28. Març 2024

Arxius de Les màscares d'en Jesús | Diari La República Checa

REDACCIÓ10 Maig, 2022
arjona-1280x853.jpg

Fill del diable, tacat pel vermell de la sang, cobert pel vel de la maldat, indesitjable, tu que fas el mal, a qui jo odio…

Aquell que fa mal, es veu reforçat pels seus actes en el poder, aconseguint esdevenir una persona poderosa, impossible de vèncer, com algun tipus de superheroi, algú que és indestructible, encara que tothom el vulgui destruir. Sembla que els dolents mai es cansin, que no dubtin, que no es qüestionin les coses, però la realitat és que tothom té por.

La por com aliada. L’obra que avui us presento, pertany a un grup ètnic de l’Índia, en concret als Naga. I si filem més prim, a la regió d’Assam. Aquesta ètnia és coneguda per tenir uns costums molt característics en l’aspecte físic, no obstant això, vull destacar un costum que aquests feien durant els combats com a pràctica comuna i que es va deixar de fer als inicis del s. XVIII.

Els Naga, que són un poble molt ferotge i combatiu, es coneixen per tenir el costum de decapitar els seus enemics a les batalles i mostrar els seus caps com a trofeus de guerra, mostrant-los en els seus espais de culte, fins i tot hi ha qui els denomina “homes caçadors de caps”.

Aquesta joia que us mostro, realitzada en bronze i que simbolitza una cua de peix, era portada per aquests anomenats “caçadors de caps” durant les batalles com a amulets que els protegien dels enemics. Aquests homes que lluitaven ferotgement i que eren temuts per tots, ja que feien veritables barbaritats, tenien por.

Fins i tot el diable té por.

PUBLICITAT











REDACCIÓ6 Abril, 2021
jesus_arjona2-1280x853.jpg

Sempre acostumem a veure la bellesa segons uns paràmetres establerts pel quelcom fora de la naturalesa de l’individu, ja sigui pressió social, modes, mercat…i poques vegades acostumem a valorar allò que realment ens encaixa i valorar-ho en públic, o també en privat, com a bell, per la por de no encaixar o que siguem estranys.

I, realment, la bellesa s’aconsegueix d’allò que és únic i per tant singular o, com he dit abans, estrany. Què hi ha de bo en allò que està repetit en serie, en allò que segueix paràmetres socials o no naturals? La bellesa que entenem no pertany a quelcom pur o bell, valgui la redundància, ja que és el producte d’uns col·lectius.

Avui us presento una obra que entra en aquesta secció com a intrusa, ja que no es tracta d’una obra del continent africà, sinó que pertany a Àsia, concretament a Java, Indonèsia. Es tracta d’una màscara de teatre, utilitzada per a fer burla i riures d’aspectes quotidians de la vida, realitzada en fusta i pintada amb colors plàstics molt clàssics i sense massa decoració pictòrica, però amb un tracte expressiu molt important, ja que incorpora fins i tot les arrugues de la cara que es posen quan es té aquesta expressió de neguit que té. Es coneix que moltes de les representacions artístiques de la zona on es situa aquesta obra tenen aquest origen, el teatre.

Aquesta obra, que és deforme, apareix fumant amb una cara de fàstic molt expressiva on es poden veure inclús les arrugues de l’expressió i de la vellesa de la persona a la qual representa, pot produir en aquell que la veu una atracció que arriba a tocar l’enamorament o el desig i no pas una sensació de fàstic, tens ganes de tocar-la. Pensant-ho sempre hi ha bellesa en allò brut, allò que no és catalogat per la societat com a bell i aquest és un cas molt significatiu d’aquest succés. Ella és bella perquè surt del que estem acostumats, perquè és singular i aquesta bellesa és pura, singular i significativa pel que fa a referència a allò bell.

Com aquell que portaria la màscara en el seu moment al teatre, els humans sempre portem una màscara que ens marca allò que som de cara a la resta d’individus, amagant la veritable cara que tindríem sota aquesta. Aquell que portaria aquesta màscara tindria la mateixa expressió que ella?

M’agrades molt, lletja.

PUBLICITAT


REDACCIÓ23 Setembre, 2020
jesus2-1280x960.jpg

La palabra perdón puede ser un gran alivio para nuestros problemas, junto con la palabra “gracias” y “hola” puede que sea una de las más importantes de toda la humanidad.

Pedir perdón implica algo horrible y que roza en ocasiones la maldad, el haber hecho daño a alguien, pero también significa ser consciente de que eso no era bueno, ni para el que lo realiza ni para aquel que lo recibe, significa una conciliación, la búsqueda de una mejora y, lo más importante, que aquello que se produjo seguramente no volverá a ocurrir, que no se volverá a ocasionar daño, por tanto, también es parte de la bondad.

Durante mi vida he sido consciente de muchos daños que he ocasionado, de muchas palabras que han herido y de muchas acciones que no eran acertadas, a todas aquellas personas heridas quiero pedir perdón. No obstante, me gustaría pedir perdón en nombre de unos que a día de hoy no pueden hacerlo…

Durante el proceso colonial, al continente africano, se le hicieron unas heridas que pocas armas punzantes y de fuego pueden ocasionar en los ataques más salvajes y agresivos existentes e imaginables. Heridas que a día de hoy siguen abiertas y otras muchas que en la medida que se pueden cerrar las vuelven a abrir y no dejan de sangrar.

La mayoría de estas heridas fueron ocasionadas a las poblaciones de las que muchas veces os escribo. La gente de África, su cultura y tradición fueron las que más sufrieron en el momento, pero son también las que, a día de hoy, en otras tierras alejadas a aquella realidad colonial, sufren los impactos de unos sucesos de hace más de cien años.

Hoy os presento dos obras de los años 50, concretamente del Reino de Benin, uno de los reinos que más sufrió. Estas obras, realizadas en bronce con la técnica de la cera perdida no pertenecen a la época de esplendor del Reino, no obstante, son un ejemplo extraordinario del arte de Benin. Estos bustos eran utilizados como objetos decorativos en los palacios reales, representaban miembros de la corte e incorporan hasta el último detalle de las facciones de la cara.

Hubo un momento en el que a estos objetos se les daba un origen totalmente diferente al real, dado que pensaban que “los africanos” no eran capaces de realizar obras “tan bellas”. Hubo un momento en la historia en el que estas obras fueron traídas a Europa como trofeos de guerra. Hubo un momento en el que se olvidó a las personas.

Por la parte que me toca, hoy os quiero pedir perdón por aquello que un día os hicieron, como humano, como europeo, como amante de vuestra cultura, de vuestra gente, de vuestro arte… como amante de la vida.   Perdón!!!

PUBLICITAT


REDACCIÓ23 Juliol, 2020

Què és tribal? És quelcom que prové d’un lloc estrany? Exòtic? I fora del nostre territori?

La utilització de les paraules que fem servir és molt important i, per comprendre tota la paraula, s’haurien d’analitzar tots els seus possibles significats i les seves variants, un fet que potser és molt difícil per a poder dominar totes les paraules. Avui us vull explicar què vol dir una paraula molt difícil per a mi: “tribal”.

Allò que és tribal és quelcom que esdevé identificatiu d’un lloc, quelcom que caracteritza una cultura o poble, sigui d’on sigui i que en alguns moments també dóna lloc a una identitat. Moltes vegades la paraula tribal produeix una sensació en la gent com quelcom forà i que en cap moment podria ser del nostre territori, com quelcom primitiu en un sentit pejoratiu.

A casa nostra tenim un important art tribal i que tothom coneix. Tenim els castells, les sardanes, el flamenc… O és que aquests elements no són identitaris ni característics d’un lloc? Al nostre territori la gent s’ajuda i s’uneix per realitzar quelcom, com ho fem amb els castells; també ens ajuntem i amb passos molt mesurats vivim la festa, com a les sardanes; i som gent amb molt de sentiment, que ens estimem entre nosaltres i volem mostrar si estem bé o tenim dolor, com al flamenc.

Avui us ensenyo una obra molt interessant, es tracta d’una maternitat dels Yoruba de Nigèria, una mare suprema, realitzada amb la tècnica de la cera perduda, fet que la fa extraordinària, ja que en tota la seva estructura no té cap soldadura.

Aquesta obra, d’art tribal, és un gran exemple d’identitat pels pobles nigerians i també podria englobar els africans, ja que al seu centre tenim una mare amb unes característiques físiques de reina, que amamanta un nadó; a la seva esquena té un altre nadó, envoltada de gent que l’honora i venera. Aquesta imatge ens dóna una idea de la importància que té per a la societat tribal i la cultura dels pobles la figura d’elles; creadores de vida i protectores de la natura.

Si voleu gaudir d’aquesta obra, la podreu veure a l’exposició “Onye Obia: l’home vermell a l’Àfrica” al Museu de la Mar de l’Ebre a Sant Carles de la Ràpita fins al 30 d’agost.

 


REDACCIÓ12 Maig, 2020

“Oh, no! Se m’han trencat algunes fotografies! M’ajudeu a ajuntar les peces?”

Aquests dies, vull fer memòria de dos articles que vaig escriure fa temps, a un d’ells parlava de la importància de la gent gran a les nostres vides i ho vaig fer mitjançant una obra dels Ndebele de Sud-Àfrica. Ells són la base sòlida de la nostra societat, la saviesa i el nostre passat.

 

Per altra banda també us vull recordar un què en parlava del paper que tenen els nens, amb una marioneta dels Bamana de Mali. Son símbol d’alegria riures, futur… Quan ells van sortir al carrer, i els escoltava per la meva finestra el meu estat d’ànim va canviar, no us va passar?

Però a la nostra societat no només ens hem de quedar amb el present, sinó que també hem de mirar cap al passat i, òbviament, també cap al futur. Us proposo que reflexioneu amb els texts sobre aquests col·lectius de la comunitat, a la vegada que intenteu resoldre aquests dos puzzles de les fotografies d’aquells articles. Us animeu? En quant de temps ho podreu resoldre?

 


REDACCIÓ18 Febrer, 2020
jesus2-2-1280x853.jpg

Hi ha vegades que voldria ser una obra d’art tribal africana. Voldria ser etern, haver vist el que elles han vist i el que veuran, que la gent em mirés i sentissin coses; fàstic, tendresa, estima… M’estic adonant de la fragilitat de la vida, a més m’encantaria ser una obra d’art per presentar una idea per sempre i que aquesta pogués canviar el món. O com va dir Mahatma Gandhi, ser jo el canvi.

“Sigues el canvi que vols veure al món”.

Moltes de les obres que normalment us presento tenen unes idees molt fixes, són les materialitzacions de diverses cultures i religions, per tant només volen i tenen la intenció de representar això, una religió com a única i vertadera.

Quin interès tenim els humans en sempre tenir la raó, i en què la nostra opinió sempre sigui la millor o la correcta, jo el primer.

Durant la colonització europea al continent africà va haver-hi moltes situacions d’implantació de “la veritable” cultura i religió, el cristianisme. En el nom d’un Déu, que jo com a cristià no conec, van assassinar moltes persones i van acabar amb cultures senceres. Àfrica va viure uns dies on la terra era vermella, per la sang de la seva població.

Avui vull parlar-vos a vosaltres, persones del continent africà que llegiu els meus textos, gràcies per encara estimar-nos

L’obra que avui presento pertany als Baulé de Costa de Marfil, concretament és un modern tiraxines utilitzat pels nens del poble com a joguina o bé com a element de caça per a petits animals. Aquesta és interessant pel que l’artista ha volgut mostrar en ella, creuant dues cultures: la “negra”, amb la representació d’una escultura amb identitat Baulé, i la “blanca”, amb una creu cristiana penjada al coll del personatge, en un objecte que és bell pel que representa, la unió dels dos mons; l’occidental i l’africà, molt diferents, però en ocasions, molt igual.

El sincretisme que existeix en aquesta obra, ens hauria de fer sentir inferiors, ja que tot i el mal que vam fer a Àfrica, ells han realitzat obres amb elements occidentals, sense sentir-se ressentits. I encara diem que són pobres i ens sentim superiors…

Avui vull parlar-vos a vosaltres, persones del continent africà que llegiu els meus textos, gràcies per encara estimar-nos.

La superioritat d’un poble es mostra en les accions que aquest fa quan està dolgut.

M’he pintat com si fos ella, per ser la finestra que uneix els dos mons, realment és al que dedico la meva vida, a ser un pont entre la cultura africana i l’occidental. Espero que gaudiu d’aquesta obra i la reflexió que ens porta.

 

 


REDACCIÓ2 Gener, 2020
jesus1-1280x960.jpg

Les clàusules o les formalitats són quelcom que nosaltres els humans utilitzem per a tots els nostres tràmits tant siguin personals com legals. Les formalitats són uns establerts que deuen el seu origen a una tradició o costum.

Quan ens donem la mà és un formalisme, quan fem un petó, quan parlem d’una determinada manera, quan anem vestits…

Avui us vull parlar de la materialització d’una formalitat, una peça molt interessant. És un contracte matrimonial del Marroc de principis del s. XX. Aquesta obra per regla general no l’hauríem de considerar una obra d’art, però la simplicitat amb la qual està treballada li dóna una bellesa que fa que esdevingui un objecte molt bell.

L’alfabet amb el què està escrit és d’una important qualitat, escrit per una persona especial, algú que hauria estudiat a la Mesquita, ja que les lletres que es llegeixen no s’aprenen a l’escola, són d’uns estudis superiors. A més en aquest document es jura pel Alcorà per tant, és un text sagrat, el que es jura es fa en nom seu i comença dient: “Al-ḥamdu lil-lāh…”.

ٱلْـحَـمْـدُ للهِ

Són obres escrites pel que es coneix com a “Edul”, que vindria a ser el notari o el mestre de cerimònies d’una boda o bé un esdeveniment legal. Aquest dóna validesa al matrimoni quan signa el document i constata totes les condicions, testimonis presents a la cerimònia, a més de les persones que contrauen matrimoni.

Són obres que es lliuren al matrimoni perquè les mantinguin a casa, però normalment són atresorades pel patriarca de la família, qui acumula guardats en secret tots els documents legals del seu clan envoltats en una tela o pell.

Aquestes obres esdevenen un gran formalisme respecte al que és un matrimoni àrab, no molt diferent de com nosaltres ho fem, encara que no sigui en fusta; jurem per déu, amb testimonis i davant d’una persona que constata els fets.

El poble marroquí està molt estereotipat, marcat per les accions d’uns que no pertanyen als seus ni de molt lluny, un poble afectuós, amable i respectuós vers els altres. Persones que potser sense tenir res material, ni un bon estat anímic, ho donen tot, oferint la màxima hospitalitat, un poble que per a mi és un amic.

Com veiem, una altra vegada, les pautes de comportament humanes, encara que tinguem cultures i religions diferents, són molt similars. Amb unes tradicions diferents, materialitzades també d’una forma diferent els nostres actes són molt semblants.

Ara, després de tot això, em qüestiono la utilitat dels formalismes, més enllà de què sigui la forma “correcta” de fer les coses i potser la que podríem dir que formaria part del que anomenem “educació”. Són correctes tots aquests formalismes en tots els casos? La resposta per mi és no, no obstant els seguirem practicant sempre, ja que el sistema així ho demana.

 


REDACCIÓ29 Octubre, 2019
jesus_1-1.jpg

Fa pocs dies que comparteixo la meva vida amb una obra que m’ha fet qüestionar-ho tot, vull compartir amb vosaltres això i fer una petita reflexió.

Us presento una obra que genera moltes converses al voltant seu, que té una força molt més enllà del que representa, que és generadora de mirades indiscretes, també de rebuig i riures. Es tracta d’una obra dels Lobi de Burkina Faso, una Bateba Betise.

Aquestes obres sempre mostren un home i una dona que estan en una postura sexual indiscreta. S’utilitzen tant pels homes com per les dones del poblat i tenen una funció variable depenent qui la utilitzi; pels homes tenen la finalitat d’aconseguir parella o bé aconseguir libido sexual, mentre que les dones l’utilitzen per buscar fertilitat. En tots dos casos aquesta obra és explícita amb els desitjos dels humans i vol la relació interpersonal entre homes i dones.

       “Sorprès, avergonyit, exaltat… són sentiments que hauràs sentit en veure-la”

Pot semblar-vos una peça molt indiscreta i fins i tot us pot molestar pel que significa o ensenya, pot semblar una peça vulgar. No obstant això, en el seu context aquesta peça s’ubica en els llocs més sagrats del poble, on no tothom pot entrar i on s’ha de tenir un màxim respecte, de fet, ella forma part d’aquest enclavament i esdevé també sagrada, cuidada i venerada per tots els membres del poblat.

Us imagineu una imatge semblant en un centre de culte occidental? En una església? Ens qualificarien de profans, vulgars… i molts més adjectius que desqualificarien la nostra persona si la nostra resposta fos positiva, veritat?

Pels Lobi la pràctica sexual és un fet natural, quelcom del que no s’ha d’avergonyir ningú, que és símbol de bonança i riquesa. Nosaltres pel contrari pensaríem que aquesta obra és una vulgaritat d’un artista pervertit que busca un fet en concret d’una manera obsessiva, potser no trec la raó a aquesta afirmació que he fet, tot i que per alguns pobles això no és veritat, infinitat de cultures del món realitzen figures eròtiques als seus cultes sagrats i tenen una funcionalitat sacra.

Amb ella em qüestiono tot el que m’envolta i la “realitat” de les coses. Sembla que aquesta reflexió sigui una vulgaritat per part meva, però realment és un fet molt impactant que a un lloc sagrat allunyat de la nostra societat occidental el fet sexual sigui considerat part del lloc sagrat, quelcom que seria impossible a occident.

Pensant-ho bé no és tan estrany que sigui quelcom sagrat, per mi també ho hauria de ser. Els humans fem màgia, la reproducció és la nostra màgia i l’encanteri que fem és l’acte que anomenem sexual. Què hi ha més bonic, entranyable i generador d’alegria que el naixement d’un nou ésser?

“I encara no saps d’on venim?”

 


REDACCIÓ9 Octubre, 2019

Què us fa tenir por? Quin sentiment us provoca? Per què penseu que ho fa? La por pot ser un dels sentiments més interessants i poderosos, ja que ens pot fer canviar els nostres camins o bé bloquejar-los.

La por es basa en una sèrie de conviccions personals o bé en un imaginari. Per exemple, jo sempre he tingut por a allò que és per “sempre” allò que perpetua durant tota la vida i que no et deixa tirar enrere, però segurament això no fa por a tothom i a alguns els hi fa por altres coses.

“Per mi allò perenne és quelcom que em deixa bloquejat
en un moment i per això és que sento por”

No obstant això, el que realment ens produeix por és allò que es desconeix, allò que no sabem com funciona i que ens provoca incomoditat o inquietud. Però, considerant això dit anteriorment, podríem canviar la paraula “por” per “respecte”, ja que representa millor el sentiment que ens produeix el que desconeixem.

Actualment, i especialment al passat, molta gent ha sentit por de l’art tribal en general, relacionant-lo amb fets perillosos, màgics, del món dels esperits i potser fins i tot obscurs, jo no els hi trec la raó, els elements que jo presento es relacionen amb totes aquestes característiques que per nosaltres, els occidentals, són totalment desconegudes i poc normalitzades, ja que formen part d’unes cultures allunyades, a més l’aparença de les obres és molt més forta que la de les obres d’occident.

“La por a allò desconegut”

Avui us parlo d’una peça de Nigèria, en concret d’una màscara dels Ogoni que té dues característiques molt interessants a destacar: en primer lloc és una peça que representa a un occidental; porta un barret de colonitzador i la cara totalment pintada com un home blanc. D’altra banda aquestes màscares són unes de les poques que existeixen al continent africà que tinguin la mandíbula mòbil, s’utilitzen durant les cerimònies pel ballarins obrint i tancant la boca als balls.

Aquestes obres tradicionalment s’empren a diferents rituals que poden ser funerals de persones importants, durant les plantacions i les collites i també són utilitzades per fer balls de rituals d’entreteniment, no obstant aquestes tradicions, el país ha rebut influències d’altres religions fruit de la colonització i actualment aquestes màscares també s’utilitzen durant les cerimònies de Nadal, d’any nou i també per rebre a persones importants.

És curiós, aquestes màscares s’utilitzen per fer por al que és maligne, a allò que vol fer mal, i nosaltres els occidentals ens espantem d’elles… o potser, no és tan curiós

El que sí que és comú en tots els rituals on apareixen aquestes màscares és que pretén espantar el fet maligne, netejar de les forces el mal els voltants dels rituals i esdeveniments on apareixen. Vol fer por a allò negatiu.

És curiós, aquestes màscares s’utilitzen per fer por al que és maligne, a allò que vol fer mal, i nosaltres els occidentals ens espantem d’elles… o potser, no és tan curiós…

“Moltes vegades he sentit por d’allò que tenia al meu voltant, però després me n’he adonat que només calia mirar-ho dues vegades i cridar perquè marxi lluny”.

 


REDACCIÓ1 Octubre, 2019
jesus.jpg

Si penso en les coses que m’envolten, o bé en les que utilitzo diàriament, no podria destacar absolutament res que m’identifiqués com a individu i que fos quelcom realment personal i intransferible. La nostra vida està composta d’accions o bé amb objectes que acostumen a ser de caràcter impersonal.

Estem acostumats al fet que els nostres objectes no estiguin fets per la mà de l’home sinó per les infernals, utilitàries i modernes màquines de la indústria globalitzadora i capitalista, a qui els és igual a qui estigui destinat aquell element, impersonalitzant-ho tot i tornant la societat en un conglomerat d’individus amb caràcters físics molt iguals: mateixos complements, mateixa moda, mateixos aparells electrònics… i no només materials sinó també igual en comportaments, fruit de la indústria televisiva i consumista o bé de la “cultura del postureig”.

“El més insignificant per tu potser és el més important per a mi”

L’individu ha de resultar per nosaltres el més important del món, no solament per sentir-nos poderosos, sinó també per poder respectar els altres. És per aquesta raó que la realització d’un mateix amb els seus propis objectes, estils de moda i comportaments resulta fonamental per a qualsevol individu.

Al continent africà trobem un conglomerat d’ètnies realment diverses, de les quals n’hi ha moltes que no n’he sentit a parlar, però que hi són i que tenen característiques particulars; amb una estètica pròpia de cada ètnia, per cada moment de la vida i per cada persona. Els elements que tenen al seu abast, o almenys que tenien en èpoques més properes a la colonització, estaven fets per la mà d’un artista o artesà que amb les seves pròpies idees, seguint els cànons estètics de l’ètnia, feia creacions pròpies i pensant en algú particular, amb una identitat i que emanava una llum pròpia.

L’obra que avui us presento és una petita peça dels Kirdi de Camerun. Aquestes obres eren utilitzades per les noies joves del poblat com a tapall, segurament serien la part més visible de les seves vestimentes i les coronarien. Acostumen a estar confeccionats amb petites boles de pasta de vidre de colors visibles i vistosos, ja que una de les parts més importants a considerar dins la societat tribal són les parts sexuals, car que esdevenen font de vida.

Possiblement per les joves Kirdi, aquest era un dels elements més preuats, ja que suposava una important font de riquesa personal, com a característica personal dins del poblat. Era la seva identitat i les caracteritzava.

Actualment aquestes obres s’estan utilitzant per infinitat d’artesans com a penjolls moderns i també per la indústria, qui els copia, impersonalitzant aquestes meravelloses obres que van ser fetes originàriament per la mà d’un creador humà.

Amb aquest escrit, vull fer reflexionar al voltant de tot allò que els humans fem utilitzant la nostra creativitat i que potser amb la immersió dins del món industrial i consumista s’ha perdut. Premiem allò autèntic i original.

“Quelcom fora de context pot no esdevenir”