26. Abril 2024

Arxius de jsc | Pàgina 2 de 3 | Diari La República Checa

REDACCIÓ1 Desembre, 2020
nachogarcialatorre.jpg

Nunca he sido muy partidario de reconocer las leyes con el nombre de los o las ministros que las promueven, pero vamos a hablar de la LOMLOE, más conocida últimamente como la ley Celaá. Y, sobre todo, vamos a hablar de los malditos bulos, de las fake news que corren y promueven desde la derecha en sus distintas versiones.

La LOMLOE es un triunfo para la escuela pública, lo es porque se termina con la LOMCE, más conocida como la ley Wert, que puso en jaque a nuestro sistema público de educación. La LOMLOE corrige y mejora aquella ley y garantiza la igualdad de oportunidades.

Lo primero que debemos saber es que las leyes educativas son leyes orgánicas, eso significa que para poder aprobarse es necesario una mayoría absoluta del Congreso de los Diputados (eso significa 176 votos). La ley Wert fue aprobada con los votos únicamente del PP, que de 2011 a 2015 gozó de esa mayoría absoluta.

En cambio la LOMLOE ha sido respaldada por 5 partidos y se han abstenido otros 6, es decir, goza de un apoyo mucho más amplio que la imposición que supuso la LOMCE.

Pero vayamos a por las fake news que han hecho correr desde la derecha de este país, siempre empeñada en impedir un pacto educativo amplio, con la única voluntad de imponer sus ideas, incluso cuando estas no las respaldan ni las urnas.

El primer bulo es la desaparición del castellano de las aulas, y no es verdad. No habrá cambios respecto a lo que reconocía ya las demás leyes educativas, se garantiza el castellano y se garantiza la enseñanza de todas las lenguas de nuestro país, el catalán, el gallego o el euskera. Nuestras lenguas son motivo de orgullo, no de división, conocer nuevas lenguas nos hace más ricos intelectualmente.

Por cierto, un apunte, la inmersión lingüística en Cataluña nació de la mano de los y las socialistas, porque el resto de partidos pretendían tener escuelas segregadas en función de la lengua, en definitiva un país dividido según si hablamos en catalán o en castellano (un disparate vamos).

Además la ley Wert ya reconocía las lenguas de las comunidades como vehiculares en sus territorios. Avancemos hacia el siguiente bulo, los centros de educación especial. Es falso que se persiga o se pretenda acabar con la educación especial y con esos centros. La LOMLOE lo que dice es que los centros ordinarios deberán tener la financiación suficiente en diez años para atender a los alumnos con discapacidades.

En definitiva, se está buscando la integración de esos alumnos en el sistema público educativo y evitar así su discriminación. Esto es un avance muy importante en la igualdad de oportunidades, porque va a garantizar que ningún alumno en función de la renta de su familia, quede excluido y no pueda acceder a una educación de calidad. Es la garantía de una educación pública y de calidad para toda la ciudadanía. Y pasemos al último bulo (último no porque no haya más, si no porque no quiero aburrir), hablemos de la escuela concertada. No se pretende ni cerrar, ni acosar a la educación concertada, se pretende garantizar que la escuela pública tenga las plazas suficientes para evitar que familias recurran a una educación privada sufragada con fondos públicos.

Por cierto, unos fondos que han aumentado mucho más durante los años de crisis de lo que lo ha hecho los que van dirigidos a las escuelas públicas. Esta es una medida que va en contra de la segregación por motivos económicos que vivimos en España. Las clases con más recursos se están concentrando en las escuelas concertadas y las clases más humildes en las públicas, un asunto criticado por la ONU.

En definitiva la LOMLOE es una gran ley, en defensa de la educación pública y gratuita de calidad, que no va en contra de nadie, sino a favor de una mejor escuela. Garantizando una financiación suficiente para tener las plazas necesarias y una enseñanza inclusiva en los valores que como democracia consolidada deberíamos tener. Por una educación pública, gratuita y de calidad, SI a la LOMLOE!

Nacho GARCÍA LATORRE
 Primer Secretari de la JSC Comarques Tarragonines


REDACCIÓ6 Novembre, 2020

La Joventut Socialista (JSC) de les comarques tarragonines “insta a tots els partits que estimin Tarragona” a què votin a favor dels Pressupostos Generals de l’Estat (PGE). Així ho va declarar el seu primer secretari, Nacho García, en una reunió dels joves al Vendrell. Des de la JSC s’assegura que són uns “pressupostos socials i de progrés que suposaran un salt qualitatiu pel Camp de Tarragona”.

García ha destacat els 30 milions d’euros en beques que beneficiarà a 12.000 estudiants del Camp de Tarragona, els 11 milions que aniran destinats a la incorporació de joves al mercat laboral i els 61 milions en formació professional i ocupació per a tota Catalunya.

En aquesta línia, el col·lectiu socialista ha reivindicat l’aprovació d’uns PGE on “6 de cada 10 euros van cap a polítiques socials”, uns pressupostos “de progrés que ajudaran a millorar la qualitat de vida dels ciutadans i ciutadanes de la província”.

PUBLICITAT


REDACCIÓ23 Maig, 2020
NACHO.jpeg

«Estos dos años se han caracterizado por la represión feroz que ha sufrido el pueblo de Catalunya.» Represión feroz… ¿Quién dice estas cosas? El señor Quim Torra, actual president de la Generalitat con los votos de Junts per Catalunya, ERC y la CUP. Vaya, vivimos en un régimen de «represión feroz» y usted, amable lector, no se había enterado.

Qué cosas, ¿no?  Si escuchara estas fascinantes declaraciones alguien ajeno al discurso independentista que tenemos que soportar todos los días pensaría, ipso facto, que quien hace tan contundentes valoraciones (vivimos en un régimen de terror que aplica una represión feroz) está en la clandestinidad y emite estas sosegadas reflexiones desde las montañas de tora-bora llamando a la desobediencia y a la insurrección. Pues no. Quien dice sentirse oprimido por un sistema que «niega derechos y libertades» es miembro y representante de las instituciones de este sistema y cobra de él (por cierto, bastante más que el presidente del Gobierno de España). Dice que no reconoce la Constitución democrática… a pesar de que el propio autogobierno de Catalunya emana de ella. Afirma no reconocer las decisiones judiciales… pero los denominados por presos polítics cumplen condena en prisiones catalanas gestionadas por la Generalitat.

Hay que desobedecer, sí, pero el mismo es presidente elegido por un Parlament constituido de acuerdo a la convocatoria de unas elecciones en aplicación del artículo 155 de la Constitución. Es presidente de un gobierno que aprueba medidas legislativas, tiene un presupuesto, recauda impuestos e implementa y hace cumplir normas de todo tipo…pero confiesa sentir empatía hacía los grupos radicales que cortan carreteras y los anima a «apretar».

Fascinante, realmente fascinante…

Solo alguien a quien un dogmatismo cerril haya anulado su escaso sentido del ridículo, unido a una inclinación no consciente hacía la paradoja, puede defender una cosa y aplicar exactamente la contraria.

No creo que haya que ahondar demasiado en el Gobierno presidido por Quim Torra. Las mismas encuestas de la Generalitat (en concreto, del centre d’estudis d’opinió) constatan que tenemos el gobierno catalán que más desconfianza genera entre los catalanes (independentistas incluidos) desde que se llevan a cabo estudios sociológicos. Hace unos meses el mismo Torra anunció la convocatoria inminente de nuevas elecciones después de acusar a sus socios de ERC de ser «desleales» (lo que serían las quintas elecciones al Parlament en los últimos 10 años). Ahora parece que ha vuelto a cambiar de opinión.

Los y las socialistas creamos que es el momento de pasar página de una estrategia política que ha llevado a Catalunya al desastre. Nosotros no vamos a mentir a los catalanes y catalanas y a decirles que tenemos un plan secreto de jugades mestre con un calendario cerrado de 18 meses.

Pero, cuidado, estos mismos que ahora se acusan mutuamente de deslealtad –los incondicionales del señor Puigdemont y ERC– el día siguiente de las elecciones, si vuelven a sumar, se pondrán de acuerdo no para implementar ninguna República independiente sino para repartirse el poder en Catalunya, lo que incluye un presupuesto superior a los 41.000 millones de euros y centenares de altos cargos de designación política de la estructura de la Generalitat…y seguir todos los catalanes y catalanas atrapados en la noria del despropósito en la que estamos desde 2012 cuando el señor Mas puso, según dijo el mismo, «rumbo de colisión».

Y ya estamos hartos de colisiones, de confrontaciones y de sus consecuencias catastróficas por todos conocidas. Los y las socialistas creamos que es el momento de pasar página de una estrategia política que ha llevado a Catalunya al desastre. Nosotros no vamos a mentir a los catalanes y catalanas y a decirles que tenemos un plan secreto de jugades mestre con un calendario cerrado de 18 meses. No, no lo tenemos. Lo que si ofrecemos es que después de muchos años la Generalitat vuelva a ser un Gobierno, un buen Gobierno, que ayude a resolver los problemas reales de la gente a pie de calle. Un Gobierno que asuma como propios a los más de 7,5 millones de catalanes y catalanas, y no tan solo a menos de 2 millones. Todos somos el pueblo de Catalunya. La calle no es de ningún grupo ideológico concreto, es el espacio público por excelencia y debe ser de todos y todas, sin exclusiones. No queremos una Catalunya dividida en bloques identitarios que se den la espalda mutuamente, la queremos unida entorno a unos objetivos de excelencia social. Si estás de acuerdo con la necesidad de superar la confrontación y de lograr en Catalunya el cambio que ha cristalizado el gobierno liderado por Pedro Sánchez en el conjunto de España, el PSC es tu opción en las próximas elecciones al Parlament. Si «pasas» de ir a votar o tu voto se pierde en opciones minoritarias el señor Puigdemont y ERC volverán a ponerse de acuerdo para decirnos que vivimos en un régimen de «represión feroz»… claro, claro. Tan «feroz» que quienes dicen estas cosas ocupan los poderes públicos, recaudan impuestos y son los titulares de cuerpos policiales y de los servicios penitenciarios.

Sí, es urgente pasar página…

Nacho GARCÍA
Primer Secretari de la JSC Comarques Tarragonines

 


REDACCIÓ6 Maig, 2020
nachogarcialatorre.jpg

Si en alguna cosa està plenament d’acord la comunitat científica i sanitària sobre com podem combatre amb eficàcia al virus és amb les mesures de confinament que ens han permès, per exemple, reduir el nombre de contagis diaris del 35% a l’1’5%. Aquesta mesures implementades pel Govern liderat per Pedro Sánchez són operatives gràcies a l’Estat d’alarma que permet aplicar-les. Fins aquí tot de sentit comú i conegut per tots i per totes.

El que és sorprenent, paradoxal, i profundament irresponsable és que hi hagi partits que sent perfectament conscients del que acabo de dir votin no al manteniment d’aquest Estat d’alarma, segons diuen, per “castigar al Govern.” És un nou i descomunal error polític perquè suprimir l’Estat d’alarma no suposa “castigar al Govern” implica, en realitat, castigar als ciutadans que es contagiarien, i als que moririen, si s’acaba  sine die amb les mesures de confinament.

Això no va de “castigar al Govern”, senyors meus, va de salvar vides. Primer van ser VOX i la CUP que van votar no a decretar l’Estat d’alarma. Clar, qualsevol lector em podria dir què es pot esperar de VOX i de la CUP més enllà de votar no a tot el que proposi el Govern de progrés però és que després els incondicionals del senyor Puigdemont es van afegir a aquest vot negatiu i ara, en el moment d’escriure aquestes línies, l’executiva nacional d’ERC ha decidit també sumar-se al vot contrari.

L’actitud de l’independentisme continua sent profundament decebedora. En declaracions públiques la secretària general d’ERC, Marta Rovira, ha defensat el no argumentant que “estem davant de l’atac més fort” a l’autogovern “des de l’aplicació del 155”, i que la gestió del Govern de Pedro Sánchez amb la crisi del coronavirus “ha aprofundit el conflicte amb Catalunya”.

L’ànima als peus, realment… N’hi ha alguns que, certament, s’han quedat congelats a la casella “tardor de 2017”, repetint el mateix argumentari al marge de quina sigui la realitat objectiva. Crisi amb Catalunya? Competències d’autogovern? Senyora Rovira, amb tot el respecte, el virus no entén de competències ni de nacionalismes, ni pregunta ningú què en pensa dels colors de la bandera de la pàtria o que vota per contagiar-lo a no. Hem de treballar junts i amb lleialtat a tots els nivells (des de l’Ajuntament més petit fins a la Unió Europea) per combatre’l de forma eficaç, és que és elemental.

I tres quarts del mateix pel que fa al senyor Quim Torra que ha passat en un temps record de defensar el “confinament total de Catalunya” a permetre que els seus diputats al Congrés votin no a mantenir l’Estat d’alarma…que permet implementar aquestes mesures de confinament. És pot actuar amb una insensatesa política més gran?

Em comentava un periodista que dona la sensació que els dirigents independentistes tan sols esperin a què Pedro Sánchez digui “bon dia” per defensar el “bona nit”, acusar-lo de “robar” competències a la Generalitat i en els casos més kafkians i amb propensió a la literatura fantasmàtica jugar a la càbala amb els números per descobrir “intencions ocultes” que demostrin que el president Pedro Sánchez “el que realment vol és humiliar als catalans.” En fi…

Els socialistes volem deixar-ho molt clar: aixecar ara l’Estat d’alarma i el confinament seria un gravíssim error que deixaria als ciutadans desprotegits davant la pandèmia. No és el moment d’insults ni de desqualificacions sinó de remar tots junts per sortir de la tempesta quan més aviat millot, tal i com emfatitza sempre el president Pedro Sánchez. És moment de sumar per guanyar, no d’enfonsar-nos entre recriminacions estèrils.

Així ho ha entès el PNB, que és un partit independentista que s’ha manifestat crític amb algunes de les decisions del Govern però que vota si perquè sap que això no va de competències sinó –primer- de salvar vides humanes i –segon- d’aconseguir preservar els llocs de treball i l’activitat econòmica que permet després finançar les polítiques socials.

Acabo. El senyor Junqueras en ser preguntat sobre la posició del PSC en relació a l’aplicació de l’article 155 de la Constitució va afirmar literalment el següent: “dime con quien vas y te diré quien eres.” Senyors i senyores diputats i diputades de la CUP, ERC i Junts per Catalunya, sabeu amb qui votareu “no” al manteniment de l’Estat d’alarma? amb l’extrema dreta de VOX. Però segur que Quim Torra sortirà dient que “la culpa de tot és de Pedro Sánchez”…

Nacho GARCÍA
Primer secretari de la JSC de les comarques tarragonines


REDACCIÓ4 Setembre, 2019

Recorden aquella cançó de Serrat, “el sur también existe”? Doncs això és el que hauríem de recordar tots els habitants de les comarques tarragonines al Govern Torra i als seus socis d’ERC, Junts per Catalunya i de la CUP. Sí senyors meus, el sud de Catalunya també existeix. Més enllà del Llobregat hi ha vida. El Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre també formen part de Catalunya.

I ja em perdonaran el sarcarme però és que no hi ha per a menys. Què ha fet l’actual Govern independentista de la Generalitat per les nostres comarques en aquest primer any de Govern Torra? Res. I no és una metàfora, és literal. Res de res. De fet ara mateix, amable lector, som a la cua del país en volum inversor per part de la Generalitat. Menys que Barcelona, menys que Girona, mentre que la Catalunya central, menys que l’Alt Pirineu. Menys, menys, menys…

Res i menys, aquests són els termes que defineixen la inacció de l’actual Govern d’ERC i Junts per Catalunya a la Generalitat. El pitjor és que tanta desídia ens està fent perdre oportunitats, que s’estan augmentant les llistes d’espera sanitàries per poder ser operat, que alguns CAP continuen tenint els horaris d’atenció reduïts, que el transport sanitari urgent s’ha vist malmès en algunes comarques, que les llars d’infants segueixen esperant el finançament que els correspon per part de la Generalitat, etc, etc.

Els socialistes hem preguntat al Parlament quin és el calendari d’inversions de la Generalitat per a les comarques tarragonines per aquest mandat? Silenci absolut. Els hem emplaçat, davant la inexistència d’aquestes inversions, a què estableixin (i si no ho saben fer ja els ajudarem) un pla calendaritzat d’inversions concretes per poder executar des del sentit de la realitat. Doncs res. Res més enllà de repetir el mantra de les “maldats” de “l’Estat repressor”, autèntic príncep de les tenebres, i de seguir sacsejant aquesta barreja tan lamentable de demagògia, retòrica, incoherència i pura incapacitat política en la que han caigut alguns dirigents independentistes que ocupen responsabilitats institucionals. I no em refereixo tan sols al president Quim Torra.

S’ha arribat a l’esperpent de votar en contra dels pressupostos del Govern socialista de Pedro Sánchez que incorporaven un augment de 2.200 milions d’euros en inversions directes a Catalunya. Vull posar-ho de relleu perquè en cap lloc d’Europa podem trobar un exemple d’un Govern que protesti dia sí i dia també per “l’ofec inversor” i, al mateix temps, voti en contra d’un augment d’aquestes inversions que, per a més inri, en la seva majoria haguessin estat gestionades per la Generalitat. És a dir, protesto per la manca d’inversions… i alhora voto en contra de rebre 2.200 milions d’euros addicionals d’inversió. Però com s’entén tot plegat? Com es pot arribar a aquests nivells de pura incompetència tan excepcionals?

Tarragona i la seva gent es mereixen un Govern que governi. I fixin-se que ja no dic no tan sols un bon Govern (que ja és trist), sinó que Govern que governi. No podem seguir perdent el temps. Si el senyor Torra i els seus consellers d’ERC i Junts per Catalunya es veuen incapaços de governar el millor que poden fer és plegar i deixar pas a persones que sí volen governar pensant en les necessitats immediates de set milions i mig de catalans. Necessitem un Govern que pensi en tot el país, no només en la meitat. Un Govern que no es dediqui a alimentar la política de confrontació i d’animar als grups intolerants que agiten el carrer sinó que pensi en satisfer els necessitats dels metges, infermeres, mestres, mossos, bombers i de la resta de treballadors públics que depenen del Govern de la Generalitat.

Davant d’aquest escenari tan lamentable els socialistes seguirem defensant i sent la veu de les comarques tarragonines al Parlament. Prou ja d’excuses! La Generalitat disposa d’uns pressupostos superiors als 40.000 milions d’euros i amb això alguna coseta es deu poder fer. Des del PSC no ens cansarem de demanar i exigir a la resta de forces polítiques que els diputats per Tarragona, en cap cas, aprovin uns pressupostos que no contemplin, com a mínim, unes inversions equivalents a la nostra població i a la nostra contribució al PIB nacional. És el mínim del mínim. Una qüestió bàsica de respecte i de dignitat dels tarragonins i tarragonines. Què governin, que aprovin uns pressupostos que inverteixin a casa nostra o que convoquin eleccions al Parlament d’on surti un Govern que mereixi aquest nom. Més clar l’aigua.

Nacho GARCÍA LATORRE
Primer secretari de la JSC del Camp de Tarragona

 

 

 

 

 

 


REDACCIÓ1 Febrer, 2016

El socialista Alejandro Caballero és una persona molt activa en les xarxes socials i a vegades deixa frases lapidàries o comentaris que encenen a més d’un.

alejandro caballeroAvui, com no podia ser d’una altra manera, ha seguit amb la mateixa filosofia però ha penjat a Facebook un missatge diferent, enigmàtic. El text deia: “Setmana amb molts moments importants i amb moltes decisions a prendre. El que tinc clar és que res tornarà a ser igual, ni en l’àmbit personal, ni en el polític. Esglaó a esglaó”.

De les paraules del que fou primer secretari de les JSC al territori (2011-2015) se’n poden fer dues lectures. La primera, i qui sap si la més rellevant, demà Alejandro Caballero ha de declarar a les 9 del matí, als jutjats de Tarragona, ja que està en condició d’investigat (imputat) pel cas Inipro. Això, sense dubte, l’hi ha de preocupar, encara que sigui només una ‘mica’.

Per altra banda, Caballero és un pes pesant del PSC, molt crític però que es desviu pel partit. D’aquí neix la segona hipòtesi. El pacte de govern a casa nostra.

Alejandro Caballero
Alejandro Caballero

El jove socialista ha penjat a les xarxes missatges clars i durs amb el tema. En alguns es podia llegir “la meva ideologia no em permet compartir militància amb qui que pacta amb el PP. Jo no venc la meva ideologia, ni m’arremango els principis per ningú” i també, un dels més contundents “amb la dreta ni a Espanya, ni a Catalunya, ni a Tarragona. Com sempre ha dit la @jsccatalunya @JSCTarragona ‪#‎StopDreta‬”.

Caballero pensa com els diputats Carles Castillo i Rosa Maria Ibarra que ja han declarat que el pacte no els agrada gens i que s’hauria d’haver esgotat les vies de diàleg i negociació amb altres forces polítiques com potser el cas d’ERC o Convergència. Alejandro va més enllà i en alguna ocasió havia escrit que per aprovar aquest acord s’haurien d’haver fet votacions al partit.

Jonathan OCA
jonathan@larepublicacheca.com

 


REDACCIÓ1 Maig, 2015

guillermo garcia
Guillermo García de Castro

A finals del segle XIX, les condicions laborals de la classe treballadora tant a Europa com a Estats Units era insostenible. Els assalariats havien de fer front a llargues jornades laborals per tal de satisfer les necessitats més bàsiques. Així doncs, els treballadors tenien jornades laborals de 16  hores, les treballadores feien les jornades nocturnes i ,fins i tot, els nens i les nenes de 6 anys treballaven per complementar l’ingrés familiar.

Dins d’aquest context, l’1 de Maig de 1886 començà una vaga general de treballadors i treballadores al Estats Units per reivindicar la jornada laboral de 8 hores. Hi hagué mobilitzacions arreu del país; es van parar més de 5.000 fàbriques i hi van participar més de 340.000 treballadors i treballadores. Chicago va ser la ciutat més conflictiva, les condicions laborals a l’estat d’Illinois eren pitjors que a la resta d’estats i les manifestacions van ser més efusives. Tot canvià el 4 de maig de 1886, quan la policia va carregar brutalment contra una manifestació i va matar a una quarantena de manifestants. L’Estat va actuar amb tota la seva força, posteriorment es va produir el judici i el penjament dels principals líders anarquistes i socialistes.

Arran d’aquests fets i en homenatge als condemnats de Chicago, l’1 de Maig de 1890 es començà a celebrar a nivell internacional el dia dels treballadors i treballadores per a reivindicar millores laborals. Avui, 125 anys després, la lluita sindical continua viva.

La Joventut Socialista de Catalunya és hereva tant dels valors sindicals com d’aquells qui van lluitar per defensar-los. Volem aconseguir un nivell d’emancipació que l’actual conjuntura ens impedeix. Els problemes actuals són diferents en les formes, però no en el fons als de fa 125 anys, ja que en uneix el repte de voler aconseguir un treball amb unes condicions dignes.

Dins de l’actual crisi, els i les joves ens han convertit en precariat; no tenim una feina fixa ni un salari estable. Estem sotmesos a contractes temporals o incomplerts. Com a precariat, hem perdut la majoria de drets laborals i ens veiem abocats a treballar en feines que no es corresponen amb la nostra formació.

Hem d’entendre la precarització com la pèrdua de control sobre un mateix. Actualment aconseguir un treball no és garantia de seguretat econòmica. El treball ha deixat de fer-nos lliures i emancipats, dificultant que els i les joves, així com la resta de col•lectius en risc d’exclusió social, puguin construir els seus propis projectes de vida.

Creiem que els respectius governs han de treballar per que la mà d’obra poc qualificada, molt castigada per la crisi, i que també es troba en precarietat, es recicli i s’especialitzi, per tal de que es donin unes millors condicions laborals i vitals.

La pèrdua de poder sindical, la dualitat del mercat de treball i les reformes laborals de PP i CIU, han debilitat els drets laborals de la classe treballadora, i han afavorit als propietaris dels mitjans de producció a l’hora d’augmentar els seus beneficis. La balança està molt desequilibrada i encara n’hi ha alguns que ens volen treure més drets. Hem de fer pinya per a no retrocedir i tenir memòria històrica per a conservar aquells drets que van ser tant va costar aconseguir..

El joves socialistes volem reivindicar que un altre futur és possible. I creiem que hi ha dues mesures que poden ajudar, a curt termini, a la millora dels i les joves, i a la societat en general. D’una banda, apostem per una profunda reforma laboral que promocioni els contractes fixes i redueixi l’ús dels contractes temporals. I d’altra banda, la inserció d’una renda mínima garantida que atorgui seguretat econòmica al conjunt de la societat.

Com a JSC proposem un canvi del model d’ocupació i les relacions laborals per l’assoliment d’un model econòmic i social més just i solidari. No volem una economia ferotgement avariciosa que produeixi competitivitat mitjançant salaris baixos. Per això, defensem la pujada del salari mínim interprofessional a 1.000 euros al mes. A més, continuarem lluitant per establir un model salarial que redistribueixi les rendes del treball i on cap directiu obtingui en un mes una renda superior a la d’un treballador durant un any.

Des de la JSC, volem cridar ben fort que el model actual no s’ajusta a les necessitats de la classe treballadora. I davant aquest model contrari a les persones defenem que el projecte de vida d’una persona ha de poder ser compatible amb la seva vida laboral, per aquest motiu s’han de fomentar polítiques que permetin conciliar la vida personal i laboral, amb la reducció de la jornada laboral, l’increment de les baixes de maternitat i paternitat, així com l’obligatorietat d’aquesta última.

Per fer possible aquesta conciliació fem una aposta decidida per implantar una jornada laboral més reduïda (35 hores laborals), tot mantenint el salari per a repartir les hores de treball, per a poder millorar la conciliació familiar amb la laboral i per a augmentar el temps dedicat a l’oci i la cultura.

Per tot això, vàrem defensar, defensem i defensarem els interessos de la classe treballadora davant dels atacs de les patronals, dels grans mercats i dels polítics que ataquen els nostres interessos de classe!

Salut, Socialisme i República!!!

I Visca la Classe Treballadora!

Guillermo GARCÍA DE CASTRO
Secretari de Política Socio-Laboral de la Executiva Nacional de la JSC

 


REDACCIÓ28 Gener, 2015

Syriza ya ha conseguido el primero de sus objetivos, el más fácil, ganar las elecciones griegas. Ahora deberá demostrar si sus siguientes metas las puede cumplir, o bien deberá ceder como algunos creemos. La Izquierda Radical ha ganado en base a una campaña en la que ha dicho a la gente aquello que quieren escuchar, pero no a lo mejor aquello que podrán hacer.

Bajo mi punto de vista, Syriza se basa en una política extremadamente nacionalista (quizás por eso el acuerdo con la derecha nacionalista de los Independientes Griegos ha sido más sencilla), y es que han dicho por activa y por pasiva que quieren que la soberanía económica vuelva a los griegos. Pues bien amigos de Syriza, la UE es esto, la cesión de soberanía, entre ellas la económica, y la desaparición de los estados-nación para convertirnos en una Europa Federal. La batalla contra la austeridad ya no se juega en los parlamentos nacionales, sino que se hace en el Parlamento y el Consejo, se juega en Europa. Tsipras lo sabe, es eurodiputado, y aun así ha decidido mantener ese discurso, no seamos mal pensados, no lo ha hecho por engañar, estoy convencido.

Igual que Hollande en su momento, Tsipras no podrá hacer nada sin un cambio de mayorías en Europa. Pero a lo mejor si lo tiene un poco más fácil. La inyección de liquidez del BCE (60.000 millones para la compra de deuda) y el programa de inversiones de la Comisión Juncker (aún sin definirse de forma clara) pueden ayudar a Syriza a cumplir sus compromisos, pero que no se engañen los griegos, Merkel no va a dejar de apretar apoyada por sus socios europeos que continúan siendo mayoritariamente de derechas, y hasta que esto no cambie Tsipras deberá claudicar, y él lo sabe.

PODEMOS

Podemos no es Syriza, ni Syriza es Podemos, por mucho que se empeñen sus dirigentes. Syriza nunca ha negado su ideología de izquierdas, de Podemos todavía esperamos que algún día nos diga que es. La Izquierda Radical Griega se asemeja mucho más a Izquierda Unida, de hecho los estatutos de IU sirvieron a la formación de Tsipras para fundarse. Pero al contrario de Podemos, no surge como respuesta a la crisis, sino que se formaron en 2004 y con un porcentaje de voto muy modesto.

Pero hay más diferencias, Tsipras ha basado su victoria en la economía griega. Podemos, dirigida por politólogos y expertos en comunicación, han dejado de lado la cuestión económica y se han centrado en criticar las prácticas políticas de lo que han denominado “casta”, quizás porqué su programa económico ha recibido demasiadas críticas, incluso de aquellos que le son más afines, por eso han decidido mover el foco de la atención mediática.

Aunque si hay algo en lo que se parecen, y es que ambos partidos han decidido moderar su discurso con el tiempo. Sin ir más lejos Syriza ya ha decidido que es poco probable que apruebe el matrimonio homosexual, algo clave en una sociedad tan religiosa como la griega. Igual que Podemos no podrá cumplir su programa para las europeas por ser demasiado “ambicioso”.

Solo el tiempo dará o quitará la razón a estos partidos y a aquellos que creemos que sus programas electorales son imposibles de cumplir.

Quería terminar esta entrada en el blog hablando del PASOK, pero creo que sus resultados no se merecen ni una línea. Acabaré con una reflexión y es que quizás la socialdemocracia europea está cambiando de nombres y de apellidos.

Nacho GARCIA LATORRE
Membre de l’Executiva d’Agrupació de la JSC a Tarragona  

 


REDACCIÓ25 Octubre, 2014

Ara tothom s’ha posat les mans al cap en saber que no es votarà el 9N. Corregeixo, no es votarà com s’havia dit per Mas, Esquerra i companyia.

El que es farà ara és un doble contrasentit; per una banda les garanties democràtiques són nul·les, per altra no serveix de res en tant que tothom ha assumit que la veritable “consulta” seran unes eleccions plebiscitàries (amb les conseqüències o falses conseqüències que li vulguin atorgar). Val a dir, però, que qui s’ha posat les mans al cap són tots aquells que amb bona fe van creure que aquell 9N, l’original (que ja s’aguantava amb pinces), es votaria amb garanties o que seria legal.

Tots els dirigents d’Esquerra, Convergència, ICV, la CUP, Òmnium i l’ANC sabien perfectament que el 9N promès no es votaria. Se’m fa difícil creure que entre els juristes i politòlegs que tenen a la seva disposició cap d’ells els digués que la Llei de Consultes Populars no Referendàries permet consultar a la ciutadania sobre aquelles matèries de les quals és competent la Generalitat. Ens pot agradar més o menys, a mi no m’agrada, però no cal ser gaire espavilat per veure que la integritat de l’Estat no és competència de la Generalitat.

És la realitat jurídica i si no ens agrada, el deure d’aquets que tenen tanta pressa és canviar-la amb acords que es tradueixin en altres realitat jurídiques. El victimisme com a campanya no porta enlloc més enllà dels seus propis interessos electorals. Però vull parlar de la consulta que van plantejar inicialment i dels defectes clau que presentava. Potser és tard, però un dels objectius del blog és plasmar algunes de les reflexions que m’han anat passant pel cap aquets mesos. La consulta promesa del 9N es va plantejar condicionada a dos factors, la data i la pregunta (en la qual s’hi havia de sentir a gust tots els impulsors). La data no cal que digui que era un impediment des del principi.

Posar aquest límit sense saber si efectivament es podria produir és per sí sol un error. Per altra banda tenim la doble pregunta encadenada, una de confusa ( sobre un “estat”) i una de clara (sobre un“Estat independent”).

En Dret hi ha els anomenats “conceptes jurídics indeterminats”, són conceptes com la “bona fe”, el “bon pare de família”, etc. Són conceptes dels quals es presumeix el seu significat. En el cas de la primera pregunta, el terme “Estat” és quelcom similar a un concepte jurídic indeterminat.

Hi ha molts estats, i de molts tipus. Alguns són estats independents, altres ho són federals, altres confederals, i alguns també són estats associats a altres països. Vull dir amb això que no podem preguntar a la gent sobre un concepte que admet tants significats, entre altres coses perquè els votants mateix poden atorgar-li significats diferents. Un altre nyap era el fet que havent-hi tres possibles respostes a aquesta consulta no s’hagués establert en cap norma legal com s’han d’interpretar els resultats. És a dir, no hi havia establertes les majories necessàries per les quals es donava per guanyadora una de les opcions.

No sabem si per tirar endavant la independència la opció del Sí-Sí havia de superar el 50% dels vots, o sí requeria d’una majoria qualificada en tant que per canviar l’statu quo es requeriria més del 50%. Algunes veus d’ERC i de l’ANC van insinuar que la majoria simple del SÍ-Sí ja avalava la independència.

Tampoc sabem si la suma de les altres dues opcions podia contrarestar la majoria simple del Sí-Sí. En resum, moltes incerteses. Una fonamentació jurídica agafada amb pinces, dubtes respecte el significat de la primera pregunta, dubtes respecte el còmput dels resultat.

Potser el saber que seria anul·lada pel TC i que finalment no es votaria ha estat determinant en la minuciositat a l’hora d’elaborar-ho. En qualsevol cas ara ho empitjorem amb un succedani de consulta. Passarà el mateix amb les plebiscitàries, poca informació als ciutadans respecte del que significa i les seves conseqüències reals, i si no funciona tornarem a dir que els altres són molt dolents.

Sense treure cap mena de responsabilitat al Govern Central, que fa les coses tan o més malament, aquí no podem dir que s’hi llueixin.

Marc LIRIA
Secretari d’organització JSC/Tarragona