02. Març 2024

Arxius de Les màscares | Diari La República Checa

REDACCIÓ11 Abril, 2023
arjona_jesus-1280x853.jpg

Moltes de les questions que actualment em preocupen i que de vegades em fan perdre la son, són coses que després de pensar-les bé no tenen cap rellevància en allò que és important per a la vida, són problemes quotidians, però que ens aturmenten i persegueixen fins que no trobem la solució, que moltes vegades es redueix al més simple i també natural.

Avui us mostro un objecte procedent de Tanzània, en concret dels Luguru o posible Kwere, un poble que es caracteritza per fer unes escultures agenollades, com la que presento avui, encara que no són els únics que tenen aquesta característica.

Aquesta obra es compon de dues peces, una carabassa que funciona com a recipient decorada amb perles de vidre i metall i una part superior que cobreix el recipient de fusta tallada i que defineix l’estatus del portador, a més de l’ètnia, i que en aquest cas és una petita-gran escultura.

Els problemes que aquests elements sanarien, serien com els que actualment jo i tots nosaltres en tenim

Aquestes carabasses són utilitzades per contenir productes màgics en contra de malalties, podríem dir que eren els contenidors de les medicines. Aquesta manera de mantenir els productes curatius, és molt habitual en tota Tanzània i a altres països del voltant, i són molts els pobles que, com els Luguru/Kwere vinculen la medicina amb el món dels esperits. Aquesta vinculació es produeix per mitjà de les escultures finals i decoracions que aquestes carabasses porten.

Els problemes que aquests elements sanarien, serien com els que actualment jo i tots nosaltres en tenim, no obstant això, també es farien servir per salvar a gent amb problemes on la vida si estava en joc. En tots dos casos, aquesta peça contenia un producte salvador dins de la carabassa, un element de la naturalesa, simple, però que salvaria dels problemes més intensos a qualsevol.

És aquí, a la naturalesa, on moltes vegades trobem les solucions als nostres problemes, reduint-ho tot a continuar respirant amb els nostres, a continuar caminant i somrient, continuant vivint, ja que això és el més important.

Jesús ARJONA ✍🏾

PUBLICITAT












REDACCIÓ10 Gener, 2023
arjona_j-1280x853.jpg

Ajuda’m a pujar allà on vull arribar, porta amb mi allò que estimo, no deixis que caigui, aguanta’m amb força, mai no  deixis que les tempestes i el vent et tirin a terra oblidant aquells que vulguin canviar d’espai, sigues forta com ho vas ser a la teva altra vida. Ajuda.

Avui mostro una obra simple, encara que complexa per la funció que té; minimalista, però amb una gran presència; de poc treball, però molt estètica, i dins de l’esfera de la representació clàssica de l’art africà en general.

Aquesta obra és un objecte d’ús quotidià en la vida africana, principalment dels pobles que habiten Burkina Faso, Mali i Costa d’Ívori, sent els Dogon un dels pobles amb les escales d’aquest tipus més impactants. Es tracta d’una escala que servia per entrar a les cases, als graners o per accedir als espais més alts dels habitacles. Es realitzen a partir d’un gran tronc de fusta dura i pesada tot tallant els esglaons de l’escala i acabant-lo en forma de “y“.

Hi ha persones que sense saber-ho ni ser conscients són com escales metafòricament parlant, ajuden a pujar als altres

Nosaltres, els occidentals hem elevat a obra d’art o a objecte bell aquestes escales, donada la seva forma, treball i el poder d’atracció que presenten, encara que siguin uns objectes quotidians.

Les escales són símbols o espais de canvis que ens ajuden a moure’ns pels llocs, tot modificant la nostra posició respecte a la Terra. Representen la fortalesa, el poder, la valentia i la generositat.

Hi ha persones que sense saber-ho ni ser conscients són com escales metafòricament parlant, ajuden a pujar als altres, són fortes i valentes quan suporten el pes dels altres, però atenció, les persones no som de fusta.

Vull enviar un missatge d’estima aquells que ajuden, als que estimen, als que suporten, als que treuen llàgrimes, als que curen, als que escolten… a tots aquells que són escales per a les persones.

PUBLICITAT






REDACCIÓ30 Novembre, 2022
j_arjona.jpg

Què és això que avui presento? Per a què serveix? És una trompeta? Aquestes són les preguntes que em vaig fer quan vaig tenir a les meves mans per primera vegada aquesta obra. El seu treball refinat i els seus orificis em feien pensar que fos quelcom destinat a les arts musicals, que es tractés d’un instrument al qual li faltés algun element per fer-lo sonar.

A la seva superfície existeix una costra de libacions que s’han produït pel seu ús diari que confirma que aquesta obra no era un element musical, sinó un objecte fruit d’un ús quotidià o ritual i, de fet, fixant-me en aquest detall, vaig encertar què era, es tractava d’un objecte d’us diari, en aquest cas, vinculat a la medicina.

Aquest objecte és un enema, un instrument per fer lavatives als infants, però també als adults, tal com he pogut consultar a les fonts disponibles. Pertany als Kuba de la República Democràtica del Congo, un poble que té una cultura de la medicina important, ja que dins del seu art existeixen gran quantitat d’elements vinculats a les herbes medicinals o bé a les cures: pipes, morters, caixes de medicines…

El que realment té importància en aquests elements és el treball, que tot i l’ús tan escatològic que té, els artistes Kuba destinen a fer, i que ens dóna una idea molt abstracta, però completa de la força que té l’art tribal, on objectes amb un ús com aquest eren decorats i realitzats amb la màxima cura possible.

Però d’això també en podem deduir un significat més, i és la importància que els Kuba donen a la medicina, en curar, en tenir cura dels altres, al fet que un humà pugui salvar un altre humà, a un fet que en realitat és tangible, però que explicat pot esdevenir un veritable sortilegi de màgia. Quelcom que moltes vegades no li donem la importància que té, però que ells hi donen fins a un simple element com aquest.

La mateixa importància que actualment estem donant al nostre país a la nostra sanitat, no?

PUBLICITAT








REDACCIÓ2 Novembre, 2022
arjona_jesus.jpg

Les religions tradicionals del continent africà són molt diverses i diferents entre elles. Cadascuna té les seves costums, rituals, arts… tot i que poden ser antagonistes, sempre trobem elements comuns entre elles.

Un dels elements més comuns dins les religions tradicionals africanes, i també de totes les del món, és el culte als avantpassats. Símbols de saviesa, de puresa i de benestar entre els vius.

Moltes religions tenen avantpassats mítics als quals els donen culte des de fa milers d’anys, hi ha d’altres que personifiquen avantpassats relacionats amb la natura, també, i els més comuns hi ha qui fa culte als difunts que han sigut importants per la família o bé per al poble o comunitat.

Aquest fet de retre homenatge a les persones difuntes succeeix per un tret de traspàs de dol, ja que aquelles persones que no es troben en vida però que han sigut rellevants per a nosaltres a la vida mai s’obliden i el seu record ha de ser per sempre, és per aquesta raó que l’ésser humà ja sigui del continent africà, d’Àsia, Amèrica, Oceania o bé d’Europa, sempre ha volgut tenir pressent els seus difunts, fent-los partícips del món dels vius, com un ungüent de bàlsam sanador per a l’ànima d’aquells que viuen en l’esperança de retornar-los a veure en l’altra vida.

Esperits que tornen a la vida, símbols de pertinença i, si més no, d’esperança.

Al continent africà són moltes les representacions d’esperits de difunts en l’art, avui mostro una silueta d’un ibeji dels Yoruba de Nigeria, en concret de la zona de Oyo, com a símbol de tots els esperits del món, ja que tinguin la forma que tinguin, el fet de ser humans ens dóna una forma abstracta comuna que es pot resumir en la paraula amor per aquells que hem estimat i estimarem.

✍🏽 Jesús ARJONA


REDACCIÓ10 Agost, 2022
jesus_arjona-1280x853.jpg

L’obra que avui us presento esdevé un important element per la vida de moltes persones de l’Àsia, és una eina utilitzada per tallar l’arròs amb forma de serp, anomenada pels especialistes com a Nâga. Aquesta forma la podem trobar a molts llocs, encara que aquest pertany als Khmer de Cambodja. Acostumen a ser realitzades en fusta, no obstant, la que avui mostro està realitzada amb una banya i acabada amb una fulla de ferro treballada per poder tallar amb facilitat.

La seva forma la caracteritza arreu del món com a una de les eines agrícoles més estètiques, a més de ser una eina que amb la dinamització de la seva forma aconsegueix, amb molta eficiència, el seu propòsit, tallar i recollir el cultiu. No obstant això, són pocs els museus o espais on es puguin veure en exposició, esmentant com a únic el Quai Branly de París.

Els elements agrícoles, i en particular aquells que són per segar, tenen un ús molt poètic, que pot ser fins i tot tenebrós però que a la vegada de llum, ja que són qui lleven vida, però també la donen.

Arreu del món els agricultors han utilitzat eines de tota mena amb la finalitat de poder desenvolupar la seva feina, el cultiu i recol·lecció dels fruits que donen les seves terres. Aquesta feina els converteix en veritables mags, i a les seves eines en les seves “baretes” màgiques. Ells planten els cultius, els alimenten, deixen créixer i cuiden, per quan estan en el seu millor moment agafar-los, treien-los-hi la vida, per donar vida a altres éssers, les persones.

Jesús ARJONA ✍🏼

PUBLICITAT






 


REDACCIÓ30 Novembre, 2021
jesus2-1280x853.jpg

Moltes persones diuen que estem bojos per ser com som, que no és normal el que fem i que potser és extrem, també hi ha gent que ho pensa, i no ho diu, o bé que parla d’esquenes. Segurament consideren aquesta “bogeria” quelcom negatiu i menystenible, però el que no saben és que el que som gent molt poderosa, persones lliures.

Hi ha persones a les que se les marca com a persones fora del comú, estranyes, rares… sense ser acceptades en societat, i si no superen aquesta “marca” i l’accepten com quelcom positiu acaben tenint traumes de per vida.

Marcades per accions diàries que fan sense adonar-se i que els identifiquen com a individus, esdevenen persones extraordinàries, però els fan ser depreciats en societat pel col·lectiu, que entén que no són “normals”.

“L’acceptació de la teva identitat, pot esdevenir l’exclusió de la societat”

Aquestes persones són anomenades boges, i durant la Història se’ls ha fet de tot: tancat en edificis destinats a la cura d’aquestes bogeries, apallissat per veure si se’ls hi passava, se’ls ha fet prendre medicaments que curaven la seva malaltia… tot per “normalitzar-los”, però també se’ls ha cremat vius per netejar aquesta bogeria del món.

A Camerun, com a molts altres indrets del món aquesta bogeria va ser tractada amb un ritual religiós, que en aquest cas es materialitza en els petits elements que avui presento, els coneguts “Caballers Kotoko”, molt apreciats pels col·leccionistes de miniatures ja que presenten uns treballs a la cera perduda que traspassen el sobrenatural i que tenen un poder realment impactant.

Durant aquest rituals els “Caballers Kotoko” es presentaven davant del “malalt” pel shaman i eren fruit d’unes libacions i neteges amb aigua i altres líquids abans de donar-lo a la persona que havia de ser tractada, que portaria el cavaller penjat en penjoll, o bé a una bossa màgica o es posaria en algun lloc sagrat fins que “la bogeria desaparegués” sent fruit en aquest procés de rituals continus.

Aquestes escultures eren utilitzades pels shamans per netejar les persones de la bogeria

Aquestes petites escultures eren utilitzades pels shamans per netejar les persones de la bogeria, d’allò que els feia diferents, per tornar-los com la resta, per ser una ovella més del ramat.

Som rucs els humans!!! No veiem que en molts casos aquestes bogeries no esdevenen traumes sinó que són fruit de la naturalitat de la persona, depreciant la natura pel bé del poder d’uns pocs individus, aquells que marquen el col·lectiu: Polítics? Empresaris? Religions? Grans fortunes?… No vull saber-ho.

“Teniu, que potser us fa falta!”


REDACCIÓ12 Juliol, 2021

Darrere de cada persona existeix una història paral·lela al què veiem a la realitat i només es pot percebre si la mirem des d’una perspectiva d’intimitat, només si la persona ens deixa fer-ho podrem entrar a veure la seva essència, des del mirall del coneixement i l’amor per l’altre.

“Només els meus amics coneixeran els meus mals”

Aquest fet també succeeix amb les obres d’art que normalment presento en aquesta secció, només amb l’apropament a les cultures que la fan, la passió per aquestes i l’interès podrem arribar a comprendre-les i veure-les amb tota la seva essència, el coneixement i l’amor cap a aquestes ens desvetllaran tot el que són, tot el seu valor i sentit.

Aquest conjunt de Venavis dels Ewe de Ghana, Benín i Togo, tenen unes característiques estilístiques molt particulars dins del gran conjunt que engloba l’art tribal africà, són obres amb cares i formes agradables que toquen fins i tot la dolçor i que estic convençut que a cap de vosaltres us farien por, però amaguen una realitat molt trista darrere seu.

“Mai no hauria volgut que cap de vosaltres es tallés”

Els Ewe, són un poble que tenen una característica genètica molt particular, donat que són un dels pobles amb més proliferació de bessons del món, aquest fet genètic els ha fet generar la creença que el món ha estat creat per dos bessons (Mawu i Lisa) i la unió i la cohesió social es manté només si aquests es mantenen junts, una creença que va venir de migracions posteriors al seu assentament a Ghana.

Quan neixen bessons aquests esdevenen éssers estimats i considerats i han de mantenir-se sempre en vida a la Terra, però aquest fet no sempre és possible donat la gran mortaldat que existeix al continent africà. Els Ewe han generat la manera de poder mantenir els bessons a la Terra en cas de la mort d’un d’aquest o dels dos i és amb la realització dels “Venavi”, que atresoraran l’esperit del nadó deixant de banda el cos, però ajudant a mantenir l’ordre social al poble. La mare el cuidarà, protegirà i tractarà com si aquest tingués vida. Només quan aquesta trenqui una de les seves parts o bé el sacerdot ho decideixi, l’apartarà.

Darrere de la seva aparença dolça i afectuosa, aquestes escultures, des del mirall del coneixement, ens traslladen a la realitat, unes situacions molt més fortes del que ens podríem arribar a imaginar. Us convido a mirar el món des d’aquest mirall de coneixement, amor i estima vers l’altre.

“Mai no trenqueu el mirall de l’amor!”


REDACCIÓ9 Juny, 2021
arjona2-1280x853.jpg

Tot el que surti de la meva boca quedarà per sempre en el teixit de la meva vida, en allò que em marcarà de per vida i que m’acompanyarà sempre, fins i tot després de que jo marxi.

Les nostres accions, les nostres paraules i els nostres fets són quelcom que es queden per sempre anotats al teixit de les nostres vides. Quan fem quelcom ja sigui dolent o bo, tindrem sempre la marca d’aquesta acció, no solament ens repercutirà en societat, sinó que també serà una marca que portarem al nostre cor de per vida i que formarà part del nostre dia a dia i del nostre futur.

Quan pateixo deixo anar per la meva boca llamps i trons, per això he d’anar amb compte amb el que dic quan les coses no van bé, quan el silenci és el meu millor amic.

Vull fer la reflexió sobre la formació de la vida i les circumstàncies d’aquesta, tot vinculant-la amb les obres que us presento a la fotografia. Es tracta de cinc politjes de telar que procedeixen de les zones de la costa occidental de l’Àfrica, Costa D’Ivori, Ghana… Podrien pertànyer a les ètnies Senufo o Baulé. Aquests objectes són utilitzats per subjectar el fil amb el que es fan els teixits, abans de passar pel telar, compleixen una funció purament utilitària.

Acostumen a tenir representacions identitàries de l’ètnia que els fa al seu punt més alt, tot i que aquestes que presento són en la seva majoria obres simples, però que acumulen un gran ús darrere seu.

Elles són com àngels, jutges, éssers suprems que aguanten les nostres vides, les nostres circumstàncies, ja que subjecten i fan córrer el fil amb el que es composa un teixit. Aquest fil esdevé per mi un dia, una vivència, una circumstància i el teixit, que és la unió de totes aquestes vivències, esdevé una persona, una unió d’experiències i vivències que la fan créixer a mesura que aquestes s’acumulen.

Quan aquest teixit s’acaba, la unió d’aquests fils queda per sempre, si un fil està trencat, segurament el nostre teixit acabarà malament, però quan aquest ha estat compost per fils purs i únics, aquest perdurarà per sempre, és només així que aconseguirem la immortalitat, construint un teixit fort, vivint bé, amb grans accions i vivències.

PUBLICITAT


REDACCIÓ31 Maig, 2021
mascaras.jpg

Aquesta exposició es troba dins del marc del festival d’art “Africa‘t!” que han desenvolupat conjuntament la Regidoria de Comerç i el jove col·leccionista tarragoní

El Pati de Jaume I de l’Ajuntament de Tarragona acollirà, aquest dimarts, 1 de juny, l’exposició “Les màscares del Jesús Arjona” del diari La República Checa, secció que dirigeix el mateix Jesús Arjona des de fa més de dos anys i mig, i que es pot llegir en aquest digital.

Aquesta exposició es troba dins del marc del festival d’art “Africa‘t!” que han desenvolupat conjuntament la Regidoria de Comerç i el jove col·leccionista tarragoní, Jesús Arjona Muñoz, i que des del dia 3 de maig ha omplert els carrers de Tarragona d’art tribal africà, amb la  ruta tribal a Tarragona als aparadors dels comerços de la ciutat amb un dossier d’activitats en forma de gimcana i l’exposició “Floriafricat” a la magnífica floristeria “5 the fucking flower shop” del carrer de Girona, on conviuen flors i art tradicional africà a la perfecció. La seva secció té una característica, i és que Arjona comparteix amb els lectors curiositats de les seves obres, mentre fa reflexionar al lector sobre un tema d’actualitat, tot relacionant-lo amb el que passa o passava al punt d’origen de la peça. Una altra característica de la seva secció és que el text sempre va acompanyat d’una foto quelcom diferent i que desperta l’atenció i, de retruc, la curiositat.

A l’exposició “Les màscares del Jesús Arjona” es podran veure una selecció de 13 textos i fotografies de la secció del diari digital acompanyats d’alguna de les obres tradicionals en directe. Un gran salt del digital al físic! És un treball de més de dos anys recollit en un espai preciós com és el Pati de Jaume I de l’Ajuntament de Tarragona.

Endinsa’t al món de l’art tribal, “Africa‘t!”

 

PUBLICITAT


REDACCIÓ18 Novembre, 2020
jesus-1280x853.jpg

Normalmente me imagino como debería ser el escenario en el que se desarrollaban muchas de las obras que en esta sección os presento. Las visualizo y en algunos casos incluso siento el tacto que tendrían y el olor, pero muchas otras veces también escucho los rituales o las situaciones en las que se desarrollan y conviven las obras. Hoy os quiero narrar una:

“Cuando apenas había salido el sol en la mañana, en el más absoluto silencio, en medio de aquel lugar árido, donde apenas se veían árboles frondosos ya que apenas nacen plantas, se escucharon una infinidad de sonidos estridentes y otros más dulces, parecía el revuelo de unas aves cantoras sonando a la vez con cierta harmonía, como si de un concierto de Ara Malikian se tratase, eran los sonidos de las flautas de los Lobi de Burkina Faso, que sonaban desde diferentes direcciones, generando un diálogo entre ellas, como si hablasen.

De repente y sin avisar, unos hombres atléticos aparecieron de todos los lugares escondidos tras los pocos arbustos donde se encontraban, todos ellos con arcos y flechas, y con una flauta colgada en el pecho corrían hacia un lugar u otro, mientras que otros parados hacían sonar la flauta dando indicaciones a aquellos que se movían.

Entre ellos se trasladaban mensajes de dónde estaba la presa que iban a capturar. Los hombres del poblado se habían unido para cazar, utilizando la música. Se movían sigilosos en la inmensidad de la sabana haciendo únicamente los sonidos que la flauta les permitía y sólo llegó el silencio cuando la muerte lo hizo”.

Estos instrumentos musicales, de bellas formas, cumplían una función práctica para la vida diaria de los miembros de la comunidad, ya que habían desarrollado un lenguaje de notas, sonidos y vibraciones musicales que les ayudaba a comunicarse para no hacer ruidos demasiado sonoros que espantasen a los animales y poder asi acercarse a ellos sin levantar sospecha en grupo.

¿Realmente es sorprendente la función que tiene la música, no? La unión de vibraciones y sonidos consigue dar lugar a melodías harmoniosas para componer una obra que transmite o que puede generar en el individuo un sentimiento o bien le puede dar una instrucción de algo.

Incluso en ocasiones es la música la que nos traslada a situaciones y lugares vividos con intensidad o que recuerdan a personas… Y es maravilloso poder vivir una situación de un lugar remoto con todos los sentidos despiertos. Es como una máquina del tiempo, que puede trasladarte a cualquier momento y lugar.

¿Habéis escuchado las flautas? Si tenéis paciencia, seguramente lograreis escucharlas, cerrad los ojos.

 PUBLICITAT