29. Març 2024

Arxius de lluis badia | Diari La República Checa

REDACCIÓ18 Abril, 2020

Sóc dels convençuts que, malgrat la manca d’informació al respecte, formem part d’un entramat d’interessos on tot ve condicionat en funció de les conveniències particulars d’una mínima part de la ciutadania global, que és qui decideix en cada moment, qualsevol qüestió de transcendència mundial.

Ja sé que el tema en si mateix és evident, una altra cosa és que siguem, conscients o no, del que suposa aquest marc de funcionament i quines són les conseqüències, respecte al nostre model de vida o supervivència, de present i futur.

Segurament el fàcil és oblidar el que esmento, perquè les explicacions al respecte, es fan difícils, i en massa ocasions properes a la incomprensió des d’una lògica que ens agradaria, però que no és la que conforma la realitat.

Fins avui podríem pensar que, malgrat tot, el tema era lluny del nostre fer diari, i que les possibles conseqüències per cadascú de nosaltres, quedaven aparcades en funció d’una situació que es podria conèixer com la “nostra pertinença al primer món”, però cada cop això queda més difuminat, i més aviat que tard, podem veure com la nostra “pretesa seguretat” es veurà assaltada per una “precarietat global” descontrolada.

Si entrem en els fets concrets que incidiran en tot el que em refereixo, podem esmentar alguns d’emblemàtics i de presència mediàtica diària als mitjans de comunicació; així “la guerra comercial USA-XINA”, és una situació gravíssima que comportarà inseguretat en el camp econòmic; la implantació “d’aranzels d’USA cap a Europa”, és un altre fet que ja va directe sobre els nostres mercats agraris, molt massacrats en els darrers temps; per no oblidar l’evident “preguerra permanent de l’Orient Mitjà” amb repercussió directa sobre el preu del cru, ara aparcat fins a acabar la transició sanitària que ens envolta; també “el conflicte a Turquia i la sortida d’USA dels terrenys curds”, comportarà amenaces migratòries a valorar en la seva justa mesura, i en definitiva, no oblidem el “Brexit” que no per més parlat, minorarà els mals presagis que s’anuncien. Per tant tot el que refereixo ens incidirà clarament, no solament a nivell econòmic, sinó també en altres besants de la nostra vida diària, que entrarà en dubte permanent de futur, i on la inseguretat i la precarietat, ens donaran la benvinguda a un nou model pitjor que el viscut fins avui. Ara bé, el tema que ens ocupa en aquests moments, i que ens té a tots paralitzats, independentment de lloc on vivim, la feina que fem, la situació patrimonial o l’estat de salut, comporta, encara més, que aquesta globalització sigui un fet inapel·lable amb conseqüències imprevisibles en funció de la resolució o no del fet sanitari.

Davant “la pel·lícula” que poso de manifest, el lògic és que es fessin els esforços per explicar realment el que està passant, i com incidirà a casa nostra, i després ser capaços de dissenyar estratègies, amb el màxim suport social per fer front al que ve, des de la cohesió i el seny; malgrat la lògica, el que tenim és un descontrol absolut, amb uns lideratges polítics solament preocupats per la seva capacitat de conquerir suports electorals a qualsevol preu i garantir-se parcel·les de poder, encara que en massa ocasions s’amaga allò que es pensa fer amb aquest suposat “govern”, en cas d’assolir-lo electoralment. Ja sé que el fàcil és “parlar i parlar” de bajanades puntuals sense entrar en el fons del problema, pensant que ja després es prendran les mesures que calguin, amb tot el que això suposa d’aprofundiment de la incapacitat de fixar propostes per demà. Assistim a una lluita electoral irreal, malgrat tot, on només es fan “discursos”, que res tenen a veure en el que preocupa a la ciutadania, i el que és més greu, es difumina, sense cap rubor, un demà ple d’incògnites que s’haurien d’explicar de manera àmplia, per evitar un model inassumible, però que ens “envairà” sense cap capacitat de donar respostes acurades.

Seria lògic abordar des del seny i la responsabilitat de la discussió clara i transparent de la situació global i la transcendència, directa o indirecta, al nostre model, avui encara envejable i amb capacitat de resposta; per tant, la irresponsabilitat que plana i que ens fa deixar de costat totes les variables exposades, no és un bon camí pel qual transitar, ja que la conseqüència final només serà la garantia d’una negativitat evident que solament podrà superar-se des del diàleg obert, on segurament, del que s’haurà de parlar no sigui agradable; la renúncia imposada a drets, cosa que succeirà, hauria de comportar una tàctica planificada que almenys doni esperança a una societat, que si bé pot veure el que s’anuncia, segueix pensant que encara és molt lluny, en un exercici d'”oblit intencionat” potenciat per una opció mediàtica que el que vol és allargar la situació, encara que això suposi dosis de fatalisme anunciat sense límits.

Lluís BADIA
Advocat

PUBLICITAT


REDACCIÓ23 Març, 2020

Segurament, en ocasions, podem pensar que formen part del públic assistent a una gran obra teatral, on són altres els que interpreten els seus papers en funció d’un guió preestablert i que un cop acaba la representació tornarem cap a casa per seguir amb la nostra vida diària, aliens a tot el que es va “exposar” en la proposta escènica  a la que vam acudir com mers espectadors.

Certament el tema és difícil d’entendre, especialment respecte de la incidència del que es parla a la “novel·la” i la pròpia realitat de cadascun de nosaltres, però ens agradi o no, ho entenguem o no, la crua realitat ens demostra que tots som “artistes secundaris” del gran espectable global on som part inexcusable.

Podem pensar que, en tot cas, com ciutadans gaudim d’uns privilegis i uns drets, si bé els mateixos venen condicionats per una realitat objectiva en funció del nostre lloc de naixement, de la nostra família, de la nostra educació i, fins i tot, de la nostra pròpia sort; per tant, la nostra decisió de pertànyer a la “companyia teatral global” és un fet inapel·lable i d’obligat compliment, un altra cosa és el “paper” que ens pertoqui i les garanties de reconeixement pel mateix; per tant, és una realitat evident que tots som actors i, el que encara és més complicat, que la nostra pertinència ens adjudica un protagonisme poc discutible, per molt que puguem sospitar induccions preconcebudes en funció de la nostra posició personal.

Els nostres avantpassats podrien viure en el seu entorn, més o menys protegit, en funció d’una “manca informativa” que els protegia indirectament i on la pròpia “velocitat” en el desenvolupament dels temes era una atenuant a tenir en compte; actualment la qüestió es ben diferent, tenim coneixement de tot el que passa a la “terra” al moment, sabem les discussions i els desacords dels nostres dirigents, també de manera automàtica i, el que és més nou, podem fer valoracions subjectives en funció d’una “via mediàtica” oberta i a la que pràcticament, majoritàriament, tenim accés. Per tant, masses vegades, inclús, podem conèixer determinats fets abans de que es produeixen, per raons de caire tècnic o tecnològic.

Tornant a la dicotomia, espectadors/actors, l’evidència comporta que el nou model que ens condiciona pot tenir els seus avantatges i negativitats, però el que ben segur que té és que ens dona la oportunitat d’assistir en primera persona a la vida global, una altra cosa és com gaudim d’això i la seva rellevància per la nostra supervivència, i és aquí on crec que s’haurien de fer esforços per poder “seleccionar” tot el que veiem i plantejar-nos una reubicació en positiu i d’acord amb els interessos de cadascú.

Esperem que en els propers anys, un cop superat l’esvoranc on estem instal·lats des de fa unes setmanes,  es pugui posar el seny necessari per reconduir la presumible negativitat

Segurament el nostre món és ja incontrolable, com podem comprovar amb la situació que vivien,  i el “desordre ordenat” només sigui fruit del nostre autoconveciment de que l’actual marc és millor que altres anteriors, en tot cas, és el que tenim i la seva realitat ens envolta en tots els sentits.

Esperem que en els propers anys, un cop superat l’esvoranc on estem instal·lats des de fa unes setmanes,  es pugui posar el seny necessari per reconduir la presumible negativitat, optant per redirigir el sistema cap els propis avantatges que en sí mateix té, no fer-ho pot ser “el primer acte” d’una “obra” en la que no serem ni actors, ni públic, només “mobles”.

Lluís BADIA
Advocat

 


REDACCIÓ12 Febrer, 2020

En qualsevol discussió jurídica, és normal que la negociació sigui un fet a tenir en compte sempre, per damunt dels arguments que les parts puguin mantenir, com fonament vital de la seva argumentació, per tant, aquest fet inapel·lable forma part de la nostra quotidianitat, sent acceptat com a evident. En la dinàmica política, massa vegades tan allunyada de la mateixa societat, és un fet objectiu que costa molt trobar punts d’acord, com si això fos un fet també assumit socialment, quan la realitat hauria de ser tot el contrari, doncs el fonamental hauria de constituir el fet que l’elecció dels nostres representants el que garanteix és la trobada d’acords en les diferents sensibilitats contraposades que els Parlaments haurien de resoldre.

És evident que en l’acció política l’objectiu sempre és la conquesta del poder, a qualsevol preu, i això fa que els pactes no siguin els nombrosos que serien necessaris, en moments com els que vivim, on la provisionalitat a tots els nivells ha vingut, i sembla que vol quedar-se per molt temps. És lícit buscar arribar al Govern per part de l’oposició, però també serà necessari “primar” determinats aspectes del dia a dia que no es poden ajornar sense límits.

La nostra societat que ha viscut en els darrers mesos campanyes electorals inacabables, amb discussions i enfrontaments personals de tota mena, el que no ha visualitzat és la trobada d’opinions generals en qüestions emblemàtiques com l’endeutament públic, el tema de les pensions o la mateixa viabilitat de determinats serveis públics, sense oblidar determinats encaixos territorials que, més aviat que tard, s’hauran d’analitzar a tots els nivells si no volem que la realitat, un cop més, ens superi. És cert que en les “campanyes” viscudes s’ha parlat de molts temes, però l’evidència ratifica que els grans problemes s’han deixat de costat, en funció d’un menfotisme general que crec no es podem permetre.

És evident que els punts que esmento no tenen lectura ni solucions fàcils, perquè en moltes ocasions les resolucions a prendre és possible que no agradin a ningú, però optar per l’estratègia en curs, d’anar passant, ens col·loca en un “abisme” molt perillós amb conseqüències impensables, especialment pels més dèbils de la nostra societat.

Segurament l’opció emprada de no entrar a debatre sobre qüestions conflictives, pot ser una via que a curt termini pot donar “tranquil·litat” en funció d’una opacitat desitjada majoritàriament, però es pot portar a una frustració social inassumible si realment el que es vol és construir un demà possible pels que han de continuar fent viable la nostra societat de progrés que tots desitgem, sinó que sembla que no estem disposats a buscar les fórmules imprescindibles per garantir la seva continuïtat.

Ja sé que el que comento no té solucions màgiques, ni segurament pot ser analitzat des de qualsevol plantejament de caràcter ideològic, però el que no és normal és que la seva discussió ordenada no pugui ser fruit de determinats pactes

Ja sé que el que comento no té solucions màgiques, ni segurament pot ser analitzat des de qualsevol plantejament de caràcter ideològic, però el que no és normal és que la seva discussió ordenada no pugui ser fruit de determinats pactes. És lògic que quelcom pugui pensar que la sortida ens vindrà imposada per una globalització evident o per les decisions que es puguin portar, no sé a on, per molt que això suposi negativitat sense límits.

No s’hauria d’oblidar que “govern i oposició” tenen obligacions ineludibles, i discutir sense tòpics dels assumptes esmentats haurà de ser una prioritat en l’agenda de qualsevol opció, que per damunt de tot vulgui donar respostes acurades als seus electors, malgrat que en massa ocasions les noves a publicitar costen de rebre i d’entendre.

Els tòpics que, a més, envoltaran les possibles conclusions, si és que finalment són capaços de debatre, no poden ser el límit de res, amb exemples evidents de renúncia que no estaria de més recordar, si realment es vol fer un servei a la nostra societat, per damunt de l’anhel de poder que encara sembla prioritari per alguns.

En definitiva, la urgència per trobar acords en els temes emblemàtics que ens condicionaran en la nostra supervivència social, hauria de ser fonamental si no ens volem veure abocats en un model on la precarietat s’imposarà de manera definitiva.

Lluís BADIA
Advocat

 


REDACCIÓ2 Novembre, 2018

Amb la ingent quantitat de noticies que cada dia ens envaeixen, i que totes mereixerien ser titular de primera plana, segurament se’ns passen determinades noves que haurien de provocar més debat del que realment es dona.

La realitat d’un món mediàtic on les noves no són de cada dia, sinó de cada hora, comporta que reflexions que s’haurien de produir queden relegades a un segon pla per la pròpia efervescència noticiable, en aquest punt, parlar de deute públic pot semblar un tema secundari si realment, i de manera objectiva , no tenim en compte que el món econòmic masses vegades va per davant de la dinàmica política.

Malgrat tot el que està succeint, no estaria de més introduir a la “discussió de la gent” el tema de cóm es fa front a les despeses de les administracions públiques, especialment en el sentit de que tots siguem conscients de que res és gratuït, ni tampoc que el diners són infinits. Ja sé que parlar d’aquest tema ni és agradable, ni comporta “eufòries” per ningú, però seria important que tots fóssim conscients que la viabilitat, com societat avançada, depèn de manera directa i absoluta dels diners que les administracions públiques fan servir per finançar i pagar les diferents despeses que assumeixen.

Des d’una visió tècnica, podem entendre el deute dels Estats com el que aquests mantenen amb particulars o amb altres països, via operacions financeres que comencen per l’emissió de deute i acaben en crèdits purs com els que puguem entendre que tenim tots els ciutadans; dit això, queda clar que també els Estats han de fer els seus deures a l’hora de buscar la seva viabilitat, especialment quan l’opció dels impostos no arriba per poder pagar tot el que es fa.

Ara que es parla de cóm seran els pressupostos generals de l’Estat pel proper exercici, i per damunt de les discrepàncies puntuals per la seva aprovació, existeixen dades emblemàtiques que ens donen la referència obligada del que comporta el que tenim pendent de tornar, així, parlar de que l’objectiu es baixar el  deute, és una bona nova, que malauradament, malgrat la voluntat repetida periòdicament, no es sol complir, i any rere any es segueix incrementant de manera imparable. Entrant en dades concretes, es donen dades esfereïdores, com que per pagar els interessos, l’Estat provisiona més de 31.500 milions d’euros, amb la possibilitat de que, segons com es produeixin “les mogudes” als mercats financers, amb pujades d’interessos, la dada encara sigui més insostenible, per tant, el tema és, com podem comprovar, fonamental pel nostre futur a curt termini.

També pel que fa a l’aplicació dels diners públics, es dnen dades també vitals, com que de cada 10 euros se’n apliquen, pràcticament 6 euros per fer front a pensions, atur i deute pública; sense oblidar la partida també multimilionària de mantenir als funcionaris amb totes les seves connotacions. Tot això, el que suposa, és que estem davant una situació que, per molt que es “maquilli”, posa en evidència indubtables situacions que comportaran conseqüències de tot tipus.

En definitiva, parlar de “números públics” és ben complicat, i molt semblant al que té cada economia familiar, amb les tensions de tresoreria a vegades inassumibles, per tant, no estaria de més que fóssim capaços tots, de parlar obertament del deute i les mesures pel seu control, no sigui que el fantasma de la fallida, encara que indesitjable, és possible com ja ha quedat demostrat en països de referència.

Finalment, el tema del endeutament no el podem circumscriure exclusivament a l’Estat, doncs no oblidem que els Ajuntaments, en menor mesura i les Comunitats Autònomes, també tenen una partida negativa que haurien de ser analitzades des d’una transparència que sembla que ningú vol assumir.

Lluís BADIA
Advocat

 


REDACCIÓ28 Març, 2017

L’economista Santiago Niño Becerra dóna el seu punt de vista sobre l’economia actual i preconitza un deteriorament de l’economia mundial. El prestigiós professor ha estat a l’Hotel Marriot de Tarragona, com a convidat de la Societat d’Estudis Econòmics (SEE). Ha compartit el seu ‘realisme’ econòmic amb els 40 assistents que no s’han volgut perdre la conferència ‘Tendències’. Niño Becerra ha parlat amb el nostre digital abans de la xerrada.

VIDEO


REDACCIÓ28 Març, 2017

El prestigiat economista Santiago Niño Becerra serà l’estrella convidada del sopar-col·loqui que organitza aquest dimarts la Societat d’Estudis Econòmics a l’hotel AC Marriot de Tarragona.

El comentarista econòmic, molt vinculat al sector siderúrgic, compartirà amb els comensals el seu particular punt de vista sobre l’actualitat política, econòmica i financera de país.nino_becerra

El catedràtic d’Estructura Econòmica’ de l’IQS de la Universitat Ramon Llull, s’ha fet força popular en el món mediàtic a conseqüència de les seves teories – força encertades – sobre el crack econòmic de 2010.

Niño Becerra ha guanyat el respecte del sector econòmic perquè sempre ha donat el seu punt de vist clar i sense tabús sobre les polítiques engegades per govern que no conduïen a la resolució dels problemes econòmics.

El convidat del SEE és autor de diferents llibres econòmics i una presència habitual en conferències i debats en diversos mitjans de comunicació.

 


REDACCIÓ7 Març, 2017

OPINIOQuan sembla que les tesis més conservadores volen imposar els seus criteris de caire econòmic, ens trobem un una contradicció evident, la influència en els mercats globals de la “poderosa” economia xinesa, que cada cop que “mou fitxa” el món tremola a tots els nivells.

Certament la devaluació del “renminbi-yuan”, moneda xinesa,  va obrir un greu període de preocupació pels països més avançats respecte a l’efecte que això comportava per les seves economies, inclusiu alguns van plantejar-se si s’estava davant una “lluita de divises”, qüestió que posteriorment va ser negada categòricament pel propi Banc Central Xinés, que a més va garantir que no hi hauria més devaluacions.

lluis_badiaCom podem veure en el món interdependent, que ens toca sobreviure, qualsevol moviment de caire econòmic, polític o social, es converteix en un fet emblemàtic que incideix directament en totes les economies i, per tant, el fet objectiu es que la volatilitat  es una dada a assumir i que forma part de la nostra viabilitat.

Ara que sembla que tant els Estats Units, com a una part d’Europa, s’alcen veus més properes al que s’ha conegut com una “opció dretana radical”, poc ,tot això, te a veure en la realitat objectiva, doncs el que està clar és que el món es mou en funció d’uns paràmetres econòmics molt complicats, on els “discursos polítics” només incideixen en funció de la seva repercussió efectiva sobre els centres de poder reals.

Tornant al paper de la Xina i el seu pes a l’hora de fixar objectius globals, el cert és que sembla indubtable que avui el “Comitè Central  del Partit Comunista” d’aquell país, és un actor principal a tenir en compte, cosa que es contradiu clarament en les reflexions que des d’un altre punt de vista ens venen el potencial occidental com autèntic líder  del que succeeix i el que succeirà.

Evidentment, el “món al revés”, sembla que és una evidència irrefutable doncs, què poc es podia pensar, només fa 25 anys, que avui el règim comunista del més gran país del món, tindria veu i vot en el nostre futur, com el que realment té, amb el que això suposa pels milers de teories i plantejaments ideològics que han sorgit al llarg de la nostra història, que ara es poden veure condicionats en la seva vigència possibilista, davant un mapa d’equilibris que ningú s’hauria plantejat.

Segurament el tema que exposo té un calat imprevisible, com en el seu moment van tenir determinats posicionaments de caire ideològic que han servit per arribar fins a on som, amb tot els defectes i virtuts, però que ara es veuran necessitats de fixar noves alternatives viables; és cert que en tot aquest model general se li apliquen dosis ingents de “demagògia”  per part de tots els “artistes intervinents” a l’hora de buscar les màximes adhesions als seus “discursos”, però no estaria de més també analitzar en profunditat la viabilitat de cada opinió des d’un pragmatisme objectiu, difícil d’aplicar, però imprescindible si volem arribar a un demà, quant menys viable, per la gran majoria de la ciutadania.

Qüestió, a part de tot això, que es limita a les grans ”gènesis econòmiques”, és l’altre via dels enfrontaments més directes per les persones, avui amb variables com la crisi migratòria o els experiments armamentístics  que no podem apreciar, però que també tenen el seu propi camp de litigui; amb repercussions, invisibles pel moment, però amb conseqüències que veurem més aviat del que pensem.

És indubtable, com resum de tot l’esmentat, que tampoc el concepte de comunisme a la Xina d’avui, té res a veure amb el que fins fa poc s’entenia com a tal, però el que és indiscutible és que aquesta variable comporta un pes fora de discussió; ni Xina és ara “maoista” ni el nou comunisme és “estalinista”, malgrat  que per uns i altres alguna cosa deu de quedar dels plantejaments d’on venen, i per tant, el debat en aquest punt estic seguir que és ple d’interpretacions polièdriques. En definitiva, superada una part del Segle XXI, innovador en moltes coses, també serà testimoni del que ens espera a l’hora de fixar un marc de convivència futura, complicat, però amb camins de novetat encara per construir.

Lluís BADIA 
Advocat

 


REDACCIÓ17 Gener, 2017

OPINIODavant unes finances públiques sota mínims, sembla que l’única “política” a fer, és la que es centra en els gestos dels nostres representants, en qüestions puntuals, més centrades en el discurs partidista que en el que hauria de ser el seu objectiu vital, la conquesta del benestar de la ciutadania en uns moments de greu crisi.

Realment el tema és cada cop més evident, amb dades ben concretes, que el que amaguen és una impotència per trobar vies “noves” de gestió pública davant uns comptes de tots, propers a la fallida i només viables, segons l’opinió majoritària, en funció d’un increment d’impostos salvatge, que el que pot suposar és una frustració general sense exclusions.

lluis_badiaSegurament el fàcil és gestionar l’abundància, oferint a la gent tot tipus de serveis quasi gratuïts, sense ser conscients de que si les coses no van tot el bé que s’espera, serà molt difícil de mantenir; és evident que aquest  és el camí emprat els darrers anys amb uns governs on la demagògia de determinades decisions, tots veiem impossible de consolidar, però que després es converteixen en un “acudit” a l’hora de no poder ser atesos amb garanties.

La complexitat del panorama que ens toca viure posa clarament de manifest la dificultat per prendre decisions importants en tots els apartats, per part dels governs de torn, que tampoc troben la mesura a l’hora d’endegar tasques executives via decisions que inclús els poden comportar costos electorals a curt termini; per tant, la priorització de declaracions buides de contingut i, en tot cas, llunyanes a la necessitat de la pròpia societat, és una estratègia ben perillosa.

L’evidència, en qualsevol cas, que prendre acords amb costos econòmics fora de lloc,, amb el que suposa el tema, no hauria de ser una prioritat, fruit de no saber actuar en la transparència informativa a tots els efectes, donant les explicacions que calguin i valorant, a mig termini, els que suposarà no haver fet el que calia en cada moment.

La nostra societat farta d’imatges, però orfe de resultats positius, crec que no pot acceptar aquesta indefinició general que afecta a tots els governs que posen sempre i per damunt de tot, el resultat electoral de les seves decisions, deixant de costat, masses cops, el que hauria de primar, la trobada d’alternatives viables. Els discursos de la desqualificació i  l’enfrontament mediàtic permanent no poden ser l’excusa per no decidir amb responsabilitat els innumerables problemes que tenim plantejats.

A ben segur que és plausible buscar decisions sense costos  amb suports de “cara a la galeria”, innumerables en el nostre dia a dia a totes bandes de l’arc parlamentari, però reduir la tasca pública a un exercici de gesticulació, buit del que realment importa, és un perill en el que no és aconsellable consolidar el nostre model de democràcia.

Esperem que les properes setmanes, amb debats sobre els comptes públics, suposin parlar del que realment és important, encara que això pugui suposar un risc electoral per les opcions partidistes de referència, i es deixin de costat les bones intencions dialèctiques  que en res es concreten per molt bé que ens sonin.

Lluís BADIA
Advocat

 


REDACCIÓ16 Octubre, 2016

OPINIOLa realitat    que ens envolta i que té en el concepte “crisi” un fet assumit per  a tots, per definir l’actual moment de complicació general, fa culpable dels seus mals al que s’ha conegut com “macroeconomia”, entesa com el món privat, de no se sap qui, que decideix en funció d’uns interessos ocults, en masses ocasions lligats a poders inaccessibles i desconeguts.

lluis_badiaSegurament la resposta és correcta, i la capacitat de decisió d’uns quants condiciona el món per damunt de qualsevol variable, amb una lectura pràctica de caire exclusivament econòmic, en funció d’un suposat equilibri global que consolida el propi marc on coexisteixen, un primer món privilegiat i uns països on la misèria es generalitza de manera insultant.

Malgrat tot l’anterior, crec que poc es parla d’un altre condicionant mundial, “la macropolítica”,  que no sé si es troba condicionada per una democràcia objectiva o bé els seus lligams amb la macroeconomia són tant directes que a vegades es confonen en un mateix fi de capacitat de control real de les societats.

És evident que no són objecte de debat transparent els moviments de caire militar que es produeixen, amb pressupostos desorbitats, en un suposat moment de pau general, a part de determinats conflictes menors; ni tampoc es parla gaire dels interessos ni les estratègies  a mig termini, de les gran potències, amb debats permanents a l’hora de repartir-se les seves zones d’influència; així mateix, per què no dir-ho, també s’obliden les repercussions de determinats moviments econòmics, que han suposat esmerçar mils de milions d’euros cap a unes entitats financeres, sense conèixer com ho retornaran o com es reconduirà tot això; inclusiu la manca d’entesa per frenar determinats poders terroristes que fan el seu camí d’amenaça i mort, i que amb els mitjans de que es disposa, a ben segur podríem ser eliminats quan algú decidís fer-ho; per no esmentar la discussió de “polèmics tractats supranacionals” que poden modificar el model jurídic – legal a tots els nivells.

El cert és que tot això, i moltes altres dubtes que a tots se’ns acudeixen, formen part d’una manera d’actuar que suposadament té els seus objectius, un altre cosa és que aquesta línia d’actuació estigui lluny del debat ciutadà, que s’ha de conformar amb l’anècdota puntual dels “petits líders” de torn, amb la seva mínima capacitat, limitada a fer discursos massa propers a la utopia i  poc a l’evidència diària precària de milers de persones.

Una reflexió seriosa, segurament, ens plantejaria dubtes del molts dels esdeveniments que es van produint, i que no mereixen “primeres planes”, però que ens condicionaran el nostre marc de convivència futura, en funció de decisions, molt llunyanes de la nostra capacitat d’influència electoral.

Masses vegades es repeteixen determinats desacords, poc discutits popularment, pel que fa a qüestions de geoestratègia, amb responsables al màxim nivell, que se’ns venen de manera tergiversada segons cada cas, així, problemes puntuals sobre qüestions energètiques a tots els nivells, o les lluites que  es donen de manera soterrada, sense oblidar tot els que es refereix a determinats “jaciments” vitals per a la indústria, amb conseqüències d’ordre social, que s’amaguen sota suposats conflictes artificials, segurament “inventats” per justificar altres qüestions, són evidències que constitueixen un “tabú” inaccessible.

En definitiva el món lliure que gaudim, té unes limitacions que, encara que no vulguem veure, existeixen i marquen les regles de funcionament en base a determinats directrius que se’ns escapen i a les que no tenim accés; és evident que el meu escrit és una reflexió que en cap cas vol ser res més, però indubtablement existeix un entorn superior que és qui marca les grans propostes de futur, esperem que la influència dels grans líders globals tingui el seu pes a l’hora de decidir, com a esperança mínima per un demà, difícil però possible per a la gran majoria, amb els matisos que facin falta, que son molts més del que podem imaginar, en el que es pot conèixer com “macropolítica”.

Lluís BADIA
 Advocat

 


REDACCIÓ9 Maig, 2016

OPINIO

 

lluis_badia
Lluís Badia

Segons informació pública  del “Tribunal de Cuentas” els recursos de tots, que han anat a intentar “salvar” les entitats financeres en els darrers anys, suposen un import aproximat de 110.000 milions d’euros, segons sembla, imprescindibles per reestructurar un sistema financer vital pel nostre futur; si bé, per cert, segons altres organismes públics, l’import encara és més alt, fins quasi els 150.000 milions d’euros.

Certament la situació crítica global que es va produir a partir de 2008, va comportar pel món de la banca, un ingent nombre de problemes, concretats en manca de capital i finançament  per desenvolupar la seva tasca en una economia de mercat com la que tenim. A més el tema va suposar, també, la pròpia reestructuració de les diferents entitats mitjançant fusions, transformacions, reordenacions, etc., que ha comportat un fet emblemàtic, la conversió majoritària de determinades entitats financeres, les Caixes en Bancs, a part de reduir el seu nombre, amb conseqüències directes pel que fa al número d’oficines, costos de funcionament, empleats i, sobre tot, amb el propi accés al crèdit, tant pel que fa a les institucions com les particulars, que han vist com el “diner fàcil” ha passat a la història i les restriccions d’arribar al mateix s’ha convertit en un fet generalitzat.

Moltes són les raons del perquè de la desfeta que ha comportat la nova situació, que va des de la mala gestió dels dirigents de les entitats a l’hora de la concessió del crèdit, fins l’evident pèrdua de valor dels actius que garantien moltes d’aquestes operacions; sense oblidar la incompetència de molts caps de les entitats a l’hora de fixar estratègies de negoci, clarament ruïnoses, com s’ha pogut veure.

Davant del panorama exposat, els governs de torn d’aquí, però també els de la resta del món, s’han vist   obligats a tirar endavant mesures de “reestructuració” que han comportat esmerçar milions de recursos públics per blindar el capital de totes aquestes “empreses”. Fins i tot la situació ha portat tirar endavant organismes públics encarregats de controlar aquesta arribada dels “diners de tots” a unes entitats, a vegades massa properes a la fallida, amb perjudicats de tot ordre; així, la posada en marxa del FROB (Fondo de Reestrcuturación Ordenada Bancaria) va suposar, a meitats del 2009, un fet de referència a l’hora de fer un seguiment d’una dinàmica que podria descontrolar-se sinó es feia una tasca “d’inspecció.”

És evident que són moltes les decisions preses, tant dintre com fora, especialment també pels organismes Europeus, a més , tampoc es pot oblidar que les “ajudes” no s’han limitat a aportacions dineràries sinó que també ha anat per la via normativa amb l’aprovació de legislació a l’efecte.

En definitiva la situació crítica iniciada al 2008 ha fet  esmerçar recursos públics cap a la supervivència d’un sector econòmic que en algun moment haurà de començar a retornar el que ha costat la seva recuperació i “rescat”, a l’hora de convertir en públic un deute privat, amb tot el que això comporta.

No sé si és encara el moment d’exigir explicacions sobre com està el tema, especialment pel que fa al retorn d’aquests diners als pressupostos públics, però el que sí és evident és que serà necessari explicar clarament i amb la màxima transparència les raons i resultats de tot l’actuat, especialment a l’hora de justificar ajudes a entitats en fallida evident, avui encara intervingudes pel propi Estat. Què poc s’ha comentat que unes poques entitats d’estalvi, ben concretes, rebessin pràcticament més del 50% de les ajudes, i avui encara la seva situació estigui sota mínims, malgrat els anuncis de resultats positius “maquillats” en una realitat falsa a tots els efectes.

Segurament les corrents  novedoses de nous equilibris polítics comportaran “informació clara”, avui difuminada per una situació poc comprensible, a l’hora de conèixer les raons i els noms dels responsables en cada cas de la desfeta comentada; sense oblidar els milers de perjudicats en una qüestió vital per la seva supervivència personal.

Lluís BADIA
www.lluisbadia.cat