28. Març 2024

Arxius de José Cuadrado | Diari La República Checa

REDACCIÓ10 Maig, 2020
jose_cuadrado3-1280x1280.jpg

Jose Cuadrado és periodista, escriptor i activista LGTBI. A les xarxes socials és conegut com a Josemola. El mateix s’identifica com “una mamarratxa contra la plumofòbia”, on practica un activisme basat en el sentit de l’humor i la ironia. Actualment, és el responsable de Comunicació de l’Observatori Contra l’Homofòbia (OCH) de Catalunya. Cuadrado diu que encara hi ha molt de camí a fer en la lluita contra l’homofòbia

 

Quin sentit té celebrar el dia contra l’homofòbia?
El 17 de maig es commemora el dia internacional contra l’LGTBI-fòbia. És a dir, el dia en el qual l’Organització Mundial de la Salud (OMS) va establir que l’homosexualitat deixava de ser una malaltia.

Ha canviat el concepte d’Homofòbia?
Des del moment en el qual les persones LGTBI+ deixem de ser delinqüents amb l’abolició de la Llei de ‘vagos y maleantes’ (1978), deixem de ser malalts segons l’OMS (1990), ens podem casar (2005) i s’aproven Lleis autonòmiques per protegir els drets i les llibertats del col·lectiu, com és el cas de Catalunya (2014), el concepte LGTBI-fòbia canvia.

Com es continua exercint la discriminació envers el col·lectiu LGTBI+?
Els més comuns són l’agressió verbal o física, però també podem trobar altres formes de discriminar: bullying, mobbing a la feina, no contractar a persones per motius d’orientació o discriminació a les xarxes socials, com s’ha pogut observar i hem registrat a l’Observatori durant aquest confinament.

Voler establir formes més vàlides de ser homosexual és completa i absolutament discriminatori

Què li preocupa més?
L’homofòbia interioritzada que s’exerceix dintre i fora del col·lectiu. Especialment en un moment en què un grup polític molt concret fa discursos per tornar a ficar als homosexuals dintre de l’armari. Voler establir formes més vàlides de ser homosexual és completa i absolutament discriminatori. A més, d’una total falta de respecte i de coneixement sobre la diversitat d’un col·lectiu que segueix patint la violència com demostren les dades de l’OCH: 161 incidències registrades per LGTBI-fòbia a Catalunya el 2019.

Missatges com els de Vox ajuden a normalitzar la situació?
Vox (pot ser) propaga la plumofòbia, l’homofòbia interioritzada i el discurs de l’odi amb missatges com ‘el matrimoni és només la unió entre una dona i un home’, quan avalen les teràpies de conversió, quan utilitzen termes com ‘família natural’ o quan a Osca proposen acabar amb les banderes LGTBI perquè ‘l’orientació sexual s’ha de quedar a casa i al llit de cadascú’.

Plumofòbia?
La plumofòbia és la discriminació per expressió de gènere, és discriminar a una dona per ser masculina o a un home per ser femení. Forma part del masclisme més clàssic i ranci: ‘camina bé’, ‘comportat com un home’, ‘respecto als gais però no m’agraden ‘les locas”, ‘la ploma no em fica cachondo‘, etc…

Però els gustos personals s’hauran de respectar…
Els gustos personals són respectables i la bona educació és universal. Tothom té dret a decidir el que li agrada o no, però quan es parla de ploma s’acostuma a discriminar gratuïtament. Et fico un exemple: si no t’agrada una persona grassa, ¿què diras?, ¿m’agraden els homes atlètics o STOP gordos? El mateix amb la ploma, si a una persona no li agrada la ploma al llit, queda molt més acurat dir: m’agraden masculins.

M’agrada autocatalogar-me com ‘una mamarratxa contra la plumofòbia’

Com es diagnostica un homòfob?
No existeix un model de diagnosi però sí que es pot afirmar que a Catalunya, abans del confinament, els espais on més incidències LGTBI-fòbiques es registraven era al transport públic i als espais d’oci nocturn, especialment quan les víctimes tornaven cap a casa.

Vostè ha estat víctima de situacions homofòbiques…
No existeix cap persona dintre del col·lectiu que no hagi patit discriminació per la seva orientació sexual o per manifestar una expressió de gènere diferent del binarisme home-dona i masculí-femení. La meva lluita personal treballa en aquesta direcció, per això m’agrada autocatalogar-me com ‘una mamarratxa contra la plumofòbia’.

Espanya va ser pionera en els casaments entre persones del mateix sexe. Malgrat això hi ha molt camí per recórrer?
La lluita LGTBI forma part de la lluita feminista. Rotundament, sí, queden moltes coses per fer: aprovar una llei estatal, posar fi a la falta d’oportunitats laborals del col·lectiu trans, atendre la violència de parelles del mateix sexe, parlar més de salut sexual, diversitat i nous models de família, facilitar els processos d’adopció, sensibilitzar més sobre la Prep i el VIH… Quants polítics o gent amb repercussió ha dit que té la COVID-19?, Quants han dit que tenen VIH?

L’LGBTI-fòbia no es combat només el dia 17 de maig o el 28 de juny amb un tweet o una foto amb la bandera de colors

Les polítiques contra l’homofòbia funcionen?
Si no es destinen recursos econòmics i humans, no pot funcionar cap tipus de política. L’LGBTI-fòbia es combat els 365 dies de l’any i no només el dia 17 de maig o el 28 de juny amb un tweet o una foto amb la bandera de colors.

Quin missatge deixa als més joves?
Compte amb compartir a les xarxes socials els atacs homòfobs! Si has patit qualsevol tipus d’agressió, pot ser, necessites un amic, un psicòleg o un professional que t’escolti i t’assisteixi. Compartir a les xarxes socials un atac homòfob no sempre és una estratègia que restableixi la dignitat de la víctima. Recomanaria acudir a un professional, valorar si es denuncia i més tard decidir si fer-ho públic o no.

PUBLICITAT

PUBLICITAT


REDACCIÓ20 Abril, 2017

OPINIOCuando presentamos el Informe del estado de la LGTBIfobia en Cataluña en 2016 desde el Observatori Contra L’Homofòbia (OCH), sonreí pensando: ‘¡qué bien, mi provincia es la menos homófoba!’ pero estaba equivocado, me había dejado llevar por la emoción de una primera lectura rápida y apresurada.

JOSECUADRADOEn 2016, el Observatori registró 84 incidencias. Esto no se traduce en 84 denuncias sino en 84 agresiones físicas, o agresiones verbales, o casos de acoso escolar o bullying, o episodios de discursos homófobos, o lenguaje ofensivo en medios de comunicación o hasta la situación de ser rechazad@s según el ‘derecho de admisión’ o no ser admitid@s para el arrendamiento de una vivienda por razones de orientación sexual y/o identidad de género, y que, en cualquiera de todos los casos, el OCH detecta, recibe y registra. Estas incidencias en ocasiones se transforman en denuncias y en ocasiones no.

Al analizar el número de incidencias por provincia, Barcelona se lleva ‘el premio gordo’ con un 77,4% del total, seguida de Lleida con un 7,1%. Tarragona y Girona empatan con un 4,8%. No obstante, esto no indica la incidencia real de LGTBIfobia por provincia. Para ello, debemos tener en cuenta el peso de la población puesto que no tienen nada que ver 10 incidencias en Lleida que 10 en Barcelona. Al tener en cuenta el número de habitantes, sorprende como cambian los porcentajes.

¿Quiere decir esto que Tarragona es la provincia menos homófoba y Lleida la que más? La respuesta es no. Lo que el estudio del OCH revela es que Tarragona es la provincia que menos incidencias ha registrado en 2016 teniendo en cuenta la proyección territorial. Y aunque a simple vista parece algo de lo que ‘alegrarse’, estaba equivocado por dos motivos. El primero porque en 2015 Tarragona registró solo el 8% del total de incidencias respecto al 14% que registra en 2016 y el segundo porque no debería registrarse ninguna.

Del mismo modo, ¿debemos interpretar que Lleida es la provincia más homóGràfica Estat LGTBI FOBIA 2016foba? Tampoco, pero en este último caso sí que se detecta algo importante: la asociación LGTBI en Lleida, Colors de Ponent, nacida hace poco más de un año, está llevando a cabo un trabajo muy necesario en su territorio.

¿Y cómo debemos traducir entonces todos los titulares de la prensa de la última semana sobre el crecimiento del bullying en las aulas catalanas?, ¿hay más bullying en Cataluña? No tengo la respuesta pero no es un sí categórico. El estudio del OCH ha revelado que las incidencias por acoso escolar han pasado del 4,4% del total de incidencias registradas en 2015 al 13,1% en 2016. Estos datos demuestran que ahora hay más casos registrados y/o denunciados. Pero recordemos que en cualquier situación de acoso escolar, generalmente, la víctima o su familia no denuncian hasta que esta situación llega a un punto insoportable. Es decir, que lleva meses, puede que años, que la situación de acoso se haga visible. Por lo tanto, después de contestar a tanta pregunta aparentemente ‘lógica’ quiero lanzar otra que tal vez  sea ‘ilogica’. Cuando en un centro educativo se produce un caso de acoso escolar, ¿quién necesita atención psicológica para solucionar su ‘problema’? ¿La víctima o el agresor?

Jose CUADRADO
Responsable Premsa de L’Observatori Contra l’Homofòbia (OCH)


REDACCIÓ13 Febrer, 2017

CRONICAVaig a fer quelcom ‘poc periodístic’: fer un reportatge i opinar sobre el mateix sense haver-me documentat prou. No estic acostumat a exercir la professió d’aquesta manera però no em queda un altre remei.

He intentat assistir a la conferència del senyor Philippe Ariño a l’església de Santa Anna de Barcelona aquest passat diumenge 12 de febrer però en arribar al carrer Rivadenyera, el que està al costat del HardRock Cafè de plaça Catalunya, m’he trobat amb un ampli cordó policial dels Mossos d’Esquadra que no ha permès l’accés a cap homosexual ni al carrer ni a la conferència per ordre de la Delegació Diocesana Pastoral de Joventut i Arquebisbat de Barcelona.homofobia1

Tot aquest embolic va començar fa uns dies quan els mitjans de comunicació es van fer ressò de ‘la xerrada’ de Philippe i el seu contingut homòfob. El senyor Ariño en una entrevista a lainformación.com va deixar anar ‘una perla’ rere l’altra que va aixecar polseguera fins i tot on no hi havia.

Destaco el meu top three de les ‘perles’: ‘A un homosexual li recomanaria… que segueixi escoltant a Marta Sánchez!’, ‘el desig homosexual és una por a la sexualitat’ i moltes persones gais han estat violades per les seves parelles i no ho expliquen per no ser ratllats d’homòfobs.

Pel que he pogut llegir, i repeteixo: sense haver pogut assistir a la conferència ni entrar en un torn de preguntes amb el conferenciant, entenc que aquest senyor d’origen francès, exactivista, exhomosexual practicant, actualment catòlic militant i homosexual abstemi ha patit una adolescència traumàtica causada per un assetjament escolar confés i pot ser que una violació que tot i que no està reconeguda per ell mateix, es pot intuir amb les seves escandaloses i polèmiques declaracions: “Les violacions entre homosexuals són una realitat. Molts callen perquè se senten còmplices d’aquest sofriment. homofobiaUns altres no han estat violats però estan encegats per la tendresa de l’acte homosexual. Temen denunciar la seva violació per temor al fet que la gent cregui que s’està donant una imatge negativa de l’homosexualitat. Tenen por a ser ratllats d’homòfobs”.

Per a qualsevol homosexual, el primer que et passa pel cap és una paraula composta molt lletja i el segon és la indignació. Però el més alarmant no és això sinó les tendencioses i retrògrades associacions d’idees que el senyor Ariño atorga al concepte homosexual com ara fràgils, febles, efeminats, viciosos i ‘pecadors’.

Així com la creació de concepte negatiu ‘lobby gai’ que ha repetit en diversos mitjans, donant a entendre que les associacions LGTBI no respecten la llibertat d’expressió quan aquesta els afecta a ells mateixos.

El ‘Lobby Gai’
En primer lloc, a Catalunya disposem de la Llei 11/2014 contra l’homofòbia la qual pena qualsevol acte que pugui induir la discriminació del col·lectiu. Com va dir Jean Paul Sartre ‘La meva llibertat acaba on comença la dels altres’. Per tant, no confonguem ni tergiversem els termes.homofobos2

El col·lectiu LGTBI no és un lobby dictatorial, és un col·lectiu mobilitzat perquè fa 47 anys, a Espanya, existia una Llei coneguda com a ‘Llei sobre Perillositat i Rehabilitació Social’ a partir de la qual ser homosexual significava ser penat, perseguit i castigat. I per cert, l’església té molt què dir o molt què callar sobre aquest tema. Llàstima, reitero per tercera vegada, no haver pogut accedir a la conferència, expressar-me en un torn de dubtes i preguntes, i haver rebut una resposta directa a la meva teoria que, com tot, està oberta a assaig i error.

Conclusió. Als carrers de Barcelona s’ha pogut veure una manifestació que ha englobat diferents associacions d’un col·lectiu cabrejat que pacíficament ha demanat el rebuig de l’homofòbia en un país on la Llei empara aquesta petició. Ion al llarg d’aquesta setmana L’Observatori Contra L’Homofòbia (OCH) es personarà en l’expedient obert per la Generalitat per estudiar una possible sanció pel contingut de la conferència.

I finalment, per rematar, llançar una pregunta a l’aire que s’ha rumorejat en les xarxes socials i en alguns mitjans: és cert que en menys d’un mes l’Arquebisbat de Barcelona té pensat organitzar una altra ‘xerrada’ per qüestionar la transsexualitat?

José CUADRADO és periodista


REDACCIÓ17 Maig, 2016

OPINIO JOSE CUADRADO

 

El Dia Internacional contra l’Homofòbia i la Transfòbia tots tenim paraules boniques cap a un familiar, un amic o un conegut per la seva orientació sexual. El 17 de maig és el dia que hem fixat al calendari per fer-ho perquè tot just avui fa exactament 26 anys que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va considerar que l’homosexualitat havia deixat de ser una malaltia mental i per tant no calia curar-la.

La veritat és que s’ha avançat molt a tot el món i a Espanya concretament en la lluita contra l’homofòbia. Per exemple, l’any 1970 el govern de Carrero Blanco va substituir el text de la Ley de Vagos y Maleantes pel de la Ley sobre Peligrosidad y Rehabilitación Social. És a dir, es van incloure de forma legal i penal a la llista d’elements antisocials als homosexuals, castigant la seva orientació amb internaments psiquiàtrics o fins i tot amb penes de presó de tres mesos a cinc anys.

En aquella època, només una generació enrere, ‘els perillosos’ (homosexuals) no eren jutjats per cometre delictes, sinó per la seva predisposició a cometre’ls. Per això, s’havien d’aïllar, reprimir i rehabilitar. L’única diferència de les persones amb tendència homosexuals respecte a la resta de ‘maleantes‘ -captaires, rufians sense oci coneguts i proxenetes- era que ells no podien reintegrar-se a la societat i beneficiar-se d’indults, amnisties, redempció de penes o llibertat condicional fins a haver-se ‘curat’.

Per sort, avui es pot passejar ‘lliurement’ que no amb completa tranquil·litat. Dic això, perquè l’any 2015 van ser 113 els casos de LGTBI fòbia registats  a Catalunya per L’Observatori Contra l’Homofòbia (OCH). I per desgràcia, com succeeix amb la violència de gènere o el bullying són molts més els casos silenciats

L’Observatori (OCH) treballa en l’eradicació de l’homofòbia i la discriminació en tots els escenaris on es puguin produir. Des de l’aprovació de la Llei 11/2014 al Parlament de Catalunya per garantir els drets de Lesbianes, Gais, Transsexuals, Bisexuals i Intersexuals (LGTBI) reclamen activament la creació d’un reglament específic per poder implementar la Llei i desenvolupar un règim d’infraccions i sancions. Tenir una llei sense un reglament és paper mullat, paraules que se les enduu el vent o com l’Observatori diu ‘el segrest de la mateixa llei’.

Per tot això, i com a membre del col·lectiu LGTBI, vull agrair les paraules de suport de les que parlava al principi, però sobretot vull fer entendre que les paraules boniques no es necessiten només un 17 de maig, es requereixen diàriament i de diferent forma segons el cas. I és més, en lloc de paraules boniques, són més aviat paraules dures les necessàries.

Per exemple, quan un guàrdia de seguretat li trenca la documentació a un home per maquillar-se o portar el cabell d’un color atípic a un aeroport, o quan uns nens en un institut increpen a un altre nen per ser efeminat o quan un espontani assenyala o insulta a una dona per semblar un home. En aquests moments són necessàries les paraules dures perquè en lloc de dir “enhorabona per ser com ets”, de tant en tant s’ha de dir “pobre, miserable i ignorant”. I d’aquesta manera, en lloc de lloar el que està bé per naturalesa, potser serem capaços de tocar consciències i fer entendre que la diversitat és riquesa i que el respecte és normalitat.

Jose CUADRADO
Periodista

 


REDACCIÓ9 Març, 2016
Jose-Cuadrado.jpg

OPINIOHoy vuelve a ser noticia el acoso escolar por orientación sexual o identidad de género y al parecer lo más interesante no es por qué sino el cómo y a quién. Es decir, cuéntame tus miserias por gustarte más la sandía que el melón.Jose Cuadrado

Me resulta absurdo el debate. Considero que ante cualquier tipo de violencia la respuesta debería ser solo una: el rechazo. Pero como creo también que la denuncia pública es uno de los caminos en la lucha por la igualdad de los derechos humanos, voy a prestarme por primera vez y voluntariamente al juego de ‘las víctimas’.

Mi nombre es Jose Cuadrado, tengo 26 años y no he estado nunca con una mujer. No por falta de oportunidades, por pedante que parezca, simplemente porque el sexo femenino no activa en mí esa zona cerebral relacionada con la excitación sexual. Por este motivo, en mi infancia, adolescencia e incluso a día de hoy soy señalado, juzgado y motivo de burla.

Para cualquier adolescente, descubrir que su orientación no se corresponde con la socialmente impuesta heterosexualidad es muy confuso. Sobre todo, cuando el sujeto no entiende lo que siente, no cuenta con referentes y el resultado final es el estigma. Por ello, en más de una ocasión, miles de jóvenes de mi generación nos hemos repetido las palabras que la diputada Sonia Sierra pronunció al defender la moción contra el acoso escolar y la transfobia, en el Parlament de Cataluña: “¿Cuántas veces me tienen que insultar para que se considere acoso?”.

La orientación no es solo un comportamiento sexual, es también un sentimiento: una identidad. Por ello, es importante hablar sobre ‘el origen’ y destacar que no existe una teoría única y válida. La comunidad científica sigue sin una respuesta, investiga desde diferentes líneas de estudio contrapuestas basadas en factores biológicos, genéticos, psicológicos e incluso sociales. Pero de momento, sabemos que desde 1990 la homosexualidad no es una enfermedad o un problema de salud gracias a la presión de los colectivos a la Organización Mundial de la Salud (OMS). Sabemos también que en España desde 2005 las parejas del mismo sexo pueden contraer matrimonio, unirse legalmente -o como se le quieran llamar- y visibilizar una realidad social. Y sabemos también que desde 2014 Cataluña lidera la lucha por la erradicación de la homofobia y la transfobia.

Así que, volviendo al tema de la identidad y ‘¿por qué sandías y no melones?’, se debe concluir que la explicación puede ser tan simple como entender que a un niño le puedan gustar las patatas fritas pero odie el puré. Podemos intentar buscar una explicación científica, ciertamente resultaría interesante, pero la esencia no es tan complicada. Por lo tanto, ¿es el asunto tan grave como para señalar al niño y llevarlo al médico porque no le gusta el puré?

De acuerdo con la Sociedad Americana de Psiquiatría: “la homosexualidad no implica ni más ni menos infelicidad, enfermedad o trastornos. Es la homofobia la que causa suicidios entre los jóvenes”. Por ello, he escrito este artículo, porque #todossomosalan, #todossomosjose y #todossomospersonas.

José CUADRADO
Periodista

 


REDACCIÓ29 Febrer, 2016

El tècnic de comunicació de ‘Ciutadans’ al Parlament de Catalunya i  va ser víctima d’assetjament escolar a causa de la seva orientació sexual durant els anys que va cursar estudis a l’Institut Jaume I de Salou. Va viure un autèntic infern

JOSE_CUADRADO
El periodista José Cuadrado

La revelació va ser feta pel mateix José Cuadrado a través del seu compte de Facebook. “Fa 13 anys vaig patir assetjament escolar per orientació sexual a l’Institut Jaume I de Salou i avui puc somriure”.  El periodista, estratègicament o no, va fer coincidir la seva confessió amb l’aprovació d’una moció a l’Ajuntament de Salou contra l’assetjament escolar per orientació sexual o identitat de gènere.

Un infern…
Contactat per aquest diari, ha narrat l’infern que va viure. Després de fer qüestió de dir que la seva ‘confessió’ és personal i res té a veure amb el partit, ha relatat que degut de l’assetjament va haver de “canviar d’institut” de Salou a Vila-seca.

jose_cuadrado_Explica que a causa dels trastorns psicològics i l’estrès provocats per la persecució dels seus companys es va veure obligat a quedar un any sense anar a l’institut. La impotència era absoluta.

Recorda que la seva mare es va reunir amb els responsables del centre educatiu, als quals retreu alguna manca d’implicació. Reconeix que avui dia la realitat és diferent i que “les coses han millorat”.

Espera i desitja que cap alumne hagi de viure i patir el mateix que ell per motius d’orientació sexual.

Reaccions díspars
Les declaracions de José Cuadrado han caigut om una gerra d’aigua freda a ‘Ciutadans’ i també a Salou.

Hi ha opinions díspars a l’hora de valorar la confessió del cap de comunicació de la formació taronja a Tarragona

Fonts del partit diuen recolzar aquesta lluita i “entendre el calvari que segurament va viure”, però consideren que el Facebook “no és òbviament el millor lloc per fer aquest tipus de revelacions”.

julia gomez
La regidora Júlia Gómez

També hi ha els que entenen que la ‘denúncia’ arriba amb retard i que es podria haver fet d’una altra manera. No obstant això, enalteixen la valentia de Cuadrado.

La regidora diu que…
En declaracions a aquest diari, la regidora d’Ensenyament de Salou, Júlia Gómez, ha lamentat el succeït, assegurant que, avui dia, no té coneixement de cap cas d’assetjament escolar als centres educatius del municipi.

Recorda que els fets es remunten al 2003 i que, actualment, hi ha mecanismes i protocols per prevenir aquests casos i protegir les víctimes i evitar que se sentin soles davant una lluita que és de tots.

Gómez ha recordat que és important que totes les persones que se sentin perseguides han de denunciar, perquè el silenci només ajuda els maltractadors.
Els nostres esforços per conèixer la versió de l’Institut Jaume I de Salou han resultat infructífers.