REDACCIÓ21 Setembre, 2021
Seré sincer. Crec que no sé per on començar aquesta crònica. Intentaré anar a pams i seguiré un petit fil, però avui m’he enlluernat dins la Catedral de Tarragona. Bé, tampoc els vull alarmar. No he sentit cap crida a seguir res espiritual, no pateixin. Em refereixo al fet que, probablement, he vist l’últim acte que em faltava per assistir de les nostres Festes Majors i, probablement el més especial i espectacular.
Començaré pel principi. Són dos quarts de deu i queden pocs minuts perquè obrin les portes de la Catedral. Baixo la tapa de l’ordinador, guardo les coses, pago el cafè i l’aigua que m’he pres mentre acabava les últimes línies del dia i pujo amb pressa el carrer Comte de Rius. Toca cobrir el Retaule de Santa Tecla i, sincerament, no sé què em trobaré.
Mentre travesso la plaça de la Font (n’hauran sentit parlar aquests dies de ben segur), intento pensar en què em puc trobar. Fa temps que me’n parlen d’aquest acte, però mai he pogut anar (sigui per incompatibilitat o per la misteriosa coincidència d’aquest acte amb altres de més festius, què hi farem sóc així), i absolutament tothom m’ha assegurat que paga la pena assistir.
Canvi (més que encertat) d’ubicació de l’escenari
Bé doncs el cas és que arribo a les escales de la Catedral, i veig que la cua per accedir és llarga. Baixa per un lateral dels mítics esglaons i, com si es tractés d’una serp, arriba fins a la porta d’accés al temple tarragoní, la que queda més cap a la dreta. Em dóna per pensar que, com a mínim, estava a punt de veure un dels actes amb més acollida de les festes, però mai em podia imaginar que sortiria bocabadat.
Accedeixo a l’interior de la Catedral i busco la meva localitat assignada. Mentre endreço quatre coses pendents, paro l’orella en una conversa d’un matrimoni gran que parla sobre un canvi d’escenari. Intrigat els hi pregunto per la qüestió i m’expliquen que en anys anteriors, el Retaule s’havia representat sota el rosetó de la façana principal, però en aquesta ocasió, es farà davant de l’altar major, amb el retaule dedicat a la nostra patrona presidint la fotografia.
Aquest canvi és un fet inèdit. L’Esbart de Santa Tecla, que enguany commemora el seu 50è aniversari, és qui realitza i organitza aquest espectacle des de l’any 1991 cada 20 de setembre. La coreografia pertany a Jaume Guasch, la música a Francesc Cassú i la interpretació la protagonitzen 21 dansaires de l’Esbart, acompanyats musicalment per la Cobla Principal de la Bisbal d’Empordà.
Les figures del Retaule cobren vida
Passen tres minuts de dos quarts d’onze i, de sobte, s’apaguen les llums. La cobla, sota la direcció del mestre Cassú comença a tocar. Primer un so metàl·lic, que recorda una campana. A poc a poc la melodia pren força, agafant protagonisme i sonoritat dins la Catedral, captivant els assistents, abans que la màgia aparegui pel braç principal del temple, on lentament s’aproximen fins a l’escenari els personatges del Retaule, que han baixat a veure de prop els tarragonins, que ja esperen neguitosos veure la llegenda del martiri a la seva patrona.
Un cop dalt de l’escenari, Santa Tecla agafa el protagonisme. Ens beneeix i balla a la vegada. Mentrestant, el temps s’atura. Només hi ha espai per la màgia, en forma de dansa. En qüestió d’escassos trenta minuts, l’Esbart ens recorda diferents moments de la “llegenda àuria” de la santa d’Iconi. Una autèntica meravella.
De sobte, bocabadat mentre intento fotografiar i gravar cada petit detall de l’espectacle, Santa Tecla és agafada i aixecada, en el moment més apoteòsic de la funció. El final, espectacular provoca que tot el públic es trenqui en una ovació que ressona per tota la catedral i posa la cirereta a una nit màgica.
Surto de la Catedral. Enfilo el camí de la Cuixa, de camí cap a casa. Intento pensar com puc plasmar un dels espectacles més bells que he pogut veure mai, i crec haver vist a Santa Tecla baixar del retaule i tornar a regnar amb els seus tarragonins, que l’esperen fidels. Només per un instant. Màgic. Mai més em perdré el Retaule.
FOTOS
VÍDEOS
PUBLICITAT
