Arxius de jesus gellida | Diari La República Checa

REDACCIÓ21 Febrer, 2018

El català havia estat prohibit i maltractat durant la dictadura, però en va sortir viu –encara que molt debilitat–. El sorgiment de la immersió lingüística es va concebre a través d’un ampli consens social, polític i pedagògic, com un model  per a la integració i la convivència social, que normalitzés la llengua del país. Un model vertebrador d’una escola no segregadora, que garanteix la igualtat d’oportunitats i la cohesió social des d’una perspectiva intercultural.

La mobilització social i l’autoorganització popular va convertir les escoles franquistes en escoles renovadores, publiques i catalanes –arrelades als barris– i estimades per la ciutadania, amb la immersió lingüística com a model que ha treballat per no mantenir dividida la societat entre els qui parlen castellà i els qui parlen català, i que ha assegurat el coneixement de les dues llengües cooficials per part de l’alumnat.

El català, l’idioma propi de Catalunya, no és la llengua habitual de la majoria de la població, tot i els esforços durant les tres darreres dècades per revitalitzar-lo. En aquest sentit, el consens al voltant de la immersió lingüística i de la posterior articulació del català com a llengua vehicular a l’escola, és un dels únics suports efectius per aturar la seva progressiva minorització.

El Partit Popular vol posar fi a la immersió lingüística
El govern espanyol estudia que s’inclogui, via 155, una casella en la preinscripció per triar el castellà com a llengua vehicular a l’escola catalana; una mesura d’important abast polític que, d’imposar-se, donaria peu a la segregació lingüística de l’alumnat, tal i com afirma Somescola. Una posició política del govern de Rajoy per esquerdar el model d’èxit de l’escola catalana i treure rèdit electoral en la seva cursa anticatalanista amb Ciutadans, un partit –el de Rivera–  que va néixer com a punta de llança per dinamitar el model d’immersió lingüística.

L’atac a l’escola catalana és un moviment del PP per pressionar a l’independentisme per a la conformació d’un govern “legal” però, també, per imposar una mesura llargament perseguida pels populars, aprofitant l’actual situació d’intervenció de l’autogovern català. En aquest sentit, fins i tot el Tribunal Constitucional ha anul·lat els articles de la LOMCE –més coneguda com a llei Wert–, que preveien una dotació de 6.000 euros per a les famílies que demanaven l’escolarització en castellà a Catalunya, una dotació econòmica que havia d’assumir la Generalitat, i que va recórrer. No obstant, aquest només és un revés en el full de ruta dels populars contra el model d’escola catalana.

Front comú contra la segregació escolar
La idea de l’executiu popular ha trobat el rebuig frontal de les forces polítiques catalanes al Congrés, així com del PSOE i d’Unidos Podemos, les quals consideren que és un atac a l’escola catalana i a la convivència lingüística. Una repulsa a la que s’ha sumat el PSC, però al que s’exigeix –des de les forces sobiranistes– que rectifiqui respecte al seu suport al 155.

Tota la comunitat educativa, els i les docents, la FAPAC i els sindicats no volen ni sentir a parlar de segregació escolar, ja sigui per raó de llengua, gènere o econòmica i, defensen el català com a llengua vehicular, sent aquest el cor del sistema educatiu. Així mateix, avisen que no permetran que es separi l’alumnat per llengües, mobilitzant-se de la manera que calgués per defensar el model, i recorden –des del sindicat USTEC– el que va passar el 2013 a les Illes Balears amb la vaga de docents.

La immersió lingüística és un model d’èxit, patrimoni de tots i totes, el qual hem de preservar defensant una escola catalana pública, democràtica, cohesionadora i integradora davant d’un govern estatal recentralitzador.

Per Jesús GELLIDA
Politòleg i escriptor
@jesusgellida

 


REDACCIÓ12 Octubre, 2017

Quan Carles Puigdemont va sol·licitar l’ajornament d’una hora de l’inici del ple, un “run run” recorria el Parlament, el passeig Lluís Companys de Barcelona i les desenes de concentracions en les places de pobles i ciutats d’arreu de Catalunya. Expectants per la més que possible declaració d’independència, s’intuïa un canvi de guió en els rostres dels membres de la CUP i; així va ser, Puigdemont va imposar una treva, fent una ultima crida al diàleg amb l’Estat espanyol a través d’una mediació.

El president de Catalunya va declarar que s’assumia el mandat dels resultats del referèndum de l’1 d’octubre per constituir Catalunya com un Estat independent en forma de república, no obstant, just a continuació deixava en suspens la declaració. Una pausa per més diàleg i per  reduir la tensió.  Posició pensada per guanyar més legitimitat de cara enfora, però que deixa debilitada la unitat independentista al Parlament i als carrers. En aquest sentit, la CUP considera “tocada” la confiança en el Govern i decidirà en el seu Consell polític la possibilitat d’abandonar “l’activitat parlamentària ordinària”. Han demanat a Puigdemont que limiti a un mes el període obert de diàleg i es pregunten: “Negociació i mediació amb qui?”.

Per la seva banda, la cap de l’oposició, Inés Arrimades, titlla l’estratègia de Puigdemont de “formula de xantatge”, que, segons la líder de Ciutadans, suposa “un descrèdit per al Parlament, una farsa democràtica en un intent de guanyar una batalla mediàtica, un ultimàtum per negociar fora de la Constitució, que confirma el cop a la democràcia” i, exigeix a l’executiu de Mariano Rajoy mà dura amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució espanyola i la convocatòria immediata d’eleccions autonòmiques a Catalunya.

El PSC guanya marge per no avalar l’article 155, però demana que es deroguin les lleis del referèndum i de transitorietat jurídica, sol·licitud inversemblant per al camp independentista. En el seu discurs al Parlament, Miquel Iceta va menystenir els resultats de l’1-O, obviant que aquest referèndum no havia tingut una major participació com a conseqüència directa de la brutalitat policial. Els socialistes catalans consideren que la suspensió de la declaració d’independència, podria donar arguments al PSOE per desmarcar-se d’una eventual intervenció de l’autonomia per part de l’Estat. No obstant, davant “l’ajornament sine die”, els socialistes conclouen que, davant la complexitat i incertesa del moment actual, l’única sortida és convocar eleccions. Quant al PSOE, Pedro Sánchez ha declarat que és evident que “s’està activant l’article 155” i anuncia un acord amb Rajoy per obrir el debat de la reforma constitucional. Un subterfugi dels socialistes per continuar dilatant un problema polític, negant la possibilitat d’autodeterminació dels pobles de l’Estat espanyol.

En l’amalgama del món dels Comuns i de Podem es veu “inadmissible” que el govern espanyol no accepti el diàleg amb la Generalitat i que, en cap cas es pot justificar l’aplicació del 155 i la suspensió de l’autogovern de Catalunya. En aquest sentit, Podem Catalunya reivindica la unitat als carrers des de l’1-O i aposten per l’obertura d’un procés constituent des de baix per construir, entre totes, el model de país.

El pas intermedi de Puigdemont ha deixat descol·locat al govern del PP, el qual tenia assegurat el suport del PSOE i de Ciutadans per aplicar l’article 155 i, tot un seguit de mesures restrictives de l’autogovern. No obstant, els populars, en paraules de la vicepresidenta espanyola, ja han rebutjat la proposta de mediació internacional perquè consideren que el govern català està fora de la legalitat. El govern espanyol ja ha deixat ben clar que no acceptarà que es doni validesa als resultats de l’1-O. En aquest sentit, en la compareixença posterior al Consell de Ministres extraordinari, Rajoy ha interpel·lat a la Generalitat a que “aclareixi si ha declarat la independència” i si acatarà la legislació espanyola i, ha continuat argumentant que “depenent de la resposta del president Puigdemont, se succeiran les respostes”. En aquest sentit, cal recordar que aquest requeriment és l’inici dels tràmits per a l’aplicació de l’article 155, és a dir, la continuació de la mà dura en la intervenció de Catalunya.

Dos elements clau per analitzar la situació. El primer és que les forces autodenominades constitucionalistes (PP, Ciutadans i PSOE), no consideren Catalunya com a subjecte polític sobirà que, d’igual a igual, pugui negociar amb l’Estat espanyol els termes de l’autodeterminació. El segon element a tenir en compte és que la batalla pel relat es juga en el camp internacional. En aquest sentit, la premsa internacional interpreta que la independència “en suspens” obre una finestra al diàleg i a la possibilitat de resolució negociada del conflicte polític, mentre que la premsa convencional espanyola ho considera una nova trampa per guanyar temps, que sumeix a Catalunya en el caos i el desconcert. Pel que fa referència als països i institucions europees no hi ha cap proposta formal de mediació i, ara per ara, no van més enllà de les crides genèriques a un diàleg que no arriba. Un laberint on no s’albira la sortida.

Quant a les entitats sobiranistes, l’ANC –en paraules del seu president Jordi Sánchez–, dóna ple suport a la que ja s’ha anomenat la “via eslovena” cap a la independència de Catalunya. Per la seva banda, Jordi Cuixart, des d’Omnium, exigeix concreció en els tempos d’aquesta nova variant del full de ruta del Procés. Unes entitats que continuen sota el punt de mira de la Fiscalia i que tenen als seus dos presidents investigats per sedició.

Un nou full de ruta que pot obrir, o no, un diàleg i que trasllada la pilota a l’Estat espanyol. No obstant, aquesta via també pot ser interpretada com una fugida cap a endavant d’un processisme que, periòdicament, es reinventa. Una situació no desitjable, que té el perill de tornar a tancar per d’alt el moviment sobiranista, el qual –per a que això no passi– necessitarà, un cop més, de la mobilització ciutadana i de l’autoorganització i apoderament popular des de la base a través, per exemple dels CDR i d’altres espais amplis, per continuar el camí cap a la República Catalana del 99%. Una República que necessita obrir, urgentment, un procés constituent des de baix per decidir el model de país, sent aquest el millor instrument per guanyar més suports populars.

 Per Jesús GELLIDA
@jesusgellida

 


REDACCIÓ3 Octubre, 2017

Amb el compromís, la mobilització i la determinació de la ciutadania de Catalunya es van poder obrir els col·legis electorals i exercir el dret a vot, malgrat la repressió de l’Estat. L’1-O, la dignitat col.lectiva del poble de Catalunya va guanyar.

A por ellos
Centenars de persones es van mobilitzar, dins i fora dels col·legis electorals, concentrades sota la consigna de fer resistència pacífica davant d’unes forces i cossos de seguretat de l’Estat (Policia Nacional i Guardia Civil) que van reprimir brutalment l’organització del referèndum. Ben d’hora, just oberts els col·legis electorals, van començar les primeres actuacions dels antidisturbis: carregues, cops de porra, trets de pilotes de goma, llançament de gasos lacrimògens, agressions indiscriminades i via lliure a grups d’extrema dreta, era la tònica arreu del territori català. Ciutats i pobles eren víctimes de la brutalitat policial.

La utilització contundent de la força no va tenir cap justificació perquè no hi havia hagut cap provocació prèvia. “La violència utilitzada ha sigut deplorable”, van ser les paraules del cap de la missió d’observadors internacionals que s’havia desplaçat a Catalunya per monitoritzar el referèndum d’autodeterminació. Els observadors internacionals, “estupefactes” per les nombroses i repetides violacions dels drets humans i cívics, en el que consideren una “operació d’estil militar” contra l’-1O. Una actuació de l’Estat espanyol envers Catalunya que suposa una vergonya per a Europa i que constata la vulneració de drets fonamentals en un estat de la Unió Europea. Amb l’actuació policial repressiva, l’Estat es va treure definitivament la careta, aflorant tics autoritaris que fan urgent replantejar la democràcia espanyola. Una actuació policial en la que l’Estat ha perdut Catalunya.

Poder popular
L’estratègia de setge policial al referèndum anava acompanyada d’operacions per restringir la xarxa Internet i, així dificultar o impedir la votació, intentant crear una situació de por, de terror generalitzat per a que el major número de persones desistís de votar.

Un referèndum d’autodeterminació que es va dur a terme en mig d’un estat d’excepció. No obstant, la determinació del govern i de la CUP, però, sobretot, de les entitats sobiranistes i de la població, van ser essencials per a la celebració de l’1-O. La plataforma Escoles Obertes i els Comitès de Defensa del Referèndum (CDR), van ser dos exemples reeixits d’autoorganització i d’apoderament popular per a garantir el referèndum, mantenint oberts els col·legis electorals i defensant les urnes. La resistència pacífica, l’actitud cívica i l’astúcia per custodiar o amagar urnes van ser les garanties de la votació.

Paperetes contra porres
L’anàlisi de la participació no es pot fer com si fossin vots emesos en condicions normals, cal tenir en compte el tancament, segons el conseller de Presidència i portaveu del Govern, de 319 col·legis electorals dels 2.230 habilitats. Així mateix, la persecució judicial i l’estratègia de la por durant les setmanes prèvies, la repressió policial l’1-O, el boicot de Ciutadans, PSC i PP mitjançant la No campanya, no van ser suficients per evitar que més de 2,2 milions de catalans votessin (un 42’58%, segons dades provisionals difoses pel Govern la mateixa nit de l’1-O).

Una votació emotiva, però molt dificultosa, que el cens universal va facilitar, gràcies al qual qualsevol persona podia votar en qualsevol mesa electoral, prèvies comprovacions digitals. No obstant, i com és obvi, la participació hagués estat molt més elevada sense aquest estat de setge permanent que va impedir recomptar centenars de milers de vots, intervinguts durant les diferents actuacions policials. En aquest sentit, moltes persones no van anar a votar per por i perquè el seu col·legi més proper estava tancat o ocupat per les forces policials.

La internacionalització del Procés
Les mostres de solidaritat envers Catalunya arreu de l’Estat espanyol, d’Europa i del món es multipliquen. La premsa i televisions internacionals s’estan fent un gran ressò de la situació i,  condemnen enèrgicament l’actuació desproporcionada de l’Estat espanyol, contra un moviment sobiranista que ompli els carrers de forma pacífica any rere any des del 2012. Per contra, els mitjans de comunicació generalistes de l’Estat en fan un anàlisi esbiaixat i parcial, tal com denuncien els propis treballadors dels serveis informatius de RTVE per no recollir la realitat dels fets, criticant que inclús s’han omès “entre altres elements les càrregues policials”.

Diversos líders i analistes mundials condemnen l’actuació policial i clamen per una solució política, però no hi ha cap pronunciament oficial de cap govern o institucions. En aquest sentit, el president Puigdemont argumenta sobre la posició de la UE que “és evident que Europa ha de deixar de mirar cap a un altre costat perquè és un afer europeu”, i sol·licita a la UE que apadrini una mediació per a la resolució política del conflicte. Davant d’aquesta situació, la via unilateral, contemplada en la llei de transitorietat jurídica aprovada per la majoria del Parlament, pren un rellevància excepcional.

Escenaris
El moviment independentista s’ha convertit en el principal desafiament del règim del 78. L’1-O ha obert una crisi d’Estat de grans dimensions. Un punt d’inflexió en la política catalana i espanyola, on l’independentisme guanya exponencialment defensors i, l’opció de fer fora al govern del PP és ara més propera.

En aquest context, el govern central ha optat per la repressió pura i dura, on el següent pas podria ser l’aplicació definitiva de l’article 155 de la Constitució espanyola per fer-se amb el control de la Generalitat i convocar eleccions autonòmiques. Un escenari en el que la pèrdua de competències i la regressió de la democràcia serien encara més evidents.

Per altra banda, a Catalunya es celebra aquest 3 d’octubre una vaga general, una vaga social i política en defensa de la sobirania de Catalunya i de la democràcia, contra la repressió de l’Estat i per la justícia social. Una mobilització per acumular forces en el conflicte amb l’Estat i que pot ser el preludi a la proclamació de la República Catalana i l’obertura d’un procés constituent popular. Un escenari complex, amb més dubtes que certeses, però que obriria la porta a la ruptura democràtica del règim del 78.

L’embat continua, la Revolta catalana està en marxa i, després de l’1-O, el camí cap a l’autodeterminació de Catalunya és irreversible.

Per Jesús GELLIDA
@jesusgellida

 


REDACCIÓ28 Setembre, 2017

Aprovades pel Parlament de Catalunya la llei del referèndum i la de transitorietat jurídica, el Procés sobiranista català ha entrat en una nova fase decisòria de no retorn. De l’11 de setembre a l’1 d’octubre els temps s’han accelerat en la recta final cap a un referèndum desobedient, una convocatòria que el Govern del PP vol evitar a qualsevol preu.

Tancar webs, amenaçar alcaldes, registrar mitjans de comunicació, detenir càrrecs públics, prohibir actes, intervenir les finances catalanes i suspendre “de facto” l’autogovern de Catalunya, configuren un atac a les llibertats i a la democràcia, en un intent del Partit Popular d’evitar que la gent voti.

Un ús indiscriminat dels tribunals i de la policia per resoldre un conflicte polític. Una situació que comporta un estat d’excepció, i que obri un camí d’involució democràtica de l’Estat espanyol que recorda a temps, molt foscos, del passat. No obstant, la ciutadania ha sortit massivament als carrers i, sembla ser, que el govern català no retrocedeix assegurant que l’1-O hi haurà urnes, obeint així el mandat –autoesmenat—de les eleccions del 27S i a la nova legalitat catalana. Un embat democràtic on hi ha un xoc entre dos legitimitats, en una situació de doble poder.

Escalada repressiva
“Faré tot el que calgui sense renunciar a res”, ha dit Rajoy en la seva compareixença per justificar la macrooperació policial contra el referèndum. Una ofensiva del Partit Popular, i de la seva crossa taronja de Ciutadans, que esgrimeixen la Constitució espanyola per argumentar la “il·legalitat” de la convocatòria del referèndum i que utilitzen la política de la por i la maquinaria repressiva de l’Estat, a través dels tribunals, de la fiscalia i dels cossos policials, per intentar aturar els preparatius de l’1-O.

En aquest sentit, el Tribunal Constitucional ha suspès de forma exprés les lleis del referèndum, de transitorietat jurídica i el codi tributari català. La fiscalia ha citat a declarar com a investigats a més de 700 alcaldes pro-referèndum i ha ordenat que els Mossos d’esquadra els detinguin si no ho fan. Alhora, els Mossos han rebut l’ordre de intervenir per impedir el referèndum, instruccions explícites de requisar urnes, sobres, impresos i propaganda electoral.

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya s’ha querellat contra els membres de la Mesa del Parlament i contra el president Puigdemont i el seu Govern, investigant-los per delictes de desobediència, prevaricació i/o malversació. La Guàrdia Civil ha forçat el tancament del web del referèndum, ha entrat a impremtes i empreses postals –sense ordre judicial– i s’ha emportat per a declarar a directors de mitjans de comunicació, com el del setmanari “El Vallenc”.

A la resta de l’Estat s’han succeït les prohibicions d’actes polítics, com l’organitzat per la plataforma “Madrileñ@s por el derecho a decidir”, sent un atac fragant a la llibertat d’expressió i de reunió. Una ofensiva judicial i policial en tota regla, que s’ha concretat aquest dimecres 20 de setembre, en una intervenció de facto de l’autogovern català, mitjançant la macrooperació policial per aturar l’1-O. En aquest sentit, agents de la Guardia Civil han irromput al departament d’Economia, al de Treball i Afers Socials, al de Governació i al d’Exteriors; a l’Administració Oberta de Catalunya; a la secretaria d’Hisenda; a la direcció general de Patrimoni, i al CTTI, detenint quinze alts càrrecs de la Generalitat i intervenint material operatiu de l’1-O. Uns escorcolls d’institucions i unes detencions de càrrecs públics per motius polítics, que són un escàndol democràtic; una aplicació encoberta de l’article 155 de la Constitució espanyola.

Procés sobiranista català com a palanca de canvi del règim del 78
Davant del bloqueig de l’Estat i d’un “nou PSOE” de Sánchez que recolza la via piròmana dels populars, no és possible a mig termini una majoria al Congrés favorable a un referèndum pactat. A més, la porta per aprofundir en l’autogovern de Catalunya va quedar tancada amb la sentencia de l’Estatut. En aquest context, recolzar l’1-O ha quedat com a l’única alternativa democràtica per avançar en l’anhel de la majoria dels i les catalanes de decidir el seu futur com a poble.

Un 1-O, a partir del qual obrir un procés constituent popular on, des de baix, decidir el model de país que es vol, on es  prioritzi la justícia social. Una oportunitat, no sols per a Catalunya, sinó, també, per a la resta dels pobles de l’Estat espanyol de repensar “el país de països” en clau constituent. Una esmena a la totalitat al sistema polític sorgit de la Transició, que necessita de les solidaritats entre els diferents pobles de l’Estat per ser efectiva.

Mobilització permanent en defensa de la democràcia
Les actuacions d’un govern de l’Estat cec, sord i mut, bloquejant qualsevol resolució política del conflicte, judicialitzant el Procés i intervenint “de facto” l’autonomia, suposen una deriva autoritària molt perillosa. No obstant, davant de la repressió del PP, prenen gran rellevància les concentracions, d’arreu de l’Estat, de suport a les institucions catalanes i al dret a decidir, així com l’assemblea d’electes proposada per Podemos i les confluències; però, sobretot, i més important, les mobilitzacions massives als carrers dels pobles i ciutats de Catalunya. Unes mobilitzacions populars que són les que poden fer que el govern català no reculi i, alhora, fer més gran l’escletxa per tombar l’estaca del règim del 78.

El govern català ha d’arribar fins al final mantenint la convocatòria del referèndum de l’1-O, i la ciutadania continuar mobilitzada als carrers per defensar la democràcia, les llibertats, l’autogovern i per denunciar l’autoritarisme del PP. La resposta col.lectiva als carrers és, i ha de continuar sent, pacífica però contundent.

Ha arribat l’hora de la veritat. L’hora d’aprofundir i exercir el dret a decidir, per decidir-ho tot, o la de la involució democràtica i de la recentralització. Del carrer depèn.

Per Jesús GELLIDA
@jesusgellida

 


REDACCIÓ25 Maig, 2017

OPINIO JESUS GELLIDAAl crit de “Sí és Sí”, Pedro Sánchez era rebut en la mateixa sala del carrer Ferraz on, l’octubre de 2016, va ser defenestrat per l’aparell socialista controlat a l’ombra per Susana Díaz. Com un au fènix que reneix de les seves cendres, Sánchez recupera la secretaria general del PSOE de la mà d’una majoria de militants de base del partit. Una victòria davant la vella guàrdia socialista i l’establishment mediàtic i financer que van maniobrar per cessar-lo. Un terratrèmol polític dins i fora del PSOE, que veurem si significa una transformació o una impostura per ressuscitar una de les potes del malmès bipartidisme del règim del 78.

Amb una participació històrica del 80% de la militància, Sánchez va obtenir el 50’21% dels vots, davant el 39’94% de Díaz i el 9,85% de López. Més de 10 punts de diferència i 15.000 vots entre el nou secretari general i la baronessa andalusa, atorguen al renascut Sánchez una segona oportunitat per liderar el PSOE. Díaz aconsegueix molts menys suports que avals, llastrada pel suport implícit a la investidura de Rajoy. Sánchez guanya en tots els territoris, excepte a Andalusia on ho fa Díaz i al País Basc on guanya l’exlehendakari. El reelegit secretari general obté un resultat magnífic a Catalunya, amb un 82% dels vots, constatant un ampli suport de la militància del PSC.

Sánchez obté un millor resultat que en les anteriors primàries que va guanyar quan era el candidat de l’aparell. Obligat per la situació, Sánchez ha enarborat una retòrica regeneradora, esquerranista i democràtica, a través d’una campanya basada en dos idees força: el “No és No” al PP i “les decisions les prenen les bases”. Una estratègia de comunicació política amb la que  Sánchez ha estat capaç de mobilitzar a la militància socialista contra l’aparell del partit, en una clara rebel·lió contra la cúpula. Una derrota clara i contundent de l’estratègia mantinguda per la vella guàrdia a través de la Gestora.

Aquest resultat complica la legislatura al PP i la governabilitat de l’Estat. Si Sánchez continua fidel al seu discurs, els socialistes competiran amb Podem com a líders de l’oposició a Rajoy i, els populars deixaran de tenir un possible aliat en l’essencial. La voluntat del nou secretari general és la de prioritzar l’entesa amb Podem allà on hi hagi les condicions per fer-ho. Amb aquesta situació els suports del PP disminueixen i el risc d’eleccions augmenta. No obstant, el PP ha estat capaç de construir, sense el PSOE, una raquítica -però suficient- majoria per als pressupostos,  mitjançant una complicada geometria variable.

Segons Sánchez, ara “és el temps de construir el nou PSOE per regenerar España”. Una crida explícita a la unitat i a fer fora Rajoy de la Moncloa. Un intent de renovar el PSOE, on el gran repte del nou secretari general serà el de cosir un partit fracturat i recompondre ponts amb l’actual cúpula -que ha tingut en contra-, per acabar amb la caiguda lliure en quant a suports electorals. En aquest sentit, recordar que el PSOE ha passat d’obtenir el 43’9% dels vots, 169 escons, a les eleccions de març de 2008, a un 22’6%, 85 escons, en les darreres eleccions generals de juny de 2016. Aquesta reconstrucció del PSOE ja ha començat i haurà d’afrontar un Congrés, els propers 17 i 18 de juny, per definir el futur del partit.

Un nou escenari canviant, on la qüestió és on es situarà el “nou” PSOE en el tauler polític respecte a quines polítiques públiques i quin encaix entre Catalunya i l’Estat espanyol. Un gir en les mesures a favor de la majoria social i de la plurinacionalitat de l’Estat, o una continuació de l’austeritat i del centralisme, en una nova fugida cap a endavant del sòcio-liberalisme? Un canvi real de programa o una retòrica reformista que porti a una regeneració molt limitada del PSOE per a que res canviï?

Per Jesús GELLIDA
@jesusgellida

 


REDACCIÓ5 Març, 2017

OPINIO JESUS GELLIDAEls crèdits per satisfer els interessos i el capital del deute públic de les Administracions s’entendran sempre inclosos en l’estat de despeses dels seus pressupostos i el seu pagament gaudirà de prioritat absoluta”. Article 135 de la Constitució espanyola modificat pel PSOE i el PP l’agost de 2011 que obliga al pagament del deute i dels seus interessos per davant de  qualsevol tipus de despesa social.

Aquesta claudicació del govern espanyol davant de la Troika, conformada pel Banc Central Europeu, la Comissió Europea y el Fons Monetari internacional, és un exemple més de com el deute s’utilitza com a mecanisme de control polític dels pobles i d’acumulació de beneficis per part de les elits econòmiques i financeres com en el cas més recent de Grècia. En aquest sentit, Eric Toussaint del Comitè per a l’Anul·lació del Deute del Tercer Món –CADTM– explica que el deute és una ofensiva brutal contra els drets econòmics i socials de la majoria de la població amb la complicitat activa dels governs i la Troika. Toussaint continua argumentant que els bancs que van provocar la crisi especulen amb els deutes dels Estats i exigeixen el seu reemborsament imposant una austeritat salvatge que està destruint un cert Estat de benestar que s’havia conquerit en Europa.

El gran augment del deute a la UE s’ha produït des de l’aplicació dels tractats de Maastrich i de Lisboa i està íntimament lligat a les polítiques neoliberals que amb la seva reforma fiscal regressiva suposen una perduda d’ingressos per als Estats degut a la rebaixa d’impostos a una minoria rica. Com a conseqüència els governs han de recórrer a la banca privada per finançar-se ja que el BCE no presta als governs. Uns governs europeus que no tindrien aquest dèficit si haguessin estat finançats pel BCE amb els mateixos tipus d’interès amb els quals generosament es finança als bancs privats. Un altra de les causes de l’increment del deute públic són els rescats bancaris com el de l’Estat espanyol, en un clar exemple de socialització de perdudes convertint deute privat en públic. Aquesta situació no és cap novetat ja que els mecanismes perversos del deute ja s’han utilitzat abans per imposar mesures austeritaries. És el cas, entre altres, d’Amèrica Llatina a la dècada dels noranta on per aconseguir préstecs dels organismes financers internacionals com el Banc Mundial o el FMI calia complir tota una sèrie de condicions conegudes com plans d’ajustament estructural (privatitzacions, retallades, rebaixes salarials, etc.) en la mateixa línia que els memoràndums europeus actuals. Crear deute i fer-lo augmentar és el gran negoci de la banca i dels fons d’inversió.

El deute actual és impagable, -en el cas  de l’Estat espanyol frega el 100% en percentatge del PIB-, i cal determinar la legitimitat o no del mateix. Un deute és il·legítim si un govern el contreu sense coneixement ni aprovació de la ciutadania i en contra dels interessos de la majoria social. Contreure deute per haver rebaixat o suprimit impostos als qui més tenen i per haver rescatat a la banca privada el fa il·legítim. En aquest sentit cal posar al damunt de la taula les diferents possibilitats: moratòries, reestructuracions i quites. Unes posicions que no són neutrals i que seran més favorables a les classes populars i treballadores si la ciutadania esta conscienciada i intervé per auditar, controlar i supervisar aquests processos. La Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute i altres moviments socials són instruments molt útils per a la sensibilització i l’empoderament popular.

Finalment, aquest no és un problema financer sinó polític. És inviable sortir de la crisi de forma satisfactòria per a la majoria social si es continua prioritzant que una part creixent del pressupost públic es dediqui al pagament del deute. Al llarg de la història molts països han trencat amb el dogma del pagament del deute; els exemples més recents són Malasia, Equador, Islàndia i Argentina. Qualsevol alternativa de canvi polític-electoral ha de plantejar-se que fer amb el deute si realment vol defensar la sobirania dels pobles i que aquests puguin exercir-la. Si no trenquem amb el deute no hi haurà sobirania real.

Jesús GELLIDA
Politòleg

 


REDACCIÓ8 Febrer, 2017

OPINIO JESUS GELLIDAL’aprovació dels pressupostos, la judicialització del procés sobiranista, el fracàs de l’operació diàleg i l’arriba a la fase final de concreció de la proposta de referèndum o referèndum fan inevitable el xoc de trens entre Catalunya i l’Estat espanyol.

El sí de la CUP als pressupostos de Junts pel Sí que s’aprovaran al març facilita el full de ruta d’un govern català que ja no té més excuses per dilatar el procés. Un suport que condiciona els pressupostos al referèndum i que no esta exempt de contradiccions dintre de l’esquerra independentista. Els posicionaments de la CUP i la mobilització popular (com la de la comunitat educativa) han arrancat algunes concessions en matèria social, no obstant, són cessions insuficients per revertir les retallades convergents dels darrers 5 anys. En aquest sentit, els pressupostos no han abordat la necessària reforma fiscal progressiva per gravar més a qui més té i establir així un canvi de model favorable a la majoria social. Uns pressupostos continuistes que no són els més socials de la història i que  fan olor a Convergència.

judici9n_salasEn un pas més en la judicialització de la qüestió catalana ha començat amb un gran ressò mediàtic, -també internacional-,  el judici contra Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau acusats de desobediència i prevaricació com a responsables de l’organització del procés participatiu del 9N.

Posar les urnes mai no pot ser delicte, tampoc en el cas del multi-referèndum organitzat a Catalunya per desenes d’activistes de moviments socials que l’anterior govern de Mas va criminalitzar i perseguir. No obstant i sense oblidar el cas de Francesc Homs, el judici que pot accelerar els esdeveniments és el de Carme Forcadell, segona autoritat política de Catalunya. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) investiga si la presidenta va cometre un delicte de desobediència en permetre el debat i votació al Parlament de les conclusions de la comissió del procés constituent. Unes actuacions que diuen molt poc de la democràcia espanyola mentre el nivell d’impunitat de la corrupció és escandalós.

Un cop fracassada l’operació diàleg comença l’operació precinte com a resposta del govern de Rajoy al full de ruta sobiranista que exigeix un tracte bilateral amb el govern de l’Estat, tal i com es va escenificar amb l’absència de Puigdemont a la Conferència de presidents autonòmics. Aquesta operació diàleg només ha servit per constatar la negativa dels populars a negociar la possibilitat de realitzar un referèndum, alhora que per teixir aliances entre els de Rajoy amb les autodenominades forces constitucionalistes com el PSC i/o, sobretot, Ciutadans amb Inés Arrimades com interlocutora. Precintar escoles, treure les competències en educació i amenaçar fins i tot amb suspendre l’autonomia aplicant l’article 155 de la Constitució espanyola són les mesures coercitives que els populars estudien per evitar el referèndum. “Una resposta ferma i proporcional al desafiament de Puigdemont” són les paraules textuals dels portaveus de l’executiu popular.

Mentrestant els i les 72 diputades independentistes del Parlament continuen treballant en la concreció de les lleis de “desconnexió”: la llei de transitorietat jurídica, -que definirà Catalunya com una “república de dret, democràtica i social”-, la de l’hisenda pròpia i la de la seguretat social. Unes lleis que estan supeditades a la pantalla actual del referèndum i de com portar-lo a terme per a que sigui efectiu. L’ampliació de les aliances a la resta de l’Estat i la internacionalització del procés són imprescindibles per exercir el dret a decidir, però també ho és fer net i acabar amb l’ombra de la corrupció que esquitxa a una part del govern vinculat a l’antiga Convergència i el seu finançament.

judici9n_jutgesL’aposta per el “referèndum o referèndum” proclamada per Puigdemont, recolzada pel govern català i els seus socis de la CUP i sempre defensada per l’amalgama que conforma En Comú Podem s’esta articulant a través del Pacte Nacional pel referèndum. Un Pacte amb el suport d’una amplia majoria parlamentaria i de desenes d’entitats de la societat civil on s’ha consensuat un manifest que es  basa en el fet que Catalunya és una nació i en que el marc jurídic espanyol permet una consulta d’autodeterminació. El govern de Catalunya reitera que el referèndum serà vinculant, des d’En Comú Podem s’exigeix que sigui efectiu i amb garanties per no repetir un 9N i el govern central refusa negociar. Una situació que comporta de facto a que las relaciones entre Catalunya i l’Estat entrin en una nova fase de confrontació entre legalitats i legitimitats.

Les cartes estan damunt de la taula i la partida arriba a un dels seus punts àlgids on la causa contra Forcadell, actualment en fase d’instrucció, pot fer precipitar el desenllaç. Referèndum al setembre o avançament del mateix si hi ha inhabilitació de la presidenta del Parlament són les opcions defensades pel govern de Junts pel Sí i per la CUP. No obstant, no hi ha que oblidar la possibilitat d’una tercera opció, la via defensada per el tinent batlle de Barcelona, Jaume Asens, que proposa celebrar el mateix dia unes eleccions i el referèndum. Sigui l’opció que sigui, cal tenir clar que no es pot deslligar el dret a decidir de la justícia social i que la mobilització popular continuarà sent tan necessària com imprescindible per defensar i exercir totes les sobiranies.

Per Jesús Gellida
@jesusgellida

 


REDACCIÓ10 Gener, 2017

OPINIO JESUS GELLIDALa situació de Grècia des de 2009 fins a l’actualitat ha passat de l’esplendor i la magnitud de les lluites socials i la posterior victòria èpica de Syriza a la dramàtica escena de la capitulació de Tsipras davant la Troika i la seva deriva socioliberal.

L’accés a la zona euro amb dades fraudulentes amb l’ajuda de Goldman Sachs i l’efecte de la crisi global de 2008 en una fràgil, no competitiva i endeutada economia van comportar la imposició al poble grec dels programes d’austeritat en l’àmbit social, laboral i públic entre els anys 2010 i 2012, seguint els dictats dels mercats i del mantra neoliberal de socialització de les pèrdues i privatització dels beneficis. El primer rescat al 2010, de 110 mil milions d’euros, aplicat pel PASOK i el segon al 2012, de 130 mil milions d’euros, aplicat pel govern tecnòcrata de Papademos, ex-vicepresident del BCE, suposaven la cessió de la sobirania nacional als homes de negre i una tutela de l’economia grega per part de la Troika (Comissió Europea, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional). Aquestes polítiques d’austeritat social, de disminució dels salaris, de retallades de les pensions, d’augment de impostos com el IVA i de venta del patrimoni públic eren a canvi de suposats “rescats” destinats a resoldre la crisi del deute de Grècia. Una situació que segons el Comitè de la Veritat sobre el Deute públic grec tenia com objectiu rescatar a la banca privada grega i europea i on es revela que només el 10% d’aquests fons s’han destinat a despeses corrents del govern.

Amb aquesta situació és va produir una implosió dels sistema de partits grec i l’arribada al govern d’un partit d’esquerres no socialdemòcrata. Al 2009 el partit socialista de Grecia (PASOK) va guanyar les eleccions amb majoria absoluta i un 43,9% dels vots, tot i ser considerat un partit burocratitzat i amb greus casos de corrupció. No obstant, la contestació social del període 2010-2012, en una situació gairebé pre-revolucionaria, a la crisi econòmica i a les mesures austeritaries van portar a la desfeta electoral del PASOK a les eleccions del maig de 2012 amb tan sols el 13% dels vots i amb uns resultats similars en la repetició electoral del juny de 2012, sent superat per la dretana Nova Democràcia i per l’esquerra radical de Syriza.

La esperança política-electoral de la victoria d’un govern d’esquerres antiausteritat va traslladar la il.lusió del canvi social dels carrers a les institucions. Durant el període de 2010-2012 van haver-hi un gran nombre de vagues generals on la població grega es mobilitzava en les manifestacions més grans dels darrers 30 anys i ocupava les places de multitud de ciutats del país tenint l’epicentre del moviment dels indignats grecs a la plaça Syntagma d’Atenes durant els mesos de juny i juliol del 2011. La inestabilitat política d’aquest període va derivar en la repetició dels comicis 2012 on el suport a Syriza, -amb un programa antiausteritat que proposava la suspensió del pagament del deute fins la conclusió dels treballs d’una Comissió Internacional de l’Auditoria del Deute-, va augmentar espectacularment. Syriza va passar de representar un 4% a les eleccions de 2009 a un 27% dels vots en les eleccions de juny de 2012 situant-se com a segona força del país i convertint-se en una opció real d’accedir al govern en les properes eleccions; situació que va comportar l’error d’anar moderant les seves propostes des de finals del 2012.

Syriza guanyaria les eleccions al gener de 2015 amb un 36’3% dels vots gràcies a les expectatives i esperances de la població, formaria un govern de coalició amb els Grecs Independents i treballaria per aplicar el seu pla A de negociar una reducció de les polítiques d’austeritat amb les institucions europees. El govern grec es va comprometre a respectar el calendari de pagaments a cada creditor aplaçant a finals de juny l’aplicació de les mesures d’austeritat. A partir d’aquí tots els esdeveniments es van precipitar, Tsipras va seguir el seu pla per negociar amb uns creditors que no van fer cap concessió sinó que van augmentar les seves exigències fent fracassar les negociacions ja que l’únic que acceptarien era la rendició incondicional de Syriza i Grècia. No obstant, el govern grec va convocar un referèndum sobre el tercer “rescat” del país i l’aplicació de noves mesures d’austeritat. El “No” es va imposar amb el 62% dels vots i Tsipras estava doblement legitimat per aplicar un pla B suspenent el pagament del deute i aplicant mesures per fer pagar la crisi a qui l’havia creat. Però no va ser així, a Tsipras li van tremolar les cames, no es va recolzar amb els resultats de l’auditoria, els creditors van endurir encara més les condicions i el govern grec va capitular. El 15 de juliol de 2015 el govern de Syriza, un partit que parlava en nom de l’esquerra, es rendia i signava un memoràndum que comportava tota una sèrie de mesures draconianes en els serveis públics, de privatitzacions i de pèrdua de drets laborals i de ciutadania en termes més durs que per als governs conservadors anteriors. Immediatament Tsipras va convocar unes eleccions generals per al setembre, deixant sense marge de maniobra per organitzar-se a la Plataforma d’esquerres i la Unitat Popular, i va reeditar victòria i govern i el sosteniment d’un acord racista entre la UE, Turquia i Grècia sobre els i les refugiades.

Finalment el model autoritari de la Unió Europea va doblegar la voluntat popular representada pel govern grec i va aconseguir una victòria molt significativa no tant pel pes econòmic de Grècia dins la Unió sinó per l’exemple alliçonador per a la resta de països. No obstant, aquesta derrota, el desànim i la desil·lusió que comporta i la posterior deriva cap al socio-liberalisme mostra que la moderació no té una sortida favorable a la majoria social i que cal estar disposats a aplicar un programa antiausteritat per l’esquerra, ja que sinó la sortida i el canvi serà l’extrema dreta.

Per Jesús Gellida
jgellida.blogspot.com

 


REDACCIÓ29 Setembre, 2016

 

OPINIO JESUS GELLIDAEls resultats del 25S atorguen al PP una nova majoria absoluta a Galicia, faciliten la continuïtat del PNB al cap davant del govern basc, consoliden a Podem com a força plurinacional i posen a Sánchez contra les cordes amb els pitjors resultats dels socialistes.

A Euskadi el PNB s’imposa amb 29 escons i amplia el seu marge amb dos diputats més i un 37’65% dels vots; EH Bildu es manté en el segon lloc amb 17 escons (21’23%) tot i perdre 4 diputats però resistint la irrupció d’Elkarrekin Podem. Els morats, lluny de les enquestes, entren amb 11 escons i un 14’83 i superen a un PSE que perd 7 escons quedant-se amb 9 diputats (11’94%), els pitjors resultats de la seva historia. Finalment el PP aguanta amb 9 escons (10’16%) tot i perdre un diputat. El discurs moderat,  allunyat de l’independentisme i destacant la gestió ha estat una estratègia encertada dels d’Urkullu per continuar 4 anys més al capdavant del govern. El PNB podrà governar en minoria a l’espera de com evoluciona el tauler polític espanyol o articular una majoria absoluta que sumaria amb qualsevol de les 4 formacions amb representació parlamentaria. Els nacionalistes bascos hauran de tenir molt en compte que els suports al dret a decidir sumen el 73% dels vots , 57 escons (PNB, Bildu i Podem) dels 75 que configuren l’hemicicle basc.

A Galicia el PP manté l’hegemonia (41 escons i un 47’54%) amb un Feijóo que ha revalidat la seva majoria absoluta –ja en porta tres- i es consolida com l’home fort dels populars. Per la seva banda En Marea s’erigeix com a primera força de l’oposició amb 14 escons i un 19’06% aconseguint el sorpasso en escons a un partit socialista en caiguda lliure que perd 4 escons quedant-se amb 14 i un 17’88%, obtenint com a Galicia els pitjors resultats. Finalment el BNG resisteix la gran caiguda que auguraven les enquestes perdent tan sols un diputat, quedant-se amb 6 i un 8’36%. En la nit electoral Feijóo declarava que “a Galícia no hi haurà bloquejos, ni vetos, ni paràlisi” en una clara al·lusió a la situació política espanyola. El popular podrà governar còmodament 4 anys més i qui sap si preparar el seu salt a la política estatal com el dirigent popular més ben situat per rellevar Rajoy.

En clau estatal el 25S situa a Podem i les confluències com l’única alternativa real al bipartidisme i deixa a Albert Rivera i Ciutadans com els altres grans damnificats de la jornada electoral, un resultats que no els auguren als taronges un bon futur en unes hipotètiques terceres eleccions generals.  Així mateix, els resultats a Euskadi tanquen la porta a una de les alternatives que tenia el PP de cara a la investidura amb el suport del PNB si els populars haguessin estat decisius per la configuració del nou govern basc. Per contra el gran resultat dels populars a Galicia i el nou fracàs electoral dels socialistes donen aire a Rajoy i augmenten la pressió sobre Sánchez per a que faciliti la investidura.

El discurs dels populars es resumeix en “s’ha castigat a les urnes el bloqueig institucional”, mentre que els socialistes es preparen per una batalla interna en el proper comitè federal. Sánchez ha anunciat aquest dilluns en la comissió permanent del seu partit –on té clara majoria- que vol liderar un govern alternatiu al de Rajoy i que l’1 d’octubre en el Comitè Federal proposarà un Congrés per a desembre amb l’elecció per primàries del secretari general el 23 d’octubre. Sembla ser que Sánchez es jugarà la carta de consultar a les bases per blindar el seu lideratge. Un desafiament en tota regla als crítics del seu partit que molts qualifiquen de fugida cap a endavant. No és cap secret que una majoria de barons territorials voldrien rellevar-lo com a secretari general i que no volen ni sentir a parlar d’un govern alternatiu a Rajoy en l’actual context d’acumulació de derrotes electorals i amb tan sols 85 diputats.

La data límit per formar govern s’apropa i si el 31 d’octubre no hi ha investidura les terceres   eleccions seran una realitat. El 25S ha suposat l’aprofundiment de la gravetat d’una ferida oberta del PSOE que no deixa de sagnar. El temps corre i tot gira al voltant de si els crítics del PSOE frenen a Sánchez i l’obliguen a abstenir-se o si el secretari general dels socialistes s’atreveix a articular una majoria per a una investidura alternativa que evitin les terceres eleccions i facin fora al govern de Rajoy.

Per Jesús GELLIDA

 


REDACCIÓ12 Setembre, 2016

OPINIO JESUS GELLIDAEl context polític a l’Estat espanyol continua en el seu particular atzucac on no es veu una sortida clara per a la investidura, a l’espera dels resultats de les eleccions basques i gallegues del 25S que poden jugar un paper central per desencallar la situació. Una situació que no impedeix al govern en funcions del PP la continua juditzalització de la política catalana i l’amenaça a les institucions, concretament al Parlament, en una deriva autoritària i recentralitzadora dels populars. És en aquest marc polític on el full de ruta independentista d’un govern català que trontolla arriba a un dels seus punts àlgids de la legislatura.

El full de ruta de Junts pel Sí i els seus 18 mesos per a la desconnexió és una quimera i la realitat actual és que el govern de la Generalitat té la necessitat de pactar amb la CUP un renovat plantejament independentista amb algun tipus d’acte de suposada ruptura. Un acord per obtenir els suports necessaris per superar una qüestió de confiança plantejada per Puigdemont després de la negativa de l’esquerra independentista als pressupostos de 2016 i a la que es sotmetrà el President el 28 de setembre. Si la supera, després vindran les negociacions per aprovar o no els pressupostos de 2017 i el debat de política general on es detallarà el mecanisme unilateral de ruptura.

Un full de ruta i les seves variacions que no representa més d’un 48% de la societat catalana, que suposa una continua fugida cap endavant, que entorpeix la sortida al laberint català i que facilita guanyar temps al PDC (Convergència 2.0) per consolidar la seva refundació. Així mateix, la defensa del RUI per part d’algunes formacions polítiques certifica el reconeixement de que l’enfocament plebiscitari de les eleccions del 27S va ser un error i que el plantejament final de la consulta del 9N no era el més adient. No obstant, cal tenir en compte que el RUI pot ser un nou 9N si no interpel.la al conjunt de la ciutadania i que aquest Déjà vu continu pot acabar amb la mobilització popular imprescindible per a qualsevol canvi social de fons.

Aquesta situació de bloqueig que viu Catalunya s’ha de superar tornant al 80% de la població que defensa el dret a decidir articulant un bloc constituent per a que, a través d’un referèndum d’autodeterminació vinculant, els catalans i catalanes decideixin realment quina ha de ser la relació amb la resta de pobles de l’Estat espanyol. Un nou full de ruta és necessari per a la reconstrucció de la majoria social sobiranista que juntament amb una política  d’aliances fraternals amb la resta de pobles de l’Estat faci possible avançar cap al sobiranisme popular en una República Catalana, cap a un procés constituent popular no subordinat i cap a la celebració d’un referèndum d’autodeterminació amb plenes garanties.

Per Jesús Gellida Albiol
@jesusgellida

 




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter