Tenim abastament anàlisis jurídiques del judici que es desenvolupa al Tribunal Suprem que en palesen les vulneracions dels drets de defensa, sota la disfressa d’una pulcritud formal, o que posen de manifest la fermesa de les conviccions dels acusats, o la feblesa de la memòria dels màxims responsables de l’Estat, les mentides dels executors materials de la repressió, o la baixesa moral a la qual es pot arribar, que no hi ha Fairy que ho netegi. Per tant voldria abordar el judici des d’una altra perspectiva, per mirar d’analitzar el que ens revela tant de Catalunya com d’Espanya, subjectes del conflicte, i com s’emmarca el judici en la situació política actual.
Les resolucions judicials dictades en la fase d’instrucció del judici, i a l’escrit d’acusació de la fiscalia, son reveladores de la mentalitat i dels valors que han motivat la reacció punitiva de l’Estat davant el repte democràtic plantejat per una part considerable de la ciutadania de Catalunya. En reprodueixo doncs alguns paràgrafs que considero summament il·lustratius a aquest efecte, i per tal que no es pugui dir que les tergiverso o les trec de context:
“Menoscabados principios y bienes juridicos primordiales del ordenamiento juridico: la sobirania nacional, la unidad de la Nación española y el sistema politico y juridico que impone la Constitución. Ademas de otros graves efectos colaterales: la fragmentación social de los habitantes que rtesiden en la Comunidad Autonoma de Cataluña mediante la aplicación de criterios nacionalistes identitarios que atentan contra la dignidad y la igualdad de las personas; y….los probables perjuicios economicos derivados de la desubicación de las empresas implantades en el territorio catalan.
Ante un conflicto de valores y bienes juridicos de esta naturaleza, no puede afirmarse que el Magistrado Instructor haya errado al denegar el permiso penintenciario para que el investigado acuda al Parlamento de Cataluña, puesto que se hallan en juego los valores e intereses de los ciudadanos catalanes no separatistas, así como los intereses de los restantes ciudadanos españoles que forman parte del Estado.”
“Ello no debe generar extrañeza alguna, dado que para impedir la conducta de dos millones de votantes a los que se ha convencido torticeramente de su derecho legítimo a votar se precisarían un número muy superior de policías; seis mil en modo alguno podían evitar”. “A esta genérica previsión de que vuelva a reproducirse un ataque al bien jurídico tutelado por el delito, se añaden otros indicios de reiteración: 1.º) La existencia de un contexto político en el que concurren todavía sectores que defienden explícitamente que debe conseguirse la independencia de Cataluña…. Y, en lo que hace referencia al posible compromiso del procesado en participar en esta reiteración, no puede eludirse que el Sr. Sánchez ha revalidado su objetivo delictivo integrándose en una candidatura que proclama precisamente continuar ejerciendo el método de actuación que se enjuicia.” “Los promotores y participes del plan secessionista lo pusieron en practica en el año 2015, y en el contemplaban la utilización de todos los medios que fueran precisos para alcanzar su objectivo, incluida – ante la certesa de que el Estado no iba a aceptar esta situación- la violència necesaria para assegurar el resultado criminal pretendido.” “Y termina el relato de la estrategia que sufrimos”.
La unitat de la nació espanyola, tot es resumeix en això, és el bé superior que tot ho condiciona i al qual tot s’ha de sotmetre. Qualsevol projecte que la qüestioni és quelcom que pateixen de forma personal els espanyols, fins i tot les més altes instàncies de la judicatura. Llavors els jutges, oblidant tota objectivitat, neutralitat i independència, qual cavallers togats, han d’acudir al rescat dels catalans “no separatistes” i de tots els espanyols, perquè tots ells estan sent atacats.
S’acusa de nacionalista identitari qui qüestiona pertànyer a aquesta “unidad nacional”, i s’obvia el nacionalisme espanyol que “impone la Constitución”. Plantejar la independència de Catalunya, sigui quin sigui el mitjà emprat, fins i tot a través d’una expressió pacifica i democràtica com és el vot, és una finalitat “criminal” per si mateixa.
Hi ha doncs un abisme, no identitari, sinó mental entre l’independentisme i l’espanyolisme. L’independentisme fonamenta el seu projecte d’una república catalana en l’exercici de drets fonamentals internacionalment reconeguts, mitjançant plantejaments exclusivament democràtics i pacífics, perquè la independència no és pas una finalitat en si mateixa, sinó només un mitjà per gestionar millor els recursos dels catalans, i en canvi un país radicalment democràtic i pacífic és l’objectiu a assolir.
Contràriament l’espanyolisme viu com un atac i ofensa personal el plantejament de la independència de Catalunya, i prioritza una visió fonamentalista de la identitat nacional, que en erigir-se com a bé suprem a protegir, justifica que es pugui utilitzar tots els mitjans, fins i tot la violència, tant de porres com de togues, per imposar-la. Hi ha doncs un abisme de concepte de societat quan una manifestació és vista com una sedició, quan una urna és objecte de persecució, i durant l’exercici de la democràcia a través de referèndum és equivalent a una rebel·lió violenta.
Certament s’ha iniciat el procés d’independència d’una forma inèdita, atès que totes les independències que s’han assolit al llarg dels segles XX i XXI, s’han fet d’alguna d’aquestes tres maneres, mitjançant les armes i amb fronteres dibuixades amb sang, mitjançant aliats internacionals potents, o través de processos pactats, molts d’ells sense referèndums. És obvi que l’independentisme català no disposa per ara de cap d’aquests mitjans, rebutja l’ús de la violència, no disposa d’aliats internacionals explícits, i la cultura política castellana no té en el pacte un dels seus valors característics.
No oblidem que l’estatut que s’aplica a Catalunya, legalment diuen, no és el que va votar la seva ciutadania en referèndum. Mai no havia estat tan lluny legalitat i legitimitat democràtica. Perquè la democràcia no és pas, només, el compliment de la llei, sinó, sobretot, que la llei compleixi la voluntat dels ciutadans. Avui i ara a Catalunya se li aplica una llei que no respon a la voluntat expressada democràticament pels seus ciutadans.
Estem doncs en un atzucac, però no en un cul de sac. Ningú no va dir que seria fàcil. La necessitat d’un estat propi per Catalunya és inqüestionable, i als motius culturals i econòmics que podíem tenir, s’hi ha afegit els democràtics Per això, des de cap renúncia, estem obligats al diàleg, que en paraules de Tzvetan Todorov, és el reconeixement de l’altre, del diferent, com un igual en drets. Des d’unes profundes conviccions democràtiques no hi ha més armes que les urnes ni més força que els vots.
Eusebi CAMPDEPADRÓS
Primer secretari de la Mesa del Parlament de Catalunya
REDACCIÓ27 Setembre, 2019
El secretari primer de la Mesa del Parlament de Catalunya, el tarragoní Eusebi Campdepadrós, no assistirà als actes commemoratius amb motiu de la patrona de la Guàrdia Civil a l’aquarterament de Sant Andreu de la Barca i que tindran lloc el proper 9 d’octubre.
Això explica que qualsevol vulneració de drets, com estem veient en la causa del 1-O, on s’ha vulnerat el dret al jutge predeterminat per la llei, el dret a un jutge independent, i fins i tot el dret a defensa en mantenir la presó preventiva, es vista com la conseqüència lògica i necessària per preservar el be superior de la unitat nacional.
REDACCIÓ
