Arxius de jesús monllaó | Diari La República Checa

Sovint el cinema ens ofereix, a banda d’entreteniment, reflexions interessants. Les teves mel·líflues declaracions sobre el 155, que insisteixen en la teva línia tova del tipus “desproporció” o el “ja us ho deia” i el clàssic “per ambdues bandes” m’han fet venir un nom al cap: l’Steven.

L’Steven és un personatge secundari. És una mena d’encarregat que decideix sobre la vida i la mort dels esclaus. No té poder real, perquè depèn del seu senyor, però ser inflexible amb els seus iguals esdevé garantia de fidelitat, fins al punt d’oblidar el seu propi esclavatge i creure’s amo. L’Steven roman enrocat en una posició insostenible per dues raons: conservar la seva minúscula parcel·la de poder i no fer enfadar el patró per assegurar la seva supervivència. En un moment de la pel·lícula, el protagonista (un exesclau empoderat) es mostra molt cruel amb l’Steven, ja que l’atribut d’oprimit-opressor el fa especialment repulsiu no només a ulls de l’heroi, sinó de l’audiència (si la suposem demòcrata).

Per sort el cine és mentida, com el telenotícies. Espero que s’entengui que la hipèrbole cinematogràfica que utilitzo és material d’anàlisi i res més. Saps que estic molt lluny de desitjar-te cap mal, però a cada minut que passa em pregunto quina mena de presó intel·lectual has construït al teu voltant que no et va permetre reaccionar l’1d’Octubre i que et permet en canvi “renyar” les persones que només volien ser consultades. Al·lucino amb el fet que avui en dia encara no vegis cap problema en el fet que els cossos policials repressors segueixin esperant que els deixin actuar tot fent birres al Highland.

No entenc com pots justificar l’aplicació de l’infaust article constitucional de rima fàcil, fent Tarragona còmplice de l’atemptat polític més gran que s’ha perpetrat a Catalunya des de la dissolució de les Corts Catalanes per part del generalíssim.

No entenc com pots encara avui exigir diàleg amb l’autonomia intervinguda de facto, presos polítics a Soto del Real i la intenció ferma d’aquest estat violent de cessar en massa un govern legalment constituït per a ser regits per corregidors nomenats a dit. Com pot ser que la disciplina de partit s’imposi a la higiene democràtica més elemental?

Què no veus encara que els que us considereu L’Espanya Democràtica sou incapaços de controlar L’Espanya Autoritària cada cop que es posa ‘xula’? Pep Fèlix, com d’altres vegades l’art, en aquest cas el cine, em dóna la resposta: no ho veus, ni ho veuràs perquè l’Steven em recorda molt a tu.

Per cert, ja has endevinat de quina pel·lícula parlo?

Respectuós però vehement,

Jesús MONLLAÓ-PLANA
Conciutadà teu avergonyit

Benvolgut Josep Fèlix Ballesteros,

ens vam conèixer fa temps, molt abans que fossis alcalde. Recordo que em vas animar a treballar dur per Tarragona i així ho vaig fer, amb tu, junts. Recordes el dia que, sent ja alcalde, et vaig confirmar que faríem la pel·lícula? Ens vam emocionar junts. Recordes el dia que et vaig demanar que em cassessis? Per a mi va ser un honor, i per la família de la dona que em va acceptar com a marit, que són socialistes de soca-rel, un orgull. I no m’equivoco quan dic que ets una persona empàtica i dialogant que sempre dóna espai al seu interlocutor.

Per tot això i més que no menciono per no fer un panegíric de les teves virtuts,  necessito que entenguis com de difícil se’m fa escriure’t aquesta carta. Ras i curt: el dia del referèndum et vaig trobar a faltar. El teu silenci va ser eixordador. Ja sé que dius que governes per tothom però el diumenge, per a no molestar els que s’ho miraven des de la finestra de casa seva vas ignorar una part substancial de la teva ciutadania que estava sent humiliada i atonyinada.

No vull entrar en les raons polítiques del que va passar ahir. Tampoc vull entrar en el pragmatisme historicista de com s’originen les revolucions i el preu en litres de sang que s’ha de pagar per aconseguir la llibertat. Vull parlar de Tarragona. Del vaixell italià que fa dies estén l’ombra de la repressió. Del teu anar xiulant esperant que els conciutadans que volien votar es quedessin atemorits a casa.

Però aquest cop una part substancial de la ciutadania tarragonina, tot i conèixer com les gasta l’estat espanyol amb el que pactes, va voler exercir un dret fonamental i van tornar a ser castigats per desobedients. Pep Fèlix, tu també coneixies el pa que s’hi dóna. Ho hauries d’haver previst.

En aquell col·legi electoral on cada 10 minuts algú deia: “-ja vénen” i la ciutadania a la que et deus tremolava però aguantava (no saps quantes vegades em vaig emocionar d’orgull veient-los arraulir-se acollonits però decidits a la porta per defensar les urnes) jo esperava que apareguessis investit d’autoritat, mudat i amb el bastó d’alcalde com a les Festes, per aturar els repressors. Però, en camisa i al sofà de  casa, vas permetre que els llops mosseguessin, per no ofendre –un cop més– els que s’ho miraven des de la finestra. I vas escriure un parell de missatges online per apaivagar el soroll dels cops de porra a la teva consciència, missatges que mostraven una equidistància lamentable mentre tota la força bruta venia d’una banda i les hòsties les rebia l’altra.

L’entrevista a Tarragona Ràdio aquest matí ha estat la constatació que ets un alcalde amb massa llast, lligat de mans i peus per uns pactes amb gent molt menys empàtica que tu però que t’embruta amb el seu menyspreu. Ja saps: “dime con quien andas”.

A dia d’avui, una porció significativa de la teva ciutadania resta colpejada però sencera, però els llops ja han tastat la sang i en volen més. Restaràs immòbil davant el que tu i jo sabem que ha de venir? Hi ha moments en el que la equidistància esdevé connivència. Si no saps o no vols fer res, deixa que la ciutadania esculli un nou líder que ens defensi. A tot@s. Perque un dels significats de al-qadi, d’on ve la nostra paraula alcalde, és “el que resol”, i tu no has resolt res de res, i analitzant la teva reacció post-repressió, no sembla que en tinguis cap intenció.

Respectuosament,

Jesús MONLLAÓ-PLANA
conciutadà teu de Tarragona