Arxius de Les màscares d'en Jesús | Diari La República Checa

REDACCIÓ23 Setembre, 2020
jesus2-1280x960.jpg

La palabra perdón puede ser un gran alivio para nuestros problemas, junto con la palabra “gracias” y “hola” puede que sea una de las más importantes de toda la humanidad.

Pedir perdón implica algo horrible y que roza en ocasiones la maldad, el haber hecho daño a alguien, pero también significa ser consciente de que eso no era bueno, ni para el que lo realiza ni para aquel que lo recibe, significa una conciliación, la búsqueda de una mejora y, lo más importante, que aquello que se produjo seguramente no volverá a ocurrir, que no se volverá a ocasionar daño, por tanto, también es parte de la bondad.

Durante mi vida he sido consciente de muchos daños que he ocasionado, de muchas palabras que han herido y de muchas acciones que no eran acertadas, a todas aquellas personas heridas quiero pedir perdón. No obstante, me gustaría pedir perdón en nombre de unos que a día de hoy no pueden hacerlo…

Durante el proceso colonial, al continente africano, se le hicieron unas heridas que pocas armas punzantes y de fuego pueden ocasionar en los ataques más salvajes y agresivos existentes e imaginables. Heridas que a día de hoy siguen abiertas y otras muchas que en la medida que se pueden cerrar las vuelven a abrir y no dejan de sangrar.

La mayoría de estas heridas fueron ocasionadas a las poblaciones de las que muchas veces os escribo. La gente de África, su cultura y tradición fueron las que más sufrieron en el momento, pero son también las que, a día de hoy, en otras tierras alejadas a aquella realidad colonial, sufren los impactos de unos sucesos de hace más de cien años.

Hoy os presento dos obras de los años 50, concretamente del Reino de Benin, uno de los reinos que más sufrió. Estas obras, realizadas en bronce con la técnica de la cera perdida no pertenecen a la época de esplendor del Reino, no obstante, son un ejemplo extraordinario del arte de Benin. Estos bustos eran utilizados como objetos decorativos en los palacios reales, representaban miembros de la corte e incorporan hasta el último detalle de las facciones de la cara.

Hubo un momento en el que a estos objetos se les daba un origen totalmente diferente al real, dado que pensaban que “los africanos” no eran capaces de realizar obras “tan bellas”. Hubo un momento en la historia en el que estas obras fueron traídas a Europa como trofeos de guerra. Hubo un momento en el que se olvidó a las personas.

Por la parte que me toca, hoy os quiero pedir perdón por aquello que un día os hicieron, como humano, como europeo, como amante de vuestra cultura, de vuestra gente, de vuestro arte… como amante de la vida.   Perdón!!!

PUBLICITAT


REDACCIÓ23 Juliol, 2020
jesus_arjonajuliol.jpg

Què és tribal? És quelcom que prové d’un lloc estrany? Exòtic? I fora del nostre territori?

La utilització de les paraules que fem servir és molt important i, per comprendre tota la paraula, s’haurien d’analitzar tots els seus possibles significats i les seves variants, un fet que potser és molt difícil per a poder dominar totes les paraules. Avui us vull explicar què vol dir una paraula molt difícil per a mi: “tribal”.

Allò que és tribal és quelcom que esdevé identificatiu d’un lloc, quelcom que caracteritza una cultura o poble, sigui d’on sigui i que en alguns moments també dóna lloc a una identitat. Moltes vegades la paraula tribal produeix una sensació en la gent com quelcom forà i que en cap moment podria ser del nostre territori, com quelcom primitiu en un sentit pejoratiu.

A casa nostra tenim un important art tribal i que tothom coneix. Tenim els castells, les sardanes, el flamenc… O és que aquests elements no són identitaris ni característics d’un lloc? Al nostre territori la gent s’ajuda i s’uneix per realitzar quelcom, com ho fem amb els castells; també ens ajuntem i amb passos molt mesurats vivim la festa, com a les sardanes; i som gent amb molt de sentiment, que ens estimem entre nosaltres i volem mostrar si estem bé o tenim dolor, com al flamenc.

Avui us ensenyo una obra molt interessant, es tracta d’una maternitat dels Yoruba de Nigèria, una mare suprema, realitzada amb la tècnica de la cera perduda, fet que la fa extraordinària, ja que en tota la seva estructura no té cap soldadura.

Aquesta obra, d’art tribal, és un gran exemple d’identitat pels pobles nigerians i també podria englobar els africans, ja que al seu centre tenim una mare amb unes característiques físiques de reina, que amamanta un nadó; a la seva esquena té un altre nadó, envoltada de gent que l’honora i venera. Aquesta imatge ens dóna una idea de la importància que té per a la societat tribal i la cultura dels pobles la figura d’elles; creadores de vida i protectores de la natura.

Si voleu gaudir d’aquesta obra, la podreu veure a l’exposició “Onye Obia: l’home vermell a l’Àfrica” al Museu de la Mar de l’Ebre a Sant Carles de la Ràpita fins al 30 d’agost.

 


REDACCIÓ12 Maig, 2020
jesus_arjona2-1280x859.jpg

“Oh, no! Se m’han trencat algunes fotografies! M’ajudeu a ajuntar les peces?”

Aquests dies, vull fer memòria de dos articles que vaig escriure fa temps, a un d’ells parlava de la importància de la gent gran a les nostres vides i ho vaig fer mitjançant una obra dels Ndebele de Sud-Àfrica. Ells són la base sòlida de la nostra societat, la saviesa i el nostre passat.

 

Per altra banda també us vull recordar un què en parlava del paper que tenen els nens, amb una marioneta dels Bamana de Mali. Son símbol d’alegria riures, futur… Quan ells van sortir al carrer, i els escoltava per la meva finestra el meu estat d’ànim va canviar, no us va passar?

Però a la nostra societat no només ens hem de quedar amb el present, sinó que també hem de mirar cap al passat i, òbviament, també cap al futur. Us proposo que reflexioneu amb els texts sobre aquests col·lectius de la comunitat, a la vegada que intenteu resoldre aquests dos puzzles de les fotografies d’aquells articles. Us animeu? En quant de temps ho podreu resoldre?

 


REDACCIÓ18 Febrer, 2020
jesus2-2-1280x853.jpg

Hi ha vegades que voldria ser una obra d’art tribal africana. Voldria ser etern, haver vist el que elles han vist i el que veuran, que la gent em mirés i sentissin coses; fàstic, tendresa, estima… M’estic adonant de la fragilitat de la vida, a més m’encantaria ser una obra d’art per presentar una idea per sempre i que aquesta pogués canviar el món. O com va dir Mahatma Gandhi, ser jo el canvi.

“Sigues el canvi que vols veure al món”.

Moltes de les obres que normalment us presento tenen unes idees molt fixes, són les materialitzacions de diverses cultures i religions, per tant només volen i tenen la intenció de representar això, una religió com a única i vertadera.

Quin interès tenim els humans en sempre tenir la raó, i en què la nostra opinió sempre sigui la millor o la correcta, jo el primer.

Durant la colonització europea al continent africà va haver-hi moltes situacions d’implantació de “la veritable” cultura i religió, el cristianisme. En el nom d’un Déu, que jo com a cristià no conec, van assassinar moltes persones i van acabar amb cultures senceres. Àfrica va viure uns dies on la terra era vermella, per la sang de la seva població.

Avui vull parlar-vos a vosaltres, persones del continent africà que llegiu els meus textos, gràcies per encara estimar-nos

L’obra que avui presento pertany als Baulé de Costa de Marfil, concretament és un modern tiraxines utilitzat pels nens del poble com a joguina o bé com a element de caça per a petits animals. Aquesta és interessant pel que l’artista ha volgut mostrar en ella, creuant dues cultures: la “negra”, amb la representació d’una escultura amb identitat Baulé, i la “blanca”, amb una creu cristiana penjada al coll del personatge, en un objecte que és bell pel que representa, la unió dels dos mons; l’occidental i l’africà, molt diferents, però en ocasions, molt igual.

El sincretisme que existeix en aquesta obra, ens hauria de fer sentir inferiors, ja que tot i el mal que vam fer a Àfrica, ells han realitzat obres amb elements occidentals, sense sentir-se ressentits. I encara diem que són pobres i ens sentim superiors…

Avui vull parlar-vos a vosaltres, persones del continent africà que llegiu els meus textos, gràcies per encara estimar-nos.

La superioritat d’un poble es mostra en les accions que aquest fa quan està dolgut.

M’he pintat com si fos ella, per ser la finestra que uneix els dos mons, realment és al que dedico la meva vida, a ser un pont entre la cultura africana i l’occidental. Espero que gaudiu d’aquesta obra i la reflexió que ens porta.

 

 


REDACCIÓ2 Gener, 2020
jesus1-1280x960.jpg

Les clàusules o les formalitats són quelcom que nosaltres els humans utilitzem per a tots els nostres tràmits tant siguin personals com legals. Les formalitats són uns establerts que deuen el seu origen a una tradició o costum.

Quan ens donem la mà és un formalisme, quan fem un petó, quan parlem d’una determinada manera, quan anem vestits…

Avui us vull parlar de la materialització d’una formalitat, una peça molt interessant. És un contracte matrimonial del Marroc de principis del s. XX. Aquesta obra per regla general no l’hauríem de considerar una obra d’art, però la simplicitat amb la qual està treballada li dóna una bellesa que fa que esdevingui un objecte molt bell.

L’alfabet amb el què està escrit és d’una important qualitat, escrit per una persona especial, algú que hauria estudiat a la Mesquita, ja que les lletres que es llegeixen no s’aprenen a l’escola, són d’uns estudis superiors. A més en aquest document es jura pel Alcorà per tant, és un text sagrat, el que es jura es fa en nom seu i comença dient: “Al-ḥamdu lil-lāh…”.

ٱلْـحَـمْـدُ للهِ

Són obres escrites pel que es coneix com a “Edul”, que vindria a ser el notari o el mestre de cerimònies d’una boda o bé un esdeveniment legal. Aquest dóna validesa al matrimoni quan signa el document i constata totes les condicions, testimonis presents a la cerimònia, a més de les persones que contrauen matrimoni.

Són obres que es lliuren al matrimoni perquè les mantinguin a casa, però normalment són atresorades pel patriarca de la família, qui acumula guardats en secret tots els documents legals del seu clan envoltats en una tela o pell.

Aquestes obres esdevenen un gran formalisme respecte al que és un matrimoni àrab, no molt diferent de com nosaltres ho fem, encara que no sigui en fusta; jurem per déu, amb testimonis i davant d’una persona que constata els fets.

El poble marroquí està molt estereotipat, marcat per les accions d’uns que no pertanyen als seus ni de molt lluny, un poble afectuós, amable i respectuós vers els altres. Persones que potser sense tenir res material, ni un bon estat anímic, ho donen tot, oferint la màxima hospitalitat, un poble que per a mi és un amic.

Com veiem, una altra vegada, les pautes de comportament humanes, encara que tinguem cultures i religions diferents, són molt similars. Amb unes tradicions diferents, materialitzades també d’una forma diferent els nostres actes són molt semblants.

Ara, després de tot això, em qüestiono la utilitat dels formalismes, més enllà de què sigui la forma “correcta” de fer les coses i potser la que podríem dir que formaria part del que anomenem “educació”. Són correctes tots aquests formalismes en tots els casos? La resposta per mi és no, no obstant els seguirem practicant sempre, ja que el sistema així ho demana.

 


REDACCIÓ29 Octubre, 2019
jesus_1-1.jpg

Fa pocs dies que comparteixo la meva vida amb una obra que m’ha fet qüestionar-ho tot, vull compartir amb vosaltres això i fer una petita reflexió.

Us presento una obra que genera moltes converses al voltant seu, que té una força molt més enllà del que representa, que és generadora de mirades indiscretes, també de rebuig i riures. Es tracta d’una obra dels Lobi de Burkina Faso, una Bateba Betise.

Aquestes obres sempre mostren un home i una dona que estan en una postura sexual indiscreta. S’utilitzen tant pels homes com per les dones del poblat i tenen una funció variable depenent qui la utilitzi; pels homes tenen la finalitat d’aconseguir parella o bé aconseguir libido sexual, mentre que les dones l’utilitzen per buscar fertilitat. En tots dos casos aquesta obra és explícita amb els desitjos dels humans i vol la relació interpersonal entre homes i dones.

       “Sorprès, avergonyit, exaltat… són sentiments que hauràs sentit en veure-la”

Pot semblar-vos una peça molt indiscreta i fins i tot us pot molestar pel que significa o ensenya, pot semblar una peça vulgar. No obstant això, en el seu context aquesta peça s’ubica en els llocs més sagrats del poble, on no tothom pot entrar i on s’ha de tenir un màxim respecte, de fet, ella forma part d’aquest enclavament i esdevé també sagrada, cuidada i venerada per tots els membres del poblat.

Us imagineu una imatge semblant en un centre de culte occidental? En una església? Ens qualificarien de profans, vulgars… i molts més adjectius que desqualificarien la nostra persona si la nostra resposta fos positiva, veritat?

Pels Lobi la pràctica sexual és un fet natural, quelcom del que no s’ha d’avergonyir ningú, que és símbol de bonança i riquesa. Nosaltres pel contrari pensaríem que aquesta obra és una vulgaritat d’un artista pervertit que busca un fet en concret d’una manera obsessiva, potser no trec la raó a aquesta afirmació que he fet, tot i que per alguns pobles això no és veritat, infinitat de cultures del món realitzen figures eròtiques als seus cultes sagrats i tenen una funcionalitat sacra.

Amb ella em qüestiono tot el que m’envolta i la “realitat” de les coses. Sembla que aquesta reflexió sigui una vulgaritat per part meva, però realment és un fet molt impactant que a un lloc sagrat allunyat de la nostra societat occidental el fet sexual sigui considerat part del lloc sagrat, quelcom que seria impossible a occident.

Pensant-ho bé no és tan estrany que sigui quelcom sagrat, per mi també ho hauria de ser. Els humans fem màgia, la reproducció és la nostra màgia i l’encanteri que fem és l’acte que anomenem sexual. Què hi ha més bonic, entranyable i generador d’alegria que el naixement d’un nou ésser?

“I encara no saps d’on venim?”

 


REDACCIÓ9 Octubre, 2019
jesus1-1280x1414.jpg

Què us fa tenir por? Quin sentiment us provoca? Per què penseu que ho fa? La por pot ser un dels sentiments més interessants i poderosos, ja que ens pot fer canviar els nostres camins o bé bloquejar-los.

La por es basa en una sèrie de conviccions personals o bé en un imaginari. Per exemple, jo sempre he tingut por a allò que és per “sempre” allò que perpetua durant tota la vida i que no et deixa tirar enrere, però segurament això no fa por a tothom i a alguns els hi fa por altres coses.

“Per mi allò perenne és quelcom que em deixa bloquejat
en un moment i per això és que sento por”

No obstant això, el que realment ens produeix por és allò que es desconeix, allò que no sabem com funciona i que ens provoca incomoditat o inquietud. Però, considerant això dit anteriorment, podríem canviar la paraula “por” per “respecte”, ja que representa millor el sentiment que ens produeix el que desconeixem.

Actualment, i especialment al passat, molta gent ha sentit por de l’art tribal en general, relacionant-lo amb fets perillosos, màgics, del món dels esperits i potser fins i tot obscurs, jo no els hi trec la raó, els elements que jo presento es relacionen amb totes aquestes característiques que per nosaltres, els occidentals, són totalment desconegudes i poc normalitzades, ja que formen part d’unes cultures allunyades, a més l’aparença de les obres és molt més forta que la de les obres d’occident.

“La por a allò desconegut”

Avui us parlo d’una peça de Nigèria, en concret d’una màscara dels Ogoni que té dues característiques molt interessants a destacar: en primer lloc és una peça que representa a un occidental; porta un barret de colonitzador i la cara totalment pintada com un home blanc. D’altra banda aquestes màscares són unes de les poques que existeixen al continent africà que tinguin la mandíbula mòbil, s’utilitzen durant les cerimònies pel ballarins obrint i tancant la boca als balls.

Aquestes obres tradicionalment s’empren a diferents rituals que poden ser funerals de persones importants, durant les plantacions i les collites i també són utilitzades per fer balls de rituals d’entreteniment, no obstant aquestes tradicions, el país ha rebut influències d’altres religions fruit de la colonització i actualment aquestes màscares també s’utilitzen durant les cerimònies de Nadal, d’any nou i també per rebre a persones importants.

És curiós, aquestes màscares s’utilitzen per fer por al que és maligne, a allò que vol fer mal, i nosaltres els occidentals ens espantem d’elles… o potser, no és tan curiós

El que sí que és comú en tots els rituals on apareixen aquestes màscares és que pretén espantar el fet maligne, netejar de les forces el mal els voltants dels rituals i esdeveniments on apareixen. Vol fer por a allò negatiu.

És curiós, aquestes màscares s’utilitzen per fer por al que és maligne, a allò que vol fer mal, i nosaltres els occidentals ens espantem d’elles… o potser, no és tan curiós…

“Moltes vegades he sentit por d’allò que tenia al meu voltant, però després me n’he adonat que només calia mirar-ho dues vegades i cridar perquè marxi lluny”.

 


REDACCIÓ1 Octubre, 2019
jesus.jpg

Si penso en les coses que m’envolten, o bé en les que utilitzo diàriament, no podria destacar absolutament res que m’identifiqués com a individu i que fos quelcom realment personal i intransferible. La nostra vida està composta d’accions o bé amb objectes que acostumen a ser de caràcter impersonal.

Estem acostumats al fet que els nostres objectes no estiguin fets per la mà de l’home sinó per les infernals, utilitàries i modernes màquines de la indústria globalitzadora i capitalista, a qui els és igual a qui estigui destinat aquell element, impersonalitzant-ho tot i tornant la societat en un conglomerat d’individus amb caràcters físics molt iguals: mateixos complements, mateixa moda, mateixos aparells electrònics… i no només materials sinó també igual en comportaments, fruit de la indústria televisiva i consumista o bé de la “cultura del postureig”.

“El més insignificant per tu potser és el més important per a mi”

L’individu ha de resultar per nosaltres el més important del món, no solament per sentir-nos poderosos, sinó també per poder respectar els altres. És per aquesta raó que la realització d’un mateix amb els seus propis objectes, estils de moda i comportaments resulta fonamental per a qualsevol individu.

Al continent africà trobem un conglomerat d’ètnies realment diverses, de les quals n’hi ha moltes que no n’he sentit a parlar, però que hi són i que tenen característiques particulars; amb una estètica pròpia de cada ètnia, per cada moment de la vida i per cada persona. Els elements que tenen al seu abast, o almenys que tenien en èpoques més properes a la colonització, estaven fets per la mà d’un artista o artesà que amb les seves pròpies idees, seguint els cànons estètics de l’ètnia, feia creacions pròpies i pensant en algú particular, amb una identitat i que emanava una llum pròpia.

L’obra que avui us presento és una petita peça dels Kirdi de Camerun. Aquestes obres eren utilitzades per les noies joves del poblat com a tapall, segurament serien la part més visible de les seves vestimentes i les coronarien. Acostumen a estar confeccionats amb petites boles de pasta de vidre de colors visibles i vistosos, ja que una de les parts més importants a considerar dins la societat tribal són les parts sexuals, car que esdevenen font de vida.

Possiblement per les joves Kirdi, aquest era un dels elements més preuats, ja que suposava una important font de riquesa personal, com a característica personal dins del poblat. Era la seva identitat i les caracteritzava.

Actualment aquestes obres s’estan utilitzant per infinitat d’artesans com a penjolls moderns i també per la indústria, qui els copia, impersonalitzant aquestes meravelloses obres que van ser fetes originàriament per la mà d’un creador humà.

Amb aquest escrit, vull fer reflexionar al voltant de tot allò que els humans fem utilitzant la nostra creativitat i que potser amb la immersió dins del món industrial i consumista s’ha perdut. Premiem allò autèntic i original.

“Quelcom fora de context pot no esdevenir”

 


REDACCIÓ18 Setembre, 2019
jesus_1-1280x1125.jpg

Quantes fotos ens haurem fet a llocs emblemàtics de ciutats capitals d’occident? Però quantes vegades ens preguntem què són aquells llocs tan importants? Normalment aquests espais són llocs d’exaltació nacional o bé de mostra de superioritat respecte als altres pobles.

La Torre Eiffel és un d’ells i no és quelcom aïllat. Va ser el símbol d’una exposició universal on el que es pretenia era mostrar tot el poder existent de la nació, i que millor que fer-ho amb la construcció més ostentosa de tots els temps i amb el disseny dels millors arquitectes de la ciutat. A més, aquesta fou feta durant un període de colonització nacional, encara que no el més fort del moment, ja que aquest començaria l’any 1919.

El més interessant i trist de tot això és la manera que els imperis occidentals aconseguien les seves riquesses per a manifestar el seu poder. Realment esdevenen veritables sangoneres, oprimint als pobles més febles deixant-los indefensos i en una situació molt precària a costa seva i amb l’única funció d’enriquir i enfortir els colonitzadors.

Avui us presento un poble, guerrer i que va enfrontar fortament els colonitzadors. Es tracta dels Tuaregs, un grup ètnic nòmada que s’exten per 5 països; Algèria, Líbia, Níger, Mali i Burkina Faso. Tenen un origen molt vinculat al dels berebers i sempre s’han caracteritzat per no tenir una formació política sòlida com altres pobles, fruit del seu nomadisme al desert.

“Per la meva glòria eterna”

Aquests van mostrar resistència als imperis colonials amb totes les seves forces defensant el seu territori i els seus enclaus fins a l’any 1922 on van caure en mans dels colons en alguns territoris. Aquest poble però no va deixar de donar guerra, ja que des dels seus enclaus al desert podien fer incursions d’atac als colonitzadors i es van convertir en un veritable perill.

En molts llocs se’ls coneix com els “homes blaus”, ja que els teixits indigo que vesteixen i porten sobre el cap, que s’utilitzen en infinitat de pobles, taquen el seu cos de blau. Per altra banda, aquests són coneguts per tenir una joieria exquisida realitzada amb monedes de plata fruit de la colonització. D’entre les seves joies destaquen les creus, elements que els homes porten al coll com a amulet de protecció front el mal d’ull i que representen una constel·lació del cel.

Avui m’he plantat davant d’aquell monument que tothom admira, sense saber el seu veritable fons, amb l’atuend d’aquells que una vegada van ser oprimits, d’aquells que van veure com el seu poble moria per culpa dels nouvinguts.

“La gloria en detriment dels altres mai serà gloria”

 


REDACCIÓ10 Setembre, 2019
jesus1.jpg

En algunes etnies del continent africà el respecte i tracte per tots els membres del poble, sigui quina sigui la seva condició, és un tret indispensable i d’una gran importància. Això es deu a que li donen un gran valor a la seva comunitat, aquesta va per sobre dels individus i tenen entès que només podran seguir endavant si la comunitat segueix forta i unida.

Ara després de tornar a llegir-me l’últim paràgraf em venen al cap infinitat de persones de condicions diferents que conviuen al planeta i en concret les que estan al meu voltant dia a dia: persones de diferents països, de clases socials diferents, de tendències sexuals diferents, amb capacitats diferents, de sensibilitats diferents… un gran conglomerat de persones.

Hi ha un col·lectiu que m’agradaria destacar, aquell que molts anomenen persones “discapacitades” obviant la infinitat de capacitats diferents que tenen i que segurament són molt superiors a les de molts individus considerats per la societat com “normals”. Actualment arreu del món amb l’ajuda de moltes organitzacions i associacions s’estan fent grans treballs per la incorporació de diferents col·lectius dins de l’àmbit laboral i social, que anteriorment estaven exclosos, tot i que encara queda molt per fer, existeixen molts estigmes socials que fan que s’hagin de considerar fer alguns canvis més, com el de no atribuir-los-hi una manca de capacitat.

Actualment arreu del món amb l’ajuda de moltes organitzacions i associacions s’estan fent grans treballs per la incorporació de diferents col·lectius dins de l’àmbit laboral i social, que anteriorment estaven exclosos, tot i que encara queda molt per fer

L’obra que avui us presento va molt relacionada amb aquest col·lectiu. A començaments del segle XIX aquesta màscara ja va cridar l’atenció del gran pintor Pablo Picasso, qui va influenciar-se de les seves formes per fer diverses de les seves obres.

Es tracta d’una moderna màscara “Mbangu” dels Pende que es situen a la República Democràtica del Congo. Aquesta obra es coneguda com la “màscara de la malaltia”,  sempre presenta una cara poc estructurada o convencional i acostuma a estar dividida en dos parts pels colors blanc i negre.

Un dels trets més importants d’aquestes cerimònies és que es fan cants rituals que parlen sobre la tolerància vers els altres, sobre aquells que són diferents

Són obres que s’utilitzen en diversos tipus de cerimònies; per lluitar contra la malaltia dels individus del poble, per lluitar contra les forçes del mal i també són utilitzades per provocar riures a la comunitat en espectacles. Un dels trets més importants d’aquestes cerimònies és que es fan cants rituals que parlen sobre la tolerància vers els altres, sobre aquells que són diferents, traslladant un missatge de tolerància i respecte, ja que el que li passa a un, pot passar-li a qualsevol altre.

Ells són concients d’aquesta tolerància entre els membres de la comunitat, encara que sí que és veritat que es mouen per por als bruixots, no obstant això és inmensament interessant que hi hagi obres que representin als anomenats “malalts” o “discapacitats” i que siguin aquests els que traslladin missatges de conscienciació social.

“He dit que deixis de mirar-me, nomès sóc diferent a tu en algunes coses”.

 

 




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter