REDACCIÓ19 Setembre, 2022
La geganta Frida ja és un element més de la cultura popular de tarragonina. Ella va néixer gràcies a la col·laboració de l’Ajuntament de Tarragona amb Dow i el Port de Tarragona en favor de la inclusió de persones discapacitades a les festes majors. La Frida, de fet, és un símbol d’aquesta inclusivitat, ja que pot ser portada per qualsevol persona, sense importar les capacitats que tingui. Per aquest motiu, ella és un dels pilars de la Festa per a Tothom, una iniciativa que garanteix que tothom pugui gadir de les festes majors. Recentment, la Frida ha complert quatre anys, i per celebrar-ho hem volgut entrevistar-la. 
Ella ens explicarà millor el seu propòsit, desitjos i pensaments cada cop que surt al carrer. Entre algunes de les confessions, la geganta admet que li agradaria formar part del Seguici Popular, la tradicional cercavila de la ciutat. Frida també expressa la seva opinió sobre l’evolució de la societat en matèria d’inclusivitat.
T’agrada el teu nom?
Si, m’agrada el meu nom perquè sóc una referència a la pintora mexicana Frida Kahlo, una dona que va destacar per la seva incansable lluita defensant les capacitats de les persones malaltes o amb discapacitat. Poden fer grans coses. Frida Kahlo va ser finalment reconeguda pel seu art, la seva personalitat i els seus colors vius, d’aquí la meva semblança i vestit.
Què sents quan surts al carrer i veus que persones amb capacitats diferents se senten identificades amb tu?
Molta emoció, especialment quan veus que la canalla em mira a mí i als meus portadors amb absoluta normalitat. Que uns nens s’apropessin a xocar els cinc, o que una senyora gran ens feliciti és molt emocionant.
Creus que ets diferent?
Si, sóc diferent perquè dono la possibilitat que qualsevol persona discapacitada em pugui portar. Això no pot passar amb la resta de gegants, perquè no estan adaptats per fer-ho. Els portadors són la meva essència i jo sé que per a ells sóc el seu suport per formar part de les festes. Junts obrim mentalitats allà a on anem, canviem el pensament sobre la discapacitat. Nosaltres, a més, transmetem el desig de les persones discapacitades, que també volen prendre part a les festes. Per això sóc única. Entre portadors i voluntaris formen els frideros, com ells s’anomenen afectuosament.
Dins la diferència existent, quin és el punt més positiu?
Que sóc una geganta inclusiva, que persones amb capacitats diverses, que fins fa poc ni podien imaginar poder portar-me en festes populars i actes culturals, ara ho poden fer i senten goig de la festa com tothom, igual que la resta de colles geganteres.
T’agradaria tenir parella?
Sí, m’agradaria tenir parella, una que em complementés i que aportés valors a la societat, tal com diuen que jo els aporto.
Laboralment, quin aspecte t’agrada més?
M’agrada molt quan la gent i en especial els nens em miren amb aquesta fascinació, m’alegra veure aquesta emoció quan persones amb discapacitats diverses em porten ambil·lusió i orgull. Estic orgullosa de convertir-me en exemple a seguir i donar aquesta força a tots i totes.
Fa quatre anys que vas néixer, quin balanç fas?
El dia de la meva arribada va ser emocionant per a mi i per a totes aquelles persones que estaven esperant a conèixer-me. Estava molt nerviosa, ja que no sabia com reaccionarien, no m’havien vist mai i estava tota coberta amb una tela, hi havia molta expectació, però què pensarien quan em veiessin?
Era una geganta, però alhora era i sóc la viva imatge de l’artista mexicana Frida Khalo, personatge que no tenia cap vincle amb la ciutat ni amb ciutadania Tarragonina. Entendrien que no sóc Frida Khalo? Tan sols sóc la Geganta Frida, la primera geganta inclusiva de la ciutat i de les poques del territori català; i el que pretenia i he aconseguit, és que s’entenguin els valors que aquesta artista va representar i que encara representa.
Ara, transcorreguts quatre anys ja no sóc Frida Khalo, per als tarragonins sóc la geganta Frida! Un element festiu de la ciutat i una figura inèdita, molt estimada per la ciutat, però no hauria arribat fins a aquest punt sense tots els que formen part de mi, la meva Colla Gegantera, la meva família.
Has estat objecte d’algunes ‘modificacions’? Explica’ns-ho
Sí, a la faldilla vermella li han fet la finestra més àmplia per veure millor des de dins. També vaig caure al centre cívic de Sant Pere i Sant Pau i se’m van trencar les mans i el front per això em van portar al taller de la Dolors Sans a reparar a Pacs del Penedès. Van aprofitar el moment per ampliar el xassís per cabre millor les cadires de rodes.
T’agradaria formar part del Seguici?
No dubtaria en formar part del Seguici si m’ho proposessin. Crec que si em veiessin amb la resta de gegants, tothom se sorprendria i seria molt bonic.
Hem avançat molt en l’àmbit d’inclusió social, creus que encara ens falta camí?
Hem avançat en el tema de la inclusió, cada dia es fa més palès que sí que hi som, però falta feina per fer com per exemple en el tema dels esports. Les olimpíades per a discapacitats no es fan en els mateixos dies que les altres olimpíades ni tenen el mateix ressò. A les escoles, als instituts, a les feines… Hauria de canviar la societat i en això estem treballant: som persones amb capacitats diverses.
Estaràs agraïda a Dow, oi?
Si, gràcies al suport de Dow hem pogut difondre i visibilitzar la diversitat de capacitats, alhora que hem passat una bona estona festiva.
És fàcil ‘passejar’ per Tarragona? Hi ha moltes barreres arquitectòniques?
Hi ha carrers on sí que em puc lluir ballant, però a d’altres costa una mica per alguns desnivells o barreres. No obstant, amb la col·laboració dels frideros continuem endavant i desitgem que se solucionin a mesura que ens anem fent més tossuts i visibles.
Quin missatge transmetries a tot el col·lectiu que pateix alguna discapacitat?
Que no es quedi a casa. Que gaudeixi de tot el que comporta la festa i la vida en general. S’ha de sortir al carrer i donar visibilitat a la discapacitat, conscienciar la societat sobre la nostra validesa.
Quin és el paper de l’Ajuntament de Tarragona?
És el punt clau d’aquesta història. Jo sóc una geganta. Cos i ànima. Diguem-li que l’ànima és la part de l’Ajuntament. Quan jo encara no existia va ser gràcies a l’entusiasme de l’Ajuntament de Tarragona que se’m va conferir la personalitat. Si bé sóc una projecció de la imatge de la pintora Frida Kahlo, allò que no es veu però dóna vida es debatia en reunions a l’Ajuntament. Són les persones que em porten, les que vetllen per la meva seguretat, les que fan de Tarragona una ciutat amb més sensibilitat.
PUBLICITAT
