Arxius de Jordi Martí Font | Pàgina 3 de 4

REDACCIÓ28 Setembre, 2017

El referèndum convocat per l’1 d’octubre que ve, dirigit a totes les persones majors de 18 anys de Catalunya que tinguin regularitzada la seva situació com a ciutadanes i ciutadans de ple dret no compleix moltes de les normes bàsiques que qualsevol persona que es vol justa, lliure i solidària demanaria a una consulta que el que busca no és només opinió sinó prendre decisions, siguin aquestes la tria de l’empedrat d’un carrer o bé construir una república, com ara és el cas.

Només hi votaran els majors de 18 anys i no hi podran participar les persones que, segons la legislació espanyola, no tenen plena ciutadania i els drets que hi van associats com el dret de vot. Els joves de 16 a 18 anys, que poden anar a la presó per diversos delictes, no podran decidir si volen monarquia espanyola o república catalana i moltes persones immigrades, malgrat ser tan catalanes com jo perquè viuen aquí i si poden treballen, tampoc. L’aplicació d’una legislació espanyola, allunyada de la “llei” emanada del poble a partir de les consultes sobre la independència que sí els donava dret a vot, comporta aquestes dues negacions del dret de vot. I ens haurien de preocupar, sobretot per veure-les com una greu mancança democràtica i solucionar-les quan el marc de decisió sigui un altre.

Deixo en un segon espai de joc el marc territorial. La meva nació són les comarques, pobles i ciutats, barris i carrers, dels Països Catalans. I em convoquen a un referèndum del Principat, de les quatre províncies d’Espanya que anomenem ara i aquí Catalunya. No és aquest un tema menor perquè la nació on jo visc no té fronteres passada la Franja ni enmig dels Pirineus, tan poques com les que té quan acaba el País Valencià o quan desapareix la Catalunya del Nord i s’albira Occitània, però el marc que ara s’autodetermina ha de recordar ara i sempre que la catalanitat, s’anomeni com s’anomeni, no és només pròpia dels principatins i cal obrir el dret de ciutadania més enllà de Catalunya i buscar, sempre que sigui possible, les col·laboracions amb els altres països, terres, ciutats i carrers que es trobin nacionalment catalanes. I amb la resta del món no ho dic ara però és clar que, també.

Passats aquests dos advertiments, queda més que clar que ara i aquí el que ens cal és anar a totes i no tirar enrere. Anar a totes desobeint festivament, rient-nos del mort i de qui el vetlla (és a dir de l’Estat espanyol i del Tribunal Constitucional). Cal superar la violència simbòlica de l’Estat, el ‘postureo’ de masclets armats i habillats de guerrers que ens envien per fer-nos por a partir de la multitudinària actitud desobedient que hem demostrat fins ara. Diumenge dia 17, a Tarragona, centenars de persones de totes les edats i condicions vam desobeir l’Estat i els seus uniformats rient-nos de les absurdes normes que neguen un dret tan bàsic com penjar propaganda no comercial als carrers d’una ciutat com la nostra.

És l’alegria desobedient, encomanadissa i vital, la que ens fa dir-los que no els tenim por, que exercir el dret a decidir inclou fins i tot dir decidir quin marc de país volem, inclou el dret d’autodeterminació. I no en tingueu dubte. Si ara cal triar entre l’Estat espanyol i Catalunya i jo tinc més que clar que el meu vot serà per a la segona opció. Ho serà perquè triant el sí a la independència alhora tindré república i alhora contribuirem a desmuntar el règim de democràcia formal com és l’espanyol, incapaç de debatre res que sigui realment determinant i que opta, davant d’escenaris que el qüestionen com el d’ara, sempre per donar ordres i fer callar.

Alhora, és més que evident que afonant el règim del 78 esperonem a la resta de nacions de l’Estat espanyol i a les persones que s’hi enfronten des del seu lloc de treball, des del carrer i des de tot arreu a eixamplar l’esquerda que provocarem i provocar un canvi de cicle dins del que quedi de l’Estat espanyol. La independència de Catalunya pot esdevenir així un autèntic revulsiu internacionalista.

Aquí tindrem feina. Perquè és segur que els que sempre hi han manat no afluixaran en el combat de classe. És per això que no hem de claudicar en cap de les moltes propostes que com a moviments socials i com a moviment anticapitalista hem fet els darrers anys. El futur que volem per a aquests mars i muntanyes, ciutats i pobles on vivim inclou economia col·lectiva i drets laborals encaminats a acabar amb l’explotació d’uns damunt uns altres, cultura de la pau sense exèrcit ni policies militaritzades, alliberament de les dones com a base d’una societat lliure i igualitària, defensa activa de totes les minories perquè d’això va la democràcia i no d’imposar majories encara que siguin les nostres, ensenyament i sanitat públics i de qualitat tal com la resta de serveis que garanteixen la igualtat social, i garanties bàsiques per a totes les persones que vivim aquí, i per a totes les que hi vulguin viure.

Tenim una escletxa en el mur de la història, una història que majoritàriament arreu del món han explicat sempre els poderosos i els rics per continuar essent amos i senyors. De nosaltres depèn eixamplar-la tant com sigui possible. I per fer-ho ens cal ser al carrer i actuar de forma intel·ligent, valenta i alegre. Alegre perquè és això que els destarota, és veure que no tenim por i l’alegria és central malgrat les amenaces allò que els desmunta els plans de dominació.

Tinguem clar que aquests són els paràmetres que ens poden portar a la següent estació, que és el procés constituent on tot estarà per fer però tot serà possible. Enderroquem els murs de les seves casernes, uniformes, jutjats, policies i nacionalistes excloents. I dissolem el règim del 78 dient que sí, que ara cal eixamplar l’escletxa per passar-hi amb decisió i una alegria que resulti encomanadissa, motor del món que ve que no pot ser com el que deixem enrere que ens amenaça dia sí i dia també.

Som motor de la història i avui ja és demà. L’1 d’octubre, jo votaré que sí.

Jordi MARTÍ FONT
Regidor de la CUP a Tarragona

REDACCIÓ11 Maig, 2017

El passat dissabte 22 d’abril moria José Utrera Molina, un dels líders dels sectors ultres dels darrers governs de Franco i estimat encara avui pels feixistes, que amb el braç aixecat van cantar el Cara al sol en el seu enterrament, tal com es pot veure en el vídeo penjat encara ara a Internet. Tal com ha de ser, la Conselleria de Cultura de la Junta d’Andalusia ha sol·licitat un informe a la Subdelegació del Govern a Màlaga per l’incompliment de la Llei de Memòria Democràtica d’Andalusia, en concret de l’article 32. Aquesta article diu que les administracions públiques d’Andalusia evitaran la realització d’actes públics d’exaltació del colp militar o del franquisme, o homenatges a persones que van donar suport al colp militar i a la Dictadura.

Utrera Molina va ser membre de la Falange durant anys i panys i ministre d’Habitatge de juliol a desembre de 1973 en el govern de l’incriticable Carrero Blanco, en què formava part dels sectors ultres defensors de la continuació de la dictadura franquista després de la mort de Franco. Era, a més, sogre de Ruiz Gallardón, el del sector moderat del PP…

La Transició espanyola, ni modèlica ni ideal, va fer impossible que se’l jutgés com el criminal que havia estat i vam haver d’esperar fins al 31 d’octubre del 2014 perquè la jutgessa argentina María de Servini, basant-se en el principi de justícia universal, enviés una ordre de detenció internacional contra ell i divuit dirigents més de la dictadura franquista. Severini l’acusava d’«haver convalidat amb la seva signatura la sentència de mort de Salvador Puig Antich i de Georg Michael Welzel»; el segon, executat a Tarragona també a garrot vil el 2 de març de 1974. La jutgessa argentina recordava en l’ordre de detenció per interrogar-lo que els fets imputats eren sancionables amb les penes de reclusió o presó perpètua.

Utrera Molina va morir al llit, com Franco, i des de Tarragona se’l va recordar, no per acusar-lo de criminal, sinó per lloar-lo o recordar-lo esporgat. Les pàgines del Diari de Tarragona van acollir dos articles en aquest sentit. Un, escrit pel seu exdirector, Antoni Coll i Gilabert, que el recordava com a ministre de Franco i afirmava que, com a conseqüència de la Llei de memòria històrica de Zapatero, se li havien retirat honors i ara, en el moment de la mort, tornava al ventre de la seva mare tal com en va sortir, nu. Molta poesia per recordar un assassí, un assassí que signava sentències de mort en els darrers dies d’un règim que va arribar matant i va plegar també matant.

El segon article en record seu era una exaltació del feixista, a qui tractava d’«excelentísimo señor», escrit per Manuel Alcántara, articulista habitual del «Diari», que a més d’assistir al funeral ens explicava com es trucaven cada dia i com Utrera Molina mai no va conèixer el rancor. Veigues tu. Alhora, ens informava que allò que més mal havia fet a aquest falangista era que la seva estimada Sevilla li hagués tret la distinció de Fill Predilecte. «Le quitaron los honores, pero no el honor», deia Alcántara.

Llegint aquests articles podríem entendre millor, o no, la portada del mateix «Diari» després del ple municipal del 27 d’abril del 2017. L’Ajuntament de Tarragona hi va decidir, per acord unànime dels partits presents, treure les plaques feixistes de les façanes de les cases de la ciutat que encara en tenien. A la portada del «Diari» la notícia, però, no era que es retirarien les plaques, sinó que haurien de ser els veïns qui n’hauria d’assumir la retirada.

És un número per guardar i per ensenyar. Cadascú tria les seves prioritats, és clar, però en la tria també hi ha part del missatge. 40 anys després de l’acabament del franquisme, almenys formalment, a l’Estat espanyol el feixisme es continua mostrant a plena llum del dia i esborrar-lo dels carrers no és tan important com qui l’haurà d’esborrar. Escala i tornavís, tal com molta gent ja ha fet, i surt gratis, però alhora, i aquí hi ha la part important i destacada, enviem al cubell de la brossa els quasi darrers símbols del feixisme a la ciutat.

I contra el record del feixista Utrera Molina, el record a l’antifeixista Carlos Stepoy, tarragoní il·lustre que va morir el passat 17 d’abril a Madrid. Il·lustre perquè va ser ell qui va impulsar la denúncia des dels municipis de l’Estat espanyol del règim franquista com a suport, precisament, a la querella argentina de la jutgessa María de Servini.

La seva presència a Tarragona va ser determinant a l’hora de tirar-hi endavant la querella argentina i que la nostra ciutat es convertís, el mes de març de 2016, en la primera ciutat catalana que optava per interposar una querella criminal davant els seus Jutjats per tal que aquests investiguessin els crims contra la humanitat comesos per la dictadura franquista que van afectar veïns i veïnes de Tarragona, es determinin les circumstàncies en què van ser perpetrats, qui van ser els seus responsables directes i mediats i, en el seu cas, es procedeixi a la seva imputació, processament, judici i condemna.

És per això que cal recordar-lo, com a torturat per la dictadura argentina, com a advocat en defensa dels Drets Humans arreu del món i com a antifeixista militant. Amb total seguretat, si Carlos hagués tingut la possibilitat d’afegir-s’hi, que no era el cas (anava en cadira de rodes com a conseqüència d’un desafortunat accident), ell també hagués posat la seva escala i el seu tornavís per tal d’esborrar la memòria feixista dels carrers de la ciutat. I gratis. Tal com farem els antifeixistes tarragonins quan qualsevol veí o veïna ens ho demani, alhora que desmentirem la portada del Diari de Tarragona perquè a Tarragona treure els rastres del feixisme sortirà gratis a qui vulgui que ho fem.

Jordi MARTÍ FONT
Regidor de la CUP a Tarragona

REDACCIÓ9 Abril, 2017

El 1996 vaig anar a Chiapas a participar en el primer Encuentro por la Humanidad y contra el Neoliberalisme, una trobada mundial de lluites i resistències al capitalisme neoliberal, bàsicament protagonitzada per això que en diuen occidentals i mexicans, que no sé si ho són o no però n’hi havia molts, perquè allò passava, precisament, a Mèxic.

L’estada va durar quatre setmanes, un mes, i la darrera d’elles la vam dedicar a fer turisme, sobretot per San Cristóbal de las Casas i Mèxic DF. La immensa metròpoli que teníem davant ens oferia inacabables oportunitats de veure un món desconegut en primera persona, no només com a espectadors sinó sobretot com a protagonistes, amunt i avall per l’espai no abastable. Pels carrers, places, mercats i espasi immensos de la capital mexicana vam transitar sense parar. Cada dia era una nova aventura per als sentits: calor, olors, llum, espais, tactes… tot era excessiu sense cap mena de dubte.

Un dels dies que vam passar-hi, ens vam apropar a l’edifici de l’Òpera de Bellas Artes, un munt de marbre arremolinat seguint els desitjos de Porfiriio Díaz, president de Mèxic, per commemorar els cent anys de la independència del país. Allí, a la biblioteca de l’edifici, excessiu i brut com una mala cosa aleshores, vaig comprar-me l’obra completa de Juan Rulfo, un dels autors d’aquests que et sonen molt però de qui mai no has llegit res de res. De Rulfo és fàcil llegir res o poc perquè quan comences a llegir-lo ja has acabat. Les seves obres són poques, poquíssimes, però la seva intensitat compensa la seva escassedat. De fet, la seva obra completa inclou dues obres centrals («Pedro Páramo», de 1955, i «El llano en llamas», de 1953) i altres de menors com «Un pedazo de noche»”, únic fragment existent de la novel·la «El hijo del desaliento»; el conte «La vida no es muy seria en sus cosas», de 1945; la novel·la «El gallo de oro», publicada el 1980; i el conte «Talpa».

La lectura de les seves obres, però sobretot de «Pedro Páramo» i «El llano en llamas» i entre aquestes dues, la primera, em va sobresaltar. Per primer cop em sembla que vaig entendre allò que alguns qualificaven com a «realisme màgic», tot i que sé que alguns crítics posen en dubte que Rulfo es pugui situar dins aquest corrent literari. Però era amb ell que la realitat, els somnis, la realitat paral·lela, el no sentit, esdevenien part de la realitat, literària en aquest cas. Des d’aleshores, «Pedro Páramo» és una de les lectures a què torno cada uns quants anys, i no em pregunteu per què perquè cada cop que hi arribo sense buscar-lo ni preveure’l sé que hi sóc però no per què i el seu voltant és rodo i no té cantells. Comala esdevé el lloc a on anar i on cal ser però on tot mai no és com semblava que seria. Comala, Juan Preciado, Susana San Juan…

La mort i la vida, alhora, sense distincions, un text que acomboia i et fa feliç en la seva lectura. És potser personal però tinc clar que és a la meva persona a qui ajuda la seva lectura i el lloc de Comala i, sense ganes de recomanar res a ningú, sí que us diré que si un dia no sabeu què fer perquè els camins no els veieu clars o no tan clars com pensàveu, feu-hi cap i segur que no arreglareu res, però segur també que el món esdevindrà més habitable, el món tot, el de la vida i el de la mort. I no és, malgrat ho sembli per aquesta explicació, un text amable.

Ara, m’ha a arribar empès per una sèrie de circumstàncies curioses si més no. La setmana passada, amb el Marc vam fer cap al Saló del Còmic de Barcelona. Era dissabte i, tot i fer viatge amb decisió i ganes, acompanyats pel Ferran Aisa i la Mei Vidal i una pedregada de les que fan història, en arribar, tal com és lògic si no les has reservat, no hi havia entrades. No passava res, ens en vam anar a Norma Còmic a veure què hi trobàvem. I entre les mil i una novetats i els mil i un nou còmics, un em va trasbalsar just en veure-hi la portada. «Rulfo», una obra de l’il·lustrador Felipe Camargo i l’escriptor Óscar Pantoja, una obra que torna a deixar ben clar que el còmic ha esdevingut un llenguatge artístic complet que és capaç de parlar de qualsevol tema des d’un punt de vista creatiu, imaginatiu i, alhora, intel·ligent, sense caure en la banalització. És clar que hi ha altres obres que no són així, però precisament per això, perquè el còmic ha esdevingut ja un dels llenguatges artístics i autònoms més importants dels darrers decennis a bona part d’aquest planeta, tot hi es encabit, allò prescindible i allò sublim.

Aquest no és el primer llibre que l’editorial Rey Naranjo dedica a algun autor referencial dins de la literatura espanyola i universal. «Gabo, memorias de una vida mágica» ja era això mateix, tot i que crec que no arriba a l’alçada de «Rulfo», un autèntic còmic de referència si ens referim als llibres que inclouen text i il·lustracions i alhora tenen, i aconsegueixen, construir un món nou dins del nostre cap amb la seva lectura. Un món nou que, en el meu cas, reforça les idees, sensacions i pensaments que tenia sobre Juan Rulfo i en el de les persones que només s’apropin al còmic, prescindint de la resta de literatura, hi poden trobarbellesa capaç de viure per si sola però i, alhora, de potenciar temes i textos com els que Rulfo, Juan Rulfo, tractava a les seves obres. No tingueu por i entreu de cap en el còmic i, si encara avui penseu que aquest és un llenguatge creatiu fet només per passar l’estona o purament complementari, obriu «Rulfo» i ja direu, ja direu…

Jordi MARTI FONT
Regidor de la CUP a Tarragona

REDACCIÓ29 Març, 2017

La formació independentista critica que encara no es disposi de cap acord signat que sigui ferm.

Trampa i mentida. Són dos qualificatius que utilitza la CUP davant l’anunci del govern de Mariano Rajoy en relació a la partida pressupostària de 10,5 milions dedicada als jocs del Mediterrani. Els regidors cupaires asseguren que estem davant una nova trampa del PP i d’una nova mentida de l’Ajuntament de Tarragona.

Des de la CUP, han volgut recordar que “a dia d’avui, a banda dels anuncis, de diners no n’hi ha, ni un sol euro, perquè aquests depenen d’uns pressupostos que no estan ni tan sols presentats a tràmit i molt menys aprovats”, segons la regidora Laia Estrada.

Els regidors antisistema qualifiquen de trampós l’anunci dels populars, ja que, segons el cupaire Martí Font, “si els 10,5 milions d’euros s’han d’incloure als Pressupostos Generals de l’Estat d’enguany, aquests queden supeditats a la seva aprovació i el PP no disposa de majoria”.

REDACCIÓ6 Març, 2017

Interessant, molt interessant, el llibre que Fran Fernández Gómez ha fet sobre la vida de l’anarquista Sebastià Sunyer Gavaldà i que acaba de publicar l’editorial mallorquina Calúmnia. Interessant perquè suposa una bona introducció a la vida d’un anarcocomunista català complex en la seva biografia i, per això mateix, humà i aclaridor.

És a dir que la vida explicada de Sunyer, nascut a la Pobla de Massaluca el 1863 en el si d’una família de pagesos propietaris benestants, no és lineal, no segueix una militància recta o estàndard i ordenada a nivell organitzatiu i alhora és plena d’algunes de les experiències, diverses i a voltes contradictòries, més interessants que el moviment llibertari català possibilitava a algú que, com ell, no tenia el costum d’asseure’s en unes idees alliberadores quan aquestes esdevenien confortable butaca, sinó tot el contrari.

L’autor de la monografia és el doctor en Història per la UAB Fran Fernández Gómez, autor d’una tesi doctoral que caldrà llegir tan aviat com sigui possible i que m’ha fet conèixer el llibre de Calúmnia. La seva tesi porta per títol «Anarcocomunismo en España (1882-1896). El grupo de «Gràcia» y sus relaciones internacionales» i segurament és un dels textos imprescindibles ara per ara per conèixer, fugint dels tòpics, què va ser, què proposava i com s’organitzava aquest corrent de pensament i acció que Llunas va combatre de totes totes i que va resultar, per dir-ho així, «vencedor» davant de l’anarcocol·lectivista que personalment crec que és el corrent anarquista precedent directe de l’anarcosindicalisme i, per tant, de la CNT i els seus diversos successors.

Però tornem a Sunyer i Gavaldà, un senyor que va assumir l’anarcocomunisme i l’individualisme des d’unes pràctiques bàsicament intel·lectuals, tot i que pensar i actuar en l’anarquisme, de sempre, ha estat en bona part el mateix. Sunyer entrà en el món de les idees a partir d’un estricte autoritarisme religiós catòlic que, des de ben aviat, s’acompanyà d’un anticlericalisme explícit i evident. De fill de propietari agrícola, als anys vuitanta del XIX, Sunyer passà a ser un assalariat precari resident a la capital catalana amb evidents problemes de subsistència durant bona part de la seva vida. La seva militància anarquista, de 1885 a 1891, la tingué a través de la Federació Local de la FTRE de Sant Martí de Provençals. Allí, hi denuncià la jerarquització de l’organització sindical, així com determinades pràctiques que afavorien econòmicament alguns dels sindicalistes. Aquestes crítiques i l’arribada i difusió de les idees de Kropotkin, Reclus o Malatesta, com a alternativa des de l’anarquisme al sindicalisme col·lectivista àcrata, el situaren en un espai que era ple de grups i grupets partidaris de l’acció directa violenta, com el grup Los Desheredados de Gràcia, en què milità.

El 1896, va ser un dels detinguts i torturats durant l’intent d’extermini de l’anarquisme que suposà el Procés de Montjuïc. Per a ell també serà un punt i a banda. Periodista anarquista, propagandista i venedor de diverses publicacions anarcocomunistes, Sunyer fou torturat fins a l’extenuació i romangué a la presó de Santander, després d’una condemna a amort i una altra a 20 anys, fins al 1900. En sortir, la seva força vital anà destinada a crear una escola a través de la qual pogué donar pas a la seva passió per la pedagogia, que ell volia amable i divertida. Entre les seves innovacions conegudes es troba una cadira per tal de poder fer classes al camp. Durant aquest temps, destacà també la seva tasca com a editor.

Amb la Setmana Gloriosa de 1909, Sunyer fou desterrat a l’Aragó i la seva escola, tancada. El seu pensament no es mantingué estable i amb els anys, sobretot als 20 i 30 del segle XX, s’allunyà fins i dels pensaments llibertaris més heterodoxos i mantingué postures contràries a la lluita de classes i defensà postures clarament eugenèsiques alhora que defensava el dret dels avis a la vida malgrat no poguessin treballar, com ell mateix. Les seves crítiques individualistes al sindicalisme, el portaren a defensar postures allunyades de l’anarcosindicalisme, la violència del qual arribà a assenyalar com a culpable de l’augment de l’extrema dreta arreu d’Europa. La seva subsistència l’acabà assegurant la Generalitat en atorgar-li, vell i malalt, una pensió per les tortures patides a Montjuïc, la qual cosa l’alliberà de la gana i el patiment, després de ser objecte d’ajudes per part de diversos companys anarquistes com la mateixa Frederica Montseny. Les seves postures pacifistes radicals s’accentuaren amb el temps i esdevingué, no com a novetat sinó com a aprofundiment d’aquest camí, un dels anarquistes catalans més representatius del corrent tolstoià.

El llibret de Fran Fernández Gómez d’aproximació a Sunyer Gavaldà m’ha resultat interessantíssim però alhora m’ha esperonat a conèixer l’obra de Sunyer, l’anarquista, l’antisindicalista, el pacifista i el pedagog, avui evidentment introbable i lluny de poder tenir un apropament fàcil per part del lector mitjà. Queda molt per desenrunar i molta malesa per treure per conèixer què pensaven, què feien, com ho feien i per què ho feien aquelles dones i homes que convertiren les seves vides en una revolució constant, a voltes fins i tot, com en el cas de Sunyer, en una revolució antirevolucionària. I en això estem i és per això que només podem esperar que Calúmnia i la resta d’editorials dels voltants no deixin de posar llum allà on no només hi havia fosca sinó el més gran no-res.

Jordi MARTÍ FONT
Regidor de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona

REDACCIÓ5 Febrer, 2017

Tarragona sempre se supera. Bé, Tarragona no, sinó els dirigents polítics de la ciutat… Divendres 27 de gener de 2017, l’alcalde Ballesteros explicava públicament que l’Ajuntament canviaria “de manera substancial” el projecte de la Budellera. Ballesteros sortia de la Comissió Territorial d’Urbanisme de la Generalitat i tot cofoi i dialogant explicava que volia un acord amb els veïns i veïnes, que tirava enrere el Pla i que el canviaria en punts com l’alçada dels edificis previstos i la participació del regidor d’Urbanisme, Josep M. Milà, en el projecte, sobretot la seva votació favorable al Pla en la Junta de Govern Local que va aprovar-lo provisionalment.

Semblava que s’hagués repensat, que les seves reflexions l’haguessin portat a meditar i canviar tot allò que no era prou encertat en el Pla urbanístic, que acceptés les demandes com a mínim de diàleg a què s’havia negat fins que va veure que ja no sabia qui manejava la seva barca i tot, un cop més, podia acabar en naufragi. Situo aquest moment precisament quan públicament la CUP va acusar Milà d’haver votat a favor d’un projecte que ell mateix havia redactat des de fora de l’Ajuntament. Semblava que Ballesteros havia canviat, però no.

En una entrevista recent al digital República Checa, l’alcalde, a banda de dir que “Sóc un tio amb un parell de collons”, afirmava que “Jo no dic mai mentides. Puc equivocar-me com tothom, però mai no dic de mentides.” I un cop més, l’alcalde Ballesteros mentia, i s’equivocava. Mentia dient que no era un mentider, i s’equivocava pensant-ho, perquè si qui pinta és un pintor, qui menteix és un mentider. I ell ha mentit i menteix.

Mentia en sortir de la reunió amb la Comissió Territorial d’Urbanisme de la Generalitat perquè aquesta no només recomana sinó que insta preceptivament. I l’informe que li havien presentat era demolidor per a les seves intencions. No permetetia les salvatjades que el dia abans, en el Ple Municipal, havien aplaudit els membres de la Junta de Compensació de la Budellera mentre es debatia la moció que la CUP havia presentat per aturar el Pla i que només la mateixa CUP i ERC van votar a favor. Ara, Ballesteros s’atribuïa la decisió de refer el pla com si aquesta fos seva. Tal com els lluitadors de sumo, la força exercida contra ell la convertia en força contra els que s’oposaven a ell canviant senzillament l’enfocament dels fets i mentint sobre qui havia decidit o obligat als canvis en el pla urbanístic.

Ballesteros pot dominar el tempo comunicatiu i transformar una derrota absoluta de l’urbanisme especulatiu a Tarragona, que és el seu i el de García, en una victòria del diàleg amb els veïns i veïnes a qui en aquest pla no han tingut en compte en cap moment. El seu pla urbanístic, el pla que Milà va redactar des del seu despatx d’arquitectes i que volia desenvolupar des de la Regidoria d’Urbanisme de la ciutat amb el seu vot delegat en la consellera Ivana Martínez, estava mal fet i caldrà revisar-lo en profunditat. I això no serà gràcies a Ballesteros sinó que es farà a pesar d’ell.

Aclarida la qüestió sobre qui ha aturat de moment el pla de la Budellera i per quins motius, els diaris de la ciutat obren joc amb una altre vell tema que, com Terres Cavades o l’all, va, ve, torna i retorna. I és quel’alcalde amenaça que veuria amb bons ulls la construcció d’un nou restaurant al Fortí de la Reina… Que no pari la música!!! Ara només faltaria que destituïssin el president dels Jocs o que el Mercat, que després de nou anys d’obres anuncia la seva obertura, no es pogués obrir per algun defecte de construcció i demostraríem fefaentment que o bé s’ha acabat la corda o bé l’Equip de Govern municipal ja no hi veu de cap ull i «ojos que no ven» ja sabem què s’acaba xafant.

Jordi MARTÍ FONT
Regidor de la CUP a Tarragona

REDACCIÓ8 Gener, 2017

Algú dirà que és bonic, molt bonic, perquè provoca nostàlgia, llegir aquests dies la premsa – de paper o digitals – i trobar-hi cartes com la que signa Jesús A. Gómez Espejo, secretari de la Junta de Compensació provisional del PPU 24 «la Budellera» en resposta a un article escrit per Pau Ricomà, portaveu d’ERC-MES-MDC a l’Ajuntament de Tarragona. La nostàlgia mai no porta enlloc, però he d’admetre que tot això em sona a ja vist: la mateixa gent, els mateixos arguments, les mateixes intencions, la mateixa ciutat, la mateixa mania de pensar que tots els altres som rucs…

La nostàlgia em porta a recordar aquella Tarragona «nadalenca» en què els promotors del pla urbanístic de TerresCavades, un espai al qual ara anomenen «la Vall del Llorito» per no repetir aquell nom maleït en les seves futures intencions, feien el mateix que fan ara. En aquell moment, els de la banda dels promotors escrivien cartes als mitjans i eren una bona colla, inclòs José Luis García, l’amo en aquell moment de Promociones José Luis, per a qui Gómez Espejo treballa des de fa més de 13 anys. El mateix Gómez Espejo és gerent de l’actual projecte i, alhora, també va ser gerent del Nàstic durant set anys, el club del qual en va ser president el seu cap, José Luis García.

Sí, senyores i senyors. Llegir els diaris avui pot provocar nostàlgia no buscada, tot i que jo prefereixo, sense dubte, memòria històrica. I amb ella, recordo com ens vam enfadar, i molt, quan vam saber que el germà del que aleshores era regidor d’Urbanisme, Ángel Fernández, el Juan, tenia interessos compartits amb el mateix García a Terres Cavades i, és clar, tot feia i fa molta mala olor. Tanta com en fa avui que el Despatx del fill del regidor d’Urbanisme de Tarragona, Josep Maria Milà, hagi estat l’encarregat de redactar el Pla de la Budellera, un despatx on hi feia feina el mateix regidor d’Urbanisme, qui alhora ha treballat, de forma destacada i continuada, anys i panys, per a José Luis García.

Curiós, el tema… Enredat?, també. De fet, tot plegat sembla més aviat «El hotel los líos» tot i que aquí no hi ha pobres artistes que esperen algun ric capitalista per fer cap espectacle sinó més aviat rics que ho volen ser més i ho organitzen tot per tal que això passi com si fos la cosa més natual del món. I no ho és. Cap de les situacions descrites en l’anterior paràgraf són «naturals» sinó buscades i fabricades, tot i que això no les converteix en il·legals sinó que les deixa «només» en estat d’«èticament reprovables»… almenys fins que algú no ho denunciï davant un tribunal i passin coses, tal com explicava el secretari de l’Ajuntament en el darrer ple municipal.

I és que a Tarragona, tothom diu que mai no hi passa res i potser tenen raó, perquè tot i haver-hi tots els indicis mai cap gran lladre fa cap a la presó, almenys fins ara. I parlo en genèric, no en concret, que ja tindrem temps per concretar. Els indicis els sap tanta gent que, fins ara, no menys de cinc cops ens han advertit, gent que ens vol bé, que no miréssim cap a aquest cantó de la ciutat perquè els que se’n lucraven eren gent roïna i sense escrúpols, i encara prendríem mal. Ens han dit que si qüestionàvem els amos ens farien la vida impossible i, si cal, s’inventarien el que fos per fer-nos recular i callar, però nosaltres sabem que estem en un país democràtic… i mentre no mentim, que no ho farem, no deixarem d’explicar tot allò que sabem. I cada cop sabem més coses, perquè tants anys de «fer el bé» han deixat, per dir-ho així, llargues cues de «damnificats».

No divaguem més i tornem a allà on érem. Perquè la contesta a Ricomà feta per Gómez Espejo és bona, bona. El secretari de la Junta de Compensació de la Budellera, que també és gerent i secretari de la Junta de Compensació provisional PPU41 «La Vall del Llorito» (és a dir de la Junta de Compensació de Terres Cavades, suma i afegeix-ne un altre), adverteix que tot i que els agents privats no juguen el rol de «disseny de la ciutat», amb la llei a la mà (i el POUM com a Bíblia), el jugaran. Ho diu amb altres paraules, però acaba dient això. I tot legal, és clar. No ho poso en dubte.

L’article en qüestió té fragments deliciosos, molts dels quals caldria comentar. Entre tots ells jo em quedo amb aquest: «Creiem que amb assumptes de tant d’abast, com ho és aquest, cal parlar amb propietat i amb coneixement de causa, no només des d’un “pla polític” a curt termini, ja que ens hi estem jugant el futur i la competitivitat de la ciutat de Tarragona». Sense cap mena de dubte, la ciutat de Tarragona ja pot estar tranquil·la, perquè els que vetllen a llarg termini pel seu futur urbanístic ho tenen tot ben preparat i arreglat i, sense cap mena de dubte, «en seguirem parlant pel bé de la ciutat de Tarragona».

Deixin que dubti uns moments que uns empresaris de la construcció (es posin el nom que es posin) tinguin la intenció de fer el bé a la ciutat de Tarragona, almenys si entenem que la ciutat som totes i tots, a no ser que un cop més confonguin la ciutat amb la seva butxaca, que com totes sabem és ampla i profunda.

Deixin que acabi l’article amb un reconeixement, un cop més, a les persones que en aquells temps de Terres Cavades, jugant-se fins i tot la feina, van denunciar com a periodistes les males arts dels qui manaven en el tema urbanístic. A elles i a ells, el reconeixement pel valor. A elles i ells, les gràcies per dir la veritat. I a les d’ara, i als d’ara, un agraïment avançat perquè sé que no es deixaran impressionar per la visió directa del poder, que sempre va agafat de la mà dels diners, i poques vegades de la veritat.

Serem moltes les qui no deixarem de dir els noms de qui planifica la ciutat només per als interessos dels rics de sempre que mai no en tenen prou. I ho fem i ho farem perquè fa temps que va deixar de ser el temps del silenci. I, ni aleshores ni ara, l’habitatge ha de ser ni pot ser només un negoci, perquè abans que res és un dret i amb els drets no es mercadeja, ni a Terres Cavades fa deu anys ni a la Budellera ara mateix.

Jordi MARTÍ FONT
Regidor de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona

REDACCIÓ27 Octubre, 2016

Josep Fèlix Ballesteros, Pau Pérez Herrero, Javier Vilamayor, Begoña Floria, Josep Maria Milà, Elvira Ferrando, Anna Santos, Francesc Roca, Ivana Martínez… Alejandro Fernandez, Inmaculada Rodríguez, María Isabel Negueruela, José Luis Martín… Josep Maria Prats… Rubén Viñuales, Pedro Sánchez, Sonia Orts, Beatriz Pérez… Albert Abelló, Cristina Guzmán…

De valtros parlava Hanna Arendt quan explicava què era la banalitat del mal, perquè valtros el passat dilluns 24 d’octubre de 2016, vau votar que no volíeu que l’Ajuntament de Tarragona deixés d’exercir l’acusació particular contra el Diego, la Laia i el Santi, contra els moviments socials de la ciutat i contra el feminisme dels nostres carrers pel cas Bershka. Vau demanar que la sentència del judici del 9 i 10 de novembre següents tingués el veredicte de «culpables» i així els tanquin dos anys a la presó. Segurament, alguns ni us en vau adonar però és això el que vau votat; i en això consisteix la banalitat del mal…

I jo em pregunto: culpables de què? De no tenir por? De pintar amb guix un cos al terra per representar les dones mortes per la pressió estètica? Culpables de voler fer més humana aquesta ciutat? Culpables de no callar? Efectivament, perquè en el regne del silenci, no callar és un delicte que totes les persones que no som mortes estem obligades a fer tants cops com calgui.

Deia l’Alejandro Fernández aquests dies al seu Facebook que la Laia, el Diego i el Santi són culpables de confondre «la libertad de expresión con las coacciones, el vandalismo urbano y la impunidad» i les seves paraules feien un tuf pudent conegut, pudien a Carl Schmitt. A ell, responia Walter Benjamin que «Per als oprimits, l’estat d’excepció és la regla» i a Tarragona, el 2016, encara és així si penseu que un guix pot ser una arma perillosa.

Aquesta setmana, l’associació de la Guàrdia Urbana Asemit feia públic un comunicat en què exigia, ni demanava ni proposava, EXIGIA «a tots els regidors de l’Ajuntament de Tarragona la defensa dels seus treballadors municipals». Quan demanaran, les ments redactores del comunicat i de les regidores i regidors que avui han votat que no, la defensa de les treballadores de l’Institut Municipal de Serveis Socials, per exemple, amb la presentació de l’Ajuntament com a acusació particular contra l’alcalde Josep Fèlix Ballesteros i altres en el cas Inipro? Mai. Perquè hi ha temes en què la presumpció d’innocència existeix i altres en què el que es busca és només l’escarment. El cas Bershka és dels segons.

Mai ens fareu callar i mai oblidarem els vostres noms. El futur és nostre, de totes i tots, i no som cucs, mai ho hem estat, som persones i per això ens voleu fer callar! I no callarem, perquè coneixem perfectament aquesta ciutat i la cultura que ha generat, la Montserrat Abelló entre altres, i és amb ella que us diem en veu alta:

Amollo en la nit

la veu amarga o

la veu esperançada.

I aprenc a dir que NO.

Que ja no és temps de plorar

ni de lamentar-se, ni tampoc

el de cercar excuses fàcils.

I aprenc a dir que NO.

Jordi MARTÍ FONT
Regidor de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona

REDACCIÓ6 Octubre, 2016

En aquesta ciutat, plou sobre mullat. I no plou aigua, que plou… merda, sense subterfugis ni mitges tintes, merda que la petroquímica envia a l’aire cada cop que plou i quan no, també; merda que quan arriba a terra, com l’”agüita amarilla” dels Toreros Muertos, es troba amb companyes de nas del merdós món de la brossa, la merda que, tal com sap qualsevol que hagi llegit o vist “Gomorra” de Roberto Saviano, en llunyanes ciutats del sud italià és una de les principals fonts de finançament i enriquiment de la màfia local.

Aquí no, Déu ens en lliuri!, Déu no ho vulgui! I no ho vol, ni Déu ni santa Teclagloriosamaredelstarragonins. Perquè només faltaria que la merda del cel, en caiguda lliure damunt de les nostres persones, cap endins dels nostres pulmons i instal·lada en els nostres aparells reproductors, es barregés amb la merda que arran de terra s’acumula en places i carrers. No i no! A Tarragona, no hi ha brutícia al carrer, no hi ha merda enlloc, només hi ha una evident tendència a embrutar per part d’una colla d’incívics que ens volen fer la vida impossible. I l’alcalde ho afirma i no passa res. Tarragonines i tarragonins, sou una colla de bruts!

Mentrestant, els mals tarragonins que no s’estimen la ciutat diuen que la merda que hi ha hi és. Totes sabem que viuen a sou dels malvats que només ens volen mal. Mira que dir que “Tarragona és una ciutat bruta”! Rectifiquin immediatament o farem que els enviïn “la partida de la porra”, que en altres moments ja ha donat proves evidents de la seva efectivitat. Tarragona llueix i treu brillo, i si els que diuen que està bruta s’estimessin aquesta ciutat no ho dirien. Mirin, “hi ha dues formes de veure el món: positivament o de forma negativa i vostès sempre trien la negativa”, “got mig ple o got mig buit…” i vinga dir ximpleries i més ximpleries… Ah, me’n deixava una: “Vostès són uns masclistes!”, que també té molt predicament a l’Ajuntament de Tarragona, sobretot si la diu qui seu davall del brossaire major de l’Estat que és rei (de la brossa) no perquè nasqués abans (vaja quin mèrit, no?) sinó perquè és home…

Aquí es pot parlar de tot menys de com de bruta que està la ciutat, i sembla mentida que siguin tan grans i encara no ho hagin entès. Perquè malgrat el contracte de la brossa d’aquesta ciutat és una de les vergonyes més grans de les que tenim damunt la teula, una vergonya per a qui el va crear i el va votar, una vergonya per a qui el defensa i n’impedeix el control, una vergonya per a totes les tarragonines i els tarragonins, fins ara només quatre gats han dit que prou i “quatre” no són, encara, prou per enviar-la a la paperera (o al contenidor) de la història.

Avui, es pot fer net, amb la brossa, a plena llum del dia, i malgrat tot, estem segures que la merda acumulada és tanta que no en tindrem prou fomentant les bones pràctiques i, menys encara, augmentant partides que són absolutament desproporcionades. Cal control damunt la despesa i, sobretot, damunt la gestió, perquè tenim clar que contra al brossa els únics que fan feina a Tarragona són les treballadores i treballadores que no paren, malgrat que la merda sigui tanta que els és impossible deixar-ho tot com una patena on es pugui combregar, no amb rodes de molí, sinó amb la veritat que la majoria dels manaires que em llegeixen coneixen i continuen negant. Ja ho saben, per fer net, confessió i comunió! I fora la màfia!… napolitana.

Jordi MARTÍ FONT
Regidor de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona

REDACCIÓ15 Setembre, 2016

Fa deu anys es va construir, a Campclar, l’Escola Ponent. Es tracta d’una escola amb instal·lacions clarament deficitàries per a l’atenció que mereixen tots els infants d’aquesta ciutat i d’aquest país, sobretot si les comparem amb les de molts altres centres de la ciutat i del país. Aquestes instal·lacions, però, tenen en el seu interior uns i unes professionals de l’educació que han treballat com a autèntiques i autèntics herois i fins a l’extenuació per aconseguir que els infants que hi acudeixen cada dia se sentin bé, puguin aprendre com qualsevol altre i vegin els mòduls prefabricats on es troben, els barracots que constitueixen l’espai de l’escola, com si fossin casa seva. I podem dir que ho han aconseguit dins de les possibilitats que l’espai els donava.

Mentre es construïa aquesta escola, el Govern de la Generalitat continuava enviant milions i milions d’euros (prop de trenta el curs passat) a les escoles de l’Opus Dei que en aquest país continuen separant els infants segons el seu sexe. Mentre els barracots eren i són l’espai de l’escola, la Generalitat feia pressupostos que enlloc d’apostar decididament per l’escola pública continuava traspassant diners i més diners de totes i tots a negocis particulars, majoritàriament de missa, en forma d’escoles. I mentrestant, des que l’escola és oberta i fins a aquest curs, com que no comptava amb un espai d’equipaments esportius per fer-hi les classes d’educació física, les xiquetes i els xiquets les feien al poliesportiu de Campclar

Ara, tot ha canviat. Ara, les obres de l’Anella Mediterrània, les obres que diuen que convertiran Tarragona en referent de l’esport mediterrani durant quinze dies, ha deixat sense instal·lacions de referència les xiquetes i els xiquets de l’Escola Ponent. Segur que els i les professionals que hi treballen trobaran solucions, però plou sobre mullat. I plou sobre mullat perquè se suposa que se sabia que aquestes obres impedirien que els infants de l’Escola Ponent fessin Educació Física mentre duressin i el curs ha començat i no hi ha hagut solució des de les administracions. Tarragona 2017 continua sent l’única prioritat del govern local, que no hi hagi merder l’única del Departament d’Educació i la improvisació amb els perjudicis conseqüents damunt bona part de la ciutadania la tònica dominant.

Des de l’Ajuntament no sabien les conseqüència que tindrien aquestes obres? Ho sabien i no hi han buscat cap solució abans de deixar-los sense instal·lacions? Tant una possibilitat com l’altra em semblen esglaiadores. En nom d’uns Jocs que ningú espera i que només serviran als quatre rics de sempre, en nom d’unes promeses fetes per l’alcalde i els seus a no se sap qui, en nom de l’esport-negoci, les i els infants d’una escola tarragonina es queden sense la possibilitat de fer esport en les mínimes condicions que fins ara havien tingut. On s’ha vist un despropòsit més gran? Enlloc.

El conseller d’Ensenyament Francesc Roca intentarà calmar els pares, mares i tutors de l’AMPA de l’Escola que, encertadament, han sortit a defensar el futur dels seus fills i filles. I Roca no mentirà, farà tot el que estigui a les seves mans, que tal com veiem, és poc. La delegada d’Ensenyament, Sílvia Rodes, sortirà a defensar la institució i segur que algú altre s’hi apunta també, perquè més que fer la feina els delegats i voltants s’han especialitzat a apagar incendis mediàtics que provoquen les mateixes polítiques que ells apliquen. I els i les mestres de l’Ensenyament de l’Escola Ponent segur que trobaran solucions al desastre organitzatiu de les administracions, que no administren i, quan ho fan, sempre fa baixada cap al mateix costat.

Que cadascú entengui el que vulgui i que cadascú dedueixi allò que cregui convenient, però és clar que els Jocs Mediterranis Tarragona 2017 l’últim que tenen en compte és la promoció de l’esport, per molt que se n’omplin la boca un cop i un altre. L’últim que els interessa als manaires d’aquest Ajuntament i d’aquest Departament d’Ensenyament és si algú farà esport enguany, aquest curs o mai. L’últim que han tingut en compte els dissenyadors d’aquest despropòsit és que l’excusa per tirar endavant Tarragona 2017 és, quina paradoxa, l’esport. El grup de punk Pixamandúrries ho explicava perfectament quan al 92 van dedicar una cançó a la Barcelona olímpica. I l’encertaven de ple.

Jordi MARTÍ
Regidor de la CUP a l’Ajuntament de Tarragona

Newer Posts

Older Posts

Arxius de Jordi Martí Font | Pàgina 3 de 4 | Diari La República Checa

xxx Partners

JORDI MARTÍ: L’1 d’octubre, votaré que sí, malgrat tot

JORDI MARTÍ: “Utrera Molina: contra la lloança i la banalització del mal a Tarragona”

JORDI MARTI FONT: Rulfo, ‘Páramo’ en flames de còmic

‘TRAMPA’ I ‘MENTIDA’ AIXÍ REACCIONA LA CUP DAVANT LA PROMESA DELS 10,5 MILIONS DE L’ESTAT PELS JOCS

JORDI MARTÍ: Sebastià Sunyer Gavaldà, anarcocomunista i tolstoià

JORDI MARTÍ: Budells i mentides

JORDI MARTÍ: M’envaeix la nostàlgia de Terres Cavades quan sento parlar de la Budellera

JORDI MARTÍ: El cas Bershka: la banalitat del mal

JORDI MARTÍ: En defensa de qui neteja Tarragona, fora la màfia!

JORDI MARTÍ: ‘Tarragona 2017 contra l’esport a l’escola’