25. Abril 2024

Arxius de Les màscares d'en Jesús | Pàgina 2 de 2 | Diari La República Checa

REDACCIÓ18 Setembre, 2019
jesus_1-1280x1125.jpg

Quantes fotos ens haurem fet a llocs emblemàtics de ciutats capitals d’occident? Però quantes vegades ens preguntem què són aquells llocs tan importants? Normalment aquests espais són llocs d’exaltació nacional o bé de mostra de superioritat respecte als altres pobles.

La Torre Eiffel és un d’ells i no és quelcom aïllat. Va ser el símbol d’una exposició universal on el que es pretenia era mostrar tot el poder existent de la nació, i que millor que fer-ho amb la construcció més ostentosa de tots els temps i amb el disseny dels millors arquitectes de la ciutat. A més, aquesta fou feta durant un període de colonització nacional, encara que no el més fort del moment, ja que aquest començaria l’any 1919.

El més interessant i trist de tot això és la manera que els imperis occidentals aconseguien les seves riquesses per a manifestar el seu poder. Realment esdevenen veritables sangoneres, oprimint als pobles més febles deixant-los indefensos i en una situació molt precària a costa seva i amb l’única funció d’enriquir i enfortir els colonitzadors.

Avui us presento un poble, guerrer i que va enfrontar fortament els colonitzadors. Es tracta dels Tuaregs, un grup ètnic nòmada que s’exten per 5 països; Algèria, Líbia, Níger, Mali i Burkina Faso. Tenen un origen molt vinculat al dels berebers i sempre s’han caracteritzat per no tenir una formació política sòlida com altres pobles, fruit del seu nomadisme al desert.

“Per la meva glòria eterna”

Aquests van mostrar resistència als imperis colonials amb totes les seves forces defensant el seu territori i els seus enclaus fins a l’any 1922 on van caure en mans dels colons en alguns territoris. Aquest poble però no va deixar de donar guerra, ja que des dels seus enclaus al desert podien fer incursions d’atac als colonitzadors i es van convertir en un veritable perill.

En molts llocs se’ls coneix com els “homes blaus”, ja que els teixits indigo que vesteixen i porten sobre el cap, que s’utilitzen en infinitat de pobles, taquen el seu cos de blau. Per altra banda, aquests són coneguts per tenir una joieria exquisida realitzada amb monedes de plata fruit de la colonització. D’entre les seves joies destaquen les creus, elements que els homes porten al coll com a amulet de protecció front el mal d’ull i que representen una constel·lació del cel.

Avui m’he plantat davant d’aquell monument que tothom admira, sense saber el seu veritable fons, amb l’atuend d’aquells que una vegada van ser oprimits, d’aquells que van veure com el seu poble moria per culpa dels nouvinguts.

“La gloria en detriment dels altres mai serà gloria”

 


REDACCIÓ10 Setembre, 2019
jesus1.jpg

En algunes etnies del continent africà el respecte i tracte per tots els membres del poble, sigui quina sigui la seva condició, és un tret indispensable i d’una gran importància. Això es deu a que li donen un gran valor a la seva comunitat, aquesta va per sobre dels individus i tenen entès que només podran seguir endavant si la comunitat segueix forta i unida.

Ara després de tornar a llegir-me l’últim paràgraf em venen al cap infinitat de persones de condicions diferents que conviuen al planeta i en concret les que estan al meu voltant dia a dia: persones de diferents països, de clases socials diferents, de tendències sexuals diferents, amb capacitats diferents, de sensibilitats diferents… un gran conglomerat de persones.

Hi ha un col·lectiu que m’agradaria destacar, aquell que molts anomenen persones “discapacitades” obviant la infinitat de capacitats diferents que tenen i que segurament són molt superiors a les de molts individus considerats per la societat com “normals”. Actualment arreu del món amb l’ajuda de moltes organitzacions i associacions s’estan fent grans treballs per la incorporació de diferents col·lectius dins de l’àmbit laboral i social, que anteriorment estaven exclosos, tot i que encara queda molt per fer, existeixen molts estigmes socials que fan que s’hagin de considerar fer alguns canvis més, com el de no atribuir-los-hi una manca de capacitat.

Actualment arreu del món amb l’ajuda de moltes organitzacions i associacions s’estan fent grans treballs per la incorporació de diferents col·lectius dins de l’àmbit laboral i social, que anteriorment estaven exclosos, tot i que encara queda molt per fer

L’obra que avui us presento va molt relacionada amb aquest col·lectiu. A començaments del segle XIX aquesta màscara ja va cridar l’atenció del gran pintor Pablo Picasso, qui va influenciar-se de les seves formes per fer diverses de les seves obres.

Es tracta d’una moderna màscara “Mbangu” dels Pende que es situen a la República Democràtica del Congo. Aquesta obra es coneguda com la “màscara de la malaltia”,  sempre presenta una cara poc estructurada o convencional i acostuma a estar dividida en dos parts pels colors blanc i negre.

Un dels trets més importants d’aquestes cerimònies és que es fan cants rituals que parlen sobre la tolerància vers els altres, sobre aquells que són diferents

Són obres que s’utilitzen en diversos tipus de cerimònies; per lluitar contra la malaltia dels individus del poble, per lluitar contra les forçes del mal i també són utilitzades per provocar riures a la comunitat en espectacles. Un dels trets més importants d’aquestes cerimònies és que es fan cants rituals que parlen sobre la tolerància vers els altres, sobre aquells que són diferents, traslladant un missatge de tolerància i respecte, ja que el que li passa a un, pot passar-li a qualsevol altre.

Ells són concients d’aquesta tolerància entre els membres de la comunitat, encara que sí que és veritat que es mouen per por als bruixots, no obstant això és inmensament interessant que hi hagi obres que representin als anomenats “malalts” o “discapacitats” i que siguin aquests els que traslladin missatges de conscienciació social.

“He dit que deixis de mirar-me, nomès sóc diferent a tu en algunes coses”.

 

 


REDACCIÓ13 Maig, 2019

“En mig de la nit es va escoltar un llampec que anunciava la teva arribada al poble, tots van quedar realment espantats i van anar a la casa del bruixot directament. Ell va fer sonar els tambors i tot seguit el poble va entrar en dansa i festeig”

Segurament molts pensen que a l’Àfrica tribal no hi existeixen déus com els occidentals, però la veritat és que sí que existeixen i són molt similars a aquells que els romans van adorar durant el seu gran govern del Mediterrani. Aquests déus pertanyen als Yoruba de Nigèria i són coneguts pel nom d’Orisha. Tenen un panteó molt ampli amb diferents representacions, funcionalitats i cultes.

Avui us presento un Orisha molt poderós i, potser, considerat el rei d’aquests. Es tracta de Shango, déu de la justícia, senyor dels llampecs, del tro i el foc. Diu la llegenda que abans de ser déu va ser un noble rei de la regió nigeriana d’Oyo durant els S. XVII i XVIII, però sucumbit pel desengany, la tristesa, la bojeria i la injustícia va posar fi a la seva vida de la forma més tràgica.

Per aquesta raó, amb el temps, van considerar que Shango lluitaria per acabar amb tot el que desgraciadament va acabar amb ell, des de llavors ell va lluitar per castigar totes les maldats que es produïen i es va convertir en el principal i més seguit dels Déus del panteó Yoruba.

La peça que us presento és una obra utilitzada per fer balls rituals, es balla amb ella a la mà i rep el nom de “oshe” que és l’emblema de l’Orisha i atorga al ballarí o ballarina, ja que les dones també poden formar part del ritual, els poders de Shango que fan que entri en trànsit i que l’Orisha el posseeixi. En aquestes escultures és costum representar la seva figura com un ésser fort, amb molta planta i amb honors.

És molt curiosa la reivindicació i lluita d’un déu que abans de ser-ho, i segons diuen, va ser home i va viure els sentiments i patiments d’aquests que van fer cessar la seva vida, però que després va lluitar per destruir-los. Un gran exemple de superació, no creieu?

“Van seguir ballant fins entrat el dia”

 

Estem planejant alguna cosa molt lligada a les arts de la dansa i l’escultura a la ciutat de Tarragona.

Voleu saber-ne més?

Esteu atents a la secció i a l’Instagram @artesinautor

 


REDACCIÓ23 Abril, 2019
jesus_jordi-1280x1053.jpg

Cada 23 d’Abril els catalans omplim els nostres carrers de roses i llibres tot celebrant la diada de Sant Jordi, aquell guerrer que diu la llegenda que va salvar la princesa de les urpes del drac. Aquesta diu que quan Sant Jordi va clavar la seva llança sobre el drac i va defallir a terra, un líquid vermell va cobrir un camp àrid i d’aquí va néixer un roser amb roses d’un color vermell intens que Sant Jordi va regalar a la princesa.

Aquesta és la llegenda que tots coneixem, però jo us vull explicar una de diferent. A la meva història no hi ha pas cap princesa ni cap heroi. A la meva llegenda hi som: la Noa, la màscara Kponuygo dels Senufo de Costa de Marfil i jo. Una màscara que representa un ésser imponent, un ser que tothom ha de témer que té les característiques de molts animals: un cocodril, una gasela, un porc senglar i l’animal mític dels Senufo, el camaleó. Aquesta màscara balla amb la boca plena de fulles amb foc que fan que doni la sensació que és un drac que treu foc per la boca i són utilitzades a rituals funeraris, per castigar als enemics i per fer fora a totes les forces malignes del poblat.

En aquesta història que us vull explicar, la “princesa” Noa no vol matar a cap drac, ni tampoc vol que jo el mati. En aquesta història jo no he de salvar a cap “princesa” de cap bèstia que li vulgui fer mal. En aquesta història cap drac ni bèstia vol fer res dolent a ningú. Qui ho voldria, sent una història que jo escric?

Al món que jo us explico, no hi ha d’haver homes que defensin a cap dona, ni a la inversa, no hi ha d’haver dones que busquin la defensa de cap home i per sobre de tot no hi haurien d’haver bèsties que volguessin atacar cap ésser.

En aquesta llegenda la Noa va derrotar allò que ella veia maligne: la meva ombria, maduresa, serietat, sobrietat… va ser ella qui va acabar amb la maldat, qui va voler cuidar al drac i no que jo el matés. A la meva història la victòria del mal sobre el bé, com l’entenem, mai ha existit, i mai existirà.

Això que us explico, és pura fantasia, pur desig d’un boig utòpic igual, però la fantasia també era que amb un cable ens poguéssim connectar a milions de quilòmetres, que a les nostres cases hi hagués sempre llum, aigua i que estiguéssim calents… Per què no complir aquesta fantasia també? Per què no acabar amb la maldat al món?

“Jo no us desitjo només un bon Sant Jordi, us desitjo bona vida, i que tot el que feu sempre vagi acompanyat d’alegria!”