La sentencia dictada por unanimidad por el Pleno de la Sala Segunda del TS -con ponencia de su presidente Manuel Marchena- confirma la condena a la pena de 1 año de prisión por un delito de descubrimiento y revelación de secretos, con la atenuante de dilaciones indebidas, a un empresario que, en la búsqueda de pruebas que acreditaran la deslealtad con la que fundamentar una demanda de despido, accedió en reiteradas ocasiones al correo electrónico particular del trabajador. Algunos de los documentos así obtenidos fueron presentados en la demanda de despido formulada ante la jurisdicción social.
El acusado alegaba en su recurso la posible existencia de legítima defensa, así como la inevitabilidad de ese acceso por la configuración técnica del programa de gestión del correo electrónico. Ambas alegaciones son rechazadas por la Sala: «…el acusado no ejerció de forma legítima ningún derecho. Ni la compartida utilización de las claves corporativas, ni la definición en el convenio colectivo, como infracción disciplinaria grave, de la utilización de los medios productivos puestos a disposición del trabajador, son suficientes para legitimar la grave intromisión del empleador en la cuenta particular de JCZ.
De hecho, frente a la versión de la defensa de que el acceso a esas cuentas privadas fue prácticamente inevitable por el funcionamiento del sistema, lo que indica el hecho es precisamente lo contrario. Su conducta no se limitó a ese contacto casual con aquello que no se quería conocer, sino que se imprimieron “…determinados mensajes y correos electrónicos enviados o recibidos entre el 11-3-13 y el 26-6-13”, llegando a ordenar el acusado a su hija que siguiera haciendo acopio de mensajes para “…recabar todos los datos posibles de lo sucedido”. Añade la Sala que «…el amplio paréntesis cronológico -casi tres meses- durante el que LMN fue despojado de su derecho a la intimidad, a la protección de datos y, en fin, de su derecho al entorno virtual, habla por sí solo de la intensidad y el alcance de la injerencia».
La sentencia, en línea con la jurisprudencia del TEDH y de la propia Sala Social del Tribunal Supremo, no cuestiona la posibilidad de pactar una reserva de esa capacidad de fiscalización: «…empresario y trabajador pueden fijar los términos de ese control, pactando la renuncia, no ya a la intimidad, sino a la propia inviolabilidad de las comunicaciones. Y allí donde exista acuerdo expreso sobre fiscalización, se estará excluyendo la expectativa de privacidad que, incluso en el ámbito laboral, acompaña a cualquier empleado».
Pero la renuncia ha de reunir determinadas condiciones: «la exclusión de esa expectativa ha de ser expresa y consciente, sin que pueda equipararse a ésta una pretendida renuncia derivada de la voluntad presunta del trabajador. El trabajador que conoce la prohibición de utilizar para fines particulares los ordenadores puestos a su disposición por la empresa y, pese a ello, incumple ese mandato, incurre en una infracción que habrá de ser sancionada en los términos que son propios de la relación laboral.
Pero esa infracción no priva al trabajador que incurre en ella de su derecho a definir un círculo de exclusión frente a terceros, entre los que se incluye, desde luego, quien le proporciona esos medios productivos. De admitir esa artificial asimilación a la hora de pronunciarnos sobre la legitimidad de la injerencia, estaríamos olvidando la propia naturaleza del contrato de trabajo por cuenta ajena.
Los elementos de disponibilidad del derecho fundamental a la intimidad y a la inviolabilidad de las comunicaciones no pueden abordarse con quiebra del principio de proporcionalidad.
A l’advocat David Peña no li agraden les mitges tintes. És conegut per dir el que pensa tal com raja. Lidera la Plataforma Cívica d’Advocats del Camp de Tarragona, la qual intenta contribuir per millora del sistema judicial. En aquesta entrevista, el lletrat fa un repàs a la situació actual de la Justícia. David Peña reclama, essencialment, més independencia per part dels magistrats i fiscals. En la seva opinió, la Justícia actualmente és el braç executor del poder polític.
David Peña en un acte de la Plataforma
REPUBLICA CHECA – La vostra Plataforma comença a donar les primeres passes… Quines accions teniu previstes?
DAVID PEÑA – Durant aquests mesos de l´any 2014 hem fet dues conferències públiques, amb personalitats de la realitat judicial de l´estat espanyol. Però la tasca del dia a dia de la nostra Plataforma passa per fer peticions davant dels col·legis professionals, òrgans judicials i Fiscalia, per demostrar que som un col·lectiu d´advocats implicats en la maquinària judicial.
Recentment hem interposat queixes contra un secretari judicial, i contra un jutge instructor, degut a una possible manca de diligència professional amb lesió de drets fonamentals dels ciutadans.
RC – Comença l’any judicial amb una activitat frenètica. Creu que la corrupció està desbordant els jutjats?
DP – La corrupció existeix i existirà, i els jutjats instructors no estan preparats per poder investigar supòsits de gran corrupció en la qual estiguin implicats polítics o gent de l´entorn polític.
Els jutjats instructorS passen setmanes senceres de guàrdia per atendre delictes menors com robatoris, furts, alcoholèmies, baralles nocturnes, amenaces entre veïns…
El poder legislatiu fa lleis per col·lapsar els jutjats instructors amb temes menors, i així els jutges quasi no tenen temps de dedicar-se a temes relacionats amb corrupció econòmica.
Justícia diferent
RC – Vostè creu que hi ha justícia per a diferents categories de ciutadans?
DP – Personalment i desprès de més de 16 anys fent d´advocat defensor he pogut detectar que existeix una justícia “ràpida” per delictes que cometen determinats col·lectius (furts, robatoris, relacionats amb seguretat del trànsit, violència de gènere…) i una justícia “lenta” per delictes que cometen altres col·lectius (suborns, malversacions, estafes, apropiacions indegudes, delictes societaris…).
Vostè mateix pot jutjar quin perfil social comet un tipus de delictes i quins són els altres tipus de delictes…
RC – Quins canvis hauria d’experimentar la Justícia?
DP – En primer lloc cal una Justícia independent – però mentre el Poder Judicial nomeni càrrecs en el Consejo General del Poder Judicial i en la Fiscalia General de l´Estat – la independència no existirà.
En segon lloc, cal que la Fiscalia no estigui en el mateix edifici que els jutjats, ja que molts jutges sense criteri i personalitat acaben fent processalment allò que el Fiscal els hi diu. I així, no existeix imparcialitat tampoc. Cal jutges i magistrats independents.
Espanyols aforats
RC – Es parla molt de posar fi a l’abús de la impunitat. Qui creu que ha de ser aforat?
DP – Segons l´art. 14 de la Constitució tots els espanyols som iguals, i aleshores cap espanyol hauria de ser aforat. No podem permetre que determinades persones per ser polítics o jutges tinguin dret a ser enjudiciats en jutjats i tribunals especials.
RC – La justícia està preparada per jutjar casos de la magnitud de Jordi Pujol?
DP – La situació actual de l´Administració de Justícia és complexa, i una personalitat com un expresident d´una comunitat autònoma hauria de ser un cas normal. Però arriba A un punt que hem pogut veure que aquest ciutadà no ha estat detingut per la policia, ni tampoc ha estat – de moment – convocat a cap actuació judicial, i això demostra que estem en una situació anormal. Qualsevol persona que fa un furt al metro de Barcelona o a PortAventura és detinguda per la policia, i un senyor que porta anys cometent algun delicte de perfil econòmic alt de moment… no.
Vicis vs taxes
RC – Les costes de la justícia són ‘justes’?
DP – El ciutadà que va a un judici ha d´entendre que això no és gratuït. La ciutadania ha d´entendre que el cost temporal i el cost econòmic són dues realitats de la Administració de Justícia. Un judici pot demorar anys, i durant aquest anys han de pagar-se costes com procuradors, advocats, pericials, i ara les taxes. Per una entitat bancària és evident que pagar tot això és més fàcil que per un ciutadà mig, però si un ciutadà mig vol litigaR ha d´entendre que té un cost i en cas de victòria final podria recuperar els imports destinats a costes processals.
La gent no té problemes per pagar-se vacances, o vicis com els cafetons i el tabac, però a la hora de ficar-se en judicis sembla que tot hauria de ser gratis, i això no és així. El ciutadà ha d´entendre que tot té un cost, i la Justícia també.
RC – La justícia ha millorat amb el ministre Gallardón?
DP – No es pot culpar el Sr. Gallardón de tots els mals de l´Administració de Justícia. Aquest senyor porta poc temps al càrrec, i les grans lleis que tenim en marxa: Codi Penal, lleis processals són, majoritàriament, anteriors a ell.
El Sr. Gallardón ha estat molt criticat pels col·legis professionals a causa de les taxes, i evidentment que les taxes no fan cap bé a la Justícia, però els ciutadans que no tenen mitjans econòmics no paguen taxes perquè tenen dret al benefici de la justícia gratuïta.
Pacte entre Pujol i Madrid
L’advocat David Peña
RC – Hi ha casos que sorgeixen ara, a pocs mesos d’una convocatòria electoral. Creu que podria haver interessos polítics al darrere?
DP – La Justícia és una mena de braç executor del poder executiu. A la història recent de l´Estat espanyol tenim precedents que així ho demostren: Mario Conde és un clar paradigma.
La meva opinió personal sobre el cas de “Jordi Pujol” abans del 9 de Novembre és que existeix un pacte entre la família Pujol i el govern de Madrid. El Sr. Pujol durant els anys 80 i 90 tenia tant de poder a Catalunya que mai es va plantejar dur a terme una consulta sobre la independència o Estat propi, i ara que Artur Mas es planteja de fer-ho, des de Madrid hauran “consultat” a Jordi Pujol com intentar aturar-ho i per això ha esclatat aquest escàndol.
RC – El ciutadà té motius per confiar en la justícia?
DP – El ciutadà mig que hagi passat algun cop per la Administració de Justícia tinc dubtes que tingui una confiança absoluta en la Justícia. Una Justícia lenta no és Justícia i si és incoherent tampoc és justícia.
Però hem de pensar que les coses milloraran, i que els jutges i magistrats algun dia podran ser realment independents.
Condicionar les garjoles
RC – Què fa la vostra Plataforma per millorar alguns dels aspectes judicials?
DP – La nostra Plataforma intenta fer pinya al voltant de la figura de l´advocat penalista. L´advocat penalista és essencial en un Estat de Dret, ja que sense advocats que defensin els drets dels ciutadans, com el dret a la llibertat dels ciutadans, no existeix Estat de Dret.
En relació a actuacions recents: 1.- Hem fet instància demanant a la presidència de l´Audiència Provincial que condicionin amb dignitat l´espai de les garjoles destinades als detinguts en la planta baixa de l´edifici del Palau de Justícia i un altre perquè els detinguts puguin entrevistar-se amb els seus defensors. 2.- Hem demanat que s´apliqui el protocol de la Directiva 2013/48 de la Unió Europea, relativa a què els advocats ens entrevistem abans de la declaració amb els detinguts.
REDACCIÓ30 Abril, 2021
La sentencia dictada por unanimidad por el Pleno de la Sala Segunda del TS -con ponencia de su presidente Manuel Marchena- confirma la condena a la pena de 1 año de prisión por un delito de descubrimiento y revelación de secretos, con la atenuante de dilaciones indebidas, a un empresario que, en la búsqueda de pruebas que acreditaran la deslealtad con la que fundamentar una demanda de despido, accedió en reiteradas ocasiones al correo electrónico particular del trabajador. Algunos de los documentos así obtenidos fueron presentados en la demanda de despido formulada ante la jurisdicción social.
El acusado alegaba en su recurso la posible existencia de legítima defensa, así como la inevitabilidad de ese acceso por la configuración técnica del programa de gestión del correo electrónico. Ambas alegaciones son rechazadas por la Sala: «…el acusado no ejerció de forma legítima ningún derecho. Ni la compartida utilización de las claves corporativas, ni la definición en el convenio colectivo, como infracción disciplinaria grave, de la utilización de los medios productivos puestos a disposición del trabajador, son suficientes para legitimar la grave intromisión del empleador en la cuenta particular de JCZ.
De hecho, frente a la versión de la defensa de que el acceso a esas cuentas privadas fue prácticamente inevitable por el funcionamiento del sistema, lo que indica el hecho es precisamente lo contrario. Su conducta no se limitó a ese contacto casual con aquello que no se quería conocer, sino que se imprimieron “…determinados mensajes y correos electrónicos enviados o recibidos entre el 11-3-13 y el 26-6-13”, llegando a ordenar el acusado a su hija que siguiera haciendo acopio de mensajes para “…recabar todos los datos posibles de lo sucedido”. Añade la Sala que «…el amplio paréntesis cronológico -casi tres meses- durante el que LMN fue despojado de su derecho a la intimidad, a la protección de datos y, en fin, de su derecho al entorno virtual, habla por sí solo de la intensidad y el alcance de la injerencia».
La sentencia, en línea con la jurisprudencia del TEDH y de la propia Sala Social del Tribunal Supremo, no cuestiona la posibilidad de pactar una reserva de esa capacidad de fiscalización: «…empresario y trabajador pueden fijar los términos de ese control, pactando la renuncia, no ya a la intimidad, sino a la propia inviolabilidad de las comunicaciones. Y allí donde exista acuerdo expreso sobre fiscalización, se estará excluyendo la expectativa de privacidad que, incluso en el ámbito laboral, acompaña a cualquier empleado».
REDACCIÓ
