Arxius de Les màscares | Diari La República Checa

porn
REDACCIÓ2 Novembre, 2022
arjona_jesus.jpg

Les religions tradicionals del continent africà són molt diverses i diferents entre elles. Cadascuna té les seves costums, rituals, arts… tot i que poden ser antagonistes, sempre trobem elements comuns entre elles.

Un dels elements més comuns dins les religions tradicionals africanes, i també de totes les del món, és el culte als avantpassats. Símbols de saviesa, de puresa i de benestar entre els vius.

Moltes religions tenen avantpassats mítics als quals els donen culte des de fa milers d’anys, hi ha d’altres que personifiquen avantpassats relacionats amb la natura, també, i els més comuns hi ha qui fa culte als difunts que han sigut importants per la família o bé per al poble o comunitat.

Aquest fet de retre homenatge a les persones difuntes succeeix per un tret de traspàs de dol, ja que aquelles persones que no es troben en vida però que han sigut rellevants per a nosaltres a la vida mai s’obliden i el seu record ha de ser per sempre, és per aquesta raó que l’ésser humà ja sigui del continent africà, d’Àsia, Amèrica, Oceania o bé d’Europa, sempre ha volgut tenir pressent els seus difunts, fent-los partícips del món dels vius, com un ungüent de bàlsam sanador per a l’ànima d’aquells que viuen en l’esperança de retornar-los a veure en l’altra vida.

Esperits que tornen a la vida, símbols de pertinença i, si més no, d’esperança.

Al continent africà són moltes les representacions d’esperits de difunts en l’art, avui mostro una silueta d’un ibeji dels Yoruba de Nigeria, en concret de la zona de Oyo, com a símbol de tots els esperits del món, ja que tinguin la forma que tinguin, el fet de ser humans ens dóna una forma abstracta comuna que es pot resumir en la paraula amor per aquells que hem estimat i estimarem.

✍🏽 Jesús ARJONA


REDACCIÓ10 Agost, 2022
jesus_arjona-1280x853.jpg

L’obra que avui us presento esdevé un important element per la vida de moltes persones de l’Àsia, és una eina utilitzada per tallar l’arròs amb forma de serp, anomenada pels especialistes com a Nâga. Aquesta forma la podem trobar a molts llocs, encara que aquest pertany als Khmer de Cambodja. Acostumen a ser realitzades en fusta, no obstant, la que avui mostro està realitzada amb una banya i acabada amb una fulla de ferro treballada per poder tallar amb facilitat.

La seva forma la caracteritza arreu del món com a una de les eines agrícoles més estètiques, a més de ser una eina que amb la dinamització de la seva forma aconsegueix, amb molta eficiència, el seu propòsit, tallar i recollir el cultiu. No obstant això, són pocs els museus o espais on es puguin veure en exposició, esmentant com a únic el Quai Branly de París.

Els elements agrícoles, i en particular aquells que són per segar, tenen un ús molt poètic, que pot ser fins i tot tenebrós però que a la vegada de llum, ja que són qui lleven vida, però també la donen.

Arreu del món els agricultors han utilitzat eines de tota mena amb la finalitat de poder desenvolupar la seva feina, el cultiu i recol·lecció dels fruits que donen les seves terres. Aquesta feina els converteix en veritables mags, i a les seves eines en les seves “baretes” màgiques. Ells planten els cultius, els alimenten, deixen créixer i cuiden, per quan estan en el seu millor moment agafar-los, treien-los-hi la vida, per donar vida a altres éssers, les persones.

Jesús ARJONA ✍🏼

PUBLICITAT






 


REDACCIÓ30 Novembre, 2021
jesus2-1280x853.jpg

Moltes persones diuen que estem bojos per ser com som, que no és normal el que fem i que potser és extrem, també hi ha gent que ho pensa, i no ho diu, o bé que parla d’esquenes. Segurament consideren aquesta “bogeria” quelcom negatiu i menystenible, però el que no saben és que el que som gent molt poderosa, persones lliures.

Hi ha persones a les que se les marca com a persones fora del comú, estranyes, rares… sense ser acceptades en societat, i si no superen aquesta “marca” i l’accepten com quelcom positiu acaben tenint traumes de per vida.

Marcades per accions diàries que fan sense adonar-se i que els identifiquen com a individus, esdevenen persones extraordinàries, però els fan ser depreciats en societat pel col·lectiu, que entén que no són “normals”.

“L’acceptació de la teva identitat, pot esdevenir l’exclusió de la societat”

Aquestes persones són anomenades boges, i durant la Història se’ls ha fet de tot: tancat en edificis destinats a la cura d’aquestes bogeries, apallissat per veure si se’ls hi passava, se’ls ha fet prendre medicaments que curaven la seva malaltia… tot per “normalitzar-los”, però també se’ls ha cremat vius per netejar aquesta bogeria del món.

A Camerun, com a molts altres indrets del món aquesta bogeria va ser tractada amb un ritual religiós, que en aquest cas es materialitza en els petits elements que avui presento, els coneguts “Caballers Kotoko”, molt apreciats pels col·leccionistes de miniatures ja que presenten uns treballs a la cera perduda que traspassen el sobrenatural i que tenen un poder realment impactant.

Durant aquest rituals els “Caballers Kotoko” es presentaven davant del “malalt” pel shaman i eren fruit d’unes libacions i neteges amb aigua i altres líquids abans de donar-lo a la persona que havia de ser tractada, que portaria el cavaller penjat en penjoll, o bé a una bossa màgica o es posaria en algun lloc sagrat fins que “la bogeria desaparegués” sent fruit en aquest procés de rituals continus.

Aquestes escultures eren utilitzades pels shamans per netejar les persones de la bogeria

Aquestes petites escultures eren utilitzades pels shamans per netejar les persones de la bogeria, d’allò que els feia diferents, per tornar-los com la resta, per ser una ovella més del ramat.

Som rucs els humans!!! No veiem que en molts casos aquestes bogeries no esdevenen traumes sinó que són fruit de la naturalitat de la persona, depreciant la natura pel bé del poder d’uns pocs individus, aquells que marquen el col·lectiu: Polítics? Empresaris? Religions? Grans fortunes?… No vull saber-ho.

“Teniu, que potser us fa falta!”


REDACCIÓ12 Juliol, 2021

Darrere de cada persona existeix una història paral·lela al què veiem a la realitat i només es pot percebre si la mirem des d’una perspectiva d’intimitat, només si la persona ens deixa fer-ho podrem entrar a veure la seva essència, des del mirall del coneixement i l’amor per l’altre.

“Només els meus amics coneixeran els meus mals”

Aquest fet també succeeix amb les obres d’art que normalment presento en aquesta secció, només amb l’apropament a les cultures que la fan, la passió per aquestes i l’interès podrem arribar a comprendre-les i veure-les amb tota la seva essència, el coneixement i l’amor cap a aquestes ens desvetllaran tot el que són, tot el seu valor i sentit.

Aquest conjunt de Venavis dels Ewe de Ghana, Benín i Togo, tenen unes característiques estilístiques molt particulars dins del gran conjunt que engloba l’art tribal africà, són obres amb cares i formes agradables que toquen fins i tot la dolçor i que estic convençut que a cap de vosaltres us farien por, però amaguen una realitat molt trista darrere seu.

“Mai no hauria volgut que cap de vosaltres es tallés”

Els Ewe, són un poble que tenen una característica genètica molt particular, donat que són un dels pobles amb més proliferació de bessons del món, aquest fet genètic els ha fet generar la creença que el món ha estat creat per dos bessons (Mawu i Lisa) i la unió i la cohesió social es manté només si aquests es mantenen junts, una creença que va venir de migracions posteriors al seu assentament a Ghana.

Quan neixen bessons aquests esdevenen éssers estimats i considerats i han de mantenir-se sempre en vida a la Terra, però aquest fet no sempre és possible donat la gran mortaldat que existeix al continent africà. Els Ewe han generat la manera de poder mantenir els bessons a la Terra en cas de la mort d’un d’aquest o dels dos i és amb la realització dels “Venavi”, que atresoraran l’esperit del nadó deixant de banda el cos, però ajudant a mantenir l’ordre social al poble. La mare el cuidarà, protegirà i tractarà com si aquest tingués vida. Només quan aquesta trenqui una de les seves parts o bé el sacerdot ho decideixi, l’apartarà.

Darrere de la seva aparença dolça i afectuosa, aquestes escultures, des del mirall del coneixement, ens traslladen a la realitat, unes situacions molt més fortes del que ens podríem arribar a imaginar. Us convido a mirar el món des d’aquest mirall de coneixement, amor i estima vers l’altre.

“Mai no trenqueu el mirall de l’amor!”


REDACCIÓ9 Juny, 2021
arjona2-1280x853.jpg

Tot el que surti de la meva boca quedarà per sempre en el teixit de la meva vida, en allò que em marcarà de per vida i que m’acompanyarà sempre, fins i tot després de que jo marxi.

Les nostres accions, les nostres paraules i els nostres fets són quelcom que es queden per sempre anotats al teixit de les nostres vides. Quan fem quelcom ja sigui dolent o bo, tindrem sempre la marca d’aquesta acció, no solament ens repercutirà en societat, sinó que també serà una marca que portarem al nostre cor de per vida i que formarà part del nostre dia a dia i del nostre futur.

Quan pateixo deixo anar per la meva boca llamps i trons, per això he d’anar amb compte amb el que dic quan les coses no van bé, quan el silenci és el meu millor amic.

Vull fer la reflexió sobre la formació de la vida i les circumstàncies d’aquesta, tot vinculant-la amb les obres que us presento a la fotografia. Es tracta de cinc politjes de telar que procedeixen de les zones de la costa occidental de l’Àfrica, Costa D’Ivori, Ghana… Podrien pertànyer a les ètnies Senufo o Baulé. Aquests objectes són utilitzats per subjectar el fil amb el que es fan els teixits, abans de passar pel telar, compleixen una funció purament utilitària.

Acostumen a tenir representacions identitàries de l’ètnia que els fa al seu punt més alt, tot i que aquestes que presento són en la seva majoria obres simples, però que acumulen un gran ús darrere seu.

Elles són com àngels, jutges, éssers suprems que aguanten les nostres vides, les nostres circumstàncies, ja que subjecten i fan córrer el fil amb el que es composa un teixit. Aquest fil esdevé per mi un dia, una vivència, una circumstància i el teixit, que és la unió de totes aquestes vivències, esdevé una persona, una unió d’experiències i vivències que la fan créixer a mesura que aquestes s’acumulen.

Quan aquest teixit s’acaba, la unió d’aquests fils queda per sempre, si un fil està trencat, segurament el nostre teixit acabarà malament, però quan aquest ha estat compost per fils purs i únics, aquest perdurarà per sempre, és només així que aconseguirem la immortalitat, construint un teixit fort, vivint bé, amb grans accions i vivències.

PUBLICITAT


REDACCIÓ31 Maig, 2021
mascaras.jpg

Aquesta exposició es troba dins del marc del festival d’art “Africa‘t!” que han desenvolupat conjuntament la Regidoria de Comerç i el jove col·leccionista tarragoní

El Pati de Jaume I de l’Ajuntament de Tarragona acollirà, aquest dimarts, 1 de juny, l’exposició “Les màscares del Jesús Arjona” del diari La República Checa, secció que dirigeix el mateix Jesús Arjona des de fa més de dos anys i mig, i que es pot llegir en aquest digital.

Aquesta exposició es troba dins del marc del festival d’art “Africa‘t!” que han desenvolupat conjuntament la Regidoria de Comerç i el jove col·leccionista tarragoní, Jesús Arjona Muñoz, i que des del dia 3 de maig ha omplert els carrers de Tarragona d’art tribal africà, amb la  ruta tribal a Tarragona als aparadors dels comerços de la ciutat amb un dossier d’activitats en forma de gimcana i l’exposició “Floriafricat” a la magnífica floristeria “5 the fucking flower shop” del carrer de Girona, on conviuen flors i art tradicional africà a la perfecció. La seva secció té una característica, i és que Arjona comparteix amb els lectors curiositats de les seves obres, mentre fa reflexionar al lector sobre un tema d’actualitat, tot relacionant-lo amb el que passa o passava al punt d’origen de la peça. Una altra característica de la seva secció és que el text sempre va acompanyat d’una foto quelcom diferent i que desperta l’atenció i, de retruc, la curiositat.

A l’exposició “Les màscares del Jesús Arjona” es podran veure una selecció de 13 textos i fotografies de la secció del diari digital acompanyats d’alguna de les obres tradicionals en directe. Un gran salt del digital al físic! És un treball de més de dos anys recollit en un espai preciós com és el Pati de Jaume I de l’Ajuntament de Tarragona.

Endinsa’t al món de l’art tribal, “Africa‘t!”

 

PUBLICITAT


REDACCIÓ18 Novembre, 2020
jesus-1280x853.jpg

Normalmente me imagino como debería ser el escenario en el que se desarrollaban muchas de las obras que en esta sección os presento. Las visualizo y en algunos casos incluso siento el tacto que tendrían y el olor, pero muchas otras veces también escucho los rituales o las situaciones en las que se desarrollan y conviven las obras. Hoy os quiero narrar una:

“Cuando apenas había salido el sol en la mañana, en el más absoluto silencio, en medio de aquel lugar árido, donde apenas se veían árboles frondosos ya que apenas nacen plantas, se escucharon una infinidad de sonidos estridentes y otros más dulces, parecía el revuelo de unas aves cantoras sonando a la vez con cierta harmonía, como si de un concierto de Ara Malikian se tratase, eran los sonidos de las flautas de los Lobi de Burkina Faso, que sonaban desde diferentes direcciones, generando un diálogo entre ellas, como si hablasen.

De repente y sin avisar, unos hombres atléticos aparecieron de todos los lugares escondidos tras los pocos arbustos donde se encontraban, todos ellos con arcos y flechas, y con una flauta colgada en el pecho corrían hacia un lugar u otro, mientras que otros parados hacían sonar la flauta dando indicaciones a aquellos que se movían.

Entre ellos se trasladaban mensajes de dónde estaba la presa que iban a capturar. Los hombres del poblado se habían unido para cazar, utilizando la música. Se movían sigilosos en la inmensidad de la sabana haciendo únicamente los sonidos que la flauta les permitía y sólo llegó el silencio cuando la muerte lo hizo”.

Estos instrumentos musicales, de bellas formas, cumplían una función práctica para la vida diaria de los miembros de la comunidad, ya que habían desarrollado un lenguaje de notas, sonidos y vibraciones musicales que les ayudaba a comunicarse para no hacer ruidos demasiado sonoros que espantasen a los animales y poder asi acercarse a ellos sin levantar sospecha en grupo.

¿Realmente es sorprendente la función que tiene la música, no? La unión de vibraciones y sonidos consigue dar lugar a melodías harmoniosas para componer una obra que transmite o que puede generar en el individuo un sentimiento o bien le puede dar una instrucción de algo.

Incluso en ocasiones es la música la que nos traslada a situaciones y lugares vividos con intensidad o que recuerdan a personas… Y es maravilloso poder vivir una situación de un lugar remoto con todos los sentidos despiertos. Es como una máquina del tiempo, que puede trasladarte a cualquier momento y lugar.

¿Habéis escuchado las flautas? Si tenéis paciencia, seguramente lograreis escucharlas, cerrad los ojos.

 PUBLICITAT


REDACCIÓ2 Setembre, 2020
jesus_arjona2-1280x853.jpg

Com en moltes ocasions, les paraules esdevenen quelcom que marca i que esdevé inamovible. Com si es tractés de quelcom “per sempre”, això és un fet que als humans ens marca molt. I aquesta nova denominació del que estem vivint sembla que sigui molt radical. Però, ho és realment?

La nova realitat ha fet que les nostres costums canviïn, no sé si per a millor o per a pitjor, no obstant el que és veritat és que vivim diferent de com ho fèiem fa uns mesos. Aquesta situació és típica de la humanitat que ha vist com la societat i la cultura dels pobles canviava a mesura que el temps transcorria, i moltes vegades ha sigut per a bé: el descobriment del foc, la colonització, abolició de l’esclavitud, el sufragi universal, la industrialització…

Per exemple, què va provocar la industrialització al món? En molts indrets va proporcionar feina a moltes persones i va facilitar la vida a unes altres, no obstant això, per una gran part de la població va provocar grans pèrdues, no només econòmiques, sinó també vitals, es van perdre costums, tradicions i formes de fer, va provocar un canvi molt fort i impactant, que això no obstant, l’humà va saber-ho adaptar.

“Si la vida et dóna llimones, demana sal i tequila”

Avui us presento unes obres que reben el nom de Clonette o bé Dei Dei i, tot i la seva aparença, són obres fetes al territori africà, concretament a Ghana i amb plàstic reciclat. Aquestes nines van ser les primeres joguines de fabricació africana fetes al continent industrialment, procés que provoca i ha provocat moltes penúries a aquest, però que una vegada més ens deixa veure la grandesa del poble africà.

Van ser implantades com a joguina a tota la costa occidental, no obstant això, a mesura que s’expandien la població va introduir-les dins del seu culte, esdevenint objectes d’aquest, carregant-los de màgia i misticisme.

Els Yoruba de Nigèria els van convertir en els seus “Ibejis”, fets tradicionalment amb fusta, encarregats d’acollir al seu interior un nadó traspassat o bé provenir de fertilitat la mare que el portés; altres cultures els van acollir com a nines de fertilitat i, actualment, encara són utilitzades amb aquesta finalitat.

Els canvis són impactants, causen un caos i també crisis, no obstant la grandesa dels humans fa que d’aquests canvis, d’aquests successos que produeixen dolor, s’exporti quelcom interessant i que es pugui aprofitar, ho adapten, per viure la nostra cultura.

També adaptarem aquesta “nova realitat“.

 

 


REDACCIÓ15 Agost, 2020
jesus_arjona1-1-1280x879.jpg

“Com cada dia el sol marxa, però aquesta vegada és especial”

Cada matí quan ens aixequem, una llum daurada entra per la nostra finestra, donant-nos el bon dia i la vitalitat per despertar-nos, ell mai falla, mai es cansa. Durant tot el dia ens il·lumina i ens deixa veure entre nosaltres, ens proporciona alegria, calor i raó de viure, podríem dir que és el nostre guia a la vida.

Quan arriba la tarda provoca moments inoblidables, riures, cançons… molts els fotografien no solament amb les càmeres, sinó que també els guarden a la seva memòria, i això provoca un no retorn.

No obstant això, hi ha un moment on tot això s’acaba, on el sol marxa, es fa a un costat per deixar pas a la lluna, que il·lumina, però no de la mateixa forma.

El sol marxa a un altre lloc, per il·luminar-ne altres espais, altra gent, transportant l’energia que ells també necessiten, però igualment ho fa per tornar amb més força i tornar-nos a mostrar el camí i alegrar-nos els dies que vindran.

El recorregut del sol sembla una història d’amor. Aquesta pot ser trista, ja que el sol marxa al moment just per poder complir la seva funció vital, però qui es queda viu amb l’esperança del seu retorn. Quan torni, la seva llum també ho farà, no obstant, ell no ha d’estar mai trist per nosaltres, ja que a la Terra sempre hi queden llums per il·luminar.

“Deixarem d’abraçar-nos per tornar-ho a fer amb més força quan ens retrobem”

A l’ètnia Baulé de Ghana quan les històries d’amor es trenquen, es duu a terme un ritual que té a veure amb el que passa amb el sol. Al moment en què dins d’una parella una de les persones mor, qui es queda fa realitzar una obra anomenada Blolo-bla o Blolo bian o bé “esposos del més enllà”, que tenen la funció de materialitzar la persona que ha mort, i donar esperança al viu, per poder recuperar la seva parella quan marxi també a l’altre món.

Aquest haurà de cuidar l’obra, protegir-la i tractar-la com si fos la seva parella. Aquestes obres acostumen a tenir un aspecte molt bell, amb les característiques físiques més boniques per l’ètnia baulé, són unes obres tallades amb la màxima finura pel que representen i el respecte que hi tenen, al seu art, a la seva cultura i a la seva gent. Possiblement, els Baulé siguin uns dels pobles que més finura tenen en la seva escultura.

 

 


REDACCIÓ22 Juny, 2020

La setmana passada vaig  viure un dels episodis més intensos i estressants de la meva vida: la meva integritat i la de dues de les persones que més m’estimo va estar en perill. En un segon, gairebé marxo. Unes quinze persones m’han salvat la vida, tot per culpa d’un inconscient.

Moltes vegades he dit que em nego a pensar que tothom és dolent i que la maldat regna per damunt de la bondat. D’allò que fem sempre se n’extreuen els aspectes negatius, si jo dissabte hagués canviat de pla: la notícia seria que una persona va provocar un accident… però com això no ha passat, no hi haurà cap notícia que parli de les quinze ànimes que dissabte a la tarda van aguantar el meu cotxe perquè no caigués per un barranc: grans, petits, joves, homes, dones, marroquins, espanyols… Tots van unir forces per ajudar-nos.

Ells no ens coneixien, però el que sabien era que teníem una vida, una família i gent que ens estimava, i per això havien de lluitar per salvar-nos encara que fos posant el seu cos en perill.

Després dels successos que estem vivint, i el que jo vaig viure, puc dir que SEGUEIX EXISTINT LA BONDAT AL MÓN.

Us vull presentar una peça dels Fon de Benín, una peça de màgia, de vudú a la qual pel seu aspecte podríem considerar que és quelcom dolent però no és necessàriament així. Es tracta d’unes figures relacionades amb el matrimoni o la unió entre dues persones per sobre de tot, vinculat a quelcom màgic i misteriós. Una obra amb molta força.

Aquesta peça és símbol d’unitat humana, d’unitat de persones sigui quina sigui la seva condició humana. És un símbol d’esperança i dóna ànims per continuar insistint en el triomf de la bondat. Encara que es trobin esquena amb esquena i no es vegin la cara estan al mateix sac, estan en la mateixa situació i poden tenir empatia fins al punt d’arriscar-ho tot per salvar al seu igual. Si tu caus, jo també caic.

“No et conec, no t’he escoltat mai, mai no hem parlat, no sé el teu nom… però vinc a ajudar-te”

PUBLICITAT




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter