Arxius de gai | Diari La República Checa

Santi Vila (Granollers – 15 de març de 1973) és una cara coneguda del panorama polític català. Va ser diputat i conseller de Cultura. Va ser jutjat al Tribunal Suprem per l’1 d’octubre. Però, ara mateix viu un moment dolç. Diu allò que pensa tal i com pensa. Santi, en una conversa informal amb larepublicacheca.cat, parla de Tu a Tu. L’exgovernant ens aconsella cuidar “l’univers Jujol” i el nostre patrimoni. Santi Vila assegura que ja no tornarà a ser conseller de la Generalitat…

Santi, començaria per preguntar-te com estàs a nivell personal?
La veritat és que molt bé. Actualment, dirigeixo una petita empresa d’aigües a Banyoles i de professor a la Universitat Ramon Llull, on tinc uns alumnes molt inquiets i que espero que siguin bons professionals i millors persones.

Ets el president de la Fundació Cercle d’Infraestructures. Comences a fer xerrades. Podem deduir que aviat tornaràs a la política activa?
No. La vocació sempre hi serà. Les circumstàncies són les que són i tinc la sensació que ja he fet allò que havia de fer. Vaig ser diputat, conseller… Ara la meva contribució ha d’estar més en el terreny cívic i ciutadà generant opinió, reflexió… Aquí m’hi trobo molt còmode…

Ara dius pràcticament tot allò que penses sense tenir por a ser políticament incorrecte…
Efectivament. El fet de no estar a la política et dóna molta més llibertat per opinar. Cap ministre o cap conseller s’atreveix a dir obertament que les autopistes haurien de ser de pagament.

Hauran de ser?
Jo crec que sí. Sense cap mena de dubte. Els recursos són limitats i val més dedicar els diners a fer escoles i a invertir en la sanitat que pagar els peatges.

Ets un amant de la lectura. Acabes de publicar un llibre (Vida bona, vida plena)…
Va sortir al febrer. És un llibre – pretensiós – que intenta explicar com viure una vida (plena) que valgui la pena. L’estic presentant per tota Catalunya i Espanya. Em falta presentar-lo a Tarragona.

Com es viu una vida plena?
És un gran repte perquè ens interpel·la a tots. Hem d’intentar ser la millor versió de nosaltres mateixos. Hem de ser autoexigents i envoltar-nos de persones que també facin que siguem millors persones. Hem de tenir clar que l’afirmació del jo és molt important, però sense el nosaltres no és viable. Hem de saber combinar molt bé la llibertat, responsabilitat i compromís.

Tu vas viure moments extremament difícils arran del judici de l’1 d’octubre. Com vas viure aquell episodi?
Va ser una experiència molt traumàtica. El pas dels anys ens ha asserenat a tots i s’ha vist que més enllà de les idees polítiques de cadascú, la coherència hi és. Alguns hem dit sempre el mateix i hem actuat amb coherència, convençuts que els somnis i les aspiracions personals i col·lectives són possibles, però les coses s’han de fer ben fetes, sempre respectant les lleis i mai no perjudicar la convivència.

Estar assegut en aquella sala del Tribunal Suprem va ser terrible, oi?
Va ser molt trist per a tots, sobretot pels meus companys que van acabar a la presó. Més enllà d’estar més o menys d’acord amb la independència, el càstig va ser absolutament desproporcionat.

Creus que a Madrid hi ha catalanofòbia?
No. No oblidem que a totes les cases hi ha de tot. Hi ha gent bona i dolenta a tot arreu. La identitat sempre és complexa perquè estan en causa molts aspectes. Sóc de Figueres, de Barcelona, sóc polític, professor, gai, fill únic, un home casat, he nascut a Granollers… La identitat, repeteixo, és molt complexa. El que ens interpel·la col·lectivament és l’amistat cívica i les ganes de fer que la convivència sigui possible. Per assolir això només cal un ‘contracte’ on tenim drets i obligacions.

Com veus el col·lectiu LGTBI? Està en perill?
Hi ha el risc de la reacció ultraconservadora. És cert que hem avançat moltíssim en polítiques d’igualtat de gènere, però hi ha molta feina a fer. Hem de ser capaços d’empatitzar i d’explicar-nos i de recordar que el que ens uneix no és una identitat de gènere o d’orientació sexual o de tribu castellana o catalana. El que ens ha d’ajudar és la nostra condició de ciutadans, els quals tenim drets i deures. La resta és soroll. La igualtat ha de partir sempre de la base que tots som ciutadans. Quan s’agredeix una dona, un negre o un homosexual, s’està agredint a un ciutadà. Tots ens assemblem més del que ens ho pensem.

Amb quina Catalunya somies?
Cosmopolita, oberta, amb gent educada i culta i que tingui aspiracions sensates i raonables per a ser feliç.

Què et ve al cap quan sent la paraula ‘Pegasus’ (el sistema d’espionatge adquirit a Israel pels governs)?
Una tristesa enorme i una injustícia terrible. És intolerable i s’hauran de depurar responsabilitats. Saps que sóc liberal d’esquerres i en aquest sentit penso que com menys estat millor. Com més estat – autonòmic, central – més es tendeix a violentar els drets fonamentals, tal com es va veure durant la pandèmia. L’estat ha de fer poques coses però ben fetes: sanitat, ensenyament, infraestructures, seguretat… Com més s’expandeix l’estat més acabem rebent els ciutadans.

Vox…?
El problema que tenim els polítics que ens situem al centre és el risc de caure en l’elitisme. Correm el perill que la gent humil no ens entengui. Sembla que ho volem resoldre tot a cop de talonari i això alimenta i aplana el camí del populisme i la demagògia. Si els partits centrals i centrats tornem a sintonitzar amb els més febles i som capaços de generar progrés i riquesa, aconseguirem que els extremistes tornin a ser marginals. Si no ho fem, aniran guanyant terreny.

Com veus la invasió russa a Ucraïna?
Espero que aquesta guerra que no havia d’haver començat mai acabi com més aviat millor. Els grans fracassats d’aquesta guerra són els diplomàtics. Mai de la vida haurien d’haver permès que Rússia, amb una invasió incomprensible, assoleixi els seus objectius.

Què t’agrada de Tarragona?
M’encanta venir-hi. Encara que visqui a Barcelona sóc un home de comarques. Venir a Tarragona és com estar a casa. Però us he de fer un plec: cuidar l’univers Jujol.

No està cuidat?
No, i és una pena. La tradició modernista ens i us distingeix. Tarragona té una herència patrimonial i cultural que és brutal, no obstant això necessita ser mimada. El Camp de Tarragona, avui dia, és indústria, petroquímica, però també és patrimoni i cultura… no ho podem oblidar.

Si tornessis al govern, t’agradaria ser conseller de…
(Riu) No tornaré a ser conseller.

PUBLICITAT