REDACCIÓ12 Agost, 2019
Un noi arriba a l’aeroport del Prat des de Roma (Itàlia). Ha agafat el vol amb tres hores de retard i arriba acalorat i cansat. Abans de sortir a recollir la maleta, una jove se li acosta i li allarga una targeta. La gira i hi llegeix: “Retards, cancel·lacions, overbooking, equipatge. Tens dret a fins a 600 euros d’indemnització”. Si hi truca, es trobarà amb la veu d’una de les assessores d’aerolínies de la plataforma Reclamador, que aquest estiu ha fet l’agost amb el caos de Vueling, tal com reconeix el seu conseller delegat, Pablo Rabanal.
“Hem tingut 90.000 clients en quatre anys, però durant el juliol hem assolit el màxim record amb 7.000 clients en un sol mes”, assenyala. Rabanal creu que encara són pocs. Segons aquesta plataforma, 118.000 passatgers afectats per Vueling poden haver reclamat una indemnització. “La gent desconeix que hi ha una normativa que els protegeix, i les aerolínies se n’aprofiten”, afegeix.
Tot va començar el 2004, quan la Comissió Europea va decidir regular tot un seguit de males pràctiques àmpliament esteses en el sector i que sempre perjudicaven el consumidor. Una d’aquestes pràctiques eren les cancel·lacions per “capritx”. “Si una companyia tenia tres vols al dia i al del matí i al del migdia hi havia poca gent, els cancel·lava i posava tots els viatgers a la nit”, il·lustra Rabanal.
La Comissió Europea va començar a establir indemnitzacions per evitar aquestes pràctiques. Si el vol era de curta distància, per exemple, l’usuari tenia dret a 250 euros d’indemnització; si el vol era de mitjana distància, a 400, i si era de llarga, a 600. Aviat, moltes veus van queixar-se que els retards eren igual o pitjors que les cancel·lacions, però era un tema difícil de regular. “En quin nombre d’hores s’establia que el dany d’un retard era igual a una cancel·lació? Els jutges del Tribunal de Justícia de la UE van establir el límit en les tres hores”, diu Rabanal.
Més retards que cancel·lacions
Més endavant, la resolució es va reforçar arran de la demanda d’una advocada austríaca, Friederike Wallentin-Hermann, que havia patit retards i ho va denunciar. “Li van tocar tant els nassos que ho va lluitar fins al final”, explica el conseller delegat de Reclamador. “El cas va establir un precedent, el que s’anomena jurisprudència, que a la practica té la mateixa validesa que una normativa. Des d’aleshores és més fàcil ser indemnitzat pels retards de les aerolínies”, afegeix.
A les companyies, però, no els interessa gaire que la gent se n’assabenti. “I a Aena no li interessa posar el dit a l’ull a les aerolínies. A nosaltres no ens deixen ni posar una tanca de publicitat a l’aeroport. És de república bananera”, fa. La jurisprudència que va establir l’advocada, en canvi, sí que va emprenyar les aerolínies.
“Per què els molesta tant que es regulin els retards? Perquè n’hi ha més que cancel·lacions”, il·lustra Rabanal. Cada any, la Comissió Europea rep pressions per desregular-los. “Es bloqueja per diferents motius, un és l’oposició del Parlament Europeu, que és més pro consumidors que ells. He vist esborranys esgarrifosos, amb propostes de llei en què proposen que en comptes de 3 hores la indemnització sigui a partir de les 12”, diu Rabanal, que assegura que cada vegada hi ha més empreses que, com ells, es dediquen a demandar les aerolínies. Refundair, Populetic o Refund en són unes quantes, i aquest estiu també han tingut feina amb Vueling.
