Arxius de màscares | Diari La República Checa

REDACCIÓ7 Agost, 2020
jesus_arjona-1280x853.jpg

“A la nostra vida tenim molts enemics. Per a tu, qui és l’enemic?”

Segurament amb aquesta frase molts hauran pensat o posat nom i cara a aquests enemics, però realment en tenim més dels que no podem posar cara i ulls, que dels que en tenen. Normalment no pensem en ells, però hi són i viuen amagats en nosaltres.

Existeixen una sèrie d’enemics que no controlem, i que possiblement són els més perillosos per nosaltres, es troben al nostre dia a dia com la demagògia, la discriminació d’origen, la discriminació de pensament, la xenofòbia, les oligarquies, la maldat, la malaltia… i també l’amor.

És curiós que hagi dit “l’amor”, veritat? Realment si miréssim i comparéssim la quantitat de coses dolentes que ha fet l’amor, és molt més gran de les que ha fet la mort. Qui ho diria? I és que quan l’amor falla i cau, moltes relacions es trenquen per sempre, i no cal que sigui una relació d’amor de parella, també d’amistat o familiar, quan l’amor arriba, trenca. Oblidant el que han sigut i el que s’han estimat per tornar-se enemics, el sentiment que sentien esdevé el seu principal mal.

Avui us presento una obra per la que tothom té una apreciació molt diferent, ja que sembla un extraterrestre i provoca incomoditat, com si fos us enemic forà, els hi fa por, i la veritat és que és una obra a la qual hauríem de tenir un estima especial. Es tracta d’una màscara casc dels Yoruba de Nigèria, que rep el nom de “Egungun Agobori”, representa la mare suprema, el ser més pur i respectat de tots, el gran esperit de la natura i la vida.

Aquesta màscara i l’amor tenen molt en comú, ja que tenen una relació antagònica que les torna molt properes una de l’altra, no creieu? La màscara és agressiva i dóna una impressió dolenta a tothom, però esdevé quelcom molt positiu per la societat; en canvi l’altre, dolç i bonic per fora, pot esdevenir el pitjor dels mals sons de qualsevol persona que ha estimat o estima i pot provocar més pèrdues que cap altre mal.

“Quan l’amor es posa entre nosaltres, ens pot arribar a destruir.”

 

PD: Podeu veure aquesta obra a l’exposició “Onye Obia: l’home vermell a l’Àfrica” al Museu de la Mar de l’Ebre de Sant carles de la Ràpita fins al 30 d’Agost.

 


REDACCIÓ23 Juliol, 2020
jesus_arjonajuliol.jpg

Què és tribal? És quelcom que prové d’un lloc estrany? Exòtic? I fora del nostre territori?

La utilització de les paraules que fem servir és molt important i, per comprendre tota la paraula, s’haurien d’analitzar tots els seus possibles significats i les seves variants, un fet que potser és molt difícil per a poder dominar totes les paraules. Avui us vull explicar què vol dir una paraula molt difícil per a mi: “tribal”.

Allò que és tribal és quelcom que esdevé identificatiu d’un lloc, quelcom que caracteritza una cultura o poble, sigui d’on sigui i que en alguns moments també dóna lloc a una identitat. Moltes vegades la paraula tribal produeix una sensació en la gent com quelcom forà i que en cap moment podria ser del nostre territori, com quelcom primitiu en un sentit pejoratiu.

A casa nostra tenim un important art tribal i que tothom coneix. Tenim els castells, les sardanes, el flamenc… O és que aquests elements no són identitaris ni característics d’un lloc? Al nostre territori la gent s’ajuda i s’uneix per realitzar quelcom, com ho fem amb els castells; també ens ajuntem i amb passos molt mesurats vivim la festa, com a les sardanes; i som gent amb molt de sentiment, que ens estimem entre nosaltres i volem mostrar si estem bé o tenim dolor, com al flamenc.

Avui us ensenyo una obra molt interessant, es tracta d’una maternitat dels Yoruba de Nigèria, una mare suprema, realitzada amb la tècnica de la cera perduda, fet que la fa extraordinària, ja que en tota la seva estructura no té cap soldadura.

Aquesta obra, d’art tribal, és un gran exemple d’identitat pels pobles nigerians i també podria englobar els africans, ja que al seu centre tenim una mare amb unes característiques físiques de reina, que amamanta un nadó; a la seva esquena té un altre nadó, envoltada de gent que l’honora i venera. Aquesta imatge ens dóna una idea de la importància que té per a la societat tribal i la cultura dels pobles la figura d’elles; creadores de vida i protectores de la natura.

Si voleu gaudir d’aquesta obra, la podreu veure a l’exposició “Onye Obia: l’home vermell a l’Àfrica” al Museu de la Mar de l’Ebre a Sant Carles de la Ràpita fins al 30 d’agost.

 


REDACCIÓ7 Juliol, 2020
jesus_arjona.jpg

Jesús Arjona Muñoz, jove col·leccionista, promotor i comissari d’art tribal africà va inaugurar, aquest passat divendres dia 3 al Museu de la Mar de l’Ebre de Sant Carles de la Ràpita, l’exposició “Onye Obia: l’home vermell a l’Àfrica“. Avui hem pogut parlar amb ell per fer-li unes preguntes sobre aquesta mostra.

Jesús Arjona durant l’exposició

Explica’ns què podrem trobar en aquesta exposició?
Onye Obia: l’home vermell a l’Àfrica” és una mostra que parla sobre com la mar va ser influència dins de la cultura, tradició i art tradicional africà. Explica com aquesta va ser una font de primera matèria per la realització de les obres, o bé com va esdevenir la via de comunicació per la qual es va produir la colonització i les conseqüències que aquesta va generar.

A l’exposició trobareu diverses temàtiques que il·lustren aquesta relació entre la mar i l’art, però també podreu veure una sèrie d’obres de pobles que es troben a la costa occidental africana com els Yoruba, Ibibio, Ashanti, Ewe…

I el seu títol, què significa?
El títol és quelcom molt significatiu en aquesta mostra, ja que la primera part “Onye Obia” és en llengua Igbo (Nigèria), persona estrangera, o bé colonitzador. La segona part, es refereix a com en alguns pobles de la costa representen als occidentals pintant-los de vermell.

Les obres són totes teves o hi ha d’altres procedències?
Hi ha una gran part d’obres procedent de la meva col·lecció, la majoria, no obstant això, hi ha obres d’altres col·leccions, com la d’Enric Benaiges, Antonio Luque, Eduard Virgili i una última col·lecció privada.

Quines obres destacaries?
Podreu contemplar importants obres dels Yoruba de Nigèria, com una màscara “Egungun Agobori” o bé una màscara “Gelede”; un generós conjunt d’obres Ewe de Ghana, que procedien anteriorment d’una de les col·leccions més importants d’Europa d’aquest art; una important selecció d’obres utilitzades com a elements de canvi, a més d’un seguit d’obres dels pobles Akan de Ghana, de les que destaco una Akuba del segle XIX anterior a l’ablació al territori i una bandera Asafo dels Fante de Ghana.

Després del confinament, com t’has sentit fent un acte d’inauguració?
La inauguració va ser totalment un èxit ja que l’assistència a l’acte, donat els aforaments, va ser del 90% fet que m’omple de joia. Podem veure un renaixement de la cultura que tant feia falta, ha sigut tot un plaer encetar un dels primers actes que es feien a Sant Carles de la Ràpita. A més, la mostra, ha sigut rebuda amb els braços oberts tant per la població com pel Museu de la Mar de l’Ebre i per l’Ajuntament de Sant Carles de la Ràpita, ja que amb els pocs dies que porta oberta ha obtingut moltes felicitacions.

Aquesta és la teva sisena exposició, que significa això per a tu?
Sempre és un plaer exposar, a més si és en un museu, i més en un espai tan interessant com el Museu de la Mar de l’Ebre. Crec que en aquest moment,  actes així fan reviure la nostra societat per poder tornar a la “normalitat”.

D’altra banda vull destacar la importància de realitzar esdeveniments per part de l’administració pública que parlin sobre altres cultures, ja que en la societat tan global que tenim necessitem que tothom se senti identificat, integrat i part del sistema. Aquesta mostra que parla sobre els diferents pobles africans, de la història i de l’impacte que va tenir occident al continent és quelcom que esdevé necessari.

Fins quan podrem anar a visitar l’exposició?
Estarà oberta fins al 30 d’Agost al Museu de la Mar de l’Ebre de Sant Carles de la Ràpita en el seu horari habitual i l’entrada és gratuïta.

Horari del museu: de dimecres a diumenge (11-14:30h i de 17:30-20:30h)

 


REDACCIÓ9 Juny, 2020
jesus_2-1280x853.jpg

Tanco els ulls, miro al cel i agafo aire, respiro. Hi ha gent que ja no podrà tornar a agafar mai, un aire que se’ls hi ha negat pel seu naixement. Sel’s hi nega la vida.

“Respira amic, germà respira!”

Els nostres amics, veïns, parelles, cosins negres o afros han estat discriminats des de fa molt de temps, no sols als EUA sinó també a terres occidentals, potser no sempre es graven aquestes circumstàncies, però la violència és quelcom que aquesta població ha d’afrontar en el seu dia a dia, moltes vegades aquesta agressió no és física ni visible.

Un fet tan simple com respirar se li va negar a un noi per part d’un presumpte policia, que li va costar la vida, sí, aquella acció que fem sense pensar i que és un dret fonamental de la vida humana, ja que sense ella no hi ha vida. Això és el que es va negar, la vida.

Des d’avui us poso aquesta manxa dels Chokwe d’Angola, utilitzat pels ferrers de l’ètnia per a forjar el ferro a la disposició de la lluita racial, discriminativa i en contra de la vida. Amb ell podrem seguir penetrant aire als pulmons de la nostra lluita, podrem agitar els vents perquè tothom sàpiga el què passa, podrem vèncer l’enemic que més enllà del racisme és la maldat.

Una manxa que amb la seva forma, és símbol de com hauria d’estar el nostre món, unit front l’enemic, davant aquell que vol fer-nos mal, dos grans cercles amb infinita força que s’uneixen per fer pinya, per moure el vent, per fer costat, per insuflar aire i acabar amb tu que discrimines i exclous.

No és qüestió d’un fet, sinó d’una successió d’aquests

 


REDACCIÓ28 Maig, 2020
jesus_arjona-1-1280x826.jpg

Sobreproducció industrial, fum, gasos, cotxes, plàstics, despesa alimentària, explotació de la flora i la fauna, capitalisme… canvi climàtic.

Com bé tots sabem, però no entenem, l’ésser humà està produint una quantitat de contaminació immensament desproporcionada, no ens adonem de la quantitat de despeses que produeix la societat occidental en detriment de la natura i de la Terra.

Quantes ampolles d’aigua i llaunes de refresc gastem al llarg d’una setmana? Quants viatges fem en cotxe? Quants guants i mascaretes utilitzem avui dia? Tot això que sembla que desaparegui de la nostra vida una vegada ho llencem no marxa mai, es queda a la nostra vida per sempre, ja que la nostra vida és a la Terra i aquest producte que anomenem brossa es queda aquí per sempre.

Segurament aquest tema és quelcom que no té res a veure amb l’art, segurament mai ho pensaríem en un entorn social general, no obstant això, hi té molt a veure, tant que aquest canvi climàtic podria afectar a la manera de fer art, de fet, en alguns llocs ja ho ha fet.

Avui us presento una màscara dels Gurunsi o Winiama de Burkina Faso, feta amb una fusta procedent de les terres burkineses que es caracteritza per ser una fusta amb pes i densa, una veritable meravella a la vegada que una obra molt imponent

Veiem com artistes de molts llocs del món estan utilitzant aquests residus per a incorporar-los a les seves obres, això no és nou… Però què passarà quan les tradicions i cultures desapareguin per aquest motiu? Quan aquestes no es puguin desenvolupar per què no tenen els mitjans necessaris per a produir-se? Alguns ja ho estan veient…

Avui us presento una màscara dels Gurunsi o Winiama de Burkina Faso, feta amb una fusta procedent de les terres burkineses que es caracteritza per ser una fusta amb pes i densa, una veritable meravella a la vegada que una obra molt imponent. És una màscara temerària, que amb el seu aspecte temerari, amb una dentadura i dimensió considerable, semblant a una hiena vol espantar la maldat, els èssers que causen desgràcies i provoquen inestabilitat al poble, a més aquesta peça materialitza un esperit d’animal sagrat pels Gurunsi. Però què passa quan aquesta maldat no prové d’un èsser sobre natural, ni un enemic directe? Què passa quan tu mateix ets l’enemic? Et destrueixes a tu mateix?

Què passarà quan aquests pobles que fan obres fetes amb fusta per simbolitzar els seus deus no tinguin aquest recurs i es quedin sense poder fer els seus rituals? Aquests desapareixeran per sempre o hauran d’adaptar centenars d’anys de producció artística als recursos que tenen.

Estem disposats per perdre riquesa humana i cultural? Canviarem la tradició i la cultura dels pobles per seguir aquest camí? Sembla que aquesta qüestió de la contaminació i del canvi climàtic sigui quelcom dels “progres” o d’uns “friquis” obsessionats, però no és així, ja està aquí des de fa temps, i junt amb la globalització, està causant els primers canvis a cultures tradicionals d’arreu del món, transformant la seva vida, els seus costums i el seu art.

“A veure si ho entens ja!”

 

 


REDACCIÓ6 Maig, 2020
jesus_-1280x827.jpg

Parelles separades, amics a molta distància, famílies que viuen al mateix poble però no es poden veure, nous amors que no es poden trobar, amistats que potser es perdran en l’oblit…

Aquests dies estic donant molta importància a les relacions interpersonals i potser per aquesta raó m’he qüestionat el seu origen i per buscar-lo he anat a les representacions que l’art tribal del continent africà fa. Segurament la visió general que hi ha sobre aquest tipus d’art són obres úniques i simples, no obstant no hem d’oblidar que aquestes formen part d’un culte i que han arribat a occident a causa de la separació d’aquestes del seu origen, però al seu context formarien part d’un conjunt.

No obstant aquesta circumstància, moltes obres que es presenten en parella es mantenen, perquè es mostren unides entre elles o bé perquè s’han mantingut unides en el transcurs de la seva història. Normalment acostumen a ser obres que es vinculen amb rituals de divinació, sort o bé fecunditat. I no únicament representen humans, sinó que també es poden interrelacionar amb animals o amb abstraccions.

El significat d’aquest petit conjunt escultòric en bronze implica quelcom molt més profund del que pensem; la força de l’amor, i de la unió de les persones

Avui us vull presentar una obra dels Lobi de Burkina Faso utilitzada per a divinacions de petites dimensions i elaborada amb bronze a través de la tècnica de la cera perduda. Aquesta representa a un home i a una dona asseguts un al costat de l’altre amb els seus atributs sexuals. No mostren cap interacció entre elles però el fet d’estar unides per un mateix bloc fa que pensem que ho són, mostra una realitat humana, en aquest cas, una parella convencional, no obstant això, també engloben parelles que poden estar formades per dues dones o dos homes, encara que aquesta situació no es pugui ni pensar en societat tribal.

El significat d’aquest petit conjunt escultòric en bronze implica quelcom molt més profund del que pensem; la força de l’amor, i de la unió de les persones, sent aquestes un dels símbols amb més força del continent per a invocar els poderosos esperits o bé per representar-los, ja que la unió d’individus és la força, la fertilitat i el futur.

Encara que estem separats no ens hem d’oblidar de les relacions interpersonals que teniem abans d’aquesta situació, quan les circumstàncies ho permeti. La seva desaparició implicarà també la nostra.

“Amb bona companyia tot és millor”

 

 


REDACCIÓ28 Abril, 2020
jesus-arjona.jpg

La influència, devia ser tan gran que inclús en alguns llocs van realitzar figures que representaven aquells que van ser, d’alguna manera, també els seus herois

Aquesta situació que vivim ens ha fet valorar molt als nostres sanitaris, entre altres figures imprescindibles aquests dies. Es fan infinitat de mencions i homenatges al seu treball, començant amb l’aplaudiment uníson de tota Europa a la seva tasca i acabant amb els agraïments dels veïns a les portes de les seves cases.

Sanitaris que arriben a casa i no poden saludar als seus, no viuen tranquils, sense saber quan podran tornar a veure la seva família com abans, quan podran tocar-los.

No obstant això, sembla que la seva importància hagi vingut del cel com quelcom nou, que ara la figura més emblemàtica, la millor, sigui aquesta, com si ara per fer aquests honors haguéssim fet el gran descobriment: “la importància dels sanitaris pels humans”.

Avui, porto a la mà una obra que representa un metge coló, unes obres que es fan de cara als turistes però que tenen la seva antiguitat anterior als anys seixanta. Aquestes obres es fan principalment utilitzant els estils de Costa de Marfil, encara que no es pugui definir molt bé la seva ètnia, podríem emmarcar-lo en estil coló Baulé.

Quantes figures de metges trobeu a l’antiga Grècia o Roma? I a l’art contemporani? Doneu-vos resposta vosaltres mateixos

Entre les representacions que podem trobar en aquestes figures hi ha policies, dones amb vestits lluents, homes amb americanes, persones grasses, metges… Tots vinguts i representant colons, persones que tot i la maldat i els retrocessos que van provocar al continent van haver de produir quelcom bo per tal que els volguessin representar. Potser, amb ells també es fa un petit homenatge a aquestes professions com a vitals.

Quantes figures de metges trobeu a l’antiga Grècia o Roma? I a l’art contemporani? Doneu-vos resposta vosaltres mateixos. Com bé he dit en altres escrits, en molts llocs del continent africà, en societat tribal, la medicina és propietat del xaman o feticheur del poblat que mitjançant la comunicació amb els esperits, amb divinació i utilitzant herbes medicinals administra una cura pels problemes de salut de l’individu que els visita. L’arribada de l’occidental va produir canvis en aquesta situació amb la introducció de la figura del metge (científic), però la pràctica tradicional no es va abandonar.

Actualment al continent la medicina tradicional és la més practicada, ja que tenen total confiança en els ancestres i esperits, no obstant això, existeixen hospitals amb metges com els que nosaltres coneixem, però no són els més consultats, donada la seva escassetat.

Quan creus que tu has anat i tornat, hi ha altres que jo ho han fet cinc vegades

 


REDACCIÓ7 Abril, 2020
jesus__Arjona.jpg

Sense cara per ser considerat, sense peus per poder-se moure… Però amb mans llestes per treballar i ser utilitzades.

Sembla que Àfrica mai deixarà de ser un lloc esclavista i d’explotació pels occidentals, qui ja des del s. XIV van veure aquest i el continent americà com un lloc per treure profit, en un començament aquest profit va ser únicament material, però a poc a poc es van engrescar per generar un mercat de persones, ja que la seva empresa consistia a vendre i comprar persones per utilitzar-les com a mà d’obra, per ser esclaus.

Avui dia estem vivint una situació on algunes potències que en èpoques de la colonització van provocar grans fractures al continent africà pensen que aquelles terres segueixen sent seves, i que poden plantejar-se el fet d’utilitzar aquelles persones com a números generadors d’estadístiques… és a dir que consideren aquell continent un laboratori.

No, així no!

L’obra que avui us presento és curiosa, ja que el temps ha jugat un paper molt important en la seva excepcionalitat.

Es tracta d’un fragment d’Alo Alo dels Betsileos de l’illa de Madagascar, aquests pobles van rebre influències que es veuen a les seves escultures que provenien d’Indonèsia, Aràbia i, òbviament, del continent africà.

Aquesta obra formaria part d’una gran escultura que se situaria damunt de la tomba d’una persona i que simbolitzaria aspectes quotidians o vitals de la persona difunta. En aquestes tombes les persones del poble realitzarien sacrificis i honors en commemoració de l’esperit de la persona.

És un gran exemple, tot i la seva poca qualitat artística o estilística, ja que el temps ha produït una sèrie de modificacions a la talla que la tornen una gran icona del que la societat africana ha viscut i viu avui dia. Un poble que sembla que per occident no tingui identitat, que no tingui cara; que no tingui possibilitats de cap mena, que no tingui peus; però això si, com sempre ha passat, que tingui mans que puguin produir benefici pels occidentals.

Crec que des de la colonització, encara que les generacions canviïn, a occident hi segueixen governant polítiques que s’haurien de considerar colonials.

“I quan creus que tot ha acabat, després d’un temps, tornen a sortir els dimonis”

 


REDACCIÓ10 Març, 2020
jesus_arjona-1280x853.jpg

Avui us vull parlar d’un art tribal que pren forma i que es materialitza als cossos humans, es tracta dels tatuatges. Actualment quan pensem en un tatuatge se’ns posa a la ment un “dibuix” a la pell fet amb tinta, que té un sentit de record, bé purament estètic o fins i tot m’atreviria a dir esnob. No obstant els tatuatges en el seu origen, fa milers d’anys tenien propietats rituals o també de curació, ho consideraven com una tècnica per curar malalties.

En moltes cultures els tatuatges han esdevingut marques tribals, símbols identitaris del poble i també indicadors socials i d’estatus. A tots els llocs del món quan es feien els tatuatges era un moment o una circumstància ritual, mística i sagrada que anava vinculada al món dels esperits i ancestres.

A l’Àfrica però, els tatuatges que trobem són molt diferents dels altres llocs del món. I la seva diferencia cau, en la forma de fer-los. Segurament aquesta forma de fer i de portar els tatuatges de molts pobles africans és quelcom que a nosaltres ens horroritza i pensem que és una bogeria, això no obstant, és la seva cultura i la seva manera de fer. Ells es provoquen ferides perquè esdevinguin queloides fent símbols i dibuixos geomètrics, aquests tatuatges és coneixem com a escarificacions.

El moment del tatuatge, acostuma a estar vinculat a un ritual de pas, com la iniciació, però també es fan en cerimònies estrictament per fer escarificacions. Els nens i nenes molt joves són marcats perquè sempre estiguin vinculats a la seva ètnia, al seu poble i als seus pares.

“Nosaltres també ens marquem així, però d’una forma molt diferent: no a la pell, sinó a l’esperit”

Aquestes ferides les fan persones dedicades exclusivament a fer escarificacions, amb uns petits ganivets que són d’ús exclusiu per aquestes feines, no obstant també se sap que es fan escarificacions avui dia amb fulles per afaitar. Moltes obres de les quals us presento setmanalment acostumen a portar escarificacions bé al cos o a la cara que esdevenen símbols identitaris de l’ètnia i d’estètica ritual.

El dia de l’escarificació per a un nen o nena hauria de ser un dels moments més horrorosos de la seva vida, ja que rodejat de la gent del seu poblat, el marcarien i feririen la cara i el cos, deixant-lo sagnar i amb les ferides obertes. Tot per ser de la comunitat.

“Qui ens fa més mal? Els de casa o els de fora?”

 


REDACCIÓ11 Febrer, 2020
jesus_arjona2.jpg

Què? Has obert aquesta pàgina per veure un home maquillat? Has obert aquest escrit per riure-te’n? Si és així, t’ho explicaré qui ets.

Moltes de les frases que utilitzem porten missatges d’odi, missatges que sense adonar-nos poden fer mal si els analitzem profundament, però no només això, sinó que també pot fer molt de mal com les utilitzem i perquè.

“Qué nenaza!”

“No siguis una nena, espavila!”

“Si fossis un home, això no passaria!”

Què?!

Us heu adonat que associem el femení a quelcom dolent, feble, que no desitgem per nosaltres… diferent dels que sou “forts”. Sí, parlo de vosaltres, els que heu vingut a riure. Sabeu? Hi ha estudis que diuen que el llindar del dolor de les dones és 10 vegades superior al dels homes… I seguim pensant que elles són les febles…

“Ja m’agradaria a mi ser la meitat que la meva àvia o mare”

Avui trenco una llança per aquelles dones fortes, per aquelles que lluiten i que no se senten representades per missatges com aquests que desmereixen la seva figura.

No obstant això en moltes societats, per tenir una importància considerable dins de la societat has de tenir l’atribut masculí, un penis. L’obra que us presento és la representació d’aquest òrgan reproductor, pertany als Kapsiki del Camerun i el porten les dones més ancianes del poblat.

Aquest és un símbol de poder per a elles, ja que amb ell poden entrar a les reunions d’homes, tenir paraula, opinar i votar. Creieu que cal tenir penis per poder parlar?

Rebutjo aquesta idea dels Kapsiki, és una tradició, o un costum però sense raó, no respon als paràmetres socials que actualment volem pel nostre món. No obstant això, em sembla pitjor la idea que es qualifiqui de feble i es menystingui la dona amb les idees que mostrem en el nostre llenguatge, i que per ofendre, s’hagi d’utilitzar una referència al que és femení, com si elles fossin dolentes. A vegades, la violència no es troba en els fets, sinó en les paraules.

Creieu que jo, necessitaria de pintar-me la cara per entrar a una reunió de dones?

Encara que per molts cercles, la utilització de les coses femenines fora del seu àmbit és normal, hi ha molts altres que ho consideren ofensa, atac i no natural, a aquest els hi pregunto avui, no va ser una fèmina qui us va donar la vida? Llavors, com les podeu menysprear?

 




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter