REDACCIÓ1 Desembre, 2015
Explica la història que el Tsar Pere I de Rússia, anomenat “el gran”, va voler modernitzar i occidentalitzar l’estat rus, per tal d’homologar-lo als principals corrents culturals absolutistes del segle XVII.
El símbol de la magnificència fou St. Petersburg, la nova capital a la costa del Bàltic, que evidenciava el poder del Pare de totes les Rússies.
Entre les extravagàncies destaca l’edicte que el tsar va promulgar, l’any 1698, que establia l’obligatorietat de què tots els homes de l’imperi anessin amb la barba afaitada, seguint la moda europea masculina d’anar ben rasurats.
La decisió fou rebutjada per la societat moscovita, que identificava les seves llargues barbes en un referent d’identitat. Pere I, davant les reticències dels seus súbdits, va imposar càstigs corporals (sovint intercanviables per multes pecuniàries) a tot aquell rus que incomplís la disposició reial del tsar.
Els deliris megalòmans, produïts per l’obcecació delirant de l’autòcrata, portaren la societat russa a un atzucac . Salvant la distància i respectant el tempushistòric, l’exemple serveix per il·lustrar el moment polític actual que viu Catalunya. Un 48% de la societat catalana recolzà amb els seus vots un projecte polític que proposava la desconnexió amb l’Estat espanyol i instava al Govern de la Generalitat a crear estructures d’Estat.
La proposta no comptà amb el suport de la majoria de ciutadans, tanmateix els diputats electes de CDC, d’ERC i de la CUP, aprovaren, el 9 de novembre, la Resolució 1/XI del Parlament de Catalunya que contempla, en el segon punt, l’inici d’un procés de creació d’un Estat català en forma de república, la qual cosa dispara el tret de sortida de la declaració unilateral d’independència de Catalunya.
Aquests dies assistim a un sainet polític que no té equivalent en l’Europa contemporània. Els estira i arronsa entre les forces independentistes per repartir-se les quotes de poder aboquen la societat al desencís i minen la credibilitat internacional de Catalunya. Enmig del marasme, alguns partits volen obtenir la complicitat dels Ajuntaments per justificar una il·legalitat que només pot conduir al desconcert i a la fragmentació.
Tarragona no queda al marge de l’estratègia independentista, per això, en el proper plenari que es celebrarà el propvinent dilluns, alguns partits presenten una moció de suport a la Resolució 1/XI del Parlament. Com a conseller d’Unió votaré No perquè aposto pel diàleg entre el govern de Catalunya i el govern de l’Espanya, diàleg que no exclou un referèndum pactat amb l’Estat espanyol, que serveixi per decidir, de forma democràtica i legítima, quin és el futur polític que desitgen tots els catalans. Winston Churchill havia escrit que “el valor és el que es necessita per aixecar-se, però també és el que cal per asseure’s i escoltar”.
I el meu No es sustenta en què la Resolució, en el seu punt primer, afirma que compta amb una majoria de vots i d’escons, però és obvi que no té la majoria absoluta dels vots dels electors del 27 de setembre. La proposta d’Unió passa perquè les decisions es prenguin de forma netament democràtica, fent que cadascuna d’elles gaudeixi de la majoria de vots de la ciutadania.
Unió és un partit inequívocament europeista i sempre ha defensat que no farà res que pugui deixar a Catalunya al marge de la Unió Europea, quelcom que és contrari a la Resolució la qual només contempla posar en coneixement de l’Estat i de la Unió Europea la creació d’un nou Estat. El redactat sobiranista contradiu l’aposta d’Unió de garantir en tot moment la seguretat jurídica, sense dur a terme una declaració unilateral d’independència i un procés constituent que menystingui la legalitat.
El punt sisè del text aboca a tots els catalans a la desobediència de la legalitat vigent, afirmant que el Parlament no es supeditarà a les decisions de l’Estat i en particular del Tribunal Constitucional, atemptant així contra els principis legals i democràtics que conformen el nostre estat de dret i del benestar que, entre tots, hem ajudat a construir. Finalment la Resolució pretén iniciar, en el termini màxim de trenta dies, la tramitació de les lleis de procés constituent, de seguretat social i d’hisenda pública, quelcom que suposa deixar a tots els ciutadans en mig d’una forta inseguretat jurídica que va en contra del que defensem des d’Unió Democràtica.
Nosaltres treballem per enfortir les institucions no per dinamitar-les. Creiem, emparant-nos en la frase de Calderón, “que el valor és fill de la prudència, no de la temeritat”. El meu No és un Sí al diàleg, a la seguretat jurídica, a Europa i a la cohesió social i territorial de Catalunya. És un Sí al respecte democràtic, a l’estabilitat econòmica, a la creació d’ocupació…
Al capdavall, és un Sí a la convivència democràtica, que és el gran patrimoni del catalanisme integrador. No esperem que ens passi com a Pere el Gran, respectem la voluntat de la majoria, ja que “els que no volen ser vençuts per la veritat, seran vençuts per l’error” (Sant Agustí).
Josep M. PRATS BATET
Conseller d’Unió Ajuntament de Tarragona
