Arxius de eusebi campdepadrós | Diari La República Checa

Sempre vaig dir que el realment rellevant del judici a la Mesa del Parlament de Catalunya de la XII legislatura, la sorgida de les eleccions del 21-D de 2017 i presidida pel MHP Torrent, no eren pas les possibles conseqüències personals, sinó que el que estava en joc era la inviolabilitat del la cambra catalana. És per aquest motiu que el títol de l’article conté un interrogant.

És cert que a nivell personal hem estat absolts de l’acusació de desobediència al Tribunal Constitucional, però també és cert que la sentència comença desestimant la causa de nul·litat de tot el procediment, i que totes les defenses vam al·legar, que no hi hauria d’haver hagut judici, ni s’hauria d’haver admès a tràmit la querella de la fiscalia, perquè el Parlament és inviolable, perquè representa al poble de Catalunya i és on s’expressa el pluralisme polític que defineix una democràcia, a través dels representants escollits per la ciutadania per sufragi universal, directe i lliure.

Per tant, en un autèntic estat de dret amb separació de poders, legislatiu, executiu i judicial, cap d’ells pot interferir en la tasca de l’altre, pertorbant o amenaçant el seu normal funcionament.

Malgrat això, la sentència conté elements positius i, donada la judicialització de la política i la repressió judicial de l’independentisme, cal saber valorar que aquesta sala del TSJC ha anat tan enllà com podia i trenca la dinàmica que fins ara teníem.

Comencem per la pròpia composició del tribunal. Les recusacions que totes les defenses vam plantejar del president del TSJC Sr. Barrientos, i el Vicepresident 1r Costa i jo mateix del magistrat Ramos, van ser crucials per tenir un tribunal amb aparença d’imparcialitat. Recordem que en anteriors judicis, com en el del MHP Torra, també es va recusar al president del TSJC, sense que en aquella ocasió fos admesa. En canvi ara es van admetre les dues recusacions, havent-se de nomenar uns altres magistrats. És significatiu en aquest sentit que la magistrada que en el seu vot particular sosté que ens haurien d’haver condemnat era la designada pel president del TSJC. Si relacionem això amb la recent anul·lació del judici a la Mesa de la XI legislatura, presidida per la MHP Forcadell, per considerar que no van tenir un tribunal imparcial, es veu que la judicatura espanyola es cura en salut davant els futurs recursos al TEDH, per evitar que les seves sentències s’anul·lin per absència d’imparcialitat dels tribunals.

També es positiu que, malgrat la desestimació de la inviolabilitat del Parlament, la sentència deixa constància que tant el Vicepresident 1r Costa i jo mateix ja teníem presentats recursos al TEDH en contra dels requeriments del Tribunal Constitucional, i que si en el futur aquests fossin estimats i es guanyessin, seria aquesta nova jurisprudència europea la que s’hauria d’aplicar, per sobre de la del Constitucional i la del Tribunal Suprem. Reconeix doncs la sentència el que sempre hem defensat: que l’àmbit jurídic i judicial de Catalunya i de l’Estat és la UE i del Consell d’Europa, i que els més alts tribunals no són ni el Suprem ni el Constitucional, sinó el TEDH i el TJUE, com estem veient aquests dies amb els recursos del MHP Puigdemont.

Hi ha un pronunciament de la sentència molt rellevant per l’actual Parlament. El tribunal reconeix el que sempre havíem defensat i que per qualsevol ciutadà és obvi: al Parlament s’hi pot debatre de tot, i sobretot d’aquelles qüestions que són objecte del debat polític, com l’autodeterminació o la independència o la critica a la monarquia. Temes que els partits polítics porten als seus programes i pels quals han estat votats i escollits. La sentència deixa molt clar, contra el que els anomenats partits constitucionalistes diuen, que el Tribunal Constitucional no prohibeix el debat d’aquestes qüestions, sinó que en el que fa referència a la independència de Catalunya només prohibeix plantejar-la i fer-la efectiva per la via de fet, per la via unilateral, al marge dels mecanismes constitucionals. Cosa òbvia des del punt de vista de l’Estat. Recordem en aquest punt que la Resolució del Tribunal Internacional de la Haia sobre la independència de Kosovo de 2010, reconeix que la independència unilateral no és contrària al dret internacional, sempre que es faci en absència de violència i per vies democràtiques.

Sempre havia dit a tothom que volia escoltar-me que a la Mesa no havia desobeït res, que sempre havíem actuat conforme a dret i seguint criteris jurídics; això si, des del punt de vista d’un parlament democràtic en un estat de dret. Per tant, malgrat els més de 20 requeriments que vam rebre del Tribunal Constitucional, i que mai no vaig admetre ni signar, l’admissió a tràmit de les iniciatives parlamentàries dels diputats era i és l’obligació de la mesa d’un parlament, si compleixen els requisits formals. Si haguéssim fet cas d’aquells requeriments, que la mateixa sentència critica per la seva deficient formulació, i per por a inhabilitacions personals haguéssim denegat el tràmit a les propostes dels grups parlamentaris, haguéssim vulnerat drets fonamentals en una democràcia com són la llibertat d’expressió o el dret a la participació política dels diputats i dels ciutadans que aquests representen.

En conclusió, la democràcia ha guanyat una part d’aquest judici, però no tota. Cal el reconeixement judicial del que estableix l’article 55.3 de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, norma en vigor: el Parlament és inviolable. Per això, malgrat que pugui semblar estrany per haver estat absolt, formularé recurs en contra de la sentència perquè no estima aquesta causa de nul·litat radical, perquè la inviolabilitat protegeix els parlaments d’ingerències  judicials en la seva autonomia de funcionament. Aquesta no és una causa individual, sinó una causa col·lectiva en defensa de la democràcia i del poble de Catalunya que el seu Parlament representa.

Eusebi CAMPDEPARÓS
Advocat – Ha estat Secretari Primer de la Mesa del Parlament de Catalunya i Secretari per a l’Administració de Justícia de la Generalitat

PUBLICITAT