Arxius de Les màscares | Diari La República Checa

Què és això que avui presento? Per a què serveix? És una trompeta? Aquestes són les preguntes que em vaig fer quan vaig tenir a les meves mans per primera vegada aquesta obra. El seu treball refinat i els seus orificis em feien pensar que fos quelcom destinat a les arts musicals, que es tractés d’un instrument al qual li faltés algun element per fer-lo sonar.

A la seva superfície existeix una costra de libacions que s’han produït pel seu ús diari que confirma que aquesta obra no era un element musical, sinó un objecte fruit d’un ús quotidià o ritual i, de fet, fixant-me en aquest detall, vaig encertar què era, es tractava d’un objecte d’us diari, en aquest cas, vinculat a la medicina.

Aquest objecte és un enema, un instrument per fer lavatives als infants, però també als adults, tal com he pogut consultar a les fonts disponibles. Pertany als Kuba de la República Democràtica del Congo, un poble que té una cultura de la medicina important, ja que dins del seu art existeixen gran quantitat d’elements vinculats a les herbes medicinals o bé a les cures: pipes, morters, caixes de medicines…

El que realment té importància en aquests elements és el treball, que tot i l’ús tan escatològic que té, els artistes Kuba destinen a fer, i que ens dóna una idea molt abstracta, però completa de la força que té l’art tribal, on objectes amb un ús com aquest eren decorats i realitzats amb la màxima cura possible.

Però d’això també en podem deduir un significat més, i és la importància que els Kuba donen a la medicina, en curar, en tenir cura dels altres, al fet que un humà pugui salvar un altre humà, a un fet que en realitat és tangible, però que explicat pot esdevenir un veritable sortilegi de màgia. Quelcom que moltes vegades no li donem la importància que té, però que ells hi donen fins a un simple element com aquest.

La mateixa importància que actualment estem donant al nostre país a la nostra sanitat, no?

PUBLICITAT

Les religions tradicionals del continent africà són molt diverses i diferents entre elles. Cadascuna té les seves costums, rituals, arts… tot i que poden ser antagonistes, sempre trobem elements comuns entre elles.

Un dels elements més comuns dins les religions tradicionals africanes, i també de totes les del món, és el culte als avantpassats. Símbols de saviesa, de puresa i de benestar entre els vius.

Moltes religions tenen avantpassats mítics als quals els donen culte des de fa milers d’anys, hi ha d’altres que personifiquen avantpassats relacionats amb la natura, també, i els més comuns hi ha qui fa culte als difunts que han sigut importants per la família o bé per al poble o comunitat.

Aquest fet de retre homenatge a les persones difuntes succeeix per un tret de traspàs de dol, ja que aquelles persones que no es troben en vida però que han sigut rellevants per a nosaltres a la vida mai s’obliden i el seu record ha de ser per sempre, és per aquesta raó que l’ésser humà ja sigui del continent africà, d’Àsia, Amèrica, Oceania o bé d’Europa, sempre ha volgut tenir pressent els seus difunts, fent-los partícips del món dels vius, com un ungüent de bàlsam sanador per a l’ànima d’aquells que viuen en l’esperança de retornar-los a veure en l’altra vida.

Esperits que tornen a la vida, símbols de pertinença i, si més no, d’esperança.

Al continent africà són moltes les representacions d’esperits de difunts en l’art, avui mostro una silueta d’un ibeji dels Yoruba de Nigeria, en concret de la zona de Oyo, com a símbol de tots els esperits del món, ja que tinguin la forma que tinguin, el fet de ser humans ens dóna una forma abstracta comuna que es pot resumir en la paraula amor per aquells que hem estimat i estimarem.

✍🏽 Jesús ARJONA

L’obra que avui us presento esdevé un important element per la vida de moltes persones de l’Àsia, és una eina utilitzada per tallar l’arròs amb forma de serp, anomenada pels especialistes com a Nâga. Aquesta forma la podem trobar a molts llocs, encara que aquest pertany als Khmer de Cambodja. Acostumen a ser realitzades en fusta, no obstant, la que avui mostro està realitzada amb una banya i acabada amb una fulla de ferro treballada per poder tallar amb facilitat.

La seva forma la caracteritza arreu del món com a una de les eines agrícoles més estètiques, a més de ser una eina que amb la dinamització de la seva forma aconsegueix, amb molta eficiència, el seu propòsit, tallar i recollir el cultiu. No obstant això, són pocs els museus o espais on es puguin veure en exposició, esmentant com a únic el Quai Branly de París.

Els elements agrícoles, i en particular aquells que són per segar, tenen un ús molt poètic, que pot ser fins i tot tenebrós però que a la vegada de llum, ja que són qui lleven vida, però també la donen.

Arreu del món els agricultors han utilitzat eines de tota mena amb la finalitat de poder desenvolupar la seva feina, el cultiu i recol·lecció dels fruits que donen les seves terres. Aquesta feina els converteix en veritables mags, i a les seves eines en les seves “baretes” màgiques. Ells planten els cultius, els alimenten, deixen créixer i cuiden, per quan estan en el seu millor moment agafar-los, treien-los-hi la vida, per donar vida a altres éssers, les persones.

Jesús ARJONA ✍🏼

PUBLICITAT

Moltes persones diuen que estem bojos per ser com som, que no és normal el que fem i que potser és extrem, també hi ha gent que ho pensa, i no ho diu, o bé que parla d’esquenes. Segurament consideren aquesta “bogeria” quelcom negatiu i menystenible, però el que no saben és que el que som gent molt poderosa, persones lliures.

Hi ha persones a les que se les marca com a persones fora del comú, estranyes, rares… sense ser acceptades en societat, i si no superen aquesta “marca” i l’accepten com quelcom positiu acaben tenint traumes de per vida.

Marcades per accions diàries que fan sense adonar-se i que els identifiquen com a individus, esdevenen persones extraordinàries, però els fan ser depreciats en societat pel col·lectiu, que entén que no són “normals”.

Aquestes persones són anomenades boges, i durant la Història se’ls ha fet de tot: tancat en edificis destinats a la cura d’aquestes bogeries, apallissat per veure si se’ls hi passava, se’ls ha fet prendre medicaments que curaven la seva malaltia… tot per “normalitzar-los”, però també se’ls ha cremat vius per netejar aquesta bogeria del món.

A Camerun, com a molts altres indrets del món aquesta bogeria va ser tractada amb un ritual religiós, que en aquest cas es materialitza en els petits elements que avui presento, els coneguts “Caballers Kotoko”, molt apreciats pels col·leccionistes de miniatures ja que presenten uns treballs a la cera perduda que traspassen el sobrenatural i que tenen un poder realment impactant.

Durant aquest rituals els “Caballers Kotoko” es presentaven davant del “malalt” pel shaman i eren fruit d’unes libacions i neteges amb aigua i altres líquids abans de donar-lo a la persona que havia de ser tractada, que portaria el cavaller penjat en penjoll, o bé a una bossa màgica o es posaria en algun lloc sagrat fins que “la bogeria desaparegués” sent fruit en aquest procés de rituals continus.

Aquestes petites escultures eren utilitzades pels shamans per netejar les persones de la bogeria, d’allò que els feia diferents, per tornar-los com la resta, per ser una ovella més del ramat.

Som rucs els humans!!! No veiem que en molts casos aquestes bogeries no esdevenen traumes sinó que són fruit de la naturalitat de la persona, depreciant la natura pel bé del poder d’uns pocs individus, aquells que marquen el col·lectiu: Polítics? Empresaris? Religions? Grans fortunes?… No vull saber-ho.

“Teniu, que potser us fa falta!”

Tot el que surti de la meva boca quedarà per sempre en el teixit de la meva vida, en allò que em marcarà de per vida i que m’acompanyarà sempre, fins i tot després de que jo marxi.

Les nostres accions, les nostres paraules i els nostres fets són quelcom que es queden per sempre anotats al teixit de les nostres vides. Quan fem quelcom ja sigui dolent o bo, tindrem sempre la marca d’aquesta acció, no solament ens repercutirà en societat, sinó que també serà una marca que portarem al nostre cor de per vida i que formarà part del nostre dia a dia i del nostre futur.

Quan pateixo deixo anar per la meva boca llamps i trons, per això he d’anar amb compte amb el que dic quan les coses no van bé, quan el silenci és el meu millor amic.

Vull fer la reflexió sobre la formació de la vida i les circumstàncies d’aquesta, tot vinculant-la amb les obres que us presento a la fotografia. Es tracta de cinc politjes de telar que procedeixen de les zones de la costa occidental de l’Àfrica, Costa D’Ivori, Ghana… Podrien pertànyer a les ètnies Senufo o Baulé. Aquests objectes són utilitzats per subjectar el fil amb el que es fan els teixits, abans de passar pel telar, compleixen una funció purament utilitària.

Acostumen a tenir representacions identitàries de l’ètnia que els fa al seu punt més alt, tot i que aquestes que presento són en la seva majoria obres simples, però que acumulen un gran ús darrere seu.

Elles són com àngels, jutges, éssers suprems que aguanten les nostres vides, les nostres circumstàncies, ja que subjecten i fan córrer el fil amb el que es composa un teixit. Aquest fil esdevé per mi un dia, una vivència, una circumstància i el teixit, que és la unió de totes aquestes vivències, esdevé una persona, una unió d’experiències i vivències que la fan créixer a mesura que aquestes s’acumulen.

Quan aquest teixit s’acaba, la unió d’aquests fils queda per sempre, si un fil està trencat, segurament el nostre teixit acabarà malament, però quan aquest ha estat compost per fils purs i únics, aquest perdurarà per sempre, és només així que aconseguirem la immortalitat, construint un teixit fort, vivint bé, amb grans accions i vivències.

PUBLICITAT