinidad de celebraciones en toda America fruto de la trata de esclavos, además de dar lugar a miembros del folklore afroamericano como es la Tía Nancy.

Fue muy popular entre las clases más vulnerables de la sociedad por ser una representación de aquellos que aún siendo débiles y vulnerables, utilizando la astucia o el engaño y siendo embaucadores, conseguían lo que querían, y según explican muchos se veían representados.

Si pensamos que implica la araña en conexión con el pueblo y quienes poseían estos objetos, puede parecer extraño si miramos a una sociedad occidental, jamás un gobernante mostraría al público que es una embaucador y metiroso para exaltar su poder, o algo que lo pudiese relacionar con esas características, no obstante, el africano no le teme a eso, ya que él está mostrando que es conocedor de su cultura y de sus raíces, que es lo que muestra, la sabiduría y el conocimiento de saber de su pueblo y de su pasado, más allá de lo que ello signifique.

Quizá los pueblos Akan miran a los ojos mejor que nosotros. Dan valor a aquello que es propio de su cultura y que los caracteriza, lo muestran con honor y sin temer nada.

Quiero dejaros a continuation el cuento de la Araña Anansi:
https://www.potopoto.es/todo-para-vosotras/?fbclid=IwAR3RJRB-hRBWKm1pdqmOqAXm2hsbRUTJ4HcQYjvQC2qOduT6N6n9V9cvqjE


REDACCIÓ7 Agost, 2020
jesus_arjona-1280x853.jpg

“A la nostra vida tenim molts enemics. Per a tu, qui és l’enemic?”

Segurament amb aquesta frase molts hauran pensat o posat nom i cara a aquests enemics, però realment en tenim més dels que no podem posar cara i ulls, que dels que en tenen. Normalment no pensem en ells, però hi són i viuen amagats en nosaltres.

Existeixen una sèrie d’enemics que no controlem, i que possiblement són els més perillosos per nosaltres, es troben al nostre dia a dia com la demagògia, la discriminació d’origen, la discriminació de pensament, la xenofòbia, les oligarquies, la maldat, la malaltia… i també l’amor.

És curiós que hagi dit “l’amor”, veritat? Realment si miréssim i comparéssim la quantitat de coses dolentes que ha fet l’amor, és molt més gran de les que ha fet la mort. Qui ho diria? I és que quan l’amor falla i cau, moltes relacions es trenquen per sempre, i no cal que sigui una relació d’amor de parella, també d’amistat o familiar, quan l’amor arriba, trenca. Oblidant el que han sigut i el que s’han estimat per tornar-se enemics, el sentiment que sentien esdevé el seu principal mal.

Avui us presento una obra per la que tothom té una apreciació molt diferent, ja que sembla un extraterrestre i provoca incomoditat, com si fos us enemic forà, els hi fa por, i la veritat és que és una obra a la qual hauríem de tenir un estima especial. Es tracta d’una màscara casc dels Yoruba de Nigèria, que rep el nom de “Egungun Agobori”, representa la mare suprema, el ser més pur i respectat de tots, el gran esperit de la natura i la vida.

Aquesta màscara i l’amor tenen molt en comú, ja que tenen una relació antagònica que les torna molt properes una de l’altra, no creieu? La màscara és agressiva i dóna una impressió dolenta a tothom, però esdevé quelcom molt positiu per la societat; en canvi l’altre, dolç i bonic per fora, pot esdevenir el pitjor dels mals sons de qualsevol persona que ha estimat o estima i pot provocar més pèrdues que cap altre mal.

“Quan l’amor es posa entre nosaltres, ens pot arribar a destruir.”

 

PD: Podeu veure aquesta obra a l’exposició “Onye Obia: l’home vermell a l’Àfrica” al Museu de la Mar de l’Ebre de Sant carles de la Ràpita fins al 30 d’Agost.

 


REDACCIÓ23 Juliol, 2020
jesus_arjonajuliol.jpg

Què és tribal? És quelcom que prové d’un lloc estrany? Exòtic? I fora del nostre territori?

La utilització de les paraules que fem servir és molt important i, per comprendre tota la paraula, s’haurien d’analitzar tots els seus possibles significats i les seves variants, un fet que potser és molt difícil per a poder dominar totes les paraules. Avui us vull explicar què vol dir una paraula molt difícil per a mi: “tribal”.

Allò que és tribal és quelcom que esdevé identificatiu d’un lloc, quelcom que caracteritza una cultura o poble, sigui d’on sigui i que en alguns moments també dóna lloc a una identitat. Moltes vegades la paraula tribal produeix una sensació en la gent com quelcom forà i que en cap moment podria ser del nostre territori, com quelcom primitiu en un sentit pejoratiu.

A casa nostra tenim un important art tribal i que tothom coneix. Tenim els castells, les sardanes, el flamenc… O és que aquests elements no són identitaris ni característics d’un lloc? Al nostre territori la gent s’ajuda i s’uneix per realitzar quelcom, com ho fem amb els castells; també ens ajuntem i amb passos molt mesurats vivim la festa, com a les sardanes; i som gent amb molt de sentiment, que ens estimem entre nosaltres i volem mostrar si estem bé o tenim dolor, com al flamenc.

Avui us ensenyo una obra molt interessant, es tracta d’una maternitat dels Yoruba de Nigèria, una mare suprema, realitzada amb la tècnica de la cera perduda, fet que la fa extraordinària, ja que en tota la seva estructura no té cap soldadura.

Aquesta obra, d’art tribal, és un gran exemple d’identitat pels pobles nigerians i també podria englobar els africans, ja que al seu centre tenim una mare amb unes característiques físiques de reina, que amamanta un nadó; a la seva esquena té un altre nadó, envoltada de gent que l’honora i venera. Aquesta imatge ens dóna una idea de la importància que té per a la societat tribal i la cultura dels pobles la figura d’elles; creadores de vida i protectores de la natura.

Si voleu gaudir d’aquesta obra, la podreu veure a l’exposició “Onye Obia: l’home vermell a l’Àfrica” al Museu de la Mar de l’Ebre a Sant Carles de la Ràpita fins al 30 d’agost.

 


REDACCIÓ7 Juliol, 2020
jesus_arjona.jpg

Jesús Arjona Muñoz, jove col·leccionista, promotor i comissari d’art tribal africà va inaugurar, aquest passat divendres dia 3 al Museu de la Mar de l’Ebre de Sant Carles de la Ràpita, l’exposició “Onye Obia: l’home vermell a l’Àfrica“. Avui hem pogut parlar amb ell per fer-li unes preguntes sobre aquesta mostra.

Jesús Arjona durant l’exposició

Explica’ns què podrem trobar en aquesta exposició?
Onye Obia: l’home vermell a l’Àfrica” és una mostra que parla sobre com la mar va ser influència dins de la cultura, tradició i art tradicional africà. Explica com aquesta va ser una font de primera matèria per la realització de les obres, o bé com va esdevenir la via de comunicació per la qual es va produir la colonització i les conseqüències que aquesta va generar.

A l’exposició trobareu diverses temàtiques que il·lustren aquesta relació entre la mar i l’art, però també podreu veure una sèrie d’obres de pobles que es troben a la costa occidental africana com els Yoruba, Ibibio, Ashanti, Ewe…

I el seu títol, què significa?
El títol és quelcom molt significatiu en aquesta mostra, ja que la primera part “Onye Obia” és en llengua Igbo (Nigèria), persona estrangera, o bé colonitzador. La segona part, es refereix a com en alguns pobles de la costa representen als occidentals pintant-los de vermell.

Les obres són totes teves o hi ha d’altres procedències?
Hi ha una gran part d’obres procedent de la meva col·lecció, la majoria, no obstant això, hi ha obres d’altres col·leccions, com la d’Enric Benaiges, Antonio Luque, Eduard Virgili i una última col·lecció privada.

Quines obres destacaries?
Podreu contemplar importants obres dels Yoruba de Nigèria, com una màscara “Egungun Agobori” o bé una màscara “Gelede”; un generós conjunt d’obres Ewe de Ghana, que procedien anteriorment d’una de les col·leccions més importants d’Europa d’aquest art; una important selecció d’obres utilitzades com a elements de canvi, a més d’un seguit d’obres dels pobles Akan de Ghana, de les que destaco una Akuba del segle XIX anterior a l’ablació al territori i una bandera Asafo dels Fante de Ghana.

Després del confinament, com t’has sentit fent un acte d’inauguració?
La inauguració va ser totalment un èxit ja que l’assistència a l’acte, donat els aforaments, va ser del 90% fet que m’omple de joia. Podem veure un renaixement de la cultura que tant feia falta, ha sigut tot un plaer encetar un dels primers actes que es feien a Sant Carles de la Ràpita. A més, la mostra, ha sigut rebuda amb els braços oberts tant per la població com pel Museu de la Mar de l’Ebre i per l’Ajuntament de Sant Carles de la Ràpita, ja que amb els pocs dies que porta oberta ha obtingut moltes felicitacions.

Aquesta és la teva sisena exposició, que significa això per a tu?
Sempre és un plaer exposar, a més si és en un museu, i més en un espai tan interessant com el Museu de la Mar de l’Ebre. Crec que en aquest moment,  actes així fan reviure la nostra societat per poder tornar a la “normalitat”.

D’altra banda vull destacar la importància de realitzar esdeveniments per part de l’administració pública que parlin sobre altres cultures, ja que en la societat tan global que tenim necessitem que tothom se senti identificat, integrat i part del sistema. Aquesta mostra que parla sobre els diferents pobles africans, de la història i de l’impacte que va tenir occident al continent és quelcom que esdevé necessari.

Fins quan podrem anar a visitar l’exposició?
Estarà oberta fins al 30 d’Agost al Museu de la Mar de l’Ebre de Sant Carles de la Ràpita en el seu horari habitual i l’entrada és gratuïta.

Horari del museu: de dimecres a diumenge (11-14:30h i de 17:30-20:30h)

 


REDACCIÓ9 Juny, 2020
jesus_2-1280x853.jpg

Tanco els ulls, miro al cel i agafo aire, respiro. Hi ha gent que ja no podrà tornar a agafar mai, un aire que se’ls hi ha negat pel seu naixement. Sel’s hi nega la vida.

“Respira amic, germà respira!”

Els nostres amics, veïns, parelles, cosins negres o afros han estat discriminats des de fa molt de temps, no sols als EUA sinó també a terres occidentals, potser no sempre es graven aquestes circumstàncies, però la violència és quelcom que aquesta població ha d’afrontar en el seu dia a dia, moltes vegades aquesta agressió no és física ni visible.

Un fet tan simple com respirar se li va negar a un noi per part d’un presumpte policia, que li va costar la vida, sí, aquella acció que fem sense pensar i que és un dret fonamental de la vida humana, ja que sense ella no hi ha vida. Això és el que es va negar, la vida.

Des d’avui us poso aquesta manxa dels Chokwe d’Angola, utilitzat pels ferrers de l’ètnia per a forjar el ferro a la disposició de la lluita racial, discriminativa i en contra de la vida. Amb ell podrem seguir penetrant aire als pulmons de la nostra lluita, podrem agitar els vents perquè tothom sàpiga el què passa, podrem vèncer l’enemic que més enllà del racisme és la maldat.

Una manxa que amb la seva forma, és símbol de com hauria d’estar el nostre món, unit front l’enemic, davant aquell que vol fer-nos mal, dos grans cercles amb infinita força que s’uneixen per fer pinya, per moure el vent, per fer costat, per insuflar aire i acabar amb tu que discrimines i exclous.

No és qüestió d’un fet, sinó d’una successió d’aquests

 




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter