Arxius de Jordi Martí | Diari La República Checa

REDACCIÓ16 Octubre, 2020
jordi_marti.jpg

Entre el 5 i el 12 per cent de participació han tingut les dues jornades de vaga convocades a l’ensenyament públic de Catalunya pels sindicats Aspec i CGT. Tant el 9 com el 15 d’octubre, milers de docents de Catalunya hem sortit al carrer per mostrar el nostre desacord amb la gestió de la pandèmia de la covid-19 que ha fet la Conselleria d’Educació des que, al setembre, hem tornat a les aules.

Al juny, ja van provar com seria la tornada sense condicions. Amb el suport de mitjans de comunicació i alguns periodistes, pares i mares, es van reobrir unes poques aules amb ràtios mínimes perquè tothom que va poder no va portar els seus fills i filles a fer experiments a les aules.

De cara a la galeria, va anar tot bé. A l’estiu, els casals d’estiu van servir a l’administració per demostrar quelcom que sabem de fa molt: les treballadores i treballadors precaritzats obeeixen més que els que no ho són. Un èxit, també, diuen que va ser…

Al setembre, en tornar a les aules, un objectiu en què coincidim amb qui n’ha fet lema, tot i que nosaltres afegim que en condicions, vam corroborar que la manca de condicions continuava sent la tònica malgrat les declaracions. De fet, la Conselleria hi va afegir que sense cap condició, però amb molta propaganda. De cara al públic, l’addicte i l’obligat perquè no hi té cap altre remei, teletrès i La Vanguardia van fer un gran desplegament de mentides diverses i publireportatge va, publireportatge ve (si alhora hi poden colar la XXI del Vallori millor).

Ara, després de veure com molta de la gent més lluitadora dels sindicats majoritaris demanaven vaga general i només dues organitzacions minoritàries n’acabaven convocant, podem fer-nos una idea de com aniran les coses. Tindrem i tenim feina de la bona, perquè no només hi ha desconsideració per la nostra feina mentre continuen assenyalant-nos públicament sinó que algunes de les organitzacions en qui podíem confiar han decidit esdevenir pures gestories de papers i redactores de comunicats. Esperem que aquest paper sigui breu que de feina en tenim cada di amés. Perquè la feina se’ns menja i les mentides continuades del Departament no pot fer-nos oblidar les reivindicacions que en aquesta vaga i a tot l’ensenyament tenim, resumides en set punts de mínims:

  1. Reducció de ràtios: 10-15 a EI-PRI; 20 a Secundària. A escoles bressol; 5 per a lactants, 9 per a caminants i 15 per a grans.
  2. Increment de plantilles necessari per reduir les ràtios sense afectar les especialitats, atenció a la diversitat i de suport als alumnes amb NEE.
  3. Dotació de personal sanitari a cada centre.
  4. Substitució de les treballadores vulnerables que no es poden incorporar als centres.
  5. Dotació de tot el material necessari als centres (mascaretes FFP2 i pantalles facials, hidroalcohols, termòmetres).
  6. Increment dels recursos necessaris per part del Departament i ens locals per garantir l’aplicació dels protocols de neteja i desinfecció als centres.
  7. Permís retribuït no recuperable per a les treballadores i els treballadors amb menors al seu càrrec en situació d’espera de resultat de PCR, aïllament o quarantena.

Res d’increment de sous, ni de millora de condicions generals, ni de res que no sigui i pugui ser compartit per tothom. A sales de professors, a passadissos i aules, l’absoluta majoria de docents demanem això i molt més. Quan el silenci es trenca i es parla, entre treballadors de l’ensenyament, de les condicions en què fem feina, aquests i altres temes surten dia sí i dia també. La tristor, el desànim, l’enutjament permanent i altres formes de frustració es passegen per les nostres escoles. Molts companys i companyes han passat a jubilar-se anticipadament perquè no poden més, altres viuen/vivim el nostre dolor en silenci. Molts en parlen fora de la feina. I altres, molts i moltes, hem decidit parlar en veu alta, cridar als quatre vents què volem i què ens cal per poder obrir les escoles sense ofegar-nos en el propi patiment.

De moment, però, hem estat minoria els que hem decidit parlar. El silenci mana encara. La majoria de docents volen pensar que això no va amb ells. El sindicat majoritari a l’ensenyament a Catalunya pensa que no va amb ells. Els i les mestres i professores no confinades encara creuen que no va amb ells. Els acabats d’incorporar i les més veteranes, que no va amb ells… i totes i tots sabem que sí que va amb nosaltres, que som nosaltres qui ha de dir prou i som les que som a les aules dia sí i dia també qui ha d’exigir i aconseguir que treballar no es converteixi en sis hores de neguit cada dia.

Sí, no hem estat majoria. Sí, no hem aconseguit trencar el silenci en què molta gent viu. Sí, no hem aturat l’educació pública per aconseguir canviar les coses. Però és fent-les que es fan les coses i no ens aturarem per aconseguir allò que és de mínims i que representa la dignitat de la professió, que suposa la mínima expressió del que necessitem per fer que aquest tros de món no esdevingui tan capçot com els manaires d’educació volen que sigui. Trobar-nos poques i pocs al carrer ho ha fet i ho farà possible. Perquè hi tornarem i serem més, moltes més, moltíssims més. La llavor està plantada i no defallirem fins a ser-hi totes i tots.

Jordi MARTÍ
Exregidor de la CUP a Tarragona

 


REDACCIÓ22 Agost, 2020
jordi_marti.jpg

Vivim en una cultureta esquifida i petitona, reduïda i closa que té tan controlats els esfínters que només deixa anar la merda potes avall quan alguns gurús es manifesten -pocs i sempre els mateixcos- i si les diverses institucions que la menen trien que ho és… que és merda, volia dir. I una cultura que no aboca no és una cultura sinó un museu.

El noucentisme i els noucentistes, els jocfloralescos i els subvencionats institucionals imparables i aturats són, en els darrers 200 anys, la mateixa persona, que vol fer veure que medita i sembla que pensi quan vol dir obvietats que si se les escoltés algú a qui no haguessin donat la bola que ens donen quan ens interessem per la cultura catalana el mínim que li diria seria: «calla!, calla d’una puta vegada!»

I aquest sistema d’extermini de la creació té característiques pròpies que a voltes fan que esdevingui desesperant. Mentrestant, els i les darreres crítiques desapareixen engolides pel forat de la pica que fa desaparèixer qualsevol cosa relacionada amb la literatura (en un sentit ampli, que som al 2020!). Si ets valenciana i t’atreveixes a fer quelcom que no sigui directament repetir clixés, parlar de Fuster (o malparlar-ne) o treure el nas de tant en tant pels periòdics catalunyesos a explicar que la llengua al País Valencià està tan malament, tingues clar que ningú, mai, no et farà cas.

Disculpeu aquest argumentari passat de rosques però d’alguna manera m’he d’explicar com pot ser que Ginsberg Essencial traduït per la Pepa Úbeda i publicat per Nova Casa Editorial el 2019 no hagi petat totes les llistes de vendes en els nostres més que esquifits rànquings de no res que se suposa que responen a vendes de llibres i que realment no són res més que percepcions subjectives d’algun llibreter desenfeinat. Ningú no l’ha comprat o, encara pitjor, ningú no l’ha llegit?

A Pepa Úbeda la ignorància de la seva obra com a traductora no li ve de nou perquè el 2013 ja va publicar una traducció en català, la primera sencera que jo conec, d’«Udol» i tampoc ningú li va fer massa cas. I això és una punyetera vergonya. Tenir Ginsberg en català és de les coses que dignifiquen aquesta literatura de dropos subvencionats que miren passar el temps com a màxim divertiment i converteixen el tedi en senyal identitari, aquesta literatura d’escriptors de diumenge a la tarda en què tothom es coneix i sap qui folla amb qui i moltes de les reaccions als llibres publicats tenen més a veure amb això que amb una lectura atenta dels mateixos llibres publicats.

Hem de treure’ns la son dels ulls i entendre que els visionaris són els més grans poetes, que riure és part de la cultura i enfotre-se’n del mort i de qui el vetlla és imprescindible com a mesura d’higiene col·lectiva per tal que en els tolls de l’estultícia no hi criïn mosquits carregats de la malaltia de la son. I Ginsberg és un remei absolut a tot això.

El Ginsberg Essencial, a més d’Udol anotat, inclou una àmplia selecció d’altres poemes, assaigs, entrevistes i fins i tot fotografies que ens expliquen i ens donen eines per notar les paraules amb què Ginsberg va sotraguejar els fonaments criminals i assassins d’uns EUA a qui es va enfrontar amb una revolta pública però, sobretot, amb una revolta interior que es va emportar tota una generació, la beat, pels camins del hippisme, el power flower i la recerca del coneixement fins a arribar al punk. Uns poemes plens de llibertat que, quan no és dirigida, obre esquerdes en totes les imposicions, ja siguin sexuals, religioses o socials.

La radicalitat de Ginsberg sorprèn encara avui, llegida mig segle després que espetegués contra el sistema nord-americà amb paraules que esdevingueren armes útils encara avui. I útils sobretot perquè en bona part la seva no era una revolta circumstancial sinó que, tal com el seu llarg poema udolant explicava, era de fons i no tenia res a veure amb el petit context en què es trobava sinó amb la generalitat de la vida humana, que només és vida quan és capaç d’obrir camins nous, deixar els trillats i llençar-se de cap a aprendre, tenint clar que aprendre és, sempre, dolorós. I en aquest dolor és on hi ha la vida o una de les seves més intenses expressions.

Jordi MARTÍ FONT
Exregidor de la CUP a Tarragona

 


REDACCIÓ5 Agost, 2020
jordi_marti.jpg

«Qui roba molt mai no va a la presó.» Ho deia ma padrina mentre miràvem la tele asseguts a les butaques del seu menjador. I jo l’entenia però no del tot. Avui que, després de robar tant com ha pogut, el lladre major del Regne d’Espanya s’ha escapat davant la possibilitat que la justícia suïssa en demanés l’extradició per jutjar-lo, les paraules de ma padrina esdevenen plenament reals, que no reials.

«El Gobierno más progresista de la historia de España» (quin paper més galdós el de Podemos, perquè el PSOE sempre ho ha estat ple de lladres) ha pactat que la sangonera major se’n vagi sense passar per on passa qualsevol persona que roba un milió o mil milions de vegades menys del que ell ha robat. I és que els rics mai no van a la presó i si a més de ric ets rei (i estàs envoltat de rucs, altrament dits súbdits) no cal patir per res. «Ja ho faran los nois», que deia el Carlos i repeteix el Juan Carlos. Per cert, «Lo noi» continua com a Borbó allà on els va posar Franco, saludant i rient-se’n del mort i de qui el vetlla però, sobretot, fotent-se «la vida padre.»

El rei que se’n va ha robat més del que qualsevol dels que em llegiu sou capaços d’imaginar però en la nota que ha fet pública explicant-ho a robar li diu «ciertos acontecimientos pasados de mi vida privada.» Com tots els Borbons, o assassí o lladre. I cal advertir que la «o» aquí no nega cap de les paraules que té a dreta i esquerra, perquè els Borbons han robat i han matat sempre, per això han estat reis. Ho explicava La Polla Records fa anys en una cançó i ho entén qualsevol persona que sàpigui llegir… i si no en sap, també.

A què ve, doncs, aquesta mania dels que manen a l’Estat (i ben sovint a Catalunya, recordem Pujol) de llepar els peus a carronya d’aquesta mena? Doncs tampoc cal que ens trenquem massa el cap. Els Borbons, a banda de manar quan els reis manaven, han fet bo a Franco que els i l’Estat que ell va dissenyar, que és l’Estat espanyol d’avui en dia. I és que el cap de l’Estat, ara fugit per lladre, a banda de felicitar el Nadal per la tele, deien que era «campechano», queia bé i follava molt. I es veu que això fa com gràcia als súbdits i «humanitza» el poder. Ep, ho deien ells i tota la colla d’arrossegats que des de les teles comentaven i comenten com n’eren i en són de bona gent.

I és que el poder necessita enredades majors d’aquest tipus per tal que els súbdits es trobin bé fent de súbdits, de menors d’edat permanents, sense drets a decidir res que no sigui entre un fatxa, un lladre o un de pitjor. I mentre molts continuïn creient-se desferres d’aquesta mena, pensin que «cal conformar-se» mentre els rics del cagar els escupen a la cara i pensin que hi ha gent que pel sol fet de néixer té drets gairebé d’origen diví, és clar que no ens bellugarem de lloc.

Fem tot el possible per tal que això se’ls acabi d’un cop ja i decidim sense contemplacions fer-los fora, als coronats, als que viuen sense fotre brot i de la feina dels altres i als que lloen els dropos que es passegen per les pantalles de les nostres cases explicant-nos les bones vacances que fan 365 dies a l’any.

Tanco amb Al Tall, sempre imprescindibles, tot recordant Valtònyc, que és a l’exili per explicar el que tothom sap: que els Borbons són uns lladres, cal no oblidar-ho. Els valencians cantaven -i canten- allò d’«els peixos en l’aigua i els amos al clot. I si no l’empara el Nostre Senyor, tallarem la cua a Felip de Borbó..» Eren propositius, proposaven remeis de fons i tenien i tenen raó!

Jordi MARTÍ FONT
Exregidor de la CUP a Tarragona

 


REDACCIÓ1 Juny, 2020
jordi_marti-1.jpg

«La premsa és lliure, no hi ha manipulació i qui ho digui està en contra de la llibertat d’expressió» cantava el Titot quan xafava l’escenari en nom dels Brams. I mentre els grups mediàtics s’unien i creaven grandíssims monopolis manipuladors, falsejadors i mentiders per adoctrinar els «ciutadans», els «bons ciutadans» que cada dia es lleven i fan el cafè llegint les maldats dels antisistema de torn.

Els qui cada dia es treuen les lleganyes de la son mentre el locutor els diu «bon dia, Catalunya» i els mostra les dolenteries dels dolents.  Les qui al migdia dinen amb el tancament d’una altra fàbrica que deixa mil persones més al carrer i el millor que s’hi pot fer és no queixar-se. Les qui miren el Telenotícies i badallen de son mentre un analista en mig minut certifica la impossibilitat de baixar els preus dels habitatges i es plany dels pobres empresaris del totxo que, ves per on, són tan bona gent que els hem d’agrair la possibilitat de tenir pis de trenta metres a preu de torrons.

Crear mitjans contrainformatius és la nostra tasca, fer-los creïbles i possibilitat d’alternativa, que s’aguantin i convertir-los en referents informatius de qui està per la transformació social, de qui pateix les conseqüències del sistema econòmic actual i, finalment, de la major part de la societat. Perquè si la mentida no deixa d’estendre’s, si no n’aturem la proliferació, els qui manen mai no seran vistos com el que són: una autèntica colla de lladres.

VÍDEO >  https://www.youtube.com/watch?v=sfOZE4oTuWQ

 


REDACCIÓ7 Maig, 2020
tgn-radio-5-1280x722.jpg

La polèmica comptabilitat de l’Empresa Municipal Mitjans de Comunicació de Tarragona sembla que se servirà per fascicles. Després de les acusacions d’assetjament per part d’una treballadora de l’emissora pública contra la presidenta del consell d’administració, la regidora Paula Varas, i del presumpte robatori de factures i documentació, ara s’hi afegeix un altre protagonista. L’exregidor de la CUP, en un article publicat a larepublicacheca.cat (amb el intitulat L’ombra de la màfia tarragonina és allargada), ha dit que durant molt de temps s’ha sospitat que un exconseller havia rebut diners de Tarragona Ràdio.

De fet, la pregunta es va elevar a plenari. El socialista Javier Villamayor era el president de l’emissora i Josep Maria Bonet el gerent. En aquest plenari, a instàncies de la CUP, es va esclarir que mai no s’havia pagat les col·laboracions d’un exregidor que Jordi Martí titlla de ‘regidor matiner’. Però de quin exregidor parlava el cupaire? Després d’algunes indagacions, ha sorgit el nom del serralenc Agustí Mallol, qui va formar part del govern liderat per Joan Miquel Nadal.

“Mai no he cobrat un euro de la ràdio”

Per dissipar dubtes, el nostre digital s’ha posat amb l’exregidor que ha negat “per activa i per passiva” no haver cobrat mai un sol euro de l’emissora pública. Agustí Mallol assegura que, tal com passa amb molta gent, participava en les tertúlies sobre l’actualitat nastiquera gratuïtament. “Mai no he cobrat un euro de la ràdio”, puntualitza l’exregidor, remarcant que aquest tema ja va sorgir fa anys en un plenari i “ja vaig tenir l’oportunitat de negar-ho”.

Els que acusen tenen l’obligació de demostrar-ho

Mallol entén que si hi ha irregularitats a l’emissora municipal, s’ha d’investigar fins a les darreres conseqüències i si es van cometre il·legalitats, s’haurà de denunciar allò on correspongui. No obstant això, adverteix que cal molta prudència a l’hora d’escampar sospites o acusacions.

“Els que acusen tenen l’obligació de demostrar-ho”, afirma l’exregidor, assegurant que tota aquesta polèmica no fa res més que posar en dubte la imatge i credibilitat de Tarragona Ràdio i dels seus professionals.

 
PUBLICITAT


REDACCIÓ15 Març, 2020
jordi_marti.jpg

Segon dia de reclusió voluntària a casa. Ahir vam veure un confinament obligat de la població a Igualada i voltants amb la policia impedint el trànsit de persones entre la zona confinada i l’exterior i a la inversa i el Gobierno d’Espanya aprovant instaurar l’estat d’alarma l’endemà que és avui.

Què suposa això? Doncs, de facto, la possibilitat de prendre el poder total de l’Estat, poder suspendre la Constitució que mai «no es pot tocar» i, si volen, prescindir dels poderets autonòmics, que no faran desaparèixer perquè tots sense excepció segueixen el solc que els manen llaurar. El poder absolut… allò que qualsevol tirà desitja i vol. Si ara comença, qui s’atreveix a dir que en 15 o 50 dies deixarà de ser-hi? Jo n’estic segur que no.

I parlant de confinaments, imposats o volguts, és impossible deixar de pensar en un dels grans textos de l’Edat Mitjana europea, en un dels grans textos de la literatura universal. Aquell que, en la versió catalana de Francesc Vallverdú, diu en la seva primera pàgina que «Comença el llibre dit Decameró (cognomenat Príncep Galeot) en el qual es contenen cent novel·les narrades en deu dies per set dones i per tres homes joves» i que fou traduït al català en el segle XV per dos escrivents a Sant Cugat del Vallès, una traducció que a la contemporaneïtat ha estat publicada completa per Massó i Torrents i esporgada com a conseqüència de la seva decadent moralitat per Carles Riba (seva es refereix a Riba, és clar). El Decameró, la llarga novel·la de novel·les de Giovanni Boccaccio, obra mestra indiscutida en literatura i obra mestra indiscutible en cinema, en aquest cas en l’adaptació d’alguns dels seus contes dirigida per Pier Paolo Pasolini el 1971 com a primera part de l’anomenada Trilogia de la Vida, que també inclou Els contes de Canterbury i Les mil i una nits. Jo la vaig veure a Marçà, a Ca la Vallesa, quan era petit petit tot i que no sabria dir a quina edat i la sensualitat que va despertar en mi va ser considerable per dir-ho d’alguna manera. Per entendre-la i situar-la em va caldre, però, una revisualització molts anys després en què vaig poder situar Pasolini dalt de tot de la meva personal llista de directores i directors de cinema que puc mirar i remirar sempre, llista en permanent revisió.

La història que emmarca els deus dies que donen nom a l’obra i que permet incloure el compendi de les cent «novel·les» narrades per set dones i tres homes joves és una història de confinament. La reclusió s’esdevé durant l’epidèmia de pesta negra que el 1348 arribà a Florència i esdevingué letal per a com a mínim un terç de la població del continent, prop de 20 milions de persones. Aquesta gran quantitat de morts amb l’arribada de la pesta, se suposa que procedent de la Xina, intentà ser explicada no a través de la ciència sinó a partir de la superstició. I es buscaren culpables, entres els quals destacaren les comunitats jueves sempre blanc de l’odi popular ja a l’Edat Mitjana. La pesta, però, realment es transmet als humans des de les rates, que en són uns dels animals portadors, a través de les puces, però aquesta explicació no es va arribar a donar fins segles després. En el segle XV, la mort esdevingué un dels temes centrals de moltes de les creacions culturals del moment, com els quadres del pintor i gravador flamenc Bruegel, autor de l’impressionant quadre encara avui El triomf de la mort. I, procedent de França, es va estendre per bona part d’Europa la Dansa de la mort, un text que es representava i ballava i que té com a tema central la caducitat dels plaers terrenals davant la mort i la necessitat de preparar-se cristianament per al moment final, així com el poder igualador que té la mort. És aquest l’origen de la Dansa de la mort de Verges, tot i que l’actual tingui el seu origen en la recuperació del segle XVII. Aquesta dansa, durant segles es va representar a altres localitats catalanes com Perpinyà, Ripoll, Sant Feliu de Pallerols, Cadaqués o Rupià, on es va ballar fins al 1935.

Però tornem a Giovanni Boccaccio i el seu Decameró, en les pàgines del qual podem llegir que «tanta i tal fou la crueltat del cel, i potser en part la dels homes, que des del març fins al juliol, entre la força de la pestífera malaltia i el nombre de malalts mal servits o abandonats en llurs necessitats per la por que tenien els sans, més de cent mil criatures humanes es creu de segur que deixaren la present vida dins les muralles de la ciutat de Florència.» I davant d’aquests terribles fets, deu personatges fugen de l’epidèmia i, reclosos en una vil·la al camp, es distreuen cantant i dansant, menjant i explicant-se històries. Els deu dies que hi passen els ordenen de forma que cada dia un d’ells esdevé el rei o la reina de la jornada i marca els temes dels contes que s’hi explicaran, tot i que algun personatge, com Dioneò, no se centren en els temes marcats ni quan els toca ser reis, practicant un desordre buscat.

Les històries que expliquen mostren un món medieval on Déu ja no és l’únic actor-director indiscutible, senyor de tot i de tots, i els humans són capaços de viure amors absolutament terrenals sense haver de passar per la supervisió de l’Església ni dels tòpics medievals precisament en matèria amorosa, un dels temes més continguts i ordenats de la literatura en aquell període, sobretot en poesia. Alguns amors ideals acabaran fatalment, mentre la consumació sexual serà el premi a altres molt més terrenals. La intel·ligència, l’astúcia, l’atreviment, l’alegria de viure i una moralitat no exactament exemplar esdevenen el material amb què Boccaccio construeix exemples d’una nova forma de veure la vida que centra la seva manera de fer en la màxima d’instruir divertint. El nou món de l’humanisme treu el nas enmig d’un corpus d’exempla que són característics de la literatura medieval més tradicional però que en l’obra Boccaccio prenen un aire més humà que diví, més joiós que moral, més d’aquí a baix que d’allà a dalt. I és per això que llegir-lo, passada la dificultat evident de ser la seva una forma literària que no ens és propera ni coneguda en ple segle XXI, esdevé plaent i pot arribar a ser fins i tot com si fos de casa de tota la vida. Cal, això sí, insistir al principi.

Clàssic entre els clàssics precisament perquè allò que deia perviu a la seva obra i en podem extreure ensenyaments sempre, avui també, aquest florentí de qui no s’ha acabat d’aclarir on va néixer però sí l’any, el 1313, va ser qualificat com a «Voltaire del segle XV» pel prestigiós crític literari italià De Sanctis, el mateix que va explicar el Decameró com «la carn que riu de l’esperit». Sense deixar de ser destacat, potser va pixar fora de test qualificant-lo de Voltaire, tot i que és clar que la intenció d’aquestes paraules, precisament, era situar el de Florència en la línia del pensament que, deixant enrere l’Edat Mitjana, construeix un humanisme renaixentista que en literatura, i en poesia més concretament, tindrà en el seu gran amic Petrarca i el seu Canzionere un dels seus més destacats autors.

La meva lectura, feta fa molts anys en plens estudis universitaris, quan ho llegíem gairebé tot i no acabàvem gairebé res perquè volíem llegir-ho tot, em va fer avinent un aplec impressionant d’històries que deixaven clar que l’Edat Mitjana no era només la pesta i els seus estralls, no era només l’epidèmia, la mort i el patiment que provocava sinó, sobretot, la celebració de la vida per part de la gent que, enmig de la boira i la mort que tot ho envaïa, era capaç de convertir el seu viure en celebració i en alegria absoluta, gaudint dels cossos tal com els humans de totes les èpoques hem sabut fer quan ens hem desprès de les cotilles morals que els poders de tot tipus construïen i construeixen per tenir-nos sotmesos, sobretot, des de dins.

I per acabar, intentant esperonar la vostra curiositat, em referiré a un dels cents relats que conté el Decameró. En recordo la primera lectura, el primer cop que vaig llegir la història que explica Pànfilo sobre el monjo dom Felice, que en tornar de París a San Brancazio, conegué el germà Puccio, casat amb Isabetta, una noia jove a qui tenia desatesa sexualment parlant perquè es dedicava massa a resar i als sants. Puccio li recomanà que, per fer-se beat de forma ràpida, havia de dormir separat de la seva dona, estar-se quiet a casa en un indret on pogués veure el cel i no bellugar-se en tota la nit, alhora que li calia resar desenes de parenostres i altres oracions dia i nit. Puccio li feu cas i començà el pla per esdevenir beat i això va permetre que, cada nit, amb el consentiment i les ganes d’Isabetta, el monjo dom Felice anés a casa seva i fessin plegats l’amor durant tota la nit amb gran escàndol i soroll. Puccio es mantenia callat i fixava la vista en el cel, perquè així li havia indicat Puccio, mentre aquest i Isabetta no paraven de somoure el llit. Isabetta, molt de la broma, deia sovint al seu marit: «Has fet fer una gran penitència a germà Puccio gràcies a la qual hem guanyat el paradís.»

La lectura del Decameró us pot arribar a provocar una alegria que pot esdevenir riure, rialla fins i tot, però sempre allunyada d’acudits i ximpleries televisives estupiditzadores. Si us ve a la cara, no se la rasqueu per evitar-la, ajudeu que creixi fins que explosioni, fins que surti a fora una riota estrafeta que és de la mateixa família que la que provoca l’alegria de saber-se no dominat ni dominada per cap poder controlador de moralitats o formes de fer. Noteu-la i que surti un primer cop. A partir d’aleshores, a cada lectura o relectura el goig de viure sortirà fora perquè dins, si hi és, mai no hi cap.

Jordi MARTÍ

 


REDACCIÓ29 Octubre, 2019
jordi_marti-1.jpg

Fa dues setmanes que la sentència del Procés ha desencadenat un moviment de resistència civil a Catalunya que ha creat un nou relat absolutament democràtic i en defensa de les llibertats però alhora ferm davant de l’autoritarisme a què l’Estat ens té acostumades. Es tracta d’un moviment que en bona part ja no confia en els que s’autoanomenen representants polítics per treure les castanyes del foc però sí en el dret a decidir de totes i cada una de les persones. I sempre que això passa, sempre que torna a passar, aquest poble demostra que sap de què parla, perquè històricament l’autoorganització per fer front al poder i dir-li que no el necessitem ha estat un fet diferencial català, molt més que el tan propaganditzat «seny».

Queda clar que Pedro Sánchez, Buch, Torra, Marlaska, BOCS, Ciutadans o el PP són part del mateix problema: l’Estat espanyol irreformable blindat amb una Constitució que només poden canviar els amos econòmics. No importa com es diguin, ni tan sols de quina part diguin que estan, són part del problema perquè fan impossible triar el nostre futur democràticament i es creuen garantia del manteniment d’un status quo que es nega a cap canvi que no sigui esdevenir més repressius i més violents contra les persones.

La violència de l’Estat (i la Generalitat també és Estat), explicitada i concretada per part de tots i cada un dels cossos policials amb tota mena d’armes per tal de fer tornar la gent a casa, no ha funcionat per aturar les mobilitzacions. I no ha funcionat perquè al davant s’ha trobat un poble conscient i alhora irreductible, fart de ser xafat, de rebre només negatives i, quan gosa fer quelcom de forma pacífica i democràtica, veure els seus líders socials i polítics condemnats a cent anys de presó. Fartes de repressió.

Hem viscut fets que mai no haguéssim pensat que viuríem. Centenars de milers de persones caminant cap a Barcelona, emulant la Marxa per la Llibertat dels anys 70 i demanant, un cop més, llibertat; una resistència absoluta a primera línia a Tarragona, Barcelona, Girona, Sabadell o Lleida davant de la violència policial; la defensa dels activistes que s’han enfrontat amb els violents (tots amb placa i només alguns amb uniforme) des del convenciment que cal cuidar-nos totes i tots; centenars de mobilitzacions en defensa del dret d’autodeterminació, contra la violència policial, en defensa dels seus fills i filles segrestats per l’Estat, arreu del territori, amb gent que ha tallat carreteres, aeroports, vies del tren i el que calgui; una vaga general i vagues sectorials, sobretot en l’ensenyament, que ha estat capaç d’aturar-ho tot; manifestacions de centenars de milers de persones; la reivindicació d’un passat de mobilització constant que és assumit ara amb orgull i felicitat, sabedors que tot el que tenim ho hem aconseguit lluitant; el trencament de la normalitat i, sobretot, saber que el que fins ara hem viscut és no res si ho comparem amb el que viurem…

I l’Estat ha actuat de l’única manera que sap: amb violència en gairebé de totes les formes que coneixen i amenaçant que el que vindrà si no serà l’hecatombe total. Utilitzen, ara, les amenaces, l’explicació falsa que el moviment és violent (amb més violència que no hi havia al País Basc, diu Marlaska) per anar cap a acusacions fora de mida per intentar crear més i més por.

Davant del feixisme que l’Estat ensenya perquè res més sap fer, nosaltres fem i farem allò que sempre hem fet: continuar endavant i tenir clar que no deixarem ningú enrere. Cap pres ni presa pot deixar de tenir el nostre escalf perquè qualsevol de nosaltres podria estar avui tancat a la presó. I quan tanta gent podria ser a la presó és clar que allò que sobra és la presó.

Vindran molts altres dies de ràbia i moltes altres formes d’enfrontament no necessàriament violentes, i continua sent ben clar que l’únic que ara pot aturar, de moment, aquestes mobilitzacions és una amnistia per als presos i les preses (totes), el reconeixement efectiu del dret a l’autodeterminació i una ampliació gran i real dels drets socials.

No tenim por i és per això que els carrers seran i són sempre nostres, de totes i tots. Mai violència contra les persones però sí autodefensa davant dels professionals de les porres i les bales de foam o de goma. Som només al principi, perquè si demà ens convoquen a assaltar el cel o a un partit de futbol, estigueu segures que hi anirem, que hi serem, per moltes amenaces que ens facin. La por ho sap tothom i no és profecia, està canviant de bàndol… però el nostre objectiu és que no hi hagi por ni bàndols.

Jordi MARTÍ FONT


REDACCIÓ19 Octubre, 2019
jordi_marti.jpg

La presó de Mas Enric es va omplint de preses i presos polítics catalans. La Carme Forcadell ja no és l’única presa política pel procés que hi ha; ara, la Laura i el Joan li fan companyia, esperem que per poc temps. I hi ha tarragonins com el David Solé que són tancats a prop de Barcelona.

L’Estat espanyol respon al començament de la resposta contra la sentència del procés amb repressió, de la mateixa i única manera que va saber respondre a les votacions democràtiques de l’1 d’octubre i a la declaració (falsa) d’independència que se’n va derivar. Les acusacions que utilitza per empresonar gent innocent van des d’atemptat a l’autoritat o desobediència fins a terrorisme o malversació. Grans paraules per negar-ne una altra que de tan gran que és tapa totes les altres: llibertat.

És aquest un estat putrefacte que només s’aguanta gràcies a la violència. Mai l’Estat espanyol ha sabut tractar els seus problemes socials o d’estructura territorial d’una altra manera que repartint garrotades. És per això que l’exèrcit i la policia són una de les bases centrals de l’estructura estatal espanyola. És per això que la violència («proporcionada» i «legal» diuen ells) ha estat la seva única resposta a cada una de les demandes d’autodeterminació, d’igualtat, de llibertat o de justícia.

Per tal que entenguem de què va tot això que està passant als nostres carrers deixeu que resumeixi l’explicació que corre per les xarxes sobre la detenció de la Laura Solé, una jove tarragonina que no conec però que avui han tancat a la presó de Mas Enric. El passat 17 d’octubre, la Laura i uns companys seus van detectar la presència d’infiltrats a la manifestació que es feia a Tarragona i van decidir aïllar-los. Sabien perfectament com els infiltrats es dediquen a fer destrosses i altres actes violents quan encara no en fa ningú per tal de fer-ho petar tot i després poder detenir i pegar a qui creuen convenient. La Laura i els seus amics van seguir els suposats infiltrats pels carrers de Tarragona i aquells es van amagar en una porteria. La Laura i els seus es van quedar a la porta fins que els suposats infiltrats van cridar reforços i els reforços que es van presentar eren policies amb uniforme perquè els infiltrats també eren policies, però disfressats de manifestants. Van treure porres extensibles i van pegar-los a tots. La majoria van poder fugir però la Laura no, la van detenir i ara li imputen diversos delictes. Avui dissabte dia 19, la jutgessa del jutjat número 1 de Tarragona ha decidit enviar-la a la presó.

Enviar una persona a la presó per això és absolutament delirant, i només s’entén si assumim que l’Estat espanyol té ben clar que el que passa a Catalunya és un aixecament contra la seva violència i aquest aixecament d’autodefensa posa en perill la seva pròpia existència. L’Estat està en guerra contra la majoria de la població i pensa que la repressió ens acabarà fent callar. És per això que Marlaska diu el que diu i Buch calla el que calla, que la Generalitat està intervinguda sense necessitat de 155 i els Mossos han esdevingut part de l’aparell de repressió de l’Estat. No és que no ho fossin abans però sí que és clar també que al voltant dels fets de l’1 d’octubre la seva forma d’actuar va ser molt diferent a la de la Policia Nacional i la Guardia Civil. Ara són el mateix cos repressor perquè l’Estat està en guerra i les detencions que està realitzant i les garrotades, bales de foam, cops de porra, bales de goma i altres armes de guerra contra les persones les utilitza amb la intenció que tothom calli i que no se’n parli més. Potser no ho saben, però no ho aconseguiran.

Tancar algú a la presó sense fiança per un aldarull de carrer en què el que va intentar la detinguda va ser que la cosa no es descontrolés més és absolutament fastigós i repugnant. És part d’una administració de justícia injusta i putrefacta que per molt que dicti sentències sap que els dies que li queden amb aquesta forma de procedir i aquesta manera de fer s’acaben perquè la independència de Catalunya és avui més a prop que mai i en la nova república no hi ha de cabre cap herència del franquisme de què és filla la «justícia» que avui patim.

És per això i per tot el que podem veure i llegir cada dia a les nostres pantalles que cal parlar amb qui coneguem per informar-nos, que cal continuar sortint al carrer i veure què hi passa, des de la noviolència i la desobediència civil, perquè en qualsevol guerra la primera víctima és sempre la veritat i no tingueu cap mena de dubte que la majoria d’informacions que podeu veure o llegir avui són directament falses o manipulades.

Informeu-vos per mitjans alternatius, però sobretot per persones en qui confieu i per vosaltres mateixos. I no dubteu a demanar la llibertat de les preses i els presos polítics i a mostrar-los la vostra solidaritat, aquella que jo mateix vull expressar en aquest article. Perquè davant d’aquest monstre que es diu Estat, allò que ens fa i ens manté humans continua sent la llibertat que volem per a nosaltres i per als altres. Llibertat per a la Laura, per al Joan, per al David, per a la Carme i per a tota la resta de preses i presos polítics, germans de totes i tots, a qui volem lliures i fora de la presó.

Jordi MARTÍ FONT

 


REDACCIÓ14 Octubre, 2019
jordi_marti.jpg

La sentència del judici del procés ja la coneixem totes i tots. La coneixem des del moment en què l’Estat espanyol, tal com ha fet en cada un dels moments en què una de les seves colònies li ha demanat la independència, va optar per combinar diverses formes de repressió per tal de fer por a qui demanava poder decidir democràticament el dret d’autodeterminació de Catalunya. I la sabem, també, perquè fa tres dies que la premsa acòlita del règim rep filtracions interessades per tal de deixar ben claret com de podrit està el sistema judicial espanyol.

Aquestes diverses formes de repressió a què em referia en el paràgraf anterior combinen diverses formes d’aquesta. D’una banda, tenim la violència física contra les persones, allò que anomenaríem terrorisme si la paraula volgués dir el que vol dir a l’Alcover i Moll, és a dir «Sistema d’intimidació per un seguit de violències que infonen terror»; exactament el que vam veure als nostres carrers l’1 d’octubre de 2017 i en cap moment res del que s’atribueix a cap pres polític català. D’una altra banda, tenim l’empresonament sense condicions dels opositors de l’Estat i la persecució constant, que resumidament vol dir que si els dona la gana et tanquen i et tenen dos anys entre reixes, tal com hem vist amb els sentenciats ara, amb la Tamara i l’Adri, amb els 9 relacionals amb els CDR, etc. I la tercera banda era la judicial, un espai on no cal anar massa lluny per saber que qualsevol semblança a l’Estat espanyol entre la paraula «justícia» i l’adjectiu «judicial» és pura coincidència.

Amb aquest trident repressiu, els que vetllen (cobrant) per la pervivència de l’Estat espanyol pensaven que seria suficient per derrotar i humiliar la catalunyesa terra. I és per això que a això s’han dedicat i això és el que estan aplicant.

No comptaven, però, que la gent, aquí, ha madurat i de truc de màgia ja no n’espera cap, que la gent aquí ja no s’encomana a conceptes ni a jugades mestres ni a «quan ho sàpiguen a Europa», que la gent aquí ja no es creu els seus suposats dirigents o representants polítics perquè tothom sap que cada cop que els han necessitat han fallat. La gent, aquí, un cop més, ha passat a confiar en la gent, i això deriva en una desqualificació constant per part de suposats líders independentistes de les tàctiques populars d’enfrontament amb el poder estatal. Deriven en el fet que alguns indecents exindependentistes posen en dubte, per exemple, que els presos dels CDR siguin polítics, quan tothom sap que ho són tant com els presos del «procés». Entre la majoria de la gent no hi ha dubte que uns i altres i molts més són presos polítics i en això i en algunes altres coses discrepem de determinats càrrecs electes que es llencen de cap al femer a veure si així l’Estat els dona un copet de mà a l’esquena i com a molt, com sempre, l’únic que poden aspirar a rebre és un mal cop.

El que ve com a resposta a la sentència del judici del procés pot ser, novament, un moment constituent, en què el carrer torni a ser absolutament determinant per fer política. Pot ser el desllorigador que faci avançar aquesta societat tal com l’1 i el 3 d’octubre de 2017 van fer. És clar que nosaltres farem tot el possible per tal que sigui així, posant-hi el cos, i ells, els cossos dels que han preparat durant tant de temps per fer-nos mal.

Del que hem fet fins ara, hem après. I sembla clar que les poques vegades que ells han vist les seves maneres de fer insuficients per aturar-nos han estat quan els hem desbordat per tots els cantons, perquè per molta policia que hi posin això no és un tema d’ordre públic sinó de democràcia i sabem que els podem desbordar sortint al carrer totes i tots alhora i fent-lo ingovernable, llargament ingovernable.

Fugim de legalismes tòxics i de les lleis encaminades a fer-nos callar, de les normes absurdes per contenir-nos, de les obligacions que alguns creuen d’obligat compliment i que totes esdevinguin fum. Els esclaus són aquells que reconeixen l’amo. Però si l’amo no rep cap reconeixement, com és i serà el cas, ens podran fer mal pegant-nos però deixarà de ser amo i mai més ho tornarà a ser.

El tema és ben clar, el carrer és nostre (els fanals, també), de totes i tots. I la colla de violents que hi trobarem al davant només busca fer-nos passar per violents. No els ho permetrem perquè així ho hem decidit, però tampoc ens quedarem a casa amb por pel que pugui passar. Perquè el que passarà serà un desbordament democràtic del seu sistema repressor que no admet la possibilitat d’existir democràticament i, malgrat ara treguin el dictador del clot, la seva planificació continua sent l’única a què respon el poder polític espanyol, per això tenim les cunetes plenes de cadàvers, per això els judicis sumaríssims del franquisme contra els nostres són avui encara legals.

La legalitat d’aquest estat putrefacte no ens ha de poder aturar perquè aspirem a la construcció d’una societat democràtica on no manin ni els de sempre ni les noves cares dels de sempre, on cada persona sigui valorada pel sol fet d’existir i segons les seves necessitats i possibilitats cadascú rebi el que calgui per tal que la igualtat sigui real i ningú pateixi pel menjar, la salut, l’escola, la casa, el transport, la roba o el respecte a totes les diferències i realitats.

Al carrer, que ja és l’hora!!!, amb el cos i amb el cap, però sobretot, amb el cor. I sort, i una abraçada immensa a totes les que ens hi trobarem, cuidem-nos i esdevinguem tsunami o el que calgui per tal que la igualtat, la llibertat i la solidaritat s’esdevinguin arreu.

Jordi MARTÍ FONT


REDACCIÓ7 Octubre, 2019
jordi_marti-1.jpg

El primer cop que vaig poder parlar amb el Xavier Joanpere va ser com a conseqüència d’una casualitat si més no curiosa. En el 25 aniversari de l’assassinat de Salvador Puig Antich, el Nou Diari havia publicat dos articles d’opinió sobre el fet, un era d’ell i l’altre, meu. Ell feia temps que expressava públicament les seves idees per diversos mitjans i jo li coneixia només les d’aquell moment; jo just començava a fer-ho.

Un dia per la tarda, entre setmana, com molts dies entre setmana per la tarda, vaig anar al local de la CGT del Baix Camp-Priorat, a Reus, al pis del raval de Santa Anna, ell va entrar per la porta i el Joan Rosich ens va presentar dient que en la clandestinitat al Xavier li deien «Ramiro». Vam xerrar poc però vaig quedar parat que un home com ell, de qui coneixia el llibre «Aventurers i solidaris», es declarés llibertari, més que res perquè jo l’associava més amb els àmbits de solidaritat internacionalista i a la defensa de posicions independentistes.

El 2002, quan va publicar «Les causes pendents», vaig tornar a llegir el Xavier ara en llibre i, a poc a poc, vaig entendre que el seu camí vital i polític era molt més ampli que el que les meves velles i gastades etiquetes podien arribar a explicar. I fugir d’aquestes etiquetes, de les etiquetes, crec que va ser, potser, una de les seves formes de fer al llarg de tota la seva vida. Fugir de les etiquetes o, almenys, ampliar-ne els significats. Per això a «Les causes pendents» hi cabien, entre altres, Pere Casaldàliga i Núria Cadenas, Pep Riera i Hebe de Bonafini, Leonardo Boff i Joan E. Garcés. Per això, la seva força solidària el portava a conèixer més encara el món rodó on vivim i, sobretot, Amèrica Llatina, sense deixar de tenir clar que era aquí on la lluita esdevenia imprescindible.

Avui, quan sabem que no el podrem tornar a sentir parlar perquè la mort se l’ha endut, retornar a les seves opinions escrites és entendre que per transformar el món cal conèixer-lo tot i a fons, sense deixar mai de lluitar per fer-ho. I potser aquest seria un dels ensenyaments bàsics del seu viure, tant vital com polític, de les seves idees escrites. Que cal anar-hi i conèixer qui, abans que nosaltres hi ha anat, perquè sense conèixer el passat no podem emprendre la tasca de transformar-ho tot avui mateix. Perquè, tal com ell mateix deia, «Les causes restaran pendents mentre les tinguem a la memòria i actuem per elles i aquestes estaran perdudes quan les oblidem o abandonem.»

El darrer cop que el vaig veure va ser a la presentació del darrer número de la revista «La Corbella», en la qual la Mar Joanpere hi publicava un interessant article sobre el Col·lectiu Llibertari de Vilaplana, on ell milità. Deu ser el primer article escrit sobre l’espai llibertari al Baix Camp durant la Transició, que tanta importància ha tingut a nivell general i, sobretot, per a aquella barreja estranya que veiem cada dia més entre independentisme i anarquisme i que a Vilaplana va tenir un dels seus llocs fundacionals el 1982 amb la creació de la Coordinadora Llibertària dels Països Catalans. Tenia la intenció d’ampliar les informacions que tenia sobre aquell fet ben aviat amb el Xavier, però ja no podrà ser.

Malgrat tot, les seves paraules continuen vives en llibres, records, articles i converses fetes i pendents. I és per això que ja que podem fer-ho, no l’hem d’oblidar i, si no el coneixíem, llegir-lo i aprendre, potser, que ens hagués agradat conèixer-lo més, sobretot quan deia coses com que «Lluito per a la independència de Catalunya, per a la demolició de les centrals nuclears, contra el treball precari, contra la política agrícola dels diferents governs catalans i espanyols, que han enfonsat un país eminentment agrícola com el nostre. Em vaig negar a fer el servei militar i faig objecció fiscal a l’exèrcit i a l’església.» I és clar que la seva mort, l’1 d’octubre mentre visitava la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, ens ha allunyat de part del seu futur, però no hem de permetre que ens allunyi també del que deia i pensava, del que ens deia i del que ens podia portar a pensar, de la part del seu futur que sí que pot ser, del guanyarem que serà el nostre futur compartit.

Xavier Joanpere era pintor de parets, un «ofici de festa», que deia Papasseit. Un pintor de la colla del Salvador Seguí, que serà recordat per fer política des de baix, fora de l’espectacle, per al poble i amb la gent, en defensa de la Terra i del territori, aprenent del passat i tenint clar que allò que cal transformar és el futur, un futur que ell volia -i feia tot el possible per tal que ho fos- lliure i solidari, aquí i arreu del món.

Jordi MARTÍ FONT

 




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter