REDACCIÓ18 Desembre, 2017
En Carles Castillo (número dos de la llista socialista per Tarragona), quan fa referència a la immersió lingüística, en les seves xerrades i intervencions, ens explica: “Jo sóc fill de la Immersió Lingüística. Sense aquesta hi hauria escoles en català per les classes pudents i en castellà per les classes populars. Gràcies a l’Escola Pública catalana la cohesió va ser possible”. Quanta raó té.
El franquisme va ser una etapa duríssima per l’escola, no només aquí sinó arreu de l’Estat. Però convindrem que en aquelles parts del territori on la utilització de la llengua pròpia s’havia desterrat tan sols a la vida familiar, per perseguida i menyspreada pels “vencedors”, el resultat va ser que en aquestes Comunitats s’omplís “d’analfabets” de la seva pròpia llengua. Només amb l’esforç i la voluntat de la gent dels nuclis obrers, o l’empeny dels sectors de la burgesia catalana, que tenien més mitjans econòmics i accés a una cultura més completa, es va poder omplir el vuit imposat.
Amb l’arribada de la Generalitat la normalització de la llengua va ser un dels principals objectius (per no dir el principal), i calia com fos cobrir el dèficit educatiu que els quaranta anys de foscor havien eliminat. D’aquí que l’escola pública es convertís en un element essencial per la integració i cohesió d’una societat dividida per motius lingüístics.
Va ser a Sta. Coloma de Gramenet on es va portar a terme la primera aplicació del Programa d’Immersió Lingüística (PIL) en el curs 1983-84, amb una població d’alumnes majoritàriament castellanoparlants. I tot mercès a l’esforç d’unes quantes famílies, que volien que els seus fills estudiessin i fossin educats en català. Un record i reconeixement al primer centre a aplicar-ho: l’Escola Rosselló-Pòrcel.
L’experiència va ser tot un èxit i en el curs 1989-90 la immersió lingüística era present en més de 700 escoles (més de cinquanta-dos mil alumnes), i des de les hores, i gràcies a un ample consens entre les forces polítiques i educatives d’aquest país, el programa inicial va anar prenent forma i consolidant-se com una de les millors escoles públiques de l’Estat amb unes estadístiques que, a la resta de l’Estat, les contemplen com un mètode a seguir per l’estabilitat, pel grau de l’educació i per damunt de tot, pel que significa d’integració i bon fer del personal docent de les escoles, instituts i universitats.
Convé remarcar que, durant aquesta campanya electoral, la gran majoria dels partits han apostat per seguir amb el model iniciat ara fa trenta-quatre anys, i només dos estan posant en dubte la seva incidència en la societat.
Em deia fa pocs dies la Directora d’una de les Escoles de Torredembarra: “La meva gran preocupació d’aquestes eleccions és que guanyin aquells que no volen l’actual model educatiu i que se’n vagi tot enlaire”.
I no li falta pas raó. L’ofensiva que tant C’s com el PP han fet contra l’actual model educatiu és per espantar-se. Agafats a una falsa idea que a les escoles s’adoctrina els nens i nenes a favor de la independència, han anat rascant entre qui creu que a Catalunya el castellà és una assignatura residual. Naturalment amb l’objectiu de treure uns vots, jugant amb la sensibilitat de molts pares. La sensibilitat o els sentiments juguen en aquestes eleccions un paper que és, em permeto dir, massa important, oblidant a voltes les qüestions de fons (les retallades patides, la manca de pressupost per les escoles bressols, la reducció del personal docent…)
Però és clar que aquests dos partits no tenen, a priori, intenció de revertir aquesta situació, és més, les polítiques en l’àmbit estatal així ens ho indiquen. Per tant podem dir que, o almenys pensar, que el seu objectiu no és un altre que desfer el model que tant ha ajudat Catalunya a tenir una societat sense complexos ni divisions per motius de la llengua.
Ens cal doncs un compromís més ferm en les polítiques educatives en la nova etapa que hauria d’obrir-se a partir del 21D. Un ample compromís per incrementar les partides pressupostàries, una dedicació ferma per seguir garantint la qualitat de l’ensenyament, el que comporta destinar més diners i, si com tots tenim clar, l’educació és la base d’una societat més moderna, més solidària, més comprensiva, cal començar per l’etapa de 0-3 anys. Les escoles bressol són fonamentals i no podem seguir fent caure la responsabilitat a les espatlles d’unes administracions locals que han anat suplint allò que li correspon a altres institucions més fortes econòmicament.
Per acabar, repeteixo les paraules d’en Carles Castillo: “Gràcies a l’Escola Pública catalana la cohesió va ser possible”. No ho perdéssim pas
Jordi SOLÉ
Regidor del PSC a Torredembarra
@jordisolef
