Arxius de Helena Escoda | Diari La República Checa

REDACCIÓ18 Setembre, 2020
HelenaEscodaCAC-1.jpg

Malgrat que aquest estiu no s’han celebrat correbous, ha sorgit una nova polèmica sobre aquesta tradició. Un grup de setze dones de les Terres de l’Ebre i del nord del País Valencià han decidit agrupar-se per formar la primera colla femenina federada d’emboladores de Catalunya. El nom amb el qual s’han presentat és el d’«Emboladores del Delta», i volen lluitar per fer-se un nom a les festes majors catalanes i valencianes amb la finalitat de demostrar que les dones també són capaces d’embolar un bou, tal com solen fer les colles masculines. La temporada d’enguany havia de ser molt especial per a elles, ja que es volien estrenar embolant i presentant-se com a agrupació a la festa de la Segregació de Sant Jaume d’Enveja, però l’emergència sanitària derivada de la irrupció de la COVID19 ha obligat a posposar els seus plans com a mínim fins a l’any vinent.

Arran d’un reportatge sobre la creació d’aquesta colla emès als informatius de TV3, va esclatar una forta polèmica derivada, per una banda, pel fet que la televisió pública catalana donés veu a una agrupació que promou una activitat controvertida i èticament qüestionada, atès que el maltractament a l’animal és inherent a la celebració del bou embolat i, per l’altra, arran de la reivindicació d’igualtat de gènere en el sí del món taurí. Així doncs, com han de rebre notícies com aquestes les associacions feministes? En un article anterior vaig fer referència als components masclistes inherents a les celebracions taurines, perquè ja és hora que s’analitzi el significat d’aquestes tradicions des de la perspectiva del feminisme, una assignatura encara pendent. En nom de la tradició i de la cultura s’han comès -i encara avui es permeten- veritables atrocitats contra les dones i contra els animals. Lògicament, en una societat d’arrels masclistes les tradicions conservaran trets masclistes, però al món taurí el masclisme és quelcom inherent.

Segons les investigacions de l’antropòleg Jofre Padullés i Plata, exposades a l’obra «Festes amb bous. Recorregut pel nostre patrimoni cultural a través del Corre de Bou de Cardona», els correbous no són simples vulgaritats desestructurades; la mirada de l’antropòleg permet copsar una clara relació entre la simbologia taurina i qüestions clau de la nostra cultura patriarcal. El risc d’encarar un toro atrau molts mascles en període de jovenesa com a ritual iniciàtic a una nova fase d’una suposada masculinitat adulta representada per la figura del toro de forma simbòlica.

La filosofa Marta Vericat i Torné ha analitzat amb detall els elements patriarcals presents al món taurí, i un dels punts més detallats és el paral·lelisme entre l’abús comès a les tauromàquies i l’abús comès a la prostitució, ja que ni els toros per a la tauromàquia, ni les dones per a la prostitució representen un límit per a la instrumentalització i satisfacció humana, especialment la masculina. En ambdós contextos, individus (animals i dones) esdevenen un recurs del qual se’n pot disposar a canvi de diners.

Des dels seus inicis, la genealogia del pensament occidental ha concebut la dona com un ésser inferior, subordinat a l’home i com la seva eina de possessió i reproducció. Seguint la tradició androcentrista llegada pel pensament d’Aristòtil, les dones, els esclaus i els animals eren éssers incomplets, el destí dels quals es trobava en mans de l’únic animal racional: l’home.

Amb aquest rerefons, no ens hauria de sorprendre que el concepte «Drets pels Animals» fos entrellaçat per primera vegada a la història com una ironia burlesca en resposta al concepte Drets per a les dones, exposat a La Vindicació dels Drets de la Dona (1772) per la britànica Mary Wollstonecraft, en un assaig en el qual aquesta autora defensava a la dona com un ésser racional i, per tant, el seu dret a poder accedir a l’educació, ja que, si la dona tenia vetats drets fonamentals, sempre romandria en desavantatge respecte a l’home. Per a Wollstonecraft l’educació era el pilar en la lluita pels Drets de la Dona, i per aquest motiu la van convertir en el blanc de tota mena de burles i escarnis. En l’assaig La Vindicació de Brutus, el prestigiós filòsof Thomas Taylor (contemporani de Wollstonecraft), professor de la Universitat d’Oxford, demanava també “drets per als animals”, doncs, segons Taylor, si el raonament de Wollstonecraft que advocava pels drets de les dones es podia admetre com a racional, llavors, les «bèsties» també haurien de tenir drets. Taylor i el seu entorn estaven ben convençuts d’haver aconseguit reduir la tesi de la senyora Wollstonecraft a quelcom absurd, però després d’anys de lluita sacrificada i dura, les reivindicacions feministes començaren a recollir els seus fruits.

Les violències masclistes i les violències exercides sobre els animals en nom de la tradició i la cultura mai són independents entre si, ans el contrari, estan completament interconnectades, raó per la qual la solidaritat també hauria de convergir. A parer meu, un grup d’emboladores que promouen la mal dita «festa dels bous» (en tot cas seria festa dels aficionats i aficionades), on l’animal és instrumentalitzat, objecte de culte i de martiri a l’hora, representa una mala interpretació dels valors de justícia i igualtat que ha de promoure el pensament feminista, ja que en qüestió de rituals tradicionals, dones i animals som víctimes de la llei del més fort exercida pel patriarcat més primari.

Helena ESCODA
Es historiadora, antrozoòloga, professora de ciències socials i portaveu de la Coordinadora per l’Abolició dels Correbous de Catalunya (CACC)


REDACCIÓ11 Maig, 2020
HelenaEscodaCAC-1.jpg

Els bòvids ens van donar la cura per erradicar el virus que més estralls ha causat a la Història de la Humanitat, pel que ja és hora de començar a mostrar el nostre agraïment a les vaques i els toros en lloc d’explotar-los i maltractar-los cruelment, així com ja és hora de replantejar-nos la nostra relació amb la resta d’animals del Planeta. Amb la irrupció de la COVID19hem rebut un avís molt clar. La corba comença aplanar-se i podem iniciar la desescalada del confinament. La quarantena ha alterat les nostres vides, tant pels qui han hagut de parar i confinar-se, com pels qui treballen en serveis essencials i han ofert a la societat el millor de si mateixos. Malgrat les circumstàncies excepcionals, l’obligació de romandre confinat a casa, mentre ensresignàvem davant l’arribada de notícies devastadores, ha fet florir diverses iniciatives ciutadanes solidàries, així com debats profunds sobre com replantejar el modus vivendi de la humanitat de cara al futur. Les xarxes socials i la premsa s’han omplert de reflexions al respecte.

La majoria d’aquests debats s’han generat a partir de diferents qüestions prèviament latents. La reorganització laboral amb la finalitat d’adaptar-la a formes més conciliadores amb la vida personal i a un desenvolupament més sostenible, atès que l’emergència sanitària, com si s’hagués aliat amb l’emergència climàtica, ha fet possible una posada en marxa del teletreball i un gran descens de la contaminació ambiental. Un altre assumpte en el qual s’ha posat l’èmfasi és en les conseqüències nefastes derivades de la manca de previsió i l’infrafinançament que arrossega la sanitat pública catalana. La necessitat d’inversions econòmiques són tan necessàries com urgents, donat que els experts ja han advertit que aquesta pandèmia no serà pas l’última i tampoc podem posposar l’adveniment de la crisi climàtica.

El confinament també ens ha permès disposar de més temps per reflexionar i pensar en el futur. Un punt de reflexió molt rellevant és el possible origen de la COVID19, el qual podria trobar-se al mercat de la ciutat de Wuhan, un de tants altres mercats humits, nomenclatura que deriva precisament de la sang que corre a dojo quan els animals hi són escorxats in situ. Uns mercats que esdevenen un important focus de patògens i que, per molt lluny que es trobin de casa nostra, no deixen de representar un perill per la humanitat sencera. Les hipòtesis que sostenen l’origen zoonòtic del virus han generat moltes reflexions sobre la urgència en un canvi de paradigma amb relació al tracte que dispensem als animals no humans, ja que si ens remetem a altres antecedents històrics relatius a altres epidèmies mundials, entendrem que el gran nombre d’aberracions que l’espècie humana ha comès contra les altres espècies i el medi ambient han comportat conseqüències desastroses. Un antecedent històric d’epidèmia zoonòtica que no podem obviar és el de la coneguda com a grip espanyola, que no va originar-se a Espanya. Entre 1918 i 1920, aquesta pandèmia va causar entre 20 i 100 milions de morts arreu del món i fou descrita com “l’holocaust mèdic més gran de la història” o la pesta negra del segle XX. L’origen de la grip humana el trobem en els virus d’ocells silvestres aquàtics, que després de contagiar l’aviram domèstic, a través d’aquest el virus va infectar també als humans. A voltes, a través de les aus silvestres el virus infecta de nou l’aviram confinat en pèssimes condicions en granges industrials, un camp adobat per produir mutacions que poden resultar en nous brots de grip també per als humans. La grip espanyola fou causada per una soca d’InfluenzavirusA, subtipus H1N1, inusualment virulenta. Segurament, el virus es va originar a conseqüència de diversos fenòmens de recombinació entre virus humans, porcins i aviarsocorreguts durant els anys previs a la gran pandèmia.

Amb relació al present, molts països d’arreu del món encara avui viuen sovint els estralls d’epidèmies com la malària, el dengue, l’Ebola, etc. però històricament, el virus que més s’ha acarnissat amb la humanitat sencera ha sigut el de la verola. Cap altra malaltia altament contagiosa ha causat més fatalitats. Fins al segle XX, una de cada deu persones va morir a causa de la verola. Això no obstant, aquest és l’únic virus erradicat completament per vacunació des de l’any 1980. Quan i com la verola va infectar l’espècie humana encara ésun dels grans enigmes de la ciència, però sabem segur que dels quatre virus que causen la infecció en humans un és el de la verola bovina. Parlar de la història de la verola implica, per una banda, parlar d’epidèmies extremadament mortíferes i rostres marcats per sempre, però per l’altra, també implica parlar del descobriment de la primera vacuna, ja que la paraula vacuna prové del llatí vacca, perquè va ser precisament gràcies als bòvids i a l’observació dels animals que es va poder inventar la vacuna i així deslliurar-nos de la virulència del gran monstre víric.

L’any 1796, a la vila de Sudbury, al sud de l’Anglaterra rural, hi va arribar el Dr. Edward Jenner, un metge format a la Universitat d’Oxford. El primer que li va cridar l’atenció al Dr. Jenner fou la bellesa de les cares dels habitants la vila, ja que a diferència dels habitants de les ciutats industrials, aquests no tenien les devastadores marques de verola que podien arribar a desfigurar el més bell dels rostres. Jennerde seguida va intuir que hi havia d’haver alguna explicació racional per la qual els habitants de les zones rurals no eren tan vulnerables al temut virus que causava estralls en aquell aleshores. Els munyidors de vaques li van explicar que com que les vaques també patien la verola de forma lleu d’alguna manera els munyidors quedaven protegits. Els camperols de les zones rurals solien fer inoculacions amb el virus amb l’objectiu de generar immunitat, però les formes poc segures feien que les possibilitats d’èxit fossin escasses. Reflexionant sobre això, Jennerva concloure que el contacte amb virus de la verola bovina protegia a les persones de contraure el virus humà en un futur. Per posar en pràctica la seva hipòtesi, el 14 de maig de l’any 1796, va portar a terme un experiment amb un nen de 8anys, en JamesPhilips, al qual li va inocular de forma segura una petita quantitat de pus agafat d’una lesió provocada per verola bovina. En Jamestambé es va posar malalt però en pocs dies es va recuperar. Uns mesos després, Jennerva fer la prova de foc, va decidir inocular-li, aquest cop si, una petita quantitat de virus de verola humana. Afortunadament, en Jamesno es va posar malalt i el Dr. Jennerva poder demostrar la seva hipòtesi, la qual va exposar al llibre: An inquiry into the and effects of the vaccine(1798). El terme vaccí prové del llatí variola vaccinia, adaptat de vaccinus, que vol dir vacca(vaca). Vaccineen anglès, vacuna en català. La definició de l’OMS per a vaccí és “qualsevol preparació destinada a crear immunitat contra una malaltia estimulant la producció d’anticossos. Gràcies a l’esforç de Dr. Jenner, al petit Jamesi, sobretot, a les vaques, la vacunació es va divulgar i aplicar immediatament arreu del món. Els bovins ens van ajudar a derrotar el més letal dels monstres vírics, sense cap necessitat d’experimentar amb animals. L’observació de la lògica natural va portar a la solució del mal.

Des del neolític, període en què es van produir els primers processos de sedentarització i domesticació d’animals, la crueltat que la humanitat exerceix sobre la resta d’espècies no ha parat d’incrementar. Com a resposta natural, l’homínid que s’autodenomina Sapiens Sapiens ha contret múltiples infeccions zoonòtiques, així i tot, encara no ens hem plantejat seriosament endreçar aquesta qüestió tan fatídica. Els bòvids, una de les primeres espècies a patir el procés de domesticació, han esdevingut una de les espècies més explotades, tractades sense compassió per «treballar llaurant» la terra, «treballant-la» com el qui més, «treballant-la» fins a morir… i per sort nostra, els seus fems són el millor fertilitzant per augmentar la productivitat dels cultius. Tot i això, els hem tractat com bèsties de càrrega, ens han transportat, hem utilitzat els seus cossos per a poder menjar carn, tenir llet i làctics i hem fet roba i eines de la seva pell i ossos. Els hem tractat sempre com els nostres esclaus. El deute que els humans tenim amb els bòvids és incalculable i impagable, el cert és que els animals, i sobretot els bous i les vaques, sempre han patit els nostres abusos i inclemències mentre ens enriquíem amb el seu treball. Tot i que ens ho han donat tot, fins i tot la vacuna contra la malaltia més letal de la història, els continuem dispensant un tracte degradant, tant a les granges, com als escorxadors, com en l’exportació d’animals vius, etc. però el que és més trist de tot, també els hem utilitzat com a blanc de les festes populars i nacionals més embrutidores per oferir entreteniment de baixa qualitat. Enguany, l’emergència sanitària també ha obligat a suspendre els correbous i les curses de braus; abolir aquestes festes cruels hauria de ser el primer gest d’agraïment cap aquesta espècie que ens va ajudar a combatre la pitjor epidèmia que ha conegut mai la humanitat.

Durant aquestes setmanes, el confinament dels humans ha deixat imatges insòlites de ciutats desertes envaïdes per un silenci fantasmagòric. La frenada de les activitats antropogèniques ha permès donar una treva al nostre Planeta i que alguns animals silvestres s’acostessin a nuclis urbans intentant recuperar el què els humans els hem usurpat. Hem pogut veure imatges tant de felins o elefants imponents com de xais divertint-se jugant a la roda d’un parc infantil amb la mateixa innocència que els infants més purs. Aquest ha sigut un avís molt clar de la natura per tal que ens comencem a plantejar seriosament la fi del malson antropocèntric i ens comencem a reconciliar amb la resta d’espècies.

Helena ESCODA
És historiadora, antrozoòloga, autora
d‘assaig i portaveu de la Coordinadora per l’Abolició dels Correbous de Catalunya

 


REDACCIÓ13 Març, 2020

El‌ ‌passat‌ ‌setembre,‌ ‌la‌ ‌vila‌ ‌de‌ ‌Vidreres‌ ‌va‌ ‌ser‌ ‌notícia‌ ‌arreu‌ ‌del‌ ‌país‌ ‌a‌ ‌causa‌ ‌del‌ ‌trist‌ ‌incident‌ ‌ocorregut‌ ‌durant‌ ‌la‌ ‌celebració‌ ‌del‌ ‌correbous‌ ‌que,‌ ‌des‌ ‌de‌ ‌fa‌ ‌33‌ ‌anys,‌ ‌forma part ‌dels‌ ‌actes‌ ‌de‌ ‌la‌ ‌seva festa‌ ‌major.‌ ‌Arran‌ ‌del‌ ‌sinistre‌ ‌que‌ ‌va‌ ‌causar‌ ‌19‌ ‌ferits‌ ‌i‌ ‌que‌ ‌el‌ bou ‌acabés‌ ‌cosit‌ ‌a‌ ‌trets,‌ ‌el‌ ‌consistori‌ ‌vidrerenc‌ ‌va‌ ‌decidir‌ ‌convocar‌ ‌una‌ ‌consulta‌ ‌popular‌ ‌perquè‌ ‌la‌ ‌ciutadania‌ ‌decideixi‌ ‌sobre‌ ‌la‌ ‌idoneïtat‌ ‌de‌ ‌continuar‌ ‌celebrant‌ ‌correbous.‌ ‌La‌ ‌data‌ ‌és‌ ‌el‌ ‌proper‌ ‌diumenge,‌ ‌dia‌ ‌15‌ ‌de‌ ‌març.‌ ‌ ‌

Els‌ ‌correbous‌ ‌de‌ ‌Vidreres,‌ ‌tot‌ ‌i‌ ‌que‌ ‌només‌ ‌tenen‌ ‌33‌ ‌anys‌ ‌d’història,‌ ‌són‌ ‌els‌ ‌únics‌ ‌que‌ ‌encara‌ ‌perduren‌ ‌a‌ ‌les‌ ‌Comarques‌ ‌Gironines,‌ ‌ja‌ ‌que‌ ‌la‌ ‌resta‌ ‌de‌ ‌municipis‌ ‌gironins‌ ‌ja‌ ‌han‌ ‌abolit‌ ‌aquesta tipologia de ‌tradicions‌.‌ ‌El‌ ‌cas‌ ‌més‌ ‌emblemàtic‌ ‌fou ‌el‌ ‌de‌ ‌la‌ ‌ciutat‌ ‌d’Olot,‌ ‌ja‌ ‌que‌ ‌la‌ ‌capital‌ ‌de‌ ‌la‌ ‌Garrotxa‌ ‌comptava‌ ‌amb‌ ‌una‌ ‌tradició‌ ‌documentada‌ ‌des‌ del‌ ‌segle‌ ‌XVII‌ ‌i‌ ‌la‌ ‌seva‌ ‌plaça‌ ‌de‌ ‌braus,‌ ‌construïda‌ ‌l’any‌ ‌1859,‌ ‌és‌ ‌la‌ ‌més‌ ‌antiga‌ ‌de‌ ‌Catalunya.‌ ‌L’any‌ ‌2016,‌ ‌a‌ ‌partir‌ ‌d’una‌ ‌consulta‌ ‌popular‌ ‌organitzada‌ ‌pel‌ ‌consistori,‌ ‌en‌ ‌la‌ ‌qual‌ ‌el‌ ‌60%‌ ‌dels‌ ‌participants‌ ‌van‌ ‌votar‌ ‌a‌ ‌favor‌ ‌de‌ ‌l’abolició,‌ ‌es‌ ‌va‌ ‌iniciar‌ ‌el‌ ‌procés‌ ‌per‌ ‌erradicar‌ ‌la tauromàquia olotina.‌ ‌De llavors ençà,‌ ‌les‌ ‌Festes‌ ‌del‌ ‌Tura‌ ‌no tenen ‌correbous.‌ ‌Gairebé‌ ‌de‌ ‌forma‌ ‌simultània‌ ‌ (el‌ ‌juny‌ ‌de‌ ‌2016),‌ ‌el‌ ‌ple‌ ‌de‌ ‌l’Ajuntament‌ ‌de‌ ‌Torroella‌ ‌de‌ ‌Montgrí‌ ‌va‌ ‌aprovar‌ ‌una‌ ‌moció‌ ‌per‌ ‌abolir‌ ‌la‌ ‌celebració‌ ‌de‌ ‌les‌ ‌vaquetes.‌ ‌Aquesta‌ ‌tradició‌ ‌comptava‌ ‌amb‌ ‌36‌ ‌anys‌ ‌d’història‌ ‌i‌ ‌estava‌ ‌organitzada‌ ‌per‌ ‌la‌ ‌Penya‌ ‌de‌ ‌San‌ ‌Marcos.‌ ‌No‌ ‌obstant‌ ‌això,‌ ‌uns‌ ‌mesos‌ ‌abans‌‌ (març‌ ‌de‌ ‌2016),‌ ‌el‌ ‌ple‌ ‌de‌ ‌l’Ajuntament‌ ‌de‌ ‌Roses‌ ‌va‌ ‌aprovar‌ ‌una‌ ‌moció‌ ‌per‌ ‌abolir‌ ‌les‌ ‌vaquetes‌ ‌que‌ ‌es‌ ‌celebraven‌ ‌des‌ ‌de‌ ‌la‌ ‌dècada‌ ‌dels‌ ‌vuitanta‌ ‌i,‌ ‌lògicament,‌ ‌també‌ ‌la‌ ‌famosa‌ ‌empaitada‌ ‌d’ànecs,‌ ‌una‌ ‌tradició‌ ‌prou‌ ‌coneguda‌ ‌per‌ ‌la‌ ‌seva‌ ‌crueltat,‌ ‌la‌ ‌qual‌ ‌comptava‌ ‌gairebé‌ ‌amb‌ ‌un‌ ‌segle‌ ‌d’història.‌ ‌ ‌

Ara‌, ‌l’últim‌ ‌reducte‌ ‌taurí‌ ‌de‌ ‌les‌ ‌Comarques‌ ‌Gironines‌ ‌trontolla,‌ ‌ja‌ ‌que‌ ‌el‌ ‌correbous‌ ‌de‌ ‌Vidreres‌ ‌seran‌ ‌sotmesos‌ ‌a‌ ‌referèndum‌ ‌aquest‌ ‌diumenge.‌ ‌Les‌ ‌perspectives‌ ‌d’abolició‌ ‌semblen ‌bones,‌ ‌sobretot tenint‌ ‌present‌ ‌els‌ ‌antecedents‌ ‌en‌ ‌d’altres‌ ‌consultes‌ ‌com‌ ‌les‌ ‌d’Olot‌ ‌i,‌ ‌recentment,‌ ‌el‌ ‌resultat‌ també‌ ‌favorable‌ ‌a‌ ‌l’abolició‌ ‌de‌ ‌les‌ ‌vaquetes‌ ‌a‌ ‌Santpedor‌ (El‌ ‌Bages), així‌ ‌com‌ ‌una‌ ‌societat‌ ‌catalana‌ ‌cada‌ ‌dia‌ ‌més‌ ‌madura i conscienciada‌ ‌respecte a la‌ ‌barbàrie‌ ‌que‌ ‌impliquen‌ ‌totes les tradicions d’índole taurina.

La història del ‌correbou ‌vidrerenc ‌compta‌ ‌amb‌ ‌33‌ ‌anys‌ ‌de‌ ‌tradició, i tot‌ ‌i‌ ‌complir‌ ‌el‌ ‌reglament‌ ‌d’espectacles‌ ‌amb‌ ‌bous‌ ‌sense‌ ‌mort‌ ‌de‌ ‌l’animal,‌ ‌la‌ ‌seva‌ ‌trajectòria‌ ‌ja‌ ‌ha‌ ‌estat‌ ‌prou‌ ‌accidentada.‌ ‌El daltabaix ‌del‌ ‌passat‌ ‌setembre,‌ ‌malgrat ‌resultar‌ ‌insòlit ‌i‌ ‌esgarrifós‌ ‌‌a‌ ‌la‌ ‌majoria‌ ‌de‌ ‌catalans,‌ ‌no‌ ‌és, en absolut, un‌ ‌fet‌ ‌aïllat‌ ‌en‌ ‌el‌ ‌món‌ ‌de‌ ‌l’espectacle‌ ‌taurí.‌ ‌Les ‌fugides ‌de‌ ‌bous‌ ‌són una‌ conseqüència‌ ‌lògica‌ ‌derivada‌ ‌del‌ ‌comportament‌ ‌natural‌ ‌d’un‌ ‌animal‌ ‌atemorit‌ ‌que‌ ‌vol‌ ‌defugir‌ ‌el‌ ‌turment.‌ ‌Els‌ ‌bous‌ ‌i‌ ‌les‌ ‌vaquetes‌ ‌sempre‌ ‌intenten‌ ‌escapar del fustigament dels correbous i, per tant, les seves reaccions, així com les conseqüències que se’n deriven, poden ser del tot imprevisibles. Un exemple el vam viure el passat setembre a la plaça vidrerenca, però en aquesta mateixa plaça, l’any‌ ‌1999‌, ‌10‌ ‌vaquetes‌ ‌ ‌van‌ ‌aconseguir‌ ‌escapar-se. ‌Durant‌ ‌la‌ ‌fugida,‌ ‌una‌ ‌d’elles‌ ‌va‌ ‌provocar‌ ‌un‌ ‌accident‌ ‌de‌ ‌trànsit‌ ‌que‌, ‌afortunadament‌, ‌no‌ ‌va‌ ‌causar‌ ‌la‌ ‌mort‌ ‌al‌ ‌conductor‌ ‌del‌ ‌vehicle‌ ‌sinistrat.‌ Les‌ ‌vaquetes‌ ‌però,‌ ‌no‌ ‌van‌ ‌tenir‌ ‌la‌ ‌mateixa‌ ‌sort; per ordre de l’Ajuntament, van‌ ‌ser‌ ‌totes abatudes‌ ‌a‌ ‌trets d’escopeta per caçadors.

Malgrat‌ ‌que,‌ ‌per‌ ‌les‌ ‌meves‌ ‌profundes‌ ‌conviccions‌ ‌en‌ ‌favor‌ ‌de‌ ‌la‌ ‌democràcia‌ ‌participativa‌ ‌sóc‌ ‌partidària‌ ‌de‌ ‌les‌ ‌consultes‌ ‌populars,‌ ‌en ‌relació‌ ‌al‌ ‌maltractament‌ ‌d’animals‌ ‌i‌ ‌les‌ ‌pràctiques‌ ‌temeràries‌ ‌que‌ ‌posen‌ ‌en‌ ‌risc‌ ‌la‌ ‌seguretat‌ ‌de‌ ‌les‌ ‌persones‌ ‌ (fins‌ ‌i‌ ‌tot‌ ‌aquelles‌ ‌alienes‌ ‌a‌ ‌la‌ ‌celebració‌ ‌del‌ ‌propi‌ ‌espectacle),‌ ‌entenc‌ ‌que‌ ‌la‌ ‌tortura‌ ‌i‌ ‌la‌ ‌negligència‌ ‌mai‌ ‌poden‌ ‌ser‌ ‌sotmeses‌ ‌a‌ ‌votació‌,‌ ‌així‌ ‌com‌ ‌tampoc‌ ‌es‌ ‌poden‌ ‌regular‌. La barbàrie, la tortura i la negligència consentida només‌ ‌es‌ ‌poden‌ ‌abolir.‌ ‌En‌ ‌el‌ ‌marc‌ ‌del‌ ‌nostre‌ ‌ordenament‌ ‌jurídic‌ ‌no‌ ‌tindria‌ ‌cap‌ ‌sentit‌ ‌consultar‌ ‌a‌ ‌la‌ ‌ciutadania‌ ‌fins‌ ‌a‌ ‌on‌ ‌cal‌ ‌posar‌ ‌límits‌ ‌a‌ ‌l’hora‌ ‌de‌ ‌sotmetre‌ ‌a‌ ‌vexacions‌ ‌a‌ ‌una‌ ‌víctima‌ ‌humana‌ ‌o‌ ‌si‌ ‌es‌ ‌poden‌ ‌permetre‌ ‌les‌ ‌conductes‌ ‌negligents‌ ‌només‌ ‌pel‌ ‌fet‌ ‌que‌ ‌alguns‌ ‌en‌ ‌són‌ ‌partidaris.‌ ‌Tot‌ ‌i‌ ‌això,‌ ‌atesa‌ ‌la‌ ‌situació,‌ ‌desitjo‌ ‌que‌ ‌Vidreres‌ ‌segueixi‌ ‌l’exemple‌ ‌de‌ ‌la‌ ‌resta‌ ‌de‌ ‌municipis‌ ‌gironins‌ ‌i‌ que, aquest diumenge, ‌la majoria ciutadana voti a favor de l’abolició amb la finalitat d’eradicar ‌l’últim‌ ‌reducte‌ ‌‌taurí ‌de‌ ‌la demarcació, ja que amb l’abolició d’aquest anacronisme hi sortirem guanyant per construir el país civilitzat que volem els catalans i les catalanes.

Helena ESCODA
Historiadora, antrozoòloga, autora d’assaig i portaveu de la Coordinadora per l’Abolició dels Correbous de Catalunya

 


REDACCIÓ2 Octubre, 2019
HelenaEscodaCAC-1.jpg

Una afirmació com “blindatge dels correbous” no té sentit en el nostre ordenament jurídic, ja que qualsevol llei no contemplada en la part dogmàtica de la Constitució, es pot derogar.

Les qüestions relatives als espectacles taurins, donada la seva abjecció moral, sempre han estat profundament controvertides. No obstant això, durant la darrera dècada, els arguments ètics s’han vist més eclipsats que mai per qüestions deliberadament polititzades. Tot i que en determinats mitjans de comunicació s’ha repetit com un mantra que el mateix any que el Parlament de Catalunya va abolir les curses de braus, per contrapartida també va blindar els correbous, aquesta afirmació no és certa. El Parlament va abolir les curses de braus però mai va blindar els correbous, en realitat el que va fer fou regular-los, cosa que no va suposar cap blindatge.

Helena Escoda

El 28 de juliol de l’any 2010, com a resultat de la iniciativa legislativa popular portada a terme per la Plataforma Prou!, el Parlament va aprovar per 68 vots a favor, 55 en contra i 9 abstencions, l’abolició de les curses de braus a Catalunya. Tanmateix, les festes populars d’índole taurina, conegudes amb el nom genèric de correbous (o “los bous” a les Terres de l’Ebre), no es van veure afectades per aquesta prohibició, ja que a causa d’un desconeixement molt generalitzat sobre la tortura que implica un correbou per a l’animal i la falta de voluntat política, el límit es va fixar en abolir només aquelles celebracions en les quals es fereix l’animal amb la finalitat de culminar la festa amb la seva mort. La polèmica era, en qualsevol cas, inevitable, tant per les queixes expressades pels aficionats als toros, com per les queixes dels qui demanaven també l’abolició dels correbous, ja que la major part dels arguments contra la tortura emprats per abolir la tauromàquia de mort, són vàlids per abolir la tauromàquia sense mort.

Durant els correbous, malgrat que no s’utilitzin estocs, ni es pretengui matar l’animal de cap altra manera, els bous són sotmesos a un seguit de turments extrems. Precisament per aquest motiu, el dia 1 d’octubre de l’any 2010, el Parlament va aprovar la Llei 34/2010 de regulació de les festes tradicionals amb bous, el marc de la qual és la llei de protecció dels animals, ja que calia endreçar aquest assumpte. Els mateixos grups parlamentaris que van votar a favor de l’abolició de les curses de braus van votar a favor de l’aprovació d’aquesta llei. Per descomptat, aquest fet encara va encendre més una polèmica inevitable i va causar interpretacions errònies, de vegades malintencionades, que van derivar en un titular efectista amb dos objectius directes: per una banda, polititzar encara més la qüestió dels correbous per eclipsar els arguments ètics emprats pels abolicionistes i desacreditar-los i, per l’altra, com de costum, atacar i desprestigiar el Parlament i la Generalitat de Catalunya. Per molts mitjans, la polèmica no fou analitzada ni amb rigor, ni des d’una perspectiva purament en favor de la causa dels bous, sinó de manera absolutament tendenciosa i, fins i tot, maliciosa. Arran de tot això, l’1 d’octubre de l’any 2010 es va crear un titular sensacionalista, tendenciós i fals: El Parlament blinda els correbous. Tanmateix, amb la Llei 34/2010 els correbous no es van blindar sinó regular, la qual cosa no va promoure per a res la creixença, ni molt menys el blindatge, d’aquesta tipologia de celebracions a Catalunya. La finalitat d’aquesta llei no era promoure els correbous, sinó intentar minimitzar el patiment dels animals i que la seguretat dels espectadors no es veiés compromesa, una matèria en la qual la Generalitat ja havia incidit l’any 1988 amb l’aprovació d’una la llei pionera a tot l’Estat espanyol relativa a la protecció dels animals (Llei 3/1988, de 4 de març), gràcies a la qual ja es van abolir les modalitats de correbous que culminaven amb la mort de l’animal, així com les corrides de toros en places desmuntables. Molts municipis catalans, alguns d’ells d’un gran pes demogràfic, no van poder tornar a celebrar festes taurines.

Aquesta llei de fa més de 30 anys tampoc va estar exempta de polèmica, sobretot perquè va comportar l’abolició de la sort de mort al corre de bou de Cardona, una localitat que, malgrat va desobeir la llei durant quatre anys successius donant mort als toros, avui se’n vanagloria d’abanderar els anomenats correbous incruents (locució paradoxal). Però si analitzem el que realment va comportar la Llei 34/2010 podem concloure el següent: en primer lloc, fins a l’any 2010, la realització dels correbous no estava regulada per cap llei catalana específica, només existia un manual de recomanacions i bones pràctiques en les festes tradicionals amb bous, l’objectiu del qual era vetllar per la seguretat i el bon desenvolupament d’aquests espectacles. La normativa vigent i de legal compliment per la qual es regulaven els correbous era la Resolució de 12 de maig de 1989, sobre espectacles i festes tradicionals amb bous sense mort de l’animal i la mateixa Llei 22/2003, de 4 de juliol, de protecció dels animals. I a la resta que no estigués regulat per cap llei catalana, s’aplicava la normativa estatal relativa a aquesta matèria. A partir de l’entrada en vigor de la Llei 34/2010 el manual de recomanacions i bones pràctiques va adquirir la categoria de Reglament i, per tant, d’aleshores ençà es contemplen obligacions i prohibicions, així com un règim sancionador específic el qual en cas d’incompliment preveu multes de 60.000 a 150.000 euros o la inhabilitació per un any en l’exercici de l’activitat ramadera o en l’organització d’espectacles taurins.

En segon lloc, el reglament restringeix els municipis autoritzats (només aquells que puguin acreditar arrelament de la tradició en dates concretes) i restringeix les modalitats de correbous autoritzades a Catalunya, les quals són: bous a la plaça, bous al carrer, bou capllaçat, bou embolat, bou salvatge i exhibicions d’habilitats. Gràcies a l’aplicació d’aquesta legislació vigent, denúncies animalistes com les relacionades amb les tientas i els bous a la mar van prosperar. L’abril de 2013, amb motiu de la seva il·legalitat, la Generalitat va suspendre cautelarment les tientas per a turistes a les ramaderies de la localitat d’Alfara de Carles, i el febrer de l’any 2015, va obrir un expedient sancionador a l’organització dels bous a la mar de les localitats de l’Ampolla i les Cases d’Alcanar, perquè aquesta modalitat ja no es troba contemplada a la Llei 34/2010.

Un altre aspecte important fou la prohibició de la participació de menors de 14 anys als espectacles i la fixació dels límits de la durada del martiri dels animals, per exemple els bous embolats no poden romandre més de 15 minuts amb la cornamenta encesa.

Altrament, cal esmenar que després de l’èxit de la ILP per l’abolició de les curses de braus, les organitzacions animalistes han seguit treballant per informar i sensibilitzar a la societat catalana sobre la veritat dels correbous. Una realitat que fins fa pocs anys molts catalans concebien de forma esbiaixada, però avui gràcies als avenços del coneixement científic i a la bona feina documental realitzada per organitzacions i voluntaris, la nostra societat és conscient del maltractament que impliquen els correbous. Un maltractament que no es pot regular. La majoria de catalans considera els correbous barbàrie incomprensible en un país civilitzat. El passat 26 de setembre, el Parlament va aprovar una Resolució presentada per Catalunya en Comú-Podem en la qual s’insta al Govern a abolir els correbous. Malgrat que la Llei 34/2010 des de fa una dècada pretén minimitzar el patiment dels bous a través de la regulació, podem considerar que ja n’hem après les lliçons següents: les vulneracions al reglament no són cap anècdota, sinó quelcom habitual, però tot i això, el més important rau en el fet que no serveix de res regular la tortura, aquesta només es pot abolir. I encara que es compleixi la llei rigorosament, correbous i benestar animal són i seran sempre totalment incompatibles i el compliment rigorós del reglament tampoc garanteix la seguretat dels participants i dels espectadors, perquè els animals en situacions adverses poden tenir reaccions del tot inesperades. Un cas exemplar és l’accident del passat setembre a Vidreres, l’organització del qual ho tenia “tot en regla”. Per tant, després de gairebé una dècada de regulació, és l’hora de demostrar valentia política i abolir definitivament els correbous.

Helena ESCODA
Historiadora, antrozoòloga i coportaveu de la Coordinadora per l’Abolició dels Correbous de Catalunya

 


REDACCIÓ13 Setembre, 2019

L’accident ocorregut al correbou de Vidreres el passat diumenge 1 de setembre no és un cas aïllat, sinó una conseqüència lògica derivada del comportament boví, ja que els bous no volen participar en els correbous. En qualsevol mena d’espectacle d’índole taurina, els toros sempre volen fugir i en alguns casos la seva desesperació és tan extrema que són capaços de saltar a les grades. El bou de Vidreres no pretenia fer mal al públic, estava desesperat i buscava una sortida perquè volia fugir, només volia escapar del turment.

Quan un toro irromp a l’arena de la plaça de braus, el bullici causat pel xivarri del públic l’espanta molt, per aquest motiu la primera reacció instintiva de l’animal és fer una volta circumval·lant l’arena, per buscar una sortida. Aquest és el comportament propi dels herbívors, fugir davant qualsevol situació adversa. Normalment, els toros fan fins a tres voltes a l’arena i a la tercera prenen plena consciència que no hi ha escapatòria, comprenen que es troben tancats. Llavors, comença l’espectacle. Durant els correbous, els bous no envesteixen perquè en tinguin ganes, sinó perquè no han pogut fugir.

Que els bòvids volen fugir, a Vidreres ja ho haurien de saber, ja que l’any 1999 les 10 vaquetes del correbou van aconseguir escapar i amagar-se al bosc. Durant el periple de la fuga, una d’elles va provocar un accident de trànsit que afortunadament no va causar la mort al conductor del vehicle sinistrat. Les vaquetes però, no van tenir la mateixa sort. L’Ajuntament va demanar als caçadors del poble que prenguessin l’escopeta i les anessin a cercar. Durant els dies següents totes van ser abatudes a trets, inclosa la que deambulava ferida a causa de la topada amb un cotxe.

Aquesta mesura no va estar exempta de controvèrsia, la Protectora d’Animals de Tossa de Mar va manifestar la seva indignació. El consistori vidrerenc va respondre que davant una situació d’emergència com aquesta calia una solució final. La moralitat d’aquests fets haurien d’haver portat a la lliçó: si tal despropòsit com el correbou no se celebrés, tal vegada no hauria calgut tanta desraó, però no va ser així. Diumenge passat, la plaça de Vidreres va esdevenir l’escenari d’uns fets que podrien haver derivat en tragèdia, no obstant això accidents com aquest no són en absolut fets insòlits.

Encara no fa un any, el 20 de setembre de 2018, a la plaça de toros de Villafranca de Navarra, durant el concurs de recortadores, un toro va saltar a les grades, va causar 20 ferits, va escapar i va aconseguir arribar al carrer major de la vila. L’animal va ser controlar sense haver de ser tirotejat. Tampoc no fa ni un any, gener de 2018, que un toro de nom Trueno va causar el pànic a les grades de la plaça de braus més gran del món, la Monumental de Ciutat de Mèxic.

L’agost de l’any 2010, a la plaça de braus de Tafalla (Navarra) el toro va saltar a les grades i va causar 40 ferits. El setembre de l’any 2003, a Torralba de Calatrava (Ciudad Real), una vaqueta va causar 17 ferits en saltar a les grades. El Setembre de 2011, a Guadalajara de l’Estat de Jalisco (Mèxic), durant la corrida un toro va saltar al burladero i va causar diversos ferits i un mort… i casos com aquests, al llarg dels anys, en trobaríem centenars, arreu de la península Ibèrica, Occitània i a Llatinoamèrica.

Quan el Parlament de Catalunya va prohibir l’ús d’animals salvatges en espectacles de circ, un argument irrefutable fou la premissa relativa a la seguretat, ja que els animals en aquestes situacions adverses poden reaccionar de maneres inesperades, cosa que compromet la seguretat pública i per descomptat la del mateix animal. Vidreres, per segona volta, ens hauria de llegar aquesta lliçó.

Helena ESCODA
És antrozoòloga, historiadora i coportaveu de la Coordinadora per l’Abolició dels Correbous de Catalunya


REDACCIÓ6 Agost, 2019
HelenaEscodaCAC-1.jpg

Les festes d’arrel tradicional en les quals els protagonistes són animals tenen un caràcter universal, ja que al llarg de la història podem trobar-ne exemples arreu del món. Així i tot, a la majoria de països europeus, aquest tipus de celebracions ja formen part de la barbàrie del passat i ningú es plantejaria recuperar-les com a part del patrimoni cultural immaterial. Les festes amb animals van ser abolides al segle XIX o fins i tot abans, gràcies a l’arribada de les idees de la Il·lustració, un moviment polític, intel·lectual i moral fonamental per entendre l’evolució social i cultural de les societats europees tal i com avui les coneixem. Per descomptat, al Regne d’Espanya, la Il·lustració va causar una profunda animadversió, i les seves idees foren cruelment perseguides per la Santa Inquisició.

Malgrat puguem pensar que el segle XIX ens queda molt lluny, avui encara són moltes les conseqüències històriques que comporta no haver experiment el procés de la Il·lustració a casa nostra. Els il·lustrats sempre van oposar-se a tots els tipus de tortura, ja fos infligida a humans o animals, a les execucions públiques, a les cremades de bruixes, a la superstició, al fanatisme religiós, a la intolerància, a l’entreteniment de baixa qualitat basat en baralles entre homes o maltractament d’animals… aquestes reformes i canvis de paradigma culturals van resultar claus per a l’evolució social i per configurar la societat europea tal i com avui la concebem.

El fet que les curses de braus i els correbous (o encierros) hagin perdurat fins els nostres dies és una anomalia històrica derivada de la manca de cultura il·lustrada al nostre país. Les festes amb braus que es celebraven fins al segle XIX a Anglaterra, no eren menys cruels que les que es celebren encara avui al Regne d’Espanya, inclòs el Principat de Catalunya.

Els bull-baitings, baralles entre gossos i toros, els bear-baitings, baralles entre ossos i toros o els bull-runnings, correbous a l’estil de Sanfermín van ser molt freqüents fins al segle XIX a les ciutats industrials del nord, però aquestes pràctiques van ser prohibides a partir del 1824, any en el qual es va fundar The Royal Society for the Prevention of Cruelty to Animals, una entitat creada per promoure una educació humanitària i el respecte als animals, amb una única finalitat: construir una societat millor. Paral·lelament a Espanya, el rei Ferran VII, l’últim rei absolutista, va tancar la Universitat i va obrir les escoles de tauromàquia, des d’on es va promocionar la tauromàquia que avui coneixem. Enlloc de fomentar l’educació de la societat, la reialesa espanyola va fomentar l’embrutiment i la incultura. Avui, el resultat d’aquestes polítiques encara perviu: entre molts altres defectes, som el paradigma cultural del maltractament animal.

Helena ESCODA
És antrozoòloga, historiadora i coportaveu de la Coordinadora per l’Abolició dels Correbous de Catalunya

 




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter