Arxius de eusebi campdepadrós | Pàgina 2 de 2 | Diari La República Checa

REDACCIÓ10 Març, 2019

Tenim abastament anàlisis jurídiques del judici que es desenvolupa al Tribunal Suprem que en palesen les vulneracions dels drets de defensa, sota la disfressa d’una pulcritud formal, o que posen de manifest la fermesa de les conviccions dels acusats, o la feblesa de la memòria dels màxims responsables de l’Estat, les mentides dels executors materials de la repressió, o la baixesa moral a la qual es pot arribar, que no hi ha Fairy que ho netegi. Per tant voldria abordar el judici des d’una altra perspectiva, per mirar d’analitzar el que ens revela tant de Catalunya com d’Espanya, subjectes del conflicte, i com s’emmarca el judici en la situació política actual.

Les resolucions judicials dictades en la fase d’instrucció del judici, i a l’escrit d’acusació de la fiscalia, son reveladores de la mentalitat i dels valors que han motivat la reacció punitiva de l’Estat davant el repte democràtic plantejat per una part considerable de la ciutadania de Catalunya. En reprodueixo doncs alguns paràgrafs que considero summament il·lustratius a aquest efecte, i per tal que no es pugui dir que les tergiverso o les trec de context:
“Menoscabados principios y bienes juridicos primordiales del ordenamiento juridico: la sobirania nacional, la unidad de la Nación española y el sistema politico y juridico que impone la Constitución. Ademas de otros graves efectos colaterales: la fragmentación social de los habitantes que rtesiden en la Comunidad Autonoma de Cataluña mediante la aplicación de criterios nacionalistes identitarios que atentan contra la dignidad y la igualdad de las personas; y….los probables perjuicios economicos derivados de la desubicación de las empresas implantades en el territorio catalan.

Ante un conflicto de valores y bienes juridicos de esta naturaleza, no puede afirmarse que el Magistrado Instructor haya errado al denegar el permiso penintenciario para que el investigado acuda al Parlamento de Cataluña, puesto que se hallan en juego los valores e intereses de los ciudadanos catalanes no separatistas, así como los intereses de los restantes ciudadanos españoles que forman parte del Estado.”
“Ello no debe generar extrañeza alguna, dado que para impedir la conducta de dos millones de votantes a los que se ha convencido torticeramente de su derecho legítimo a votar se precisarían un número muy superior de policías; seis mil en modo alguno podían evitar”.  “A esta genérica previsión de que vuelva a reproducirse un ataque al bien jurídico tutelado por el delito, se añaden otros indicios de reiteración: 1.º) La existencia de un contexto político en el que concurren todavía sectores que defienden explícitamente que debe conseguirse la independencia de Cataluña…. Y, en lo que hace referencia al posible compromiso del procesado en participar en esta reiteración, no puede eludirse que el Sr. Sánchez ha revalidado su objetivo delictivo integrándose en una candidatura que proclama precisamente continuar ejerciendo el método de actuación que se enjuicia.” “Los promotores y participes del plan secessionista lo pusieron en practica en el año 2015, y en el contemplaban la utilización de todos los medios que fueran precisos para alcanzar su objectivo, incluida – ante la certesa de que el Estado no iba a aceptar esta situación- la violència necesaria para assegurar el resultado criminal pretendido.” “Y termina el relato de la estrategia que sufrimos”.

La unitat de la nació espanyola, tot es resumeix en això, és el bé superior que tot ho condiciona i al qual tot s’ha de sotmetre. Qualsevol projecte que la qüestioni és quelcom que pateixen de forma personal els espanyols, fins i tot les més altes instàncies de la judicatura. Llavors els jutges, oblidant tota objectivitat, neutralitat i independència, qual cavallers togats, han d’acudir al rescat dels catalans “no separatistes” i de tots els espanyols, perquè tots ells estan sent atacats.

S’acusa de nacionalista identitari qui qüestiona pertànyer a aquesta “unidad nacional”, i s’obvia el nacionalisme espanyol que “impone la Constitución”. Plantejar la independència de Catalunya, sigui quin sigui el mitjà emprat, fins i tot a través d’una expressió pacifica i democràtica com és el vot, és una finalitat “criminal” per si mateixa.

Hi ha doncs un abisme, no identitari, sinó mental entre l’independentisme i l’espanyolisme. L’independentisme fonamenta el seu projecte d’una república catalana en l’exercici de drets fonamentals internacionalment reconeguts, mitjançant plantejaments exclusivament democràtics i pacífics, perquè la independència no és pas una finalitat en si mateixa, sinó només un mitjà per gestionar millor els recursos dels catalans, i en canvi un país radicalment democràtic i pacífic és l’objectiu a assolir.

Contràriament l’espanyolisme viu com un atac i ofensa personal el plantejament de la independència de Catalunya, i prioritza una visió fonamentalista de la identitat nacional, que en erigir-se com a bé suprem a protegir, justifica que es pugui utilitzar tots els mitjans, fins i tot la violència, tant de porres com de togues, per imposar-la. Hi ha doncs un abisme de concepte de societat quan una manifestació és vista com una sedició, quan una urna és objecte de persecució, i durant l’exercici de la democràcia a través de referèndum és equivalent a una rebel·lió violenta.

Certament s’ha iniciat el procés d’independència d’una forma inèdita, atès que totes les independències que s’han assolit al llarg dels segles XX i XXI, s’han fet d’alguna d’aquestes tres maneres, mitjançant les armes i amb fronteres dibuixades amb sang, mitjançant aliats internacionals potents, o través de processos pactats, molts d’ells sense referèndums. És obvi que l’independentisme català no disposa per ara de cap d’aquests mitjans, rebutja l’ús de la violència, no disposa d’aliats internacionals explícits, i la cultura política castellana no té en el pacte un dels seus valors característics.

No oblidem que l’estatut que s’aplica a Catalunya, legalment diuen, no és el que va votar la seva ciutadania en referèndum. Mai no havia estat tan lluny legalitat i legitimitat democràtica. Perquè la democràcia no és pas, només, el compliment de la llei, sinó, sobretot, que la llei compleixi la voluntat dels ciutadans. Avui i ara a Catalunya se li aplica una llei que no respon a la voluntat expressada democràticament pels seus ciutadans.

Estem doncs en un atzucac, però no en un cul de sac. Ningú no va dir que seria fàcil. La necessitat d’un estat propi per Catalunya és inqüestionable, i als motius culturals i econòmics que podíem tenir, s’hi ha afegit els democràtics Per això, des de cap renúncia, estem obligats al diàleg, que en paraules de Tzvetan Todorov, és el reconeixement de l’altre, del diferent, com un igual en drets. Des d’unes profundes conviccions democràtiques no hi ha més armes que les urnes ni més força que els vots.

Eusebi CAMPDEPADRÓS
Primer secretari de la Mesa del Parlament de Catalunya

 


REDACCIÓ23 Gener, 2019
eusebi_campdepadros.jpg

Aquests dies assistim a una pressió constant per a que els partits independentistes al Congreso, PDeCat i ERC, permetin la tramitació i acabin negociant i aprovant els pressupostos del Sr. Sanchez.  El arguments semblen potents, es diu que suposen una millora de les partides d’inversió a Catalunya, i que permeten augmentar el nivell de la despesa en polítiques socials.

Anem a pams. D’entrada es va estar anunciant que la gran oferta era que es compliria la DA 3ª de l’Estatut, que obliga a l’estat a invertir a Catalunya un percentatge que iguali l’aportació del país al PIBl total estatal. Que l’oferta sigui complir la llei, és una presa de pel majúscula. Però obviant això, per a tots aquests que es venen abans no els comprin, les xifres concretes han suposat un gerro d’aigua freda, si l’aportació de Catalunya al PIB del total espanyol ha estat del 19,2%, la inversió pressupostada ja es de només el 16,8%.

Recordo un article del dilluns 14, de la diputada del PCS, Sra. Ibarra, en que exigia que els pressupostos de la Generalitat destinessin a les nostres comarques el mateix que la demarcació de Tarragona aporta al PIB del total de Catalunya. Estaria be que aquesta exigència a nivell català, que puc compartir, també tingués la coherència de fer-la a nivell estatal. Però durant tots aquests anys en que la inversió estatal a Catalunya ha estat molt inferior a la seva aportació, no recordo haver sentit dir ni piu al PSC. Però a més, aquesta inversió pressupostada a l’alça pel conjunt de Catalunya, quan anem a la inversió territorialitzada, resulta que baixa un 20% en relació al 2017 a les demarcació de Lleida, Girona i Tarragona, que ha de dir a això Sra. Ibarra?

Per una altra banda, els sectors que més pressionen per l’aprovació dels pressupostos per aquest augment d’inversions a Catalunya, curiosament son els més contraris a la independència. Això és una contradicció, perquè l’únic projecte que garantiria disposar dels recursos necessaris per atendre de forma digna la ciutadania d’aquest país, és precisament disposar d’un estat propi que gestioni tots els recursos que genera el treball dels catalans, i no haver d’estar cada any pidolant engrunes. A més, any rere any, malgrat la inversió pressupostada ja està per sota del legalment fixat, moralment exigible i econòmicament necessari, mai no s’executa en la seva totalitat. De fet la mitjana dels darrers anys és de només un 60% del pressupostat.

Però més enllà d’això, l’independentisme no pot col·laborar a l’estabilitat de l’estat que vulnera els drets polítics, amb presos polítics i detencions arbitraries. Quan la petició majoritària és l’exercici del dret d’autodeterminació, quan aquesta és la qüestió principal que es planteja, posar la decisió del futur de Catalunya en mans dels seus ciutadans, la responsabilitat política obliga a utilitzar la força democràtica dels vots que es disposa.

Eusebi CAMPDEPADRÓS
Secretari primer de la Mesa del Parlament de Catalunya

 

 

 


REDACCIÓ6 Desembre, 2018
eusebi_campdepadros.jpg

Vuitanta anys de franquisme. El quarantè aniversari de la constitució espanyola del 78 arriba amb presos polítics en vaga de fam, i amb el retorn mes descarat al poder del franquisme sociològic amb les darreres eleccions a Andalusia. A la “democràcia” espanyola, si li grates el vernís que li ha posat al damunt el règim del 78, li torna a sortir a sota el color “azul mahon” de les camises falangistes, que mai no se n’ha anat.

Ja ho va dir el president del CGPJ i del TS, Sr. Lesmes, que el fonament de l’estat de dret a España, a diferencia de les democràcies liberals que es basen en la sobirania popular, la separació de poders i una justícia independent, es la unitat de la nació espanyola. Aquesta unitat és el be superior a protegir, davant del qual han de cedir tots els drets, fins i tot els drets fonamentals reconeguts en els tractats internacionals ratificats per España. L’article 2 de la constitució, que consagra aquesta “unidad de destino en lo universal”, ha convertit en paper mullat tots els altres articles relatius als drets, inclòs es clar, el de l’autogovern.

Això explica que qualsevol vulneració de drets, com estem veient en la causa del 1-O, on s’ha vulnerat el dret al jutge predeterminat per la llei, el dret a un jutge independent, i fins i tot el dret a defensa en mantenir la presó preventiva, es vista com la conseqüència lògica i necessària per preservar el be superior de la unitat nacional.

Així no ens ha d’estranyar que la fiscalia mantingui l’acusació de la rebel·lió sense violència, la sedició sense alçament i la malversació sense pagaments, perquè el que considera delictiu es la idea mateixa de la independència de Catalunya, o tal i com l’anomena: “fin criminal pretendido”, prescindint de que per intentar assolir-lo s’han emprat, exclusivament. mitjans pacífics i democràtics. Han convertit els drets de manifestació i llibertat d’expressió en delictes.

Com dèiem al principi, arribem  als 40 anys de la monarquia continuadora del règim franquista, amb els nostres presos polítics en vaga de fam, no pas per demanar la llibertat, ni tan sols per demanar un judici just, sinó per demanar, només, que els resolguin els recursos d’empara presentats al TC, inadmetent-los o desestimant-los, per tal de que no els continuï bloquejat l’accés a la justícia europea. Els que tan bramen pel “cumplimiento de la ley” que expliquin perquè si el termini per resoldre aquests recursos és de 30 dies, ha passat un any i encara son al calaix.

Eusebi CAMPDEPADRÓS
Secretari primer de la mesa del Parlament de Catalunya 

 


REDACCIÓ6 Novembre, 2018
eusebi_campdepadros.jpg

Ja coneixíem la interlocutòria de processament de l’instructor Llarena, confirmada per la Sala Penal del Tribunal Suprem, i per tant res del que hem conegut avui dels escrits d’acusació de la fiscalia i de l’advocacia de l’Estat no ens pot sorprendre. Només confirmen que la sentència ja està escrita i dictada.

Qualsevol anàlisi jurídic de tot el procés i d’aquests escrits d’acusació no pot ser altra cosa que un recull i una denúncia d’irregularitats, una darrera altra. Comencem per la querella que el fiscal general Maza va presentar a final del mes d’octubre de 2017. En relació a aquesta querella, que es la que inicia tot el procés, el primer que s’ha de dir es que es va presentar seguint ordres del gobierno, quan ara hem de sentir la falsedat de que el gobierno no pot donar instruccions a la fiscalia general de l’estat, quan aquesta es nomenada pel gobierno i canvia cada vegada que hi ha canvi d’inquilí a la Moncloa.

Cal recordar també que menys de dues setmanes abans de presentar la querella, passat per tant l’1-O, el mateix fiscal Maza havia declarat que no es donaven els supòsits de fet del delicte de rebel·lió, per l’absència de violència.

La segona irregularitat de la querella es que es presenta davant l’Audiència Nacional, i posteriorment assumeix la causa el Tribunal Suprem, vulnerant les normes de competència i el dret al jutge predeterminat per la llei, donat que el tribunal competent era el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya per les normes d’aforament dels encausats. També hem sabut que es va manipular en el seu dia el nomenament de Llarena i el número de registre de la causa especial, per tal de que se li assignés a ell, el que fa pensar que es van alterar les normes de repartiment de les causes, que han de garantir la imparcialitat dels jutges.

En aquest procediment s’ha imposat una presó preventiva injustificada, donat que no hi havia cap risc de fuga ja que es van presentar voluntàriament, que ha impedit als encausats i a les seves defenses la correcta preparació del judici. Per justificar la continuïtat de l’empresonament es diu expressament que com que continuen tenint idees independentistes i a les eleccions del 21-D els partits que les defensen les han guanyat, si sortissin podien continuar amb el procés d’independència, criminalitzant així el que és una idea política legitima. Aquesta presó provisional junt amb la imputació de rebel·lió s’han fet amb l’únic propòsit de poder aplicar a persones que son càrrecs electes, diputats, la suspensió dels seus drets parlamentaris, violant l’autonomia de la cambra legislativa on resideix la sobirania del poble català.

Mantenir als escrits d’acusació les imputacions de rebel·lió i sedició que requereixen en ambdós casos un alçament que no s’ha produït, i en el primer la presència de violència explicita i armada, resulta jurídicament inacceptable, mes quan els tribunals europeus, especialment l’alemany de Sleswig-Holstein, rebutgen l’extradició per aquest delicte al constatar que en els fets del 20-9-17, el referèndum de1-10-18 i la declaració d’independència de 27-10-18, no es dona el requisit de l’ús de la violència. Això va obligar al Tribunal Suprem a retirar per segon cop les euroordres de detenció.

És especialment indignant que la fiscalia atribueixi violència pel fet de que es va cridar a la població a participar al referèndum i que això va obligar a la Policia Nacional i a la Guardia Civil a utilitzar, ells si, la violència per incautar les urnes. De fet van ser precisament aquests cossos policials els que van ignorar l’ordre del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que si be va manar aturar el referèndum, també va dir explícitament que es fes sense pertorbar la bona convivència ciutadana. Resulta cínic que al Major Trapero i al conseller Forn se’ls acusi de rebel·lió, quan el cos de Mossos d’Esquadra va complir amb rigor l’ordre judicial. La darrera vulneració de drets ha estat la denegació de a les defenses de gairebé 300 diligències de prova que havien sol·licitat en temps i forma, per la pressa a tancar la instrucció i dur el cas a judici.

S’ha utilitzat al justícia en contra de la seva noble finalitat, que és l’empara dels drets, per vulnerar-los,  per venjar-se de la humiliació que va suposar per l’Estat el referèndum del 1-O, i per perseguir i criminalitzar una idea política, la independència, que a la Gran Bretanya o al Canada s’ha resolt democràticament.

A la presidenta del Parlament se l’acusa com d’un crim, de complir el que era la seva obligació, donar tràmit a la cambra a les lleis que es presenten; al nostre govern se l’acusa de fer un referèndum, quan al Codi Penal espanyol la celebració d’un referèndum no autoritzat per l’Estat està expressament despenalitzat i no és per tant cap delicte; i als Jordis se’ls jutja per ser els representants dels 2.286.000 ciutadans de Catalunya que el dia 1-O van exercir els seus drets de manifestació, llibertat d’expressió i autodeterminació. A España et condemnen a 4 anys per robar, com a Rato, 9 anys per violar com la Manada, i 25 anys per posar urnes i donar la veu a la ciutadania.

Eusebi CAMPDEPADRÒS
Secretari primer de la Mesa del Parlament de Catalunya

 


REDACCIÓ17 Novembre, 2017

La llista del PDeCAT a Tarragona ha provocat un veritable terratrèmol entre les fileres demòcrates. La sorpresa ha estat total i absoluta. Ningú esperava que un republicà i una socialista poguessin protagonitzar una llista confeccionada per l’independentista Carles Puigdemont.

Euseni Campdepadrós i Jordi Sendra, que ha quedat fora de la llista

Curiosament, en aquesta convocatòria electoral, el PDeCAT ha perdut influència, ja que a la llista no hi ha cap militant de referència.

Els dos primers llocs de la llista estan reservats per l’advocat republicà Eusebi Campdepadrós i l’ex subdelegada del govern espanyol a Tarragona, l’exsocialista Teresa Pallarès (es va donar de baixa del PSC el 2012).

El president Puigdemont ha decidit reservar el número 3 per a l’alcalde de Valls, Albert Batet, deixant al marge el tarragoní Jordi Sendra.  El president de la Cambra de Comerç, Andreu Suriol, tancarà candidatura de Tarragona al Parlament de Catalunya.Euseb

La candidatura feta per Carles Puigdemont des de Brussel·les ha provocat un dalt baix en l’autoestima de més d’un exdiputat, perquè estava convençut que comptaria amb la confiança del president.

 




RCPRESS no es fa responsable de les opinions expressades pels usuaris i col·laboradors. El contingut d’aquestes són a títol personal de l’autor

NOTA LEGAL   |   POLITICA DE PRIVACITAT I COOKIES


Newsletter