REDACCIÓ24 Octubre, 2020
Avui us vull fer una reflexió entorn d’un dels gestos més bonics que tenim els humans: el somriure. Per mi és un gest complicat, ja que transmet complicitat i felicitat, no obstant això, també hipocresia, maldat i mentida. Acostumem a riure per tot, sigui bo o dolent, sigui del nostre gust o no…
Normalment és per incomoditat, o per satisfer a algú que està al nostre voltant, per no sentir-nos fora d’allò que anomenem “normal”. No ho entenc. He viscut moments on un fet no era per riure, ja que la integritat d’una persona o bé quelcom dolent per a ella estava en joc, i hi havia gent rient, inclús jo ho he fet. A això avui li dic prou!
Rient del que és negatiu, de situacions amb les quals no estem d’acord, contribuïm a la perpetuació d’aquella situació o bé a la seva afirmació o acceptació. Per què he de riure per tot? I si no estic content? I si no tinc un bon dia? Prefereixo estar callat, o bé mostrar realment el que sento, si hi ha quelcom que no m’agrada ho hauria de dir i si allò fa mal o perjudica a algú, ho hauria de fer amb més contundència. Si el dia no m’acompanya, com he dit en altres moments, també ho hauria de mostrar per poder solucionar-ho.
Com diu la canço “La Llorona” de la gran Chavela Vargas; “No creas que porque canto, tengo el corazón alegre”.
Avui us presento una obra que personalment em té fascinat i tothom qui l’ha vist diu que té una expressió meravellosa. Es tracta d’una titella de Mali, de la que no puc definir exactament l’ètnia però està entre els pobles Bozo, Bamana o Marka. Porta els braços articulats ja que abans el seu cos estaría format per un vestit de tela que actualment s’ha perdut; mostra signes de pintura verda, vermella i platejada, símbols típics de la zona per aquestes obres que els hi donen molta identitat, però que en aquest cas s’han perdut; a més, porta unes dents metàl·liques que sembla que somriguin.
Són utilitzades per fer riure a la gent, però ho fan amb to satíric, fent burla. No són utilitzades per una cerimònia tan sacra com el ball de les màscares o un ritual de divinació, no obstant això, formen part de la tradició religiosa del poble i també són considerades sagrades.
Us faig una pregunta: quina sensació us transmet l’obra? Què us està dient? En el meu cas penso que m’està amenaçant, m’està agredint visualment, em diu que “què em passa?” però porta un somriure que amaga aquesta amenaça i que la fa dolça i simpàtica, m’enganya.
Atenció! Amb això no vull dir que tothom enganyi amb el somriure, però de vegades, no és tan sincer com voldríem.
PUBLICITAT
Parlo de l’ablació femenina. Hi ha llocs on actualment s’està treballant molt fortament per la seva eliminació i alguns països ja han aconseguit la persecució i la pena de presó per qui la practiqui, no obstant hi ha llocs on, encara que hi hagi aquestes penes, es continua practicant.
Avui us presento una obra que té una vinculació molt important amb aquest fet, es tracta d’una Akuaba dels Ashanti de Ghana anterior a l’entrada dels musulmans al país (1920-1930) i a la imposició de l’ablació. Ella presenta en la talla els òrgans reproductors femenins i el clítoris, fet molt poc freqüent. És una obra que utilitzen les nenes com a nina de fertilitat, cuidant-la com si fos un nadó.
No obstant això, també ens trobem d’altres escuts que no es materialitzen, no es poden tocar, però que existeixen ja des de fa molt de temps, com és el cas d’escuts polítics, de l’edat, de classe social, econòmics… i sembla que també de procedència de la persona en qüestió, sobrepassant quelcom nacional davant del valor de la vida humana i els seus drets.
Aquest programa, amb un total de 8 capítols, ha viatjat per tota Catalunya visitant espais on els protagonistes se senten identificats… A Tarragona, el capítol que van dedicar a la meva persona es va gravar a l’Espai Nautilus, ubicat al Carrer Reding, 9. No obstant també vam rodar al Club de Tenis Tarragona, al Tinglado 1 del Port de Tarragona i a la Pineda.
En aquest capítol, que comparteixo amb el César Marcos, es poden descobrir algunes de les meves parts menys públiques i moltes de les històries vitals que han marcat el transcurs de la meva vida. A més a més es poden veure un gran nombre d’obres de la meva col·lecció: entre elles… la meva primera màscara, la qual vaig adquirir quan tenia només 9 anys.
El poder és una eina que ens pot fer el mateix que fa un ganivet: ens pot ajudar en el nostre dia a dia amb els aliments i per tant donar-nos menjar; però també es pot fer un mal ús, ens pot convertir en la seva víctima, provocant-nos greus ferides o bé acabar amb nosaltres.
Alguna vegada heu vist un governador occidental en públic afectat per qualsevol malaltia o amb símptomes d’haver patit un entrebanc de salut? És més, en moltes civilitzacions el governador és un ésser que toca la divinitat i que no pot estar afectat per res del terrenal. Havent dit això ara ho comparo amb la màscara que avui us he presentat, una màscara amb una presència molt imponent i que no deixa a ningú indiferent. Ella presenta cicatrius fruit del pas del temps, símbol d’estatus per a la societat Songye i simbolitza a un governador o una força de poder pels Songye. Igual que els nostres governadors… amb camises, vestits d’home, cotxes, cases de primera categoria, amb uns sous no terrenals… amb un munt de privilegis, però sense cap obligació, ja que, no governen, mal governen.
