Arxius de jesus gellida albiol | Diari La República Checa

REDACCIÓ21 Juny, 2016

Aquest 23 de juny el Regne Unit vota en referèndum sobre la seva continuïtat o no a la Unió Europea. Un exercici del dret a decidir sobre una qüestió polèmica que va ser un dels punts claus del programa amb el que David Cameron va aconseguir la victòria electoral. Una proposta com a reacció davant l’ascens de l’UKIP, un partit d’ultradreta, antiinmigració i euroescèptic.

El govern de Cameron defensa la permanència a la UE després d’aconseguir al febrer un estatus especial a favor de la economia i la banca britànica i una limitació de la lliure circulació de persones; Londres podrà discriminar als treballadors en funció del seu passaport per tractar de limitar la immigració. No obstant els tories es troben en una situació de guerra civil interna i la qüestió del Brexit és un dels detonants. En quant als laboristes Jeremy Corbyn ha manifestat el seu suport al fet que el Regne Unit segueixi en el bloc europeu. Corbyn no és un defensor apassionat de l’UE actual sinó d’una UE democràtica que funcioni en interès de la gent treballadora, tal i com defensa el moviment sociopolític encapçalat per l’ex-ministre de finances grec Yanis Varoufakis (1). Al respecte l’analista polític i referent de l’esquerra britànica Owen Jones argumenta que era escèptic però que ara defensa la permanència en la UE com a primer pas per reformar-la.

La incertesa en el resultat del referèndum i l’augment del suport al Brexit que mostren els sondejos preocupen als poders financers, màxims interessats en la continuïtat en la UE. El Brexit posaria altre cop en qüestió la unitat del Regne Unit ja que segons el resultat la població escocesa i els líders del Partit Nacional Escocès (SNP) podrien tornar a exigir un nou referèndum d’independència. Aquesta incerta situació esta sent aprofitada per l’UKIP, partit bolcat en una campanya eurófoba i de rebuig a la immigració que està recollint molts de suports sobretot a Anglaterra, encara que no exclusivament. Unes polítiques dretanes i xenòfobes que són el símbol d’aquest fenomen polític que es va convertir en el tercer partit més votat en les generals de 2015.

Finalment, la gravíssima crisi econòmica, les polítiques austericides, la situació intolerable i vergonyosa dels refugiats, el pacte de la UE amb Turquia, les intervencions militars d’alguns països europeus i la lacra del terrorisme són situacions que estan posant al límit a l’UE (2). En aquest context el Brexit pot acabar de trencar una UE a la deriva que necessita urgentment una refundació que posi altre cop els valors de la llibertat, la igualtat i la solidaritat com a principis rectors d’una Europa dels pobles.

Jesús GELLIDA ALBIOL
Politòleg
jgellida.blogspot.com

Veure l’article: “Un Pla B per Europa”
Veure l’article: “El naufragi d’Europa”

REDACCIÓ30 Març, 2016

Nou dècades després un president dels EEUU visita Cuba en un viatge històric que és un pas més cap a la normalització de les relacions bilaterals entre ambdós països. Un procés que ha de posar fi a la política d’assetjament i enderrocament cap a la Revolució cubana duta a terme pels EEUU durant els darrers 50 anys.

Una visita carregada de simbolisme que es produeix després del restabliment de les relacions diplomàtiques i en un context en el que el govern cubà ha renovat el pla anual de col·laboració bilateral amb Veneçuela però amb un clar debilitament dels governs progressistes llatinoamericans que donen suport a Cuba.

Un viatge on també la delegació dels EEUU ha aprofitat per reunir-se amb els negociadors del procés de pau colombià. Un procés que com tants altres el govern cubà ha afavorit.

L’administració Obama ha emprés un camí que suposa una rectificació de la política dels EEUU cap a Cuba i el respecte a la sobirania i independència de l’illa. “El destí de Cubà no serà decidit ni pels EEUU ni per ninguna altra nació sinó que el definiran els cubans i ningú més”. Les paraules d’Obama en el seu discurs en el Gran Teatre de l’Havana mostren el canvi de rumb. En aquest sentit Obama vol promocionar a l’illa un sector empresarial intern a través dels coneguts com a “cuentapropistas” que per al govern d’EEUU podrien significar la llavor del “canvi” i que per al govern cubà vindrien a ser l’embrió d’un pròsper i sustentable nou model de socialisme. Veurem si la nova “amistat” de Washington no acaba sent més perillosa per a l’Havana que la vella política d’enfrontament.

Cuba esta en un moment clau per al país, on ha de trobar la formula per mantenir els èxits de la Revolució (com l’educació i la sanitat que han situat a la gran de les Antilles com un dels països amb un elevat Índex de Desenvolupament Humà) i superar les deficiències econòmiques del sistema per avançar cap a la sobirania econòmica, és a dir, cap a la resolució dels problemes quotidians dels cubans.

En la seva visita Obama ha fet una crida al respecte a les llibertats democràtiques i a l’apertura de Cuba, mentre que el president Castro ha establert la supressió del bloqueig econòmic i el desmantellament de la base militar de Guantánamo (presó il·legal i centre de tortures) com a màximes exigències per normalitzar les relacions entre els dos països, sense oblidar el posar fi al finançament de la dissidència.

Transformació del model socio-econòmic de l’illa o aprofundiment i millora del socialisme cubà? Els canvis arriben i el futur de Cuba s’està escrivint.

Per Jesús GELLIDA ALBIOL
jgellida.blogspot.com

REDACCIÓ16 Febrer, 2016

Nou mesos després de les municipals del 24M, passades les eleccions catalanes i espanyoles i una vegada aprovats els pressupostos del 2016 s’ha constituït un nou govern tripartit a la ciutat amb un pacte entre PSC, PP i Unió. Un PSC que a canvi d’estabilitat per portar endavant els suposats projectes de ciutat fa un gir a la dreta i es posiciona encara més lluny del dret a decidir.

Aquest pacte dels socialistes amb els populars sorprèn i es critica des de les pròpies files del PSC i concretament des de les seves joventuts, però el que no ha de sorprendre és l’entrada al govern del PP ja que per als populars és la quarta vegada que participen en un govern local. Les responsabilitats de govern dels populars van començar quan l’any 1989 van fer un primer tripartit amb CiU i UCD per a través d’una moció de censura fer fora a l’alcalde socialista Recasens, després van estar al govern del 1991, del 1999 i del 2003, sempre al costat de CiU.
Els membres del nou tripartit tarragoní van perdre milers de vots i escons en els passats comicis municipals, concretament el PSC 4.035 vots (8’5%) i 3 escons, el PP 4.358 vots (9’6%) i 4 escons i Unió no se sap a qui representa perquè el seu regidor ve de la ruptura de CiU, una candidatura que va perdre 4.591 vots (9’6%) i 4 escons. No obstant això, cal ressaltar que el PSC va continuar sent la llista més votada, molt probablement per la no compareixença d’una confluència d’esquerres i plural que va ser dinamitada.

Veurem si és Fernández o el successor de Ballesteros qui treu més rendibilitat d’aquest pacte antinatural. Sobre aquest tema el popular s’ha situat en un bon lloc de sortida assumint la primera tinença d’alcaldia i la coordinació de l’àrea de presidència. Així mateix el nou equip de govern ha augmentat la seva presència en els consells d’administració de les empreses municipals, en un pas més de donar al PP un poder sobredimensionat i de menysprear a l’oposició.

Amb un consistori fragmentat, un pla d’ajust que complir, macroprojectes a mig començar, grans runes sense saber-ne què fer, el cas Inipro enterbolint-ho tot i en un context de crisi, precarietat i desigualtats en augment, quina alternativa hi havia? Moltes pensaran que un pacte amb ERC i ICV-EUiA hagués estat una millor opció, segur que sí, però el canvi real no estava tant en les negociacions i l’articulació de majories posteriors al 24M sinó en els debats i la construcció d’una confluència progressista i pel dret a decidir anterior a les municipals.
D’aquella derrota ve aquest govern. Oportunitat perduda.

Jesús GELLIDA
jgellida.blogspot.com

REDACCIÓ7 Gener, 2016

El no de la CUP a la investidura de Mas i la negativa de Junts pel Sí de plantejar un candidat/a de consens i/o un pla de xoc real i concret porten previsiblement a Catalunya a unes noves eleccions si aquest diumenge 10 de gener no hi ha investidura.

Després de més de tres mesos de negociacions entre les forces independentistes per articular un acord global sobre el què, el qui i el com, el debat sobre el qui ha d’encapçalar el nou govern ha bloquejat les possibilitats d’estructurar la majoria parlamentaria independentista. A més, la lògica plebiscitària de les eleccions del 27S i uns resultats que donaven una aritmètica parlamentaria perversa amb una majoria d’escons però no de vots independentistes havien portat a que la coalició de Junts pel Sí i la CUP s’haguessin d’entendre per tirar endavant el full de ruta del procés. Aquesta lògica plebiscitària, el relat hegemonitzat per Convergència a través del seu aparell mediàtic, el pressingCUP i el no buscar aliances més enllà de l’esquerra independentista i dels seus col·lectius més afins ha portat a un carreró sense sortida als cupaires.

Una CUP, que ha fet una gran demostració de democràcia interna, ara es troba dividida, tensionada al màxim i sota amenaça de trencament per les contradiccions internes que han anant creixent exponencialment i impulsades pels que prioritzen la qüestió nacional a la social i on la renuncia d’Antonio Baños no ajudarà a calmar la situació.

En aquest context dos són els únics escenaris possibles: un acord d’última hora amb una presidència de consens o noves eleccions al març.

Acord in extremis. En aquesta situació moltes veus són les que demanen a ERC i als i les independents de Junts pel Sí que deixin d’atrinxerar-se en la defensa de Mas i que plantegin una alternativa. No sembla ser que la direcció dels republicans estigui per plantejar un candidat/a diferent per a la investidura ja que tot i que Junqueras ha fet una crida a CDC i a la CUP a tornar a la taula de negociació i aprofitar els dies que queden per arribar a un acord també ha dit que els republicans tenen “un seguit de compromisos” i que són “sempre lleials als compromisos” quan se li ha preguntat sobre si seria candidat a la presidència. La crida de Junqueras a la responsabilitat ha semblat més el tret de sortida de la campanya de les més que provables eleccions del març. A més Convergència ja s’ha refermat públicament en la defensa de Mas, preveu eleccions al març i vol reeditar la formula de Junts pel Sí.

Noves eleccions anticipades. Si durant aquesta setmana no es desencalla la investidura hi haurà eleccions al març. En aquest escenari es plantegen tres grans incògnites a resoldre en molt poc temps.

Es repetirà la formula de Junts pel Sí? Convergència, que es troba en mig d’un procés de refundació, ja ha proposat reeditar aquesta candidatura. Les perspectives electorals d’anar sols com a CDC o sota alguna altra marca com el 20D no són bones ni tan sols plantejant les eleccions com un plebiscit sobre la figura d’Artur Mas. En canvi als republicans si que els pot interessar més anar sols per erigir-se com el partit independentista hegemònic recollint vots tant dels descontents de la CUP com dels molests amb CDC pel seu immobilisme i superar altre cop com a les europees i a les generals als convergents. No obstant ERC haurà de valorar si anant sols es pot reeditar una majoria parlamentaria independentista.

Es tornaran a plantejar les eleccions com plebiscitàries? L’aritmètica dels resultats d’unes noves eleccions plantejades com a plebiscitàries pot tornar a dur a un bloqueig com l’actual, en canvi, unes eleccions que plantegin l’obertura d’un procés constituent popular, des de baix i no subordinat que defineixi quina Catalunya volem i que culmini amb un referèndum d’autodeterminació és una opció que pot ser majoritària així com servir per ampliar la base social sobiranista. Els resultats del 20D van confirmar una majoria d’esquerres i a favor del dret a decidir.

És reeditarà la formula guanyadora d’En Comú Podem o el fracàs de Catalunya Si Que Es Pot? Tot apunta a que els Comuns i Ada Colau al capdavant podrien jugar un paper central en la política catalana i que treballarien amb els seus aliats per reeditar i ampliar una candidatura il·lusionant com la d’En Comú Podem, defensant a ultrança un pla de xoc ambiciós, l’obertura d’un procés constituent no subordinat i la realització d’un referèndum d’autodeterminació. Això podria suposar un canvi de majories, de lideratges i de relat en el si del procés sobiranista.

Ha arribat l’hora definitiva, el temps s’esgota i cada cop és més inevitable l’escenari d’unes noves eleccions anticipades si Mas no fa un pas enrere.

Per Jesús GELLIDA ALBIOL
jgellida.blogspot.com

REDACCIÓ16 Juny, 2015

JESUS GELLIDA ALBIOL — Jesús GELLIDA ALBIOL

En el context actual, tan convuls alhora que canviant, la meva posició a l’assemblea general extraordinària (1) del Procés Constituent (PC) del passat 14 de juny va ser la de donar suport a la proposta de la companya Teresa Forcades, una proposta estratègica que va en la línia del manifest fundacional del Procés Constituent (2) amb l’excepció que ara la Teresa estaria disponible per encapçalar una candidatura de confluència i de ruptura.

En aquest sentit i després de les eleccions del passat 24 de maig s’ha obert una finestra d’oportunitat per a que la proposta fundacional del PC d’articular una candidatura el més amplia possible per a les properes eleccions al Parlament de Catalunya per obrir un procés constituent sigui més factible que mai.

Però per fer-ho possible cal donar-li la volta al procés sobiranista i que no sigui el president Mas i CiU qui l’encapçalin. Uns governants que es van fer enrere quan va ser l’hora de desobeir amb el 9N i tirar endavant la consulta pactada amb les altres forces polítiques. En aquest context senyalar que molta gent parla ja d’articular un procés constituent català, però de facto cal adonar-se que l’Artur Mas ja l’esta fent des del 2010. Durant aquests darrers 5 anys el president i el seu govern han imposat unes mesures austericides que han empobrit a la majoria de la població catalana.

Retallades dels pressupostos en milers d’euros en sanitat, educació, serveis socials o cooperació per al desenvolupament són alguns dels àmbits més significatius d’aquestes mesures antisocials, però també la venta del patrimoni públic al millor postor, sense oblidar la continua criminalització de la pobresa i la repressió de la protesta. No obstant, a dia d’avui,

Artur Mas és l’únic governant de la UE que continua en el poder després d’imposar aquestes mesures d’austerici i de retallades de drets que tant de sofriment han comportat, comporten i comportaran per a la majoria si no els fem fora. Arribats a aquest punt cal preguntar-se per què Mas continua encapçalant el govern de la Generalitat i CiU governant?

És imprescindible trencar amb la lògica de que Artur Mas és l’únic que pot liderar el procés sobiranista. El seu full de ruta és una fugida cap a endavant per aprofitar el moviment independentista per perpetuar-se en el poder i així seguir legislant a favor dels seus propis interessos i la seva classe social. Cal doncs articular una majoria alternativa, és a dir, una confluència amplia d’esquerres per l’obertura d’un procés constituent català unilateral, popular i des de baix que només respongui als interessos dels catalans i catalanes, independent de qualsevol altre procés que es pugui donar a la resta de l’Estat espanyol. Un procés constituent català unilateral que inclogui un referèndum sobre la independència i així decidir sobre quin nou model d’Estat, de país i d’ordenació soci-econòmica volem.

Cal doncs la construcció d’ un espai de confluència rupturista a Catalunya, rupturista en el contingut i les formes. Que incorpori noves formes de fer política i codis ètics d’obligat compliment però que inclogui també dins d’un horitzó de justícia social un pla de xoc d’aplicació urgent per rescatar a la ciutadania més vulnerable. Un espai que ha de ser de confluència a nivell electoral però també al carrer en l’autoorganització popular i en les mobilitzacions.

És doncs imprescindible construir una candidatura amplia amb vocació de majoria que pugui articular un full de ruta per construir la República Catalana del 99%, una Catalunya que sigui favorable als interessos de les classes populars i treballadores on la sobirania sigui plena i puguem decidir-ho tot.

JUNTES Sí ES POT

Veure el vídeo de l’assemblea general extraordinària – #FemProcés
Manifest per la convocatòria d’un procés constituent a Catalunya

Per Jesús GELLIDA ALBIOL
jgellida.blogspot.com

REDACCIÓ31 Desembre, 2014

Segons Rajoy en la roda de premsa de valoració del 2014 la crisi ja és historia, el balanç econòmic de l’any és positiu i el proper 2015 serà l’any de l’enlairament de la economia espanyola.

Aquest argumentari porta setmanes repetint-se fins la sacietat a través de la màquina de propaganda de l’executiu i dels mitjans de comunicació afins al regim. En aquest sentit Rajoy afirmava “hi ha creixement sostingut i estable, creació d’ocupació i millora del nivell de benestar dels ciutadans”. Res més lluny de la realitat.

L’Estat espanyol s’ha convertit en el país desenvolupat on més han crescut les desigualtats. La contínua pèrdua de poder adquisitiu dels salaris (1), és a dir, la disminució dels ingressos de les famílies, i, sobretot, la pèrdua mateixa de l’ocupació són segons el darrer informe de l’Organització Mundial del Treball (OIT) (2) els principals factors d’aquest augment de les desigualtats. Així mateix Espanya és el tercer país d’Europa amb més treballadors pobres amb un 13% (3) segons la Fundació Primero de Mayo. En aquest sentit les darreres reformes i normatives laborals aprovades estan potenciant un nou model de mercat de treball on la precarietat és ven com el mal menor front l’atur o l’exili econòmic. Un model on es generalitza la precarització de les noves contractacions, on es degraden cada cop més les condicions laborals i on augmenta la individualització de les relacions laborals i la conseqüent devaluació de la negociació col·lectiva.

No hi ha que oblidar tampoc els més de 5’4 milions de persones aturades (23,7%) segons les dades de l’Enquesta de Població Activa (EPA), amb menys afiliats a la Seguretat Social que al 2011 i amb una taxa de cobertura del sistema de protecció social del 57’3%, el que suposa 10 punts menys que quan Rajoy va guanyar les darreres eleccions generals o el que és el mateix, que més de 2 milions de persones no cobren cap prestació per desocupació i que cada cop més es generalitzin subsidis per sota del llindar de la pobresa de no més de 426 € per a persones aturades de llarga durada o ni això.

Aquests factors més el continu desmantellament dels serveis públics essencials com la sanitat, l’educació i els serveis socials han fet que augmenti la pobresa. La taxa Arope estableix que l’exclusió social ha passat de ser del 24,7% en 2009 al 27,3% en 2013. Cáritas indica en un dels seus informes que l’Estat espanyol és el segon país de la Unió Europea (UE) amb el major índex de pobresa infantil sols superat per Romania. Així mateix, l’Institut Nacional d’Estadística (INE) mostra que continua el drama dels desnonaments els quals han augmentat en un 10,5% el tercer trimestre de 2014 respecte al mateix període de l’any anterior, un augment que afecta en gran mesura als domicilis habituals.

Llavors, a qui és refereix Rajoy quan diu que hi ha una millora del benestar dels ciutadans? Aquesta afirmació deu al·ludir als ciutadans i ciutadanes per als quals realment governa el president i el seu equip ja que el benefici net de les empreses no financeres espanyoles va augmentar en un 62,4% en els nou primers mesos de l’any, en comparació al mateix període de 2013, segons el Banc de Espanya i un 11% respecte al sector financer en el mateix període (4).

Aquestes dades confirmen el continu empobriment de la majoria de la població i la degradació accelerada dels drets socials i laborals d’aquesta. Tot plegat com a conseqüència d’un sistema econòmic, polític i social que afavoreix a una minoria en detriment de la immensa majoria de la població.

Exclusió social, pobresa energètica, atur, precarietat, exili econòmic, malnutrició, desnonaments, pobresa, desigualtat i injustícia, són realitats que ofereixen una visió més aproximada de la situació material de les classes populars i treballadores de tot l’Estat espanyol.

Finalment Rajoy va manifestar en el seu discurs “avui m’atreveixo a dir-los que 2015 serà un any molt millor que 2014”. En aquesta afirmació si que la va encertar el president ja que el 2015 farem fora a la màfia de totes les seves poltrones als Ajuntaments, als Parlaments i al Congrés mitjançant el rellançant de la mobilització social (5) i participant massivament en les seves institucions representatives per recuperar-les per a la sobirania popular i no per al benefici d’uns pocs. És per això que és essencial treballar per la unitat d’acció al carrer i per la unitat per la ruptura democràtica a les institucions.

(1) Al respecte les diferencies entre els que més cobren i els que menys ha augmentat un 20% des del 2009.

(2) Informe Mundial sobre Salarios 2014/2015

(3) Persones que es troben sota el llindar de la pobresa tot i tenir un treball assalariat i que han d’acceptar qualsevol treball en qualsevol condició com a conseqüència de les necessitats bàsiques que han de cobrir

(4) La banca gana en España 7.449 millones hasta septiembre, el 11,1 % más

(5) Les marxes de la dignitat i diferents assemblees d’aturats ja treballen en una convocatòria de vaga general per al 22 d’octubre de 2015.

Jesús GELLIDA ALBIOL
jgellida.blogspot.com

Arxius de jesus gellida albiol | Diari La República Checa

xxx Partners

JESÚS GELLIDA: Brexit – El fi de la Unió Europea?

JESÚS GELLIDA: ‘El futur de Cuba’

JESÚS GELLIDA: ‘El tripartit tarragoní ‘

JESÚS GELLIDA: La batalla per Catalunya

JESÚS GELLIDA: ‘Un full de ruta per construir la República Catalana del 99%’

JESUS GELLIDA: ‘2014 – Any de la recuPPeració i de la fi de la crisi’