Arxius de Jocs del Mediterrani del 2017 | Diari La República Checa

Des de que Víctor Sánchez, secretari general del Comitè Olímpic Espanyol, va manifestar la probable inviabilitat dels Jocs Mediterranis 2017 davant l’Assemblea General d’aquest organisme, les opcions de que Tarragona pugui tirar endavant el seu compromís olímpic no semblen gens clares. Segons el propi alcalde Ballesteros, el final d’aquest  mes de juliol és la data límit per resoldre els principals interrogants que pengen sobre aquest esdeveniment. 

Que el projecte segueixi o que es renunciï comportarà conseqüències molt importants, i alguna de greu, per a la ciutat i per l’esport del país. El nostre digital s’ha posat en contacte amb diferents professionals de diversos sectors per tal d’acotar el que podrien ser les derivades de mantenir amunt la bandera olímpica o de baixar-la. Algunes d’aquestes qüestions reuneixen una gran complexitat jurídica, institucional i financera, però hem intentat resumir i clarificar al màxim tots aquests aspectes, pot ser en detriment de l’exactitud tècnica. Tot i això, les persones consultades ens son de tota confiança pel que fa al seu criteri.

POSSIBLES CONSEQUÈNCIES DE MANTENIR-NOS…
La principal conseqüència de mantenir Tarragona com a seu organitzadora dels Jocs l’any 2017 és, sens dubte, l’exigència de mobilitzar una enorme quantitat de recursos econòmics, humans i materials en molt curt termini. I tot s’hauria de fer simultàniament i sincronitzadament. Repassem els principals reptes que s’haurien d’afrontar:

• Les instal·lacions que més dubtes han aixecat haurien d’entrar en un esprint fulminant donat que es troben en fase inicial la majoria d’elles: pavelló de Camp Clar (10% executat del total de l’obra amb un retràs ponderat de 4 mesos); reforma de l’Estadi de Camp Clar (0% executat); Piscina de Camp Clar (0% executat); reforma de l’Estadi del Nàstic (0% executat); altres actuacions menors de reforma o habilitació (0% executat, com el Camp de Tir, pavellons de la ciutat, zones d’entrenament, centre logístic i de acreditacions, centre de mitjans de comunicació, centre de dades i resultats, vila mediterrània, etc)

• Injecció d’un mínim de 10 milions d’euros per a instal·lacions i de més de 15 milions d’euros per a despesa operativa del Comitè Organitzador, a més d’un increment de les aportacions per patrocinis en uns 10 milions més, que representen doblar lo recaptat fins ara.

• Increment dels recursos humans del Comitè Organitzador en més de 50 persones abans de final d’any per cobrir totes les necessitats organitzatives i logístiques si prenem com referent els casos d’Almeria 2005 o Mersin 2013, segons ens han assenyalat els experts consultats.

• Posta en marxa d’un Pla Director General i plans sectorials o parcials que fins ara no es coneixen o no existeixen, segons em pogut contrastar amb diferents responsables tècnics de subseus.

• L’endarreriment crònic en la gestió del projecte ha provocat que no es coneguin moltes dades rigorosament necessàries per poder establir un Pla de Seguretat amb garanties. Davant l’actual situació internacional, podríem assistir a la renuncia de delegacions de països participants per manca de fiabilitat dels sistemes de seguretat implementats pels organitzadors.

• Aquest endarreriment també provoca greus desajustos en la part logística de l’esdeveniment: reserves hoteleres, transport, atenció mèdica, promoció estatal i internacional de l’esdeveniment, etc.

• Totes aquestes anomalies podrien forçar l’ajuntament a fer front a despeses incontrolables i difícilment previsibles a dia d’avui. Atenent a d’altres ciutats que han organitzat esdeveniments olímpics amb mancances importants de planificació i gestió, el desviament pressupostari que hauria d’eixugar el municipi en els pròxims anys podria ser de més de 20 milions d’euros. Un segon Jaume I.

POSSIBLES CONSEQUÈNCIES DE RENUNCIAR ALS JOCS

• En el plànol esportiu, renunciar als Jocs seria un cop molt dur per a Espanya i Catalunya, que des dels Jocs de Barcelona 92 han encadenat l’organització de tota mena de competicions esportives internacionals amb gran èxit, i que ens han portat a ser considerats una aposta segura a l’hora de que se’ns concedeixi qualsevol tipus de d’esdeveniment a organitzar. Després de les decepcions amb les candidatures olímpiques de Madrid i una suposada renúncia de Tarragona als Mediterranis, difícilment tornaríem a disposar de crèdit internacional per acollir grans competicions.

• Tarragona quedaria absolutament desacreditada davant la comunitat mediterrània, el món de l’esport, les ciutats subseus, les institucions, mitjans de comunicació. S’obriria un temps d’interrogants, de frustració i qui sap si també de decadència de la ciutat.

• El terratrèmol polític seria molt considerable. Defugir responsabilitats seria l’esport municipal per a la resta del mandat municipal i ningú pot saber les conseqüències que tindria tot això sobre els partits, els seus caps visibles, la institució municipal o sectors com ara els clubs esportius de la ciutat i l’opinió pública en general.

  

• S’hauria de rescabalar al Comitè Internacional dels Jocs Mediterranis tant social com financerament. L’ajuntament va encarregar un estudi en aquest sentit, però la enorme dificultat d’assignar a una altra ciutat l’organització d’uns Jocs a un any vista podria portar a un escenari de danys i perjudicis molt importants que de ben segur recaurien sobre Tarragona.

• Depenent de quins fossin finalment els arguments i com es gestionés la renúncia, es podrien generar greuges en relació a les empreses patrocinadores, ciutats subseus, institucions, clubs. Tot aquest panorama té molts interrogants davant la hipòtesi amb la que treballem, però en general totes les fonts consultades tenen clar que seria molt negatiu per Tarragona.

• Amb tota seguretat el Consell Superior d’Esports es faria enrere dels compromisos econòmics i quedarien sense efecte els diners destinats a la nova piscina, la reforma de l’estadi de Camp Clar, els diners de les quinieles, el beneficis fiscals per a patrocinadors i d’altres.

• La Generalitat de Catalunya podria no fer-se enrere en la seva aportació pel nou pavelló de Camp Clar, però seria previsible un llarg endarreriment de les obres.

• Difícilment es faria la reforma de l’Estadi del Nàstic.

• S’haurien llençat tots els diners fins ara gastats pel Comitè Organitzador.

• Podria ser que la Diputació de Tarragona mantingués totes les partides pressupostàries per a reformes d’instal·lacions en les subseus, encara que alguna de més endarrerida podria no veure la llum.

Davant d’aquests dos escenaris (continuar o renunciar), s’obren d’altres incògnites que cal atendre desapassionadament i sense previs judicis de valor. Per exemple, mantenir l’organització dels Jocs obliga a un esforç material, econòmic, humà i intel·lectual de dimensions no conegudes en la ciutat fins ara i, encara pitjor, mai demostrades des del Comitè Organitzador.

Tampoc l’oposició ha fet cap esforç seriós ni per demostrar la inviabilitat dels Jocs ni per assegurar la seva viabilitat. Senzillament, van deixant que el govern es cogui en la seva pròpia salsa. Caldria doncs, en el cas de continuar, un pacte de ferro entre totes les forces municipals o, com a mínim, entre aquelles que tenen responsabilitats polítiques en alguna de les institucions participants. Pel que fa a l’oposició, abandonar Ballesteros a la seva sort és tan irresponsable com l’actitud arrogant de l’alcalde mantinguda fins ara, negant les evidents mancances organitzatives, de planificació i previsió per part del Comitè Organitzador i del seu màxim responsable, Javier Villamayor.

En aquest sentit tampoc ajuden les continues manifestacions públiques de l’alcalde que criden a la tranquil·litat i la confiança sense posar damunt la taula cap mena de mesura dràstica, tal com va demanar-li el propi COE fa poques setmanes.

BUSCAR CULPABLES
I si agafem l’altra escenari, el de la renúncia als Jocs, a banda de les greus conseqüències jurídiques, financeres, socials o mediàtiques que tindria aquesta decisió, cal apuntar al tancament d’horitzons engrescadors per a Tarragona per un grapat d’anys. Des de fora, no tenim clar si ens mirarien amb pena per tenir un grup de polítics tan incompetents o si, tristament, creurien que el problema no son els polítics si no la ciutat en sí mateixa.

El Comitè Organitzador sempre ha buscat culpables o salvadors fora de l’orbita de les seves pròpies competències i responsabilitats: s’ha assenyalat al Consell Superior d’Esports, al govern de Mariano Rajoy, al Rei o la Generalitat com els factòtums de l’èxit o el fracàs de Tarragona 2017.   Absència total i absoluta d’autocrítica en l’equip de l’alcalde.

Si finalment es produeix la renúncia, aquesta no vindrà de la boca o la ma de l’ajuntament, si no, com apuntàvem abans, serà decisió del COE, que ja va anunciar públicament que aquesta renúncia podria tenir caràcter unilateral per part d’ells. Un cop més, l’alcalde i el seu equip tindran l’opció de la fugida d’estudi.

Si finalment es produeix l’aposta per fer els Jocs – cosa que desitgem de cor -, caldrà multiplicar forces i, amb tota seguretat, fer moltes coses que fins ara no s’han fet, així com deixar de fer d’altres que fins ara han estat en el guió del Comitè Organitzador.  Però el cap ens diu que els canvis de persones, dinàmiques i estructures haurien de ser tan profunds i radicals que dubtem molt que l’alcalde Ballesteros tingui, a aquestes alçades, prou energies i determinació per afrontar-les. Per tant, seguir amb els Jocs no es assegurar automàticament la seva celebració, si no augmentar l’aposta i, per tant, arriscar a perdre molt més a mesura que s’acostin els Jocs si, malauradament, al cap i a la fi s’ha de renunciar per que l’ofegament financer i organitzatiu es fa insuportable.

Renunciar ara significa admetre la derrota i la incompetència o, com sospitem, posar el pes de la culpa en els altres i agafar-se desesperadament al paper de víctimes. I Tarragona necessita, ara més que mai, herois i no víctimes… encara que tampoc volem insensats presoners dels seus egos.

Curiosament, el COE ha decidit posposar, per després dels jocs de Rio, la seva decisió sobre el seu suport o no al Tarragona 2017.

RC