REDACCIÓ2 Setembre, 2020
Com en moltes ocasions, les paraules esdevenen quelcom que marca i que esdevé inamovible. Com si es tractés de quelcom “per sempre”, això és un fet que als humans ens marca molt. I aquesta nova denominació del que estem vivint sembla que sigui molt radical. Però, ho és realment?
La nova realitat ha fet que les nostres costums canviïn, no sé si per a millor o per a pitjor, no obstant el que és veritat és que vivim diferent de com ho fèiem fa uns mesos. Aquesta situació és típica de la humanitat que ha vist com la societat i la cultura dels pobles canviava a mesura que el temps transcorria, i moltes vegades ha sigut per a bé: el descobriment del foc, la colonització, abolició de l’esclavitud, el sufragi universal, la industrialització…
Per exemple, què va provocar la industrialització al món? En molts indrets va proporcionar feina a moltes persones i va facilitar la vida a unes altres, no obstant això, per una gran part de la població va provocar grans pèrdues, no només econòmiques, sinó també vitals, es van perdre costums, tradicions i formes de fer, va provocar un canvi molt fort i impactant, que això no obstant, l’humà va saber-ho adaptar.
“Si la vida et dóna llimones, demana sal i tequila”
Avui us presento unes obres que reben el nom de Clonette o bé Dei Dei i, tot i la seva aparença, són obres fetes al territori africà, concretament a Ghana i amb plàstic reciclat. Aquestes nines van ser les primeres joguines de fabricació africana fetes al continent industrialment, procés que provoca i ha provocat moltes penúries a aquest, però que una vegada més ens deixa veure la grandesa del poble africà.
Van ser implantades com a joguina a tota la costa occidental, no obstant això, a mesura que s’expandien la població va introduir-les dins del seu culte, esdevenint objectes d’aquest, carregant-los de màgia i misticisme.
Els Yoruba de Nigèria els van convertir en els seus “Ibejis”, fets tradicionalment amb fusta, encarregats d’acollir al seu interior un nadó traspassat o bé provenir de fertilitat la mare que el portés; altres cultures els van acollir com a nines de fertilitat i, actualment, encara són utilitzades amb aquesta finalitat.
Els canvis són impactants, causen un caos i també crisis, no obstant la grandesa dels humans fa que d’aquests canvis, d’aquests successos que produeixen dolor, s’exporti quelcom interessant i que es pugui aprofitar, ho adapten, per viure la nostra cultura.
També adaptarem aquesta “nova realitat“.
A l’ètnia Baulé de Ghana quan les històries d’amor es trenquen, es duu a terme un ritual que té a veure amb el que passa amb el sol. Al moment en què dins d’una parella una de les persones mor, qui es queda fa realitzar una obra anomenada Blolo-bla o Blolo bian o bé “esposos del més enllà”, que tenen la funció de materialitzar la persona que ha mort, i donar esperança al viu, per poder recuperar la seva parella quan marxi també a l’altre món.
Moltes vegades he dit que em nego a pensar que tothom és dolent i que la maldat regna per damunt de la bondat. D’allò que fem sempre se n’extreuen els aspectes negatius, si jo dissabte hagués canviat de pla: la notícia seria que una persona va provocar un accident… però com això no ha passat, no hi haurà cap notícia que parli de les quinze ànimes que dissabte a la tarda van aguantar el meu cotxe perquè no caigués per un barranc: grans, petits, joves, homes, dones, marroquins, espanyols… Tots van unir forces per ajudar-nos.
El cap controla tot el que nosaltres fem, és ell qui projecta els nostres moviments, qui ens fa estar més esgotats en dies durs, és qui té la major part dels sentits humans, qui raona, qui pensa… El cap, a més de ser la nostra pròpia imatge identitària, és també el nostre principal òrgan motor junt amb el cor, qui gestiona les nostres emocions.
En moltes cultures s’ha considerat que el cap era el lloc on es concentrava l’energia de la persona, i és per aquesta raó que en ètnies de tot el món podem veure com es conserven els cranis dels difunts, principalment d’enemics poderosos, per a poder quedar-se la seva energia i força, però de vegades també de familiars de caps del poblat, amb la mateixa intenció.
Quedo sorprès de veure la infinitat de formes que les diferents cultures del món presenten amb la intenció de decorar i envellir el cap de les persones. I no cal que ens movem molt per buscar aquestes formes, ja que nosaltres també seguim fent aquesta pràctica de la bellesa del cap, de la cara, quan anem a la perruqueria, ens maquillem, ens comprem un barret o gorra… Quantes formes en podríem dir?
Com bé sabeu, les malalties han estat sempre un problema de la societat humana i s’han propagat per molts llocs durant tota la història, però des de sempre hem lluitat contra elles de diverses formes, des de la màgia amb rituals i cerimònies de cura, com amb la utilització de mètodes físics i medicaments. Però, amb mètodes molt diferents dels actuals a occident, com sabien la malaltia que l’individu tenia en el moment que aquest ho estava passant malament per a poder donar-li una solució?
Amb l’Itombwa a la mà i rodejat d’altres instruments màgics desitjo que aquesta crisi que vivim passi el més ràpid possible. Nosaltres, des de la màgia, treballarem dia a dia perquè això passi.
Jo tenia les meves inquietuds i volia saber específicament d’això perquè era el que a mi m’interessava, saber més de les persones que feien l’art que jo tenia, però hi havia persones a classe i a l’escola que eren de més enllà de les nostres fronteres i elles també voldrien saber de la terra d’on ells provenien i, a l’escola, només ensenyaven coses de la terra blanca.
Ploro quan escric aquestes línies, les tecles del meu ordinador estan mullades d’alegria, i és que realment és un èxit que avui, quatre anys després, segueixi fent el que un dia va ser la meva preocupació, els motius pels quals emprenyar-me i el meu somni: a les escoles ha entrat l’art tribal!
Amb aquest projecte vull acabar amb moltes barreres, amb molts filferros d’espines, amb molts murs, amb moltes lleis, amb molts programes electorals… amb moltes fronteres, tant físiques com ideològiques. Perquè avui i sempre al món estem TOTES i TOTS.
Jo he aconseguit i aconsegueixo amb petites mirades traslladar missatges a la gent més propera a mi i que em coneix i sap de la meva situació, sense dir una paraula elles ja saben què em passa i, normalment, saben què han de fer quan les coses van estupendament o quan les coses no van bé i en detriment, i és d’això del que vull parlar avui. Van bé les coses?
Avui us vull presentar una obra d’allò més especial, es tracta d’un fetitxe dels Ewe de Ghana i Togo. S’utilitza en rituals de tota mena, presentada als altars de l’ètnia per invocar les forces del més enllà. Segons diverses fonts aquestes obres representen l’esperit o deu del foc, els llamps i el ferro, el que els Yoruba coneixen com l’orisha anomenant Shango.
L’individu ha de resultar per nosaltres el més important del món, no solament per sentir-nos poderosos, sinó també per poder respectar els altres. És per aquesta raó que la realització d’un mateix amb els seus propis objectes, estils de moda i comportaments resulta fonamental per a qualsevol individu.
Avui us presento un parell d’obres dels Gan de Burkina Faso, un poble fort i guerrer, que se’l caracteritza per realitzar excel·lents treballs amb bronze, fan joies en forma de serp que els membres de la comunitat porten com a símbol d’identitat, i més important, com a element de protecció.
Aquests penjolls cobren la forma d’una serp, que pels Gan és l’animal de la creació i el més misteriós de la Terra, ja que canvia la seva pell, es transforma, mor i reneix en un mateix dia, és símbol de virilitat, força, llum… no obstant això, també d’obscuritat, del dimoni i de la bruixeria, un ésser al qual s’ha de témer i tractar amb molt de respecte.
