28. Març 2024

Arxius de JSC Comarques TGN | Diari La República Checa

REDACCIÓ4 Març, 2020
nachogarcialatorre.jpg

 Un ja està curat d’espants tenint en compte als protagonistes però no deixa de ser realment sorprenent… Em refereixo als discursos dels senyors Puigdemont i Comín, i de la senyora Ponsatí, aquest passat cap de setmana a Perpinyà.

Com sabeu tots els que estigueu llegint aquestes línies la gran majoria de la societat catalana, com el conjunt de la societat espanyola, està esperançada davant el nou escenari de diàleg que ha impulsat el Govern del president Pedro Sánchez. Pensem el que pensem sobre la qüestió, la immensa majoria comprèn que parlant la gent s’estén i que el diàleg i la negociació són l’única via democràtica i civilitzada per resoldre els problemes polítics.

Per això va deixar estupefacte, també a una part de l’independentisme, l’apologia a la intransigència que es va escoltar a Perpinyà. Mare de Déu senyor! La mateixa setmana, la mateixa!, que es reuneix per primer cop la taula de diàleg –amb la presència, entre d’altres, de Quim Torra-, el senyor Puigdemont passa olímpicament del tema, obvia qualsevol referència al diàleg iniciat i emplaça als seus partidaris –més aviat ja, incondicionals- a la “confrontació definitiva” (amb una reminiscència de llenguatge quasi bèl·lic).

La senyora Ponsatí va anar més enllà i tot. Per a ella la via del diàleg és “una enganyifa” que tan sols beneficia al president Pedro Sánchez. El senyor Comín va acabar enredat ell mateix intentant establir una mena de paral·lelisme entre l’actual Govern del Partit Socialista i Podemos amb el franquisme, fet que retrata la seva capacitat d’anàlisi política.

En resum: més confrontació, demanar a la gent que faci “sacrificis” (sense concretar si se’ls està demanant que perdin la feina com algun cop han suggerit o què se’ls passa pel cap aquest cop) i menyspreu absolut a la via del diàleg, la negociació i el pacte (única via, per cert, factible i real per avançar cap a un escenari de superació del conflicte). Aquesta és l’aposta del senyor Puigdemont que també comparteix el front de la dreta-extrema dreta espanyolista: més conflicte. Res de parlar. Qui parla, cedeix, Qui cedeix ja és un traïdor. I així tot…

Davant d’aquestes mostres de fanatisme sectari tant el Govern socialista com el PSC esdevenen el bastió del diàleg. Cap insult ens mourà de la defensa de la convivència i de la via del diàleg, la negociació i el pacte. Creiem que hem de passar full de la confrontació que, sacsejada tant pel senyor Puigdemont com pel senyor Rajoy, va portar Catalunya al desastre institucional amb el resultat catastròfic per a tots coneguts.

Lluny de voler cap confrontació defensem que és l’hora del diàleg i del retrobament, en primer terme entre catalans.

Lluny de voler cap confrontació defensem que és l’hora del diàleg i del retrobament, en primer terme entre catalans. Ni serà senzill, ni serà ràpid perquè les posicions de sortida són molt allunyades, però o la solució ve per la via del diàleg o la confrontació (imagineu-vos un Govern PP-Vox a Madrid amb un de línia Torra-Puigdemont a Barcelona) pot derivar en escenaris més perillosos que els vàrem patir la tardor de 2017 (ja de per si lamentables).

Els socialistes us volem adreçar un missatge d’esperança: celebrem que el Govern i la Generalitat hagin recuperat la normalitat institucional i el diàleg polític dins del marc fixat per la Constitució i l’Estatut. En especial, agraïm la valentia demostrada pel president Pedro Sánchez malgrat la reacció quasi apocalíptica que bramen els portaveus del PP i de Vox quasi cada dia.

Ara el que cal és que també la Generalitat impulsi el diàleg imprescindible Catalunya endins. Sí, perquè tant Junts per Catalunya, com ERC, com a la CUP, parlen del “poble de Catalunya” com si fos un tot unànime independentista, obviant així a més de la meitat d’aquest poble real que elecció rere elecció deixa als independentistes per sota del 50%.

On és, doncs, aquesta majoria mitològica del 80%? Enlloc, és una altra falsedat sortida de la màquina propagandística del procés.

Així, mentre se sacseja permanentment amb el mantra de “som el 80”, saben quants vots van obtenir els partits independentistes a les darreres eleccions? 1,6 milions, el 42% del total de sufragis… Sobre un cens electoral a Catalunya de 5,6 milions de catalans i catalanes. On és, doncs, aquesta majoria mitològica del 80%? Enlloc, és una altra falsedat sortida de la màquina propagandística del procés.

Cal que els independentistes reconeguin la pluralitat del poble de Catalunya, que respectin als catalans que no volem la secessió de la resta d’Espanya i que s’impulsi vertaderament el diàleg dins de la societat catalana per recuperar els consensos socials que ens havien fet avançar i que aquests darrers anys han saltat pels aires. Nosaltres, el PSC, serem la veu de tots aquells que no voleu la divisió entre catalans.

Sí, senyor Puigdemont, Sí, senyor Torra. Sit and talk!

Sit and talk amb el poble de Catalunya. A tot, no a menys de la meitat.

Nacho García
Primer secretari de la JSC de les comarques tarragonines