19. Abril 2024

Arxius de josep maria bonet | Pàgina 2 de 3 | Diari La República Checa

REDACCIÓ13 Novembre, 2017

Ja fa dies que sabem que no tot el que ‘circula’ per les xarxes socials és verídic i conseqüentment no ha de ser contrastat o posat en quarantena.

En els darrers mesos, a causa, sobretot, del procés independentista, s’ha llegit i observat moltes coses que no corresponen mínimament a la veritat. Els fake news – notícies falses o informacions manipulades – estan a l’ordre del dia.

Aquesta ‘realitat’ s’ha convertit en un autèntic malson per a moltes persones, sobretot aquelles que tenen alguna notorietat social. Fa dies que el cap de gabinet de l’alcalde de Tarragona i gerent de l’empresa municipal de Mitjans de Comunicació, el socialista Josep Maria Bonet, està sent objecte d’una campanya de desprestigi a les xarxes socials. Algú ha creat un compte en Telegram amb el seu nom i ha il·lustrat el perfil amb una estelada, un fet que no ha deixat de cridar l’atenció als usuaris d’aquesta xarxa social.

En contacte amb el nostre digital, Josep Maria Bonet – que no pretén perdre temps amb aquestes guerres que no porten enlloc, ha assegurat que el compte de Telegram no és seu. O sigui, que han usurpat la seva identitat. Aquesta situació ha provocat que el cap de gabinet de l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros hagi rebut forces crítiques, insults i amenaces anònimes a través d’Internet.

Bonet assegura que no té res a veure amb el perfil il·lustrat amb la bandera independentista i que es podria tractar d’algú que només pretén alimentar una situació que provoca força desgast personal.

No és la primera vegada que algunes personalitats denuncien haver estat víctimes d’usurpació d’identitat a través de les xarxes socials. Cal recordar que aquest fet és un delicte penat amb presó.

És important no oblidar que a la veritat de les xarxes, a vegades, només serveixen per enfangar i fer mal. Serà el cas?

 


REDACCIÓ3 Octubre, 2016
fisgon__.jpg

fisgonA Begoña Floria se le aparecieron las tres brujas de Macbeth hace tiempo. Mientras Ballesteros -su rey Duncan-, premia y reconoce la gallardía de Floria en la batalla política, ese reconocimiento alimenta la boca de la ambición en ella. Todo lo que hace y dice y todo lo que no hace y no dice Floria persigue el único objetivo de ser la capitana del barco socialista en las elecciones municipales de 2019. Y tiene Begoña Floria su hueste de seguidores a los que llamaremos “florianos”.

Javier Villamayor es el valido del alcalde. Nunca tuvo que esforzarse por alcanzar un lugar preminente en la corte municipal como sí tuvo que hacer esforzadamente Floria. Él, Villamayor, fue ungido como sucesor virtual -que no virtuoso- del magno Ballesteros y, ahora, se presta en alma a su mentor. Villamayor representa el glamour aristócrata que no toma el poder, sino que lo hereda graciosamente. Y como Floria, él también tiene su séquito de seguidores a los que llamaremos “villanos”, por no alargarlo demasiado con un villamayorianos.fisgon_

Y así, de esta guisa, florianos y villanos abrieron hostilidades maquiavélicas al día siguiente de las últimas elecciones municipales, con un Ballesteros ejerciendo de monarca observador de la lid desde su privilegiado palco. No se trata de un enfrentamiento a campo abierto; más bien hablaríamos de una guerra fría, silenciosa, larvada, subterránea, bajo mesa, pero irreconciliable.

En el bando floriano se alinean buena parte de los siervos y artesanos munícipes de tendencia socialista, aquellos que ven en Begoña Floria la fuerza de la persistencia y la obstinación. Son personas a las que les gusta sentirse acaudilladas. Luego están los prebostes florianos: ya sean veteranos barones como Burgasé, Sabater y Fuster, amazonas como Rocío León, poderes fácticos del doble juego y el contraespionaje tal que Joan Ruiz e incluso jóvenes de museo de las JSC. Con mayor o menor entusiasmo, ya sea como premio o mal menor, todos los mencionados asisten directa o secretamente a la causa floriana.

Al otro lado, los villanos alinean en sus filas a gentes de peso en la corte consistorial: técnicos de nivel como Díez (Smhausa) y Cañete (EMT), pretorianos de Ballesteros como Bonet o el “houdini” financiero municipal Pau Pérez, y algunos, a ratos prestados, como el ya mencionado Joan Ruíz. Todos ellos con rango, orlados, habilidosos, y aunque parecen menos aguerridos que los florianos, son más listos y con mayores recursos. Manejan mucho mejor el arte de la seducción y a eso se dedican desde un tiempo hacia aquí, por ejemplo, con Ivana Martínez.BEGO

Luego tenemos algún verso suelto como Carlos Castillo, que tiene alma de Lancelott y menos estrategia que Winnie de Po. Pretende todavía ser tercero en discordia, pero no acumula ni seguidores ni arsenal. Se acerca a los villanos por la mano tendida de Pau Pérez y se aleja de ellos a causa del drama personal de sentirse apartado por Villamayor y malquerido por Ballesteros. Entre los florianos se siente más cómodo, pero Castillo sabe que la capitana Floria lo pasaría por la tabla al más mínimo devaneo con el enemigo. Y devanear es una app que ya le viene de serie a Castillo.

No menos curioso es el caso de Ana Santos. Ya les puedo asegurar que en lo tocante a la alcaldía e incluso a la próxima lista electoral de las municipales, la Santos se quedará para vestir santos, aunque por el momento flirtea con ambos bandos, escorándose hacia los florianos.

Y finalmente encontramos a Ballesteros, paseante diurno del palacio consistorial y, por ejemplo, más despistado que una princesa en el Bronx en lo tocante a los dilemas del PSC y del PSOE; debería preocuparle a Ballesteros que en los sangrantes conflictos que vive el partido su “posición” tenga un peso mini mosca.  Pero preocupaciones no le faltan al alcalde, y ocupaciones le sobran porque le agobian. Con evidentes signos de agotamiento vocacional y en permanente angustia olímpica y judicial, el alcalde prefiere mantenerse “falsamente equidistante” entre florianos y villanos. Parte de su destino como alcalde y como alcaldable en 2019 lo decide él mismo y parte lo decidirán un juez de Tarragona y unos señores de negro, o, mejor dicho, de chándal negro, que viven en el monte Olimpo. Él, Ballesteros, ante todo eso, se cubre con su último escudo: una sonrisa mil veces forzada que pretende transmitir serenidad.

¿Por qué he dicho antes “falsamente equidistante”? Porque Ballesteros quiere unos añitos más de navegación política recreativa hasta alcanzar las playas de una tranquila jubilación y Floria tiene prisa, mientras que Villamayor no. Y las prisas siempre han abrumado a Ballesteros.

Floria se ha preparado a conciencia durante mucho tiempo para ser alcaldable y ya le cuesta disimular su ansiedad. Que Ballesteros tuviese que abandonar su reinado por motivos insalvables sería una tragedia y a la vez su oportunidad y eso plantea a Floria el debate interior macbethiano con el que iniciamos este serial.

ballesteros i villamayorVillamayor es un cortesano. Su estrategia es estar en el momento y lugar adecuados y mostrar sin demostrar. Su plan es inverso al de Floria. A él le interesa que Ballesteros aguante hasta más allá del año 2019 y, a mitad del próximo mandato, recibir el bastón de mando por herencia y sin lidiar por él.  Pero se adivinan demasiados imponderables para que el plan villano salga exitoso y ahí radica su debilidad: Villamayor tiene un power point mental que se puede estrellar contra la dura realidad y sus empecinados contratiempos.

Florianos y villanos mantienen una permanente campaña de reclutamiento de adeptos y, como no, de información que les sirva para castigar el hígado de su oponente. ¿Y los socios de gobierno? Los alejandristas juegan claramente a favor del bando villano. Y digo bien, alejandristas, porque se afanó Alejandro Fernández a disponer un grupo municipal hecho a su medida. Ya hablaremos algún día de eso y de la mutación personalista del PP en Tarragona.

Pero las buenas historias, tanto las shakesperianas, las caballerescas como las marineras, son más interesantes si tienen giros inesperados en la narración que desbaraten los planes de sus protagonistas. La vida es mucho más tragedia griega de lo que nos gustaría porque los dioses también juegan su partida. Y en esta saga entre florianos y villanos, sin que ellos lo puedan atisbar, algunos ya están tramando un desenlace alternativo e inextricable para esta pugna. Si quieren saber más sobre esta historia, permanezcan atentos a esta nueva sección: “El Fisgón”.

Queridos lectores y lectoras, vivan felices su semana y sepan que El Fisgón les está observando.

Nos vemos el lunes y espero que nadie se moleste. 

Saludos

 

 


REDACCIÓ9 Maig, 2016

retrovisorMe van a disculpar ustedes, respetables lectores, por la entrega de este lunes, pero para quien ha conocido y seguido la trayectoria del “ballesterismo” se hacía obligatorio posponer el “LOS QUE SE ENTERAN… O ESO DICEN ELLOS” que anuncié hace una semana, para detenerme en la que es, sin duda, lretrovisor_a semana trágica de ese mundo interior de la política municipal que parió, amamantó e hizo crecer nuestro cariacontecido alcalde, sin que él muchas veces se haya dado cuenta.

Como la historia tiene su origen en los primeros años del siglo, dedico unas líneas a dichos orígenes, no sea que los más jóvenes no le pillen el hilo.

Todo empezó allá por el año 2000. En aquellos tiempos el Partido Socialista estaba liderado por un dirigente capaz, abnegado trabajador, donjuán, pero poco resultón electoralmente hablando: Xavier Sabaté. Y encima tenía a una fiera política en su mejor momento como era Joan Miquel Nadal.

Algunos prebostes socialistas de la ciudad empezaron a calcular que con Sabaté no tendrían oportunidad de ganar las elecciones municipales hasta que se jubilase el díscolo alcalde convergente.

ballesterosLa conclusión fue que debía encontrarse una nueva cara más popular y populista, menos dogmática, más empática, menos programática, más telegénica, menos anti, más pro: Josep Félix Ballesteros.

La puesta en escena de Ballesteros dentro del PSC fue espectacular y en muy pocos meses lo que parecía imposible se vislumbró como opción real: arrebatarle la alcaldía a Nadal. Casi sí, pero no. Un Ángel Fernández en plena forma se empleó a fondo y Nadal no se quedó corto. Toda la maquinaria del poder convergente, sus orbitales clientelares, el populismo mallolista y los dotes electorales nadalistas se exprimieron al máximo para mantener la plaza… y se consiguió. No obstante, el efecto Ballesteros ya estaba en marcha, en proceso ascendente, imparable.

Y ese efecto llegó en 2007 cuando Ballesteros arrolló a Joan Aregio. El “ballesterismo” ya era entonces una realidad. Una manera de entender la política municipal basada, fundamentalmente, en tres ejes: la popularidad del personaje político Ballesteros, un proyecto ilusionante de ciudad y un grupo de colaboradores fieles y eficaces que sabían leer la calle.

Pero como toda historia política, también en esta hay una cara B. Ballesteros, ya alcalde, muestra desde el primer momento un problema de fondo: es acomodaticio. Prefiere evitar los problemas, sortearlos, antes que encararlos. Le agotan los enfrentamientos.

gustavo cuadrado
Gustavo Cuadrado

Le incomoda tremendamente cualquier situación de tensión y eso tiene una traducción sobre aquellos tres ejes victoriosos: abusa de apoyarse casi exclusivamente en su propia imagen como sustituto de buena gestión; confunde proyectos ilusionantes con ilusionismo de proyectos y, finalmente, se deshace de aquellos colaboradores más combativos dejándose llevar y cercar por los más aduladores a su persona y que le evitan problemas aún a costa de jibarizar la fuerza motriz que le aupó.

El máximo exponente, cerebro y estratega de esta trayectoria declinante, decepcionante y decadente es Gustavo Cuadrado. Fíjense que no voy a castigar el hígado del ex jefe de gabinete de alcaldía y ex secretario de organización del PSC por su relación con el caso Inipro.

Otros socialistas han “pringado” por temas de presunta financiación ilegal del Partido, pero lo hicieron por pasarse de vueltas o por cargar el muerto. En lo que hace a Cuadrado, el pecado no está tanto en su gestión dentro del caso Inipro – dudosa e poco clara, en cualquier caso –, sino en su papel rácano como mano diestra del ballesterismo.

Cuadrado acumuló un enorme poder en el entorno del alcalde, principalmente, para evitarle desde entrevistas cansinas hasta procurarle confort político.

ballesterosSu cometido como máximo responsable y coordinador de las aventuras y desventuras de Ballesteros fue ahorrarle dolores de cabeza y, si tal cosa no podía evitarse, suministrarle los barbitúricos políticos necesarios y con urgencia o justificar repentinas y oportunas migrañas o cuadrar agendas imposibles con viajes repentinos. Todo era válido con tal de que el alcalde continuase el máximo tiempo posible en la sala de masaje político.

¡Claro que Ballesteros le está agradecido! ¿Cómo no? Pero ambos, Ballesteros y Cuadrado, han retorcido durante años la política municipal real hasta ofrecernos un sucedáneo integrado, mayormente, por postureos, gesticulaciones, carantoñas, buenas maneras y una estrategia dominante: la de evitar problemas o posponerlos o taparlos.

Por parte de Ballesteros, sin duda alguna, esa es la razón fundamental de su pacto con el PP. Tener tranquilidad.

Y así llegamos a la semana trágica del ballesterismo, cuando su máximo exponente, Gustavo Cuadrado, se ha visto apabullado por la acción directa de un juez. No quiero entrar en cómo acabará el caso Inipro pues se me antoja secundario en lo tocante al fondo de mi escrito.

gc_bego
Bego Floria

Lo importante es entender por qué Cuadrado actuó en este y en casi todos los casos con el mismo objetivo: ahorrarle problemas a Ballesteros, pero no resolviéndolos – que eso desgasta –, sino a base de maquillaje y cosmética baratas. Se trataba de evitar, desviar o posponer el problema, en vez de resolverlo.

Y esta semana el ballesterismo se ha topado de bruces con su tope. No hay más prórrogas. No más pomadas ni cremas. La imagen de Ballesteros ha quedado muy tocada. La de su forma de hacer municipalismo ha caído víctima de sus propios vicios. Ha resultado irritante ver que por enésima vez Floria (alias “Agustina de Aragón y Tarragona”), ha asumido el papel de enfrentarse a los medios, a la opinión pública y a la ciudad.

Ya es un escándalo que deba ser ella la que pone la cara para que se la partan mientras el alcalde está de viaje o indispuesto. ¿En los últimos tiempos, Ballesteros ha estado alguna vez a los pies del cañón y de los caballos? ¿Se ha puesto delante de los suyos para envalentonarlos y abanderarlos?  ¿Ya no queda nadie de su entorno de confianza que le diga la verdad? ¿Qué le ponga ante el espejo?

Ballesteros donant sang en una imatge d'arxiu
Ballesteros donant sang en una imatge d’arxiu

Es tal la desesperación del ballesterismo por evitar – siempre evitar – el final de ciclo, que deben estar pensando en momificar el momento y romper el reloj: cualquier tiempo presente será mejor que el venidero.

Y en medio del fregado anda Alejandro Fernández debatiéndose entre dos opciones igualmente intrincadas: me quedo y espero a ver si cae Ballesteros que igual me toca de rebote la alcaldía o, por el contrario, me descuelgo, precipito la defunción política de Ballesteros y me arrimo la parte que me toca de su herencia electoral. La ecuación tiene dos incógnitas difíciles de despejar ya que nadie sabe cuánto más podrá prolongar el alcalde su epílogo político y, la segunda, cómo reaccionará la ciudad de aquí al 2019 ante tanto desaguisado y tanta cobardía.

¿He dicho cobardía? Sí. Si para Ballesteros lo más importante fuese el PSC, se iría. No por haber hecho algo ilegal (Eso no!!!), sino porque mantenerse en el cargo es multiplicar el impacto del golpe mediático y jurídico mientras dure el proceso de Inipro y otros (que vendrán). Pero el ballesterismo, en esencia, es tacticismo cortoplacista.

El alcalde – una persona que nos cae bien a todos – ha entrado en esa fase megalómana en la que une y confunde su destino personal y el de su cargo al proyecto político colectivo tanto en su vertiente de ciudad como de partido. Cuando anuncia con tanto desparpajo que no va a dimitir nos está diciendo que él y solo él decide lo que justifica o no su salida del cargo.ballest

Nadal firmó su defunción política el día que miró hacia otro lado mientras las mediocridades convergentes despellejaban a Angel Fernández. Ballesteros pondrá un triste y fraudulento final a su historial si no se enfrenta a su peor pesadilla actual: el ballesterismo. Recomiendo a nuestro alcalde una sosegada y honesta lectura de ‘El retrato de Dorian Grey’.

Alguno de esos militantes ballesteristas desesperados me dirá que se justifica la permanencia de Ballesteros porque lo contrario, su salida, catalizaría la diáspora socialista en la ciudad. Si tal es que así, entonces quiere decir que Ballesteros ha engullido en su persona al partido y, por consiguiente, la cuestión no es qué va a pasar sin él, sino cuando va a pasar, pues nadie es eterno. Sé que Ballesteros está preocupado, pero nosaltres también.

Me van a permitir una última licencia en el día de hoy. Una licencia literaria. Déjenme que les ponga broche final a estas líneas con un breve poema de Luis García Montero:

FIGURA SIN PAISAJE

He vendido mi alma dos veces al diablo,

por monedas de niebla y curso clandestino

en países que nadie se ha atrevido a fundar.

 

Un realista que vive el mundo de los sueños,

un soñador que quiere vivir la realidad.

 

Mal destino es el tuyo.

Así te va.

 

Hasta la semana que viene. Os sigo desde El Retrovisor

 


REDACCIÓ18 Abril, 2016

En el plenari del proper divendres, es debatrà (i s’aprovarà) l’acumulació de funcions de Josep Maria Bonet. 

bonet_opinio
Josep Maria Bonet

Josep Maria Bonet no hauria de compaginar les tasques de cap de gabinet de l’alcalde de Tarragona amb la gerència de l’Empresa Municipal de Mitjans de Comunicació que ocupa des del 2007. Així opina els partits que de l’oposició després que Bonet hagi sol·licitat al consistori per acumular les dues responsabilitats.

Els partits de l’oposició consideren que si Josep Maria Bonet compagina les dues funcions podria posar en entredit la necessària independència de Tarragona Ràdio, generant “un conflicte d’interessos contraris a l’interès públic”.

Defensen que “la persona que actua de mà dreta de l’alcalde Ballesteros no hauria d’exercir de gerent de la ràdio municipal ja que pot generar ingerències en els continguts de l’emissora pública”.

 

 


REDACCIÓ14 Octubre, 2015
Bonet-290x290-e1565812283536.jpg

bonet_opinio
Josep Ma. Bonet

OPINIOSempre he pensat que la jornada de reflexió hauria de ser l’endemà de les eleccions i no la vigília. Es fa molt pesat escoltar el dilluns següent a la jornada electoral tot un seguit d’arguments, retrets i excuses absolutament previsibles i que sovint les hem escoltat també en boca de representants de partits totalment contraposats. És allò que diuen que l’alegria va per barris.

Aquesta vegada, però, vaig pensar que seria diferent doncs la lògica em feia pensar que Artur Mas dimitiria i deixaria, finalment, la primera línia de la política. En circumstàncies semblant un referent per l’independentisme com Alex Salmond  va tardar minuts, no pas hores, en anunciar la seva dimissió.

Però aquí preferim l’aritmètica malabar o les excuses de mal pagador. L’independentisme no va guanyar. És cert que la distancia respecte dels guanyadors va ser només de quatre punts. Però a Quebec, l’independentisme va perdre per un punt i tothom ho va acceptar. A Montenegro, els independentistes van guanyar per mig punt i tothom va tenir clar que no era cap victòria aclaparadora ni calia fer cap mostra de triomfalisme. Aquí, en canvi, el dilluns passat vam poder veure a tots els mitjans gràfics com un eufòric Artur Mas bevia a morro d’una botella de cava com ho fan després d’una victòria espectacular Dani Pedrosa o Marc Márquez. Increïble.

A hores d’ara, passats només quatre dies, el President en funcions ha perdut aquell somriure maliciós amb el que seguia, atentament, els xiulets a l’himne d’Espanya a la final de la Copa del Rei o mentre Alfred Bosch penjava una estelada al balcó de l’Ajuntament de Barcelona. El posat se li ha tornat aspre. Què lluny queden ja aquells darrers mítings en el que semblava més un tertulià d’una televisió de Madrid que un líder del Junts pel Sí.

Artur Mas porta massa temps jugant “de farol” i oblidant-se de la seva principal missió que és la de governar Catalunya i treballar pel progrés i benestar real dels catalans i catalanes. El balanç de danys de la seva fugida cap a no se sap on, és aquest: ha devaluat la confiança de la ciutadania en la política, ha rebentat CIU, ha estat un llast pel creixement d’ERC (junts han sumat 62 escons, els mateixos que CIU tenia fa només tres anys) i ha dividit la societat catalana en dues parts contraposades.

Quan una societat es divideix així, la democràcia ja no pot ser només numèrica o majoritària, ha de ser una democràcia de consens amb capacitat de negociar i pactar i no sembla pas que aquesta sigui la seva idea ni predisposició.

Al meu entendre la fugida de Mas està a punt de finalitzar. Els danys col·laterals de l’escapada també són els que són: tres eleccions consecutives perdent vots i escons, les seus de CDC embargades, i el seu padrí polític qüestionat per la seva presumpta mala memòria per les trifulques econòmiques del seu entorn familiar.

I penso que és a punt d’acabar la fugida, perquè com a màxim responsable de les més grans retallades i privatitzacions del sector públic que ha patit el nostre país en tota la història ara, al final del trajecte, està en mans de David Fernández líder de la CUP i legítim defensor d’un model de societat que imagino té poques coincidències amb el que defensen Mas i la majoria d’aquells que han votat a Junts pel Sí.

Potser ha arribat el moment en el que Mas, al igual que li passa al protagonista de la pel·lícula el Show de Truman, abandoni la ficció, és a dir, dimiteixi i torni a la realitat del dia a dia.

Josep Ma. BONET
Membre executiva PSC/Tarragona

 

 


REDACCIÓ24 Setembre, 2015
Bonet-290x290-e1565812283536.jpg

Bonet-290x290
Josep Ma. Bonet

OPINIOJosé Agustin Goytisolo va ser un escriptor i poeta català nascut i mort a Barcelona, pertanyent a la generació dels 50, compromès amb la democràcia i les llibertats del nostre país en una època molt dura com va ser la dels anys seixanta i setanta. Va compartir tertúlies i militància antifranquista amb els seus germans Juan i Luis i amb altres escriptors de prestigi, també lluitadors contra la dictadura, de la talla de Caballero Bonald, Gil de Biedma o Carlos Barral. Un dels seus poemes més coneguts és “Palabras para Julia” en record de la seva mare víctima d’un bombardeig franquista l’any 1938 a Barcelona. El cantautor Paco Ibañez va musicar aquest poema i Joan Manuel Serrat també l’ha cantat moltes vegades. Inspirant-me en un altre dels seus poemes més coneguts, titulat “Quiero todo esto” i tenint en compte la proximitat de les eleccions autonòmiques del 27-S, manifestaré el següent:

Vull que no m’enganyin més.

Vull que el candidat a la Presidència de la Generalitat encapçali la llista enlloc d’amargar-se enmig.

Vull que el President sortint doni la cara i doni compte de la seva feina durant el mandat i assumeixi les responsabilitats que pertoquin.

Vull que el 3% no torni a existir mai més.

Vull que Andorra i Suïssa només siguin un destí turístic i no un lloc on evadir els diners del 3%.

Vull tenir el dret a manifestar-me com a no independentista sense que m’hagin de qualificar d’unionista ni de botifler ni de res.

Vull que ningú pensi que té dret a repartir carnets de bons i mals catalans.

Vull que el meu amic Manolo, després de tants anys, no se senti estrany a Catalunya.

Vull que la realitat no superi mai més la ficció.

Vull que en comptes de parlar de sobiranisme ens parlin de com aturaran les retallades de la sanitat, l’ensenyament o la dependència.

Vull que la llengua sigui un vehicle de diàleg i entesa i no una eina per separar.

Vull que la realitat de Catalunya deixi de ser blanca o negre.

Vull que desapareguin els salvapàtries.

Vull que existeixi el futur.

Vull continuar pensant com penso sense que m’ho hagi de callar.

Vull que les tertúlies i els informatius de la “Corpo” siguin plurals i objectives.

Vull que TV3 sigui independent i que els telenotícies no siguin monotemàtics.

Vull que el programa “el Convidat” no faci proselitisme.

Vull que el Polònia no se’n rigui sempre dels mateixos.

Vull que totes les opinions siguin respectables i respectades.

Vull que hi pugui haver tantes opinions com persones.

Vull que tots els candidats del 27-S diguin la veritat.

Vull que no hi hagi fronteres, ni noves ni antigues.

Vull continuar sent ciutadà europeu i continuar pagant amb euros.

Vull tenir garantida la pensió de jubilació meva i la de tothom.

Vull que ningú jugui a la ruleta russa amb el futur dels catalans i les catalanes.

Vull que a tot arreu hi hagi la bandera de Tarragona i la del Nàstic.

Vull que els que han embogit recobrin la sensatesa.

Vull que hi hagi eleccions cada quatre anys com la lògica diu que hauria de ser.

Vull que els que ens han enfonsat en aquest caos, demanin perdo.

Vull que comptin els vots i no els escons per atorgar majories.

Vull que, el més aviat possible, el Govern es posi a treballar per resoldre problemes en comptes de crear-ne de nous.

Vull que els comentaris que es facin a aquest article siguin respectuosos.

Vull tot això, que tampoc és tant.

I, tal i com acabava el poema original, és una decisió irrevocable.

Josep Ma, BONET
Membre de l’executiva del PSC

 


REDACCIÓ20 Març, 2015

CC-pepe
La roda de premsa s’ha fet a l’Ajuntament

La roda de premsa de Carles Castillo per anunciar que no anirà en la llista del PSC a les properes eleccions municipals ha generat alguna polèmica entre algunes de les formacions que concorren a l’acte electoral del proper 24 de maig.

Consideren que s’ha utilitzat les dependències municipals amb finalitats partidàries. Una acusació que ha estat rebutjada per l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros. L’edil socialista, al ser confrontat amb aquesta qüestió, ha esclarit que la compareixença a la sala d’actes del consistori feia tot el sentit perquè Carles Castillo és tinent d’alcalde i s’estava parlant de la seva continuïtat com a regidor.

El diari La República Checa ha intentat obtenir l’opinió dels altres formacions polítiques. La majoria coincideix que es tractava d’una roda de premsa partidària i no institucional. Davant aquest fet, recomanen a l’alcalde Ballesteros que sigui més curós i intenti no barrejar el partit amb govern municipal. O sigui, aquesta trobada amb els periodistes s’hauria d’haver fet a la seu del PSC i no a la sala d’actes de l’Ajuntament perquè es parlava de no anar a les llistes i no de renunciar l’acta de regidor.

 


REDACCIÓ9 Març, 2015

andalusia
Algunes autoritats amb la paella gegant

La Casa d’Andalusia a Tarragona va ‘recuperar’ el dinar de germanor.

El Tinglado 2 del Port de Tarragona s’ha fet petit per acollir els gairebé 250 comensals que han pogut degustar la paella popular i, posteriorment, gaudir dels balls tradicionals del folklore del sud d’Espanya.

L’alcalde de Tarragona, el socialista Josep Fèlix Ballesteros, ha encapçalat la representació consistorial.

charo_garcia
Charo García i Josep Ma. Bonet

Després de la ‘paellada’, més de 400 persones han volgut fer cap per gaudir de l’espectacle on ha intervingut l’Associació dels Amics d’Andalusia de Sant Salvador, ‘Paqui Moya’, ‘Torre del oro’ de Bonavista, Centro cultural de Andalusia de Reus.

La presidenta de la Casa d’Andalusia a Tarragona, Charo García, ha destacat la importància d’aquest acte social, recordant que és la primera vegada que s’organitza aquest àpat al Tinglado del Port de Tarragona. Anteriorment es feia a un restaurant.

Un esdeveniment cultural i social que per l’assistència i ‘bon ambient’ mereix matrícula d’honor.

 


REDACCIÓ19 Febrer, 2015

pau ricomà
Pau Ricomà (ERC)

Durant la pre i campanya electorals és habitual veure els candidats enmig de les aglomeracions, buscant el suport popular.

Durant aquest període és més que normal trobar-nos amb un alcaldable somrient, comprensiu i disposat a escoltar-nos.

El que no és gens normal és que un candidat, en un lloc públic, posi de manifest la seva ‘enemistat’ envers algun ciutadà. Potser no ho fan per la por de perdre vots.

No obstant, a l’alcaldable republicà a l’Ajuntament de Tarragona sembla importar-li més ben poc el que puguin dir les males llengües quan deixa palès que no té bon rotllo amb el gerent d’una empresa municipal.

Pau Ricomà sembla que porta a ratlla allò de… a l’enemic ni aigua. Algun dia coneixerem els motius? Aquest és una bona actitud per algú per pretén ser l’alcalde de TOTS els tarragonins?

 


REDACCIÓ3 Desembre, 2014
Bonet-290x290-e1565812283536.jpg

El nacionalisme català per consolidar el seu procés de divisió entre catalans bons i catalans dolents, al que eufemísticament anomena “procés de construcció nacional”, necessita fabricar una èpica popular que vagi més enllà de magnificar l’anunciada disposició al martiri final del president Mas o del seu profeta Junqueras. Necessiten una segona línia d’herois, predicadors i si cal també màrtirs voluntaris de la causa, més mundans, més plebeus.

És amb aquest objectiu que recorren a personatges populars propers al règim o directament beneficiaris o deutors del mateix. Sense cap mena d’escrúpol utilitzen com esquer per pescar despistats o gent de bona fe, algun cantautor caducat, alguns actors de segona fila, i fins i tot un periodista de la corda que el nomenen comissari del Tricentenari. Però amb aquests i alguns agraïts més no n’hi havia prou. Feia falta una figura més mediàtica, més coneguda, més transversal. I aquí s’hi escau com anell al dit en Guardiola.

Si hi ha un oportunista que ha sabut rendibilitzar, millor que ningú, el talent dels demés, en aquest cas el futbolístic, en benefici propi aquest és en Pep Guardiola. La seva qualitat més destacada és l’olfacte per apropar-se en els moments bons i fugir, amb qualsevol pretext, quan les coses es compliquen. Ho ha fet com entrenador del Barça i, també, de manera indigne amb el seu “amic” Tito Vilanova.

El passat dia 9 de novembre, mentre la gran majoria de catalans i catalanes passen penúries per arribar a final de mes, mentre assisteixen atònits al desballestament de la sanitat pública, l’ensenyament per tothom o l’atenció als menys afavorits, en Pep es permet el luxe d’agafar un avió a Alemanya (suposo que en classe bussines) per vindre a votar, això sí amb totes les càmeres de Tv prèviament convocades però especialment les del règim que repetiran el tall fins a avorrir, ens predica la bona nova de l’independència, menysprea amb una suposada superioritat intel·lectual mai demostrada als que no pensem com ell  i se’n torna cap a Munich a continuar guanyant diners.

Quina diferència del Pep Guardiola amb els jugadors del Rayo Vallecano. Entre tots deuen guanyar el que guanya ell sol i, en canvi, tenen dignitat de sobres per ajudar a una dona gran que l’han desnonat.

És una vergonya que ciutadans privilegiats com alguns jugadors estrella del Barça, que no tenen després cap mirament en cobrar diners de “la roja”, es dediquin a la prèdica política amb un tarannà pseudo intel·lectual, mentre s’omplen les butxaques de calés.

Ho sento, els jugadors del Rayo Vallecano han donat una lliçó de dignitat. Ells han demostrat que són més que un club.

Josep M. BONET