REDACCIÓ6 Novembre, 2019
Davant la imminent convocatòria electoral del diumenge 10N, vull fer una sèrie de consideracions polítiques que contextualitzen aquest moment tan convuls i inestable que estem visquem. L’orde d’exposició no significa cap prioritat, si intentaré que sigui quelcom cronològic.
D’antuvi vull explicitar el meu espaterrament amb la mancança absoluta de respecte institucional entre els nostres governant i tothom es queda tan ample, com si els gestos i el protocol ja no forma part de les més elementals normes de cortesia i educació, malgrat les crítiques que poden ocasionar i motiven. El rei Felipe VI no va rebre a la presidenta del Parlament Carme Forcadell, el president Torra no complimenta ni al rei ni al president Sánchez quan ve a Catalunya com es mereix i aquest ve a Catalunya a veure solament els ferits de la policia nacional, per exemple. A què juguen?
La presidència aconseguida per Pedro Sánchez, ja fa més d’un any, amb el vot majoritari de gairebé tots els partits va ser a canvi de res. La clau va ser la moció de censura presentada pel PSOE, amb l’objectiu de treure al govern del PP fos com fos. La sentència del cas Gurtel, amb la corrupció del PP va ser el detonant per encendre la metxa i gairebé tots els partits es van posar d’acord per investir a P. S.
S’ha dit de moltes formes que el judici del procés ha estat transparent perquè ha estat televisat. El jutge Marchena va donar totes les facilitats del món a la fiscalia i a l’acusació particular que fessin la seva feina, perquè el relat fos el més veraç possible, no versemblant. Així de clar. En canvi, els advocats defensors van ser més limitats/vigilats pel president Marchena, sobretot, en la possibilitat de mostrar les proves testificals en el mateix moment que els testimonis feien acta de presència.
Catalunya ha marcat la campanya. Per què? El PP va voler judicialitzar la política., quan la política mai hauria de sortir del seu àmbit polític. Va passar la patata calenta als Tribunals, Constitucional i Suprem, que d’àrbitres tenen molt poc, ja que, ves per on, els han configurat la classe política. La pilota s’ha fet cada vegada més grossa i amb llenguatge col·loquial “no hi ha Déu que la pari”. Don M. Rajoy, el govern i l’executiva del PP, amb la seva negligència/menfotisme, ha fet que els sobiranistes/independentistes sortint de sota les pedres. Després van arribar les massives i pacífiques Diades de l’11S, la unilateralitat del 5/6.09.2017, l’1-O, tot el procés teatral i una sentència dura/injusta, que obre una deriva perillosíssima per a dictaminar la sedició. La sortida d’aquest atzucac, en el qual tota la ciutadania està immersa, passa, sens dubte, per la votació política.
Uns diuen que com més duri el tema català millor, per als partits independentistes, llavors perquè els constitucionalistes no fan política. Perquè llancen més llenya al foc? Ara estem en plena campanya electoral però amb les intervencions dretanes i no a favor del catalanisme republicà/independent, en mítings i en debats, tot té un caire amenaçador/repressiu/autoritari. Tornem quaranta anys enrere? També és cert que des de l’independentisme hi ha actituds i retrets que no afavoreixen l’entesa. A més, la campanya electoral 10-N sembla que ho hagi d’aguantar tot.
Govern de coalició? Els tenim a les comunitats autònomes i a dojo als ajuntaments, perquè no a l’Estat? Resulta més fàcil estar a l’oposició i donar suport a allò que més convingui d’acord amb el moment electoral?
L’abstenció és un tema preocupant i sempre condiciona el resultat electoral. Quin comportament tindrà l’electorat davant les urnes?
Acusen Pedro Sánchez d’haver bloquejat i no tenir cintura/ per formar govern després del resultat del 28-A. No es va produir ni l’abstenció del PP ni la de C’s. La Comunitat Econòmica Europea, l’IBEX, poders fàctics econòmics i periodístics no volien la suma PSOE, UP i els nacionalistes. El que està clar que del bloqueig sortirem votant massivament el 10-N. El bipartidisme ja ha passat a la història. Ara si hi haurà govern, amb una suma possible o amb l’abstenció deguda. A la política, mai guanyes al cent per cent. S’ha de fer des de la generositat, la cessió per ambdues parts.
Pedro Sánchez és el polític que se la juga més, és cert, però és a la vegada el que té tots els números per a ser investit de nou president. Després ja veurem si és part de la solució o part del problema, per resoldre la pilota rocosa que s’ha convertit la relació de Catalunya amb Espanya i viceversa, S’han dibuixat massa línies vermelles. D’acord amb el resultat del 10-N. Hi haurà un govern minoritari investit gràcies a l’abstenció? Es podrà governar gràcies a la geometria variable i amb acords puntuals per aprovar el pressupost general de l’Estat?
Per acabar, vull recordar les frases d’Adolfo Suárez que “l’Estat no ha de ser fort amb els dèbils i dèbil amb els forts”, per un costat, i que “el que succeeix al carrer, quedi reflectit a les lleis”. Cadascú, amic i desconegut lector, que reflexiona davant l’urna del 10-N, però penso que fins a l’independentista més radical, amb el llaç, la bufanda, la camisa groga, a no ser que no busqui/vulgui solucionar la convivència catalana/espanyola, en el fons vol que el pròxim govern sigui el del PSOE, amb la fórmula que toqui, i Pedro Sánchez sigui el seu president.
Josep Maria BUQUERAS
