29. Març 2024

Arxius de entrevista | Diari La República Checa

REDACCIÓ18 Juliol, 2022
IMG_4857-1280x960.jpg

Quarts d’onze del matí i el Palau de la Diputació de Tarragona bull d’activitat. L’edifici del passeig de Sant Antoni és un formiguer constant de gent entrant i sortint en un dia de treball laboral. Accedim a l’ens supramunicipal per conèixer quina ha estat la tasca en aquest mandat de Noemí Llauradó (ERC), la nova presidenta que ha agafat el relleu de Josep Poblet (CiU), després de dotze anys al càrrec. I no ha estat una gestió gens fàcil, tal com admet Llauradó qui ens explica com s’han hagut de reinventar i gestionar tres anys “d’emergències” climàtiques, socials i econòmiques. La presidenta ens obre les portes del seu despatx i conversem sobre aquest mandat, marcat per la crisi sanitària i social esdevinguda per la Covid-19, també sobre els reptes del nostre territori i la relació entre la Diputació i les diferents administracions locals, i quin ha estat el seu paper durant aquests mesos marcats per la incertesa i una recuperació econòmica que es veu amenaçada per una nova ombra de crisi.

Quin balanç fa d’aquests tres anys presidint la Diputació?
Balanç positiu. Però ha estat el mandat -no només a la Diputació, sinó també a la resta d’administracions- de la gestió d’emergències. Recordo que només entrar, vam haver de gestionar els incendis de la Ribera d’Ebre, que evidencien, en bona part, i que són fruit del canvi climàtic. Després van venir els aiguats de la Conca de Barberà, més tard el temporal Glòria, Filomena… Una sèrie d’episodis climàtics que van fer mal a la demarcació, amb víctimes mortals, danys als carrers i equipament públics… per tant, gestió de desgràcies. També l’explosió d’Iqoxe i, per descomptat, l’esclat de la pandèmia de la Covid-19. Ha estat el mandat del fet d’haver de reinventar-se per haver de fer front a tots aquests problemes.

Com ha estat el fet d’haver de gestionar una pandèmia amb la incertesa i el desconeixement sobre la mateixa?
Tot i que l’esclat de la Covid-19 ens va sorprendre a tots, crec que hem tingut la capacitat necessària per adaptar-nos i poder fer front a tot el que succeïa, hem pogut estar al costat de tots els ajuntaments, que són els nostres destinataris per tal de poder garantir tots els serveis. La desinfecció dels municipis, el manteniment de les carreteres, la compra de material sanitari (mascaretes, gel desinfectant). Crec que ha estat una bona gestió, tot i haver de gestionar-ho tot telemàticament amb el teletreball.

Noemí Llauradó amb larepublicacheca.cat

I ara els plans de reactivació econòmica per fer front a la crisi econòmica.
Hem destinat molts recursos als ajuntaments per fer front a aquesta crisi, sobretot a les entitats socials. Tot i que també ens hem fixat en altres línies de treball. El sector cultural ha estat un dels més afectats i que més ha patit la conseqüència de les restriccions i els aforaments. En definitiva, afrontant tots els flancs on atacava la pandèmia. Un altre dels sectors on hem incidit ha estat en el Turisme, que també s’ha vist molt afectat per aquesta crisi.

Aquesta pandèmia també ha evidenciat la necessitat de tenir cura dels municipis i evitar el despoblament de les àrees rurals. Com s’ha afrontat?
És un dels nostres grans reptes. Ens hem posat les piles per donar cobertura de serveis a aquells municipis petits de l’interior que es troben en aquesta problemàtica i que, lamentablement, perden població de manera continuada. Sabem que hi ha eines per poder combatre el despoblament i nosaltres (la Diputació) som una d’elles, perquè ens permet poder injectar recursos a les localitats tarragonines, uns 85 milions pels municipis, que poden destinar a inversions o despesa corrent. Al final el més important és que els pobles puguin oferir serveis de qualitat, per tal que la gent s’hi quedi i atreure més població.

Ha estat el mandat de les emergències i del fet d’haver de reinventar-se per haver de fer front a tots aquests problemes.

Un altre dels reptes és l’arribada de la fibra òptica per poder digitalitzar els municipis.
És de vital importància. De fet, a través de la xarxa de carreteres de la Diputació, a través dels treballs de manteniment i gràcies al pacte amb la Generalitat, s’està desplegant la fibra òptica per tal de poder arribar a tots els municipis de la demarcació. És vital estar ben connectats, tant a través de la xarxa de carreteres, com amb les telecomunicacions, ja que d’aquesta manera també ajudes a les localitats a poder atreure empreses i generar un teixit empresarial. També garanteixes que la població pugui teletreballar des dels pobles i és una eina molt important contra el despoblament.

I pel que fa al canvi climàtic? Quines eines s’han destinat a les administracions locals?
Hem doblat totes les partides pressupostàries per tal que els ajuntaments puguin dur a terme polítiques contra la crisi climàtica, en l’àmbit de l’enllumenament per exemple, fomentant el canvi de les llums convencionals a les de tipus LED, o les calderes de biomassa per alimentar energèticament les poblacions.

Vizcarro i Llauradó en l’entrevista

Quines són les comarques que més preocupen a causa d’aquest despoblament?
Totes les de l’interior. Conca de Barberà, Terra Alta, la Ribera d’Ebre o el Priorat. Són les quatre comarques que més s’han vist afectades. Tot i que en alguns d’aquests municipis ens hem trobat que molta gent arran de la pandèmia, s’han plantejat anar a viure a aquests pobles més petits durant el confinament i que han decidit quedar-s’hi. Una de les parts positives d’aquesta pandèmia ha estat el fet de veure com algunes persones deixen la ciutat per anar al seu poble. No necessàriament tots hem de viure en les ciutats, sempre que hi hagin garantits en un radi assumible, tots els serveis necessaris. Tots hem de tenir l’oportunitat de poder decidir viure al poble on hem crescut i no haver de marxar. Aquest és un dels reptes demogràfics més importants que tenim com a societat.

Quina importància tenen en aquest context els ‘esperats’ fons Next Generation europeus?
Aquests fons en definitiva el que busquen és que siguem una societat molt més resilient. Davant de les amenaces del canvi climàtic, els efectes de la crisi de la Covid-19 i la recessió econòmica, hem d’estar preparats i treballar en aquests escenaris per tal que les generacions futures puguin continuar gaudint d’un futur sostenible, tant en l’àmbit climàtic, com econòmic i social. Crec que el treball de la Diputació amb els municipis és positiu en aquests projectes de sostenibilitat i transformació energètica.

Hem de fer que el nostre territori sigui un lloc encara millor, i això implica que es generin oportunitats per tothom, que siguem una demarcació on es generi treball per tothom, amb habitatge digne.

Quin és l’objectiu de la seva gestió més rellevant en aquest mandat?
És poder fer de les nostres comarques un lloc millor per viure. Sempre he dit que hem de fer que el nostre territori sigui un lloc encara millor, i això implica que es generin oportunitats per tothom, que siguem una demarcació on es generi treball per tothom, amb habitatge digne.

Un altre dels grans reptes és la mobilitat i el transport. Sembla que s’estan fent passes per millorar les connexions ferroviàries amb l’estació intermodal. Quina valoració en fan?
Tot allò que sigui inversió pel nostre territori és positiu. I l’estació intermodal és una prioritat que ha de garantir el servei a tot el territori, que faciliti la mobilitat de les persones i, a banda, que millori les connexions amb l’aeroport de Reus, per tal de millorar la dinamització econòmica i turística de la demarcació. No pot ser que un viatge a Barcelona ara trigui el mateix que fa trenta o quaranta anys. Hem de progressar i s’han de garantir unes infraestructures dignes, per poder vertebrar el territori, amb un transport públic sostenible.

Un altre dels grans objectius pel Camp de Tarragona és aquest projecte de la Vall de l’Hidrogen Verd. Quines novetats hi ha sobre aquest pla?
Estem a l’espera que sigui publicat el PERTE, on les diferents valls de l’Ebre de l’Aragó, País Basc i Catalunya, amb aquest anomenat eix de l’hidrogen de l’Ebre opten a ser generadores d’aquesta energia més sostenible a través dels fons europeus. Hem tingut resolucions favorables i estem a l’espera que els plans avancin, però som optimistes.

Noemí Llauradó a l’interior de la Diputació

Sobre la qüestió territorial. Hi ha desigualtat entre les comarques del Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre?
Pel que fa als recursos que destinem a ambdós territoris, tenim un equilibri. També amb el Baix Penedès. Sempre hem de garantir una equitat i un equilibri i sempre vetllem per aquest equilibri. És cert que les Terres de l’Ebre han estat oblidades durant molt de temps i un exemple ha estat les desgràcies climàtiques. Apostem molt per la marca turística de les Terres de l’Ebre, que està creixent i que ajuda a mostrar la seva gastronomia, la seva geografia o amb la memòria històrica. És una terra amb un potencial enorme i que s’ha de sentir acompanyada per totes les administracions.

Quina és la situació del Baix Penedès? Els alcaldes han decidit alçar la veu i es veuen maltractats i oblidats.
És una comarca fronterera amb dues demarcacions i hem de facilitar l’apropament del Baix Penedès, millorant la mobilitat. Hem de reflexionar sobre el fet que la gent s’estimi més mobilitzar-se cap a Barcelona i no cap a Tarragona. Una altra de les problemàtiques són les ocupacions il·legals en les segones residències que afecten directament els municipis del Penedès. En l’àmbit econòmic s’ha de continuar apostant, tant pel teixit industrial que és molt potent, com pel sector agroalimentari i vitivinícola, també amb el turisme i, entre tots, els hem de fer valdre. Hem de continuar apostant i destinant recursos.

Precisament la pandèmia ha fet que aquestes localitats del litoral penedesenc i tarragoní hagin crescut i ara es faci més evident la manca de serveis davant aquest augment. Com ho valoren?
Valorem aquest creixement dels pobles del litoral de forma positiva. Però sí que és cert que creixen les localitats de la costa, però perden població les de l’interior i hem de fer que hi hagi un equilibri, com he esmentat abans. És cert que la pandèmia ha evidenciat que la gent pot viure a la costa sense la necessitat de desplaçar-se cap a les ciutats per treballar, gràcies al teletreball. Tenim un clima i unes condicions i qualitat de vida que atreuen la gent i que són privilegiades. El repte d’aquestes localitats és el fet d’haver de mantenir aquests serveis durant tot l’any i no fer-ho només durant uns mesos a l’època vacacional. Això se soluciona destinant més recursos i donant eines als municipis.

Crec que la guerra de campanars entre les dues ciutats és un mite. Fa anys que aquesta batalla ja no existeix i la realitat és que hi ha molta sinergia i col·laboració.

Com valora la relació entre Tarragona i Reus?
Perfectament bona. Crec que la guerra de campanars entre les dues ciutats és un mite. Fa anys que aquesta batalla ja no existeix i la realitat és que hi ha molta sinergia i col·laboració. El que és important pel desenvolupament de la demarcació és que Tarragona i Reus sumin i el que cada vegada és més evident és el fet que han esdevingut una àrea metropolitana. Treballem a Tarragona, però vivim a Reus, o al revés. També ho podem traslladar a Cambrils, Salou o Vila-seca. Ens comportem com si fos una sola ciutat i això és el que fa que la demarcació avanci. I això ens fa més forts.

Llauradó i Vizcarro durant l’entrevista

La capitalitat l’ha de continuar exercint Tarragona?
La capital administrativa és evident que és Tarragona. Però ja no és tant el fet de parlar de capitalitat administrativa, sinó que tenim una capitalitat coral molt distribuïda per tota la demarcació. Som una gran ciutat difosa i crec que hem d’observar els municipis i les ciutats tarragonines de forma molt més oberta.

Reus està demostrant que pot acollir esdeveniments esportius d’alt nivell (World Padel Tour). Què li falta a Tarragona per poder fer-ho, a banda de no tenir una jugadora d’elit com Ari Sánchez?
Això ha estat molt determinant. És un fet que Ariana Sánchez és una jugadora reusenca i en aquest cercle esportiu va sortir la possibilitat de portar el circuit de pàdel a la seva ciutat. Si hagués estat de Tarragona, s’hauria fet aquí. De fet, també s’acullen altres esdeveniments, com en altres localitats de la demarcació. La lectura que s’ha de fer és molt més d’àmbit global i de territori que no pas sectorial. És la riquesa del nostre territori. Tots tenim aquelles parts rellevants depenent de la zona geogràfica.

La lectura que s’ha de fer és molt més d’àmbit global i de territori que no pas sectorial. És la riquesa del nostre territori. Tots tenim aquelles parts rellevants depenent de la zona geogràfica.

Però la realitat és que la ciutadania percep que és molt més fàcil ara mateix fer coses a Reus que a Tarragona.
A mi el cert és que no m’arriba. Crec que ara mateix tots els municipis estan bullint d’activitats, ja que la gent tenia moltes ganes de recuperar la normalitat. No puc valorar un municipi més que un altre, ens hem de valorar i fer estimar molt més en el nostre conjunt. No ens valorem i no som conscients del potencial que tenim tots junts com a territori, si sumem plegats Tarragona, Reus, El Vendrell, Amposta i Tortosa. Tenim un territori molt ric.

No es tracta només d’obrir les portes. Volem fer les coses amb rigor, que hi hagi una seguretat per tota la gent que pugui passar i evidentment, preservant tot el tema de les Savines.

Un altre dels punts calents és el futur del preventori de la Savinosa. Com està el projecte?
Va ser una de les primeres qüestions que vam abordar. Hi havia un acord de consens a la Diputació que es preserva, que és el més important per tal d’impulsar qualsevol projecte a la finca de la Savinosa. Però la pandèmia i la caiguda del POUM han obligat que s’hagi de replantejar allò que s’hi vol fer. Vam haver d’esperar la nova normativa urbanística que supleix l’antic planejament urbanístic, les estem analitzant i hi ha una comissió que està estudiant totes les línies. Quan hi hagi un projecte, tant de l’ajuntament com de la Generalitat, qui ha d’aprovar el nou planejament, mirarem d’impulsar-lo. És complex, si no fos així no faria més de cinquanta anys que està així. El projecte ha de tenir un impacte més enllà de Tarragona, ha de ser beneficiós per la ciutat, però també pel territori.

Així i tot, des del mateix govern de la ciutat, amb l’aprovació de la moció per obrir la tanca de la Savinosa, parlen de poder apropar el preventori a la ciutadania.
No és tan fàcil. Hi ha molts condicionants. No es tracta només d’obrir les portes. Volem fer les coses amb rigor, que hi hagi una seguretat per tota la gent que pugui passar i evidentment, preservant tot el tema de les Savines. Estem treballant. Quan hi hagi una sintonia entre Generalitat, Diputació i Ajuntament, estarem en disposició d’explicar alguna cosa més, però no tenim pressa. Hem de mantenir aquest consens i fer les coses ben fetes, treballant amb certeses i anant plegats de l’ajuntament i de la Generalitat. No volem generar expectatives que després generin frustracions.

PUBLICITAT



 


REDACCIÓ12 Maig, 2022

El juez Joaquim Bosch llega este jueves 12 de mayo para presentar su última obra, ‘La patria en la cartera. Pasado y presente de la corrupción en España‘. El magistrado valenciano nos explica los fundamentos de este libro que viene a reflejar un problema endémico que sufre el país, la corrupción. Bosch, presentará esta obra en un acto que se celebrará este jueves, en el Colegio de Abogados de Tarragona, a las siete de la tarde. Desde larepúblicacheca.com, conversamos con el juez para que nos desgrane su nueva obra.

¿Qué encuentra el lector en su libro?
El lector encontrará una reflexión argumentada sobre los orígenes históricos de la corrupción en nuestro país y sobre las medidas institucionales para combatirla en la actualidad. También podrá conocer el enorme daño económico que causan las prácticas corruptas a nuestra vida diaria. Los economistas nos dicen que, si a la muerte de Franco hubiéramos cortado con la corrupción que venía de la dictadura, ahora tendríamos una renta per cápita muy superior a la media europea y cercana a la de Finlandia. Podríamos suprimir las bolsas de pobreza y disponer de mejores servicios públicos y prestaciones sociales.

¿A qué tipo de lector recomendaría su obra?
A cualquier persona interesada en los problemas de nuestra sociedad. No se trata de una obra académica de tipo especializado. Pretende ser un ensayo dirigido al gran público, con los rasgos propios de este género. Aborda una visión transversal sobre la corrupción, desde la historia, el derecho, la política criminal, la ética o la sociología. Además, puede gustar a lectores con curiosidad sobre la evolución histórica de nuestro país: la corrupción es un buen hilo conductor para comprender nuestro pasado y presente.

¿Por qué España tiene tantos casos de corrupción?
La razón principal se encuentra en la deficiente configuración de nuestras instituciones. Fallan los mecanismos de prevención, control y castigo de estos delitos. El origen histórico hay que buscarlo en la enorme implantación de prácticas corruptas durante los cerca de cuarenta años del franquismo. Las circunstancias de la Transición no posibilitaron una ruptura frontal con la corrupción heredada del régimen anterior. Después nuestro sistema democrático asumió la corrupción como un mal aprovechable. Y se convirtió en un instrumento funcional, porque sirvió para financiar a los principales partidos y para favorecer el enriquecimiento personal de determinados políticos y de tramas empresariales. Por eso ha llegado hasta nuestros días. No ha existido una voluntad política suficiente para acabar con la corrupción.

Las circunstancias de la Transición no posibilitaron una ruptura frontal con la corrupción heredada del régimen anterior. Después nuestro sistema democrático asumió la corrupción como un mal aprovechable.

¿Qué se puede hacer para reducir la corrupción en nuestro país?
La prevención es muy importante. Necesitamos que no sea tan fácil adjudicar los contratos públicos a las tramas corruptas. También resulta más que aconsejable que haya en las administraciones más controles internos imparciales. Deberíamos generar más mecanismos de transparencia y construir infraestructuras éticas. La democratización de los partidos es fundamental en la lucha contra la corrupción, al igual que reforzar la separación de poderes y dotar de más medios a la justicia.

¿Es utópico pensar en la erradicación de la corrupción política?
No es utópico en absoluto. Lo demuestran los países que han conseguir situar la corrupción en niveles muy bajos, como Dinamarca, Alemania, Suiza o Nueva Zelanda, entre otros. Las medidas que han funcionado en otras partes serían muy útiles igualmente aquí. Lo que sí es utópico es pensar que, sin cambiar la configuración de las instituciones, la corrupción va a desaparecer de forma espontánea. Eso no ocurrirá y la seguiremos sufriendo.

¿Qué representa para usted este libro?
Representa la oportunidad de realizar una aportación que intenta generar un debate necesario sobre este tema. Se trata de una reflexión cívica para que la ciudadanía tenga más información, porque la información es poder. Y también otro objetivo del libro es que las fuerzas políticas analicen con más profundidad estos problemas y acometan las reformas estructurales adecuadas. Ojalá algún día veamos un gran pacto de estado contra la corrupción.

PUBLICITAT


REDACCIÓ1 Maig, 2022

Arriba un nou 1 de Maig. Tradicionalment, aquesta és la data que commemora el Dia dels Treballadors, una diada que de nou preveu que els sindicats prenguin els carrers i tornin a reivindicar els drets de tots els treballadors i treballadores. Dos anys després de l’inici de la pandèmia, enguany es recuperarà la manifestació que recorrerà els principals carrers de la capital de la demarcació i que, en una nova ocasió, tornen a reclamar apujar els salaris, contenir els preus i posar fi a les desigualtats. Parlem amb Mercè Puig, secretària general de CCOO a Tarragona, qui ens explica què es commemora aquest 1 de Maig i les reivindicacions dels sindicats.

Què es commemora l’1 de Maig?
Per excel·lència l’1 de Maig és la data reivindicativa i solidària per a CCOO. Es commemoren totes les lluites que tenim per aconseguir els drets laborals que tenim avui en dia i es visualitzen els conflictes als sectors o empreses actuals.

Què és el que es reivindica enguany?
Aquest any després d’una crisi sanitària, econòmica i ara la crisi per la guerra de Rússia, reivindiquem que és l’hora de posar fre a l’augment de preus i disposar de salaris dignes i suficients, de potenciar l’ocupació estable i de qualitat i d’acabar amb les desigualtats.

Quina és la situació que pateixen els treballadors a la demarcació de Tarragona?
La situació que patim els treballadors i treballadores del territori no són diferents de la resta del país, tenim un alt índex de pobresa d’agut a la inflació que és molt difícil per la ciutadania poder pagar la llum, els carburants i la cistella de la compra, els preus han de frenar. Necessitem que un bé essencial com és l’energia elèctrica estigui sota control públic. Necessitem millores salarials i millorar la contractació. Pla industrial que permet que es reconverteixin les empreses i alhora no es deslocalitzen. No podrien subsistir només del turisme sense el sector industrial.

Per què la temporalitat dels contractes és un problema?
Tenim una cultura de fer contractes temporals, ha de canviar aquesta cultura de la temporalitat al nostre país i al nostre territori, que ja ho està fent, aquest primer trimestre ja veiem que l’augment de contractes indefinits fa que aquesta cultura de la temporalitat es vagi reduint, no oblidem que temporalitat va lligat a precarietat, i principalment afecta les dones, als joves i als immigrants i apostem per a l’estabilitat a l’ocupació.

Existeix la paritat i la igualtat en els llocs de treball de les empreses de la demarcació?
Hi ha empreses i sectors de tot, però és veritat que és un tema que ens queda molt de camí per recórrer, perquè per exemple en la indústria i més en la química costa molt que entrin les dones, i la indústria o els sectors més feminitzats les categories superiors o els òrgans de direcció són homes majoritàriament, hem de fer una reflexió perquè encara no existeix aquesta paritat. I també encara la bretxa salarial entre homes i dones està en el nostre dia a dia fa molts anys que intentem eliminar-la. Des de CCOO donem impuls als plans d’Igualtat a les empreses i participem allà on tenim representació i on ens requereixen.

S’ha aplicat la pujada dels salaris mínims en tots els llocs de treball?
En quasi tots els llocs i empreses, on hi ha representació sindical ha sigut més ràpid i d’altres ho batallem posant denúncies.

Com valoren la situació dels professionals sanitaris i de l’educació?
Les persones treballadores del sector sanitari i de la dependència estan esgotades i gens reconegudes per l’administració pública, que després d’una dècada de retallades i d’una pandèmia que ha posat de manifest el que el nostre sindicat reivindicava des de feia molt de temps, que les condicions de treball de les persones treballadores repercuteixen molt directament en les cures que donem a tota la població i, sobretot a la gent gran on les ràtios de personal i les condicions laborals són especialment precàries. Unes cures que no estaven a l’altura del que els nostres governats publicitaven i que la població mereix. Hem demostrat, amb la pandèmia que les persones treballadores de sanitat i de geriatria són essencials. Ara esperem que les persones que ens governen, l’administració i les patronals s’ho prenguin seriosament i obrin en conseqüència negociant i aplicant unes condicions laborals més justes amb augment de salaris per tal de revertir les desigualtats que hi ha als diferents sectors.

En educació l’anunci de la modificació de l’inici de calendari del curs vinent per part del president de la Generalitat i el conseller d’Educació va ser l’espurna de la mobilització de la comunitat educativa, cansada de la manca de diàleg per part del departament, de decisions arbitràries i, sobretot, de la manca de voluntat de revertir les retallades en educació dels anys de la gestió de la crisi financera i de recuperar els drets dels professionals del sistema educatiu.

Una situació que ha aplegat les reivindicacions de la comunitat educativa, que s’han expressat amb caràcter de mobilització i cinc dies de vaga el mes de març. Unes convocatòries que han tingut un seguiment important, amb adhesions dels diferents sectors del sistema educatiu, i que han protagonitzat mobilitzacions massives als carrers. És imprescindible tancar el conflicte des de la negociació i la revisió de les posicions del Govern, però no confiarem la solució només a la voluntat i estem preparant noves convocatòries de vaga per als mesos vinents. Invertir en educació no hauria de ser un problema per a un govern progressista.

Per què la demarcació acumula tantes morts i accidents laborals?
Les dades reafirmen el que venim denuncien CCOO i que constata la precarietat laboral, per tant, podem veure que les persones amb contracte temporal estan més exposades als riscos, no reben una formació adequada sobre els riscos a què s’enfronten al lloc de treball i tenen més predisposició a assumir-los per por de perdre la feina. En aquest sentit, esperem que la reforma laboral aprovada recentment, dissenyada per reduir l’elevada temporalitat repercuteix de manera favorable en aquestes xifres de sinistralitat. L’alça de la incidència en greus i lleus fa evident que cal prendre mesures en el col·lectiu d’autònoms, de l’abús de les cadenes de subcontractació.

Per què és important que surti la gent al carrer el pròxim diumenge?
Hem de sortir al carrer com sempre i ara més que mai! Perquè ja estem farts que totes les crisis les acabem pagant la classe treballadora, i aquesta crisi de preus no l’hem de pagar nosaltres amb més pobresa. Necessitem urgentment acabar amb les desigualtats.

PUBLICITAT


REDACCIÓ16 Març, 2022
IMG_4257-1280x960.jpg

Quarts de deu del matí. Plou, fa fred. Són d’aquells dies on Tarragona agafa aquest to gris, melancòlic i que, personalment em fa reflexionar. A milers de quilòmetres, al cor d’Europa, la situació és diferent. Cauen les bombes, la gent fuig de l’horror d’una guerra que ha esclatat a Ucraïna, davant d’una invasió molt difícil de comprendre, per part d’un dictador ferotge i sense escrúpols i que amenaça d’acabar amb una pau tensa al món. Quedem amb l’Ernest París, un reusenc que és politòleg de formació i funcionari de professió, qui ens explica que marxarà durant cinc dies a Polònia, on viatjarà fins a la frontera amb el país eslau, a viure les conseqüències d’aquest conflicte, a ajudar a gestionar aquest flux migratori de refugiats i a intentar entendre quins són els efectes de la guerra.

Qui és Ernest París?
L’Ernest París és un reusenc, de cinquanta anys, llicenciat en ciències polítiques i sociologia, soc funcionari de la Generalitat i una persona amb inquietuds. En el seu dia també vaig ser regidor de l’Ajuntament de Reus. Soc una persona amb inquietuds, socials, culturals i polítiques.

Entre aquestes inquietuds, esclata la invasió de Rússia a Ucraïna i decideixes agafar les maletes i anar a Polònia.
Sí. S’ensumava que aquest conflicte podia esclatar des de fa ja setmanes i mesos. Quan esclata, fas una mica com tots. Veus de sobte una guerra, que a priori és molt llunyana, que tenim poca informació i pocs vincles amb aquesta gent. Però és una guerra que està passant a Europa, diferent potser a la guerra dels Balcans. Aquest és un conflicte provocat per un dictador, que posa en tensió a tot el món. Llavors, davant d’això tens dues alternatives. Una, mirar aquest conflicte des de la distància, o, per altra banda, tenir recursos i l’actitud per decidir anar. No a salvar res, no vull que la gent pensi que és un gest heroic. Vull anar a veure què és un conflicte i aprendre com es gestiona aquesta situació, al carrer.

Ernest París a larepublicacheca.cat

Estem ben informats sobre el que està passant a Ucraïna?
Considero que hi ha mitjans que estan sent molt valents, com la Corporació amb TV3 i Catalunya Ràdio, amb molt bons corresponsals. Crec que estan explicant molt bé el que està passant. D’altra banda, hi ha un tall en la informació, pel que fa al bàndol rus. Aquesta part aquí no ens arriba. Però, sí, els mitjans en el segle XXI estan entrevistant gent que es troba al front. La informació crec que és suficient. Però jo vull anar a viure el conflicte des d’allà. Què suposa aquesta guerra, a nivell personal, existencial… Sé que no és un viatge de plaer, em trobaré amb situacions molt dures i complicades. Però a partir d’aquí trauré les meves conclusions. No per arreglar el món, sinó de vivències personals.

És complicat. Però quina anàlisi em fas de la situació que et pots arribar a trobar?
En primer lloc, una anàlisi molt racional. Sé que vaig al lloc on està posat tot el focus de l’opinió pública mundial. Un lloc que està en la primera plana dels mitjans i de les xarxes socials. Un lloc que està en conflicte i on és necessària l’ajuda humanitària. El fet de poder fer aquesta immersió i poder saber què és el que està passant per una mare o un nen que surten del seu país en guerra, escapant dels bombardejos i tremolant de fred… això serà molt fort. Aquest plus és el que no puc viure si no vaig a ajudar. També vull veure com reaccionaré jo davant d’aquesta situació, que mai he viscut. Vaig a viure una experiència vital.

No vaig a salvar res, no vull que la gent pensi que és un gest heroic. Vull anar a veure què és un conflicte i aprendre com es gestiona aquesta situació, al carrer.

Hi ha hagut algun conflicte bèl·lic modern que t’hagi motivat a anar-hi?
Jo vaig estar fa tres anys a Geòrgia i Armènia. M’agrada molt la muntanya i vaig anar al Caucas, on es limita amb Rússia. Em vaig trobar a la frontera d’Armènia i Turquia amb una muntanya, el mont Ararat, sagrat pels armenis i on hi ha un conflicte latent amb els turcs des de fa molts anys, on entra la religió i el domini polític d’aquella zona. Altres conflictes queden lluny, com el dels Balcans, on era jove i estava estudiant o la guerra d’Iraq. De fet, és la primera guerra que tenim a Europa i ens toca de prop, amb conseqüències indirectes com són l’èxode de refugiats i la crisi brutal que ens ve damunt. No vull veure la guerra, vull veure les seves conseqüències. No soc un ‘freelance’ que vol fer periodisme de front. Vull veure les conseqüències de la guerra, l’èxode de refugiats, els seus problemes i que en 15 dies han perdut tot el que tenien.

N’hi ha prou amb les campanyes per enviar medicaments, aliments o productes de primera necessitat? Què és el que podem fer per ajudar?
Una de les coses que sobta, és que quan superem una crisi -econòmica, una guerra, etc.- o com pitjor estan les coses, més esclata la solidaritat de la gent. És una realitat que arran de la pandèmia, com a societat, estem pitjor que fa dos anys. Hi ha més precarietat, més incertesa, patiment, atur… Que ens fa viure el present, el dia a dia. Quan vius amb el present, se t’escapa el futur. Els nivells de solidaritat són més presents ara, que fa uns anys. És evident. La gent intenta aportar el seu granet de sorra per ajudar. El que és clau en aquest cas és saber gestionar aquests recursos i ser eficient en la seva distribució.

París en un moment de l’entrevista

Decideixes agafar un vol a Cracòvia. Què vas a fer a Polònia?
Polònia és un país que conec. M’ha generat molta impotència veure tota aquesta crisi humanitària des dels mitjans. Tinc uns dies de vacances i m’he plantejat anar-hi. Per sort des de Cracòvia tinc uns contactes i volaré cap allà. Els he demanat informació per veure com estan les coses. Amb aquestes dades, m’he fet un itinerari, que és el més segur possible. Tot i que des de Varsòvia estàs més a prop de la frontera, m’és més fàcil anar des de Cracòvia. D’allà viatjarem a Przemyśl, una ciutat a pocs quilòmetres de la frontera i des d’aquest punt aniré fins a Medika, l’últim punt polonès fronterer amb Ucraïna. Volia entrar al país, però veient els últims bombardejos, no m’atreveixo a entrar. No ho veig clar.

Tens por a què et pots trobar?
Quan vas a un conflicte, o quan et passen coses que són ‘extraordinàries’ se’ns disparen els nivells d’adrenalina. Jo ara mateix, si et soc sincer, tinc un estat d’excitació mental. També de por. Soc una persona poruga. No vaig a salvar ningú, ni soc un paio fort. Soc una mica dèbil, emocionalment i estic en una fase de preparació. Sé que em trobaré a gent que fuig de la guerra, persones que ho han perdut tot. Gent en estat de xoc. Observaré a tota aquesta gent i vull aportar el meu granet de sorra. Si he d’acabar fent entrepans a l’estació de Medika, apilant matalassos, o fent el que se’m demani, serà la meva manera de poder aportar i poder viure el conflicte en primera persona, les 24 hores del dia i poder treure un enriquiment personal. Vull passar per aquesta experiència.

Fins quan estaràs allà?
Uns cinc dies. Marxo dimecres i torno diumenge.

Un cop tornis, amb els teus contactes a Polònia, faràs un canal per ajudar des de Tarragona?
Mira, de persones ucraïneses al Camp de Tarragona, conec una que viu a Vila-seca. I contactes a Polònia, en tinc dos. El que passa que aquests contactes me’ls he de treballar. És diferent parlar a través de whatsapp, que en persona. Vull veure quin nivell de fiabilitat i compromís amb el conflicte tenen aquests contactes. Un cop que sigui allà, depèn del que trobi, ens podrem plantejar un feedback. Si hi ha situacions de necessitat i existeix aquesta sinergia, m’ho plantejaré. Però primer hem d’anar pas a pas. Igual m’emporto una decepció amb aquests contactes. Però si existeix una possibilitat de tenir una continuïtat, jo vull col·laborar.

La por la tinc a la guerra i a la desesperació, que fa que la gent faci coses que mai et penses que et podrien fer. Però les intentaré suplir amb tranquil·litat i solidaritat.

A banda dels estereotips de la misèria i la desesperació, hi ha alguna reacció que et puguis trobar que et faci por?
Jo tinc por a la guerra. A la meva seguretat física. De fet, per aquest motiu he renunciat a entrar a Ucraïna. Si m’ho preguntes fa una setmana, jo hi anava a entrar, sense por. Però aquesta por m’ha fet canviar aquests plantejaments. I una segona por, que és què pot provocar la desesperació en les persones. Volia anar amb els meus mitjans, com llogar el meu cotxe. Però aquests contactes m’han alertat que en situacions de necessitat, no pots saber com es comportarà la persona que tens davant. Pot passar que una família desesperada decideixi prendre un cotxe per la força. La por la tinc a la guerra i a la desesperació, que fa que la gent faci coses que mai et penses que et podrien fer. Però les intentaré suplir amb tranquil·litat i solidaritat.

Ernest París atén larepublicacheca.cat

Què farà l’Ernest per ajudar aquella gent que ho necessiti?
Tinc dues cames, dos braços. Vaig sense cap actitud heroica. No és cap viatge de vanitat ni heroic. No vaig a salvar el món. És una immersió en un conflicte, una experiència personal. Faré el que em demanin. Si puc arribar fins a Medika, on hi ha el gran camp de refugiats, intentaré ser una peça més en el gran engranatge de les ONG que estan col·laborant.

A fer el que se’t demani.
No em cauran els anells. Si he de fer entrepans, els faré. Si he d’escombrar o fregar, ho faré. Si s’han d’entretenir els nens, m’hi oferiré. Si amb això em puc guanyar la confiança dels organitzadors per poder formar part de l’organització per gestionar les caravanes logístiques dels refugiats, serà espectacular i podré parlar amb les persones afectades directament. Però tocant de peus a terra, jo compto que aquest nivell de confiança és difícil d’aconseguir. Però ho intentaré.

PUBLICITAT


 


REDACCIÓ11 Març, 2022
IMG_3963-1280x960.jpg

El sol llueix ben amunt a la plaça Anselm Clavé, al cor de Tarragona i un dels indrets on l’artista Raül Cid s’ha criat, jugat i cantat des de ben petit. Parlem amb un dels músics més rellevants de la demarcació qui ha vist com el seu ‘fill artístic’ s’ha fet ja tot un home. L’Stromboli Jazz Band format pel mateix Raül Cid – trombó, veu i direcció, Josué García – trompeta, Ton Solé – banjo/ukelele, Ismael Carles – tuba, Adrià Mort – bateria, arriba enguany al seu desè aniversari, i Raül ens explica com han estat els seus orígens en la música, i relata parts desconegudes de la seva figura musical i artística, com que de petit volia ser pallasso i com els seus pares el van encaminant a poc a poc cap a una carrera musical amb més de trenta anys de trajectòria. També ens parla sobre l’origen de la banda, les dificultats salvades durant la pandèmia i la capacitat per adaptar-se a les adversitats i aprofitar-les per fer-les teves. Deu anys no es fan cada dia, com diu la dita. Amb tots vostès, Raül Cid de Stromboli Jazz Band.

Deu anys no es fan cada dia.
Doncs sí, la veritat és que estem molt contents, tot i que aquests dos últims anys hem viscut moments complicats. Arribar fins aquí ens ha costat Déu i ajuda, però aquí estem, després d’aquell concert de febrer de 2012, hem fet més de 550 actuacions a l’esquena i amb un tercer disc. Moltes ganes de celebrar-ho amb la gent.

Qui és Raül Cid?

Raül Cid a la plaça Anselm Clavé

Raül Cid és un nen, il·lusionat amb la vida, amb la cultura, amb la música, l’humor, el teatre… Amb tot el món artístic. Ja des de ben petit, els meus pares em van encaminar, subtilment, en el món de la música, que els hi agradava molt. Et van posant una sèrie de discos, t’apunten a una sèrie d’activitats extraescolars on a poc a poc et va enganxant i li vas agafant estima al món de la música.

A quina edat comences a tocar el primer instrument?
Amb cinc o sis anys. El piano va ser amb el que vaig començar a fer els primers ‘pinitos‘.

Alguna vegada has comentat que tens una ànima de ‘clown’.
Això no se sabia fins que s’ha començat a esbombar el tema (riu). De petit jo volia ser pallasso. A la tele i al cine ja hi havia la influència del ‘clown’. I de petit, com he dit abans i de forma molt subtil, els meus pares em van encaminar al món de la música, en lloc del món del circ i del teatre. “Un bon pallasso ha de saber tocar un instrument”, em deien (rialles). Però la veritat és que sempre he portat en les actuacions aquest toc d’humor. Tinc fotos de petit, amb tres anys, vestit de pallasso i amb el saxo. Hi ha proves que ho demostren.

Com es pren la decisió de dedicar-se professionalment a la música?
He estudiat música durant tota la vida i m’he format al conservatori i de trombó a la Banda Unió Musical. Tot i que a casa sempre em deien allò de “sí, la música molt bé, però fes alguna cosa més per si de cas”. A poc a poc em vaig anar movent, vaig anar potenciant habilitats artístiques, musicals, comunicatives, etc. I em vaig fer un forat. I el fet de tocar el trombó, que poca gent el tocava, em va acabar d’obrir portes. Però la realitat és que dedicar-se al món de la música és difícil. Sempre està aquell músic famós que et diu que ha estat cambrer o ha buscat altres feines per poder-se guanyar la vida. Però a poc a poc em vaig anar obrint camí, amb la boca cada vegada més petita, els meus pares em deien allò de “a més a més” i al final van veure que amb la música m’anava bé, i al final estan contents. Fa 20 anys que m’hi dedico, tot i que aquests dos últims anys hi ha hagut moments difícils.

Raül Cid és un nen, il·lusionat amb la vida, amb la cultura, amb la música, l’humor, el teatre… Amb tot el món artístic

Vas formar part de la Banda Unió Musical de Tarragona, que enguany celebra 25 anys. Què destacaries d’aquella època?
Vaig entrar l’any 1994 i vaig estar fins al 2007. Molts anys. Vaig estar molt a gust, vaig conèixer molta gent. També ajuda el fet de formar part d’una entitat tan gran, amb tanta gent, et motiva i et dona ales per voler dedicar-te a la música. Tinc molt bon record del meu pas per la BUMT.

Recomanaries a la gent a apuntar-se?
Sense cap dubte. Tots els formadors, la banda juvenil, la gran, els músics… tot ha contribuït a fer que la BUMT sigui una de les grans entitats musicals de Tarragona.

Amb Stromboli, sempre intentem trencar aquesta quarta paret i fer que la gent s’integri amb l’espectacle.

Quin és el primer projecte, un cop acabes amb l’època de formació musical?
Des dels 18 fins als 32 vaig formar part d’un grup d’aquí del Camp de Tarragona que es diu Small River Dixie. Una cosa important és que quan jo estava a la BUMT es va iniciar el festival Dixieland de Tarragona. Sempre m’ha agradat molt aquesta música i amb companys de la banda vam decidir muntar la Small River Dixie. Arran d’aquest festival vaig decidir el 2011 engegar el projecte de Stromboli Jazz Band, en el qual barregem aquests estils musicals, amb humor, amb gags, amb aquest ‘clown’, una mica exagerat -a vegades a l’escenari has d’exagerar moltes coses- i la gent es pensa que sempre has de ser graciós, però no sempre tens ganes de fer un acudit. Amb Stromboli, sempre intentem trencar aquesta quarta paret i fer que la gent s’integri amb l’espectacle.

Què ha suposat el Festival Dixieland pel Raül Cid? És un festival que està com ‘maltractat’.
Jo trobo a faltar l’energia dels primers deu anys. S’ha perdut potser aquell format ‘gamberro’, de carrer, les jam sessions…

L’artista Raül Cid a larepúblicacheca.cat

En definitiva, l’espontaneïtat d’un concert al carrer?
Sí, de trobar-te a més gent tocant al carrer. És cert que potser hi ha hagut problemes de pressupost i s’ha apostat per un altre tipus de format. Però cal no oblidar que el Dixie és música de carrer. Una big band sí que és un format de recinte tancat, però també es troba a faltar el format carrer. Per mi el Dixieland suposa bona música, relacions amb músics, conèixer moltes persones, amb qui avui dia encara col·laborem i sobretot un creixement personal i musical molt important i més fent-se a casa meva, a Tarragona, que no t’obliga a marxar a altres llocs per veure segons quins estils. L’he vist néixer i sí que és veritat que ha perdut aquella màgia del principi, és com una relació de parella. O amb els anys vas cuidant i aportant coses noves o… És complicat. També s’ha d’apostar més per la gent del territori.

Tarragona ajuda al músic local? Com és el fet de tocar a casa?
El fet de tocar a casa, a vegades és fàcil, a vegades és difícil o hi ha circumstàncies que no controla ningú. Molts cops no demanes diners, demanes facilitats logístiques, o d’estructura o de material, o espai. A vegades ha faltat un cop a l’esquena, allò de dir: “Esteu fent una molt bona feina”, o donar una mica de suport, sí que t’esperes. Tot i que potser des de l’altra part ja es pensa que s’està fent. Però tu veient certes coses… Entenem que tothom fa el que pot, però penso que tot hauria de ser una mica més fàcil.

Com neix l’Stromboli Jazz Band?
Neix a finals de 2011, quan ja feia 11 anys que estava a l’altra formació i jo tenia ganes d’impulsar el meu propi projecte i fer coses diferents. Més que projecte musical, artístic. Com et deia abans, incloíem diferents disciplines. Sí que era un mal moment, però sempre ho és (riu). Volíem oferir una cosa que ningú estava oferint. Adaptar cançons, bandes sonores, etc. I tocar-les a ritme de jazz. En aquell moment ningú ho estava fent. Vaig pensar que podia funcionar, vaig buscar músics que podien encaixar amb aquest projecte, els vaig explicar que volia fer i s’hi van sumar.

Volíem oferir una cosa que ningú estava oferint. Adaptar cançons, bandes sonores, etc. I tocar-les a ritme de jazz

Les haureu vist de tots els colors.
He de dir que ha estat tot bastant bonic, però sí que hi ha hagut adversitats. Alguna espineta clavada amb un festival que volíem anar i no hem pogut, però també només dos mesos després del primer concert vam rebre ens van convidar per tocar al festival de Jazz de San Sebastià. Pensa que quan comences un grup, no tens contactes, molt poc currículum, molt poca gent et coneix. Ens hem anat fent a poc a poc un lloc dins la música. La gent ja ens va coneixent, sap el que fem, ens truquen per anar a actuar i quan això passa, és una satisfacció, et carrega les piles i et fa tenir ganes de continuar endavant.

Entenc que els primers concerts van ser a escala local. Quan es fa el pas de sortir a la demarcació o altres llocs de Catalunya?
Va ser tot bastant ràpid. Pensa que treballem molt el fet de trucar, enviar correus a la gent… Parlaves amb un, enviaves la proposta, els agradava. La manera com vens el teu producte fa molt, és molt important. A poc a poc ens van anar trucant de diferents festivals, un d’ells el de Guardiola de Font-rubí, que ja et posa en el mapa, el de Blues de Reus o el de Jazz de Cambrils… El fet de tocar les tecles adequades i el fet de tenir un producte atractiu, va fer que en quatre o cinc mesos ja ens conegués molta gent. Només el primer any vam fer més de 50 actuacions i en el primer concert la gent ja ens demanava discos.

Una cosa que sobta és la capacitat que té l’Stromboli d’omplir una plaça de gent, fer ballar tot un carrer. Què és el millor d’actuar al carrer?
És una bona pregunta que ens fan, què preferiu teatre o carrer? Tot té el seu morbo. En un teatre la gent paga la seva entrada i ve expressament a veure’t, tot i que és molt maco, sí que és veritat que és tot més ‘encotillat’, no tens aquella espontaneïtat per ser gamberro que et dona el carrer, està el públic assegut i no pot ballar. Però, d’altra banda, el so és molt bo, estàs en unes condicions on pots jugar amb la il·luminació i fer un espectacle que no pots fer al carrer. En canvi, al carrer, el contacte amb la gent és molt proper, s’ho troben per sorpresa, captes al públic, a gent que no et coneix de res. Vas fent que a poc a poc l’actuació vagi creixent, que la gent s’ho passi bé. És una actuació molt més viva i festiva. Et dona aquella capacitat per improvisar. Un dels millors concerts al carrer, han estat els vermuts de Sant Magí a Cal Peter.

L’Stromboli Jazz Band s’associa molt al món de la festa major i sou el grup de tot el Camp de Tarragona.
Tot té l’origen amb el nom. En afegir Jazz Band a Stromboli, i en veure que el que fèiem era música festiva, de carrer com les jazz bands, era un punt a favor nostre. La gent en veure Jazz pensava al principi que era elitista. Però a mesura que ens han conegut, la gent ens segueix per tot arreu. Per la música, altres pel show o l’humor, inclús per la gastronomia (rialles).

Una cosa que volia és que la gent veiés que ens podem adaptar a qualsevol situació, amb diferents formats

Actuacions gastro-musicals.
(Riu) Pengem fotos de dinars i sopars abans o després de les actuacions i hi ha gent que ens segueix per això. El que la gent veu sobre de l’escenari, que tots els membres del grup ens portem bé, és de veritat. Una cosa que volia és que la gent veiés que ens podem adaptar a qualsevol situació, amb diferents formats. Volem ser propers a la gent, dinem als dinars populars, estem amb ells.

Quina ha estat la millor anècdota sobre l’escenari?
En recordo una a Reus. Era un noi molt tímid, que em va dir si podia ser jo el que li digués a la seva parella si es volia casar amb ell.

Carai (rialles).
Jo li vaig dir que sí, però que si es casaven que ens contractessin (riu). Ens va fer molta gràcia.

Stromboli Jazz Band en concert

Un moment difícil sobre de l’escenari.
Quan per exemple marxa la llum, et quedes a fosques i el fet de posar-te a cantar l’aniversari feliç com si anés a sortir el pastís. Sempre m’ha agradat aquella rapidesa de les sèries de telecomèdia, improvisar. I a la que passa alguna cosa, aprofito i ho introdueixo en l’espectacle. En aquest cas, cantem sense micros, que triga més a tornar la llum, ens posem entre la gent a tocar. Sempre aprofitar les adversitats i fer-les teves i que juguin a favor. De fet, els moments més improvisats, són els que la gent més recorda.

I un moment en què has hagut de posar-te la “màscara” del Raül Cid de Stromboli i no tenies ganes de res.
En els inicis de la pandèmia. Hi havia moments que et sortia una actuació, després te la cancel·laven. Comptaves amb aquella actuació. Has de donar d’alta els músics, has de preparar-ho tot, i has de tenir uns diners. A tu et cancel·len l’actuació, però tu ja has fet l’alta i has avançat uns diners. Aquesta incertesa amb els companys, de si hi haurà una actuació o no. El que sí que diré és que gairebé tots els ajuntaments van fer el possible per reprogramar les actuacions.

De sobte, t’arriba una pandèmia i ens ho canvia tot.
Afortunadament, ara hem pogut fer broma inclús en els espectacles sobre això. Però pensa que tenim un espectacle superinteractiu amb el públic, el problema també era veure que el públic et venia cohibit, que s’havia d’asseure separats tot i viure junts, amb la gent a 10 o 20 metres de l’escenari. Ens vam esforçar moltíssim, però ja al final no sabies si estaves arribant a la gent. Et canviaven les condicions cada setmana. Adaptar-te a això, quan tu tens un espectacle determinat d’interacció amb la gent, era molt difícil. Però tu havies de ser el mateix. Els aforaments, les distàncies socials… etc. Així i tot, som dels grups del Camp que més hem treballat aquests dies, gràcies a la capacitat d’adaptació.

El que prediquem als concerts a la gent és que somrigui i que sigui feliç

És fàcil, amb aquesta radiografia dels efectes de la pandèmia que has fet, ser músic a Tarragona?
No és fàcil ser músic en general (rialles). I durant la pandèmia, menys. Però és el tarannà de cadascú, o estic a casa meva queixant-me que no hi ha res o no hi ha feina, o em poso les piles i em poso a treballar per adaptar-me i buscar solucions i actuar. El que prediquem als concerts a la gent és que somrigui i que sigui feliç, que deixi fora les preocupacions i que gaudeixi al màxim. I he de predicar amb aquest exemple.

D’aquí la famosa paraula de la pandèmia, resiliència.
També et diré que allò que anàvem a sortir millors de la pandèmia tampoc m’ho crec. Ha tret el pitjor de la gent. Has de ser sempre bona persona. Sempre he estat resilient, vaig fundar Stromboli en un moment complicat, però aquí seguim i amb ganes de més.

Un moment que destaquis dels deu anys de Stromboli Jazz Band.
El concert del primer aniversari de la banda. El fet de veure el Teatre Metropol ple, veure la gent fent cua fora a les taquilles, gent que es quedava fora de l’actuació… Tot això en un any de vida. És una cosa que se’m marcarà de per vida. També el fet de crear vincles amb els seguidors, que ja són part alguns del cercle d’amistats, tocar a un casament i que et contractin per la comunió del nen, formar part de la família… Coses que no tenen preu.

Raül Cid després de l’entrevista

Tres discos gravats. Què ha canviat del primer a aquest últim?
Ha canviat la qualitat musical, la cohesió entre nosaltres, el vincle que tenim -amb una mirada a vegades ja t’ho dius tot, com aquelles parelles-, tot es nota sobre l’escenari. Aquest tarannà es nota en el nou disc, que cada vegada som un grup més cohesionat, sona millor, el repertori té més dificultat, gravem tot alhora, perquè sigui el més semblant a una actuació en directe.

Concert d’aniversari pels deu anys al Teatre Tarragona el 13 de març. Quin missatge dones als lectors de larepúblicacheca.cat?
Doncs que vinguin a veure’ns! No serà un concert com els d’abans. Estem preparant moltes sorpreses, hi haurà artistes convidats, coses que no es poden dir, però serà una festa en homenatge a tota aquella gent que ens va començar a seguir des dels inicis, els que s’han anat incorporant i tots aquells que vulguin descobrir Stromboli Jazz Band.

Què li demanes a 2022?
Que puguem continuar treballant igual o millor que fins ara, deixant de banda el parèntesi de la pandèmia, que la gent ens continuï estimant com ens estima i que s’hi vagi afegint més gent al projecte i que ens facin suport.

PUBLICITAT


REDACCIÓ9 Març, 2022
joan-Montalà.jpeg

El pàdel és un esport a l’alça i un dels més practicats pels tarragonins en el seu temps lliure, tal com ha demostrat l’èxit que està tenint l’Estrella Damm Open Reus – Costa Daurada World Padel Tour, amb l’arribada de les millors pales del món a la demarcació de Tarragona. Conversem amb un jugador i entrenador ‘made in Tarragona‘, Joan Montalà, qui ens explica els inicis entre les quatre parets de la pista, la seva evolució i les seves vivències amb un esport que està protagonitzant una expansió brutal, tant en l’àmbit nacional, com amb l’internacional.
¡

Què significa per tu el pàdel?
Per mi el pàdel és la meva via per escapar. Quan jugo, no penso en res més del que em passa fora de la pista. Mai no he gaudit tant jugant a un esport com aquest, i no he tingut tan bons moments en l’esport, com amb el pàdel.

Quan vas començar a jugar?
Fa sis anys, en una pista amb parets de ciment, amb unes vambes de futbol i una samarreta del Barça perquè no sabia ni on em ficava ni quines marques ni material s’utilitzava. Una vegada vaig començar i vaig veure com funcionava, va ser com una ‘droga’. No podia parar de jugar i de formar-me com a jugador i més endavant com a entrenador.

Un moment bo…
Qualsevol final que disputes. És un treball que dura tota una setmana i és una recompensa molt bona, sobretot perquè costa molt arribar. I si l’acabes guanyant encara mes!

Ser una bona persona i ser humil és el que més reflecteix la mena de persona que jugues

Un moment dolent…
Una lesió al braç que em va fer estar una temporada sense poder ni agafar la pala.

Què t’ha ensenyat aquest esport?
M’ha ensenyat a posar els seus valors en pràctica a la meva vida quotidiana, pel fet que quan més he jugat i més partits he disputat, més he pogut gestionar tant les victòries com les derrotes. I això m’ha ajudat inclòs en la manera de tractar a les persones, fins i tot, en els moments més desesperants. Ser una bona persona i ser humil és el que més reflecteix la mena de persona que ets jugant i fa que una persona s’apropi a tu per demanar-te consell o per inclòs jugar un dia plegats.

Mai no he gaudit tant jugant a un esport com aquest, i no he tingut tan bons moments en l’esport, com amb el pàdel.

Com a entrenador, quins valors transmet el pàdel?
Respecte, paciència, companyonia, humilitat… En definitiva d’alguna manera o altra, tots els valors que facin d’algú una bona persona, ja que des de fora de la pista es veu molt com és cadascú i això fa que s’apropi la gent a tu. El valor de tenir valors!

El millor moment com a jugador…
La sensació de fer un molt bon partit en el qual tot et surt bé. Encara que perdis o guanyis, jo penso que si has jugat bé i has tingut la sensació que has fet un dels millors partits de la teva vida, això no té preu.

El millor moment com a entrenador…
Veure com ha crescut, esportivament parlant, un nen o adult amb els meus mètodes o les meves tàctiques i tècniques. Fer que un jugador o jugadora ‘a la meva manera’ i veure que hi ha una bona progressió. També és molt gratificant que et digui que si juga així, és gràcies al teu treball com a entrenador.

Com és el fet d’entrenar als més petits?
Els més petits són com una esponja i aprenen molt ràpidament. És genial que els nens aprenguin des de zero a jugar a pàdel amb els teus mètodes d’entrenament. Però el més important és, sobretot, que gaudeixin jugant i que s’ho passin bé.

Què li diries a una nena o un nen que comença a competir?
Que sobretot, gaudeixi del que està fent i que respecti, tant als rivals com als companys. També una de les coses més rellevants és que aprengui a tenir paciència, ja que les coses a vegades costen que surtin com vols i s’ha de tenir constància per veure bons resultats.

Hi ha molt potencial. Hi ha nens que comencen de molt petits i les escoles de tota la zona estan totes completes.

Com a professional i entrenador. Quina importància té que el World Padel Tour es disputi a la demarcació?
Que els millors jugadors juguin a la nostra zona significa molt per als seguidors i per al mateix circuit, ja que dona a conèixer la nostra província i, sobretot, hem demostrat que som uns autèntics ‘malalts’ del pàdel, les entrades han volat! També és destacat pels alumnes, pel fet que sempre tenim com a referents a tots aquests jugadors i els fiquem en molts exemples i ara tenim el plaer que siguin al costat de casa nostra.

Tarragona té potencial per a formar estrelles del pàdel?
Hi ha molt potencial. Hi ha nens que comencen de molt petits i les escoles de tota la zona estan totes completes. El que passa que és complicat triomfar. Has de tenir un nivell econòmic elevat i marxar a altres ciutats com Barcelona o Madrid per buscar més oportunitats.

Com ha estat el creixement d’aquest esport?
Un creixement brutal, la gent s’ha aficionat moltíssim i trobo que és molt positiu. És un esport en què t’ho passes molt bé, no és complicat de saber jugar i, sobretot, hi ha moments més socials, després dels partits, que fan molta unió i cohesió de grup, tant amb amics o amb persones que just acabes de conèixer, per comentar la jugada i per quedar per a jugar el pròxim partit.

Tard o d’hora podrem gaudir del pàdel en els Jocs Olímpics

Veurem el pàdel com a esport en uns Jocs Olímpics?
Seria genial i em faria molta il·lusió. El que passa que crec que és complicat i que s’ha de lluitar molt, però tinc fe que en algun moment sigui. Crec que tard o d’hora podrem gaudir del pàdel en els Jocs Olímpics.

PUBLICITAT


 


REDACCIÓ10 Febrer, 2022
IMG_3693-1280x960.jpg

Tota l’actualitat de Tarragona en una entrevista. Ras i curt. Conversem de nou amb l’alcalde Pau Ricomà, qui ens rep al seu despatx després de moltes turbulències al Palau Municipal, però alhora amb molts anuncis de projectes que poden fer un gir a la ciutat, després de molts anys de paràlisi i de dubtes. Ricomà desgrana punt per punt l’estat de la capital tarragonina, la seva gestió, el seu govern i els últims projectes en els quals s’està treballant. També es mostra dolgut amb la “manca de paraula” de l’exsòcia de govern, Carla Aguilar, amb els pressupostos i demana sentit de la responsabilitat” als partits polítics, per poder tirar Tarragona endavant, a base de modificatius de crèdit, que seran la nova fórmula per pressupostar les partides. Així i tot, amb la reobertura de les restriccions a l’horitzó, l’alcalde republicà insisteix que el seu equip ha portat un canvi a la ciutat, que es veu fort a nivell de partit per continuar liderant ERC i que vol encapçalar de nou la llista per continuar amb un nou mandat a l’Ajuntament.

Com es troba, després d’aquests dies tan ‘intensos’?
Estic, personalment, molt animat, molt content i em sento molt acompanyat.

Quin balanç fa d’aquests sis mesos del nou govern?
Crec que el govern està actuant d’una manera molt solidària, entre tots els departaments. Aquesta ampliació de govern ha portat una nova il·lusió i ha estat corresposta amb tots els grups.

Com defineix aquest nou govern?
És un govern que treballa per la ciutat i que ha suposat un canvi. Això ho tenim molt interioritzat. És a dir, veníem d’unes inèrcies que s’havien de canviar. De fet, la campanya electoral va anar amb aquesta línia. Hi havia un esgotament de l’anterior model de ciutat. Ara tenim una idea molt més clara del que volem i crec que anem tots en la mateixa direcció.

En la feina diària es veu que som un govern molt cohesionat

Quin és, doncs, aquest nou model? És un govern cohesionat?
Crec que en la feina diària es veu que som un govern molt cohesionat

Però per exemple hi ha matèries com l’Urbanisme, on ERC i CUP tenen un posicionament i Junts un altre…
És evident que ara estem mantenint un gran debat amb Urbanisme. És el futur de la ciutat. I el que hem de buscar és la cohesió de la ciutat i la sostenibilitat. Hem sentit molts discursos que s’ha de cosir la ciutat i que s’ha de cohesionar, però el cert és que les polítiques que s’han fet en les últimes dècades han anat en la línia contrària. Crec que el futur de Tarragona ha d’anar cap a la cohesió urbanística. Aquest ha de ser el debat.

L’alcalde Pau Ricomà al seu despatx

I en què s’està treballant?
La nostra idea, bàsicament, en diferents eixos. En primer lloc, destacar el traspàs de carreteres amb l’Estat. En el seu dia sabem que no es va avançar perquè les propostes que es feien des de Tarragona no encaixaven amb les estratègies o prioritats del Ministeri. Nosaltres vam plantejar unes demandes que sí que els encaixaven, i que segueixen l’eix del qual avui dia és l’urbanisme: la descarbonització. Amb aquesta línia, ara el que es farà és apostar pel carril bici que unirà el centre de Tarragona amb Altafulla. Però també des de la banda de Ponent, ampliar els accessos del Francolí, per tal que els vianants, conductors i usuaris puguin anar des dels barris fins a Altafulla, o al centre de la ciutat amb comoditat.

En aquesta ‘descarbonització’ entra també el Tren Tramvia?
Fa cosa d’un any, el Departament de Territori de la Generalitat ens va presentar la seva proposta. Vull recordar, que jo mateix em vaig enfadar molt i vaig dir clarament que no arreglava res. Hem de tenir un eix de transport que vertebri tot el Camp de Tarragona.

Vull recordar, que jo mateix em vaig enfadar molt i vaig dir clarament que no arreglava res. Hem de tenir un eix de transport que vertebri tot el Camp de Tarragona.

Què proposava Territori?
Recuperar la via que s’ha deixat de fer ús, entre Cambrils i Salou, ampliar-la fins a Vila-seca i connectar-la amb la via convencional que va fins a Reus i Tarragona. Això vol dir, que seguiríem amb un ample ibèric fins a Tarragona, trens amb característiques ‘poc amables’, però a més amb l’estació de tren on és ara i sobresaturant una línia on passen mercaderies, regionals… i volien afegir-hi un tramvia. Això era impossible. D’aquí el nostre enuig. Nosaltres vam al·legar i vam demanar que de Vila-seca fins a Tarragona, amb aquesta proposta, no es recollia a gent i deixaven els barris de Ponent fora de l’equació. Això s’ha acceptat i ara continuarem treballant perquè el tramvia passi fins a la plaça Imperial Tàrraco. És el lloc amb més intermodalitat, i també millorarà la mobilitat de tots els barris de Ponent. I evidentment, després el volem fer arribar fins a Joan XXIII i Sant Pere i Sant Pau. Però si per l’estiu aconseguim aquest escenari, millorarà la mobilitat i ajudarà a la cohesió.

Això en matèria de mobilitat, però i en urbanisme? Com ocupem els espais ‘buits’?
Volem que el creixement de la ciutat vagi ocupant aquests espais ‘periurbans’ entre el centre de la ciutat, els barris Nord i els de Ponent i impulsar polítiques urbanístiques. Alhora hem de conservar tots aquells espais paisatgístics i naturals a Llevant, perquè siguin de l’ús de tothom.

Sobre la connexió del tramvia amb Tarragona i Reus, quines són les propostes d’aquesta segona fase?
En primer lloc, estem treballant en aquesta primera fase, amb Vila-seca, els barris de Ponent i la plaça Imperial Tàrraco. Després seria interessant no només que unís Sant Pere i Sant Pau, si no que arribés fins a l’aeroport, amb un traçat més o menys paral·lel al de la T-11. Però és una fase que cal fer feina molt encara. Vull assenyalar que, si finalment s’acaba fent l’estació intermodal en aquesta ‘X’ a la zona de Vila-seca, amb aquesta proposta podríem anar des del centre de Tarragona fins a l’alta velocitat amb tramvia. El guany és enorme. Va en la línia de la cohesió i té a veure amb el lideratge regional de la ciutat.

Som la capital de la demarcació, la ciutat més gran. I últimament estem exercint aquest lideratge, com feia temps que no es feia

Estaríem parlant de ‘recuperar’ la capitalitat de Tarragona?
Estem en una zona on hi ha diferents ‘capitalitats’. La capitalitat turística està en un lloc, l’administrativa, econòmica i demogràfica està en un altre. Però aquí tenim un paper a jugar. Som la capital de la demarcació, la ciutat més gran. I últimament estem exercint aquest lideratge, com feia temps que no es feia. Amb visió de conjunt, perquè tothom hi guanyi, amb la valentia i la generositat que s’ha de tenir.

Què s’estava fent malament?
S’ha de mirar cosa per cosa i hi ha diferents sensibilitats. En temes de mobilitat no només és el tramvia, també el tema de les mercaderies ferroviàries per l’interior i estem sumant forces amb els diferents ajuntaments per ajudar a les plataformes ciutadanes. Estem intentant influir, demanant trobades i posar el fil a l’agulla. És una visió, d’assumir el rol que crec que ens toca. Hem d’intentar que aquests temes, que són de llarg recorregut, no decaiguin. Segurament el tema dels trens i el tramvia ho acabi un altre alcalde, perquè són projectes a uns quants anys vista.

Ricomà i Vizcarro en l’entrevista

Independentment dels colors polítics?
Sí, sí. És evident. Aquí va per davant la ciutat, no és un tema ideològic. De fet, quan aquests temes s’han portat al ple o a la junta de portaveus, hi ha hagut unanimitat, o posicions molt àmplies.

Entre els joves hi ha la sensació que a Tarragona no passen coses, més enllà de quatre dies, i que la ciutat és ‘de funcionaris i capellans’.
Jo crec que això és una percepció. Cadascú pot tenir la seva. Però crec que no és real. Tot i que és una percepció que hem de trencar. Si vostè mira l’agenda cultural de Tarragona, molts dies hi ha més de quatre actes. La gent que surt molt, hi ha dies que no pot anar a tot arreu. Jo crec que hi ha opcions. Vull recordar que, durant els moments amb més restriccions i més durs de la pandèmia, que moltes ciutats suspenien l’activitat cultural, a Tarragona ens vam fer un fart de programar actes. Vam recuperar el Camp de Mart, un espai que estava gairebé mort. Hi havia grups que deien “sort que Tarragona programa”. Va ser moltíssima activitat quan ningú programava. També hem portat activitat als barris. La nostra línia de treball és que la cultura és un element transformador. I valorem molt a les entitats i tot allò que fan.

Parlem de turisme. Tarragona es ven bé? A Fitur anàvem integrats en la marca Costa Daurada.
Sí, això ja fa anys que funciona i és la manera habitual d’anar-hi. Han estat pocs anys que anàvem en solitari. Al final a Fitur el que vas a fer és a relacionar-te amb les empreses del sector, operadors, proveidors, etc. I en aquest sentit s’ha fet una feinada. Jo mateix continuo treballant. El que importa és el que vas a fer als llocs. Quan presideixes un patronat, has de tenir un objectiu estratègic. I has d’analitzar el que tens. Tenim una realitat, amb un parc hoteler limitat i un sector del càmping potent i que quadruplica el nombre de places. Hem d’ampliar el parc hoteler i és un dels nostres objectius.

Volem un turisme que vingui tot l’any, que sigui integrat amb l’activitat normal de la ciutat, que al final és el cap a on va el sector

Quin turisme vol per la ciutat?
Hem de pensar quin model turístic volem. I això és bàsic per anar als llocs a vendre’ns. Hi ha una sèrie de mercats internacionals que no són el nostre ‘target‘ i ens són poc pràctics. No volem un turisme massiu, quan tenim la infraestructura que tenim. Seria un error. Volem un turisme que vingui tot l’any, que sigui integrat amb l’activitat normal de la ciutat, que al final és el cap a on va el sector. La gent va buscar la qualitat i l’experiència. I això sí que ho podem oferir. Volem apostar també pel turisme sostenible, que permeti al sector guanyar-se la vida, que les entitats puguin participar d’aquest turisme, integrant-les en aquesta oferta; i des de la part mediambiental, que el turisme sigui respectuós i afavoreixi a conservar i revifar els espais naturals, com les platges.

Ho veu factible?
Penso que tenim moltes opcions d’en sortir-nos.

L’anterior govern es va carregar la participació del sector turístic dins els òrgans del patronat

Tarragona és una ciutat que està per descobrir?
Sí, això és un problema, però alhora pot suposar un avantatge. Tot el que hem de fer ho podem fer bé i ens permetrà a nosaltres mateixos marcar el recorregut i les prioritats. En aquests primers mesos hem tingut força complicitat amb el sector. L’anterior govern es va carregar la participació del sector turístic dins els òrgans del patronat. I ara, en canvi, hem fet un consell on participin tots els agents, inclosos els veïns, entitats i associacions mediambientals.

Ricomà amb larepúblicacheca.cat

Ja s’ha fet a la idea d’haver de governar amb modificatius de crèdit? Com ha estat?
El primer que hem presentat ha estat un èxit. Es va aprovar sense cap vot en contra, va haver-hi una responsabilitat col·lectiva. He de dir una cosa. Quan parlem de pressupostos, com a terme general, hi ha una nebulosa que poden confondre a la ciutadania. Quan comences a desgranar les partides, i veuen que aquestes serviran per arreglar problemes, ajudar entitats o per a infraestructures, doncs evidentment crec que tots els partits i els ciutadans veuen el que estem fent i és molt més fàcil trobar punts en comú. Aquest camí que hem agafat de treballar amb els pressupostos prorrogats ens demanarà un altre tipus d’esforç, on no hi faltarà la negociació i el diàleg. Al final són partides que afecten la ciutadania de forma molt clara, i aquí hem de trobar els consensos.

És a dir, negociar partida a partida?
Però és que al final la majoria de partides, són absolutament lògiques. Les presentem nosaltres, però les poden presentar qualsevol dels altres grups. Estem parlant de coses de dia a dia. A qui li pot semblar malament que no es millori l’enllumenat d’una zona? O un equipament esportiu? Al final són punts de coincidència. Quan passi aquesta ‘nebulosa’ dels pressupostos prorrogats, serà més fàcil que puguem trobar majories per aprovar els modificatius.

Com ha estat aquesta ‘polèmica’ negociació amb En Comú Podem?
Sabem el que ha anat sortint a les notícies i als mitjans…

Sincerament, estic sorprès que no hagi tirat endavant, i no ha sigut per manca de voluntat per la nostra part

Ha participat directament vostè en les negociacions?
Sí, en alguna de les converses, no de forma directa. En algunes ocasions la regidora Aguilar m’ha trucat i he parlat amb ella. Però no he participat de forma ‘directa’. Hi ha hagut dos equips negociadors, d’una banda, En Comú Podem i de l’altra els dels tres partits al govern. I en aquestes negociacions, ningú nega que s’ha arribat a uns nivells de coincidència molt grans. Sincerament, estic sorprès que no hagi tirat endavant, i no ha sigut per manca de voluntat per la nostra part, ja li asseguro.

Nosaltres hem estat molt respectuosos, no hem criticat les seves disciplines de partit. Ells, en canvi, han fet un munt de declaracions

Creu que la decisió per no aprovar-los estava presa? Hi ha hagut ordres de partit?
Aquí no m’hi vull posar. Crec sincerament que els ciutadans tenen tot el seu dret en intentar saber que ha passat, a posicionar-se. Però és tan senzill com seguir les declaracions dels uns i dels altres. Nosaltres hem estat molt respectuosos, no hem criticat les seves disciplines de partit. Ells, en canvi, han fet un munt de declaracions. A partir d’aquí no faré cap elucubració. No aporta res.

Si ells donen per conclosa aquesta negociació, a partir d’aquí tornem a una ‘taula rasa’, a negociar amb tothom per igual. No passaran les seves partides per davant

I la voluntat negociadora amb En Comú Podem, ha canviat?
Nosaltres tenim voluntat negociadora amb tothom. El que sí que és evident que si amb un grup amb el qual estàs negociant uns pressupostos o unes partides, si ells donen per conclosa aquesta negociació, a partir d’aquí tornem a una ‘taula rasa’, a negociar amb tothom per igual. No passaran les seves partides per davant. El que estàvem fent abans era, precisament, negociar-les. Si voleu tancar la negociació, és molt legítim, però ara no hi ha prioritats. Ara toca negociar amb tothom per aprovar cada modificatiu.

Els comuns parlaven que no s’havia respectat el pacte antitransfuguisme. Com encaixa això en la negociació?
Això és una història llarga, on cadascú té el seu punt de vista. I és evident que el nostre punt de vista no coincideix en absolut amb el seu. També he dir que, nosaltres al mes de desembre, i que des dels comuns ens van garantir que, com a mínim, s’abstindrien. Per sorpresa nostra en aquella comissió, no s’aproven. Llavors aquests comptes han d’anar al ple. Vam pensar en totes les opcions.

Després de totes les converses i aquestes negociacions, ens trobem que no ens donen ni l’abstenció. Evidentment, aquest ha estat el marc i cadascú valori

Va parlar amb la portaveu en aquell moment?
Carla Aguilar em va trucar, paral·lelament per demanar-me que no els portéssim al ple i que es tractava de fer una negociació. Jo vaig demanar que no passés com en altres ocasions on les negociacions s’han allargat molt. Siguem diligents. Em va dir que sí, però que aquestes reunions dels partits de la coalició serien després de festes. Nosaltres vam tenir paciència. Si no vam presentar els pressupostos al ple va ser perquè ells ens ho van demanar i que volien negociar. Es van comprometre a buscar una solució en poc temps. Després de totes les converses i aquestes negociacions, ens trobem que no ens donen ni l’abstenció. Evidentment, aquest ha estat el marc i cadascú valori.

Si ens comprometem a treballar per la ciutat amb una línia, ha d’anar cap aquesta línia. Altres raons a mi no em serveixen

Està dolgut amb aquesta situació?
Jo crec que cadascú pot veure les coses com vulgui, però si ens comprometem a treballar per la ciutat amb una línia, ha d’anar cap aquesta línia. Altres raons a mi no em serveixen, perquè jo esperava que les coses acabessin d’una altra manera, en aquest sentit perquè em vaig prendre seriosament la paraula de la regidora.

Creu que hi ha hagut una ‘revenja’ amb aquesta situació, per haver-los fet fora del govern?
El que pugui dir jo aquí ara, crec que ara no aportarà gaire més. La gent si mira el que han dit uns i els altres, trauran les seves conclusions. Es tractava d’aprovar uns pressupostos per Tarragona, en un moment molt difícil, després d’una pandèmia que ha afectat moltíssima gent. Sabem que anàvem a un pressupost amb menys diners, amb la pèrdua de la plusvàlua. També amb una forta inflació, que ens afecta molt, amb un ajuntament molt endeutat. Que els pugin els interessos dels crèdits, ens afectaran també moltíssim. Aquestes són situacions reals. No hem dramatitzat. Ho han explicat els mateixos tècnics de la casa. I la resposta de l’oposició ha estat que som uns alarmistes. Hem explicat, tant el govern com els tècnics quina és la situació. Si hi ha aquesta poca sensibilitat cap a la ciutat, ja no és culpa nostra. Continuarem treballant, com fem sempre i amb molta il·lusió.

Com afectarà el fet de treballar amb els pressupostos prorrogats a les convocatòries dels fons europeus? Hi ha localitats veïnes que ja han presentat projectes.
Que ningú pensi que no estem treballant. Hem presentat diferents candidatures en matèria de turisme, transport, agenda urbana, descarbonització, generació mediambiental… Que ningú pensi que, pel fet de no tenir pressupost, no podrem optar. El que sí que és evident que, si s’accepta alguna de les candidatures presentades, s’hauran de fer reserves de crèdit per poder tirar endavant el projecte, pagar l’IVA, etc. I tot això -el no tenir un pressupost- ho fa una mica més complicat. També he de dir, vull agrair als tècnics de la casa, intervenció i pressupostos que, amb un sentit molt de ciutat, estan defensant i ajudant a tirar endavant la ciutat. Crec que la seva professionalitat és espectacular. Per tots, és una situació nova, i l’estem assumint amb professionalitat i molta vocació de servei.

Veurem finalment el nou Fòrum Judicial o és una altra promesa falsa?
Hem resolt el tema de la Ciutat Judicial. Recordem que és un tema que, sincerament, amb el primer projecte que no es va complir, per indignació i enuig de tots, un projecte del 2006 on han passat molts anys de govern socialista on no s’ha adquirit cap compromís amb aquest sentit. Nosaltres l’hem tingut. No és que la consellera hagi vingut aquí casualment. Fa mesos i mesos que estem treballant. Hem arribat a bon port, perquè s’ha treballat.

Hi ha uns espais als quals no volem renunciar: la Biblioteca i el Museu Arqueològic

Amb la confirmació del nou Fòrum Judicial, què passarà ara amb Tabacalera?
Hem de distingir a la Tabacalera dos espais. Els magatzems, on nosaltres estem realitzant diferents projectes, al ritme que ens permet les diferents logístiques, que tindran un ús ciutadà i van a bon ritme. I per l’altra banda tenim l’edifici noble, que és el que més ens preocupa. Per aquest espai tenim un concurs d’idees que va presentar el PSC quan faltaven poques setmanes per a l’inici de la campanya electoral. Hi ha coses que no ens acaben de fer el pes, però el que si que ens encaixa és que tingui un ús cultural. I hi ha uns espais als quals no volem renunciar: la Biblioteca i el Museu Arqueològic. Som conscients que hem de buscar aliances amb la Generalitat i l’Estat -ja les estem fent- per anar cap al Museu Arqueològic. Tarragona se’l mereix i tenim elements suficients per fer-ho.

L’aposta, doncs, del seu govern per la Tabacalera és ubicar la Biblioteca i el Museu Arqueològic?
Sí. Biblioteca i Museu Arqueològic, els volem allí.

I com està la situació amb el Banc d’Espanya?
Doncs està en una situació on hem de seguir treballant. La idea és que aquest projecte no s’abandoni, evidentment estem presentant diferents opcions de subvenció. Al seu dia demanaven dos milions perquè l’anterior govern entenia que amb quatre milions un projecte executiu, i nosaltres, fent el projecte executiu en els termes que estava previst, ens diuen que falten sis milions. Hi ha una part que és producte de l’encariment dels materials. Creiem que es va calcular molt a la baixa els recursos que es necessitaven.

Està parat llavors?
Estem ara buscant fons per poder presentar un altre projecte. El pressupost inicial plantejat era insuficient per fer tot el que cal fer. També existeixen, segons els arquitectes, uns problemes estructurals, que quan fas un equipament públic s’ha de fer amb una sèrie de garanties, que en aquell moment no es van considerar. Seguirem treballant. D’altra banda, hi ha un altre aspecte, que és la col·laboració amb les entitats i el centre de recerca. Aquest tema segueix viu. Volem fer arribar aquestes recerques al conjunt de la ciutadania. Seguim treballant.

Per tant, segueix viu el concepte de Tarragona ciutat de la recerca?
Sí, ens interessa ajudar a donar valor a tots els centres de recerca que moltes vegades la ciutadania desconeix la seva feina. Ells fan la seva divulgació, però nosaltres volem posicionar la ciutat i promocionar aquest tipus d’activitats.

Els tarragonins estan preocupats i pensen que la ciutat està bruta. Què en pensa?
És una percepció. És molt difícil comparar, perquè la memòria que tenim és molt curta i molt selectiva. El que li puc dir és que es fan molts i molts esforços per mantenir la ciutat neta. És cert que arriben queixes, però també elogis dels llocs on s’ha d’actuar i la rapidesa de les actuacions. Ens importa moltíssim la neteja. Hem ampliat els equips d’inspecció. Hem millorat molt amb la recollida selectiva. Les proves han funcionat molt bé, en tres barris amb característiques molt diferents. L’Agència Catalana de Residus ens ha estat avaluant. Ens estem apropant al que ens demana Europa per 2030, estem millorant. Sobre la percepció de la ciutadania, seguirem treballant. Entenc que no es tingui aquesta percepció, però ens estem esforçant molt i és un dels objectius del govern. Un exemple és la ràpida actuació amb els abocaments il·legals.

I, amb aquesta radiografia general de com està la ciutat, està satisfet de la situació?
Tarragona va pel bon camí. Nosaltres vam entrar al govern per fer un canvi en el model d’urbanisme, polític, de situar la ciutat en el segle XXI, en la manera de relacionar-nos amb les entitats, amb la gent… I crec que amb aquestes circumstàncies -viure una pandèmia que no havíem vist mai-, crec que estem assentant aquest canvi, sense sortir-nos de la nostra via. Estem fent moltes coses i que encaixen en el mateix marc. També tinc clar que aquest canvi no té data de caducitat. El canvi ha de continuar, perquè queden moltes coses a canviar i millorar. Estem desfent nusos, coses que estaven lligades i ara estem desbloquejant. Per tant, aquest canvi ha de seguir.

Hem de mirar amb perspectiva. El mandat encara no ha acabat. Crec que hem posat a sobre de la taula unes realitats que fins ara no es contemplaven

Quin pot ser el llegat d’aquest mandat com a alcalde?
Hem de mirar amb perspectiva. El mandat encara no ha acabat. Crec que hem posat a sobre de la taula unes realitats que fins ara no es contemplaven. Hem desfet coses que semblaven impossibles o irresolubles. Com el jardí vertical, que tothom entenia que era un cau de brutícia, un desastre i un malbaratament de diners. Estem parlant de tres milions d’euros. S’havia de desfer. Hem protegit molt més el Patrimoni, cal recordar que quan vam arribar hi havia informes amb problemes molt greus, com a l’amfiteatre i que no s’actuava. Nosaltres ho vam posar sobre la taula. En tots els àmbits estem fent coses diferents de les que es feien abans. Segur que existirà un llegat. Ara tenim el tema de la platja del Miracle.

Què passarà amb la plataforma i els aparcaments del Miracle?
Doncs hem de fer una situació que, des de fa molts anys, no s’ha fet servir (la plataforma). Abans de la discussió, de què s’ha de fer o no, hem de decidir què fem amb allò, que realment fa nosa i està en desús.

Un altre tema són els carrils bicicleta.
Serà una xarxa de carrils bicicleta que s’entendrà molt millor quan passin els anys. Hi ha ciutats més avançades que la nostra on s’ha fet i és una cosa que cal fer-la.

S’està avançant també amb la seguretat química? Un altre tema preocupant pels ciutadans.
Estem avançant. Amb el nou conseller, que sembla més receptiu que l’altre, hem avançat amb temes importants. També seguim parlant amb els veïns, conscients que queden molts temes per fer. Hi ha sobre la taula, ara mateix, una inversió rellevant, amb temes bàsics com són els sensors, les alarmes, la comunicació a la població… Tot això sembla que està molt encarrilat. En definitiva crec que el nostre llegat serà de treball, esforç amb totes les línies i que tindrà conseqüències per tota la ciutat.

Un altre dels temes bloquejats. Com està la cessió del Palau d’Esports?
Pel que m’arriba, està molt a punt. Aquestes són les notícies que tenim, que ens arriben dels tècnics de la Generalitat als tècnics de l’Ajuntament. Per tant, esperem fer-vos partícips de la notícia ben aviat.

Per la primavera?
Estem parlant d’aquestes dates, sí. Està molt a prop. Poden haver-hi petites arestes i tràmits, però em diuen que està molt a punt.

El Palau d’Esports serà de Tarragona per molts anys, sempre que no canviï el seu ús esportiu

La condició és que la Generalitat cedirà el pavelló a la ciutat, o serà ja propietat de l’Ajuntament?
Primer que res, la Generalitat ha pagat l’obra en un terreny que no era seu, són coses que s’han fet i que no es podien fer. Aquí hem tingut tot el problema jurídic, i cada departament veu una cosa. Intervenen molts departaments. Al final, l’acord al qual s’ha arribat és que nosaltres cedirem l’espai a la Generalitat perquè es pugui inscriure com de la seva propietat i se’ns cedirà, sempre que el seu ús sigui esportiu. El Palau d’Esports serà de Tarragona per molts anys, sempre que no canviï el seu ús esportiu. Cal recordar que és un embolic que ens va venir heretat i que en el moment que vam necessitar una votació que demanava una majoria absoluta, el PSC no va facilitar l’acord. Em sap molt greu, perquè és una cosa que van iniciar ells, entenc que amb bona intenció, que ens van ‘passar’ a nosaltres i que a l’hora de solucionar-ho podrien haver estat una mica més generosos.

Hi haurà Carnaval. Amb quin format?
Amb el format que les comparses han decidit. Ells mateixos, pel tema de les disfresses i el nombre de participants, van pensar que enguany era molt difícil plantejar-ho d’una forma normal. Tot ha estat dialogat, crec que totes les parts estem satisfets. Hi haurà carnaval i ho passarem molt bé (rialles). A més tenen moltes ganes i estan superanimats i amb molta força per tornar al carrer. Hem de recordar que quan la resta de localitats cancel·laven les rues de Carnaval, nosaltres vam defensar que hi hagués Carnaval, més si va sortir la Cavalcada de Reis.

Any especial també festiu, amb els 700 anys de l’arribada del braç de Santa Tecla, ens pot avançar alguna cosa?
Anirem desgranant alguns temes. Estem treballant en un format escènic important. Porta molta feina, però ho afrontem amb molta il·lusió i en poc temps ho acabarem desvetllant. Hem d’acabar de tenir tot lligat.

També tindrem als passos de les confraries al carrer per Setmana Santa?
Amb aquest tipus de coses és difícil fer prediccions exactes i dir, serà tal dia (rialles). Entenc que sí. Ara la preocupació se centra en els assajos, les condicions en les quals puguin assajar els portants. Vam parlar amb l’Agrupació, estan treballant en una sèrie de protocols, inclús un propi, però crec que tot indica que es podrà assajar amb normalitat i tenir una Setmana Santa molt semblant a la ‘normal’, que és el que volem.

l’Ajuntament ha pres un compromís amb les colles, mantenint el barem per les construccions i no exigirem cap construcció

Tornarà a ser ‘normal’ la temporada castellera a Tarragona?
Serà tan normal com pugui ser. Als que ens agraden els castells i sabem del món casteller, serà el més normal, amb les diades que es puguin fer. Podrem complir amb el calendari ‘tradicional’. Sí que és cert que, si se sap una mica de castells, que requereix molt assaig. Aquest ritme s’ha perdut i recuperar el nivell no serà fàcil. El recanvi de la canalla no s’ha pogut fer amb normalitat. No sabem com serà aquesta temporada. El que sí que puc dir és que l’Ajuntament ha pres un compromís amb les colles, mantenint el barem per les construccions i no exigirem cap construcció. Volem que les colles es recuperin, amb el suport de l’Ajuntament.

Amb el Concurs de Castells a l’horitzó.
Ens fa molta il·lusió. A més, aquesta sí que és la gran trobada de totes les colles del món casteller. És quan les colles reconeixen Tarragona com la capital del món casteller. Molts d’ells és quan poden fer els seus millors castells dins la zona tradicional castellera. Això només es dona a Tarragona.

Alguna sorpresa, alguna actuació o diada internacional?
M’agradaria que es fes. Depèn més de Cultura i de la regidora Solé. Crec que les dues edicions han estat un èxit, quedarà també per veure l’estat d’aquestes colles internacionals, que també s’hauran vist afectades per la covid-19.

Com està Esquerra Republicana a Tarragona?
Estem molt bé. Units. Estem en una situació envejable. Tots som molt conscients que tenim una oportunitat històrica, que no havíem tingut des dels anys 30. Per tant, som una pinya i tenim moltes ganes de que això tiri endavant.

Es veu liderant de nou la llista d’ERC per 2023?
Sí, absolutament. És més, et diré una cosa. Tot i el dia a dia a l’Ajuntament som conscients que ens hem d’anar posicionant de cara a les eleccions, però de moment seguim centrats en el govern i no ens preocupa excessivament. Els inputs que ens arriben des de l’executiva local i de la militància és de suport absolut. Hi ha una sensació de confiança i de suport.

És a dir, repetirà la candidatura a l’alcaldia?
Sí. Tinc la voluntat de repetir i tinc la sensació que els companys també volen que ho faci. També és cert que el nostre procés es basa en unes primàries, sempre hi ha gent que es pot presentar, però no tinc la sensació que ningú es presenti.

Repetirà amb el seu nucli fort, amb els regidors Fortuny i Puig?
Nosaltres fem un procés on hi ha una assemblea, allí es poden presentar els diferents candidats. Després es convoca una comissió, amb set persones membres de la militància o de la junta executiva… etc. Aquesta comissió és qui ha de decidir els membres de la llista. Encara queda molt. Ja en parlarem.

PUBLICITAT





REDACCIÓ23 Desembre, 2021
IMG_2631-1280x960.jpg

La situació política de Tarragona sembla que cada vegada és més complexa, tal com ens admet Dídac Nadal, el nou regidor de Comerç del govern municipal. Conversem amb ell i analitzem tots els temes d’actualitat que afecten Tarragona i la seva entrada a l’executiu de Pau Ricomà, reconeixent que se sent “identificat” i que és més “anticapitalista” que la CUP. Ens parla d’optimisme comercial en una ciutat que veu com “obren més comerços dels que tanquen” i no es mulla sobre quin serà el seu futur polític, tot i que admet que “farà un pas al costat” si Agustí Mallol acaba sent candidat de Junts a Tarragona.

Ja fa cinc mesos que va entrar al govern, quin balanç en fa?
Si li soc honest, la intensitat de treball ha estat tan ‘bèstia’, que no he estat capaç de reflexionar de tot el que m’ha passat fins avui. Li soc honest. A mitjans de juny entrem al govern, fem l’anàlisi de com estava la regidoria de Comerç. Vostè sap que un dels meus objectius personals van ser els ‘Bons Comerç TGN‘. Vam aconseguir activar tot aquest equip, al qual agraeixo el seu esforç i treball. La realitat és que en dos mesos ha sortit una campanya de bons, acompanyada d’una programació d’una sèrie d’activitats, de la qual em sento molt orgullós. Però no ens enganyem, aquesta feina la vam fer durant juliol, agost i setembre. A l’octubre vam llençar la campanya, i ara ens ve a sobre el ‘Black Friday’ i Nadal. Tot això acompanyat de la dinamització de la zona comercial del centre de la ciutat, amb els talls de carrers i la programació d’actes.

Més enllà d’aquest balanç, vostè s’identifica amb aquest govern municipal ‘d’esquerres’ i anticapitalista, amb les dues regidores de la CUP?
Escolti, el primer anticapitalista que hi ha soc jo. Això és política local. En política local no hi ha extrems, perquè encara que un pretengui posar-se en un extrem, la política local no ho permet. Tenim pressupostos, intervencions, burocràcia, tràmits administratius i uns recursos molt i molt limitats. La política local és més semblant a la gestió d’una comunitat de propietaris que no a la de la Unió Europea. Les ideologies em semblen fantàstiques totes, però hem de tirar endavant el dia a dia de la ciutat.

El regidor de Comerç, Dídac Nadal a la plaça Verdaguer

Però hi ha polítiques de la CUP que xoquen directament amb les del seu partit
Com quina?

Per exemple la Budellera.
Però també xoquem amb ERC. Torno al mateix. No és una tesi filosòfica, és una decisió en concret. Per part meva l’únic que he demanat sempre, i la meva formació és urbanística, és saber quins són els àmbits de creixement de la ciutat i que aquests s’ajustin als estudis de creixement de població que ara existeixen. Això és perquè a vostè no li costi el lloguer un ull de la cara i evitar que la gent de Tarragona marxi a altres poblacions a viure. Jo no és que sigui pro Budellera, sinó que dins de la meva especialització en l’urbanisme tinc molt clar que els àmbits molt petits on ara resideix gent serà complicadíssim que es pugui tirar endavant i jo el que demano és saber quins són els àmbits de creixement de la ciutat. Simplement, vull que algú que en sàpiga em digui per on creixerà Tarragona en els pròxims vint anys.

El primer anticapitalista que hi ha soc jo. Això és política local. En política local no hi ha extrems, perquè encara que un pretengui posar-se en un extrem, la política local no ho permet.

I pel que fa al nou POUM?
Per mi és bàsic que disposem dels informes previs per poder impregnar-nos d’aquelles bases per saber exactament què és el que hem de plasmar dins del nou projecte del pla urbanístic.

Per on s’ha de cosir Tarragona, per acabar amb la complexitat urbanística?
Tots els plans que es facin han de tenir en compte els plans d’habitatge que acompleixi els requisits que siguin aptes per a la majoria de la gent. Això implica que sigui un preu assequible, precisament per evitar que la gent marxi a altres poblacions. Hem de tenir la capacitat per mantenir als tarragonins a la ciutat, on ells treballen i volen residir, perquè puguin fer els seus plans i mantenir les seves famílies. Jo no soc el regidor de Territori, no soc el que està organitzant aquest pla, però crec que primer, abans de fer res, necessitem informes. Perquè realment els informes que teníem abans, ara no són vàlids per un escenari postpandèmic.

Vostè s’identifica amb aquest govern municipal?
Evidentment que formo part d’aquest govern i m’identifico. Jo tenia una proposta personal quan em vaig presentar, que no és la que presentaven el PSC, ERC, ni la CUP. És la que presentava el meu grup municipal. És una llàstima perquè m’hagués agradat tirar-la endavant -i cada dia que passa pensa que encaixa més aquella proposta- però la gent va votar el que va votar i el resultat és el que és i tinc respecte absolut a les majories, només faltaria.

Per tant, aquest projecte inicial del seu grup ha canviat, arran d’entrar a governar?
No vaig guanyar les eleccions (riu). Vostè volia un titular, potser és aquest. Dídac Nadal no va guanyar les eleccions.

No soc tan ambiciós com la gent es pensa o com la gent em veu. Ho dic de veritat. Soc un espectador.

Però això la gent ja ho sap (rialles).
Ja. Així i tot, jo no guanyo les eleccions, és evident que la gent no aposta pel meu programa i ara l’únic que puc fer és assumir les responsabilitats que la vida m’ha posat al davant. En aquest cas, la regidoria de Comerç. Doncs 24 hores pendent d’aquesta regidoria, dels Mercats de la ciutat, del Palau de Congressos i de les Fires. Aquesta és la meva responsabilitat. No soc tan ambiciós com la gent es pensa o com la gent em veu. Ho dic de veritat. Soc un espectador.

Vizcarro i Nadal en un moment de l’entrevista

Què és el que va canviar doncs des que va sortir en roda de premsa, quan els comuns van tombar la seva entrada al govern, per acceptar la proposta i entrar?
Doncs tal com vaig dir en aquell moment se’ns plantejava un decàleg i nosaltres estàvem totalment d’acord, però volíem conèixer la seva forma de treball. Van avançar aquelles dates, es va produir aquella roda de premsa, va haver-hi aquell ‘desacord’. Recordi que sobre aquell ‘desacord’, el nostre grup municipal el que fa és mantenir el nostre suport a l’alcalde Ricomà i al seu govern, però necessitàvem detalls d’aquell encaix. Durant els mesos posteriors, aquell encaix es va acabar de detallar i, des del meu grup municipal es va decidir que s’entrava al govern.

I què s’han trobat?
Miri, quan jo entro en un govern on hi ha un alcalde i uns altres regidors, a partir d’aquell punt d’inflexió, identifico quina és la meva funció, en aquest cas Comerç, Mercats i Palau de Congressos. Doncs jo li dic el que m’he pogut trobar allà. La resta és que entro en un govern i he de defensar la seva tasca. I això són coses que, almenys amb la meva formació i la meva cultura són així. He entrat en aquest govern i seré molt lleial. Vagi per davant i per sobre de tot.

Li pregunto d’una altra manera, què s’ha trobat a la seva àrea?
Hem impulsat una manera diferent de treballar. Potser la meva empremta i la meva forma de treballar és diferent de la resta. A la gent li pot agradar més o menys això. A la regidoria de Comerç, he intentat traslladar quina és la meva empremta. Honestament, em fa la sensació que hi ha hagut bona rebuda i que hem donat impuls amb una activitat que està donant una sèrie de resultats de les que jo em sento molt orgullós, també de tot el meu equip. Des dels Bons Comerç, Mercats, Palau de Congressos… Si entro a mitjans de juny i al setembre som capaços de treure una campanya, deixant sense vacances a tots els tècnics i a l’equip humà, és positiu. Estem molt contents i s’estan veient aquests resultats positius.

Jo crec que més que preguntar-nos per què van arribar tant tard, ens hauríem de plantejar que ara ja estan aquí i el que hem d’aconseguir és que realment ho impregnin tot.

La sensació que té la ciutadania és que aquests ‘Bons Comerç TGN han arribat molt tard.
Jo crec que aquesta és una pregunta molt tarragonina (rialles), des d’una òptica una mica trista, però el que podem dir és que finalment han arribat i que han estat un èxit. Un èxit per part de la rebuda que han tingut en la gent i en els comerços que s’han adherit. També destacar que amb els talls de carrer pels esdeveniments que hem impulsat -soc amant dels talls de carrers- també han estat ben rebuts per la ciutadania. Jo crec que més que preguntar-nos per què van arribar tant tard, ens hauríem de plantejar que ara ja estan aquí i el que hem d’aconseguir és que realment ho impregnin tot. També durant el ‘Black Friday’ i la campanya de Nadal. Crec que hem de ser una mica més feliços, gaudir de la campanya, si ha estat positiva i veure quines sorpreses ens prepararà per a l’any que ve la regidoria de Comerç.

Però mentrestant hi ha hagut comerços que han tancat. Si aquesta campanya hagués arribat una mica abans es podrien haver salvat?
Aquesta també és una reflexió molt tarragonina. Jo tinc a la meva tieta que només em va dient tots aquells comerços que han tancat. I jo sempre li dic: “I tots aquells que han obert?”. És important remarcar-ho i hem de ser una mica optimistes. Sí que hi ha hagut comerços que han tancat, però darrerament han obert noves coses. Crec que han obert més comerços dels que han tancat.

Però en quines zones? Perquè estem veient com al Barri del Port (carrer Apodaca i Unió), han abaixat moltes persianes i fins fa poc al centre (August i Comte de Rius) també.
En aquesta última zona no és del tot correcte. Sí que al centre hi ha hagut alguns comerços que han tancat, però al carrer August i a Comte de Rius hi ha de nous. La cantonada on hi havia Finques Boronat està ocupada, ha obert un nou restaurant de menjar asiàtic -que li recomano-. Colet obre al carrer Sant Agustí, cantonada amb August, una de les cantonades més importants del comerç de la ciutat. Començo a estar molt satisfet en aquests carrers. Afortunadament, un tancament l’anem suplint amb una nova obertura, i això és rellevant.

I la Part Baixa?
Estic d’acord amb vostè. La primera recuperació del comerç a Tarragona, aquella que és més visible, s’està produint al centre. Però estem treballant perquè a poc a poc, amb molts esforços, arribin a tots els punts de la ciutat.

Temen que l’encariment de les matèries primeres, l’encariment energètic i la recessió facin que aquesta recuperació s’aturi?
Si nosaltres hem d’atendre a ràtios i previsions posant-nos en l’escenari de què ens pot venir, que tothom s’agafi ben fort, que es posi el cinturó perquè realment em fa la sensació que aquest 2022 serà un any també dur. Dit això, fa uns quants anys que ja són durs. I ens hem acostumat a treballar en aquests escenaris durs. Jo crec que el teixit comercial de la ciutat han demostrat la seva capacitat i la seva resiliència, passant per aquests moments tan durs. Aquesta resiliència em sembla que cada vegada és més forta i que hi ha molta força i actitud per passar aquests temps tan durs. La gent està apostant més pel comerç local que per allò que es fabrica a l’Àsia. L’any que ve serà dur, però l’actitud ens pot fer pensar que podem ser optimistes, perquè serem més durs nosaltres que els temps que venen.

Nadal durant l’entrevista amb larepúblicacheca.cat

Sembla que no s’ha exhaurit els imports de les ajudes i es juga al ‘trilerisme‘ amb aquests imports, que es van reubicant en altres ajudes.
Hi ha hagut moltes ajudes, sobretot dels fons ‘Next Generation que, per diversos motius de les administracions estatals i autonòmiques, no hem pogut arribar, també en l’àmbit comercial. Espero que des de tots aquests ens públics que hi hagi un compromís perquè totes aquestes finestres es repeteixin, tal com es publicava en premsa, perquè els municipis les necessitem i les necessitem ben a prop. També estic d’acord amb vostè que hi ha certes ajudes que passen de manera molt fugaç i això s’hauria de parlar amb tots els actors per canviar-ho.

I les ajudes locals?
Les ajudes locals tenen un problema. Un exemple, en el cas dels ‘Bons Comerç TGN‘, la subvenció només la podem donar a tot el teixit comercial o de la restauració que no tingui cap deute amb cap administració. Vostè creu que després de deu anys de crisi, ningú té cap deute amb l’administració? Doncs aquestes persones amb dificultat, per una qüestió legislativa que a mi se m’escapa, no poden rebre cap ajuda. No crec que això sigui lògic. En el cas dels Bons, si aquesta exigència no hagués estat, molts més comerços s’hi podrien haver adherit.

Llavors amb tot aquest escenari d’incertesa econòmica, de penúries, de gent passant-ho malament, era el moment d’apujar els impostos de l’IBI i de la brossa?
No, no ho és mai el moment d’apujar els impostos. Però arriba un moment que un ha de prendre una sèrie de decisions. A vostè li agrada apujar impostos?

Ara, en canvi, amb un escenari molt pitjor, resulta que no trobem la mateixa bona voluntat. Cadascú que reflexioni si això és legítim, o si és honest.

Però jo no governo, vostè sí.
Així i tot, és que ens hem trobat amb un dèficit d’ingressos de 3 milions d’euros, que abans de la pandèmia teníem i que ara ja no tenim. Amb aquest escenari només queda una opció per tenir ingressos, i és apujar els impostos. El que és una autèntica animalada és que l’administració local no tingui capacitat de revisar els mecanismes d’ingressos. Quan es perden 3 milions d’euros perquè la pandèmia així ho ha establert, és apujar cèntims d’euro de la taxa de la brossa i de l’IBI. I nosaltres en el seu moment, i quan En Comú Podem formava part del govern i va mirar a l’oposició i ens van dir que hi havia aquest problema, JxTGN va aprovar la seva proposta d’apujada d’impostos. Ara, en canvi, amb un escenari molt pitjor, resulta que no trobem la mateixa bona voluntat. Cadascú que reflexioni si això és legítim, o si és honest.

Tarragona sembla que sigui l’aldea d’Astèrix i Obèlix. Aquí val tot. Insisteixo, potser algú hauria de reflexionar.

Llavors si l’increment proposat era de cèntims d’euro, per què no es va dir? El senyor Fortuny va sortir molt alarmista.
Perquè aquí cadascú porta el fil conductor que creu. Estem en el món local, i en el món local no sé si el PSC ha de fer una política impeditiva. A més és que és molt sorprenent. Salvador Illa surt cada dia als mitjans dient que és molt important aprovar els pressupostos de la Generalitat i que espera la trucada del govern per posar-se a treballar. En el cas de Barcelona, el mateix. Tarragona sembla que sigui l’aldea d’Astèrix i Obèlix. Aquí val tot. Insisteixo, potser algú hauria de reflexionar.

Tenint en compte aquesta economia ‘de guerra’ quines àrees suggeriran muscular en els pressupostos 2022?
No tinc cap dubte que ara les necessitats més bàsiques i més essencials i més ineludibles han de ser els Mercats de la ciutat i el Comerç. Perquè són les responsabilitats que a mi em toca defensar.

I els seus socis de govern li concediran?
No ho sé (rialles).

Jo no soc alcalde, una autèntica llàstima. Jo li hauria resolt algun d’aquests equipaments. Li prometo.

Què s’ha de fer en aquesta ciutat per arrencar els projectes enquistats crònicament com el Banc d’Espanya o Tabacalera? Acabaran caient a terra?
Sí, però també hem d’incloure la Ciutat Residencial i tot allò que la Generalitat va prometre i ens té abandonats, no se n’oblidi. És el meu patiment. El que li deia abans, jo no soc alcalde, una autèntica llàstima. Jo li hauria resolt algun d’aquests equipaments. Li prometo. Cal dir que jo soc una mica més bèstia. El meu projecte no va resultar en unes eleccions. Sé que des del govern municipal s’han fet esforços, però per mi era ineludible fer saber a la ciutadania que l’Ajuntament podria haver estat capaç d’engegar algun d’aquests projectes que vostè ha detallat. Això era imprescindible. I espero que aquest govern sigui capaç de treure un endavant.

Però hi ha alguns que estaven molt encaminats, com és el cas del Banc d’Espanya, que s’ha vist altra vegada ‘encallat’.
No, però el problema del Banc d’Espanya no crec que sigui de naturalesa política. Ha estat més problema tècnic.

Costa fer coses a Tarragona?
No. Conec a molta gent que impulsa projectes.

Em refereixo a impulsar un projecte de gran envergadura.
A l’Ajuntament de Tarragona costa molt.

Dídac Nadal, nou regidor de Comerç de Tarragona

A què es deu?
No crec que això se li escapi a ningú. Tenim especial problema a l’Ajuntament en les fases de proposta, redacció, licitació, execució, adjudicació… Tots aquests trànsits a Tarragona costa molt més que en altres llocs. Vostè dirà que és culpa dels funcionaris. No. Des de l’Ajuntament s’hauria de tenir més celeritat a l’hora de treure projectes, però la ciutat té una sèrie de característiques. Tot el que toquem ha de passar per unes comissions de Patrimoni, de Cultura… El tresor que tenim sota la ciutat és tan bèstia que compromet el nostre present i futur de les següents generacions. És una animalada els esforços que calen per preservar tot això. Cada vegada que intentem fer una cosa, la història se’ns menja. Això no és un problema, és un avantatge i un orgull, però genera dificultats.

Però sembla que hi ha prioritats. Un cas és el carril bici, on la gent està emprenyada. Realment era una prioritat?
Hi havia una frase molt bona de l’alcalde Nadal: “Quan faig una obra soc guapo, quan la començo i hi ha un retard, començo a ser un cabró i quan l’obra es fa soc un fill de …”. A la gent li encanten els carrils bici, el que no li agrada són les molèsties de les obres i els seus impediments. Avui ningú discuteix que necessitàvem un carril bici i que anem molt tard. Mentre dura la implementació i els impediments que provoca a la ciutadania, evidentment que tothom està emprenyat. Quan realment estiguin implantats i la gent comenci a tenir cultura d’utilitzar-los, no pateixi que seran la gran avantatge de Tarragona. N’estic convençut. No li agraden a vostè els carrils bici?

La gent dubta que es faci l’ús que s’ha projectat i creuen que l’ajuda es podria haver destinat a alguna altra qüestió.
Vostè acabarà fent ús del carril bici (rialles).

Soc més d’anar a peu.
No l’he fet jo, ni l’he inventat jo…

Però vostè veu viable que una família porti els nens a escola tots en bici un dia de pluja?
Tothom imagina en aquesta ciutat que els canvis i passem tots del blanc al negre, mai hi ha grisos. No ens hem d’imaginar un moment determinat d’una família. Has d’imaginar que probablement aquella família potser sí que li surt a compte anar amb bici. Una prova és l’estalvi de diners respecte al cotxe. O podran anar a fer un tomb fins al Mercat del Fòrum el cap de setmana. Però mai aquestes situacions són un canvi de blanc a negre.

Parla del Mercat del Fòrum, es quedarà com està?
Parla de l’edifici? Quan jo vaig entrar a Mercats i vaig posar les meves urpes sobre el Mercat del Fòrum, pensant en un ús, va venir l’alcalde i em va dir que ja no estava adscrit a l’empresa de Mercats, i pertanyia ja a Patrimoni i serà cedit pel Museu d’Art. Ara, si es despisten, hi acabarem posant un espai de degustació o el que sigui. La realitat és que hi ha aquest projecte, el respecto moltíssim. El que sí que m’agradaria és que pel bé del mercadet i dels comerços i la restauració de la zona, s’actués en l’edifici i passin coses com més aviat millor.

Quina és la situació dels paradistes i els marxants dels mercadets?
Segons la darrera conversa que vaig tenir amb els seus representants, van estar patint molt per si finalment no es tornaven aquells imports i no podrien accedir a les ajudes que teníem preparades des de Mercats i Hisenda. Hem pogut mantenir aquestes ajudes per al sector. La pèrdua d’ingressos ens ha posat en una situació complexa. Però ens en sortirem i tot anirà bé. D’altra banda, l’oposició ens ha posat en un escenari de molta dificultat.

Com es troba l’empresa de Mercats?
Cada dia fem petits miracles. Tingui en compte que hem aconseguit reduir la massa de salari en aproximadament uns 400.000 euros, llavors aquest esforç és el que ens permet tenir un mínim coixí per atendre els compromisos que entenem que són els que s’han d’atendre.

Quin és el futur polític del Dídac Nadal?
No en tinc ni idea. I cada vegada és més gris. Se’n recorda abans dels blancs o els negres? Anem cap al gris. Serà un gris negre, o un gris blavós?

Jo em plantejo cada dia deixar la política. Cada dia de la meva vida.

S’està plantejant presentar-se per algun partit?
No. Jo em plantejo cada dia deixar la política. Cada dia de la meva vida. Què li sembla? Li han contestat això alguna vegada? (riu).

Sí, ho va dir un cop en roda de premsa a la seu del PDeCAT.
Cert, en aquella mateixa roda de premsa.

Va dir que potser s’estava suïcidant políticament.
Jo em considero una persona com vostè. Tinc la meva professió, la meva activitat professional, estic casat, tinc fills, fa cinc anys que vaig cada dissabte pels mercadets i a les activitats que tinc com a regidor… No ho sé, o la gent no fa el que jo faig en política, o jo és evident que m’he de preguntar cada dia si continuo o no en política. Perquè em considero una persona com vostè.

Ni Junts, ni PDeCAT?
Però jo això ho vaig dir des del primer dia i veig que encara sorprèn. Jo vaig entrar en política amb un escenari que era fantàstic de Junts pel Sí. Vostè ha vist alguna cosa més bonica? Segurament sí (rialles). Però almenys des de la meva banda, jo vaig néixer amb aquest optimisme polític. Amb veure com gent de tots els partits i independents ens posàvem d’acord per fer un millor país. I això ha anat desapareixent i fragmentant-se pel camí. Jo vinc de Junts pel Sí i de tot allò només he viscut trencadisses. És normal que faci totes aquestes preguntes que em faig. Crec que és normal.

Una situació complicada…
Però ho he dit des del primer dia, em sorprèn i la gent em posa cares rares.

Però la sensació és com ‘de mareig’, perquè a la gent li costa molt de creure que una persona que ha liderat l’espai ‘neoconvergent’ de Tarragona, no s’identifiqui…
Que jo li he dit abans que soc més antisistema que la CUP! A mi no em poden dir ‘neoconvergent’. Jo li he dit abans que això és el món local. Soc Dídac Nadal, tarragoní. I la meva filosofia en aquesta política s’apropa més al que passa a Suïssa, on s’ajunta una junta local, professional, no adscrita a cap partit, on disposen i un equip de funcionaris ho tira tot endavant. Estic més a prop d’aquesta lògica municipal, més que el fet que En Comú Podem no aprovi uns pressupostos perquè ho mana la direcció de Barcelona. O el PSC mirant a les eleccions de 2023. I que aquestes qüestions condicionin als meus, fills o als seus fills, pares o als tarragonins. És que no és lògic. I Aquestes polítiques, d’aquí a uns anys ens adonarem que no han estat normals. No tinc cap ambició al Parlament o a Madrid.

Sí el senyor Mallol fa un pas endavant, Dídac Nadal fa un pas al costat.

Per tant, la seva trajectòria política s’acaba el 2023?
Potser sí.

O potser no?
De veritat que encara no ho sé. La gent em diu: “T’has de fer de Junts!”. Jo ara he de fer un partit polític? Vostè s’imagina?

El senyor Mallol s’ha posicionat a les primàries de Junts.
És un dels grans de la ciutat. Jo si es proposa el senyor Mallol, faig un pas enrere. No volia un titular? Sí el senyor Mallol fa un pas endavant, Dídac Nadal fa un pas al costat.


REDACCIÓ16 Desembre, 2021

El periodista i director del ‘Diari de Tarragona’, Álex Saldaña s’estrena en el món de la novel·la amb Vendiste tu alma, una obra de ficció que es presentarà aquest divendres 17 de desembre, a les set de la tarda a l’Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de la capital tarragonina. Davant aquest fet, des del digital larepúblicacheca.cat hem volgut parlar amb Saldaña qui ens explica com ha estat la redacció d’aquest llibre i alguns aspectes de la seva nova obra.

Què el va motivar a escriure un llibre?
No hi ha una motivació especial, més enllà que m’agrada escriure i em relaxa. M’ho passo bé escrivint, i si després hi ha algú que es pot sentir bé llegint el que jo escric, doncs això em fa feliç.

Què significa per Álex Saldaña el fet d’escriure un llibre?
Uf, és, salvant les distàncies, com crear una criatura, la teva criatura. És a més un exercici de molta solitud, que al final es veu recompensat quan el llibre veu la llum i el tens a les mans. Al final és una satisfacció que algú cregui en tu i consideri que el llibre que has escrit té un cert encant per ser editat.

Álex Saldaña presenta el seu nou llibre a TGN

Com és el fet d’haver de compaginar la feina de dirigir un mitjà amb l’elaboració d’aquesta obra?
No és fàcil, per descomptat, sobretot pel poc temps de què disposem. La feina absorbeix molt i si alguna cosa tinc clara és que no robaria hores d’estar amb la meva família per escriure un llibre, així que ho he escrit gairebé de matinada, a la clandestinitat, quan tots dormien. D’altra banda, el treball de periodista t’exigeix treballar amb la veritat, amb fets que cal contrastar, i escriure una novel·la de ficció et permet trencar una mica i inventar-te un univers paral·lel al teu gust, fet que suposa -en cert sentit- un alliberament.

Tarragona inspira a l’obra d’escriure un llibre?
Tarragona és una ciutat molt inspiradora, amb un llegat històric que dona peu a grans històries. De fet, una part de la trama de “Vendiste tu alma” transcorre en aquesta ciutat.

Què ens pot explicar d’aquesta obra?
Doncs, en tractar-se d’una novel·la de misteri, és poc el que es pot explicar sense caure en algun espòiler. És la història d’un advocat reeixit que entra en crisi vital i es refugia en un poble de l’Espanya buidada per retrobar-se amb ell mateix, encara que no és pau precisament allò que hi troba.

Quins són els seus aspectes clau i en què es basa?
És una novel·la negra rural que reflecteix a través dels seus personatges com és la vida en un petit poble on aparentment la convivència és perfecta fins que rasques una mica i descobreixes velles picabaralles.

Què espera del públic i què els hi diria perquè compressin el seu llibre?
M’agradaria que la gent que llegeixi el llibre ho gaudeix almenys tant com ho he gaudit jo escrivint-ho. Però això ja no depèn de mi. Un cop el llibre surt de la impremta agafa vida pròpia i ja no pertany a l’autor, sinó a cadascun dels lectors.

Hi ha data de presentació?
Sí, el divendres 17 de desembre a les set de la tarda al Col·legi Oficial de l’Advocacia de Tarragona.

PUBLICITAT


REDACCIÓ25 Novembre, 2021

Es tracta d’un dels periodistes d’investigació més rellevants del Camp de Tarragona. Conversem amb Rafa Marrasé, director de ‘Porta Enrere’ un mitjà especialitzat a destapar tots aquells casos, temes i investigacions sobre corrupció que afecten la societat tarragonina. Marrasé ens explica com ha estat la trajectòria del mitjà, admet que hi ha pressió per aquest tipus de periodisme a Tarragona i ens parla del seu llibre, Tarragona, el rastre del sutge, que es presentarà aquest dijous 25 de novembre, als Serveis Territorials de la Generalitat de Catalunya, a les set del vespre.

Què és el que el va motivar a fer periodisme d’investigació?
Feia anys que treballava en mitjans locals, però també d’àmbit nacional i veia que hi havia una sèrie de temes que els mitjans no tractaven amb profunditat o, simplement, no publicaven. Aleshores vaig pensar que caldria fer aquesta mena de periodisme, més incisiu, més treballat i sense por a incomodar qui fos.

Hi ha pressió a Tarragona? Es persegueix aquest tipus de periodisme?
Sí, hi ha pressió. Quan vaig intentar fer aquesta mena de periodisme treballant per altres mitjans de comunicació, primer em van vetar alguns articles dels Jocs Mediterranis quan aquesta cita olímpica es trobava en els seus inicis i allò va comportar que decidís abandonar aquell mitjà. Posteriorment, vaig perdre una feina en una altra publicació per pressions de l’Ajuntament de Tarragona als meus editors d’aleshores. He de dir, però, que des que vaig posar en marxa Porta Enrere ningú m’ha trucat per condicionar els meus articles o les meves investigacions perquè saben que estan ben documentats. Com a molt alguns missatges de l’estil “t’estàs guanyant molts enemics”.

Des que vaig posar en marxa Porta Enrere ningú m’ha trucat per condicionar els meus articles o les meves investigacions perquè saben que estan ben documentats. Com a molt alguns missatges de l’estil “t’estàs guanyant molts enemics”.

Com neix el projecte Porta Enrere?
Arran de les pressions comentades anteriorment. Quan l’Ajuntament va trucar el mitjà on treballava per dir que no podíem seguir en la línia de publicar articles que demostraven que el projecte dels Jocs Mediterranis anava pel pedregar em vaig adonar que no calia treballar per un mitjà de comunicació “convencional” per a publicar fets importants. Aleshores, un periodista podia crear la seva pròpia marca, el seu “mitjà” i destapar aquells temes que mai es publicaven o que no es publicaven amb la profunditat i rigor necessaris. Quan vaig marxar d’aquell mitjà i vaig començar a treballar en un altre, vaig poder fer aquella mena de periodisme incisiu, incòmode, fins que els editors no van poder suportar la pressió i van dir-me que fes temes en profunditat però no tan incisius, que no “molestessin” els que manaven: el govern municipal. Aleshores vaig decidir posar en marxa Porta Enrere l’estiu de 2016.

El periodista Rafa Marrasé presenta nou llibre

Quins han estat els articles ‘estrella’ al llarg d’aquests anys?
Tots els articles que he publicat a Porta Enrere són rellevants. Han comportat, en la majoria de casos, mesos o anys d’investigació, revelant fets desconeguts fins aleshores. Fets greus. És evident que els Jocs Mediterranis han estat una temàtica molt destacada a Porta Enrere, on explicàvem que allò no podia sortir bé de cap manera, tal com es va veure finalment. Especialment importants han estat els articles sobre la cerimònia d’inauguració dels Jocs on vam demostrar, un dia i mig després de la mateixa, que l’organització havia facilitat l’entrada a l’esdeveniment a persones i grups amb una determinada ideologia política. Un fet molt greu al tractar-se d’una cita, els Jocs, pagada amb diners públics. Tres anys i dos mesos després van poder demostrar documentalment allò que avançàvem en exclusiva després de la inauguració. En l’article es demostra com el Comitè Organitzador va mentir públicament i va ser còmplice d’aquella conxorxa ideològica juntament amb l’Estat.

Però també hi ha altres temàtiques que són recurrents, com el Patrimoni Històric, amb articles sobre el teatre romà, l’amfiteatre (la notícia que vam publicar va comportar el seu tancament), Sedassos i, més recentment, Minerva. Tots demostren la pèssima gestió que s’està fent del conjunt monumental de la ciutat, que en la seva part romana és Patrimoni Mundial de la Humanitat des de l’any 2000.

I no em vull oblidar dels temes mediambientals, posant sobre la taula el perill de la contaminació d’Iqoxe dia a dia i de la inacció de l’administració a l’hora de controlar les emissions, així com les mentides que van dir als ciutadans la nit de l’explosió. El gruix més gran d’articles es troba en la corrupció, especialment a l’Ajuntament de Tarragona, on hem publicat reportatges de tota mena que mostren com servidors públics s’han aprofitat del seu càrrec en benefici propi.

Una societat poc informada o mal informada no té elements per decidir correctament. No pot valorar adequadament els seus governants i no sap si aquelles promeses, allò que diuen cada dia, és veritat o és simplement una venuda de fum. Per això els periodistes som tan importants.

Vostè va afirmar en una entrevista que sense la petroquímica i l’administració, els mitjans de Tarragona no poden sobreviure
I és cert. Vam publicar les xifres de les aportacions fetes per l’Ajuntament i el Port de Tarragona als mitjans. És evident que la premsa necessita finançament per sobreviure, i més en l’era digital. Però quan la majoria dels ingressos dels mitjans provenen bàsicament de dues fonts, administració pública i indústria petroquímica, entens perquè es publiquen certs articles i per què se n’obvien molts d’altres. Fa temps que la premsa ha perdut la seva independència perquè necessita diners i això és un problema no només dels mitjans de Tarragona, sinó de tot el món. Ningú ha trobat la fórmula màgica per fer viables les empreses periodístiques. El que està clar és que qui perd en tot això és el ciutadà, que està quedant-se orfe d’informació cabdal per saber què passa de debò.

Una societat poc informada o mal informada no té elements per decidir correctament. No pot valorar adequadament els seus governants i no sap si aquelles promeses, allò que diuen cada dia, és veritat o és simplement una venuda de fum. Per això els periodistes som tan importants.

Com es llença a escriure un llibre?
“Tarragona, el rastre del sutge” és un recull d’articles dels cinc primers anys de vida del projecte Porta Enrere. L’editorial, Lo diable gros, em va proposar fer un llibre d’alguns dels millors reportatges d’aquest període argumentant que calia que aquests articles estiguessin en format paper, en un llibre que es pogués trobar en biblioteques, hemeroteques, a les llibreries, etc. Que fos font de consulta. Em va semblar perfecte i, a partir d’aleshores, vam començar a fer la tria dels reportatges.

Parli’ns una mica de ‘Tarragona, el rastre del sutge’
Com deia abans, és un recull d’articles. D’una petita part dels reportatges publicats a Porta Enrere entre l’estiu de 2016 i el de 2021, que habitualment són molt extensos. Creiem que les històries que expliquem necessiten prou espai perquè s’entenguin correctament perquè revelem fets delicats que no poden ser malinterpretats en una redacció ràpida o sintètica. Fugim del “clickbait” per concepte.

El titular del llibre fa referència al procés d’investigació periodística. Seguint el rastre del sutge acabes trobant el foc, és a dir, la notícia. Per aquells lectors que no coneixen encara Porta Enrere, crec que quedaran sorpresos pels fets que expliquem en el llibre.

On es pot adquirir?
A les llibreries Adserà i La Capona de Tarragona i també a IberLibro (compra en línia). I també a la presentació que farem aquest dijous a les 19 h als Serveis Territorials de la Generalitat de Catalunya, al carrer Major 14.

PUBLICITAT